El residu sense color

Baixant les escales en calçotets no les tenia totes. Es tractava d’una gestió rutinària com tantes d’altres fem habitualment: llençar la brossa. Amb la calor ambiental no em venia de gust posar-me els pantalons, i vaig pensar més aviat en un dit i fet. Som-hi, doncs; serà una tria improvisada arribat el moment a davant del contenidor i cap a casa. Així doncs, per res em suposava una qüestió existencial el fet de baixar les escales que em separaven del local eixida de l’edifici mig despullat, atès que els diferents cubells de la brossa representen el punt de suport providencial que contextualitza i salva la visió, patètica altrament si ens creuéssim sense res a les mans amb algun altre usufructuari del portal, a qui no podríem qualificar com a veí, això és un altre cafè ja. Veïns, fa temps, eren aquells als quals podies posar a parir un cop tancaves la porta de casa; ara però, no els coneixes, no hi romanen gaire temps. Els afectes, que són odis, cuits a foc lent pel coneixement mutu de les respectives misèries no tenen ja cabuda en les nostres minses relacions socials de cartró-pedra, doncs, corresponents en principi al contenidor marró. Als nous inquilins, turistes de música màquina i drogues fatal els podem titllar directament de malparits; però ves que no perdem el fil. Es tractava, en síntesi -dèiem- de no fer el ridícul mig nu justament a partir del moment on ficaves la brossa als contenidors i et tocava pujar a casa de nou, generalment decidit però sense desesperació, la dignitat avant tout si és que hi pot haver dignitat en calçotets, xancles, samarreta de tirants i pit de pelussera poblat. Allò que no m’esperava però de cap manera és restar petrificat, congelat en el temps a l’entrada del local poubelle amb un dubte existencial: on dipositar exactament una deixalla; em refereixo a quin color de contenidor havia d’anar a parar, per tal de fer les coses bé, i amb fer les coses bé no només vull dir no llençar ni un paper a terra, vull dir que el meu acte de compromís amb el medi ambient, de baixar la brossa en calçotets, servís enterament i irreprotxable per contribuir a un món més just, solidari i encabat més net, què collons! Aquests darrers, els collons, estaven essent objecte de rebregada animal, íntima i pública a parts iguals, en aquest mentrestant al llindar de la porta d’aquell local mentre intentava recordar anteriors vegades d’haver dipositat la brossa, cas que m’hagués trobat amb el mateix tipus de residu, origen del meu dubte ambigu. Alhora que hi pensava -els ous d’allò més que em gratava- una nota de l’agència comarcal de residus -que per això i res més serveixen els consells comarcals, a part de debatre la pertinença a la vegueria més adient- m’explicava la història aquesta dels colors i allò que havia d’introduir a dins, llevat, ves per on, del tipus d’andròmina residual que subjectava amb una de les mans mentre amb l’altra -ja us ho he dit- les parts em gratava. En lletra petita del full enunciatiu explicatiu comarcal -a baix de tot- se m’advertia de la multa en cas de no compliment del noble gest de la tria, element que caracteritza tot ciutadà exemplar en aquest capaltard de la nostra eterna postmodernitat. I així doncs jo, continuant la meva obscena gratamenta, pensant que en un primer país europeu habitat per un servidor aquest residu anava a un color i tanmateix en un segon país a un altre de diferent, i ara que hi sóc a un tercer no queda clar on va però tranquils, que som europeus i aquesta estupidesa la viurem i gaudirem units. Només em faltava el cop de melangia per haver pensat en els altres països anteriors de la meva vida espectral per acabar, com he dit, encantat durant suposo uns quants minuts més, allà palplantat. Gent ha començat a passar i en un primer moment tant m’ha estat, tan sols per pur acte reflex de pudor no innat, m’he deixat de gratar. Minuts després i un cop rememorats els millors moments del meu passat foraster no confessat, allà que seguia amb tots dos objectes a cada mà, l’un a expulsar, l’altre a ejacular i doncs, sense saber-los on ficar. Vaig entrar en una perillosa espiral de records, humits i enverinats, abstracció i pèrdua d’oremus que, pel que he deduït després, vaig caure desmaiat. Em vaig haver de desmaiar car obro els ulls i em trobo ara entrant a urgències de l’hospital amb dos mossos empenyent la llitera on jec a sobre pel passadís, obrint les portes de clorur de polivinil a empentes i rodolons. Increïblement encara porto el residu, esdevingut extensió del meu braç, ben aferrat a la mà. Amb l’altra ja no em grato, tot sigui dit, poca broma a l’hospital. M’adono de tot això en pocs segons perquè podem dir que ha estat obrir els ulls, que un dels infermers sortits a mon encontre m’ha pres la deixalla, ha fitat una paperera -d’aquelles convencionals de tot barrejat- al passadís i ha executat un bàsquet en moviment molt i molt decent. No sé com li ha acabat sortint una paràbola estètica en grau superlatiu, combinació perfecta de l’equació clàssica i la component del treball horitzontal frenètic que els dos camàlics sanitaris portaven estona realitzant. La determinació, bellesa i encert del seu gest ha valgut per no dir res i acceptar que les coses així havien de ser. Acabo aquest relat en calçotets a l’hospital i entabanant a l’infermer de guàrdia sobre com ha estat tot plegat.

Mitjanit Barnasud

Feia un horari de feina peculiar; no es podria dir que fos de mitja jornada. Hauríem de dir més aviat de mitja nit; justa la fusta: horari de mitjanit. Allà que hi era sempre, de dotze de la nit a cinc de la matinada, amb la missió d’Estat d’esdevenir l’únic establiment de refrigeris, reconstituents i televisió obert del barri i, per extensió, de tota la ciutat perifèrica, a aquelles hores intempestives on ningú s’apunta a res excepte potser els divendres o dissabtes. Els taxistes bé que sabien que hi era obert i el propietari del local bé que sabia que ho sabien els taxistes i així doncs, la placa de servei públic dels cotxes negres i grocs del sud de Barcelona trobava arreplec i aixopluc en aquell pseudo-parcament -servei públic alhora també- situat en una mitja avinguda, mig no sé què. Arrenglerats en doble, i fins triple fila, només hi perillava la carrosseria del darrer dels nouvinguts aleatoris atrafegats acabats de desencotxar, que al seu torn no fes nosa al camió de la brossa, cas que aquest arribés abans d’hora. Tanmateix hi acabava arribant segur car sempre se'ns feia tard. El culpable del nostre benestar no era el bar, era l’amo de la nit darrere el taulell. No era del país, ni de l’original inexistent ni de l’altre ocupant, i aquest matís el feia salpebrar les converses i intercanvis d’una manera fresca i exòtica en aquell ambient monocord igualat per baix, on prenia cura únicament de tot aquell que veia fer-hi cap periòdicament, un dia sí i un altre també o, com en el nostre cas, els caps de setmana. Darrere el taulell et trobaves dues espatlles enfustades d’on es desplegaven dos braços potents i contundents que feien sortir cafès, tallats, cigalons, cubates, tabac i tota mena de petites col·lacions a cor què vols, per a calmar l’ansietat nocturna perifèrica sudista. Foren nits d’intromissió furtiva del canal de ràdio del taxi amb walkie-talkie ressonant dins el local per demanar un servei a tocar, moment en què el xofer en qüestió reclamat, pantaló de pinça i armilla en tela, enfila cigarreta en mà, treu el verd i a guanyar unes garrofes amb suplement, sempre mirant de pivotar sobre el bar a son propi interès particular. Nits també de joves inflamats amb ganes de marxar cap al centre de la gran ciutat, on de debò s’hi juga tot, aquesta nit sí, que a la fi potser serà no, o vés a saber. I en aquest circ de temptatives frustrades allà hi és, ell; darrere el taulell dominant pulsions pròpies i alienes, responsable de multes de trànsit que mai no arriben a aflorar donat que també hi ha llums blaves que hi aparquen i fan un mentrestant. El mentrestant de la nit del sud de Barcelona, entre l’inici del “tu ja veuràs” i el final del “no recordo que ha passat”. El mentrestant del Barça per fi fent història encara sense saber-ho, i què serà de l’un i quan fitxaran a l’altre i com de prop i tanmateix lluny que hi som del Camp Nou. -Casum dena, no digueu res de l’Espanyol no fos cas que en prengueu mal... -Calla, home, que vosaltres, pericos, no teniu ni estadi ni llar! -Vine aquí, matat, que et pago un tallat! I llavors ell, que intervé solemnement darrere el taulell: -no, aquí qui convida tothom avui sóc jo i més val que us en aprofiteu, que avui no estic d’humor.- La puta, nano! No cal anar a Barcelona, que si quelcom interessant pivota entorn de, és tot al voltant d’aquest maleït bar, i malgrat tot tu te’n vas, de trasnuita carrer Berlín i París enllà i ja t'ho faràs, ja, per mirar de tornar-hi abans de les cinc; si és el cas, allà que et rebrà escrutant-te els ulls de la teva nova derrota com a ballaruc de l’any i oferint-te el millor dels seus cafès amb llet i somriures...i cap a casa, que el sol sortirà de nou aviat, que no et vegi ningú més, de malcarat com vas.

El sentit del deure

Enorme, amb el seu prop de metre noranta d’alçada, cada dia ben d’hora a la feina. Li restarien aleshores uns cinc anys per a jubilar-se però, contràriament a molts d'altres, no hi pensava. Ell ho hagués fet sempre, això de llevar-se a la mateixa hora i passar per aquell tram de vorera que separa l’aparcament de la seva oficina amb un decalatge màxim de cinc minuts entre un dia qualsevol i un de successiu. La resta del veïnat d’això, en deia rutina; ell però, no hi pensava. No puc descriure’l negativament, ni tan sols ara, passats cincs anys; no donà raons per fer-ho. Extremadament respectuós, en aquesta fossa abissal on rau el món occidental actual, algú respectuós ha passat a ser considerat respectable i, per tant, havies-lo ací passejant una existència quotidiana de respectabilitat que li permetia estintolar, amb allò que diem una certa dignitat, el seu prop de metre noranta un dia rere l’altre, tot i que ell, com hem dit, no hi pensava. De tracte afable, t’hi senties bé i et convidava a fer-l’hi sentir també i doncs, tot era planer, senzill i realitzable. Tot era preciós. La seva manca d’arestes encomanava la conversa pausada i el passar tranquil per aquest circ i així, malgrat aquesta aparença de noble i amable neutralitat o bé grisor quant a absència de sofisticació, o si voleu, manca d’accent, resulta que em trobava davant la puça excepcional de la meva particular funció. Un dia, sabent que tota qüestió que li demanés seria tractada per part seva sense acritud ni ironia, li vaig gosar preguntar què era allò que li feia discórrer d’aquesta manera tan recta, serena i maquinal amb tothom dia rere dia, any rere any. Em va respondre amb el to esperat però amb un gir potser no tant, donat que jo ja tenia interioritzat que, com d’habitud, no hi pensaria. Em va etzibar: “el sentit del deure”. Vaig quedar prou astorat per no pensar gairebé en altra cosa que sortir del seu despatx i, després d’una dutxa a casa i ben pensat, demanar un trasllat el mateix endemà. Ho confesso, no vaig poder suportar aquelles quatre paraules batudes que mai no he sabut arreplegar en aquest ordre per a mi mateix: El-sentit-del-deure. No havia tornat a saber res d’ell, quan un antic amic comú em va fer saber que, just uns mesos després d’aquell mirall involuntari que em va posar a davant, el van destinar per primer cop, monolingüe i en edat provecta, a prendre pel cul com a expatriat. No el van ni convocar al despatx dels seus caps, tot just li van enviar una carta al seu domicili amb unes cites per vacunar-se cagant llets i a la quinta forca hi falta gent. La dona no se’n va saber avenir quan, tot veient-lo fer la maleta a corre-cuita, l’única frase que va rebre d’ell com a resposta a aquesta punyalada per l'esquena -per a ella- o nova destinació professional -per a ell- fou: “És el sentit del deure”.

Cementiris de vida

Que com a societat anem plegats camí del pedregar, ningú que no sigui jove o cunyat no ho posa en dubte. Una de les nostres creacions, l’automòbil, ens permet d’establir una al·legoria d’allò més escaient. En efecte, els utilitaris ens estan acompanyant durant aquest procés de desballestament de la nostra condició tot pensant, per exemple, com sempre s’havia pogut anar als cementiris de cotxes a veure si se’n podia aprofitar alguna peça o un grapat i, ves per on, en parlem ja en passat. Als cementiris humans, segons sembla, tampoc s’hi pot treure profit de res car hem aconseguit deslligar la memòria del difunt de l’indret on jau eternament, intentant no pagar-li drets d’autor ni a títol pòstum, en forma de temps per a la peregrinació i la reflexió sobre ell i, de retruc, sobre nosaltres mateixos. L’assistència a aquests llocs, avui en dia catalogats d’equipaments, ha disminuït fins fer-los esdevenir paradoxalment l’únic indret públic on es pot respirar en pau i prendre distància de l’ésser humà. En tot cas, el fet d’anar-hi amb una certa normalitat ha passat a ser cosa exclusivament de la gent gran; per a la resta de la piràmide demogràfica, gosar fer vida dins d’aquests recintes amarats oficialment de mort resulta ja tan clandestí, inconfessable, sòrdid o vergonyant com abans només ho eren les visites a les cases de barrets o les timbes de pòquer.

Esmentàvem l’al·legoria amb els cotxes i em ve al cap la nostra antiga tartana atrotinada i la manera com en preníem cura, particularment del seu motor i brancam per la senzilla raó que el cor raïa allà mateix i cap altra banda. D’un temps ençà però, ens han anat imposant les centraletes electròniques com a part essencial del funcionament dels vehicles, de tal manera que avui en dia és un feit que ens interessa que la climatització, l’ABS, el navegador i el tauler d’instruments, posem per cas, funcionin imperativament, més que no pas patir perquè el motor grinyoli o bé amenaci amb deixar-nos tirats. Fins i tot quedar tirat ha perdut tota la mística; ja no té cap valor tombar en pana en ple no-res i explicar-ho l’endemà, car la telefonia mòbil, la internet i la xarxa d’assistència han reduït el temps d’angoixa a no-angoixa i no-temps. Ara estem coberts i assegurats contra tota mena d’imprevistos excepte un d’essencial, la pèrdua d’oremus. Queda clar que desplaçant el punt de gravetat del motor cap a l’electrònica s’ha aconseguit afeblir la percepció sòlida i contundent que havia adquirit l’automòbil quant a perfecció mecànica es refereix, per visar a reduir com fos la seva vida útil, impedint-hi al màxim les interaccions personals de tota mena en forma de cures i reparacions. Heus ací tot plegat una promoció de velada obsolescència programada amb reducció exponencial de valor de canvi immediata a la compra, que ens faci no agafar-li afecte.

I és així com des de la postguerra s’està fent exactament el mateix exercici amb nosaltres, se’ns busca desorientar i desplaçar la nostra escala de valors per a afeblir-nos i fer-nos mal·leables, doncs, simples consumidors. Mentre el cementiri de persones ens continuï fent basarda i semblant territori comanxe, quan és la casa dels nostres avantpassats i la nostra propera, és que simplement maldem per ser volgudament refractaris a la nostra espècie, humans subjectes de disfòria humana, és-a-dir, mentre hi som de pas no ens adonem de res.