Sorrut i esquerp, no ben bé

 T’has tornat sorrut i esquerp. Podria ser la crisi de la meitat de la vida però saps que no és només això. Podria ser -com ha piulat no fa gaire l’escriptor Miquel Bonet- la reacció instintiva als anys, les decepcions, els fracassos, les renúncies i les frustracions. Ça com lla, si som males persones o no ha deixat d’interessar-me fins al punt que crec fermament haver fet el pas definitiu per deslliurar-me de tota quisca moralista.

Darrerament tinc molt present allò que se’n diu principi d’economia com a resposta al fet d’adonar-me que l’energia pròpia és finita. I en primer terme d’aquesta Navalla d’Occam personal hi trobem el no parlar tant amb la gent. El proïsme és font de problemes o, dit altrament, als altres vés només si hi veus interès. Tampoc es tractaria ara de passar per uns radicals fonamentalistes misantrops o asocials, de ben segur que n’hi ha excepcions com també és cert que es perd massa temps per destriar el gra de la palla i hom no vol més ensurts de tot a cent. Així doncs, amb el temps la clofolla de la meva bombolla ha anat adquirint un gruix i gramatge prou important com per poder-la fàcilment foradar. 

Però anem al moll de l’os: ¿com dir realment el que em passa sense que em titllin d’aspirant a Sant Boi o al Pere Mata? Vagi per endavant que no em plau gens fer befa de la follia i els seus detentors oficials com tampoc m’agrada que a hom li atribueixin tares pel sol fet de no voler passar pel tub d’aquesta merda de contracte social, ara mateix estripat, amb tuf d’estat opressor, neoliberal i Gran Germà profundament refractari per no dir anihilador de l’ésser humà individual. Estarem d’acord que, nogensmenys, és necessari sortir i guanyar-se les garrofes però jo ja faig com ens aconsellaven les amables directrius de les nostres autoritats imposades en l’inici de la pandèmia, ara fa un any. Em limito a anar i tornar per cobrir les necessitats tot procurant una interacció social mínima fora de l’àmbit familiar. I si ho faig talment és per no haver de canviar al castellà. Renunciar al català a la meva terra suposa la meva humiliació, el meu enderroc, la meva negació. A partir d’aquí haureu entès que amb aquesta manifestació vaig més enllà de la propaganda per convidar-vos a fer el cor fort i mantenir la llengua tot i haver d’entomar o patir situacions de tensió. Quan de manera clara, matemàticament pregona en segons quins entorns, reps mastegots verbals a les galtes dreta i esquerra que et deixen espaordit la resta del dia; quan per demanar un sou t’has d’abaixar els pantalons, hom no sap quan s’acaba la valentia i comença la covardia, quan acaba la determinació i comença la submissió. Que ja ho sé, que un gra de sorra de cadascú faria la platja però jo de vegades em veig al bell mig d’un temporal de llevant, aquest aponentat, que engega la platja a dida mar endins. De vegades també penso que en lloc d’un gra de sorra en faig un gra massa però llavors em vénen al cap les desafortunades declaracions de Joan Margarit, quan en recollir el Premi Cervantes etzibà per justificar els doblers quelcom com que “les llengües no en tenen cap culpa”. Quina mandra haver de corregir un poeta d’aquest nivell i encara més, traspassat, per haver de recordar que les llengües en territori ocupat no és quelcom innocu sinó l’arma d’un genocidi lingüístic i, per extensió, cultural i nacional.

Procedent i retopat del fet castellà, un cert pudor o basarda ve al meu encontre cada cop que he d’exhibir la fe acrítica del convers; cap recança, en canvi, per expressar serenament que no em veig amb cor de continuar deixant, com si res, les meves empremtes sobre l’arma d’aquest atemptat col·lectiu progressiu i permanent.

D’ara endavant, doncs, la solució ideal que delejo és la d’un teletreball manifestament no existent per a sorruts i esquerps per tal de romandre tancat a mode de Miquel Bauçà en el seu pis del Carrer Marquès de Sentmenat; tan sols baixar a per queviures al supermercat a bon preu del meu bàndol d’apartheid particular.