Cretins

 Amb veure’ls venir no n’hi ha prou. Per tal de conèixer-los bé, se’ls ha de tractar de prop, ni que sigui un sol cop. No fa gaire ha estat el cas per a un servidor i per això, perquè m’ha refrescat l’aversió que sento cap a ells, els hi dedicaré unes línies. Començaré pel final, per quan estan a punt de morir.

Qui us escriu ha tingut, de sempre, la millor concepció envers l’ésser humà i pensava que gairebé ningú moria essent un cretí. Que per a alguns més aviat, d’altres més tard, però sempre a l’abast de tothom, per naturalesa biològica o per la gràcia de Déu, com vulgueu, arriba un moment on el subjecte en qüestió se n’adona i es desprèn del seu cretinisme. Que en certs casos més dramàtics potser aquest fet no és donaria fins les darreries del seu trajecte vital, quan alguns ja no toquen vores i dissortadament no es trobarien en disposició de gaudir d’aquest instant culminant d’il·luminació personal, ni que fos final. El cas és que en el meu pensament sempre deixava la porta oberta a tothom quant a aquest canvi de conducta es refereix; a aquesta, diguem-ne també, expiació del pecat. No queda dubte, doncs, de la meva tradició religiosa i cultural. Ai las, que dur que és copsar com ni la malaltia ni la proximitat de la mort poden ser capaços de revertir la misèria d’una bona part de la població. Gent aquesta, a la setantena o vuitantena amb propòsit d’esmena de cap mena. Ans al contrari, tan lluny arribats, un cop superada l’esperança de vida del seu país segons les estadístiques neoliberals, només els faltava travessar aquest llindar per sobreentendre la seva longevitat com a compensació o recompensa directa per haver viscut d’aquesta manera i cap altra i doncs, encara els trobarem en edat provecta fent bandera amb pruïja de la seva i particular més solemne estupidesa. Jo crec que és en aquests espècimens vellards on trobareu les cotes més altes d’estultícia de l’ésser humà car, al desenvolupament assolit i reblat a foc lent, només amb el pas del temps, s’hi uneix el deteriorament neuronal propi d’aquestes edats, on hom diu que ens tornem a comportar com infants i, de resultes, el propi subjecte no s’està per tant de pontificar als quatre vents sense cap mena de recança, vergonya o sentit del ridícul.

Quan pensem en els cretins més joves acostumem a ser pietosos i pensem que encara tenen marge per canviar, que el jovent ja ho tindria, això, que ja els arribarà la seva hora, la caiguda de tota aquesta supèrbia o beneitura malgirbada de caire egoista bidimensional i miop, a voltes vil, mesquí i manipulador. Quan es tracta d’adults -si tens la sort de no ser com ells- almenys ja no tens cap mena de recança en jutjar-los i, per al teu interès, mirar discretament d’evitar-los; perquè en llocs de poder o simplement proximitat social aquesta gent són piròmans de disgustos per a tothom i, per tant, millor com més lluny i, si tanmateix això no és possible, ignorar-los de la millor faisó. Si t’ho pots manegar per romandre’n ben apartat t’estalvies la feixuga càrrega d’odiar-los però tot i així la teva incorregible beatitud i solatge cristià farà que acabis compadint-te de la seva condició, per considerar-los simples desgraciats que tard o d’hora se n’adonaran. Heus ací novament l’error colossal. Sapigueu que amb ells al vostre costat o amb interacció telemàtica constant, malgrat tota classe de tallafocs i proteccions, podeu acabar ben infectats.

Així doncs, serveixi aquesta reflexió de franc per aquells qui acríticament consideren la vellesa com a pou de saviesa. És tan important deslligar-se d’aquest pensament aberrant, tan verinós com ancestralment arrelat, que millor no afegir fullaraca al text i acabar aquí mateix.