Bacallà amb pastilles

Tant se val on vivíeu. La ruta i l’oferta hi eren. A Terres de l’Ebre el pla previst era Metro, Mina, Matèria, Càlig i Calaceit, no sigueu beneits! Al Cap i Casal -la Meca del Bakalao-, per exemple i per no aclaparar el lector esmentarem únicament Chocolate, Barraca, The Face, ACTV i Espiral, sitio de la gente sin par, sin igual… A Barcelona, Déu n’hi do: Chasis, Pont Aeri, Central, el 8, Scorpia…o ja que hi som a la N-II, tira, tira cap a Fraga! La veritat és que en aquestes darreres dècades ens ho hem passat molt bé tots, uns d’una manera més convencional i d’altres, com podeu intuir, a tota pastilla. A la vida hem vingut a passar-nos-ho bé, oi que sí? Rumiar, ja rumiarem a la tomba, que són dos dies! Tota aquesta història va començar abans que el subestimat mestre valencià Germán Bou comencés a compondre i produir himnes mítics per a discoteca amb el seu ordinador Atari. El principi jo el situaria a Madrid a primers dels 80, amb aquella també mítica frase del seu batlle Tierno Galván -esdevingut emblema i icona ara ja de la moguda madrilenya- quan va dir allò de: “¡rockeros, el que no esté colocado, que se coloque...y al loro! No fotre’m ara tota la culpa al simpàtic missatger, però va ser simptomàtic del que s’esperava del jovent aleshores, que no era altra cosa que deixés de tocar el collons. Passar-s’ho teta havia de ser l’entreteniment capital i la consigna del Ministeri de la Joventut a l’ombra. Teta, com mai abans no havien somniat i gosat el nostres progenitors. Érem per fi en una democràcia plena, ciutadans lliures, que hom deia. I a fe de Déu que aquest establishment ens va posar en safata poder faire la fête a tothora. En un moment donat, allò estrany per a un jove va arribar a ser no voler sortir fins a rebentar ni fer de la comunitat de música, watts, drogues i cap de setmana de tres o quatre dies el seu leit-motiv. El jovent més reflexiu o amb altres inquietuds, si no era marginat implícitament i sibil·lina era absorbit pel corrent, no n’hi havia una altra. Sort i gràcies en vàrem tenir de la coexistència de petits grupuscles i ànimes fortes solitàries amants del grunge, el gòtic, els rocks patris respectius o els  proto-indies, per fer una mica de contrapès amb un sentit de la festa i el lleure més normal, collons, si no aquest vendaval de bacallà arrasa amb tota la meva generació. Estudiar, més ben dit, passar cursos, era relativament fàcil. Repetir curs dos cops –tripitir-, deien, desanimaria massa a l’alumne i calia doncs evitar-ho. En canvi, passaren de fer-los començar a treballar amb catorze anys o lligar-los ja amb la formació professional, cas que es manifestessin desinteressats o desencisats amb els estudis, a continuar obligant-los a anar a classe peti qui peti. Els feien aprovar perdonant-los la vida successivament, a empentes i rodolons, fins als setze. D’aquesta manera els teníem encara aquests dos anys falsament aixoplugats –en una edat providencial per a la seva formació com a adults- avorrits i amargats, només pensant com fer-se mal i fotre’s a si mateixos i als altres. Collonudes sempre les reformes educatives, sempre pensant efectivament en l’alumnat, com no podria ser d’una altra manera. I mentrestant, els esdeveniments de la crònica ibèrica i del nostre entorn es succeeixen l’un darrere l’altre a un ritme massa ràpid per a una adequada digestió: la transició disfressada, l’entrada al mercat comú europeu, les injeccions exteriors de calers, la caiguda del mur, el somni humit de l’Europa Unida. L’ascensor social entra en funcionament i els fills del proletariat esdevenen gent amb carrera –es fa justícia, dèiem-. Tot va a millor, segur i sempre, malgrat alguns períodes puntuals de curta durada que podem entendre com a mers reajustaments conjunturals en èpoques de creixement ferm i sostingut –deien els entesos. Per què hauríem hagut, aleshores doncs, de marxar a fora els joves, a l’estranger, a viure-hi o a aprendre anglès, si tothom es moria de ganes de venir aquí? Si fa poc dèiem que el món ens mirava, aleshores era un fet que el món ens mirava per primer cop de veritat. The whole world is looking at me now / I’m getting so high / Yes, I’m certain higher [Cançó “Get it up” del grup Sensity World]. Fèiem veure que no teníem passat tèrbol de cap mena, ni ajustaments de comptes, que sortíem del no res, blancs i purs, com un truc de màgia. Que Barcelona eren els Jocs Olímpics i per tant, l'aparador internacional, que Madrid al seu torn era la justa capital que s’havia d’ocupar dels afers realment seriosos, i que de tot plegat resultava un win-win, gagnant-gagnant. Potser podies viure personalment alguns trasbalsos, daltabaixos o entrebancs propis de l’edat, no dic el contrari, però en l’ambient es respirava que te’n sortiries. De ben segur que te’n sortiries a la Pell de Brau. Començàvem a tenir turisme en massa, immigració en massa, però és normal de totes passades, car és normal que la gent volgués venir aquí perquè érem ja un país ric; hi teníem feina per a tothom, i tenim assegurat el millor clima i els millors aliments del món. Ens apuntem a fer-la grossa en guerres internacionals amb dos collons, rebent com a premi esfereïdors atemptats en primer grau de la mateixa manera que els països més influents del món, grupet privilegiat on nosaltres ja hi som, ja hi som! A la part final d’aquesta bacanal ens ofereixen, amb un copet a l’esquena com a cirereta de tota aquesta bonança i deures fets, una cadira al G-20 perquè veuen que no hi ha ja res que ens aturi. Zapatero arriba a perbocar que el nostre sistema financer és dels més potents i el més sòlid i robust del món. Som la hòstia i jo m’arribo a preguntar com Espanya no havia estat així abans, si això és el més normal del món! No hi ha malaltia d'atur, la roda gira, per tant puc anar passat sempre l’endemà a treballar i no perdre la feina, que si la perdo me'n busco una altra. Puc allargar una mica més aquest cap de setmana, que no n’he tingut prou. Puc agafar el cotxe i fer encara dos-cents quilòmetres més quan tothom plega veles i demà dilluns s’hauria de tornar a pencar. Puc gastar-me un milió de peles en tunejar el cotxe que ja costava tot solet de segona mà un milió de peles. —Eh! tu! mira’m bé! I si l’estimbo, l’estimbo! I què? Ara fins i tot penso posar-li una fusta al sostre per poder ballar a sobre, al pàrquing de la discoteca, i ja veuràs, neeeeeeennnnngg!! Té, tasta aquesta coseta que tinc en aquesta bosseta, que no et farà cap mal i sobretot està de moda, i és que per què ens hem d’enganyar? Si no, no aguantes, neeeeeeennnnngg!!!—. Acollim factories d’anomenada de producció musical de luxe a Barcelona amb planters de punxa-discos de canyella fabricant hits, l'un darrera l'altre –és veritat que n’hi havia de tot, joies i també merda, però en tot cas, cap complex i molta producció, com els italians deu anys enrere- i vinga tots amunt!: ¡paranoias industriales, carreteras comarcales, te conducen al lugar, donde nos encontrarás! No, no han estat la Ruta Destroy, o del Bakalao, tan sols. Han estat ni més ni menys que vint-i-cinc anys seguits, de 1982 a 2007 on han fet amb nosaltres el que han volgut. Ben entretingudets que ens han tingut, sí senyor, amb les engrunes de les seves noves fortunes. La segona part de la Ruta -la menys autòctona valenciana, menys genuïna i més viciada, que diuen els que en saben- la mainstream, de la que ara es fan 25 anys, és la que dóna com a resultat un procés clar d’homogeneïtzació del jovent a la Pell de Brau. I, ves per on, en aquell moment tenim València, Barcelona i Eivissa com als tres pols i motors ben engreixats d’una producció, difusió i atracció musical Marca España de nivell de qualitat mundialment reconeguda, que ha acabat passant el sedàs del temps. A gustos personals, colors. No creieu que exagero per res el vessant polític, els caps rapats i matons de barri d’extrema dreta bé que adaptaren com a seva aquesta música ràpidament a desgrat nostre i de fet, ens van començar a fer paüra segons quines sortides de discoteca i pàrquings. De ben segur que el Rei Jaume es va remoure a la seva tomba de Poblet per aquesta nova cessió de sobirania cultural cap a Castella, un altre cop i un altre cop per la patilla, per acabar sucumbint i ballant malgrat tot al ritme del xumba-xumba aquest. La prova és que fins i tot la vam petar al Japó. I ja sabeu que els japonesos quan es prenen quelcom seriosament, van a mort. El Mont Fuji mateix va entrar en erupció, responent al crit de guerra i metralleta de l’inici de “Así me gusta a mí” de Ximo Bayo. Una altra prova és que uns quants singles més  d’aquests -com “Knockin’” de Double Vision-  van atènyer també el número 1 o gairebé a tota Europa. L’anglès de les cançons dels germans Ríos, de la localitat valenciana de Silla, components del grup New Limit, va motivar-nos a millorar d’una vegada per totes l’idioma de Shakespeare, només per haver-nos tret a tots de cop el trauma de l’accent, demanant-nos repetidament a la tornada del seu tema insígnia que somriguéssim. Encara ara, 25 anys després, et trobes gent d’Alemanya, Àustria, Benelux, Itàlia o França que se’ls hi posa la pell de gallina quan els hi taral·leges aquestes cançons que creien ja soterrades i els piques les mans a 150 beats per minut alhora que sincopes amb els llavis tot escopint. El director de cinema català Bigas Luna, ja va veure que quelcom ens trastornava sensorialment en escoltar aquella música, i en el seu primer llarg “Pernil, Pernil”(1992) ens va convidar a aquella discoteca al bell mig dels Monegres, al costat de la fàbrica de calçotets i calcetes, momentum d’exaltació ibèric com cap altre per a la posteritat. La cinta ve a donar un impuls definitiu per tal que tothom acceptés per fi i integrés de bon grat aquella música i moviment a les seves vides i, de retruc, que tothom sortís de nit a cercar la seva pròpia Penélope Cruz o el seu Javier Bardem en aquells ambients, fins aquell moment, injuriats pel gran públic. El tsunami ja era un fet i els 40 Principales es varen veure obligats a acollir Ximo Bayo a les seves llistes per no quedar desfasats. Al·lucinant. Ara molts ens trobem a l’edat en la que fins i tot els més babaus ja sabem qui són i han estat els veritables Reis d’Orient, i podem constatar, doncs, fins a quin punt la nomenklatura ha manat -i molt i molt bé, amb guant blanc de seda- per nosaltres, mentre érem en aquella plena letargia reflexiva i orgia continuada d'hedonisme en format acid, house, eurodance, dream, progressive, garage, techno, hardcore,  carpe diem i carpes d’estiu, festes populars, passacaglia, majorettes, correbou amb cervesa i plat de gambes a la mà. Ja al vespre de bareta sopant tot d’una mil cinc-centes calories per agafar les úniques forces del dia provinents de la natura –normal, si dorms d’una del migdia a set de la tarda-, megarrot per acabar, dirigit als avorrits de la taula del costat, i a fer veure que mirem una estoneta la Liga de Fútbol Profesional, per començar de nou, I can’t stop raving! Hem vist passar davant dels nostres nassos, amb una riota incontrolable i histriònica d’aquestes de desfasament, amb ulleres de sol a la nit, speed a una mà i ampolleta d’aigua a l’altra, les trifulgues d’en Roldán, Conde, Rubio, Ruiz Mateos, Gil y Gil –el Pelotazo Mix-, los GAL, la ETA, el PSOE, el PP, CiU i els seus finançaments il·legals i corruptes de bandera. Tot allò que, en definitiva, anys enrere us semblava habitual d’empassar-vos i tan rutinari com mirar de posar-vos a dos-cents per hora amb el Ford Sierra Cosworth a la recta llarga d’entrada al poble, per després poder treure pit al bar. Com a mínim, el que podem fer tots és no dir que el món d’ara és una merda i que nosaltres no hi tenim res a veure, o que quin desastre la crisi i què malament tot, o bé també mirar de no fer el ridícul en voler arreglar l’esmentat món de merda en dues tardes. Hem tingut com a societat vint-i-cinc anys de bonança, vint-i-cinc, per poder fer créixer alguna cosa consistent individualment i col·lectiva a tots els nivells –no només l’econòmic- i hem preferit fer el ronsa, viure el moment present, petar-nos els calers, jugar-nos la vida, ballar fins a la sortida del sol i tanmateix no poder veure i suportar l’astre rei de la turca que havies agafat, voltant pels carrers buits dels polígons industrials amb uns cossos pàl·lids i torturats més blancs que la llet, que ja no sabies on havies deixat aparcat lo Renault19 16 v., si a Bétera  o Burjassot, a Alcúdia de Carlet o Alcúdia de Crespins, a Sangonera la Verda o Sangonera la Seca. Només volíem gaudir sense pensar qui pagava el piscolabis o quant ens quedava a la butxaca, alhora que els que volien de veritat fer-se rics amb nosaltres ho han fet davant dels nostres nassos. Continueu, seguiu recordant, blanquejant i fent jubileus de la vostra joventut pastillera com si hagués estat la millor de totes les èpoques de la història i la resta del món no hagués sabut mai gaudir tant com vosaltres, privilegiats, ho vàreu fer en aquells anys. En aquests casos, la música és clau per idealitzar i sempre ajuda a garbellar la memòria en rosa, desempolsegar moments únics, i així tot d’una, fer desaparèixer la merda més putrefacta que hi va haver aleshores, que va trinxar totalment o parcial la vida de prou gent i la dels seus i que millor que ho deixem córrer, que encara ara em fa basarda fins i tot haver-ho de dir. La prova que allò no era normal és que l’apropament a la fi del segle XX marcà un canvi de tendència vers la moderació, i aquest riu no ha tornat a baixar mai més de la vida d’aquella manera amb aquells cabals ordinaris, ni tan sols abillat tampoc amb altres disfresses temptadores. La feina aleshores, emperò, ja estava feta i Aznar podia gaudir de la majoria absoluta i riure així com feia ell amb el bigoti de murri. De totes maneres, quines ganes de veure política per tot arreu, oi? Potser que teniu raó i sempre hi veig fantasmes. Vinga va, jo m’apuntaré també a la peli aquesta del remember per la via musical, punxa’m primer el Guitar Spell de Dj Sylvan i després el Streamline de Newton, i tots a xiular, vamos, vamos, vamos arriba, sube, sube, subeeeeeeeeeeeeee!

La pau interior

No us vull fer enveja però darrerament he assolit un estadi de pau interior i plenitud mai atès dins meu. Es pot dir que estic instal·lat des de fa setmanes en una mena d’estat zen, contemplatiu, espectador, quasi no interacciono amb el meu exterior. Tot i haver dormit bé, experimento al llarg del dia diversos períodes d’una somnolència agradable, hipnòtica i plàcida. Caram, que bé! Tot això que molta gent cerca sense èxit amb diferents tipus de drogues i en diferents dosis o viatjant per mil i un indrets, o bé pagant-se cursos de tota mena i condició, jo ho estic gaudint gratuïtament i de manera perenne, podem dir. Res no em molesta, absolutament res. No es tracta tampoc d’un estadi permanent i perfecte. Millor encara, es tracta d’un progressiu enfortiment i consolidació de la sensació, a cada dia que passa. De fet, em fa que aquest sentiment que estic experimentant ha estat ja ben copsat pel meu entorn perquè per exemple els meus amics han deixat progressivament de trucar-me, fins i tot d’escriure’m missatgets als diferents xats o xarxes socials. Estic d’acord amb la seva posició, ho entenc perfectament. Penso que és més important treballar la consciència interior i la força d’un mateix, no crec que necessiti doncs de la seva presència ni suport i, per tant, els agraeixo la seva iniciativa. Potser que ells haurien de fer el mateix que jo perquè els desitjo el millor, ells s’ho perden. Quina sort, en tot cas, adonar-me de tot això que em sembla una revelació, jo solet. Quant a la feina, em van dir l’altra dia que no  hi tornés més, que s’havia valorat la meva contribució darrerament i que s’havia jutjat no necessària la meva continuïtat. No em vaig amoïnar gaire davant la posterior formalització d’aquesta decisió i pel que veig, ells tampoc. Fins i tot em van ajudar a arreplegar i carregar les meves coses, que no eren poques després de tants anys d’activitat i fidelitat a la casa. Jo gairebé no hi vaig haver d’intervenir, en acord a la meva evolució avançada d’aquesta fase contemplativa. Així doncs no hi he tornat més. He rebut un bon pessic com a quitança d’aquest acord amistós, el qual em convida implícitament de moment a no haver de preocupar-me de res més. Una mica més estranya, tanmateix, ha estat la rebuda a casa. La meva parella es plany que, efectivament, sembla que per ella tampoc faig res. La diferència és que enlloc d’una sola reunió per aclarar les coses, com he tingut a la feina, aquest parer del meu cònjuge i el seu intent per voler intercanviar impressions i treure'n l’aigua clara s’ha repetit unes quantes vegades en dies successius. No n'ha obtingut cap resposta de part meva. A mi no m’afecta gaire perquè ja us dic que sóc molt capaç de pensar només en mi i estar tranquil. He après a acceptar el destí i per tant, que sigui el que Déu vulgui car ja està tot escrit. Entenc que tard o d’hora havia d’adonar-me de la significació més profunda dels mots Veritat, Llum i Immensitat, i crec que ho estic aconseguint. Jo ja veig que al voltant meu encara passen coses, la vida continua igual, el món gira i jo amb ell, però és el món qui em porta a mi harmoniosament, jo l’acompanyo acompassadament, no el nego ni el combato. Una llàstima la veritat, tanta energia malbaratada aquests anys enrere a tort i a dret, maldant per esdevenir electró lliure i intentant configurar una personalitat única que a la fi havia esdevingut impostada, lluitant sempre contra allò impossible, contra la negació d’allò que és natural. El meu estat actual, per contra, és el súmmum de l’optimització de despesa energètica, és el paroxisme de la imbricació de la meva persona amb l’entorn, no hi ha separació entre la meva pell i l’aire circumdant. Si no fos pel canvi físic de matèria, la diferència textural i visual innegable entre els dos cossos, podríem dir que som la mateixa cosa. L’Univers és jo, jo sóc l’Univers. Amb el pas dels dies el meu mestratge de la serenor, la quietud, l’apaissement, són aclaparadors. El budisme representa ara ja per mi quelcom equivalent a l’escola primària, són tots uns aprenents de nyigui-nyogui. Ja no responc als ínputs de l’exterior perquè senzillament no em cal. La meva parella ha acabat per comunicar-me que es divorcia, que sóc una pedra, que se’n fa creus, que ella ho podia haver aguantat absolutament tot excepte el fet de conviure la resta de la seva vida amb una pedra. No cal que us digui que ni m’he immutat. Com a conseqüència d’aquest contratemps -aliè a mi i a tota la meva voluntat- a la setmana següent tenia un advocat d’ofici dient-me coses però per una orella m’entraven i per l’altra em sortien. Finalment, vaig comprendre que anys enrere havia donat poders notarials a no sé qui, no me’n recordo ja. Total, que no va caldre que mogués el braç i la mà per signar cap document. Ja estava divorciat oficialment. Automàticament. Tant que m’havia costat casar-me, un segle i mig de preparatius, i fixeu-vos ara per fer tot el contrari. Dies després ja no havia ningú a casa meva, m’havia quedat definitivament sol. Cap problema. No sé quan vaig sentir que un cos ben entrenat psicològicament, com seria el meu cas ara mateix, podria resistir molt de temps sense menjar. Això és genial perquè em resol haver d’anar a comprar i a cuinar, dos accions totalment innecessàries, prosaiques, primitives, terrenals i profanes per algú com jo que ha estat per fi cridat per sempre a la meditació última i teleològica. Vull anar encara més enllà i uns dies després penso que potser si no bec tampoc aigua, m’estalvio d’incorporar-me de la butaca per anar a beure a la cuina i alhora haver d’anar al lavabo a pixar. De resultes, l’economia d’accions assoliria unes cotes de perfecció divines i això és ni més ni menys el que jo desitjo. Van passant els dies i concloc que per rematar la feina he de deixar d’explicar-vos el que em passa. Fer-ho em destorba, contamina la puresa de la meva acció i em separa de la meva fita. Així doncs, aquí us quedeu i aprofito per dir-vos que ha estat un plaer, car entenc que aquest darrer despreniment, juntament amb la meva aplicació i compromís, era el que em faltava per, en qüestió  de pocs dies em penso, arribar a la pau total.

Per als artistes

-Mite’l, l’artista! Aquest no fot ni brot en tot lo dia! Noto com en pocs anys la figura de l’artista s’ha devaluat força en la nostra societat, de fet, fins uns extrems tan lamentables que em fan haver de cridar SOS abans no sigui massa tard. No sé vosaltres, jo des de sempre he considerat l’artista, en la seva condició de creador, com a exponent, representant i referent del grup humà al que forma part. Per tant d’entrada ha merescut ja, sense entrar en la seva obra i art particular -que em pot atraure més o menys- tot el meu respecte, consideració i admiració. I no parlo tan sols de figures mediàtiques o de personatges socialment reconeguts, que llavors seria molt fàcil. Parlo de gent no tan coneguda o gairebé desconeguda, que és capaç d’interpel·lar-nos amb un vocabulari nou, una nova veu o un nou accent, és a dir, qualsevol element fora dels cànons quotidians establerts de la seva societat. Gent que és capaç de veure i captar coses de les quals la resta no ens n’adonem i que a sobre, ens les posa a davant per tal de poder contemplar un nou motiu i corpus de bellesa en aquest mesquí món. Els artistes ens ajuden a ser més sensibles i feliços, a trobar un sentit i una raó més per ser aquí. Els artistes aconsegueixen que vegem encenalls d’infraroig i d’ultraviolat que se’ns escaparien sense ells. Malauradament, emperò, correm darrerament el perill de creure que els artistes no són tan especials com ens els han volgut vendre doncs són gent que malgrat tot, caga, pixa, menja o tenen compte de Twitter com nosaltres. Vaja, que si són artistes ho són de la mateixa manera com nosaltres anem a la feina cada dia. Sembla com si l’artista que optés per intercanviar directament amb el seu públic en terreny neutral, s’estigués rebaixant a si mateix. Com si l’artista hagués d’ésser un anacoreta, que viu tancat a ca seua només per sortir a l’escenari o a exposició pública, altrament no se’n podria dir “artista”. Aquest és el drama en què estem ficats ja, un nivell d’idiòcia i estultícia col·lectiva autènticament insuperable. Ens hem acabat creient el que ens diuen els coachers de duro, que tots podem albirar i arribar a ser artistes en la nostra feina i quefers perquè som únics, en la mateixa ona de totes aquestes tonteries de “estima el que fas” i totes aquestes merdes. La majoria de nosaltres no sabem el que vol dir i el que implica ser artista, i malauradament és per això que aquests darrers no poden ni somiar viure normalment del seu talent. No hem fet més que rebaixar-los al nostre nivell de mediocritat miserable en les nostres consideracions i en els nostres a priori i, com a resultat, no els volem pagar la seva feina, la seva obra. Ara ens escudem en la globalització i en internet per no pagar un puto euro. D’artistes n’hi han ben pocs en realitat. El que hem fet en degradar el concepte i haver abaixat el llistó, és creure que al garbell en queden molts més, que ser artista pot estar a l’abast de prou gent i per tant, aquest sentiment  de degut compromís envers ells es dilueix sense cap ombra de recança de part nostra dient: -que s’espavilin! D’altra banda, un altre element d’incomprensió el trobem en què com que no entenem moltes vegades el que fan, perquè el seu llenguatge no ens arriba, no cal tampoc fer un esforç per entendre’ls. Si no m’arriba el missatge és que allò que fa no és bo. Dius això, et quedes tan ample i tot seguit demanes un gintònic. A vegades, enlloc de fer aquesta penosa apologia pública de la nostra pròpia ignorància, caldria pensar si allò que l’artista proposa necessita una preparació de la nostra part per arribar a copsar-ho, com tot nou idioma, i no parlar amb lleugeresa de coses que no sabem. No està a l’abast de tothom copsar i gaudir tota la cultura, de la mateixa manera que no hi ha ningú que pugui parlar tots els idiomes del món. Per tant, reivindico tota forma de creació, per més sofisticada que sigui, cadascuna essent una contribució més de la nostra presència en aquest univers, i cadascuna amb un públic potencial, més o menys nombrós, selecte o específic. Els artistes caguen, pixen i mengen i et poden respondre per Twitter –vatua l’olla!-, és veritat, però no són persones. Cas que se us apropin a vosaltres heu de saber que sou uns afortunats per poder intercanviar amb ells, car s’assemblen físicament a persones però no ho són. En cas contrari, no heu entès res. Els artistes són els mitjancers entre nosaltres -els mediocres- i Déu. Els bons intèrprets –en el cas de la música- estarien situats entre els artistes i nosaltres, ergo tampoc són exactament com nosaltres. Ara, molts de vosaltres -diletants com qui us escriu-  pensareu que teníeu una ànima amagada d’artista o una certa, preuada i íntima sensibilitat, i tot per tal de no reconèixer-vos com a persones, o sigui, com a mediocres. Els artistes de veritat no poden capar o blocar el seu talent i han d’acabar sortint de l’armari, més d’hora que tard, perquè el seu potencial els obliga a fer-ho abans de morir. No poden fer càlculs de temporització de merda aquests que fem els mediocres a les nostres vides i per tant, paguen un preu molt i molt alt, i cruel –en forma d’asocialització en major o menor grau segons el seu talent- per haver esdevingut artistes. En la seva qualitat i condició d’artistes, no maneguen els codis dels mediocres. Se’ls hi fa un veritable món el dia a dia. No els hi demaneu ser com nosaltres, o sigui, mediocres. Per dir-ho clarament, els artistes estan ben fotuts per definició. A la fi, si es dóna el cas que n’hi ha algun que arriba a viure del que fa, és que s’ha fet justícia divina. Ben entès que parlo d’artistes, no de famosos, ni tampoc d’aquells que deixen de ser-ho quan esdevenen famosos per aixecar-nos la camisa. Hem arribat a un punt de pensament col·lectiu feixista en què deshumanitzem a la gent per seguidament poder-la fotre, aniquilar -o bé simplement que no ens sàpiga greu quan d’altres ho facin- i aquells als que, en canvi, hauríem de deshumanitzar per adorar-los i rendir homenatge perpetu –els artistes- els hem volgut humanitzar. Tot a l’inrevés, anem de pet cap al precipici, però potser que és el signe dels temps, així doncs, jo ja llenço la tovallola. Molta gent hem tingut la sort de tenir fills, que és la via natural, potser única i prosaica manera de perllongar i traspassar el nostre humil llegat i petjada. Els artistes tenen tanmateix altres maneres de fer-ho i arribar a molta més gent i en alguns casos per sempre. Aquest fet sembla com si ens espantés o ens fes enveja, francament. En fi, per acabar aquest post sobre els déus artistes amb un altre aire vull acabar parlant-vos d’una tendència que ha empès de vegades l’artista a morir per assolir la seva missió, el que podem anomenar com a art terminal. És evident que hi ha un art molt lligat a les qüestions terminals i molts en volen experimentar per arribar a copsar els sentiments que es troben en aquell fosc llindar i tot seguit, expressar-los artísticament i transmetre’ls als mediocres. El problema és que anar volgudament als inferns et pot fer complicat el tornar i, de fer-ho, no haver quedat tarat de per vida. És veritablement quelcom arriscat. Exemples, n’hi han un fotimer, en el món de la música, des de Jim Morrison a Kurt Cobain podria dir ràpidament. És per aquesta raó que estaria bé desmitificar entre tots aquest art terminal –aquest sí- que tan mal ha fet. Per pura probabilitat pots concebre alguna obra digna de menció, no ho nego, però al capdavall acabes no esdevenint molt prolífic, senzillament perquè et mors. Els artistes haurien d’agafar el camí de l’evocació, camí que ens connecta igualment amb l’estadi celestial però amb un bucle de retorn sempre present. Em vénen al cap les cançons aquestes evocadores que li surten de tant en tant al teclista Tony Banks amb Genesis, les quals són una meravella celestial, i alhora l’home pot sortir l’endemà tranquil·lament al carrer i anar a comprar porridge o saludar el quiosquer. Jo aquest equilibri el trobo molt més meritori que anar fent-se mal per les nits en busca de jo que sé què, per compondre una mena de Creep de Radiohead, que ja ha estat composta. El que hauríem de fer, públic mediocre, és no donar a entendre als artistes que han de tallar-se les venes per arribar a connectar amb nosaltres. Hauríem de consumir i pagar més art, simplement. He dit més art, no més entreteniment, i és i ha de ser un esforç proactiu de tots nosaltres el saber diferenciar, donar valor i fer-ho sempre palès, les creacions que ho mereixen. 

Le mur de l'enceinte

Parfois, et de plus en plus souvent, j’ai une grosse envie de me laisser aller, de me relâcher, de tout lâcher, de me désenchaîner, de me déverrouiller, de casser le cadenas. Bref, de me libérer. Je n’arrive pas, pourtant, à identifier ni la chaîne ni le cadenas. Pourtant, je les ressens, ils sont là. Bien sûr qu’ils doivent exister car je peine à respirer. Tout cela m’opprime et m’étouffe comme jamais. Il y a un mur, un mur trop haut en face de moi. Un mur si haut que je n’arrive pas à voir l’autre côté. Je n’ai aucune idée de ce qu’il y a là-dehors. L’angoisse me bloque tout raisonnement. En fait, le seul moment où je me sens un peu plus à l’aise dans la journée, c’est de nuit quand je dors, alors là, ça va. Je me plonge dans mon sommeil et je ne songe qu’à des bonnes choses, je rentre dans une spirale de rêves où je délivre momentanément toute cette souffrance. Pourtant, dès que je me réveille, le mur réapparait et ne me quitte plus. En tout moment, je suis tellement plaqué contre ce mur que je n’arrive même à apercevoir rien d’autre dans mon quotidien. Je ne vois que ledit mur. En face, à gauche, à droit, toujours le mur. En raison de mon âge, j’ai un peu du mal a tourner le cou vers le haut mais en tout cas cependant, en lieu du ciel, de mon ciel bleu qui me rappelle la maison, je me trouve plutôt la retombée du mur inclinée vers l’arrière avec des fils barbelés concertinas pour ne pas le franchir facilement, et cela, le cas où j’eusse osé penser un jour à le franchir. Six mètres de hauteur, comment-ils veulent que je le fasse ? Putain d’escrocs de merde! Des caméras, aussi. Plein de caméras partout qui me regardent de tous les angles, je ne vois de qui il s’agit mais je constate le point rouge dans l’objectif qui m’indique que quelqu’un me suit et contrôle en tout moment. Depuis quelque temps, j’sais bien que j’suis dans le collimateur de ces autorités qui gèrent cette enceinte. Elles savent que je veux m’enfuir, que je suis déterminé pour casser un engagement, un deal auquel je m’avais soumis gentiment auparavant. Un jour de faiblesse bien peut-être, où j’avais signé n’importe quoi sans trop regarder. Le contrôleur responsable du gardiennage et de la surveillance de l’enceinte se demande lui-même sur moi: -Comment est-ce possible que cet enfoiré vienne encore une fois maintenant nous casser les couilles avec son saut pourri de mur de merde !!! Laissez-lui avancer et qu’il se fasse mal, c’est ça qu’il mérite !! Il fait partie de ces gens qui ne comprennent rien. Ils veulent tout avoir. Ils veulent profiter de nous et au même temps tester dehors. Ha, non, ça c’est pas possible !-. Dès que le monsieur dans le centre de contrôle m’a remarqué sur l’emprise périphérique de sûreté de l’enceinte, j’ai été convoqué tout de suite dans son bureau. Je croyais alors qu’une mise en demeure, un appel à l’ordre ou un truc comme ça allait venir à mon encontre mais, en plus de ça quand-même, j’ai suivi une sorte de drôle de visite médicale délirante, on va dire. Il m’a dit, en passant au fur et à mesure de la colère à la sympathie : -Vas y, saute le mur ! Si tu te blesses, je suis désolé, je te l’avais dit, de ne pas faire des conneries et voilà, je le vois venir de loin, comme t’es con, tu le feras, tu vas gâcher ta vie et celle de tes proches, et bon, le brave homme qu’on a tous connu, où est-il maintenant? Tu crois que tu seras plus homme pour traverser le mur et partir que si tu restes avec nous? En fait, c’était toi, écoute-moi bien, c’est toi, tout seul, qui s’a mis en face du mur. Tu n’étais pas obligé bon sang! Allez, viens, je vais te prescrire quelques médicaments, un petit secret qu’on va garder entre nous, tu vas les prendre comme je vais te dire et comme ça tu vas pas sauter, hein? Tiens ce verre, bois un peu d’eau avec maintenant que je te voie le faire. Surtout, Tu vas PAS sauter ! D’accord ? En revanche, tu vas commencer à tomber sur un joli rêve, très très agréable… Tout se passera bien ici peu à peu, il n’y aura plus de mur, ok? Comment arrive-t-on à être si cons parfois, hein? C’est toi qui t’as mis tout seul, le mur devant tes yeux ! Alors, tu me fais attention, tu vas suivre ce programme qu’on vient d’accorder ensemble et disons, dans un mois, tu auras tout oublié de cette impasse. On est des êtres humains, on a le droit d’en douter, de s’interroger, bien sûr, et c’est pour cela que pour ce petit groupe des gens comme toi on connait très bien la prescription. Tiens, prends ce papier avec la fréquence d’administration. Ne doutes pas revenir vers moi à la moindre hésitation et tremblement de cette drôle de tête que tu soutiens sur tes épaules, mon pauvre, car il faut réagir vite. On vient de te stopper en dernière minute, ton cadre de paranoïa était en fait assez avancé et crois-moi si je te dis que j’avais cru, et j’étais convaincu il n’y a que quelques minutes, que tu allais sauter le mur et foutre un putain de bordel monstre ! Et comment aurait–on expliqué tout ça à ta famille ?-. 

Paris (75)

Paris c’est tout. Ailleurs c’est rien. Le reste, bon, ça existe, mais ça fait pas partie de tes rêves car tu ne le connais pas. En revanche, Paris, tu l’as vue depuis que tu es tout petit à la télé, au ciné, dans les livres et surtout, dans l’atlas de géographie et histoire de ton père qui l’avait acheté à l’époque, afin que tu partages depuis tes premiers jours la joie d’admirer et vouloir connaître les plus beaux endroits du monde ainsi que les plus belles réussites de l’homme. Et ben voilà, Paris et sa Tour Eiffel étaient là-dedans. Donc, rien que pour ça, au bout de quelques années il n’y a d’autre destination pour toi que Paris, mon chéri. Tôt au tard, tu savais que tu allais partir. Paris, le noyau, le cœur de la France. Bon, disons que ce n’est pas tout à fait le centre géographique, de même que le cœur ne l’est pas non plus du corps humain. Tant pis. On a ramassé tout l’imaginaire français et on l’a concentré dans les presque quatre vingt dix kilomètres carrés contournés par le périph. On a pris la plupart du vin, champagne embouteillé, pastis, calva et cognac et on les a acheminés ici. On a emballé le meilleur du fromage et foie gras de l’Hexagone vers Rungis, puis on les a rangé dans les étagères des boutiques les plus chics de ses jolis arrondissements. Pareil avec le reste des produits étrangers de la plus haute catégorie, n’importe quel coin du monde car, en raison de leur provenance, il y aura toujours un ou plusieurs des vingt et un arrondissements qui seront nommés preneurs à l’instant de chaque produit en question, rien que pour ton plaisir immédiat mais, hé, si t’as de fric, attention. Paris a tout le meilleur du monde mais prépare ta cagnotte. Paris t’attire comme un fou et tu te demandes pourquoi. Tu fais tes premières études en province mais tu rêves pour aller un jour les poursuivre à Paris. Il sera important, plutôt essentiel, que dans l’intitulé de ton école on mette le libellé « Paris ». Pas question de tromper les gens et se tromper soi-même. Autant d’efforts, de dépenses et de créances familières pour joindre un bon jour Paris et qu’après on risque d’avoir des malentendus pourris pour une simple absence de libellé dans ton CV. Pas de souci pour l’argent qu’il te faille en tout moment car dans la vie il faut s’investir, ta famille le sait bien, on fait pas des cadeaux, c’est pas exactement comme un monsieur nous a dit de juste traverser la rue et trouver du boulot, il faut s’investir quand-même, biloute. Et alors? T’as déjà fini tes études ? Pas question de revenir chez toi rapidement, non, mon petit. Tu vas travailler à Paris quelque temps encore. On n’a qu’a faire ça pour redonner à la capitale tout ce qu’elle t’a fourni, ton diplôme déjà en main. Tu vas y rester encore même si tu n’es pas fait pour ça, mais c’est la honte de devoir te le dire. Je ressens que tu veux quitter Panam, que tu n’arrives pas à te trouver tout à fait à l’aise. Je te reconnais, en revanche, que t’as pas mal profité ces quatre années à Lutèce, ses infinis cafés, restos, musées, ateliers, boîtes et événements à l’air libre comme tout bon élève mais maintenant, est-ce qu’il te manque encore quelque chose? C’est pas possible ! Viens, viens car je ne peux même pas y croire. Un appart? C’est plein d’apparts ici, mon petit monsieur. Mais, fais attention. C’est pas la même chose ici qu’en banlieue. La banlieue, même banlieue chic c’est banlieue, t’as compris ? Tu te débrouilles pour faire apparaître et tamponner le 75 dans l’adresse. Si pas possible tu m’auras déçu et tu auras déçu surtout à Elle, avec toute la joie qu’elle t’a apporté pendant ta dernière période d’études. Tu dois l’aimer et donc, cherche un appart intramuros, ok ? C’est ça, la classe! Quelques jours des rendez-vous et des passages aux cabinets immobiliers et ouais, tu as raison, vraiment c’est un peu cher, hein? Faudra que tu trouves une couple rapidement, homme ou femme, je m’en fous de ce que tu fous au lit. Vas chercher quelqu’un qui gagne ton salaire ou bien même plus car souviens-toi que ton but est d’acheter ton appart, même un sixième sans ascenseur et avec du vieil tapis et de la moquette, des humidités et du bois qui grince partout où tu mets le pied. Et ouais, ça pue, mais c’est Paris, dix mil euros le mètre carré en achat ou cinquante en loc mensuelle, ça commence à aller. Ça doit être celle-là, ta fierté ! S’il te plaît, pas d’excuses, ne me dis pas maintenant que t’as tourné une page et que t’es fatigué de faire la fête, que t’as déjà rencontré quelqu’un et peut-être t’avais déjà envisagé de retourner chez toi au bled, les pieds dans la boue, tranquillo. C’est quoi, ce délire? Regarde-moi aux yeux, hé, ho, je te parle, fais pas cette mine-là, regarde-moi, toi! Eh ben mon pauvre. Que t’arrive-t-il comme tuile ? Tu sais qu’est-ce qui t’attend là-bas chez toi en campagne après le premier mois, plein de pots d’arrivée et de rencontres puis une fois déjà bien installé ? Toujours la même chose. Rien. Que de la précarité. Du chômage. Enfin, de la médiocrité. Ouais, tous les jours, jusqu’à la fin de tes jours. Alors, est-ce que c’est ça que tu veux, mon petit? Ici, la vie est vibrante, complète, épanouissante, triomphante. Tu ressens les choses de la même façon que le protagoniste du film de Woody Allen, Minuit à Paris. L’histoire et la gloire de la France sont bâties sous tes pieds. Paris est une fête, disait Ernest Hemingway, et c’est vrai ! C’est rare que tu te fatigues ici, cette ville étant interminable. Des coins partout avec un morceau d’histoire chacun t’attendent pour être découverts. Bon, écoute, si un jour tu ressens un coup de blues et tu souhaites revoir ta famille ou aller aux montagnes et faire du ski ou de la rando, je comprends, tu prends un weekend le TGV et voilà c’est tout, comme on fait tous, ici. Tu pourras quand-même voyager et visiter périodiquement nos villes amies, Londres, New York, Tokyo, Chicago, Singapore, Hong Kong, Los Angeles, Rome, et même –entre nous, ok ?- tirer un coup à Las Vegas ou Rio si ça te va, tu prends un avion direct quand tu le souhaites. Ces villes que je viens de dire sont et seront tes vraies liaisons demeurant à Paris, tu seras ainsi prêt à la conquête de la planète. Pas de problème. Mais ok, je te comprends enfin mon petit, tu voulais pas vivre à Paris au début, mais heureusement que je suis là pour te faire comprendre que tu n’as pas le choix. C’est toi qui décides, tu peux faire ce que tu veux, bien sûr, on s’est battu pour devenir des citoyens livres, égaux et fraternels, n’est-ce pas ? Mais si tu restes pas au 75, je te le dis, tu vas rater ta vie, biloute, t’es mal barré!

Lo paravent-borreguet

Cansat de posar els ous a diferents cistelles, i sempre amb molta precaució i molt de seny per si van mal dades, fa un temps que vaig optar per intentar concentrar tots els meus ous en un sol cove i anar a totes, a mode de ludòpata monegasc amb la croupière esbalaïdora de torn observant embadalida la meva elecció suïcida. I és que m’havia afartat de menjar ous cuinats de les més diverses maneres, al vapor, en forma de truita, a la planxa, gourmets, trinxats, etcètera. Arriba un moment on no et pots enganyar més a tu mateix, si no trobes plaer en el cuinar i t’agraden els ous ferrats, doncs fes-te’ls sempre ferrats, que d’altra manera més elaborada els pots demanar sempre que vulguis al restaurant o a casa dels altres, com a caprici. D’ara endavant per fer la resta del camí portarem doncs menys càrrega i angoixa a sobre, com a màxim rigorosament el deu per cent del pes corporal a l’esquena, que és el que aconsellen per fer el Camí de Santiago. Així també, i de retruc, podran dir quan em mori que segur que haurà estat d’haver-me afartat d’ous ferrats. Com vaig llegir un cop a l’escriptor Josep Maria Espinàs, en algun dels seus magnífics viatges a peu, fins als trenta-cinc anys ets un perfecte imbècil i no és fins haver-los assolit que comences a conèixer-te de veritat. Ell mateix –que depassa actualment els noranta- ho reconeix palesament en el seu cas personal. I és així doncs, que ens trobem actualment en una nova etapa del camí, amb una intenció de treure llast i sentir-me una mica més segur quan cridin el meu nom i m’hagi de girar d’esquena a veure qui és. I és així, amb aquest estel guia, que em vaig trobar a mi mateix l’altre dia entrant a la botiga d’esports Heptathlon. Volive comprar-me una jaqueta paravent amb una mica de borreguet, per si mai fa rasca. Res que no hagi fet abans si no fos perquè ara el que volive era adquirir un paravent-borreguet català. De fet, jo ja en tinc un munt de paravents amb borreguet. Fa uns anys em comprava un per a cada excursió que feia a la muntanya, diguem-ne un cop a l’any. Un paravent per anar al Montardo, l’any següent un altre per al Peguera, després per al Comapedrosa, també per al Gran Tuc de Colomèrs, per anar al Mauberme, i un altre per pujar al Posets, etcètera. No sé, anava tan poc a la muntanya que abans d’anar-hi feia el ritual de compres, ni que fos sempre la mateixa peça, per fer veure als altres que era un veritable excursionista. El cas és que amb el pas dels anys m’he trobat amb un armari ple de paravents-borreguets, tots ells però, castellans. I jo ara el que vull n’és un per primer cop, de català. Si us explico aquesta història és perquè evidentment, la cosa no ha anat com m’esperava. No he trobat cap paravent-borreguet català. Només en tenen de jaquetes paravents catalanes senzilles. No, no era qüestió de disponibilitat. Això que els hi demano sembla ser que no es fabrica, almenys encara. A la pàgina d’internet crec haver-los vist perfectament però, per ara, sembla ser que no s’ha llençat la producció. La meva cara de perplexitat li va saber greu al dependent, que em va dir que de fet era el primer client que li havia demanat mai aquesta peça esportiva. Va copsar la meva aflicció instantània -i alhora també potser el meu esglai i desconcert a parts iguals- d’una manera que em proposà amablement tanmateix de seguir fent un cop d’ull als paravents catalans senzills: -Són ben macos, per cert, n’hi han de molts colors i de llampants, com les americanes del Villa-i-Martín aquell! Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que no calia continuar mirant, que molt amable. I és que no sé com explicar-vos-ho. Des del puto dia que vaig decidir, tot mirant fixament als ulls marrons ametlla intensos de la meva croupière monegasca, blanca i pigallosa, de fotre els ous a tot o res, sento un fred i calfred de collons de cal mico. Abans tenia sempre uns paravent-borreguets castellans equivalents a una nòrdica de 350 g/m² i ara noto una sensació semblant a dormir al carrer. Evidentment, teniu raó, em podria ficar diversos paravents de diversos colors, un a sobre de l’altre, que quedaria molt kumbayà, però jo sempre he tingut una mínima consideració amb els codis de vestimenta i penso que cada peça de roba té la seva funcionalitat. No pots anar amb gavardina a la platja, oi? Doncs, això. Jo no vull tres paravents un a sobre de l’altre. Ja us ho explicat ben claret el que jo vull. I és que aquesta nova sensació me l’ha expressada molt nítidament i metafòrica un amic meu diabètic. Em va explicar que d’ençà que havia començat a administrar-se insulina notava sempre molta calor. Era brutal i molt divertit veure’l en ple hivern barceloní al carrer sense jersei, i ja no us explico a l’estiu, on ni podíem arribar a tenir una conversació tranquil·la cara al sol. La veritat és que veure’l sempre suant em feia patir. Està clar que alguna cosa es podia millorar. Ara fa poc m’ha dit que li han canviat el tipus d’insulina i que ara, per contra, té fred. No se’n recordava –em va dir- de com era el fet de sentir fred. Jo encara no m’he habituat a no veure’l suar i a portar jersei i abric a l’hivern perquè jo, com a bon amic seu que sóc, sempre el vull suant i passant calor perquè és així com el conec sempre i ja m’està bé. Aquesta història del meu amic us l’explico perquè entengueu com em sento jo ara. Tinc fred a la mínima, a cada dia que passa me n’adono de la finor del teixit aquest de merda del paravent català. Zero aixopluc. De sobte, per exemple, el centre històric i tomb de ravals del meu estimat Reus, tan freqüentat d’antuvi, m’ha semblat petitíssim. En comptes de veure-hi el nucli d’alguna cosa més extensa observo que es tracta de la cosa en ella mateixa. A les carreteres del Principat, si no fos pels senyals de trànsit escrits en català, en alguns llocs  -molts de fet- em creuria que sóc a un altre planeta. On està la meva selecció, quan juguem el Mundial? En quin grup hi són, en el B o en el F? Quants canals tenim a l’oferta de TV en el nostre idioma, uns quaranta també i sense pagar? O ja que parlàvem d’excursions, quin seria el nostre Mont Ararat? No em vingueu amb què es tracta de Montserrat que llavors entenc perfectament la seva culminació a tot just 1236 metres. El Canigó, em direu doncs oi? Muntanyes regalades. Perquè la Pica d’Estats, la més alta, és també la més amagada i d’un accés complicat de collons. Que si deixes el cotxe aquí i a caminar i a caminar i arribes a una pleta, però aquesta no encara...i tira, i tira més... Has de conèixer de què parles per saber que allò d’allà al fons finalment és la Pica i al costat, el Sotllo. Veig doncs que fins i tot a la natura nostra també li fa por ser a dalt de tot, esdevenir quelcom i assumir-ho. Mireu, fins i tot els aranesos tenen el seu Ararat, encara que no sigui ben bé el més alt ni visible des de tota la seva contrada. Se’n diu Montardo d’Aran i és una muntanya preciosa i imponent. És Josep Maria Espinàs un altre cop –als seus peus, mestre- qui en el seu primer viatge a peu pels Pallars i la Vall d’Aran -ja a l’any 1956 en companyia de  Camilo José Cela- va deixar anar com qui no vol la cosa un comentari sobre el tarannà dels aranesos, que en cap cas mai he volgut retenir com a retret. Deia quelcom com que l’aranès de soca-rel s’ho fa molt bé per ser amic de tothom i en tota situació. I jo entenc això com una virtut, venint d’una gent que per defecte acabaran aprenent a buscar-se la vida i espavilar-se fins i tot en quatre idiomes, i això sense cursos planeta-agostini. És segurament de fet l’única manera que han tingut de sortir-se’n davant l’embat de tres llengües invasores, cadascuna burxant amb la seva idiosincràsia i influència. És segurament l’única forma que han trobat per tal que els hi deixem tranquils per salvar discretament dins de les parets de casa seva allò que els hi queda encara de cultura i tradició pròpies, pur mecanisme de supervivència. Jo miro d’aprendre en la mesura del que puc aquest comportament no escrit dels meus amics aranesos –occitanoparlants, benentès- i intentar esdevenir un xic més positiu i obert de mires com ells, car ens estan ensenyant ja ara allò que s’haurà de fer a casa nostra en 2050 quan l’assimilació castellana hagi esdevingut el veritable canvi climàtic a entomar resignats a Catalunya, com vaig dir en un altre post del meu bloc. En fi, quin fot que fret! Potser que el meu metge de capçalera s’ha equivocat i no sabia, com jo tampoc sabia, que sóc diabètic i que, per tant, m’hauria d’administrar una dosi i tipus d’insulina com la primera del meu amic, per tornar a tenir calor de manera perenne. Uns quants videoclips de Rosalia de Sant Esteve dels Roures, potser? Xinxi, espavila, que la vida no és un videoclip!

Jo vull volar dempeus

No acostumo a viatjar gaire en avió. Tanmateix quan volo per Europa en baix cost, com ara de París a Barcelona, no acabo mai d’entendre algunes coses que per a mi són evidents. No sé per quina raó he d’acabar amb blaus als genolls. No cabo mai al seient. Faig un metre i vuitanta-tres; com a jugador de bàsquet no seria fitxat ni com a base suplent i tampoc no em puc qualificar precisament de camallarg. Així doncs, em demano què és el que hem fet nosaltres als dissenyadors aeronàutics interioristes -o als seus clients, que els hi paguen- per haver-la pres amb els soferts passatgers d’aquesta manera. Ara mateix, mentre us escric, tinc les cames més obertes que la Sharon Stone enmig del seu joc de cames més famós, així com la costura central de l’entrecuix dels texans m’acaba de demanar la baixa, a punt de petar. A més, per acabar-ho d’adobar, els dos genolls romanen clavats a uns elements metàl·lics que sobresurten lleugerament cap a mi, pertanyents al seient del meu davant. Diria que es tracta de la part de darrera dels reposabraços del meu veí davanter. He d’anar amb cura en tot moment amb qualsevol petit moviment peristàltic pendular de les meves cames car puc, en una distracció, estimular involuntàriament el nervi rotulià i experimentar allò que ja sabeu tots que fa molt de mal. Exacte, un calmant! Evidentment, aquest fet no previst d’haver d’anar amb tanta cura i sense llibertat de moviments en una situació en què suposadament jo hauria d’estar còmode i relaxat durant una bona estona, em neguiteja qui-sap-lo. De resultes, començo a bellugar-me més del compte. M’espero a haver-nos enlairat, abans de canviar de postura, atès que m’agrada seguir al peu de la lletra les consignes de seguretat que em proposa amablement l’enregistrament que ens parla d’una manera molt convincent i mostrar així el meu costat civilitzat, juntament amb la resta del ramat. Per evitar mals majors però, un cop enlairats, renuncio ja a la posició simètrica única de confort que m’ofereix la meva companyia de baix cost i em poso lleugerament de costat, és a dir, recolzant un gluti -el que vulgueu, tant se val si sou de dretes o d’esquerres- centrat sobre el seient i l’altre gluti en suspensió amb el tronc superior; en conseqüència lleugerament inclinat cap al costat i creuant les cames. Assolim ja una certa velocitat de creuer pel que em sembla i cap problema, car a mi no em fa por volar, el que em fa por és adonar-me de la puta merda d’espai que ens han deixat aquests desgraciats, tot per tal de fer-nos voler desitjar acabar volant com deia aquell president de línia aèria d’ínfim cost de la birra negra -tan amable ell-, que ens volia a tots dempeus dins l’avió. Pel que tinc entès, ens voldria posicionats en uns seients que et fan adoptar una posició un xic més vertical, semblant a quan som davant un taulell de bar. Escolteu, potser que jo m’adaptaria prou bé, doncs, a aquesta postura. Com que de moment, en el nostre contracte social, viatjar tots dempeus és considerat un risc contra la seguretat –oficialment- i un atemptat contra la dignitat de les persones –oficiosament- encara no s’ha posat en pràctica, però ja ens arribarà. Anirem de pet cap allà, jo mateix ho veuré amb tota seguretat i em tocarà anar dempeus a l’avió abans de finar, no en tinc cap dubte. Ara, de moment, ens hi estem asseguts, que no hauria de dir-se així perquè jo no hi he estat mai assegut amb un nivell de tensió corporal equiparable, ni en un examen de Geotècnia de cinc hores ni cada cop, que he volgut esborrar de la memòria, en què no hi havia manera de trempar-se, tu, no hi havia manera... En fi, ja som a velocitat de creuer, crec endevinar, i començo a notar una forta punxada al gluti a causa de la pressió puntual concentrada. Al meu domini professional qualifiquem aquest fet com a pressió per punçonament. És exactament el que sento jo ara mateix. M’estic punçonant el gluti -el cul vaja- d’una manera absolutament brutal. A part del mal muscular zonal, ha acabat segur afectant un nervi perquè em trobo en aquest punt que no tens la certesa de si podries moure’t per assolir el canvi de posició amb relativa discreció o bé li he de fotre una bona sacsejada a la persona que tinc al meu costat, que de fet la tinc ja dormint -com és possible el malparit, si no portem ni mig viatge? No puc seguir així. Agafo aire i m’aixeco en vertical. Em fa tant de mal el gluti en qüestió, que la posició de confort estàndard canònica simètrica recomanada per la meva línia de baix cost -per tal de repartir càrregues- no la podria tampoc suportar, donat que un gluti dels dos que té el meu cul el tinc ja cremant i, per tant, inservible. Així doncs, no em queda una altra que virar cap a l’altra banda i asseure’m amb el meu altre gluti, tot i que no em surt molt natural. La veritat és que no sabia que tenia un gluti preferit tot i que el pobre, emperò, ja està caput. Resta, com hem dit, més de la meitat del viatge París-Barcelona. L’avió potser arriba al seu destí però jo estic veient ja que no arribaré d’una peça. M’esgarrifa pensar que si em crema el segon gluti ja no sabré com posar-me. En tot cas, quan no saps com fer -com dic al frontispici del meu bloc- has d’anar tirant. Intento relaxar-me malgrat que mai no dormo als vols. Els pocs de transoceànics que n’he cobert, els he resistit a base de la mona provocada per uns quants bons whiskys servits per una tripulació molt amable que em cobrava aquest petit caprici a un preu molt i molt assequible. Continuem. D’allò que, gràcies a Déu, la vida no són matemàtiques, amb el meu segon gluti he arribat a travessar ja els Pirineus i es veu que comencem a descendir a poc a poc. Està claríssim que a partir d’avui aquest segon gluti rebrà tot tipus d’atencions i tractament regeneratiu amb cremes de part meva. S’ho ha ben merescut perquè és gràcies a ell que no estic fent el ridícul. Ha estat, realment podem dir, un miracle haver resistit fins aquest punt del trajecte perquè quan estava a punt d’adormir-me i haver arribat a un estat d’ensonyament rar en mi -idoni en moments així- una veu inopinada d’intèrfon a 100 dB ens ha apunyalat a tots dient-nos que qui parlava era el capità, que què tal estàvem, que la temperatura no sé què i que si volíem comprar joies, perfums, xocolata o no sé què també i que vés a prendre pel cul, home! Malauradament de sobte -l’alegria no dura gaire a Cal Pobre- tot acaba arribant i veig que no arribaré a Barcelona en la mateixa posició. Com un mer instint de supervivència i per segon cop m’interesso per la vista exterior a través de la finestreta, car he d’intuir com sigui què farà avui el pilot, si aterrar naturalment i ràpida venint del nord seguint l’ombra vertical de la Méridienne verte pel cel de migdia o se n’anirà a fer punyetes cap a l’interior, fins a quasi tocar el campanar de la Seu Vella de Lleida i acabar de girar voltant per Capafonts, Prades, La Febró i qui l’ha parit per entrar des del sud. En el cas que sigui aquesta darrera opció, estic ben mort car llavors sé que no aguantaré. Passats uns minuts arribo a gairebé desnucar-me el coll –m’ha fet un crac i ja veuràs, tu, demà- per observar i constatar més a prop del normal a la dreta allà baix, a les meves cinc en punt, el Montsec. El que us deia fa una estona, Sant Antoni, gloriós!! Aquesta comprovació m’ha posat més nerviós encara. Em ve un rampell i surto ejectat verticalment del seient i, com començo a veure mirades dirigides cap a mi, faig automàticament via cap als lavabos, moment en què l’auxiliar de vol surt expel·lit igualment del seu seient a dir-me que on cony hi vaig! Que estem aterrant, ni que sigui en corba completa de cent vuitanta graus creuant dos terços del principat, estem aterrant. Que em torni a cordar el cinturó immediatament i que si tinc ganes d’anar als serveis, ell també voldria ser a casa seva i no fent anades i tornades ridícules diàries pel món com una puta mosca de maig. D’acord, d’acord, escolti –vaig pensar; no és per posar-se així, home! Faig els meus càlculs, ja fa uns minuts que he sentit el pal·liatiu “cabina 20 minutos” o sigui que procedeixo d’aquesta manera. Em torno a cordar el cinturó –amb l’auxiliar de vol ranejant el burn out tot escrutant-me amb la mirada. M’assec a la manera simètrica aquesta impossible, que és el que volen aquests desgraciats que faci, però només en aparença. En realitat, ara em trobo escrivint-vos amb l’aplicació de notes del meu telèfon en mode avió fent pressió literal amb els colzes sobre els recolzadors del meu seient a mode de biga isostàtica i per tant, que el pes del meu tronc superior reposi sobre els colzes i no sobre el cul, perquè ja no en tinc, de cul. No sé si m’he explicat bé. És una posició quelcom més discreta i menys patètica però semblant a trobar-te assegut a un vàter d’un establiment públic qualsevol, quan veus que l’anella on vas a posar lo paner està plena de pixats i llavors, per evitar mals majors, t’aguantes pseudo-levitant amb les mans a les parets. Les parets són aquí els recolzadors i les mans en serien els colzes. Doncs això. Alguns minuts palplantat així i ja hem elevat també els colzes a la mateixa categoria que havia elevat els glutis. A partir d’ara, cremeta, exfoliació i a pagar si cal per conservar també aquests colzes que s’ho han ben guanyat, sí senyor. Oh, guaita, ja estic veient pel cantó dret de l’avió el Port Ginesta. Quines festes a Port Ginesta, mamma mia! I és que ja tenim una edat, bolsonaros meus. Escolteu, això ja està fet. Aterrem a l’Aeroport Internacional Barcelona José Montilla-Moriles. Quina caloreta ja per aquestes dates. Ara que per fi hem arribat a destinació sans i estalvis, de debò us demano, que es podria fer alguna cosa o no, per tenir més espai entre seient i seient a un preu raonable? Si això ha de continuar així, potser jo sí que estic d’acord amb el president aquest tan trempat -i amable amb els seus treballadors- de la línia aèria aquesta tan innovadora  i mireu el que us dic, jo vull volar dempeus! Però dempeus, dempeus, igualet que als autobusos llançadora que ens duen a vegades a l’esmentat avió, tots ben apinyats i agafant-nos a les anses del sostre, olorant-nos les aixelles respectives i refregant-nos les cintures sense cap mínim de distància social a establir. Per què venir ara amb collonades?