Les mosques i res més

Les mosques són insectes torracollons. S’haurien d’exterminar, ni baula d’ecosistema natural ni cap excusa moral. Una sola pot alterar l’equilibri de pau sigui de la teva estança sigui de la teva temprança. Només l’efecte a l’ambient d’un exemplar que, a més a més, li doni per brunzir per a fer-se una idea del que pot arribar a passar si les deixem multiplicar-se i colonitzar el nostre cau protector particular. Alerta, que hi haurà qui pensi que són espècies molt nostrades en aquestes latituds i redalls, com si tot allò que sigui merament prou antic i present hagi de ser assumit per fina força com a patrimoni local, en cap cas avaluat com a dolent. Un cop tenim clar que les mosques no les volem pas, procedim -això no entén de classes socials- a occir-les. De tota la vida això s’ha aconseguit amb una sabata, un drap o un matamosques. Un estri aquest darrer d’allò més pràctic d’ençà que amb el plàstic s’ha pogut combinar la lleugeresa en la seva manipulació amb la flexibilitat. Quines beneitures, podeu pensar, el fet d’analitzar el nostre comportament quan tan sols hi havia matamosques però m’agrada pensar que la seva utilització ens obligava a efectuar moviments que precisaven d’un exercici tan físic com intel·lectual on es requerien reflexos, sincronisme, estratègia i esma a parts iguals. Si, a sobre, es donava el cas que n’hi havia en bon nombre ens podíem passar l’estona amb aital fotesa, matant mosques, i ben cert que ha estat el cas no poques vegades durant la nostra infantesa.

Em demano per què ens molestaven només les mosques i no pas d’altres insectes. Potser perquè les mosques vacil·len, semblen inofensives però ens provoquen, vénen al nostre encontre, alteren -com hem dit- la calma existent i no s’estan pas d’aprofitar i xuclar la nostra sang mentre fem veure com que ens és igual. Amb altres tipus d’espècies això no es dóna amb tanta claredat. O s’amaguen més, o fan la seva i no en volen saber res o executen la seva cèlebre traïdoria amb el fibló netament, instantània i eficient. De fet, és un alleugeriment no haver d’estar amatent a tot allò que es mou dins el nostre cau; altrament seria un desfici, no hi podríem viure, distrets amb els quefers de tota la resta d’insectes i espècies existents.

Ara bé, el problema de debò ha vingut amb el progrés malentès, traduït en el cas que ens ocupa, amb els insecticides. Dissortadament l’ús d’aquests productes ens ha espatllat la facultat de filar prim, de destriar. N’hi ha de tan baixa qualitat o ja sigui amb principis actius tan potents que fins maten les plantes per no dir que han estat clarament nocius, abans per a la capa d’ozó com a voltes per als propis éssers humans. Servidor n’ha arribat a emprar alguns de xinesos que un cop ruixada l’habitació havies de romandre fora durant hores, no s’hi podia estar, l’estança semblava els voltants de Txernòbil després de l’accident nuclear. Hem d’anar en compte, doncs, per molta nosa que ens facin les mosques, de no emprar mètodes que alhora literalment arrasen tota forma de vida al nostre voltant, on després ens han de créixer, posem per cas, els enciams. No hauríem de deixar que la repulsió i els fàstics per aquesta espècie de bestioles marranes i fastigoses ens faci perdre el senderi ni les aptituds que d’antuvi exercitàvem analògicament quan sabíem del cert que només es tractava de mosques i res més.

Vull una vida sense mosques, tinc molt clar que són elles les responsables del meu neguit intermitent, així doncs, m’ho treballaré en tot moment per mirar de no errar el tret i fer pagar els plats trencats a ningú més. Tinguem present també que segons els principis de gestió de qualitat ISO, l’acció correctiva ha de ser sempre proporcional al grau de disfunció i a més, focalitzada en tot moment sobre l’element no-conforme. Així doncs, a mode de paràbola en homenatge a mestres nostrats com Calders o Rodoreda, cadascun a la seva manera, aquí ho deixo estar perquè els més petulants no diguin després que ho serveixo tot mastegat. Deixo així ruminar el lector sobre quin sentit propi i personal vol donar a tot plegat.

Cretins

 Amb veure’ls venir no n’hi ha prou. Per tal de conèixer-los bé, se’ls ha de tractar de prop, ni que sigui un sol cop. No fa gaire ha estat el cas per a un servidor i per això, perquè m’ha refrescat l’aversió que sento cap a ells, els hi dedicaré unes línies. Començaré pel final, per quan estan a punt de morir.

Qui us escriu ha tingut, de sempre, la millor concepció envers l’ésser humà i pensava que gairebé ningú moria essent un cretí. Que per a alguns més aviat, d’altres més tard, però sempre a l’abast de tothom, per naturalesa biològica o per la gràcia de Déu, com vulgueu, arriba un moment on el subjecte en qüestió se n’adona i es desprèn del seu cretinisme. Que en certs casos més dramàtics potser aquest fet no és donaria fins les darreries del seu trajecte vital, quan alguns ja no toquen vores i dissortadament no es trobarien en disposició de gaudir d’aquest instant culminant d’il·luminació personal, ni que fos final. El cas és que en el meu pensament sempre deixava la porta oberta a tothom quant a aquest canvi de conducta es refereix; a aquesta, diguem-ne també, expiació del pecat. No queda dubte, doncs, de la meva tradició religiosa i cultural. Ai las, que dur que és copsar com ni la malaltia ni la proximitat de la mort poden ser capaços de revertir la misèria d’una bona part de la població. Gent aquesta, a la setantena o vuitantena amb propòsit d’esmena de cap mena. Ans al contrari, tan lluny arribats, un cop superada l’esperança de vida del seu país segons les estadístiques neoliberals, només els faltava travessar aquest llindar per sobreentendre la seva longevitat com a compensació o recompensa directa per haver viscut d’aquesta manera i cap altra i doncs, encara els trobarem en edat provecta fent bandera amb pruïja de la seva i particular més solemne estupidesa. Jo crec que és en aquests espècimens vellards on trobareu les cotes més altes d’estultícia de l’ésser humà car, al desenvolupament assolit i reblat a foc lent, només amb el pas del temps, s’hi uneix el deteriorament neuronal propi d’aquestes edats, on hom diu que ens tornem a comportar com infants i, de resultes, el propi subjecte no s’està per tant de pontificar als quatre vents sense cap mena de recança, vergonya o sentit del ridícul.

Quan pensem en els cretins més joves acostumem a ser pietosos i pensem que encara tenen marge per canviar, que el jovent ja ho tindria, això, que ja els arribarà la seva hora, la caiguda de tota aquesta supèrbia o beneitura malgirbada de caire egoista bidimensional i miop, a voltes vil, mesquí i manipulador. Quan es tracta d’adults -si tens la sort de no ser com ells- almenys ja no tens cap mena de recança en jutjar-los i, per al teu interès, mirar discretament d’evitar-los; perquè en llocs de poder o simplement proximitat social aquesta gent són piròmans de disgustos per a tothom i, per tant, millor com més lluny i, si tanmateix això no és possible, ignorar-los de la millor faisó. Si t’ho pots manegar per romandre’n ben apartat t’estalvies la feixuga càrrega d’odiar-los però tot i així la teva incorregible beatitud i solatge cristià farà que acabis compadint-te de la seva condició, per considerar-los simples desgraciats que tard o d’hora se n’adonaran. Heus ací novament l’error colossal. Sapigueu que amb ells al vostre costat o amb interacció telemàtica constant, malgrat tota classe de tallafocs i proteccions, podeu acabar ben infectats.

Així doncs, serveixi aquesta reflexió de franc per aquells qui acríticament consideren la vellesa com a pou de saviesa. És tan important deslligar-se d’aquest pensament aberrant, tan verinós com ancestralment arrelat, que millor no afegir fullaraca al text i acabar aquí mateix.

Escapçant piràmides

Pensaves tenir ben clar allò que volia dir "fer carrera". Ben senzill: delejar i vetllar per una progressió i autorealització professionals. T’agradaven aquests termes, mots dinàmics que inciten l’endavant, que neguen la rutina, que donen sentit a tot el que fas. Així doncs, quan et parlaven d’inculcar uns valors, de fer-ne pinya tots entorn, sabies que els recursos humans serien la teva tria per donar via lliure a la teva passió que, tot sortida dels estudis, no era cap altra que comprar-te complements d’Hermès i Dior. Et pagaven bé i et van assegurar que en funció dels resultats i amb el temps encara cobraries més. Possibilitats de promoció, la frase màgica que t’ajuda en els moments més complicats de bregar amb el personal més torracollons perquè, quant a l’altre -majoritari-, ni te n’adones, són oli en un llum, la maquineta fa clic de manera automàtica a l’hora d’encaixar-los la mensualitat corresponent en cada compte corrent. Els quatre que protesten, aquest sí que et treuen de polleguera, sempre els mateixos. Tanmateix si dediquessin el seu temps a pencar i callar en comptes de plànyer-se a tu no t’haguessin pujat el sou com de fet ha passat de manera sensible en els darrers anys. Sembla que ets bona, que ho estàs i tot. Que tens una indubtable traça per tractar amb aquells que, de tants e-mails i reunions, hi has acabat tenint una bona relació. Creus a ulls clucs que l’empresa és una gran família, no ens toca més remei que anar-hi tots a l’una, i així ha de ser malgrat no pugui ploure a gust de tothom. Aquests pensaments et vénen al cap i els expliques al teu nou pretendent passavolant, tot paladejant un Bordeus a la terrassa del teu nou apartament, Avinguda de Suffren, amb vistes a la Torre Eiffel prop de l’hora en punt, per a gosar plegats del pampallugueig en què s’ha convertit la teva ascensió meteòrica en el camp dels abusos humans. Li exposes que et fas creus que, deixant de banda el cretí de torn que només vol calers sense fer res, el grapat restant de contestataris et semblen nogensmenys gent assenyada i compromesa amb l’empresa. A mesura que el vi podria passar ja tant per un Bordeus com un Beaujolais novell, fins goses confessar-li que alguns d’ells mereixerien ser més a dalt però que tu, en tant que dona, ja notes el sostre de vidre i de cap manera ostentes el poder total en una empresa que, malgrat tot, no és teva. Aleshores el teu aspirant a passar la nit intenta seduir-te amb la Piràmide de Maslow o de la jerarquia de les necessitats humanes, mirant així d’oferir l’apunt sofisticat i alhora un cert coneixement diagonal del teu domini professional. Ai, que t’ha agradat! Trobes que el xicot la toca bé i va a totes en aquest matx. Una mica tanoca però, quan li agafa per explicar que les grans empreses paguen molt bé a gent com tu per limitar els costos de la resta del personal. Que de fet estan disposats a arribar al vèrtex de la dita piràmide en el teu cas per tal que s’aconsegueixi l’efecte, escapçar la dels altres, sense que es noti la cura; que el gruix d’assalariats vagi fent sempre al llindar de l’anar tirant. Que la clau de l’èxit per a una bona gestió empresarial és la prolongació en el temps d’aquest equilibri delicat, fer entendre a tothom que és lícit voler-ne més però que no és possible. Que del sacrifici de cadascun depèn el benefici de tothom. Que, a més, és una evidència que la teva imponent presència ajuda d’allò més a refrenar l’impuls visceral dels més agosarats. Has begut oli, mariscal! -que penses sentint la cantarella del xicot, esdevinguda ja alliçonadora i petulant. De cop i volta la vetllada s’ha acabat, tanmateix mires de resoldre-ho amb elegància. És la una de la nit, la torre de ferro s’ha apagat per anar a dormir i tu addueixes mal d’estómac del sopar preparat, del popular xef de no sé quin arrondissement, que havíeu encomanat. El nostre parisenc il·luminat se n’anirà amb la cua entre les cames per on havia fet cap però per primer cop no experimentes cap sensació de benestar per haver deixat novament un altre convidat sense triomf dels grans. Et sents malament de veritat. T’acaben d’enfonsar. Apa, vinga a plorar, que no dormiràs!

A l'esport, com a la vida

 Recordo ara els anuncis publireportatges evocadors d’adolescència amb aquella divisa altisonant “A l’esport, com a la vida”, on es promocionaven els benifets de la pràctica esportiva, normalment coincidint amb l’avantsala d’uns Jocs Olímpics. Ja fossin d’estiu o hivern, tant se val, sempre amb la mateixa cantarella. Ara no sabria dir quines marques comercials volien que compréssim els seus iogurts o la seva llet, posem per cas, mentre somniàvem un futur de clara i certa glòria. Cap incertesa aleshores, els homes de negre havien decidit que les nostres terres per fi havien de remuntar els seus estàndards, sobretot de consum, i que així seria tant sí com no. Afortunats, sembla doncs, que ens hauríem de considerar quan mirem enrere malgrat l’agror al paladar, un cop descoberts els paranys on fórem caiguts de quatre grapes en forma d’efectes colaterals, un d’ells la gàbia on romanem tancats de la qual tampoc fa l’efecte que ens vulguem desempallegar.

No em reca reconèixer haver estat sempre un bon jan, creient fil per randa allò que m’han venut i la veritat és que, aleshores, amb vint-i-dues medalles per a la delegació l’any noranta-dos, amb tants joves de somriure blanc nuclear al podi exultants, ho vaig veure ben clar: l’esport de competició s’havia de tastar més d’hora que tard. I potser fou cert que durant un primer moment l’esport m’arribà a semblar una metàfora de la vida, amb uns inicis d’allò més divertits i, fins i tot, certes modestes consecucions. Ben aviat però, va començar un període ombrívol d’aturades, lesions, caigudes i desesperació; quan no era el genoll curull de líquid sinovial era un furóncol a l’engonal.

Així doncs, els primers desenganys seriosos a la vida no li arriben a tothom d’un desamor ans també de l’esport, fent palès que aquells publireportatges no deien tota la veritat. Jo a la vida havia vingut a triomfar, era de l’únic que estava segur, i en canvi amb l’esport acabava de fer el ridícul més espantós. No podia ser que tot plegat esdevingués exactament a l’inrevés de com ens havien explicat.

En tot cas, un dels nobles ensenyaments que ens volien transmetre simplement era que calia esforçar-se, però allà, als anuncis, allò que contemplaves bocabadat eren unes daines perfectes executant moviments acrobàtics, uns malucs ben tibats i unes formes prou endimoniades que et provocaven uns desconeguts impulsos baixos peristàltics no precisament intestinals... Ben entès que el missatge de l’esforç no fou exactament el primer que vaig captar. De fet, aquest darrer el tenia ben assumit atès que des de la catequesi tot Déu fot-li que gira amb el “t’hi has d’esforçar”. És aquesta sonsònia i martelleig constant el que fa que arribis a la joventut cagat de por per no haver-te esmerçat prou i, en comptes de gaudir planerament -mentre hom va assimilant i equilibrant l’aprenentatge amb l’assumpció de responsabilitats- cada cursa o cada matx esdevenien un suplici colossal, més encarcarats que Fernando Romay baixant el darrer a defensar.

Podríem, doncs, convenir que l’esport no em va valer com a metàfora vital perquè aquesta per tal que funcioni ha de ser completa, total, i jo ja us he dit que em faltava triomfar. No sabia pas que, tanmateix, el missatge correcte m’havia estat revelat; no hi vaig saber llucar la versió oficiosa, oculta en un primer esguard, la qual transformava l’al·legoria en realitat. N’hi ha que van saber adonar-se que per arribar i moldre es podien fer servir substàncies dopants; que, ves per on, a més calers millor motor en un tres i no res. Que això del talent natural i l’esforç era relatiu, que amb una mica de precuinat i bons contactes podies oferir, en el dia assenyalat, el millor de tu i més enllà. Que hi havia un món majoritari beat i curull de mediocritat com també un grapat de murris que s’ho miraven des de dalt fotent-se del personal; a tu de decidir quin grup volies integrar. Guaita, que bo! O sigui que els publireportatges amb la musiqueta immaculada de la Enya tenien raó. A l’esport, com a la vida, quatre gats fan caixa i la resta, instal·lats en la mentida.

La meva llengua d'identificació

El meu propi matrix és la meva llengua d’identificació. El problema és no saber ben bé de quin color ha acabat essent la píndola que m’he pres. La llengua d’identificació, cas de no ser llengua materna o inicial, malgrat tot els embolcalls amb què la vulguem guarnir, llengua estrangera serà. Tant més forana com més tardana. Estimada i ben volguda, esclar, la voluntat és quelcom ben important un cop sortits del ventre de mamà i aquí aterrats. El drama és carregar amb tot allò que mai no podràs processar genuïnament pel simple fet d’haver pres una decisió ja amb alguns cabells blancs o alopècia galopant, el cos ja desinflat i escarxofat i el cervell atrofiat per efecte de tants anys de banalitat. Resulta evident que no som màquines i el temps de ser cavall de curses ha passat. Ho notes durant la micció; ja no esdevens agent erosiu per cap mena de superfície o material. Allò que abans solcava xaragalls i lliscava per clivelles obertes al seu pas, ara és un joc de nens per tot terreny amb una mínima permeabilitat. I doncs, treu-t’ho del cap, mai somniaràs en català! Si ni tan sols et surt un parenostre rítmicament recitat i convençudament reblat. Decidit a viure en llengua d’identificació, intentes dir el nom del porc i estintolar el teu idioma estrafet en estats de màxima exaltació, fas força inclús mentre cardes per proferir els més bells mots abans de l’ejaculació. Et demanes per a què servirà tot plegat. És inevitable demanar-t’ho quan sovint tradueixes alguns esguards cap a tu que volen dir integrista, tarat o, a voltes, subnormal. Aquesta energia abnegadament dispensada, del trenc de l’alba fins al capaltard em provoca marejos, una lluita constant que només es pot fer des de la intel·ligència però que és del tot antinatural, no ens enganyem pas. I tanmateix, l’únic que desitjo a canvi és una compensació conductista, a la manera de Skinner, com si fos un mer cobai d’experimentació. Una mica més sofisticat, però, si us plau. No estem parlant de recompenses immediates i puntuals sinó un premi dièsel, com l’administració d’un sèrum postoperatori, que em fes veure que com a membre d’un suposat ramat -quin remei, a la cleda hem de bregar- em sento acompanyat practicant la llengua d’identificació dels pebrots. Però i ca! Quan sento progenitors amb un gloriós accent propi de la meva llengua d’identificació que parlen als fills en la llengua d’ocupació. Quan veig manta persones que simplement no volen fer cap esforç per dir un sol mot en la meva llengua d’identificació. Quan veig que qui parla naturalment la meva llengua d’identificació la regala gairebé de franc al cap d’una frase intercanviada en la llengua del costat. Quan veig que al govern suposadament adscrit a la meva llengua d’identificació l’importa un rave el tema en qüestió. Quan veig que amb la meva llengua d’identificació no es pot viure plenament -i ens segons quins guetos, ni en part. Quan hom ha de copsar que aquesta tampoc reporta prou calers per anar tirant dignament fora del funcionariat. Quan veig tot plegat penso simplement què diantre no, què collons estic fent! Cada dia que passa ho rumino un xic més. Quina llàstima és, ara que per fi havia après a controlar la voluntat a voluntat, errar de nou el tret apostant a un tal Cavall Fort amb la mateixa fortuna que uns desgraciats ho van fer abans per preferents o Fòrum Filatèlic. I que n’és de dur, adonar-se que aquella dita de “n’hi ha que neixen estrellats” es pot aplicar a pobles sencers també i doncs, si neixes o et fas català, ja us ho podeu vosaltres mateixos acabar de recitar. No passa res, hauré d’entomar-ho amb educació mentre em lubrico a poc a poc, tal com canta el reggaeton més famós en castellà. No faré ara el ploramiques ni el revoltat, no esdevindré mercenari d’una altra i nova nacionalitat. N’estic massa de la meva llengua d’identificació com la majoria en canvi n’està -ai las- de Madrit, de sa moguda i la moda juvenil.