Coda

 Alguna cosa havia de dir per acabar i ja puc xerrar pels descosits que, quan es tracta de reblar quelcom definitiu, no sóc gaire original. Intitulo aquest escrit d’igual manera que l’àlbum aquell dels Led Zeppelin amb material sobrant. Bé, podia haver-lo anomenat The final cut, com van fer els Pink Floyd o Famous Last Words, com els Supertramp, però ja sabem que tant els roses com els súper pidolaires, en acabat, no van tenir aleshores pebrots d’escanyar la gallina d’ous d’or. Per la seva banda, els Zeppelin van trobar-se la mort del bateria en un moment en què feia temps que havien anat massa enllà. Així doncs, coda, acceptat pel DIEC em sembla, dels tres, el títol més adient per acomiadar-me per aquí de tots vosaltres i que això no sigui un mer intent sinó un fet. 

 

Han passat i m’han passat prou coses durant els gairebé quatre anys que aquest bloc ha rutllat. He conegut l’escriure, radicalment de zero. M’he conegut més, he dit adéu al meu jo quotidià mesell, esperem que per sempre. Ei, si pot ser, que sembla que fins hem de demanar perdó per trencar esquemes i sacsejar el propi taulell. He conegut el llegir, a d’altres autors, potser companys? Un nou gremi, furtivament, per la porta del darrere, com ha de ser. Un nou món, ple de quisca com els altres malgrat aquesta cosa tronada de la bondat inherent als lletrats o les humanitats. En tot cas, nova vida, passada de potència a acte per la meva pròpia gràcia i la del d’allà Dalt. Tot plegat una dedicació que s’adiu com res a les meves fretures i capacitats, que se m’acobla tan bé com dos òrgans sexuals antagònics jugant a cops endarrere i endavant. Un bloc, aquest del Meues Dèries, que hauria de ser editat en paper per algun valent, en tot o en part, però que hauria de formar part de l’assaig creatiu oficial d’aquesta literatura nostrada de Salses a Guardamar. 

 

No em cal àvia, ja ho veieu i d’això es tracta. Jo sé, almenys jo ho sé, el que he fet aquí. La Història ho jutjarà, res no s’evapora en l’era d’Internet. I si es dóna el cas que tanmateix, aquesta pàgina web roman ignota per tanta gent que es vanta que li agrada la bona literatura, espero que quedi com a testimoni per als meus descendents, que puguin veure una mica més bé qui era jo, les meves dèries i els meus encaparraments. 

 

Tinc respecte per als lectors, no m’agrada escriure fullaraca o fato que pugui considerar-se sobrer. No fa gaire que he tornat a estudiar en gran. Vull estar en disposició d’aquí a un temps per optar a escriure encara millor. De tenir eines que em permetin aprofundir i estintolar la meva intuïció. Es tracta d’arribar al Cel cavant cada cop més fondo. Un pou on càpiga tot el pensament dels altres per poder-lo fer meu i veure si en surt quelcom de profit. Sempre serà més interessant això que perdre el temps en res substanciós o dedicant-lo a engreixar la panxa i la vanitat d’altres que no conec.

 

Com que sé que dues coses alhora ben reeixides no es poden fer i com que sé que durant aquests quatre anys m’he dedicat en cos i ànima a aquest bloc i m’ha sortit bé, puc asseverar que ara és el moment de parar i donar les gràcies als meus lectors fidels, així com els de circumstancials que m’ho han fet saber. Als que han passat de reüll, sense cantar-ne gall ni gallina i amb aires de malfiança, que els bombin del dret i del revés. Molts ja sé qui són, tinc aquest poder, i només dir que ja ens hi trobarem. Espero que aquesta indiferència estrafeta oficialista no l’apliqueu a gaire més gent i espero també que si en sabeu de literatura o l’estimeu, sapigueu fer saber quan quelcom que no sigui un llibre oficial a promocionar, tanmateix us ha fet o no el pes. Que la literatura es vertebra des de baix, encoratjant ni que sigui un sol cop amb un puto like cada nou creador que de manera aleatòria s’ha creuat pel vostre davant. Ara ja m’és igual, he endurat tot sol, que diria Bauçà, i millor que ho deixem aquí. No és rancúnia, és informació. Hom ha de saber que existiu, maleïts dimonis; que això no és cap paradís. Bye.

Almívar de llet

 Han passat un grapat d’anys i encara no sé per què tu i per què jo vam acabar plegats en aquell llogaret. Què fou allò que féu que ens entenguéssim de seguida, com un espetec per a, després, al cap d’un temps, no voler saber-ne res més. Vist amb perspectiva resulta ara pregonament clar d’acceptar que ens havíem de menester, tàcticament i estratègica, encara que això soni massa fred. Temps després pensant-hi, ja completament sol, em sentia malament; ja sabeu, aquestes coses de fer balanç del deure i l’haver; però vet aquí que he trobat la manera de girar la truita al meu desfici amb una sentència amb què estic segur que hi estaries ben d’acord: jo et vaig trobar i burxar; tu, per la teva part, et vas deixar estimar. No ho tenies gens clar, tanmateix, sabies que aquell tren, el meu allavontes, s’havia d’agafar. Aquella sensació de saber on anaves, però no pas on anaves a parar et resultava d’allò més excitant i quant a mi, diríem que continuava entestat a fer-me mal sense saber què coi havia de fer en general, ni com ni per què. Així doncs, llevat de tota mena d’inconfessables tribulacions i trifulgues compartides podem dir que els documents o restes que guardo d’aleshores, cap ni un, permeten poder establir que aquell fou un període dur i a voltes masoquista per a tots dos i, no obstant això, necessari per tocar fons a un servidor i per a vós, sortir de la presó. Ni tu sabies què és allò que t’esperaria fora dels barrots, ni jo, que encara em restava una mica per arribar a les més profundes cotes abissals. Allà ens vàrem (sos)tenir tots dos, però. És ridícul pidolar-te comprensió i agraïment tant de temps després. No cal, ves. Era aleshores clamorós que ens fèiem gràcia i que havíem de bregar junts aquelles onades entre l’antic món a la babalà i el nou que se’ns va aparèixer de sobte, aquell del bròquil s’ha acabat. Potser sí; potser sí que tinc clar què fou allò que ens va atraure i vinga un clau rere un altre cap a l’imant. Va ser la feridura, el saber-nos esguerrats i nafrats i, a més, no voler amagar-ho pas. Això i uns quants detalls estètics molt marcats i un humor particular que ara no treu cap. 

Com tot allò que no acaba bé, hom pensa que potser ho vam fer durar més del compte, però convindrem que hi va haver moments per a tot, de riures  fins a dir prou com de complicitats que rauran almenys dins meu, car parlo per mi i ja està bé així. El fet de deixar-ho estar, allò que se’n diu deixar-ho córrer ja van ser figues d’un altre paner. Atesa la nostra circumstància particular compartida no podíem trencar d’un jorn a l’endemà. I és aquí, aquí mateix que servo al meu calaix les llàgrimes de metall, de contenció, resignació, crueltat, incomoditat, magnanimitat, desesperació i tot allò barrejat que pot donar de si una relació afectiva amb quitança progressiva acordada per ambdues parts, un xic a voluntat i un poc a contracor. 

 

Allà hi eres, el darrer cop que ens veiérem, al passeig marítim, impietosa mestralada, maleït hivern, buidor a més no poder, arreu i dins teu. Dins meu no ho vulguis saber, ho vaig intentar amagar del dret i del revés. Ens havíem de veure un dia més, com si no? Amagats de tothom no hi teníem res més a fer. En els darrers encontres ens havíem acabat d’estripar les ànimes a fe, única manera d’impedir-nos tornar enrere. Sabíem que un bri d’amabilitat envers el contrari ens ensarronaria, ens faria reconsiderar-ho tot i tornar a caure de nou en la indecisió i el vinga a voltes al meu llit o al teu o al rebedor dempeus. Ulleres ciclòpies de sol per a cadascú, cap pista més del compte però ganes de saber-nos coetanis simultanis patidors del mateix virus del desencís i el desamor. Un passeig molt lent, triant cada mot, no proferint cap retret; esperant qui dels dos diu de menjar quelcom; almenys jo, no he tingut esma aquests dies ni per sortir al supermercat. Hem estat tots dos alhora qui hem acabat dient som-hi, tot just en passar davant d’un menja-ràpid casual. Més bé així, forquilla i ganivet hauria estat massa formal i de nou un parany. No sabíem pas que rere una nova temptativa de darreres cites ja mantingudes, aquesta n’era la definitiva. M’alegro que per fi fos així i recordar-te sofisticada, cuidada, malgrat estar trencada. De mi no en parlem gaire aquí, que aquest cop aprofito que sóc jo qui ho deixa per escrit. Escolta, vull que sàpigues que jo...no... És igual. Que et vagi molt bé, almívar de llet.

Què cobren aquesta gent?

 Un dels aspectes més controvertits de l’escena política catalana són els sous que cobren aquesta gent tan petita. Estareu d’acord amb qui us escriu que des de la constatació de la traïció -fenomen lent i progressiu, però inexorable per a cadascun dels catalans que encara els queda un bocí de substància grisa- qui més qui menys ha experimentat sorpresa, rebuig o indignació pels emoluments rebuts al Parlament per no fer gaire cosa, per no dir res; endemés, després d’haver ensarronat i jugat al pòquer amb les aspiracions de tot un poble. D’entrada diria que m’afegeixo a aquest clamor cada cop més popular contra ells atès que, efectivament, a vegades ni a països considerats més pròspers costa atènyer aquestes quantitats a final de mes. La següent decepció que hom experimenta té lloc quan ens fan descobrir que aquests sous són, de llarg, els més generosos atorgats per l’estat ocupant a les diferents gestories regionals, precisament per aquesta raó: per tenir ben collats des del poder central els masovers servidors de l’ocupació. I bé, tanmateix, amb el cap fred i el cor també -per no repetir ni de broma el títol del llibre aquell putrefacte de n’Artur Mas- el judici d’un servidor ha canviat de la nit al dia. I és que, senyores i senyors, no em veig capaç de dir que els càrrecs parlamentaris nostrats cobren massa per fer una cosa que jo mai no faria o, més ben dit, que no em veig amb cor d’assolir ni malgrat els meus estudis o preparació situats si fa no fa, al mateix nivell que els de tota aquesta xacra de gent de la qual parlem. Em capfico ruminant com s’ho fan per assumir una mentida, estirar-la com un xiclet, empassar-se-la i fer-la anar tot el dia de tertúlia en tertúlia, de taula en taula i no sentir-se malament. Una mentida que no és la creació de llocs de feina o la pujada de les pensions, no. La mentida de dir que estaven en disposició de lluitar per assolir un país sobirà, ni més ni menys i que, malgrat el revés de dos mil disset, aquí no passa res i que ens els hem de creure, que ells hi continuen a fe i que si no te’ls creus, el problema és teu. De com passar-se anys i panys fot-li que gira amb un discurs racionalment insostenible, sofista, demagògic, a la pràctica perpetuador de l’ocupació sense enrojolar-se ni un sol instant, ans al contrari, defensant-lo amb una intensitat com només les coses que estimes podries defensar. De debò que no és gens fàcil això d’adoptar idees que no són teves, ans d’uns altres, integrar-les com si sortissin del teu esperit, del teu fetge i endavant les atxes.

No sóc d’eixe món, no; dels que es comporten com robots sense ànima que a cada poble els és igual quin poble i repeteixen la cantarella damunt d'un cadafal de color groc per quinze segons d’aparició al noticiari de torn; tot plegat té un mèrit innegable. Ben segur que si es fessin proves de selecció, ni amb titulacions com les dels politòlegs que volen fer d’antropòlegs o d’antropòlegs que volen fer de politòlegs, jo no passaria ni el primer sedàs de seleccionats. I doncs, reconeguem que cal ser afaiçonat d’una pasta especial per ser un cretí i que no t’importi sortir als titulars. I això val calés. Molts calés. Per tant, potser cobren el que toca i jo, d’ara endavant, a fer moixoni i reconsiderar el que fins ara havia pensat; ser pocavergonya, botifler, cínic i desgraciat, tot al sac i voler-ho mostrar mereix una compensació en grau adequat. 

Si no estiguéssim parlant de casa nostra, aquesta ironia faria riure tothom que em llegís avui o qualsevol altre dia, però és trist de veure que no poca gent és capaç de vestir-se de Catalunya per fer raval i cantonades sota els fanals sense cap mena de recança; perquè després diguin que la prostitució no és mai consentida voluntàriament per alguns que, oh, i tant, l’exerceixen voluntariosament. Tenim ara cent trenta-cinc diputats al Parc de la Ciutadella i uns pocs d’altres que han volgut practicar-la a Madrit, no a la Casa de Camp o al carrer de la Montera sinó a la Carrera, davant dels mateixos lleons; com no oblidar tampoc els representants nostrats presents a altres llocs mítics de la prostitució institucional mundial a l’engròs com la Brussel·les belga. Déu n’hi do!