No seré escriptor (II)

Una segona part al meu darrer article sobre el fet d’escriure s’imposa. És evident que un cert tabú planeja pel gremi de les lletres a mode d’entesa per no fer-nos mal, perquè tothom hi pugui sucar, per no acabar d’exposar planerament al gruix de catalans que ens llegeixen allò que rau verament en el procés d’escriptura, el fruit del qual arriba, si més no, per Sant Jordi, a les seves llars. Tanmateix i vist la misèria en què estem instal·lats, el grau d’omertà que hi rau i la sentor de conxorxa imperant, no em fa res descriure com funciona el procés dit de creació en l’encadenament de baules de lletres. Començarem per dir que no perdrem ni un segon en els impostors. Si deixem aquests de banda, que en són gernació, podem categoritzar els autors d’escrits, els qui han de menester acabar periòdicament configurant un llibre, com de dues classes: erudits i escriptors. La convivència entre aquests dos grups podria ser anodina i rutinària si no fos perquè massa sovint els erudits es creuen escriptors i als escriptors de debò, simplement se’ls fa una muntanya reivindicar-se ells mateixos en un context actual insòlit d’usurpadors i denigradors del seu ofici.

Quant als erudits es refereix, el fenomen és antic i ben simple. L’erudit ha estudiat molt, moltíssim. Probablement s’ha especialitzat en una o més branques del seu particular gai saber. Les matèries poden ser d’allò més diverses, científiques, humanístiques o humorístiques, tantes com prestatges podeu veure en una llibreria enorme d’aquestes que van de carrer al carrer confrontant, a la capital. Els erudits mereixen tot el respecte i són exemple a seguir per tots aquells que no es conformen amb l’anar fent, que volen treure el màxim suc del seu passatge per aquest femer o verger, ara no ho discutirem. Així és com l’estudi qualsevol de tota matèria prepara d’una manera immillorable des del punt de vista de l’acumulació de coneixement, el qual passat un temps de reflexió i maceració pot esdevenir el generador d’unes idees que demanin un desenvolupament i concreció físiques -per escrit- d’allò més valuoses. A més que la investigació o recerca pròpies de l’erudició són un entrenament de primera per integrar la disciplina i atmosfera requerides per dedicar-se a l’escriptura. Tot plegat, l’estudi aprofundit sempre comportarà un tresor inestimable, el coneixement integrat d’allò que s’ha fet abans en aquella matèria i, per tant, la bona eina per saber-nos situar i saber calibrar el grau d’originalitat de la pròpia proposta.

En un altre ordre de coses, diuen que som éssers únics i la creació artística es delejada i cobejada per aquesta capacitat que té de deixar un testimoni digne amb el nostre segell, si bé, ai las, no a l’abast de tothom pel que fa a la literatura, baldament un sigui erudit i hi vagi de debò. Els escriptors, en aquest sentit, afortunadament o dissortada, parteixen de base amb la circumstància que no tenen més remei que escriure, empesos per aquest no sé què que els hi fa tirar endavant. Els que encara no ho saben, que ho són, ja ho sabran. I els que ho saben, maleiran per sempre la més que probable vida excèntrica que els espera pel fet d’haver nascut amb aquesta tara. No és cap meravella ni loteria saber-se tocat de l’ala de la feridura lletrada. 

Allò que genera una confusió cabdal entre aquestes dues tendències és el fet que una de les maneres infal·libles de despertar tot eventual talent creatiu és el foment de l’estudi d’humanitats; per exemple, quan a Josep Pla hom li recomanà fer periodisme, no deixava de ser una manera d’obligar aquell bon organisme a aprofundir per un camí que accelerés un adveniment que d’antuvi l'interessat no acabava de sentir al cent per cent com a propi o definitori de la pròpia essència. Però vet aquí que la deformació i perversió social arriba ràpid i ara, ves per on, tothom es pensa que per estudiar molt l’erudit passa a ser per art de màgia un escriptor. D’erudits, n’hi ha que saben tant que són capaços de lligar molts conceptes -una de les particularitats intrínseques de l’escriptor- senzillament en el cas dels estudiosos perquè la probabilitat de lligar conceptes creix quan més conceptes atresores. Matemàtica pura i lògica de l’erudició, fruit del treball, que l’interessat, cas que sigui cretí i vanitós, confondrà amb un grau notòriament més desenvolupat de percepció, discretització i atomització de la realitat -altre de les particularitats clàssiques de l’escriptor. I així com al batxillerat ens ensenyaven a lligar Plató amb Sant Agustí i Aristòtil amb Sant Tomàs, aquests pallussos es pensen que són portadors d’una aurèola celestial i que mereixen un lloc important en la literatura, primer local, després mundial. Es nota massa que aquestes aportacions a la cultura que fan, abillats amb peus de pàgina sacramentals, esdevenen mecànics, desproveïts de gràcia, com quan hom entoma l’acte de fornicar com un anar fent endarrere i endavant que cal practicar per sentir-se socialment acceptat i poder gallejar però que, si s’ho poguessin estalviar, d’ells no sortiria ni el més mínim intent d’esbufegar. Per la seva banda, l’escriptor, que neix de base revoltat, precisament per la capacitat de veure-hi un espectre més complet sense esforç aparent, es tornarà sempre contra l’estupidesa, amb més força encara contra l’estupidesa conreada per aquells que més han estudiat. L’escriptor se sap però necessitat d’estudiar tant com l’erudit si vol combatre’l amb dignitat en un quadrilàter atès que valora com ningú més el saber de l’altre, que no deixa de ser més del mateix que aquesta pruïja espontània que ell ja suporta cada dia per conèixer millor el món que sentim i habitem. Però, a més a més, necessita estudiar perquè s’ha adonat que el mercat del llibre en el món actual s’encega també més fàcilment amb l’acumulació i presentació de dades que no pas per la presentació de categories extretes d’un barret del qual el personal no s’acaba de refiar, car aquest misteri els mostra meridianament una realitat que potser ells no han estat capaços de percebre amb les seves eines habituals. I és clar, certes exhibicions poden resultar molestes i inquietants per als acomplexats i, per aquest motiu, els editors aposten que aquests autors millor que només facin contes o que inventin històries, que s’hi posin amb gèneres a priori més inofensius, tot sigui dit, en cap cas menors per als qui ens interessa tota bona literatura; com si d’altra banda els bons relats -curts o llargs- no fossin ja miralls o metàfores interessantíssims dels problemes, reptes, somnis i misèries de la pròpia vida. Però, per si de cas -com hem dit- als autors amb més facultats se’ls convida a conrear gèneres de ficció, com el negre, rosa, beige, aventures, l’infantil i juvenil, etcètera, amb el dallonses que una mínima sortida comercial hi és garantida, tot perquè la intenció de la seva obra quedi diluït i no transcendeixi més del compte. Si aquest grapat de presumptes escriptors de raça gosen fer el que el cos els hi demana, com pot ser filosofar directament sobre la realitat -ep, sense doctorat- i en el format que ells considerin més adequat, les portes es tanquen a pany i forrellat, car pot ser perillós. I és ben bé per això i res més que avui dia el dietarisme contemplatiu, posem per cas, la gran novel·la de la vida d'ara, centrada sense embuts en la condició humana o fins qualsevol assaig de caràcter marcadament no acadèmic, no tenen ressò ni requesta, hom se’n fot. Hi haurà fins qui voldrà lligar tot això amb l’autoajuda per denigrar-ho avant la lettre. Parlo dels nostres dies, és clar, car és curiós que les obres de referència d’aquestes característiques dels nostres mestres catalans i internacionals són considerades avui dia com una genialitat o obres mestres...Ara, ves, ja no es pot conrear tot això. No interessa. Ja es va fer, no ho torneu a intentar més. No us hi ajudarem. Resulta graciós, després, el plany aquest que ja no s’hi fan obres magnes, en català, amb aroma d'eternitat.

Si l’escriptor sempre és capaç de relacionar idees i qüestions de fet com el vidrier que bufa i fa ampolles, no es tracta de supèrbia, ans simplement mira de mostrar allò que sent. Ell és -com ja he dit- el primer que reconeix el valor de l’erudit i si en aquest sentit s’encaparra i treballa prou com per posar-se al nivell de l’altre, el resultat serà a més a més un escriptor-erudit en un i Déu li’n don Glòria. Aquests rars i pocs espècimens haurien de ser els Elegits a protegir i regalar-los literalment la vida, cosa que no fem, és clar, perquè en el s. XXI ja no s’estila creure en persones coetànies a nosaltres que hagin estat tocades per una vareta màgica, com tampoc creiem en la bondat. Com només creiem en els diners i en la falsa i injusta igualtat per baix i, si pot ser, deixem de banda la pròpia honestedat per devaluar la feina dels altres i així elevar-nos nosaltres de franc. 

Allò que cou en el fons és que el talent d’escriptor mai no es podrà pagar amb tallers d’escriptura -trampolins d’alguns per a la notorietat- o amb residències petulants d’Olot o Nova York, com tampoc substituir-lo per la Intel·ligència Artificial. Així mateix, tot veritable escriptor atresora una autonomia inquietant que fa glatir a esclaus i treu de polleguera a manipuladors. Atresora la capacitat de copsar -en llegir-se ell mateix i llegir els altres- en quin estadi de valor literari de l’escala jeràrquica ascensional es troba a cada moment en relació als seus companys; no ha de menester per res la crítica i l’aprovació del respectable per saber si ho fa bé.

Tot plegat i per acabar, resulta ben curiós que aquesta idea romàntica de l’escriptor turmentat sempre leviti ben amunt en els imaginaris i els cors del proïsme i aparentment guanyi la partida a l’altra del savi o erudit envoltat de llibres però que, malgrat tot, en l’actualitat, a l’hora de demanar algun taxi i xampany, hagi estat aquest qui ha acabat festejant allò que vol dir el viure d'escriure quan, a sobre, al savi oficial mai no li ha faltat feina car ha pogut sempre recolzar-se inestimablement i com és normal, en la docència fruit de la seva especialització. En canvi, l’escriptor català actual? Un bruixot pretensiós que “només” sap escriure... A galeres! 

No seré escriptor

 No seré escriptor. Queda publicada aquesta confessió. Només ens ha calgut una mica de temps -un equivalent a diplomatura, res, tres anys- per adonar-nos que en la nova missió que crèiem escometre també arribem al cap del carrer. Temps i dedicació, esclar, car és treballant i acumulant crèdits acadèmics autodidactes que arribem a adquirir una certa percepció del que serien els límits de la galàxia on fa un cert temps havíem gosat fer-hi cap. Aquesta percepció ve al nostre encontre pel simple fet d’haver picat molta pedra en forma de caràcters teclejats durant el temps esmentat. En aquest sentit la quantitat de lletres lligada i produïda en un determinat període és una funció la qual atorga poder albirar al llunyedar la vera pulsió que rau en la idea d’escriptor. Arribar a desenvolupar aquesta funció, en un principi, amb regularitat i sense entrebancs et permet descobrir i conèixer quins són els trucs, les astúcies per fer-la créixer, això és, tirar endavant en l’ofici.

La funció matemàtica de l’escriptor és molt senzilla i correspon a una funció desenvolupada en el primer quadrant del sistema de coordenades cartesianes amb arrel quadrada al denominador i asímptota de la forma: x / (x^2+1)^(1/2). No cal dir que apropar-se a la dita asímptota, altrament dit límit de la funció, és apropar-se a la idea d’escriptor que, deixem-nos de romanços, és la que tot hom qui es vol dedicar hauria de tenir. Ai las, és aleshores i no abans quan t’adones del quid de la qüestió, que no és pas saber del cert de la pasta que hom està fet -això ja es sobreentén com una part del procés d’aprenentatge i en diem autoconeixement- sinó més aviat les renúncies que caldria i que un estaria disposat a pagar a mesura que creix la x, que no és altra cosa que el temps traduït en caràcters escrits; i tot per tal de sentir la calor tòrrida propera al sol que ofereix la professió d’escriptor a tot aquell que s’hi deixa emportar. Sí, ens referim a la ferida de la lucidesa que es requereix per escriure bé, que esmentava René Char, i que al seu torn només creixerà del sol fet d’escriure sense parar. I escriure com cal només es fa d’una manera i no amb cotilles assumides, abnegades i com a tals, no combatudes i mentrestant fer com que tant se val.

Escriure implica renunciar a la vida que viuen els altres i punt i avall. Altrament seràs o pots arribar a ser algú que escriu, podràs entregar material gens negligible, fins prou interessant. Podràs ser actor creador d’excel·lents corpus literaris de paper o digitals, però no se’t podrà, no se t’hauria de qualificar d’escriptor. Com tampoc no és condició suficient per a ser-ho aquell que pot demostrar haver aconseguit guanyar-se la vida escrivint en exclusiva, bé podria tractar-se d’un mer redactor. I si es vol entendre de debò allò que vull dir ho podem aconseguir a soles mirant-nos al mirall i reconeixent la nostra feblesa, imperfecció i limitació, la qual ens obliga a haver d’orientar l’energia cap a un sol objectiu si allò que volem és assolir no l’etèria perfecció ans la nostra millor versió. La nostra millor versió i Déu n’hi do atès que representa el grau suprem de la dignitat en vida i tota màxima aspiració.

I així és com per fi he entès -moralismes xarons religiosos o culturals a banda- com, per exemple, el monjo se n’ha d’estar del que se n’ha d’estar. Que no tot es pot, no tot s’hi val en aquesta vida. Que de ‘fer de’ a ser-ho hi ha un mur descomunal que de sempre ha causat admiració o com a mínim, respecte i valoració però que ara hem decidit enderrocar per pervertir el seu significat i veure si d’aquesta manera esborrem l’esforç i penitència que en aquest s. XXI no estem disposats a tolerar. És per tot plegat que si cal ens carreguem els conceptes com, per exemple i sobretot aquí -perquè és el que m’interessa palesar- el d’escriptor, no fos cas que no ens en puguem aprofitar de les seves bestretes i prebendes particulars, a nivell d’aura i consideració. Perquè, ara per ara a Catalunya, tothom diu que és escriptor. 

No vull longevitat

 Cada cop tinc més clar que no vull viure massa anys. Alerta, amb això no estic dient el contrari, que vulgui morir jove per deixar un cos bonic. Primer, perquè no sóc James Dean. Segon, perquè amb quaranta-tres primaveres tampoc es pot dir que encara siguem a la primavera de la vida. Hom ha de mirar d’assumir amb circumspecció el bagatge vital, sumatori de tries, renúncies, encerts, errors i com en tot procés de deglució, deixalles o escorrialles residuals que poden expel·lir més o menys fortor. Si dic que no cal arribar a un final massa tardà no és tampoc pensant evitar un deteriorament físic indefugible amb l’edat. No es tracta pas de la por a complicacions fisiològiques de tota mena que puguin esdevenir demències o malalties, les que a priori fan por al bestiar, delerós sempre de voler poder mostrar als seus semblants unes mínimes condicions d’autonomia vital, dignes i estètiques o viceversa, això ja segons les prioritats i el grau de cretinisme de cada u. Allò que més aviat he vingut observant en la gent d’edat més provecta és que el fet de tenir prou temps per preparar-se per a la mort, de poder entreveure-la, els fa activar uns mecanismes de defensa en forma de racionalització. Entendreu fàcilment què vull dir quan em refereixo a entrellucar la mort -que a priori pot semblar quelcom impossible o fruit de la meva imaginació- si ho agafeu pel costat oposat: la pèrdua de vitalitat. Tota persona gran sap que es morirà amb més certitud a mesura que els signes d’allò que vol dir viure van minvant. I aquest és un fet que ja es tasta d’ençà que hom entra en l’edat adulta i experimenta els primers signes que s’interpreten simplement com els de deixar de ser jove. No cal entrar en exemples concrets ni explicar el pas de la primera edat a la segona com de la segona a la tercera, així com de la tercera al més enllà. Vosaltres mateixos sabeu perfectament que aquesta percepció la té tothom i només la gent més imbècil com el ros de la Trinca i d’altres rics, els quals es vanten de voler ser sempre joves i es pensen que ho aconsegueixen a base de diners, conformarien l’excepció que confirmen la regla. La particularitat que m’ha cridat l’atenció, i és per aquest motiu que no vull arribar a atènyer la longevitat potencial mitjana humana, és que s’acostuma a covar a les darreries una necessitat de reconciliar-se per fi d’alguna manera amb el món, una necessitat de pau a la terra que faci de pont per a la pau que suposadament, segons se’ns ha dit i redit, a hom li espera a l’altre món si bé ho mereix. I malgrat que aquesta darrera actitud vital pugui esdevenir una protecció, una màscara, quelcom fins i tot surrealista en molts casos de caràcters obstinadament revoltats, són desfiguracions del demble que s’acaben tolerant. El que passa és que quan parlem d’alguna personalitat destacada i observem aquests tipus de canvis experimentats encara en la seva esfera de vida pública, tot plegat fa feredat. En el cas de persones que s’han distingit per ser el mascaró de proa de certs ideals o principis, observar la renúncia en vida d’aquests, fins i tot fins a girar la truita, és quelcom realment penós. En aquest sentit m’estimo més arribar fins una edat on el meu esperit de lluita no es vegi condicionat, alterat, esporuguit, en definitiva, traït per la proximitat del traspàs. Ja sé que la descarnada implacable és una cosa massa forta i que malgrat que ens hi escarrassem mai no s’hi està prou preparat, però d’aquí a fer un sainet amb allò que ha estat el propi criteri i pensament marca de la casa n’hi ha un bon tros el qual sempre trobaré injustificable, ni commiseració ni romanços per part del respectable. I ja que hi som, amb aquesta preocupació per no fer el ridícul ranejant la senilitat i engegar a dida un parcours vital per bocamoll en el meu darrer sospir, vull deixar aquí i per escrit que tant de bo mai no acabi proferint com a Set Paraules de la meva hora suprema la sobirana estupidesa que enunciaré tot seguit: -malgrat tot, dir que he sigut feliç...

D'on veniu?

 Ep, qui sou? D’on veniu? No us havia vist mai per aquí. Tranquils, no patiu pel gos! Només mossega si jo li ho dic i no ho farà si veu que sou amics; oi que sí, Bardagí? Au, vine cap aquí! De fet, ara que hi penso, tampoc em sonen les vostres cares. Que potser sou família d’en Sisco? Ho dic perquè us he vist voltar dues vegades casa seva i ara no hi és; tot i que ell sempre m’ha dit que no té família, ara que vés a saber què és el que de vegades hom entén per família, oi? Si us plau, digueu-li al vostre nen que no s’hi acosti massa, al canyissar, que pot fotre’s un bon bac. Ai, ara em feu patir que veig que tanmateix no li dieu res i bé que conec el forat que hi ha tot just darrere aquell herbam... Ei, Senyor Cordills! Alerta! Torna enrere! Com es diu el vailet? Bé, sembla que a mi em fa cas. Doncs, el que us deia, que no us tinc vistos i aquí no ve gaire gent. D’un temps ençà, però, es veu algun que altre cotxe. No sé què li veuen, què li veieu, valtros, també a aquest llogarret. Maleïdes editorials, maleïts mapes! Aquí no som més que en un cul-de-sac de la carretereta aquesta que puja de la plana. De fet trobo que per passar-se tres quarts d’hora de revolts i vinga amunt som un xic desgraciats, diria jo. I és que ja podeu veure, no tenim vistes, estem a l’altra banda de la carena en una pleta a l’obaga d’aquesta serra encara més alta, del tot infranquejable per als vehicles. Espero que sapigueu i si no us ho dic jo, que aquí no trobareu res per menjar. Cap restaurant, ni botiga de queviures ni tan sols un bar. És per això que us he demanat què hi feu si no és interessar-vos per l’únic mas en venda, un de deshabitat de fa anys i panys. Veniu si voleu, que us l’ensenyaré car ja em dic jo que no teniu res més a fer. Vine, bergant, dóna’m la mà. No et fa res que et doni la mà, oi? És just darrere d’on us heu quedat encantats fa una estona. Perdó, no paro de xerrar però no us he demanat pels vostres noms; jo em dic Pere però aquí em diuen Perot, com en Rocaguinarda, el bandoler, suposo que n’heu sentit a parlar. Pareu atenció amb tota aquesta mala adventícia, sobretot això d’aquí que punxa a fe de Déu! Ja hi som. No us espanteu, la teulada que cau a trossos, ja es veu, però els murs, en canvi, romanen imponents, guaiteu! Evidentment pel preu hauríeu de parlar amb el propietari, en Tomeu, que ara deu ser a la vall, precisament a comprar tot allò que aquí no hi ha. De debò hi esteu interessats? A banda de la teulada i tota la reforma interior que bé us afigureu que haureu d’entomar, ja ho crec, la finca arriba fins la línia que fan la bardissa i el mateix canyissar que us esmentava abans. No és poca cosa, Déu n’hi do, baldament tot per aquí no val gaires calers per als forasters que, malgrat tot, no ho valoren. Potser vosaltres sereu els primers, ves! En tot cas en Tomeu i jo n’hem parlat a bastament de tot això i sempre em diu que per quinze mil ho amolla; n’està fins els collons, primer de veure com es podreix tot, després de comprovar que ningú no ho vol. Si us plau, no li digueu que tot això us ho he esbombat jo, espero que sigueu gent de bona fe i no us en aprofiteu, que de ben segur no serà així, ja deveu saber com és la vida de poble, pitjor que imagineu! Tot el que va, retorna més fort; i el que és pitjor, no et pots amagar enlloc! Encara que, ben mirat, jo tampoc no sé com deu ser la vida a ciutat o ja no això, ni tan sols a la plana, vora el mar. Hi baixo ben poc. Total, no m’hi espera ningú. Aquí dalt tampoc, eh, però l’avantatge d’això darrer és que ja fa temps que ho sé, hehe. Fumeu? No feu cas a tanta propaganda contra el foc, d’això d’aquí encara no se’n pot dir bosc i no sé per què se’n vol cuidar tanta gent que no puja aquí gairebé per res i ens ha de dir a nosaltres allò que hem de fer. Bé, vist que no em voleu convidar ni a fumar, encantat d’haver-vos acompanyat, tinc quefers del camp que no perdonen, mal llamp! Recordeu el que us he dit, aquí no hi ha res per fer! Adéu-siau!

Cerco feina

 Una carpeta amb bolígraf i llibreta em salven del naufragi enmig del carrer. En aquesta hora punta en què tothom va de bòlid cap als seus quefers, ja siguin els estudis o la feina; la feina que cerco en aquest precís moment. Vaig a una entrevista de feina i faig saber al lector que se’m veu d’una hora lluny. La meva marxa, escandalosament alentida pel fet d’haver sortit d’hora i arribar ben aviat, mitja hora abans no fos cas, em delata. Surto per la boca del metro més allunyada al meu objectiu en aquest intent de barri d’afers de pa sucat amb oli per a qui ha viscut de prop algunes de les llotges principals del món. La gent s’obre pas al meu costat a empentes, rodolons i cops de colze intestinals; gens gentils, ho haurien de saber. Però qui dimonis és gentil a les vuit del matí per anar a treballar? Sort, com dic, que em puc agafar al folre de la carpeta alhora que començo a fer anar ballant entre els dits el bolígraf, altrament semblaria del tot extraterrestre. No tinc pressa. I no en tinc perquè a més d’haver sortit d’hora no em fa gens d’il·lusió la meva nova cita, enèsima dins el meu currículum de l’anar fent. Tanmateix, no em preocupa gaire aquest estat d’ànim à l’opposé del qual hauria de mostrar si vull vendre amb convicció al proïsme la meva pròpia enciclopèdia. De fet, la música que raja pels meus auriculars no és la més adient a l’hora dels butlletins desinformatius acabats de sortir del forn i el batibull entorn de la màquina de cafè. A fe que és Miles Davis i el seu Tutu curull de groove noctàmbul i furtiu qui acompanya el meu fluir dins la massa, ambient sonor del tot inapropiat en un matí on els més sofisticats de revista ja han pres el suc de taronja amb exquisides notes de piano amb pedal francès impressionista. Són massa anys de coneixement del medi per permetre’ns el luxe de, almenys, no malbaratar rictus i posat més enllà de l’estrictament necessari. Ara bé, amb aquesta actitud un poc sobrada, un xic fatxenda, hom corre el risc d’arribar a l’inici del matx sense haver escalfat ni cinc minuts a la banda; com t’agafi amb el peu canviat un caçador de cervells d’aquests mercenaris i motivat pots patir cinc minuts de descàrrega elèctrica inicial, per no dir electroxoc que, verament, em fa una mandra monumental entomar. Que sigui el que Déu vulgui, que jo ja he fet prou amb la dutxa i el desdejuni a trenc d’alba, gens habituals. Si no fos per la sentor d’alè posterior a la fumada, fins m’encendria una cigarreta i en faria una pipada bruta i intensa. Mal llamp aquesta creu que porto a sobre i em fa trobar-me de nou enmig d’aquest negociat llardós dels mercaders de vianda, sense marge per portar l’aigua al meu molí, potser i tot massa enfarinat. Aquests pensaments però, em serveixen per apaivagar el ridícul que sento en aquests moments, a mig quilòmetre per hora tot envoltat de congèneres àvids de voler o d’haver de quedar bé. Més val que espavili per pur egoisme de no voler passar una mala estona d’aquí no res. Tot i el meu ofici ben après de semblar el més interessat per qualsevol imbecil·litat o el més compromès en els somnis de la cort de porcs que estic segur que defensaré, no puc oblidar que hi ha un factor que no puc controlar. Parlo del fons de l’ull. Alguns malparits esbrinen com ningú el mar abissal del teu esguard cansat i aviciat, fins i tot sense oftalmoscopi per copsar la teva real o estrafeta pruïja a l’hora d’anar ben mudat, a l’hora de voler passar per l’adreçador de la convenció i l’abnegació quotidiana, mundana i inquisitorial. Ara m’ha sobrevingut la por. La suor que em regalima pel front i els palmells de les mans em recorden que ho vulgui o no, segons el meu banquer, la meva muller o viceversa, necessito la feina en qüestió, que ja no podem més amb el meu propi jo. Encara haurem d’engalipar i dir a algú, que encara no conec, que som els més adients per continuar ensarronant el personal. Dissortadament no ens podem estar de tot plegat, jorn a jorn fins el dia de la maroma final, si us plau, que arribi ja.

La botiga ecotràgica

La botiga ecològica rural. Una monada. Productes de la terra i de proximitat. Vaja, pel que veig, etiquetats en castellà en bona part malgrat haver estat envasats -segons s’hi esmenta- a les rodalies de la ciutat comtal. Ai, pardals, que se us veu el llautó! Als de la botiga no pas, que el pa s’ha de guanyar i jo no vull dir que aqueixes vitualles siguin verí o estupefaents però jo ja m’entenc. Amb una llambregada n’hi ha prou per copsar que bona part dels productes comparteixen disseny i tipografia, deuen ser de la mateixa marca. Ves que no em facin passar bou per bèstia grossa a aquestes alçades de la pel·lícula a mi, beneit, car no sé per què m’agafa a mi també per voler comprar ecològic només aquí i avui, a pagès. Quina mena de clic mental desenvolupo per associar aquest producte envasat i niquelat amb producte de proximitat. De quina manera processa el meu cervell per pensar alegrement que pel fet d’haver-me atansat a aquests rodals tindré aliments de tota mena d’allò que en diem quilòmetre zero. De veritable quilòmetre zero, amb una mica més de temps n’he pogut esbrinar una mel, un tipus d’oli i una melmelada a tot estirar, potser l’oli a la fita de carretera que fa setanta, no pas al fons a l’esquerra. La resta els hi arriba en comandes esparses en furgonetes i adesiara dins un camió atrotinat de tres mil cinc-cents quilos que fot unes cues darrere seu de cal Déu, a més d’una fumerada en pujar el port, d’ITV exonerada que poca broma amb l’emissió de diòxid de carboni alliberada.

Nogensmenys, més contents que un gínjol de ser aquí, comprant producte més car mes de consum ètic, compromès, com així ho expressa escrit i dibuixat el dit etiquetatge per totes bandes; tant se val la llengua, aquesta, pel que sembla, no cal que sigui de proximitat. Allò important diria que és que hi hagi bona varietat comercial; per aquest motiu si cal que no sigui ben bé quilòmetre zero, no passa res, es fa una crida a la comunitat autònoma del costat i així de passada diem vertebrar lluites, territoris i certs interessos, ai las, sempre els mateixos. La noble intenció i el sentiment estrafets és el que compta, si el producte fa l’efecte d’ecològic, ens convencem que així ho serà per a nosaltres, sigui procedent d’aquí a tocar com de la Franja enllà. Déu n’hi do, les etiquetes de tots colors, un espectacle visual d’allò més bigarrat; jo, que m’esperava trobar un únic espectre cromàtic a l’estança de color fusta i palla, d’ocre a roure o de cirerer a castanyer. Tot plegat sembla més aviat una festa d’aniversari de la canalla.

Potser no m’ho acabo d’empassar perquè la meva generació i de més grans és que naltros sí que sabem del cert com eren les antigues botigues de queviures rurals. Amb productes de l’hort, ous, vianda, un poc de llet pasteuritzada, algun formatge o embotit i vera sentor ramadera amb dos o tres cosetes d’afegitó, no per fer bonic sinó perquè no hi havia gaire cosa més. Llavors així eren les botigues d’antes i prou, i allò que no hi havia ho havies de cercar enjondre, cas que visquessis com diem, a pagès. La ciutat era una altra història i el preu a pagar a la vida per tirar cap a una banda o l’altra era definit i clar. Sense mentides, sense paranys, assumint cadascú la seva tria i no delejar el millor sempre de tothom i a tothora; o sigui, saber resignar-se, verb no prou conjugat en aquest present que juga a fer creure que avui dia tot és possible quan globalment és veritat però no pas per a l’home entotsolat. L’home suprem, que creu que amb els diners tot és un dit i fet i per aquest motiu se’n va a comprar amb la pensa que la seua simple bona voluntat fa el fet. L’autoengany, veritable signe del nostre temps; ni la botiga ecològica a prendre pel cul i a mà dreta s’escapa d’aquest merder.

Que torni el foc!

De fa un temps que m’estic adonant què vol dir en realitat l’harmonia dels quatre elements. D’ençà que no en gaudim, justament. D’ençà que observo de quina manera, amb el pretext de vetllar per la nostra salut i seguretat, col·lectiva o individual, ens han allunyat de l’element que pitjor premsa té en aquest nostre nou món esterilitzat: el foc. Em poso a escriure sobre el foc després d’un acte tan prosaic com cremar les puntes dels llaços a les espardenyes vallenques. Vaig oblidar de fer-ho quan me les vaig comprar i a pleret aquestes tires havien esdevingut manyocs indomables i esfilagarsats. N’estava fins els nassos, dels fils escabellats i de la meva mandra, quan he mirat de cercar un encenedor per cloure d’una vegada per totes aital nosa però no l’he trobat. No l’he trobat perquè, almenys a la ciutat, sembla que el foc ja no ens cal. Encontinent, he hagut de combregar amb una pujada d’enrabiada, no per la reacció pueril de no poder calar foc als fils immediatament ans per no haver sabut veure com amb aquests petits canvis d’hàbits ens volen fragmentar, desdibuixar i aigualir el propi ésser. No cal justificar què representa el foc per a tots i cadascun de nosaltres. En tot cas, ha estat trobar finalment uns mistos entaforats en el fons d’un calaix i començar a sentir l’olor de tela socarrimada per a obrir-me de bat a bat l’esperit animal i nodrir-me amb unes calories aromàtiques per via nasal. Dos minuts pelats de dedicació per tots quatre llacets, dos minutets on me l’ha rebufat si tinc o no detectors de fums al pis, si calaré foc al terra de fusta emboetada o si compte, que la canalla no em vegi fotent flamarada. 

Tot d’una entenc per què no em faria res, per exemple, començar a fumar per plaer i assaborir el gust del bon tabac que algun cop he experimentat escadusserament i que no m’esqueia socialment simplement per qüestions d’edat. Al capdavall, qui està lliure del risc d’addiccions? El món en va ple i bé que veig, per exemple, els meus paisans seguir atents i fil per randa les consignes dels mitjans de comunicació i les plataformes digitals sense demanar-se res en particular; tot li està bé, al ramat. Així doncs, consirós, emboirat per aquest pensament, amb aquesta fumera que desprèn la tela, he recordat les estufes i els termos de gas amb aquella flama blava i punteta groga a dalt amb què podies romandre embadalit una bona estona, com davant un rellotge de sorra, on deixaves volar la teva imaginació i ser tu mateix en aquell instant i en aquell indret, ben arraulidet. També he recordat la tampoc tan llunyana en el temps cuina de fogons o l’acte quotidià d’encendre un llumí, el qual hauré de pensar fer practicar als qui vénen després de mi sense necessitat d’haver d’esperar l’excusa d’unes Falles o un Sant Joan, ves no acabin ben tarats amb l’aplicació del televisor que els fa de llar de foc virtual.

Per no voler els possibles perills a prop i a davant estem obviant què vol dir passar ben dret i amb el cap ben alt per aquest tram terrenal. Espero que no ens torni a passar, que quan tornem a veure fogueres i barricades de contenidors cremats en una manifestació, puguem enfrontar-nos ja i per sempre, al nostre concepte estrafet de civilització -reduït a la comoditat i el no voler patir ensurts- i saber diferenciar allò que és o no realment important.

Acabo rellegint la meva primera línia sobre els quatre elements i rumio com a les ciutats, l’element terra ens queda amagat sota aquell altre ja pavimentat. Pel que fa a l’aire, per contra, no ens posarem ara llepafils i postmoderns, que bé que alguns recordem com n’ha estat encara de pitjor amb els cotxes tan sols unes dècades abans. L’aigua, al seu torn, entre els múltiples recàrrecs aplicats i contractes franquistes de manteniment de comptadors, a més de la seva presumible propera cotització en borsa com a simple bé de consum, tot plegat put a vergonya elevada a l’exponent major. Això em convida a concloure que si mai, com a éssers humans, en algun moment del nostre viatge, ens sentim perduts o desorientats, la vida urbana, la ciutat potser no és el lloc adequat on redreçar el rumb i trobar el camí per tornar-se a connectar. 

En Marcel·lí Esquius i jo

 Fa temps que hi penso i em dic que l’assumpte mereix un negre sobre blanc. Dies enrere vaig llegir l’escassa i esparsa biografia existent a la xarxa sobre Marcel·lí Esquius i en vaig quedar astorat. Em feia creus de comprovar de quina manera les meves passes han anat resseguint les seves per anar a petar gairebé fil per randa a tots els rodals on aquest català ha deixat empremta. Em fa l’efecte que si de bon antuvi hagués arribat a conèixer el periple d’aquest emprenedor i rara avis -portador del somni americà en aquest país nostrat de renúncia i misèria general- no hagués pogut calcar-lo amb la fidelitat geogràfica que ha acabat resultant. Bé, no cal dir que el vessant més important per a molta gent, els diners, no li he acabat copiant, las! En Marcel·lí, diuen que s’ho va treballar tot solet, home fet a si mateix i exemple que tot era possible quan literalment tot estava per fer.

Voldria descriure l’inextricable lligam que m’uneix a aquest senyor perquè potser és el senyal que em faltava per triar un personatge a mode de treball de recerca per rescatar-lo de l’ostracisme envejós o la sòrdida sospita. 

Les coses no esdevenen per casualitat i qui us escriu veu la llum a la Pubilla Cases de L’Hospitalet de Llobregat, barri on el senyor Esquius va exercir de promotor immobiliari aprofitant la imperiosa necessitat d’habitatge per als immigrants provinents del sud de l’Estat. L’empremta degué ser prou important perquè se li va dedicar un carrer allà mateix, a tocar de Can Vidalet i el seu mercat -encàrrec també seu- popularment conegut com La Bòbila, on a casa sempre hem comprat el peix. A més, precisament en aquest carrer hi trobem una concorreguda administració de loteria on cada avantsala de Nadal pelegrinàvem per invertir uns calerons i aspirar amb un cop de sort a sortir d’aquella barriada amb les butxaques ben plenes com el Senyor Marcel·lí. No va poder ser, amb les butxaques ben plenes, volia dir. En vam acabar sortint com vam poder cap a diversos indrets per acabar, no fotem, al seu invent de Miami Platja o Platja de Mont-roig, això darrer només per a l’IEC. Per si goseu pensar que estem davant d’un promotor d’habitatges i prou, sapigueu que l’església i la caserna de la Guàrdia Civil van sortir del seu sou. Sempre em quedarà però, la curiositat dels seus tals dots de negociador per adquirir de mans de la signatura Villamar del Infante aquell latifundi vora mar. 

Bé, quant a un servidor, ja vivia de lloguer a Cambrils de Mar quan m’arribà l’hora d’invertir per fina força el Compte Estalvi-Habitatge, presó d’Estat, per desgravar. Vaig triar el Far West miamenc...Què voleu, si cada quilòmetre cap a Vandellòs es pagava un milió de pessetes més barat? A empentes i rodolons i la maroma al coll vaig poder adquirir un bé immoble a la terra del vent i el no-res i, tal com Ell, m’hi vaig instal·lar un grapat d’anys com si fos un vell jove retirat. Heus ací que un dia clàssic solitari de mestral Radiohead trepanador m’adono que just a davant de casa comencen unes obres, uns barracons a corre-cuita que deien que havien de ser provisionals i...Alça, Manela! Es tractava de la nova Escola...Marcel·lí Esquius!

D’allò que la vida continua, guillo a l’estranger i un dels països on m’hi estaré un temps serà França, tal com va fer ell també, que va triar Perpinyà, la catalana, testimoni del pelegrinatge pel cinema eròtic i l’embranzida del talent i la visió particular per fer fortuna d’un també, com servidor, amant del ciclisme. De fet, Esquius va néixer al carrer Comtes de Bell-lloc de Sants, just a darrere meu d’on visc actualment. A Sants i de ben brivall, Esquius va aprendre l’ofici d’ebenista alhora que va practicar el ciclisme amb un xic més de sort que el vostre escriptor per acabar com a filantrop de la Volta Ciclista a Catalunya, com bé va saber agrair-li la Unió Esportiva de Sants amb la seva insígnia d’or.

De debò que no em puc creure aital connexió àuria enfortida o reforçada per aquest testimoniatge escrit que ben aviat pujarà amb ell allà a dalt. Per acabar, voldria, ara sí, defugir tota ironia per deixa clar que l’ombra del dubte que hom pugui albergar d’aital personalitat serà sempre fundada en un franquisme on a uns se’ls hi espoliava i als altres se’ls hi regalava. Què va passar en el seu cas? Hom ho hauria d’investigar.

Els calls de Valls

 Deu fer cosa de deu anys que no posava un peu a Valls. No fa gaire setmanes que hi vaig tornar. Ho vaig fer expressament per veure si el panorama havia millorat i si, durant tot el temps que servidor havia rodat món, l’antiga distingida capital comarcal -segle tretze i ja mercat- havia agafat una nova embranzida o, si més no, s’hi pogués entrellucar un cert redreçament, alguns vectors energètics en la bona direcció. I és que hom s’interessa per allò que estima com també és cert que només qui bé et voldrà, plorar et farà. I això mateix potser és allò que acabarà passant amb aquesta pinzellada al desencís que suposa per a tot passavolant amb esperit observador una passejada pel centre de la vila de Robert Gerhard i d’altres il·lustres homenots.

Em fa basarda expressar tot el que em vingué al cap en aquell mentrestant perquè amb Valls s’ha d’anar amb molt de compte, car pots acabar com el bandoler Joan la Pera i, francament, ara per ara no tinc cap gana que m’arrenquin les extremitats i me les escampin per tots els termes dels voltants. Perquè de basarda va la cosa, sí, en uns carrers que pressuposo de vell antuvi potents i avui, en conjunt, desproveïts de tota gràcia. Ningú però sembla fer-se’n càrrec. No és tan sols el punt de deixadesa i ruïna que amenaça igualment altres centres vilatans del Principat, és l’exhibició i adob d’aquest fet com a marca d’allò que els vallencs volen ser. A tall d’exemple, les bigues d’acer, d’aquest rovellat expressament, que estintolen -primer cop en ma vida que ho veig- les cases a banda i banda que es vinclen cap dins i expressen el seu desig de bloquejar el carrer de Sant Antoni. L’exhibició de l’ensulsiada, es podria intitular aital conjunt. Si fos d’aquests escriptors que prenen cura dels aspectes colaterals del seu bloc per fer-lo més atractiu, hi posaria una foto amb aquest metafòric motiu per acompanyar l’article, però em sembla que en aquests detalls sóc una mica com Valls, tot em fa mandra. I de la mandra no podem esperar ni que ens llegeixin, quant a un servidor, ni que ens visitin, quant al poble del qual en pensar-hi se’m trenca el cor. 

M’esperava una certa autoritat moral alhora que una esma més decidides per part dels seus ciutadans en el bressol de les Esquadres de Catalunya aleshores, Mossos d’Esquadra en l’actualitat; per cert, amb la caserna a prendre pel sac de la Plaça del Blat. Autoritat -apuntava- per analitzar i ruminar quin tipus de gent vagareja d’habitud pels carrers, sobre què passa amb la capacitat d’imant que ha adquirit Valls per la púrria o gentalla, la gent, diguem-ho clar, més canalla. Com hi ha món, que diem, hi ha d’haver de tot, esclar, però aquí t’ho trobes concentrat, exposat públicament com les putes de l’amsterdamès Barri Vermell, i ves, penso que la vila de Narcís Oller no s’ho mereix. Amb aquest quadro a davant en aquest indret, viam què expliqueu a la mainada mentre els passegeu de bracet, oi senyor Batet?

Vila de contrastos i hòsties visuals a cada cantonada, o cerques protecció de ramat i et fas d’una colla, jove o vella, o ets un perdulari anat de l’olla. Impossible poder ser un mateix i afirmar la pròpia idiosincràsia i individualitat en aquesta mena d’ambients i ep! Alto les seques, que no ens estem referint a nacionalitats, no caiguem en el parany! Per constatar tot plegat no cal un treball de camp, qualsevol visitant se sent intrús en aquest laberint de calls barallats amb el seu passat. Potser era ja un senyal per adonar-se d’aquesta manifesta hostilitat, la dificultat d’accedir al centre de Valls, sempre a través d’un pont per travessar els torrents els quals formaren les fondalades enclotades que van donar nom a la població.

Sigui com vulgui, ja fos diumenge ensopit o l’hora de la capcinada en plenes festes de Sant Joan, amb tothom al tros o a casa seva ben tancats, això que us dic és el que hi vaig experimentar. Si aquest article us cou és que pica i si us l’estimeu una mica, a Valls cal que ens hi atansem de tant en tant per posar-hi alls.

Darreries d'agost

 Pocs dies després de la Mare de Déu d’Agost que tot vira de cop. Aquests ja dos mesos de solstici, de sobte semblen carregats de sobreexposició solar amb embafament tèrmic i ofec pulmonar, sensació comunament anomenada xafogor, còctel ideal perquè la inestabilitat es manifesti sense cap pudor i al més pur estil tropical. Una ventada esquerpa i malcarada de primer, un patac inopinat de calamarsa just després o, simplement i per defecte, núvols baixos i aire calent de bona hora, xardor matinera que dóna a entendre que el motor fa estona que va revolucionat, li haurem de donar i com sigui més estona a la nit per refrescar, altrament es clavarà.

Una mínima coneixença i seguiment del temps, la meteorologia, ens ha permès sempre de situar-nos en el calendari sense menester de saber exactament quin dia és. En l’actualitat és evident que aquesta percepció se’ns ha apaivagat en bona part per l’efecte emmascarador dels aires condicionats o dels telèfons massa intel·ligents homogeneïtzadors, directors del nostre estil de vida, censat ja tothom a intentar fer si fa no fa el mateix, sigui quin sigui el període de l’any.

Si, malgrat tot plegat, fem un esforç durant aquests dies per parar l’orella, l’ull i la resta de sentits -sense embolcalls ni proteccions profilàctiques- ens adonarem que la mena de tristesa o melangia que l’ambient desprèn no es pot amagar ni tan sols fent girar la truita i domesticant els sentiments, com podria ser l’encetar les vacances tardanament, ara mateix si voleu, per fer-les encavalcar amb el setembre, tot mirant de cobrar-se una tranquil·litat i fugir de la gernació clàssica arreu de finals de juliol i primers d’agost. No, la bonança estiuenca no es perllonga simplement amb voluntat o diners. Perquè cada dia no és festa major ni tot els dies són diumenge, que la cosa va de baixa és un fet i que ens afecta de fet. Ben tranquils que estàvem ahir, per exemple, netejant passablement la barbacoa o fent qualque bricolatge maldestre, que es féu fosc d’una manera insòlita tan sols uns dies enrere -moment típic, d’altra banda, on el veí expert tafaner semblava que ens esperés amb el coll estirat tot ell i guaitant rere sa bardissa per acabar amollant el seu fotut briconsell. Però tornem al que estàvem dient, no saps quin follet acaba de ser el responsable que et convida a deixar estar la ferramenta i l’endreça jardinera per l’endemà i entrar per no trigar a fer el sopar.

El món es troba ara en aquells dies que acostuma a dir-nos per activa i per passiva que no dóna gaire més de si, que ens hauríem de replantejar els nostres plans i tornar aviat a una activitat més sostinguda i captinguda car no trigarà gaire a mostrar-se a la manera habitual, un xic més sorrut i circumspecte. Qui vulgui continuar la festa que se’n vagi cap a baix, Segura avall falta gent, i això la veritat és que està molt bé de recordar de tant en tant, no fos cas que confonguem les coses i creiem que per aquestes contrades, farcides avui dia de cambrers que et parlen com un plat trencat o en foraster, només pensem a tothora en l’esvalotament i l’eixelebrament. Això, insisteixo, seran sempre figues d’un altre paner, que sí, que ens han caigut a sobre, certament, però que no ens defineixen ni del dret ni del revés, ni per molts diners que hi posin els que ja sabem, els que ens voldrien assimilats per sempre més i els seus col·laboradors locals traïdors o mesells.

Matinal a Sants

D’hora, encara amb lleganyes i sense la toaleta feta em planto al carrer, la nena en mà. La porto a l’escola, perdó, volia dir al campus, que ja és ple estiu i així de passada compro un poc de pau i un xic de temps per escriure. Dropo com un dia per setmana de mitjana, ni amb les ulleres assoleixo la nitidesa visual que verament tampoc em cal en aquest trajecte doblement familiar. De fet, tinc una guia molt especial i és que la pubilla ha adquirit una notable orientació heretada del seu progenitor. Espero que no gaire qualitats més, no li voldria mals majors. Sense el morrió quovidià pel carrer es respira millor, convenim tots dos. La fressa matinal urbana és més somorta ara, a principis de juliol, que no pas setmanes enrere i mentre penso en això la olor de lleixiu perfumat d’una mestressa fregant la vorera refresca l’ambient el qual, i de sobte, es satura amb una fragància femenina fugissera de tot a cent que aconsegueix deixondir-me alhora que em corregeix el defecte de visió d’unes línies abans.

Els voltants de l’Estació de Sants no són precisament una selva d’arbrat. Aquest punt d’humanitat l’Estat el va reservar en exclusivitat per a Atotxa, la seva estació central peninsular. Aquí no hi van pensar, esclar. Si se us ocorre plantar quelcom aquí al mig, us podríeu trobar les arrels a les andanes de sota. De fet, no s’hi pot edificar res ni a darrera ni a davant, a la ben anomenada Plaça dels Països Catalans, un erm monumental i, per tant, una metàfora gens complicada de copsar per aquells qui hem de travessar-la cada sant dia. Per aquest mateix motiu, la manca d’arbrat i ombra contra el solstici espaterrant ens convida a creuar també la pròpia estació pel seu interior. El morrió de nou sobre el mentó alhora que observem plegats darrere els vidres l’enorme cua per agafar el tren de dos quarts de nou cap a Màlaga, Sevilla i tot allò. Ara el tren Sevillano -de tornada, el Català- és d’Alta Velocitat, ben confortable, passa per Madrid curull de pensionistes panxacontents i joves assedegats de fregues estivals, tothom amb rostres alegrois i despreocupats, sembla ser ben contents de fotre el camp. Jo, la veritat, m’ho miro perplex i alleujat. Quina fal·lera per marxar tan lluny, quina mandra per mi, quina sort d’aquí estant. Al bell mig de la zona de pas de l’estació han col·locat uns expositors com a reclam comercial per fer dentetes a tot el cafè amb llet passavolant. Un cotxe esportiu, una moto scooter i un patinet elèctric sobre l’escenari aparador, elements delejats especialment pels passerells cervesers, amb tatuatges i amic camell.

Sortim davant mateix del sol naixent i busquem l’ombra de la baluerna de Torre Catalunya, que es diu així perquè jo ho sé i res més car m’adono que li han tret el rètol que així ho especificava ben clar a dalt de tot. I és que el país cotitza poc darrerament. Deu ser per aquest mateix motiu que l’antic Nobu i el germà petit, l’Expo Hotel, després del canvi d’amos i la pandèmia semblen més buits que aquells blocs soviètics a les rodalies de Txernòbil. La ciutat trontolla com n’és bona mostra que aquests gegants a escala local, com ara també l’esquelet de Roma cantonada Calàbria, en pocs anys hagin passat de fer servei a nosa, més que cap altra cosa. Dies enrere vaig poder presenciar la retirada de la gran antena que coronava l’edifici que tenim a davant, un enorme fal·lus patrocinat per l’empresa Sony que sembla que ja no veurem més i que, francament, tant és. Tanmateix aquella antena em meravellava als anys noranta quan els locutors de Ràdio Club 25, que aleshores emetia una radiofórmula de categoria, repetien que des d’allà dalt sortia la seva música, que aleshores suposava el formidable art aglutinant que ens unia. La música feia ballar tothom primer a casa i després de tranuita cap a Fibra Òptica o altres llocs mítics com Satanassa. A Humitat Relativa també, com la xafogor d’avui mateix, Déu n’hi doret, que sense encara vendre una escombra anem ben xops i amaradets. Va, una abraçada i petó ben fort, poncella del meu cor. Me’n torno rabent a escriure tot això.

Tirania gremial

En la nostra activitat professional acostumem a beneir el gremi o sector que ens ha tocat. Ras i curt, el gremi, els companys, són la darrera protecció contra l’exterior. Dins aquest entorn ets algú com a fora ningú, que vol dir no poder guanyar-se les garrofes. Tan senzill com que aquell qui em digui que això no és així, té padrins. Comença aquest article de la millor manera possible, pel final. Per què tanta faramalla si allò que hem de traslladar al lector i la societat és que l’objectiu fonamental és encasellar el personal per tot seguit aplicar-nos el motlle de guix que ens assegura una nevera plena per a esperits artrítics encarcarats. Vagi per endavant que no ens referim pas als autònoms, benaurats i solitaris metrònoms!

Antigament, en molts oficis la cosa era més transversal, podies anar-hi provant. D’aventurers laborals bregats en els més diversos camps hom en coneixia un grapat. Tres, cinc, deu feines diferents, inclús més! Ara recordo l’Ovidi nostrat, el cantant d’Alcoi, quan recordava el reguitzell d’oficis practicats abans d’esdevenir la bèstia de la natura nacional amb què arribà a ser encimbellat. Guaita, quin contrast amb aquells qui passem per la universitat amb l’excusa de fer/ser una sola cosa, que almenys ens permet dir que hem estat minyons molt ben formats. Aprofiten així de la nostra especialització, en teoria beneficiosa per a la societat, per a matricular-nos a foc com els braus amb codi de vegueria, comarca, municipi o cantó. D’allà no en podràs sortir.

Bé, de la primera volada i encara un xic babau, certament no t’ho mires pas així. Has aconseguit arribar al final del camí que desemboca al gremi, el teu Destí. En el gremi seràs benvingut previ pagament de la tarifa mensual corresponent. L’empresa? La baluerna que fa possible el teu nou ambient. En tot cas, noves amistats potencials fruit de la teva nova ocupació seran d’aquí a poc una realitat. Contactes de qualitat en un món el qual, de moment i un cop aterrat, per res et sembla un mocador. Targetes i més targetes de presentació, primeres reunions, intercanvis, dinars, teambuildings, sopars, això ja no té aturador. Tothom es relaxa perquè se sap en una esfera concreta i precisa, el garbell per baix ja està fet, per dalt i com a límit, el cel. Les converses habituals? Ensopir-se com un lluç amb aquell burro de la feina que sempre et parla d’hipoteques i de futbol -que ens cantaven David Carabén i Miqui Puig. I això rai, gràcies, perquè altrament fot-li que gira a garlar de gremi amunt, gremi a baix. La feina i només la feina, bla, bla, bla, no fos cas de passar per impertinent, tafaner o guillat. Dels fills només se’n parlarà quan arribi l’hora -mai abans dels trenta i tants. Mentrestant, aventures de cap de setmana, volta al món o curses de resistència de moda amb samarreta Finisher per amagar la buidor. Amb el temps serà l’edat la responsable d’atorgar un carés un xic diferent a la teva rutina, rutina és. Pots patir mil i un maldecaps al llarg del teu periple mortal, divorcis, excessos, entrampades o males jugades, addiccions i pèrdues de nord. Rai, el gremi, l’entorn, farà la vista grossa i te’n passarà una, dues, les que calguin si els demostres, malgrat tot, entrega i abnegació. La teva vida s’ha vist sacsejada, potser trontolla? No et preocupis, l’entorn et concedeix un, deu, ics dies d’assumptes de merders personals -en funció de la teva posició- baixes encobertes per recuperar-te car que et quedi molt clar, amb ells hi has de continuar. Has estudiat per això i amb això et jubilaràs.

No tinguis por, doncs, de veure’t una mica engavanyat dins una camisa de força que només es tracta de sensacions, l’amor per l’ofici hi és, allò més gran, com de fet ho demostra el teu sidral en general llevat de l’única rutina que tot ho pot. Aguanta, fes el favor, no siguis gamarús, sobretot que no se t’acudeixi ruminar sortir del gremi per voler-ne ingressar en un altre. Recorda que si ho fas, de traïdor en amunt a l’esquena et titllaran i a sobre que sàpigues que a la nova presó de davant tampoc s’hi pot accedir gratis et amore,  ni tan sols amb total dedicació.

Tot per la pensió

Tot per la pensió. Mot polisèmic, amb la pensió ens podem referir a la dispesa, establiment on el passavolant pot dormir i menjar. L’accepció més preuada en l’actualitat però, seria precisament allò que ens assegura poder dormir i menjar un cop arribats a vellards. La pensió de jubilació, el subsidi de l’Estat, l’opi, la droga amb què el Leviatan té amarrat el conjunt de la societat. L’eterna promesa. Jo, per la meva pensió, mato! -que podria etzibar la farandulera de la tele i, per tant, qualsevol dels mortals que no volen salvar-se sinó que volen ser salvats. Jo no sé què té la dita pensió que ens té a tots amansits, capats, esporuguits i adotzenats. Potser que si t’encaparres a viure molt de temps parlem de fato assegurat fins al traspàs.

No hi ha mecanisme més efectiu de control col·lectiu i individual que allò que se’n diu la pensió que hom rebrà d’aquí a deu, quinze o vint anys. Aquesta entelèquia acaba essent la raó per no gosar amollar amarres i continuar amb el llast que ens havien suggerit al batxillerat i fet somniar a la universitat: la feina per a tota la vida. Nascuts per cotitzar. Ep, i a la franja alta, res de misèries, que no es fotin de nosaltres de la terrassa estant, vermut en mà.

Ai las, quan ens adonem de la màquina de triturar esmes que pot suposar l’abnegada vida d’assalariat durant quaranta anys, un cop arribats a la mitja marató gosem perbocar: si no fos per la pensió garantida, canviaria de vida. És que ni amb l’enamorament m’hauria afigurat aital ceguesa i fidelitat; perquè després diguin que a la meitat de la vida no ens queden ja pardals al cap! Gairebé tothom cau en el parany de continuar delejant quelcom diví, celestial del qual un bon dia arribarà puntual l’ingrés, com han vist que ha passat amb els papàs. Hom s’imagina d’aquí a vint i tants anys la seva pensió, curulla de despreocupació i burocràtica en la presentació. Orgull de veure la divisa o l’escut espanyol o de la Generalitat mateix -la seva gestora bunyol- si del que es tracta és d’observar la quantitat religiosament ingressada per poder jaure tranquil com un vegetal, un cop esgotat per fora i per dins per aquesta explotació que jo m’he cregut i que hom n’ha dit civilització. Jo ara li pago la pensió als qui em fan creure amb un copet a l’esquena que tal dia serà el meu torn. Que no m’amoïni, que el que estic fent ara mateix ho faran altres per un servidor quan ja no hi hagi doblers.

Lectors, sento aixafar guitarres -per aquest motiu escrivim també. La no-pensió que tant ens espanta un bon dia arribarà i llavors què farem amb la cara que se’ns quedarà per no haver-ne malpensat. Em podreu argumentar que si tan efectiva resulten les pensions per a la paràlisi i el control de la massa social no ens les trauran mai, però per estar al costat de la veritat futura sempre, sempre és aconsellable retorçar els arguments a pitjor. Ens trauran les pensions, almenys tal com les coneixem avui, perquè d’aquí aleshores el procés de desactivació de tota forma de contestació haurà triomfat. Ens en deixaran tan sols les engrunes i no ens veurem amb cor de protestar. Nosaltres mateixos, arribat el moment, direm que potser no hi tenim dret i ja ens està bé. Ens deixarem fer, ens deixarem violar o no noteu ja, per exemple, que les manifestacions de carrer d’ara no tenen res a veure amb les d’abans? La saben llarga al Leviatan.

Alerta però, perquè més important que açò darrer hauria de ser arribar a copsar un mateix que el nostre motor real per anar tirant és la por a veure’ns sense un ral amb els cabells blancs. Sempre ha estat així? I doncs, què feia la gent d’antuvi quan no hi havia pensió? Llançar-se pel balcó?

Mentrestant, jo he vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió i senyors fatigats amb els seixanta fets arrossegant-se encara durant cinc anys més, malvivint de dilluns a divendres lluny de casa en una trista pensió, tot per tal d’arribar a cobrar el cent per cent del que en teoria uns desgraciats havien convingut que els hi correspondria.

Els Xusma Bars

Els Xusma Bars, com els estancs. N’hi ha d’haver. Formen part del paisatge, més urbà que no pas rural però present, diguem-ne arreu, en tot cas. La xusma s’ensuma a si mateixa i es reconeix encontinent. A partir d’aquell moment i per sempre més, Patacot i Mandinga o cul i merda, ves. I és que hom no pot més que donar les gràcies per aquesta fretura a arreplegar-se entre iguals que adquireix la xusma; ens fan, de fet, un favor a la resta de mortals, on continua havent-hi de tot, esclar, però almenys ens traiem del camp de visió als borderliners -un espectre entre el marró i verd podrits un xic difícils d’identificar quan vagaregen entotsolats, encara més per als discromatòpsics com qui us escriu. La púrria va ser el primer col·lectiu a picar de mans enriolat i perdre el senderi quan per fi, després de setmanes de confinament pandèmic, van donar permís per reobrir els bars, aquests indrets tan grats per conversar. Ningú no em podrà acusar de res més que de simple i declarada animadversió car això no va de classes socials. De xusma, n’hi ha de tirats com amb la jubilació garantida i més enllà. És més aviat una qüestió d’esperits esberlats o tronats. Espècimens singulars que fan de la ignorància més supina, quan no del racisme més ressec, l’actitud barroera o la roïndat, apologia i estil de vida, per separat o tot barrejat. Quan no poden romandre dins del cau públic infecte per a ells habilitat, surten amb la copa, la canyeta o la cigarreta al carrer a mirar el temps passar sabent-se portadors d’una radioactivitat tòxica que els atorga una distància social de seguretat. Què més volem si almenys ja es veu que tan sols delegen un lloc on estar-se per compartir plegats el verí que porten a dins, el qual no els hi reacciona mai car gosen d’immunitat de ramat. Una espècie, doncs, que s’autoregula i delimita socialment, no es pot demanar més. Des d’aquí només demanar que no se’ns ocorri a nosaltres ara d’adoptar el preciosisme postmodern NIMBY de merda que acostumem també a portar inoculat i gosem posar el focus en aquesta gent i protestar per la presència prop de casa nostra d’un d’aquests Xusma Bars. Em sap greu pel món celestial, límpid i asèptic com de llepar-hi metall que voldrien alguns però ai las, si no disposéssim d’aquests antres! Aquesta gentola cal que surti de ca seua amb regularitat abans no s’avorreixin i hi facin un disbarat. Quina millor mesura que un comerç de proximitat amb consumicions garantides envoltat de similars.

Els dits bars en qüestió no volen atraure massa l’atenció i el rètol acostuma a ésser ben galdós. De cap manera exhibeixen un interiorisme sofisticat ni elitista ni suec de revista, pertanyen més aviat al gènere xaró i atrotinat. Als seus distingits usuaris no els hi cal mobiliari de primer ordre com tampoc gaire llum ambiental i sí, de fet n’hi ha que romanen fins i tot apagats perquè des del carrer no es vegi el final. A tot estirar un televisor encès, no sé per què però gairebé mai la Tevetrès o el Trenta-tres. Com dèiem abans, sobretot quan fa bo acostuma a haver-hi un paio o més fumant a la porta per marcar territori, no fos cas que una parella amb fills o una assistenta i una persona gran ho confonguin amb una granja d’esmorzars o berenars. Atès que parlem d’un col·lectiu social transversal la diversitat lingüística i racial està garantida, circumstància que provoca curtcircuits i merders de taulell inopinats. Miro de no fitar més del compte des de la vorera de davant car una mirada impertinent d’algun dels seus guàrdies habituals em pot fer més mal a curt termini i a llarg que un ullprès de fetillera rabiüda. Em dóna temps a esguardar la sempiterna màquina escurabutxaques, la qual en no ser atesa amb proverbial assiduïtat emet uns xiulets recordatori cada dos o tres minuts com si fos una joguina d’infants, que potser no ho és pas? Si em fan basarda aquests racons és perquè n’hi ha qui hi entra per equivocació i ja no en podrà sortir. De fet jo ja dic sovint: em fas més por que una terregada...

L'odi sistemàtic sistèmic

 Com de tant en tant ens piula un conegut i barbut amant dels trens amb ulleres rodones, el binomi Renfe-Adif odia els seus passatgers com, de fet, odia les seves estacions i els seus trens. Em permeto afegir-hi que si els passatgers són catalans, encara els odien amb més deler. Així mateix es podria continuar fàcilment la tirallonga i afirmar que la banca ens odia però sobretot odia els vells, dels quals mai en diran gent gran. La tercera edat demana escolta, paciència i humanitat. Ca! Si de totes maneres bé que hi ficaran els seus pistrincs igual! Baldament s’ha d’insistir que la banca ens odia a tots perquè, deixem-nos de romanços, el poder en totes les seves manifestacions, administracions, institucions i servidors, odia tothom. Només en volen els calers, els nostres calers i, per tant, cap bri de compassió per als portadors. La Generalitat ens ho deixa darrerament ben clar amb aquest suplici i horror del certificat digital. Per la seva banda, l’agent de policia local, que per cobrar un xic més fa temps que ha demanat el trasllat a una vila més gran, odiarà el seu veïnat circumstancial provisional. Les grans cadenes d’hostaleria internacional, per la seva part, odien els seus turistes i passavolants, més i tot si es tracta, com he dit abans, de la tercera edat. Bé, en aquesta franja d’edat les residències de la gent gran donarien per un article que faria esgarrifar. Continuem. L’agència tributària odia el contribuent, el multarà, l’humiliarà i si pot l’assenyalarà i el perseguirà fins aconseguir que algun es tiri a la via o es pengi del sostre i així no contribueixi, ves tu, mai més. Els ajuntaments odien els seus conciutadans; abans per fer un qualsevol tràmit eren no sé quantes finestretes successives reals, ara es tracta del mateix nombre però en virtuals, amb múltiples pestanyes i viaranys on et demanen omplir un formulari de registre i un mot de pas; ara bé, cada més d’agost, en un o dos terminis, patapam i caixa-cobri dels impostos per la recollida de la brossa en colors o la contribució d’un cadastre del cau que és tan sols el teu sostre. Per si no hi contribuíssim prou ja a aquesta manifestació d’odi pervinguda i perbocada d’un temps ençà, que ni els seus propis treballadors s’adonen que en sa gran majoria són utilitzats com a propagadors d’aquesta flamarada d’ira envers el ciutadà. En comptes de mitigar-la l’atien, tan sols uns pocs valents estan de la nostra part i es juguen l’estabilitat emocional a les seves vides pel sol fet de veure’s atrapats en el seu propi codi deontològic ètic personal, fatigats i deprimits com a xarnera entre un diable de sistema i un pacient astorat, però alerta, que tot s’ha de dir, a voltes subnormal, que també n’hi ha. Això ho veiem sovint a la sanitat, sector que tampoc s’escapa a aquesta tendència arreu per fer pitjar el número u si vol ser atès en català o si no per defecte no s’amoïni, que tothom parlar en cristià. Per no parlar de les llistes d’espera i altres surrealismes com aquests CAP que es van construir durant l’època de vaques grasses, preciosos i funcionals arquitectònicament però que sembla no cal obrir permanentment, que se’n vagin a vint quilòmetres amb taxi privat si l’avi o el nen tenen el front calent. Tot és tan salvatge que s’ha perdut la por a denunciar-ho, en aquest sentit aquest article no és cap novetat com no sigui el fet de mostrar que l’odi s’ha normalitzat, fa temps que juguen amb la paciència i els sentiments de la gent, cobais i tot el que vulgueu però no hi ha dret. Tinc el pressentiment, emperò, que això no acabarà pas bé i jo me n’alegraré car, almenys, si tot plegat fot un pet voldrà dir que aquesta deriva de degradació de la humanitat s’acabarà d’alguna manera; fi, al capdavall. Dissortadament el reguitzell d’ànimes que haurà deixat trinxades pel camí aquests darrers anys serà esperpèntic, esfereïdor i només espero que els que em llegiu no tingueu res a veure amb tot allò que la negror que ens espera ens té preparat i ben calent a l’aigüera.

Ben collats

 L’Estat colla a l’individu com mai no ho havia fet abans. En tot cas, la manera i el perquè no són els assumptes que voldria avui tractar. La meva preocupació, més aviat, seria que tothom copsés meridianament aquesta realitat. La gent de més edat ho subscriurà encontinent, per simple comparació, tan espatarrant que no caldrà contrarestar el sempre present biaix pervers de la memòria, amb el seu garbell edulcorat. Ha estat tan bèstia el creixement del control estatal contra el ciutadà des dels anys 80 del segle XX ençà, que ningú no pot adduir simple malenconia pel món d’abans o bé negar el proverbi de “qualsevol temps passat fou millor”. No he trobat ningú que no em reconegui que, malgrat les especificitats, dificultats o tiranies de cada època, mig segle abans l’individu vagava més desllastat per tirar endavant la seva vida. Per dir-ho altrament, els fracassos que poguessis acumular, per regla general -entesos com apostes o projectes vitals- et podien tocar, no enfonsar. Ara és que no goses potser ni començar res, t’ho penses i repenses i potser t’han tret la il·lusió abans d’engegar. Si alguna cosa recordo com a punt d’inflexió d’això que intento explicar és el maldecap de l’entrada en vigor dels primers impostos -l’IVA i l’IAE- així com les primeres declaracions fiscals, envitricollades de mena, i com qui més qui menys feia comptes de rendibilitat potencial, tota una novetat aleshores. Un altre exemple que recordava fa ben poc Pep Ribas, comissari de l’exposició vigent al Palau Robert “L’underground i la contracultura a la Catalunya dels setanta”: els lloguers d’habitatge a principis dels 70 es situaven entorn del 10% dels ingressos. Des d’aleshores, en virtut d’una civilització venuda des de dalt i beatament creguda des de baix, ens hem deixat fer de tot. Ara ja és massa tard. Cadascun de nosaltres paguem el preu del que vol dir sortir del ventre de la mare amb deutes pel sol fet d’aquesta acció seminal, de la qual no en som responsables. Abans també s’havia de pencar i a voltes patir, està clar, que eixa terra no era el somni americà però no fotem, siguem sincers, fem memòria i si us plau, expliquem als joves la presència de l’Estat en les nostres vides anys enrere i la situació actual. No hi calen ideologies com tampoc localismes, intentem fer l’esforç de comprendre i fer comprendre de quina manera ens han agafat el número a tothom i aquí ni campi qui pugui ni l’últim que apagui el llum. Estem tots cardats. Només els diners en prou quantitat et poden salvar, cas que tinguis una noció treballada de la importància de gaudir d’una certa llibertat per al desenvolupament personal, és a dir, aprofitar al màxim les potencialitats que la natura ha atorgat a la nostra espècie per travessar aquest passatge ben estrany sentint que ha pogut valer la pena tot plegat. 

Una característica fonamental amb què es convivia abans era la incertesa, element que actualment no tolerem ni un sol moment. La incertesa regnant aleshores, contractes d’antes, en alguns sectors laborals redactats com jo dic, amb tinta de suc de llimona, això quan n’hi havia, sembla no ser gens estimulant avui dia. Tanmateix la persona responia adequadament a aquella inquietud i manca de protecció, ho paia amb resignació però amb esperit viu, almenys amb una dignitat que no semblem atresorar en l’actualitat. Cal dir-ho clar, l’individu era més fort i la seva consciència i voluntat per afrontar els entrebancs molt més ferma i profunda. Ara qui és fort és l’Estat, simple corretja de transmissió al seu torn d’unes elits mundials. I quina llàstima que quan més fort hauria de ser l’individu per respondre adequadament a un factor extern cada cop més deshumanitzador, agressiu i violent, tenim un personal més feble i mesell. Què ha passat? No ho sé. L’únic a concloure d’una manera contundent és que si col·lectivament serà molt difícil capgirar la situació hem de ser capaços de cercar tots sols aquesta fortalesa i salvar-nos nosaltres mateixos. Prou feina tenim per si després ens quedés alguna engruna d’esma i energia poder-ne dedicar als altres. No és egoisme, simplement no són temps per a collonades i passos en fals. Clar que n’hi haurà excepcions i un grapat d’afortunats que es lliurarà del sorramoll de deutes on som ficats, però en general l’home mai més du la iniciativa a la seva vida, tan sols respon de manera robòtica i de bon antuvi a fues i envestides. Tal com apuntà l’amic piulaire Antoni Ferrando, la voluntat de tota acció de govern avui dia és humiliar la persona normal. Pobre de tu que et surtis del camí marcat. La repressió comença amb un puto psicòleg per acabar si cal amb presó. In-a-gadda-da-vida, honey! Que tinguem sort.

Sorrut i esquerp, no ben bé

 T’has tornat sorrut i esquerp. Podria ser la crisi de la meitat de la vida però saps que no és només això. Podria ser -com ha piulat no fa gaire l’escriptor Miquel Bonet- la reacció instintiva als anys, les decepcions, els fracassos, les renúncies i les frustracions. Ça com lla, si som males persones o no ha deixat d’interessar-me fins al punt que crec fermament haver fet el pas definitiu per deslliurar-me de tota quisca moralista.

Darrerament tinc molt present allò que se’n diu principi d’economia com a resposta al fet d’adonar-me que l’energia pròpia és finita. I en primer terme d’aquesta Navalla d’Occam personal hi trobem el no parlar tant amb la gent. El proïsme és font de problemes o, dit altrament, als altres vés només si hi veus interès. Tampoc es tractaria ara de passar per uns radicals fonamentalistes misantrops o asocials, de ben segur que n’hi ha excepcions com també és cert que es perd massa temps per destriar el gra de la palla i hom no vol més ensurts de tot a cent. Així doncs, amb el temps la clofolla de la meva bombolla ha anat adquirint un gruix i gramatge prou important com per poder-la fàcilment foradar. 

Però anem al moll de l’os: ¿com dir realment el que em passa sense que em titllin d’aspirant a Sant Boi o al Pere Mata? Vagi per endavant que no em plau gens fer befa de la follia i els seus detentors oficials com tampoc m’agrada que a hom li atribueixin tares pel sol fet de no voler passar pel tub d’aquesta merda de contracte social, ara mateix estripat, amb tuf d’estat opressor, neoliberal i Gran Germà profundament refractari per no dir anihilador de l’ésser humà individual. Estarem d’acord que, nogensmenys, és necessari sortir i guanyar-se les garrofes però jo ja faig com ens aconsellaven les amables directrius de les nostres autoritats imposades en l’inici de la pandèmia, ara fa un any. Em limito a anar i tornar per cobrir les necessitats tot procurant una interacció social mínima fora de l’àmbit familiar. I si ho faig talment és per no haver de canviar al castellà. Renunciar al català a la meva terra suposa la meva humiliació, el meu enderroc, la meva negació. A partir d’aquí haureu entès que amb aquesta manifestació vaig més enllà de la propaganda per convidar-vos a fer el cor fort i mantenir la llengua tot i haver d’entomar o patir situacions de tensió. Quan de manera clara, matemàticament pregona en segons quins entorns, reps mastegots verbals a les galtes dreta i esquerra que et deixen espaordit la resta del dia; quan per demanar un sou t’has d’abaixar els pantalons, hom no sap quan s’acaba la valentia i comença la covardia, quan acaba la determinació i comença la submissió. Que ja ho sé, que un gra de sorra de cadascú faria la platja però jo de vegades em veig al bell mig d’un temporal de llevant, aquest aponentat, que engega la platja a dida mar endins. De vegades també penso que en lloc d’un gra de sorra en faig un gra massa però llavors em vénen al cap les desafortunades declaracions de Joan Margarit, quan en recollir el Premi Cervantes etzibà per justificar els doblers quelcom com que “les llengües no en tenen cap culpa”. Quina mandra haver de corregir un poeta d’aquest nivell i encara més, traspassat, per haver de recordar que les llengües en territori ocupat no és quelcom innocu sinó l’arma d’un genocidi lingüístic i, per extensió, cultural i nacional.

Procedent i retopat del fet castellà, un cert pudor o basarda ve al meu encontre cada cop que he d’exhibir la fe acrítica del convers; cap recança, en canvi, per expressar serenament que no em veig amb cor de continuar deixant, com si res, les meves empremtes sobre l’arma d’aquest atemptat col·lectiu progressiu i permanent.

D’ara endavant, doncs, la solució ideal que delejo és la d’un teletreball manifestament no existent per a sorruts i esquerps per tal de romandre tancat a mode de Miquel Bauçà en el seu pis del Carrer Marquès de Sentmenat; tan sols baixar a per queviures al supermercat a bon preu del meu bàndol d’apartheid particular. 

Les mosques i res més

Les mosques són insectes torracollons. S’haurien d’exterminar, ni baula d’ecosistema natural ni cap excusa moral. Una sola pot alterar l’equilibri de pau sigui de la teva estança sigui de la teva temprança. Només l’efecte a l’ambient d’un exemplar que, a més a més, li doni per brunzir per a fer-se una idea del que pot arribar a passar si les deixem multiplicar-se i colonitzar el nostre cau protector particular. Alerta, que hi haurà qui pensi que són espècies molt nostrades en aquestes latituds i redalls, com si tot allò que sigui merament prou antic i present hagi de ser assumit per fina força com a patrimoni local, en cap cas avaluat com a dolent. Un cop tenim clar que les mosques no les volem pas, procedim -això no entén de classes socials- a occir-les. De tota la vida això s’ha aconseguit amb una sabata, un drap o un matamosques. Un estri aquest darrer d’allò més pràctic d’ençà que amb el plàstic s’ha pogut combinar la lleugeresa en la seva manipulació amb la flexibilitat. Quines beneitures, podeu pensar, el fet d’analitzar el nostre comportament quan tan sols hi havia matamosques però m’agrada pensar que la seva utilització ens obligava a efectuar moviments que precisaven d’un exercici tan físic com intel·lectual on es requerien reflexos, sincronisme, estratègia i esma a parts iguals. Si, a sobre, es donava el cas que n’hi havia en bon nombre ens podíem passar l’estona amb aital fotesa, matant mosques, i ben cert que ha estat el cas no poques vegades durant la nostra infantesa.

Em demano per què ens molestaven només les mosques i no pas d’altres insectes. Potser perquè les mosques vacil·len, semblen inofensives però ens provoquen, vénen al nostre encontre, alteren -com hem dit- la calma existent i no s’estan pas d’aprofitar i xuclar la nostra sang mentre fem veure com que ens és igual. Amb altres tipus d’espècies això no es dóna amb tanta claredat. O s’amaguen més, o fan la seva i no en volen saber res o executen la seva cèlebre traïdoria amb el fibló netament, instantània i eficient. De fet, és un alleugeriment no haver d’estar amatent a tot allò que es mou dins el nostre cau; altrament seria un desfici, no hi podríem viure, distrets amb els quefers de tota la resta d’insectes i espècies existents.

Ara bé, el problema de debò ha vingut amb el progrés malentès, traduït en el cas que ens ocupa, amb els insecticides. Dissortadament l’ús d’aquests productes ens ha espatllat la facultat de filar prim, de destriar. N’hi ha de tan baixa qualitat o ja sigui amb principis actius tan potents que fins maten les plantes per no dir que han estat clarament nocius, abans per a la capa d’ozó com a voltes per als propis éssers humans. Servidor n’ha arribat a emprar alguns de xinesos que un cop ruixada l’habitació havies de romandre fora durant hores, no s’hi podia estar, l’estança semblava els voltants de Txernòbil després de l’accident nuclear. Hem d’anar en compte, doncs, per molta nosa que ens facin les mosques, de no emprar mètodes que alhora literalment arrasen tota forma de vida al nostre voltant, on després ens han de créixer, posem per cas, els enciams. No hauríem de deixar que la repulsió i els fàstics per aquesta espècie de bestioles marranes i fastigoses ens faci perdre el senderi ni les aptituds que d’antuvi exercitàvem analògicament quan sabíem del cert que només es tractava de mosques i res més.

Vull una vida sense mosques, tinc molt clar que són elles les responsables del meu neguit intermitent, així doncs, m’ho treballaré en tot moment per mirar de no errar el tret i fer pagar els plats trencats a ningú més. Tinguem present també que segons els principis de gestió de qualitat ISO, l’acció correctiva ha de ser sempre proporcional al grau de disfunció i a més, focalitzada en tot moment sobre l’element no-conforme. Així doncs, a mode de paràbola en homenatge a mestres nostrats com Calders o Rodoreda, cadascun a la seva manera, aquí ho deixo estar perquè els més petulants no diguin després que ho serveixo tot mastegat. Deixo així ruminar el lector sobre quin sentit propi i personal vol donar a tot plegat.

Cretins

 Amb veure’ls venir no n’hi ha prou. Per tal de conèixer-los bé, se’ls ha de tractar de prop, ni que sigui un sol cop. No fa gaire ha estat el cas per a un servidor i per això, perquè m’ha refrescat l’aversió que sento cap a ells, els hi dedicaré unes línies. Començaré pel final, per quan estan a punt de morir.

Qui us escriu ha tingut, de sempre, la millor concepció envers l’ésser humà i pensava que gairebé ningú moria essent un cretí. Que per a alguns més aviat, d’altres més tard, però sempre a l’abast de tothom, per naturalesa biològica o per la gràcia de Déu, com vulgueu, arriba un moment on el subjecte en qüestió se n’adona i es desprèn del seu cretinisme. Que en certs casos més dramàtics potser aquest fet no és donaria fins les darreries del seu trajecte vital, quan alguns ja no toquen vores i dissortadament no es trobarien en disposició de gaudir d’aquest instant culminant d’il·luminació personal, ni que fos final. El cas és que en el meu pensament sempre deixava la porta oberta a tothom quant a aquest canvi de conducta es refereix; a aquesta, diguem-ne també, expiació del pecat. No queda dubte, doncs, de la meva tradició religiosa i cultural. Ai las, que dur que és copsar com ni la malaltia ni la proximitat de la mort poden ser capaços de revertir la misèria d’una bona part de la població. Gent aquesta, a la setantena o vuitantena amb propòsit d’esmena de cap mena. Ans al contrari, tan lluny arribats, un cop superada l’esperança de vida del seu país segons les estadístiques neoliberals, només els faltava travessar aquest llindar per sobreentendre la seva longevitat com a compensació o recompensa directa per haver viscut d’aquesta manera i cap altra i doncs, encara els trobarem en edat provecta fent bandera amb pruïja de la seva i particular més solemne estupidesa. Jo crec que és en aquests espècimens vellards on trobareu les cotes més altes d’estultícia de l’ésser humà car, al desenvolupament assolit i reblat a foc lent, només amb el pas del temps, s’hi uneix el deteriorament neuronal propi d’aquestes edats, on hom diu que ens tornem a comportar com infants i, de resultes, el propi subjecte no s’està per tant de pontificar als quatre vents sense cap mena de recança, vergonya o sentit del ridícul.

Quan pensem en els cretins més joves acostumem a ser pietosos i pensem que encara tenen marge per canviar, que el jovent ja ho tindria, això, que ja els arribarà la seva hora, la caiguda de tota aquesta supèrbia o beneitura malgirbada de caire egoista bidimensional i miop, a voltes vil, mesquí i manipulador. Quan es tracta d’adults -si tens la sort de no ser com ells- almenys ja no tens cap mena de recança en jutjar-los i, per al teu interès, mirar discretament d’evitar-los; perquè en llocs de poder o simplement proximitat social aquesta gent són piròmans de disgustos per a tothom i, per tant, millor com més lluny i, si tanmateix això no és possible, ignorar-los de la millor faisó. Si t’ho pots manegar per romandre’n ben apartat t’estalvies la feixuga càrrega d’odiar-los però tot i així la teva incorregible beatitud i solatge cristià farà que acabis compadint-te de la seva condició, per considerar-los simples desgraciats que tard o d’hora se n’adonaran. Heus ací novament l’error colossal. Sapigueu que amb ells al vostre costat o amb interacció telemàtica constant, malgrat tota classe de tallafocs i proteccions, podeu acabar ben infectats.

Així doncs, serveixi aquesta reflexió de franc per aquells qui acríticament consideren la vellesa com a pou de saviesa. És tan important deslligar-se d’aquest pensament aberrant, tan verinós com ancestralment arrelat, que millor no afegir fullaraca al text i acabar aquí mateix.

Escapçant piràmides

Pensaves tenir ben clar allò que volia dir "fer carrera". Ben senzill: delejar i vetllar per una progressió i autorealització professionals. T’agradaven aquests termes, mots dinàmics que inciten l’endavant, que neguen la rutina, que donen sentit a tot el que fas. Així doncs, quan et parlaven d’inculcar uns valors, de fer-ne pinya tots entorn, sabies que els recursos humans serien la teva tria per donar via lliure a la teva passió que, tot sortida dels estudis, no era cap altra que comprar-te complements d’Hermès i Dior. Et pagaven bé i et van assegurar que en funció dels resultats i amb el temps encara cobraries més. Possibilitats de promoció, la frase màgica que t’ajuda en els moments més complicats de bregar amb el personal més torracollons perquè, quant a l’altre -majoritari-, ni te n’adones, són oli en un llum, la maquineta fa clic de manera automàtica a l’hora d’encaixar-los la mensualitat corresponent en cada compte corrent. Els quatre que protesten, aquest sí que et treuen de polleguera, sempre els mateixos. Tanmateix si dediquessin el seu temps a pencar i callar en comptes de plànyer-se a tu no t’haguessin pujat el sou com de fet ha passat de manera sensible en els darrers anys. Sembla que ets bona, que ho estàs i tot. Que tens una indubtable traça per tractar amb aquells que, de tants e-mails i reunions, hi has acabat tenint una bona relació. Creus a ulls clucs que l’empresa és una gran família, no ens toca més remei que anar-hi tots a l’una, i així ha de ser malgrat no pugui ploure a gust de tothom. Aquests pensaments et vénen al cap i els expliques al teu nou pretendent passavolant, tot paladejant un Bordeus a la terrassa del teu nou apartament, Avinguda de Suffren, amb vistes a la Torre Eiffel prop de l’hora en punt, per a gosar plegats del pampallugueig en què s’ha convertit la teva ascensió meteòrica en el camp dels abusos humans. Li exposes que et fas creus que, deixant de banda el cretí de torn que només vol calers sense fer res, el grapat restant de contestataris et semblen nogensmenys gent assenyada i compromesa amb l’empresa. A mesura que el vi podria passar ja tant per un Bordeus com un Beaujolais novell, fins goses confessar-li que alguns d’ells mereixerien ser més a dalt però que tu, en tant que dona, ja notes el sostre de vidre i de cap manera ostentes el poder total en una empresa que, malgrat tot, no és teva. Aleshores el teu aspirant a passar la nit intenta seduir-te amb la Piràmide de Maslow o de la jerarquia de les necessitats humanes, mirant així d’oferir l’apunt sofisticat i alhora un cert coneixement diagonal del teu domini professional. Ai, que t’ha agradat! Trobes que el xicot la toca bé i va a totes en aquest matx. Una mica tanoca però, quan li agafa per explicar que les grans empreses paguen molt bé a gent com tu per limitar els costos de la resta del personal. Que de fet estan disposats a arribar al vèrtex de la dita piràmide en el teu cas per tal que s’aconsegueixi l’efecte, escapçar la dels altres, sense que es noti la cura; que el gruix d’assalariats vagi fent sempre al llindar de l’anar tirant. Que la clau de l’èxit per a una bona gestió empresarial és la prolongació en el temps d’aquest equilibri delicat, fer entendre a tothom que és lícit voler-ne més però que no és possible. Que del sacrifici de cadascun depèn el benefici de tothom. Que, a més, és una evidència que la teva imponent presència ajuda d’allò més a refrenar l’impuls visceral dels més agosarats. Has begut oli, mariscal! -que penses sentint la cantarella del xicot, esdevinguda ja alliçonadora i petulant. De cop i volta la vetllada s’ha acabat, tanmateix mires de resoldre-ho amb elegància. És la una de la nit, la torre de ferro s’ha apagat per anar a dormir i tu addueixes mal d’estómac del sopar preparat, del popular xef de no sé quin arrondissement, que havíeu encomanat. El nostre parisenc il·luminat se n’anirà amb la cua entre les cames per on havia fet cap però per primer cop no experimentes cap sensació de benestar per haver deixat novament un altre convidat sense triomf dels grans. Et sents malament de veritat. T’acaben d’enfonsar. Apa, vinga a plorar, que no dormiràs!