Escapçant piràmides

Pensaves tenir ben clar allò que volia dir "fer carrera". Ben senzill: delejar i vetllar per una progressió i autorealització professionals. T’agradaven aquests termes, mots dinàmics que inciten l’endavant, que neguen la rutina, que donen sentit a tot el que fas. Així doncs, quan et parlaven d’inculcar uns valors, de fer-ne pinya tots entorn, sabies que els recursos humans serien la teva tria per donar via lliure a la teva passió que, tot sortida dels estudis, no era cap altra que comprar-te complements d’Hermès i Dior. Et pagaven bé i et van assegurar que en funció dels resultats i amb el temps encara cobraries més. Possibilitats de promoció, la frase màgica que t’ajuda en els moments més complicats de bregar amb el personal més torracollons perquè, quant a l’altre -majoritari-, ni te n’adones, són oli en un llum, la maquineta fa clic de manera automàtica a l’hora d’encaixar-los la mensualitat corresponent en cada compte corrent. Els quatre que protesten, aquest sí que et treuen de polleguera, sempre els mateixos. Tanmateix si dediquessin el seu temps a pencar i callar en comptes de plànyer-se a tu no t’haguessin pujat el sou com de fet ha passat de manera sensible en els darrers anys. Sembla que ets bona, que ho estàs i tot. Que tens una indubtable traça per tractar amb aquells que, de tants e-mails i reunions, hi has acabat tenint una bona relació. Creus a ulls clucs que l’empresa és una gran família, no ens toca més remei que anar-hi tots a l’una, i així ha de ser malgrat no pugui ploure a gust de tothom. Aquests pensaments et vénen al cap i els expliques al teu nou pretendent passavolant, tot paladejant un Bordeus a la terrassa del teu nou apartament, Avinguda de Suffren, amb vistes a la Torre Eiffel prop de l’hora en punt, per a gosar plegats del pampallugueig en què s’ha convertit la teva ascensió meteòrica en el camp dels abusos humans. Li exposes que et fas creus que, deixant de banda el cretí de torn que només vol calers sense fer res, el grapat restant de contestataris et semblen nogensmenys gent assenyada i compromesa amb l’empresa. A mesura que el vi podria passar ja tant per un Bordeus com un Beaujolais novell, fins goses confessar-li que alguns d’ells mereixerien ser més a dalt però que tu, en tant que dona, ja notes el sostre de vidre i de cap manera ostentes el poder total en una empresa que, malgrat tot, no és teva. Aleshores el teu aspirant a passar la nit intenta seduir-te amb la Piràmide de Maslow o de la jerarquia de les necessitats humanes, mirant així d’oferir l’apunt sofisticat i alhora un cert coneixement diagonal del teu domini professional. Ai, que t’ha agradat! Trobes que el xicot la toca bé i va a totes en aquest matx. Una mica tanoca però, quan li agafa per explicar que les grans empreses paguen molt bé a gent com tu per limitar els costos de la resta del personal. Que de fet estan disposats a arribar al vèrtex de la dita piràmide en el teu cas per tal que s’aconsegueixi l’efecte, escapçar la dels altres, sense que es noti la cura; que el gruix d’assalariats vagi fent sempre al llindar de l’anar tirant. Que la clau de l’èxit per a una bona gestió empresarial és la prolongació en el temps d’aquest equilibri delicat, fer entendre a tothom que és lícit voler-ne més però que no és possible. Que del sacrifici de cadascun depèn el benefici de tothom. Que, a més, és una evidència que la teva imponent presència ajuda d’allò més a refrenar l’impuls visceral dels més agosarats. Has begut oli, mariscal! -que penses sentint la cantarella del xicot, esdevinguda ja alliçonadora i petulant. De cop i volta la vetllada s’ha acabat, tanmateix mires de resoldre-ho amb elegància. És la una de la nit, la torre de ferro s’ha apagat per anar a dormir i tu addueixes mal d’estómac del sopar preparat, del popular xef de no sé quin arrondissement, que havíeu encomanat. El nostre parisenc il·luminat se n’anirà amb la cua entre les cames per on havia fet cap però per primer cop no experimentes cap sensació de benestar per haver deixat novament un altre convidat sense triomf dels grans. Et sents malament de veritat. T’acaben d’enfonsar. Apa, vinga a plorar, que no dormiràs!