Fuster no visqué a l'estranger

No m’afigurava pas que els detalls del CV de Joan Fuster haguessin de ser tan importants. Sempre havia cregut que, allò clau en un pensador eren les idees, en un poeta els poemes, en un assagista els seus assajos, etcètera. Ara però, no ho tinc clar quan constato el tremolí que traspuem des del Principat pel tòtem homenot del País Valencià. Allà baix almenys podem dir que és negligit, vilipendiat o odiat pels enemics oficials declarats; aquí, però, en dominis de l’antic comtat de Barcelona, no m’acabo d’explicar què ens passa per no acabar d’elevar definitivament i sense recança algú a qui Pla mateix no es va estar de lloar, i de quina manera. I doncs, si en l’actualitat canonitzem la figura de Josep Pla i -llevat de tres sectaris defraudats- ningú no ho posa en dubte dins dels nostres quatre punts cardinals, què dimonis li falta a Joan Fuster i Ortells per a ser una referència central indiscutida i reconeguda en travessar en amunt la Sénia o la Serra del Montsià? He provat d’anar més enllà dels voluntaris i odiosos menyspreus del pujolisme envers el conjunt de la nació; anys en què es deixava nodrir l’oblit quan no l’animadversió. Qui no sent encara ara dir de manera habitual declaracions d’amor fraternal de l’estil “valencià i home de bé, no pot ser” i d’altres, que testimonien l’autèntic lligam banal -el del carrer- del llegat del conjunt de territoris de Jaume I. 

Ha estat aquesta setmana, durant la lectura i contemplació de les fotografies de “Àlbum Fuster” d’Antoni Furió, que he pogut confirmar la meva tesi a aquesta injustícia mesquina: Fuster no visqué a l’estranger. O en el tarannà adotzenat i interferit que es gasta ara, no impartí classes en una escola forana com un Ponsatí o Sala i Martín. No és conya; tots sabem de la importància d’anar a viure fora o viatjar un temps com a diplomàtic o corresponsal per tornar al Born i semblar interessant. El creixement personal que aporta viure intensament altres cultures i indrets està fora de dubte però no ens arribem a afigurar com en som, d’esnobistes i pedants, quan es tracta de valorar aquells qui ho fan. Venim d’un passat recent d’aïllaments dictatorials eterns amb una herència que fa que tot allò lleugerament aliè es considera extraterrestre i, en conseqüència, aquell que pot permetre’s guillar i impregnar-se de noves idees o maneres és vist en aquest país com un espavilat d’ara endavant amb tot pagat. De nou encara, l’estètica. I així doncs, què esperàvem de Fuster? Una foto als Deux Magots o al Cafè de Flore parisencs? Les rebudes i lloances amb què Xènius hi era rebut? Amb qui haguéssim volgut una foto de Fuster; amb Sartre o Camus, aquest darrer a qui, per cert, en primícia ens traduí? 

Tant se’ns fot allò que el de Sueca hagi escrit o proposat en qüestió, de fet molts encara no l’hem llegit prou, tan sols volem saber si féu món, si tingué amics de renom, o si correspon i encaixa en el nostre tronat concepte de flâneur. Esclar, ja se sap que amb companys d’anomenada arriben les lloances amb platerets i gong i quan, a més, te les fan uns estrangers, doncs ja ho tindríem això. Fuster, emperò, allò que sembla que hagué de fer més aviat fou restar al costat dels pares quan més malament de salut estaven, sobretot els anys d’assoliment de la seva maduresa intel·lectual i vigoria física. Si resulta que a Barcelona, gairebé ja no hi podia anar i el trajecte de la seva Sueca a València dels dilluns de ben segur que li suposava un maldecap logístic habitual; si, per acabar-ho d’adobar, de pistrincs mai no anava gaire folgat –per no dir altra cosa menys elegant- s’ha de girar la truita del personatge i treure’s el barret per la manera com sabé levitar per sobre aquests penosos contratemps. Amb abnegació i entestat exclusivament en la conscienciació i redreçament nacional, Fuster quedarà com un exemple d’obrir-se pas davant l’adversitat més fosca dels anys quaranta i cinquanta, els quals espantarien a més d’un dels qui avui en dia reneguen de la seva figura. Per generació no conegué la llibertat, només la llegí i imaginà, i és amb aquest motor que se la va treballar, a cops de cec, per aquí i per allà, amb un garbell d’amistats hàbil, dur, amarg i tenaç. Fet a si mateix, com molts intel·lectuals postmoderns somnien ser-ho de debò.

Perdonem a Pla haver estat un revoltat caragirat a un moment donat i a Fuster no li perdonem que, amb quatre canyes i tres joncs de l’arrossar, l’hagi petat. Sentir coses com que Fuster mai no entengué Pla i Pla, en canvi, sí que entengué Fuster, em posen malalt. Fuster doncs seria un curt de gambals i Pla un vendaval; au, va! I no, no se’ls ha de llegir a fons a tots dos per entendre que els prejudicis roïns ens corcaran a tots. Ves que allò que no li perdonem a un personatge de la seva vàlua i talla en l’imaginari català és, senzillament, que no fos del Principat.

El moble bar

A aquest pis li falta un moble bar. Aviat canviarem de domicili i penso dir-li a la senyora que ens convindria tenir-ne un de ben endreçat. És curiós, moltes parelles pensen en el rober com a element singular, caprici a gaudir en exclusiva a la pròpia llar. Bé, cadascú amb les dèries del ramat. Jo ara ja no m’hi puc estar de tenir un moble bar, el qual no vull que es limiti a una cantonada marrana d’una prestatgeria mig buida. Seria també una deshonra que certes ampolles continuessin compartint espai amb el fregall de recanvi, les bosses d’escombraries, l’aiguarràs i l’anticalç, només per esmentar de passada una part del poti-poti de potingues de neteja que arribes a acumular en aquell buit clos i infecte sota la pica. Que quedi clar que el meu joier seria un moble bar i que estic mirant d’atorgar-li un indret de preeminència, una notable visibilitat. I és que d’un temps ençà que veig com n’és d’indispensable, aquest moble bar. Mesos enrere ja dedicat a garbellar a poc a poc les existències, més ben dit, a escurar i buidar les antigues ampolles que no assolien un mínim nivell de qualitat per tal de deixar-hi espai i, en acord a la coneixença que en l’actualitat atresoro, apujar l’estàndard d’allò que oferiré d’ara endavant a les meves amistats. Perquè estem d’acord que l’aperitiu alcohòlic es pren millor acompanyat, si pot ser, fidelment acompanyat. En poc temps i com per art de màgia la llar s’ha convertit en un anar i venir d’amistats que hi fan cap encantats de fer-vos companyia, riure i xalar fins enrogir el nas. És una meravella, les hores passen com quan teníem divuit anys si no fos que els nanos comencen a fer nosa, cridar i plorar, sempre volen sortir a fora i a nosaltres, en canvi, ja ens va bé continuar entaulats. Una enorme sort doncs, això de ser-ne dos a l’hora de prendre cura de la canalla perquè ens deixin tranquils tots plegats, que per un dia a la setmana que podem respirar...Tot rutlla quan l’objectiu està clar: passar-s’ho bé, que en dos dies serem soterrats. Cada cap de setmana, Sant Tornem-hi, els amics dels amics són els meus amics i més encara quan arriben de regals a vessar car és ben fàcil, ja saben el que m’agrada! Només qualitat i renom i conèixer tots els caldos del món. I és ben cert que es pot viatjar sense sortir de casa, amb bona companyia, bona teca i bons productes de les diverses terres que conformen aquest món cada cop més complex, connectat i global, i tot plegat, ben aprovisionats i qui no hi estigui a gust que se’n vagi a pastar fang, que prou en tenim de dilluns a divendres, de vegades dissabtes, en aquestes gàbies on ens han ficat, d’or o rovellades, tant se val! Al principi no disposava més que d’un whisky, un vinet i un cava però sempre hi havia algú que demanava ginebra, rom o vodka, o bé un altre que només cervesa. Esclar, a l’hora del perfumat, només amb l’aniset no n’hi ha prou, així que, aprofitant una escapada al Migdia de França per veure els castells aquells, que ara no em surt com es diuen, em vaig proveir de cassís, pastís i l’armanyac aquell que vengué i amb què es va arruïnar el meu admirat i malaguanyat Luis Ocaña. També vaig comprar evidentment, conyac, calvados de Calvados i ja, de tornada baixant pels Pallars, em vaig agenciar una ratafieta, que ara retorna de la mà de les tietes. La darrera tendència és el restabliment del vi ranci, del qual espero comprar-ne unes ampolletes d’aquí pocs mesos quan surti al mercat la remesa d’un nou productor, que m’han dit que és canyella fina! Aviat em vaig adonar però que si volia tenir prou varietats de tot per acontentar tothom, que és acontentar-me a mi mateix, necessito no un moble bar sinó una estança exclusivament dedicada. Vatua, ja ho tenim! En principi amb la senyora havíem pensat que tocaria a una habitació per infant, però havent-hi lliteres en pot quedar una lliure on podria fer una mena de celler i cava de cigars i així aprofitar-hi el finestral. Hi penso instal·lar còmodes butaques, un equip de música i, amb aquest gruix d’amics que se m’ha creat en un tres i no res, oferir i rebre plaers sabatins i dominicals a mode de penya d’ateneu o cercle de liceu. Dispenseu un moment, si us plau.

 -Què dius, amor meu? Què dius de l’advocat? Que te’n vas? On?? Amb els nens??? Au, va!!! Esper...

Espantaocells de carrer

 Renoi, quin quadro! He hagut d’apartar l’esguard a l’instant. Incapaç de continuar mirant; ha estat del tot impossible. Ni tan sols quan ha passat de llarg i s’allunyava carrer avall. Després ja avaluarem -si ho creieu pertinent- si em considereu retrògrad, carcamal o qualsevulla cosa que em vulgueu titllar; no hi ha problema. Us asseguro que quedarem en paus perquè, el que és ara mateix i si no ho dic, rebento: valga’m Déu, el fantasma que m’acaba de passar per davant que, per tant, ni idea del seu sexe o tendència animal! Ves que sí, que tothom és lliure de fer el que vulgui, però quin ensurt que m’he endut amb l’estómac buit, cosa que vol dir, a aquestes hores, sense un bri d’humor per als sentits. ¿Però com pot donar-se un cas com aquest, d’exaltació de la individualitat a través de la indumentària i estètica facial i corporal, amb el propòsit de vindicar-se, a mode d’afirmació de la personalitat, de tal manera que tot plegat acabi basculant cap a la impossibilitat de viure amb normalitat al mateix interessat? ¿Com pot establir-se en un cap aquesta flagel·lació a si mateix i tret al peu contra la pròpia presència per d’aquí a l’eternitat? Prego no em feu descriure el que no he vist car tan sols he gosat tancar els ulls davant una evidència: aquesta persona no vol ser vista. Si us pensàveu que la transparència era l’únic requisit per esdevenir invisibles, havíeu oblidat que els extrems són dos, el defecte i l’excés i doncs, que es pot assolir la completa desaparició d’un mateix també amb el principi de disfressa, de mentir descaradament per contrast. Com? Una disfressa que no es podria qualificar de camaleònica, car no es tracta d’adaptar-se a les condicions de l’entorn circumdant. Ans al contrari, allò que acabo de presenciar en una llambregada i mai més sisplau és la combinació ideal per a fer-se mal, un reguitzell d’assaigs estètics destructius. No, no insistiu, no em fareu descriure aquest horror, us quedareu sense saber si això va de tatuatges, protuberàncies, perforacions, extraccions, injeccions, liposuccions, coloracions, implants o empelts. No parlem de cap estrall provocat per una tècnica en particular o un detall aquí o allà; parlem de grau, parlem de guilladura, parlem de fotre’s a un mateix i a qui t’ha estimat, perquè és evident que ningú t’estima en present ni ho farà en l’esdevenidor amb aquesta calamitat, resultat un cop més de la malentesa llibertat. Companys, no és això, i ja sé que ho hauria de deixar aquí, que el problema no el tinc jo, el té aquell que m’ha passat gairebé fregant, que no conec i que espero no tornar a veure mai més. Pensareu que estic exagerant. Només us diré que mai he vist ni tan sols en un documental, d’aquests de remotes tribus ancestrals, una persona tan allunyada dels nostres codis, de vestir i de vagarejar. I ara se’m pot dir de tot, endavant; jo, que he estat capaç de reconèixer i tan generós d’elevar a persona un espècimen, únicament pel seu pas dret, bípede i erecte. En aquests casos ens acostuma a quedar mala consciència, per la nostra intolerància i intransigència. Tanmateix, miro de girar la truita i demanar-nos quin respecte hem de professar a un ésser que intenta immolar-se pertot arreu i cremar el seu avenir en societat d’aquesta manera. Per pretendre ésser respectat s’ha de començar per un mateix. Si aquest element de qui parlem no ha fet un mínim esforç d’avaluació de la seva situació, a mesura que anava progressant en el seu procés de mutació i degradació irreversible, no seré jo qui em trenqui el cap amb l’estètica de la meva pròpia ètica, que prou maldecaps em genera tan sols amb les meves insanes contradiccions. No diguem tampoc ara per defensar-lo que potser la persona en qüestió justeja. Amb això avui dia ho tindríem tot arreglat: -no es pot fer res, serà un malalt-. L’important, veig, serà sempre sortir de costat i puntetes de tot entrellat. Fem tots el favor de tenir present un cert sentit del ridícul. El ridícul ens facilita la vida en comunitat i alhora ens recorda que només, i en comptades i ben triades ocasions, l’haurem de traspassar si volem arribar a fer quelcom de profit en aquest pas terrenal. 

La moto revolucionada

 Fi de sobretaula estival. Hora d’ensopiments col·lectius tàcitament acordats. Parlo així en general, que no es noti massa que visc tot entotsolat. Va, diguem-ho clar, aquí llevat de mi no hi viu ningú; ja està. De la finestra estant contemplo tot el Camp. Des del de baix fins al de dalt. Ben entès que hi ha angles morts i zones d’ombra, esclar, altrament no seria la finestra d’una llar, seria més aviat la d’una avioneta durant un vol recreatiu dominical. Tanmateix la calitja fa difícil avui observar el paisatge al lluny del lluny. El Montmell gairebé no s’albira. El Garraf, present també en dies clars, un producte de la meva imaginació, sens dubte. A l’entrelluu, les cada cop més nombroses andròmines fèrriques del parc d’atraccions, de ben segur ple de gentalla amb por d’avorrir-se. El gland del Cap de Salou que penetra mar endins. Vaja, no hi ha manera, no m’hi puc estar d’al·legories lascives; l’empori de la festa comarcal cou per dins. Diuen que sempre estic pensant en el mateix; deu ser simplement l’avorriment. Em sembla, de fet, haver perdut fins i tot l’esma per fer trempar de tant en tant la flonjor existent entre aquestes dues cames i quatre nues parets per no res.

Guaitant per aquesta finestra del bany em sento al bell mig d’una pista d’atletisme, com si fos el favorit. El favorit d’una cursa que no porta enlloc. Els vuit carrils sembla que no tinguin cap altra funció que travessar-nos i fer-ho de la manera més macabra possible. A mode de presentació televisiva, direm que a banda i banda tenim la carretera de Reus a Pratdip, l’autopista de la Mar Nostra, el gasoducte Barcelona-Bilbao-València, l’autovia per entregues que fa, si fa no fa, el mateix que l’autopista, el mini –digueren- transvasament de l’Ebre, el nou i tardà vial ferroviari, la nacional dels càmpings i l’antiga via, ara morta, que quan fou viva sovint empaitava algú o quelcom a la quinta forca. No oblidarem pas el dring d’esquelles dels darrers caiguts pel pas del tren, un ramat d’ovelles. Per acabar, com a graderia tenim a l’esquerra la Cabrafiga i a la dreta un passeig marítim i successions de cales, a l’estiu algun cul perdut i a l’hivern la més insondable solitud. 

Quant al favorit, hom veu que la cabra jove també fa figa, de fet rumia si tornar a federar-se car no és negoci aquesta pista d’atletisme, on rarament poden celebrar-se competicions oficials per raó del vent, amb les seves ràfegues gairebé sempre omnipresents, veritables espetecs, udolades paoroses nocturnes que ultrapassen tot llindar i anul·len l’homologació de tot resultat a la teva vida malgrat haver-t’hi escarrassat. 

Mentre dura tota aquesta divagació assegut a l’excusat, penso si per sortir de l’atzucac on m’he ficat he de guillar aquest antic paradís del totxo esdevingut eixorc solar quan, de sobte, per l’autovia sento una moto desafiant la seva pròpia existència, el compta-revolucions i qui la porta en zona vermella. L’he sentida acostar-se que ja comença a allunyar-se i sembla com si el mànec no li donés per més, o no hi gosés i no m’estranya gens. Un motor potent i robust exigit d’aquesta manera a carretera oberta m’esventrella. El to no amolla gens malgrat l’efecte sonor aquell amb un nom que no em surt ara. L’esglai s’apodera del jo assegut a la tassa que ni el segó m’ho hagués resolt millor. Això no és cap juguesca. Només espero i desitjo que aquest nyèbit conegui el sot de més endavant, una depressió vergonyosa del traçat tot just a la zona de la pèrgola, on s’entrecreua amb el corredor ferroviari, en un canvi de rasant; acord que culmina a mode de rampa d’enlairament al cel del camp. Més que un sot es tractaria tècnicament d’un assentament aparegut tan sols setmanes després d’haver inaugurat el tram. Un assentament del terraplè per al que ensumo d’aquí pocs instants una funesta utilitat. Creuo els dits. De debò que tant de bo el motorista temerari conegui aquella maleïda gepa invertida. No puc evitar sentir-me’l ara com el pilot Alberto Puig quan volgué ficar de totes passades la sisena a la corba de Le Mans, obnubilat d’obstinació i de follia assedegat. Tot plegat m’ho vull estalviar. Tanco la finestra. Decidit a tocar el dos d’aquest verger de perdularis i ermàs d’oportunitats.

Abandonar Barcelona per esnobisme

Abandonar Barcelona. Barcelona està tan malament, després de l’estafa processista i l’ensulsiada posterior al Primer d’Octubre, que no val la pena. L’esfereïdora gestió de la ciutat a voluntat de Madrid, amb les polítiques de Colau, ara amb Valls i Associats, seria la mostra d’aquesta deriva fatal, de la qual hem de ser els més murris i hem d’escapar. Aquesta vindria a ser en síntesi la tesi que amara els darrers escrits d’Enric Vila i que mostra un clar exemple del binomi “preclara diagnosi – prescripció aberrant” marca de la casa del qual ens ofereix mostres ben surrealistes de tant en tant. Llibertat d’expressió, amnistia i estatut d’autonomia, esclar, però quan demanes coherència, una línia i sentit comú, no pots gastar aquestes boutades i fer un gir en el moment més inoportú, sobretot en temes cabdals. Això sí, sempre degudament exposades i justificades per reiteració. Ja coneixem el parany de caure en portar la intel·ligència obnubilada fins al límit, com ell mateix recorda quan parla de la pel·lícula “Les amistats perilloses”. El penúltim exemple fou engreixar el porc i demanar inflar de vots i calers ERC en les darreres eleccions a Madrid, i ara que estàvem concentrats tots fent molta força -com quan anem a l’excusat- en intentar trobar la manera de contrarestar el desgovern local, regional i la intromissió jacobina actuals a les portes d’eleccions, conclou que millor no passar el mal tràngol de viure en una capital decadent i millor doncs, que toquem el dos i que ho deixem estar. Perquè marxar de Barcelona, no ens enganyem, serà interpretat com a deixar-ho estar. Jo em pensava que els intel·lectuals tenien la missió de generar un debat i un estat d’opinió en una particular direcció, que en aquest cas es tractava de contribuir a l’alliberament nacional. Doncs sembla que no. Ara estan de moda els entrenadors personals, que es preocupen per tal que cada u tingui una vida el millor possible, amb tal pruïja que si això passa per anar contra els interessos de la col·lectivitat és igual. 

És ben senzill, si Barcelona se surt de mare, aquest cop ja no es recuperarà. Que la història mai no es repeteix fil per randa però si mostra el monstre i les seves dèries. Si Catalunya ha pogut recuperar manta vegades Barcelona no vol dir que se’n pugui sortir de nou. Del tot eixelebrat comparar Barcelona amb París o Moscou, tot suposant que en l’esdevenidor l’imaginari col·lectiu català serà equiparable al de la França post-Vichy o el rus després de l’embat napoleònic. Som massa presumptuosos. Ens dol pensar que som socis d’una nació oprimida i prou diluïda en molts indrets de ja fa prou temps. Ens agradaria ser lliures i no ho som, ves. Ens agradaria no portar cotilles però, de moment i malgrat tota obertura de mires, som resistencialistes. Resistencialistes per a actuar, caram, no per nos plànyer. Ara mateix el mirall d’una Barcelona que no vulgui ser defensada des de dins, com Stalingrad –vull delirar jo també-, ho tenim a la València dels anys noranta passats, però esclar, ens fa basarda mirar cap avall. Malgrat la recuperació de la batllia i la revifada nacionalista al Cap i Casal, bé convindrem que no hi trobarem cap valencià català que pensi honestament que l’èxode de milers de paisans amb el PP a la Generalitat fou encabat un bon negoci. València calatravejada, barberada, saplanada i campsiada. ¿És això el que volem per a Barcelona deixant-la en altres mans?

S’ha de ser molt bo des de fora per a fer feina efectiva de país, només uns quants ho poden atènyer i per aquesta raó torno enrere. M’afiguro que tot article s’adreça al nombre més grans de lectors possible i no només a amistats, acòlits o al jovent encara en edat de sortir a fora a lligar. Si és doncs com em penso que ha de ser, no entenc com no convidem a parlar català a tot forà, demanar la carta en llemosí, ras, vindicar la catalanitat de la capital i plantar cara sense complexes i, sisplau, fer política. Sembla que si em quedo a Barcelona amb la canalla formaré part de la mena de lumpen que, segonsVila, és qui hi romandrà aquests propers anys. No ho sabia i tant m’és, farem el que podrem. Em demano quina mena de curtcircuit ens demana un exili imposat a un mateix tipus Mas Pla, Ginebra o Romanyà, Ciutat de Mèxic i tot plegat, sense dictadura; perquè això que vivim serà un sainet grotesc però, de moment i si volem, poca cosa més. Coratge físic individual, dieu que ens cal. Sabeu què deia en realitat aquell quadre en anglès, darrere la Rodoreda penjat? “Esquenadrets, a pencar”.

Escèptics crònics

 Dies enrere, dies irae, Miquel Bonet formulà un dels seus inopinats estirabots a Twitter. Bona peça, l’escriptor reusenc resident a Cambrils de Mar, dels pocs d’una certa notorietat que salpebra el panorama àton nostrat. La reflexió versava sobre l’essència i l’esperit de l’humor. Adreçat de manera molt escaient a aquells que s’hi dediquen, apuntava que “l’humor és l’eina reaccionària per excel·lència, el que fa passadora l’opressió”. Caldria emmarcar aquest comentari en un context -el qual servidor també ha fet palès recentment- que es demana si són aquests els millors moments per tal que el personal més intel·ligent consideri l’humor com a eina i feina, alhora per guanyar-se la vida i realitzar-se. 

La facècia planiana al bar sempre ha estat quelcom d’allò més sa i testimoni molt apreciat de salubritat mental d’una societat. D’aquest quadre d’oci costumista o d’exaltació d’època, emperò, a fer-se un leitmotiv o modus vivendi ja és una altra història. Parlant d’història, d’ençà que hem pogut comprovar que no hi havia una fi de la història, aquesta resulta indispensable per tenir-la present si no volem desbarrar i fer el ridícul en la patètica mascarada dialèctica i, per exemple, davant un “ma mare és a l’hospital”, etzibar-hi un “doncs no em vas dir mai que fes llits”. Depenent del tipus de persona que sigueu, honorable o desgraciada, serà aquest un temps propici per a l’humor permanent i constant, o no pas. Ens queda, en acurades dosis i no és poc, la ironia per ajudar a corregir d’una manera intel·lectual i sofisticada els desajustos constants entre la realitat i les nostres expectatives. En acurades dosis, dic, doncs l’abús de la ironia porta de pet al cinisme banal i latent, greu perill aquest, que no es pot negligir.

Hauríem de convenir que el següent pas evolutiu natural, si es té la sort d’haver per fi assumit l’inassolible del món i la petitesa humana, seria el d’esdevenir escèptics. Amb l’adopció de l’escepticisme descanseu una mica car té l’avantatge que no us hi heu de mullar mai; hom considera que un assumpte no es pot abordar de manera absoluta car són tantes les limitacions, no podem fiar-nos de la raó, les sensacions alhora enganyen; l’únic que valdria la pena és aquest relativisme Premium, romandre tranquils, veritable objectiu a la vida. Així doncs, la prudència inherent a l’escepticisme per emetre una opinió, va escampant-se arreu nostre, anquilosant els nostres llavis. La por a errar el tret ens sumeix de mica en mica en una letargia abúlica de la qual només hom es pot salvar sense píndoles amb la lectura compulsiva dels altres, com per exemple el filòsof i escriptor català Abel Cutillas, quan li sents dir coses de franc i servei públic com que “l’escèptic només viu mitja vida”. S’entén meridianament el perquè. L’escèptic viu aparentment satisfet però en realitat permanent tenallat i garratibat com està, amb aquests punts de vista sempre incomplets sobre les qüestions fonamentals de la seva existència. Ras i curt, l’escèptic no s’acaba d’entregar mai. Alguns d’ells arriben a esdevenir brillants a nivell d’oratòria, car han d’estar sempre abillant, de manera canviant, la seva incompletesa, traduïda ineluctablement en un pòsit de frustració i agror que els soscava dia rere dia. Deu ser impossible ser estimat per un escèptic i, d’altra banda, un calvari estimar-ne un, si més no fa esglai només de pensar-hi. Si l’escepticisme com a mode de vida no és tan sols transitori –quelcom que seria d’allò més normal durant un temps- i passa a ser crònic i moneda corrent dels nostres quefers, ens transformem en gent que fa molta pena perquè vol dir als ulls dels altres que hem tirat la tovallola. Renunciem així motu proprio a bastir una darrera creença o creences que siguin el motor d’una lluita que doni sentit a la nostra existència. 

Sembla mentida, però prou estès que està, aquest perfil de desenganyat, al capdavall de tot –Mallarmé: et j’ai lu tous les livres-, que es vanta de saber la camama que sura sempre darrere tota presència real o figurada de la seva vida -i fins de les nostres, ves! Ben trist. 

L’arribada de l’escepticisme hauria de ser sempre benvinguda, com la PCR de l’autoconeixement que és, però al mateix temps se l’ha de voler transitori, no ens podem quedar palplantats, car ràpidament esdevenen sorramolls que ens xuclaran fins que de nosaltres no en quedi res. Quanta intel·ligència, quin cervell, quin malbaratament que li ha empès a no voler sortir de casa mai més. D’aquesta gent convençuda de no creure en res més gran que si mateix, ni tan sols en l’amor, fugiu-ne cames ajudeu-me.