No seré escriptor

 No seré escriptor. Queda publicada aquesta confessió. Només ens ha calgut una mica de temps -un equivalent a diplomatura, res, tres anys- per adonar-nos que en la nova missió que crèiem escometre també arribem al cap del carrer. Temps i dedicació, esclar, car és treballant i acumulant crèdits acadèmics autodidactes que arribem a adquirir una certa percepció del que serien els límits de la galàxia on fa un cert temps havíem gosat fer-hi cap. Aquesta percepció ve al nostre encontre pel simple fet d’haver picat molta pedra en forma de caràcters teclejats durant el temps esmentat. En aquest sentit la quantitat de lletres lligada i produïda en un determinat període és una funció la qual atorga poder albirar al llunyedar la vera pulsió que rau en la idea d’escriptor. Arribar a desenvolupar aquesta funció, en un principi, amb regularitat i sense entrebancs et permet descobrir i conèixer quins són els trucs, les astúcies per fer-la créixer, això és, tirar endavant en l’ofici.

La funció matemàtica de l’escriptor és molt senzilla i correspon a una funció desenvolupada en el primer quadrant del sistema de coordenades cartesianes amb arrel quadrada al denominador i asímptota de la forma: x / (x^2+1)^(1/2). No cal dir que apropar-se a la dita asímptota, altrament dit límit de la funció, és apropar-se a la idea d’escriptor que, deixem-nos de romanços, és la que tot hom qui es vol dedicar hauria de tenir. Ai las, és aleshores i no abans quan t’adones del quid de la qüestió, que no és pas saber del cert de la pasta que hom està fet -això ja es sobreentén com una part del procés d’aprenentatge i en diem autoconeixement- sinó més aviat les renúncies que caldria i que un estaria disposat a pagar a mesura que creix la x, que no és altra cosa que el temps traduït en caràcters escrits; i tot per tal de sentir la calor tòrrida propera al sol que ofereix la professió d’escriptor a tot aquell que s’hi deixa emportar. Sí, ens referim a la ferida de la lucidesa que es requereix per escriure bé, que esmentava René Char, i que al seu torn només creixerà del sol fet d’escriure sense parar. I escriure com cal només es fa d’una manera i no amb cotilles assumides, abnegades i com a tals, no combatudes i mentrestant fer com que tant se val.

Escriure implica renunciar a la vida que viuen els altres i punt i avall. Altrament seràs o pots arribar a ser algú que escriu, podràs entregar material gens negligible, fins prou interessant. Podràs ser actor creador d’excel·lents corpus literaris de paper o digitals, però no se’t podrà, no se t’hauria de qualificar d’escriptor. Com tampoc no és condició suficient per a ser-ho aquell que pot demostrar haver aconseguit guanyar-se la vida escrivint en exclusiva, bé podria tractar-se d’un mer redactor. I si es vol entendre de debò allò que vull dir ho podem aconseguir a soles mirant-nos al mirall i reconeixent la nostra feblesa, imperfecció i limitació, la qual ens obliga a haver d’orientar l’energia cap a un sol objectiu si allò que volem és assolir no l’etèria perfecció ans la nostra millor versió. La nostra millor versió i Déu n’hi do atès que representa el grau suprem de la dignitat en vida i tota màxima aspiració.

I així és com per fi he entès -moralismes xarons religiosos o culturals a banda- com, per exemple, el monjo se n’ha d’estar del que se n’ha d’estar. Que no tot es pot, no tot s’hi val en aquesta vida. Que de ‘fer de’ a ser-ho hi ha un mur descomunal que de sempre ha causat admiració o com a mínim, respecte i valoració però que ara hem decidit enderrocar per pervertir el seu significat i veure si d’aquesta manera esborrem l’esforç i penitència que en aquest s. XXI no estem disposats a tolerar. És per tot plegat que si cal ens carreguem els conceptes com, per exemple i sobretot aquí -perquè és el que m’interessa palesar- el d’escriptor, no fos cas que no ens en puguem aprofitar de les seves bestretes i prebendes particulars, a nivell d’aura i consideració. Perquè, ara per ara a Catalunya, tothom diu que és escriptor.