Camp o ciutat

Segur que tothom s’ha fet aquesta pregunta més d’un cop: -on viuria jo millor, a poble o a la civilització? A la vila hi ha de tot i més, que m’he dit sempre. La ciutat com a concentració d’edificis; en conseqüència, hi bufa menys el vent. Només la presència de múltiples obstacles reforça l’efecte placebo de recer –en parlàvem a l’article sobre gratacels que va fer fortuna. Així mateix, és un fet que les viles esdevingudes més importants, ho han acabat essent en bona part degut a la seva posició estratègica i, per tant, de l’absència o menor incidència d’agents meteorològics hostils en relació amb la seva zona d’influència. A ciutat hi viu més gent, que vol dir més exemplars de la nostra mateixa espècie. De manera primària ens sentim més segurs envoltat dels nostres. Ja ho va escriure el gran Céline a la seva novel·la celebèrrima Voyage au bout de la nuit, quan sense embuts al bell mig de les Ardenes en plena Guerra Mundial el protagonista –l’autor- proclama als quatre vents que mai més no tornarà al camp, que no s’esperava aquesta sensació d’indefensió i condició d’inabastable i salvatge dels territoris més remots i oberts. Prou exemplars humans al nostre voltant pot equivaler a més respostes a un problema donat, més possibilitat potencial de trobar-hi ajut o socors si s’escau, almenys sobre el paper, car hi ha qui pensa al seu torn que la gent no és garantia de res, ans el contrari, només font de problemes.

M’agradaria saber quina és l’opció ideal i si és funció d’on hem crescut i ens han engreixat que pensem que és més natural una manera de péixer en particular. Em fa l’efecte que passaran els anys i ningú no serà capaç de dir-me quina és millor, si la vida urbana o rural. A ciutat, seu del Poder, més sensació d’experimentar-lo malgrat no posseir-lo personalment i, ¡que n’arribem a ser de rucs, que ho concebem com una protecció de la nostra persona! Ens pensem que per cohabitar amb aquest poder potser ens en tiraran les engrunes. En canvi, a pagès gaudirem de més llibertat en cas que sentim que l'estupidesa col·lectiva o el dit poder ens acaben asfixiant i oprimint, i doncs, vet aquí com podem millor comprendre el retorn de Josep Pla, en un moment donat molt particular, al seu mas.

Per a uns, la ciutat els permet posar plat a taula essent com és una lloriguera de llocs de feina en comparació del camp. Així mateix, n’hi ha que necessiten eines per a reforçar el seu desenvolupament personal i a les ciutats, nius termodinàmics relacionals i de creació i difusió de pensament i coneixement, en troben. Per a d’altres, és més aviat l’absència o economia d’aquests mitjans o eines allò que traurà el millor d’ells, la força amagada que demostrarà que hom és fet a si mateix, més autònom per viure sense les impostures urbanes. A més individus, més politització de la societat; a menys, menys regulació i en principi, si l’home és un llop per a l’home, més fàcil patir injustícies i situacions de risc quotidianes de caràcter més primari o visceral, com els assenyalaments i els acarnissaments. Evidentment, ja no som a l’edat de pedra ni dels viatges a cavall. Tanmateix però, els tics que han definit de sempre les vides urbana i rural continuen i ens estigmatitzen en un i altre sentit de tal manera que la dicotomia persisteix encara en els nostres dies i així, una persona serà, peti qui peti, de ciutat o de pagès. Pel que fa als habitants de viles mitjanes, tan habituals i marca de la casa dels comtats catalans respecte de l’erma Castella, es troben estigmatitzats per partida doble, car no acaben de ser ni una cosa ni l’altra. Al capdavall, la vida és un caminoi que cadascun de nosaltres travessa com pot, nafrat indefectiblement d’alguna o altra manera.

De tot aquest mostrari, unes contrades m’atrauen especialment per la seva autenticitat. Són el mirall més cru del desori que creen les organitzacions territorials administratives jacobines: els espais transfronterers. Allà on el gran poder es troba prou lluny per exercir la seva influència com voldria i alhora, s’hi reben ones hertzianes del gran poder llunyà veí. Si a aquest aiguabarreig hi afegim la component rural tot plegat esdevé un poti-poti de corda fluixa, levitació i inclemència important que afecta la petita comunitat que hi resideix de manera permanent. Aquest sentiment de pertinença i no pertinença a no se sap ben bé què, acaba amarant l’esperit de les seves gents dia a dia,  generació a generació. La Jonquera-Els Límits, Llívia, La Seu, Vielha, Pont de Muntanyana, La Pobla de Massachusetts i etcètera.

A poder més potent i llunyà i menys població a la contrada, més intempèrie i en conseqüència, més fortalesa de l’individu, que ha après a bregar enmig del no-res en aquest Far West. A ciutat -a banda de la cruesa dels guetos marginals, veritable infern a la Terra- les persones creixem tanmateix plenes de prejudicis, dins de bombolles i urnes de cristall amb massa pocs grisos. És quan goses sortir-hi o t’empaiten cap a fora d’una vegada, que comences a mutar a empentes i rodolons vers una mena d’ésser més profitós. Si ets urbanita i te’n vas a viure a pagès, travesses un primer període de contaminació visual que jo anomeno el punt de vista del turista, i és aleshores quan ve l’ensopegada. Et reconeixes per fi en un altre món. No cal anar a Mart, o a la Lluna, o mudar-se a Àfrica; és sortir al carrer del cau llogat que acabes d’aparaular en un d’aquests indrets i un bon cop de vent t’estarrufa els pèls i et fa perdre l’equilibri. Les senyals de la cruïlla més propera ja no indiquen “BARCELONA”. És negra-nit, ni la lluna surt avui i no coneixes a ningú. Als pobles entomes la vida sense filtres. Em penso que si ets fill d’allà mateix t’adones de què va tot plegat molt abans de l’advertiment dels dos rombes a la televisió i, per tant, ja et poden venir a explicar qui són els Reis d’Orient que tu ja saps com es guanya a la vida l’or, l’encens i la mirra. ¿Això és millor o pitjor en el desenvolupament d’una persona? Doncs mireu, jo no ho tinc clar. Jo el que sí us puc dir és que en poc temps a pagès, sense parar una atenció especial, t’adones sense filtres quan hi ha un home que estova la dona, així com quan un que va drogat n’ha fotut una de bona. El boig de la ciutat dels Sopa de Cabra, te’l trobes a poble ja el primer dia. La casa de barrets s’anuncia amb més efectivitat que la Casa de la Vila i a més, qui hi treballa és la teva nova veïna. L'autoritat, que a la ciutat, fora de les casernes passa mig desapercebuda entre el ramat, aquí ben al contrari, entra a l’únic bar que hi ha, fins te la creues al supermercat. Es senten campanes de mort i tard o d’hora sabràs de qui es tracta i hauràs d’anar a saludar. El contraban, l’estraperlo, les diferències dramàtiques de nivell de vida entre estats veïns, que transcendeixen les pròpies lluites internes de classe. Tot plegat ho he trobat sempre massa violent; un abisme de contradiccions a pair si és que no ho has fet des de petit. Les etiquetes que reps de bon antuvi en aquesta mena de llocs no t’abandonaran mai, primer perquè no podràs passar desapercebut car sempre veus als mateixos que te les han atribuït. Si véns de prou generacions enrere seràs el fill d’en Pau, en Pere o en Berenguera, amb tot allò que pugui comportar. Si els teus donaren suport a Franco o la República, a Vichy o De Gaulle, no t’ho treuràs de sobre. Si no t'has inscrit a l'Assemblea o a Òmnium, prepara't per rebre. Cas que siguis de fora, encara que faci vint anys que t’hi has empadronat, seràs lo foraster i no pots fer-hi res. La idea que s’han fet de tu t’acompanyarà fins la teva mort i a tu de gestionar aquest input ambiental envers la teva persona i doblegar aquesta inèrcia insofrible per tirar endavant. Ara posem per cas que parteixes peres amb algú que tanmateix no deixaràs de veure. Ho voldràs evitar, d’acord, però la seva presència física, tan important a l’hora d’oblidar, no te la treus de sobre.

La meva conclusió de tot plegat és que les persones nascudes en entorns rurals són més fortes, a vegades massa, de la mateixa manera que els fills de ciutat podem arribar a ser uns putxinel·lis sense esma. Amb tanta protecció, allunyats també de la natura amb qui ancestralment hem conviscut, no acabem de sortir de l’ou i quan hom suposa que ho hem de fer per edat, no tenim els mecanismes i resultem les persones més estrafetes, i de retruc, més patètiques. De sempre la vida permanent a poble m’havia semblat molt crua, esquerpa i limitada però ara, en canvi, la veig més autèntica, harmònica i honesta. La vida a la ciutat, en un principi tan atractiva, diversa i ambiciosa, m’ha virat a perversa, esclava i mísera. Tanmateix em fa l’efecte que aquesta opinió modula amb l’edat i les possibilitats democratitzadores entre aquests dos extrems que ha ofert internet i doncs, les meves cabòries continuaran en l’aire car qui us escriu ha anat virant també, de guenyo a borni i de borni a guerxo. Malgrat els esforços, mai no aconsegueixo veure’m de manera omniscient i tanmateix mai no deixo d’intentar-ho, o bé potser ja ha arribat l’hora de deixar-ho córrer, deixar estar d’una vegada i per sempre els immutables i les dicotomies, veritables verins del nostre pensament, així com el relativisme presentat com a solució miraculosa d’aquests verins. Camp i ciutat, paga la pena viure’ls tots dos. De temps per fer-ho, en una vida n’hi ha de sobres.

Divendres migdia a la Gara

És migdia de divendres a l’estació de ferrocarrils internacional, la Gara, on sóc vingut a rebre un familiar. M’hi he presentat, com és normal, sense maleta i tranquil, amb prou temps, perquè no m’agrada fer esperar el visitant després d’un feixuc viatge. Tot i que els viatges en tren, ara de gran velocitat, no siguin ja les expedicions que eren abans, acostumem a concebre els desplaçaments com a etapes de desconfort entre el lloc de sortida i el d’arribada, estones on el cos genera un cert estrès pel fet d’estar sempre més a l’aguait del que toca. Aquestes sensacions teòriques sobre allò que implica un viatge es corroboren instantàniament quan surto de l’ascensor de l’aparcament directe a la sala principal i rebo una hòstia amb la mà oberta de decibels en forma d’avisos continuats per megafonia, gent que corre amunt i avall amb pesades maletes, d’altres amb només una motxilla o una bossa, algú que fa broma i la resta que no en fa tanta. Com a benvinguda particular rebo un cop fort al maluc amb l’equipatge d’un passatger que va de bòlid i ni ha mirat enrere, el malparit. Després de deu segons sense poder enfocar i aguantant la respiració puc dir sortosament que em sembla no haver pres mal de manera irreversible. Jo, de veres, tractant-se d’un cap de setmana normal, o sigui, curt amb només dissabte i diumenge, em demano cap on va tota aquesta gent. És clar, en un tres i no res em ve la resposta tota sola. La gent està fotent el camp, cames ajudeu-me, d’aquesta ciutat de merda per tal de no perdre-hi ni un segon més. És curiós perquè, abans i després d’aquest espectacle a l’avantsala del cap de setmana, tothom acostuma a parlar molt bé d’aquesta ciutat de merda, se n’omplen la boca per parlar d’aquesta ciutat de merda, i no m’estranya, perquè diuen que els salaris aquí són bastant més alts respecte als de la resta del territori del qual es vana de capitalitzar. Així mateix, la qualitat de vida i l’estatus de la feina en aquesta ciutat de merda és de les més altes segons estudis portats a terme pel Few Research Center i també l’lnstitut des Etudes Idiopathiques. Amb aquestes dades, ben normal que tothom embogeixi per venir a guanyar-se les garrofes però, pel que estic veient, hi ha moltes, però moltes ganes de tocar el pirandó. La veritat, no m’esperava copsar aquest fet amb tanta evidència. Sí, he patit com tothom els embussos de sortida de les grans ciutats habituals en cap de setmana però veure-ho tot concentrat en aquest format, en una estació de tren, tan atapeïda, tot de cop durant un migdia, no, de cap manera. En aquesta gara, no hi cap una maleta més, una ànima més potser sí, perquè una munió de gent sempre atreu més gent alhora que una munió de maletes no ho tinc tan clar que pugui atreure més maletes. L’impacte de l’espectacle frenètic després de la tranquil·litat de l’aparcament i de l’ascensor és tan gran que em sento idiota passejant amb les mans a la butxaca sense res a fer. Sort que sempre tenim a mà i ben connectat i carregat l’esmàrfon per desbloquejar-lo i fer una mica l’imbècil, que està de moda. En aquestes circumstàncies, no puc evitar pensar en l’elegància que destil·lava antigament una bona cigarreta fumada amb parsimònia per demostrar que efectivament, estaves esperant i només esperant, sense haver de retreure’t res a tu mateix. Ho vàrem treure, el tabac, perquè moríem de càncer –costàvem molts calers a l’erari mentre no acabàvem de traspassar- i a sobre empudegàvem la roba dels altres i és clar, havíem d’aspirar a esdevenir gent civilitzada. Ara, que encara no hem assolit aquest grau utòpic, però sí el de societat amansida i adotzenada, estem morint de malalties modernes, les que afecten al cap, al meu humil entendre, més punyents i esquinçadores. Allò que m’espaordeix és que tot plegat es qualifiqui com a avenç. No sóc gaire gran però encara me’n recordo quan, amb l’excusa d’estar esperant assegut al costat de qualcú altre, podies arribar a saludar-lo i parlar d’alguna cosa i riure una mica de vegades fins i tot. Podies comptar d’entrada amb una certa predisposició a l’escolta i a l’entesa. Potser a voltes et trobaves amb un paio més aviat insolent o desgraciat com jo, no dic que no, però tot i així, era un fet que la nostra atenció era més permeable a les persones i a l’entorn. Mentre estic pensant tot això dubto si parlo del juràssic o del càmbric. Ara mateix en canvi, us puc dir que no he trobat lloc per asseure’m, i no precisament perquè estiguin tots els seients ocupats. En cas de voler-ne un, ha de ser dins d’un establiment molt endreçat però ai las, has de fer-hi un beure o menjar quelcom. No val per mi doncs, que no tinc set ni gana en aquest moment, vinc tot just per rebre el meu estimat familiar i tocar el dos i, verament, veient aquest panorama em vénen ganes de fer-ho ben ràpid. De totes maneres, malgrat que pensi que els seients són necessaris, potser que tenen raó i no hi calen. Si hi instal·lessin seients, aquests serien ocupats per persones sense sostre que, té collons, sempre miren de buscar aixopluc en comptes de continuar al carrer per no enlletgir aquests equipaments públics tan emblemàtics. Llavors efectivament, potser que no és adequat instal·lar una filera de seients per als qui esperen prendre un tren o que senzillament esperen algú que hi arriba, si finalment han de veure’s envoltats de sense sostres. Ara ho lligo tot, i entenc perquè per exemple a les mateixes andanes d’estacions de metro estan desapareixent els clàssics bancs horitzontals allargats i ens foten reposa-culs de disseny estètic terminal, on per recolzar lo paner sense relliscar-t’hi t’has d’haver cagat a sobre abans per poder fer-hi ventosa i a més, mesurar més de metre setanta, en cas contrari no arribaries a fer diana. Les anades i vingudes de la gentada continuen al meu voltant i jo cada cop em sento un xic més protegit tot mirant el telèfon mòbil intel·ligent com un imbècil per no semblar un voyeur -cas que fiti un cos heterosexualment accentuat-, o un pedòfil -cas que esguardi i somrigui de passada algun infant. Si aquest és el panorama cada divendres migdia a la Gara em sento cinquanta-dues vegades l’any afortunat de no ser partícip d’aquest espectacle decadent i sense sentit alhora que planyo de tot cor tots aquells que encara volen tocar campanes i anar a sa processó, tot buscant sa pastanaga promesa que els han venut com eterns beneits.

Per sort, el meu ésser estimat acaba d’arribar i ara mateix el trec d’aquí cagant llets protegint-lo, com els Beatles en sortir de l’hotel vers la limusina o, encara menys glamurós, com les desenes de milers d'immigrants arribats en el “Sevillano” a l’Estació de França de Barcelona durant el franquisme, amb una gavany per sobre que no deixés massa en evidència l’empremta d’origen i la desorientació.

Al consultori mèdic

-Hola, bon dia, doctora.

-Bon dia. Segui, si us plau.

-Gràcies.

-Què puc fer per vostè?

-Doncs miri, estic traumatitzat. La meva vida no és la meva vida. No puc seguir amb la meva vida de manera normal des del primer d’octubre de 2017.

-I com és això? Què li va passar?

-Jo era aquí a l’estranger. Em van arribar imatges de Barcelona i Catalunya, la meva terra. Un lloc magnífic, sap vostè ?

-Hi he estat de vacances. Ho vam passar molt bé, jo i el meu marit. D’això que li dic deu fer ja uns cinc anys...

-Oi que sí ? Doncs com li estava dient, un lloc magnífic i que jo creia civilitzat, almenys, d’ençà que tinc ús de raó sempre m’ho havia semblat.

-Continuï, si us plau.

-Aquell dia vaig començar a veure gent uniformada sortint d’un creuer amarrat a port, caminant com robots, apropar-se a persones que estaven dins o a les portes de col·legis, escoles, instituts, poliesportius i centres cívics en diumenge, asseguts o quiets dempeus, tant és, i els van començar a pegar, sap? A atonyinar-los, amb porres. Fins i tot, van treure un ull amb una pilota de goma a un senyor, buf…en fi.

-Així, de bones a primeres ?

-Sense solta ni volta, doctora. Van sortir del vaixell aquell, van arribar als col·legis, van trencar portes i finestres de les aules, van obrir el cap a la gent, trencar dits i braços, llençar cops de puny, estomacar i fotre cops de peu de karate, a tort i a dret. Inclús a la gent gran, doctora, els van sacsejar i els van pegar igualment. Doctora, a la gent gran! Gent de tota mena que no va oposar resistència, ni es comportava de forma violenta ni estava alterant l’ordre públic de cap manera. Vaig sentir molt d’odi, molt d’odi, doctora, odi envers la meva gent, odi envers nosaltres. Si hagués estat allà potser hauria estat jo l’apallissat.

-Ja. Continuï, tregui-ho tot.

-No se m’oblida el vídeo de veure uniformats en un autocar cridant “¡a por ellos, oé!”, doctora.

-I què vol dir això?

-No té traducció literal en el nostre idioma, doctora. És un crit troglodita per dir que volien enfrontar-s’hi a un oponent, el meu poble.

-Ja, continuï.

-No puc viure tranquil, doctora. Es pot dir que ja ha plogut des d’aleshores i no entenc com la vida pot continuar com si res després d’una cosa així. Sento les notícies que comencen per exemple: -avui, festival d’estiu de no sé on, s’hi ha representat l’òpera tal amb la participació de…- i no arribo a acabar la notícia. No tinc esma. No m’interessa. I el que més em dol, no sé com a algú li pot interessar. Una altra : -el Barça jugarà aquest cap de setmana amb dues baixes importants en el seu enfrontament…- i el mateix, no puc acabar…ah, el Barça! Ho sap, doctora, que mentre estaven atonyinant a la gent, el Barça va decidir jugar un partit oficial, ni que fos a porta tancada ?...Una altra : -A la NBA, el base del Masnou…-. ÉS QUE ME LA BUFA!!! OI QUE HO ENTÈN, EL BASE DEL MASNOU, EH, DOCTORA ???

-Calmi’s, miri de calmar-se, si us plau. Vol un got d’aigua?

-Sí, si us plau. Gràcies.

-Tingui, segueixi, si us plau. ¿Vol que li recepti quelcom que li alleugi una mica? No s'amoïni, hi ha medicaments que no són gaire forts, i li poden ajudar a reduir un xic aquesta tensió...

-No, gràcies, molt amable. És que no sé què més he de dir. Suposo que m’esperava que la vida de la gent no podia continuar de la mateixa manera, fil per randa, després d’una cosa semblant. Que aquest sense sentit remogués els esperits, ens fes reflexionar profundament i es traduís en canvis individuals i col·lectius...substancials!

-I què més?

-Que m’ha agafat por dels uniformes, doctora. Una paüra que no li puc descriure. Arreu on vaig els hi he agafat por. Inclús vostè mateixa, de blanc, ara mateix, li confesso que em fa basarda.

-Escolti, jo sóc aquí per ajudar-lo, senyor. Pel que veig hi ha feina amb vostè, i de la bona. Miri, comencem a veure’ns un cop per setmana, d’acord? No li aconsello de tornar al seu país, almenys de moment. Allò que li puc assegurar és que no treballarem per oblidar-ho. Ja li avanço que allò que vostè veu com a fet traumàtic no ho oblidarà mai, però això no té perquè ser dolent. Li asseguro que treballarem plegats de valent i de manera compromesa per donar-li la volta i que no li faci mai més mal, de manera que al final del nostre viatge el seu record sigui positiu. D'acord? Potser que, encara que no li pugui semblar ara, això que m'explica tan convençut no hagi estat exactament així. Potser que, fins i tot, també va haver-hi coses bones aquell dia, oi?

-No sé, doctora, què vol que li digui?

-No es preocupi. Això ho anirem veient properament, poc a poc. Pagarà amb targeta o en metàl·lic ?

-Amb targeta va bé. 

-Aquesta primera visita seran 80 €.

-Sa mère la pute!

-Perdoni, ha dit alguna cosa?

-No, no res. Tingui, la targeta.

-Gràcies...aquí té. En vol rebut ?

-No, no cal. Que vagi bé, doctora, fins la setmana vinent. Adéu-siau.

-Senyor!

-Digui’m, doctora.

-Vull que s’animi, d’acord? El seu relat m’ha fet venir al cap una frase que vaig sentir en un reportatge de la BBC. Aquells dies sortien vostès sovint a les notícies, la veritat, i li confesso que em generaven simpatia. Era una frase en la seva llengua...com era ?... Això: llum al cul i força al canut !!! No era així ? Animis, d’acord? Passi-ho bé i que tingui un bon dia.

-Gràcies doctora. 

La paret del cortal

No es mou un bri de palla. Fa una calor d’estiu de les de rerepaís, que tan sols es pot arribar a suportar aquí, a l’ombra de sobretaula que fa la paret del cortal, prou alta per albergar-hi un recer, tot just acabat de néixer però en lenta i inexorable expansió. No fas res i no cal fer res. Jeus estirat a la teva gandula. No hi ha rellotge. Més enllà d’aquest oasi de pocs metres quadrats l’astre rei copeja de valent, tabassa, com vaig sentir dir a un de Montpeller. O t’estàs aquí entaforat vora la paret del cortal o bé tornes a entrar a casa per romandre dins els seus murs gruixuts, que garanteixen una certa frescor. Adores aquest racó del mas, teòricament al bell mig d’un corriol segons l’escriptura, zona de pas de ningú segons la teva dictadura, escenari públic perfecte en tot cas per a una endormiscada privada sense càrrec de consciència. Les cigales creen una pantalla de cants magnètics al voltant que deixen clar que serà impossible, mentre duri el seu so estrident, travessar-la per anar enlloc més. Se sent, més enllà, un cotxe que baixa per la carretera al bar del poble. De ben segur que hi va a comprar tabac o una barra de gelat de tres gustos amb les corresponents galetes, car no hi ha res més obert a aquesta hora, ni tan sols la benzinera. Rara, per no dir gaire comuna, aquesta finestra de quietud després de dinar per a tu la resta de l’any, raó potser per la qual et sents d’allò més bé. Desprens tal quantitat d’energia verda, positiva i bonhomia condensada que en poc minuts atrauràs la presència d’un altre camàlic com tu a l’ombra, la qual s’ha fet un xic més gran i per tant, atorga naturalment un nou espai perquè et facin companyia en aquest moment d’ensonyament. En principi et fas l’adormit, que és la millor manera de rebre a algú a aquesta hora del dia en aquest lloc on s’és vingut a no fer res, per tant, també a no parlar-ne massa, de moment. La loquacitat anirà sempre lligada a la superfície d’ombra existent, per ara ben poca, doncs, si us plau, silenci. Sense salutacions consuetudinàries i absència de manteniment de formes funcionem millor per intuïció, per imitació. Aquest mimetisme congènit que ens encaparrem a amagar en un moment donat i que no hauria mai de desaparèixer a l’edat adulta. Qui sigui que t’ha vist, se’n torna a buscar una butaqueta plegable per instal·lar-se igualment com tu, de paràsit d’ombra de sobretaula. Podríem pensar que ens envolta una mena de silenci rural o camperol, però no seria exactament així. Un dels altres veïns del mas, sord com una campana, rivalitza amb l’orquestra de cigales amb el seu telenotícies a tot drap. Ara mateix, s’escolta perfectament el televisor situat a uns tres punts de penal de la teva gandula. És un espectacle acústic certament surrealista, aquesta reverberació ensordidora per a algú que acabi d’arribar al mas i que encara no conegui aital circumstància. El televisor aboca i escampa notícies a camp obert. Nogensmenys diria que nosaltres hi estem acostumats, any rere any. La dispersió sonora acusa la distància, que surt amb eco incorporat per la finestra de ca seua i es llança de ple a l’aire tòrrid afectant la propagació normal, resultant una curiosa recepció en doble freqüència. Parant-hi atenció arribaries a copsar les paraules i potser el significat de la frase sencera del motivat presentador en qüestió. Malgrat tot, la disposició més natural de l’oient serà rebre una línia de veu inintel·ligible, hipnotitzant i efectista per al propòsit habitual pseudo-oníric, només trencada en acabar les notícies i arribar la publicitat, quan els malparits dels programadors amplifiquen expressament el volum dels anuncis –al veí tant li fot, evidentment- i el resultat és doncs despertar de sobte de la plàcida becaina, no sense cagar-te en la puta que els ha parit, moment ideal per llavors sí, saludar el nou arribant, que ja comprendreu que en aquest precís moment tampoc s’ha pogut fer l’adormit. Començat l’intercanvi a dos, t’explica que ja havia gaudit de la seva curta migdiada a casa seva, fresc, dins dels seus murs. Tots dos ja desvetllats, doncs, vet aquí les condicions ideals per a una conversa entròpica, arbitrària, pausada i estirada com un xiclet. Els temes que es tracten són d’allò més peculiars, no es tornen a tocar mai més en cap altre indret i amb ningú més en els tres-cents cinquanta dies propers. Són assumptes que només s’exposen i es tracten en petit comitè quan ningú no ha estat convocat formalment. L’espontaneïtat i la naturalitat, allò genuí, flueix de manera divina. És en aquestes estones que si el teu company d’ombra és orador imaginatiu, alhora que degustador dels silencis, la conversa pot esdevenir la continuació del teu somni previ al desgraciat del programador de la publicitat després del telenotícies. Beneeixes doncs aquesta companyia i l'instant singular, esdevingut memorable. Continua generant-se un tal estat positiu i equilibri cosmogònic en aquesta pedania que ben aviat nou bestiar acabarà traient el cap puix que novament l’ombra s’ha eixamplat de manera ostensible, fent igualment natural aquest petit aplec generat a la paret del cortal. Heus ací un autèntic punt de trobada a mitja tarda, centre social a l’aire lliure, ja amb una certa elecció de temes més profans, per a tots els públics, que ara giraran entorn d’una revista del cor que acaben de portar. Els comentaris sobre el magazine rosa en qüestió; la mansió d’en Pau –aquest suposo que arriba a casa seva en helicòpter!-, la nova parella d’en Pere –xeic, mira-te-la!-, i l’accident d’en Berenguera –té pinta de bon minyó però ja se sap, les males companyies...-; desembocaran més d’hora que tard en unes pastetes típiques de la comarca i un cafè, que una bona ànima ha preparat i que has pogut anar assaborint avant l’heure amb el so de la cafetera i els seus espetecs finals d’aire quan ja no quedava més aigua a la part baixa. S’ha d’agrair el fet que el nostre veí sord ha acabat apagant el televisor escandalós, sembla que la mitja hora llarga d’anuncis l’ha acabat avorrint, ha aguantat vint minuts i ha acabat fins als collons abans no comencés el western de torn o vés a saber què. Potser jo diria que, més aviat, ha sentit l’olor a cafè perquè aquí el teniu ara també entre vosaltres, ve somrient amb lo bastó a instal·lar-se a sobre d’una còmoda soca ampla, seient distingit sempre reservat per a la gent gran. La cafetera, ara, sense més soroll ambiental que les cigales, s’ha pogut escoltar amb tota claredat i com  a resultat, el cafè que tens a les mans és bo de mena, de Colòmbia o Brasil, segur que sí. Us l’ha portat un dels nanos en una safata d’allò més espartana amb unes tassetes senzilles com aquestes tardes d’estiu al llogarret. Arriba inopinadament una parella de senderistes que, en girar tot just la cantonada ensopeguen amb tu i la gandula, situats com esteu, en primer terme. Saludes i t’excuses a l’instant. Doncs sembla que sí, que això és un corriol, ara ja traçat pel centre excursionista, que acaba de ser publicat en un llibre de rutes a peu per la contrada, que diuen, diuen, va per a best-seller de l'estiu. Haureu de veure com ho feu a partir d’ara, això de prendre l’ombra a la paret del cortal, abans no ensopegui un altre caminant, que ja no qualificaràs de despistat. En fi, ara que hi sou tots, no queda gaire perquè aquells qui ho vulguin vagin a jugar una partideta amb Patacot i Mandinga, on va l’un va l’altre, sempre ensumant-hi un dòmino o una botifarra, tot amb l’excusa d’acabar de passar la segona part de la tarda fins que les cigales aturin els seus cants i camps magnètics i que cadascú pugui fer allò que tenia pensat al capvespre, normalment baixar al poble o fer una “passejaeta” per rebaixar el colesterol als masos més propers quan el temps torni a humanitzar-se i mostrar-se pietós amb el ramat fins l’endemà.

Per contrades de dips

Arribo a Pratdip a trenc d’alba. No goso fer-ho abans car em fa basarda la llegenda dels dips, els gossos vampirs a la recerca de sang de tot aquell qui roman despert de nit fora de casa. Aquest vilatge, escenari de Les històries naturals de l’escriptor Joan Perucho, serà el punt de partida de l’excursió d’avui. No sóc pas vingut a cercar l’antic cavaller esdevingut vampir, Onofre de Dip, tal com féu el botànic Antoni de Montpalau, protagonista de la novel·la, sinó simplement a embriagar-me en solitud de la mística d’aquest racó. Fa ja uns trenta anys que vaig llegir l’obra cabdal de Perucho, gairebé me n’he oblidat però se’m va quedar gravat l’isolament i l’aura d’aquesta contrada que aleshores, amb un cert desconeixement del territori, imaginava situada més a l’interior, a l’estil de la comarca veïna del Priorat. Suposo que l’enigma de Pratdip prové d’aquests il·lustres antecedents literaris, estontolats en antigues però vives llegendes, i alhora de la seva situació geogràfica, al bell mig de dos dels indrets més inhòspits del sud del Principat, per una banda la Serra de Llaberia i per l’altra, les Serres de Vandellòs i Tivissa, o de Mestral. I és que tot el territori que envolta el poble vers tres dels quatre punts cardinals és el més absolut no-res, que potser és el tot i doncs, millor que no hom ho sàpiga. L’accés principal, provinent de la costa, travessa un intent o assaig geològic de congost, prou pronunciat, del tot inesperat a priori en aquest racó del Baix Camp tarragoní, endinsant-se serpentejant i guanyant cota de manera discreta. Aquest pas estret no és fútil, és un accident singular del relleu que, situat precisament aquí, expressa una renúncia clara i ancestral de qualsevol lligam amb la mar.

Pratdip, doncs, es troba envoltada de puigs i serrals per totes bandes i prefigura un punt de trobada de barrancs i cursos d’aigua diversos més o menys perennes. Les referències visuals al litoral són aquí inexistents i aquest fet provoca que et sentis una mica ridícul si acabes d’aterrar amb xancles, bermudes i tovallola al seient. Així mateix, l’arribada en vehicle a motor de quatre rodes resulta igualment estrafeta car la configuració de la vila, el relleu sobre el qual s’ha anat estenent i l’amplada dels seus vials no convida a penetrar-hi amb berlina, i sí a sentir-te més aviat com a invasor o profanador de baixa estofa. L’estretor dels seus carrerons estan clarament concebuts més aviat per als vianants que no pas per als automòbils, aquests darrers suposo, andròmines d’un futur inalbirable en temps dels barons d’Entença. Un aparcament a la vora de la carretera, la qual tampoc no gosa travessar el poble sinó que el volta, reafirma la meva impressió que aquest primer cop potser fóra millor no entrar fins a la cuina. Curiós enclavament aquest de Pratdip, un lloc que dóna peu sens dubte a una altra manera d’entendre la vida. El castell, la pura ruralitat, la calma de debò són l’aparador d’aquest escenari després d’un ràpid esguard de foraster. A ple estiu que som, fa una temperatura de bon matí prou agradable que aprofitarem per passejar pels voltants, sense un itinerari prefixat.

Criden l’atenció algunes prominències singulars, com el Mont-redon i la Cabrafiga, responsables d’aquesta barrera física natural que esmentàvem i que convida al recolliment i configura la personalitat de la vileta dels gossos salvatges. És en aquest precís moment que en sento bordar, de gossos; els intueixo però per a la meva fortuna, ben lligats i encaparrats a manifestar l’avorrida rutina de marcar territori tot just en sentir les meves passes inopinades per la sendera que llinda amb finques vetllades a tothora, cercades ja sigui amb tanques reglamentàriament reglamentades o bé amb somiers de matalassos i malla electrosoldada rovellada. Tanmateix, en aquest paisatge sonor m’estimo més sens dubte el clàssic cant del gall, sempre fidel a la cita i més amable, aquí i arreu, cantant i celebrant la sortida del sol i no referint explícitament la presència d’un intrús –servidor- com sí que fan els gossos de guàrdia. Aquests lladrucs infatigables i irracionals -duren de fet ja massa estona- els sento encara, ara que he guanyat més d’un centenar de metres de desnivell i molts més de distància. La situació em fa venir al cap alguns viatges a peu de Josep Maria Espinàs, on d’una manera molt divertida no desaprofitava l’ocasió, sempre que es trobava amb un gos d’aquests torracollons per manifestar la seva tírria envers aquests animals. Allò que trobaré ben curiós més endavant és que aquest bordar eixelebrat dels gossos –¿hauria de dir-ne més aviat “dips”?- a mesura que m’allunyo esdevindrà símbol de quietud. Arriba un moment de la pujada, havent atès la carena divisòria natural de la banda mar, en què percebo tot de cop un brogit continuat, dens i inconfusible de la civilització provinent de l’altre costat, en forma d’acord sostingut de tríada atonal oscil·lant en quarts de to, seguint les consignes del senyor Doppler i conformat per les notes de  l’autopista de peatge, l’autovia de franc i la carretera nacional, cadascuna de les tres amb el seu timbre distintiu assignat proporcionalment en funció del trànsit pesat i la velocitat característica de la via. Alguns clàxons camioners aleatoris i esparsos posen l’accent de dinamisme a la massa sonora compacta; avui, com sempre, hi ha qui va per feina. M’estimo, emperò, no treure més el cap cap aquesta banda, que ja en tinc prou habitualment de civilització incívica i doncs, quan giro cua i torno enrere és quan percebo de nou el gos incansable, que poc a poc es fa amic meu, en perfecta comunió amb el paisatge i el moment. Les bordades ja no em molesten, m’acompanyen en aquest caminar sense pretensions, com l’entorn sobri i parc entre garrigues i el cant de les cigales, que em sublima i vull que quedi immortalitzat per sempre gràcies a aquestes línies. Renuncio als colls i carenes i doncs, a guanyar en altura per permetre a la massa arbòria pinàcia tornar a amagar-me els impactes més esfereïdors de l’acció humana en forma de torres d’alta tensió que travessen com una daga el terme municipal en múltiples bifurcacions procedents del terme veí, la requerida, transfigurada i compensada Vandellòs, municipi generador d’electricitat consensuat per interès general, per tal que a la gent corrent de la gran ciutat mai no ens falti el corrent que permeti sempre estar al corrent per poder seguir el corrent.

Romanc una estona a la part baixa d’un dels seus barrancs –de noms preciosos com, per exemple, el de la Dòvia- que em permet conèixer i gaudir alguna petita obaga anònima numantina, que en ple solstici d’estiu trontolla i es plany per no desaparèixer, i a fe que ha arribat a aconseguir el seu propòsit. Un veritable gust i alleugeriment pel caminant en aquests moments sota una minsa ombra, ja pels volts de migdia. L’aigua en canvi serà cara de veure i beure però potser és millor així per no atirar massa l’atenció de la mena de visitants que no hagin llegit mai Les històries naturals o qualsevol altre llibre de paper. El món no és perfecte, Pratdip tampoc no ho és però atresora quelcom únic, quelcom que no es pot comprar i que et sedueix: caràcter, discreció, halo, misteri i...gossos vampirs mitològics! Hi tornaré per explorar-la amb més calma, per mirar de calmar la meva ànsia. Això sí, aquí, a Pratdip, mai de nit, sempre de dia.

Un paio insuportable, insofrible

Les vacances d’estiu comencen, com la gestació del teu divorci. Aquests dies de presència i convivència ininterrompuda amb els teus éssers estimats rebràs la primera resposta malcarada de l’hereu, que ja no és un nen, tip de tu com mai l’havies vist. El tens fins als collons i per fi t’ho fa saber. De resultes d’aquesta mala maror, sorgiran intercanvis fora de to amb els familiars que us han vingut a visitar -pares d’una banda i sogres de l’altra- com mai els havies tingut abans, i tot plegat, per simples poca-soltades per tu generades que, aquest estiu d’enguany faran vessar el got d’una vegada per totes. El brou de cultiu l’has anat nodrint tu, artista, estiu rere estiu. No et pensis que aquest darrer malentès familiar -una bronca en tota regla- et sortirà de franc, doncs parlem de la cirereta que et menarà a trucar un advocat de tornada a l’oficina en tan sols uns quants dies. I és que tots em diuen que ets un paio insuportable, insofrible com la canícula antropocènica.

Que les vacances d’estiu són necessàries ho sap tothom. Oficialment, ajuden a carregar bateries i trencar la rutina però compte, que trencar amb la rutina afortunadament o malaurada implica posar-nos a prova. Sortir de la zona de confort és comprovar la resistència de la capa neoliberal que se t’ha ficat a sobre any rere any, esdevinguda una mena de pàtina d’un tel molt del teu gust car penses que t’atorga pedigrí. És una sinòvia enganxifosa, així com la gomina que podem atribuir sempre a un biotip de mascle anomenat genèricament Alvarito Sanz de Todoslosantos, estesa per tota la pell del teu cos. En un principi semblava quelcom inofensiu però ara trobes que les dutxes corporals de la teva higiene diària no serveixen per treure-t’ho de sobre, i això suposant que te’n vulguis desprendre. Els banys salats al mar sí que semblen adients per desempallegar-te d’aquesta gelatina llefiscosa, però no en el curt període que duren les teves vacances de merdós. En cas que estiguis veritablement decidit a seguir un tractament mínimament seriós, les vacances acaben massa ràpid i llavors no en tindries prou temps, la pàtina anquilòtica et restaria aplicada a sobre. Potser per aquesta raó, per una mera convenció, les vacances no acaben de durar més del compte, no fos cas que un bon dia tothom es retrobés tots amb la pell tendra i tova d’un infant i per tant, exposat cruament a la misèria de vida que fa massa temps que estem portant i sense armes per fer-hi front. El dit tractament marítim precís te’l va prescriure ja l’any passat el teu amic, l’amo de la guingueta, i consistia en llevar-se ben d’hora tots els dies, sense excepció, per fer l’esforç de sortir a l’encontre del sol a l’horitzó mediterrani, sense banyador, la platja deserta per a tots dos, tu sol amb el sol. Deixar-te envoltar i dominar per la immensitat del mar i la seva bellesa, oblidar quefers, temps i rellotge, sense haver d’estar mirant alhora si et roben l’esmàrfon a la vora. Gaudir així d’una pèrdua momentània de consciència mentre et capbusses fent el mort, deixant que entri la sal a tots els orificis i porus del teu cos i doncs, sentint-te penetrat, absorbit i xuclat per la deessa Thalassa. Després d’aquests banys matiners successius, l’efecte aconseguit és el d'anar edificant una certitud interior cada cop més sòlida, el convenciment que si continuessis aquests banys depuratius, més enllà del període estrictament acordat i atorgat des de Patinolàndia, tindries un problema existencial greu. Per evitar aquest horror, el que has volgut fer enguany és tot el contrari, o sigui passar les vacances en un entorn de seguretat, un club de vacances tancat i de molta anomenada, ple d’Álvaros com tu, on la segona o tercera pregunta que faràs al congènere amb el qual tot just acabes de fer coneixença serà: -i vosaltres, ¿fins quan us quedeu?-. És essencial assegurar-te que els teus interlocutors porten a sobre la mateixa pel·lícula que tu sobre la pell, que manegueu els mateixos codis i que, per tant, totes les converses per molt sui generis i variades que et puguin semblar, versaran sense exabruptes en la més pura mediocritat, que tu t’encarregaràs d’elevar a categoria de cordialitat amb estones d’erudició per sentir-te millor i pensar que ets algú sociabilíssim i amb retòrica, que es pot moure sense problemes i en qualsevol circumstància, per concloure i acabar reblant que sens dubte estàs aprofitant com cal l’estiu, veritable objectiu. T’estimes molt a tu mateix, definitivament, però recorda -perquè m’ho està dient tothom- que ets un paio insuportable, insofrible com la canícula antropocènica.

Aquest cop et feia paüra de tornar a fer-la petar amb l’amo de la guingueta, per no saber controlar els intercanvis i arriscar-te a rebre una nova punyalada a l’ànima. T’has proposat doncs mirar d’evitar qualsevol contacte amb la gent originària del teu lloc de vacances, que acostuma a gaudir d’un estil de vida totalment diferent al teu. Diríem que no vols copsar de manera massa evident com t’estaven esperant perquè tornessis a venir a fer el mec i deixar-te un bon grapat de quartos en els seus negocis que els permetran de tancar la paradeta tranquil·lament durant tres, quatre, alguns, fins i tot, cinc mesos a l’hivern i viure, modestament i digna, una vida senzilla que tu no has tingut collons de portar a terme. Aquesta sensació és massa violenta de pair amb la pàtina que secretes contínuament, és evident. Millor, doncs, aquest any que sigui una estada diferent, en una ciutat de vacances de pamflet d’aquests que trobem a la bústia de tant en tant. Malgrat tot, no pares de recordar el teu càmping predilecte, vora el mar, mil cops més autèntic, on s'estava realment bé, però vas parlar una mica massa amb l’amo, el qual et posava el cap com un tabal -amb més mala llet a partir del teu tercer gintònic- amb la seva filosofia de nyigui-nyogui. Així mateix, rememores com et mories d’enveja perquè sempre veies com se li apropaven al taulell, per saludar-lo i dedicar-li un seductor somriure, unes noies molt i molt eixerides, i en aquestes dates a més, gens però que gens vestides. És curiós, perquè quan vas conèixer tant l’amo del càmping com el de la guingueta de la platja, els vas esmentar la teva feina i vida a la capital i engolaves la veu però alhora parlant fluixet, com a gest de falsa modèstia i veritable patetisme amb el qual només t’enganyaves a tu mateix. Un cop fou el torn de rèplica d’ambdós per fer-te cinc cèntims de les seves existències respectives, t’hauries estimat millor no haver-ne dit res i ni tan sols haver vingut. Podem veure doncs, com aquests dies sagrats -transcrivint literalment la traducció en anglès d’aquest mot tan i tan evocat al calendari i que inspira a priori tanta felicitat- poden arribar a esdevenir inopinadament el vostre espill o malson definitiu. De fet l'any passat vas acabar les vacances somniant, delirant. Somniaves que eres tu el nou amo del local, que el reemplaçaves. El teu pensament oníric resultà encara més patètic que la vida impostada que traspues permanentment amb la dictadura del despertador i el què diran de tu. És al·lucinant comprovar com mai gosa hivernar la teva imaginació, ja sigui per als negocis o aplicada aquest cop al teu projecte vital. Vas arribar a somniar-te tot el dia follant, un dia rere l’altre, com et penses que fan realment l’amo del càmping o el de la guingueta, que no paren de saludar i abraçar monuments a tothora, amb musiqueta de fons. Ets el nou propietari acabat d’aterrar de la capital, que deixa la seva feina de desenvolupador de negoci per venir a empadronar-se en aquest vilatge de platja per literalment triomfar com la Coca-Cola! Amb el temps et naixien fills a mansalva, com bolets, en tenies una munió escampats arreu, no sé on, tots t’estimaven incondicionalment i sense fer res de l’altre món per ells, car te’ls cuidaven. S’escoltava la marimba tropical durant l’estiu i més enllà, la resta de mortals estàvem cantant ja “la Castanyera” però tu encara la marimba escoltant en el teu harem particular, perquè ets tan masclista i neoliberal que somniïs el que somniïs, inclús la que consideres com vida oposada a la que portes ara, la conceps també en clau masclista i neoliberal. Parlant a tothora de bancs, no tens mai por als entrebancs, sempre penses que tot t’anirà bé perquè simplement ets l’Elegit.

Doncs, retornats ja a la realitat, sàpigues que aquests que tu en dius aborígens, són els que millor han entès qui ets de debò i cada any, pel teu darrer dia de vacances t’han dedicat un somriure d’orella a orella per agrair-te els dispendis que els hi acostumes a fer sense excepció. Els comiats són d’allò més clàssics:-Ets molt gran, Alvarito, que tingueu bon viatge i ja sabeu on teniu una casa. Espera, deu segons, que surto de darrera el taulell i vinc a fer-te una abraçada. Vinga, crack, eh, fins l’any que ve! Apa, siau!-.  Un darrer afegit, en funció de la provinença del turista: -Records a la Merkel!-. O a Macron, Trump, Johnson, Colau o Martínez-Almeida, segons el cas, perquè cada mitja hora i amb cada Alvarito fan el mateix, no només amb tu o què et pensaves, filiprim! Uns relacions públiques de primera, aquests amics teus, treballadors de la teva destinació d’estiu i potser els únics pencaires de mena a qui goses dirigir la paraula. Aquesta gent t’aguanta perquè ets generós quan se te’n va l’olla –a l’estiu, cada dia, open bar amb qui tinguis al costat- però tots ells saben que ets un paio insuportable, insofrible com la canícula antropocènica.

En un moment de la seva vida, alguns d’aquests propietaris de càmping i guingueta van decidir no combregar amb els cants de sirena de la capital -la tan exalçada vida a la ciutat, de la qual tu en fas apologia-. Uns cants que tard o d’hora piquen sempre a la porta de la gent de comarques i malgrat tot, van resistir la temptació, van -segurament- passar-ho no gaire bé, van pensar que potser se’ls escapava el bon tren amb el vagó que portava escrit el seu nom, i tot per haver volgut triar la campanya o la mar i estimar-se més romandre a casa. I ara, fixeu-vos, fixeu-vos, els hi ha arribat el torn de fer-se cobrar les antigues penyores. El fet de veure-us acceleradament més vells, malcarats, confosos i esmaperduts estiu rere estiu, no té preu per a ells, gent, això no té preu.

El voladís pansit

Un dels rituals que practico sempre que torno de tard en tard de visita a Barcelona és sortir a córrer seguint el carril bici de la Diagonal, en el seu tram Numància-Porta d’Esplugues. Aquesta rutina autoimposada esdevé una manera de veure i sentir com flueix la sang per una de les artèries més importants de la ciutat, prenent el pols a la vila del teu cor en un indret que coneixes prou bé per detectar possibles arítmies, colesterol o qualsevol altre excepcionalitat. És més crua la realitat, emperò, quan penses que qui experimenta un canvi més acusat a cada nova vinguda ets tu mateix; la ciutat té més de dos mil anys d’història i tu viuràs ranejant els noranta, a tot estirar. Així doncs, en comptes de fugir d’estudi hauríem de convenir que aquesta tradició seria més aviat una presa de pols que em faig a mi mateix, molt més eficient que l’anàlisi de sang periòdica de la revisió mèdica laboral. Amb tres quarts d’hora de caminar ràpid, dient a la meva gent que hem sortit a córrer, només em cal un sol paràmetre per concloure que estic acabat.

La ruta de la Diagonal Alta, ampla i oberta, és prou estimulant i permet de parar atenció i quedar encuriosit amb el dinamisme que t’envolta. Fets tangibles, nous elements atrauen la teva atenció, com per exemple, les noves instal·lacions que han nascut per allotjar les bicicletes de lloguer, resplendents, d’un vermell intens. El rètol indicador rodó, i entenc que enllumenat als vespres, amb una bicicleteta a l’interior, tan racional, polit i alhora bufó, m’ha fet venir al cap l’entranyable Coixo Manteca amb les seves crosses, que hauria enviat el rètol de la parada de bicis aquesta a fer punyetes. De ben segur, l’esmentat mobiliari no sobreviurà les meves vacances. I és que no sé per què encara ens entestem a voler semblar nòrdics a Barcelona. Amb una latitud nord de quaranta-un graus,  a la ribera de la Mediterrània que cantava en Serrat, i més ara amb l’escalfament climàtic durant l’antropoceni, la nostra cultura és la que és i hem d’assumir-ho d’una vegada per totes, més que res perquè el tan reivindicat, vanat i estrafet seny nostrat -atribuït de manera més tradicional a les societats més septentrionals- no ens ha portat més que disgustos. De fet, en aquesta mateixa avinguda Diagonal trobem una filera de palmeres molt ben disposada que trobo fa patxoca. Palmeres que acostumem a menysprear perquè les associem a un clima tropical, el qual sembla que no seria ben bé la nostra aspiració. Tanmateix, la realitat és que les palmeres sobreviuen perfectament en aquesta zona de negocis, element aquest que ens relligaria més aviat al Passeig de la Reforma del DF mexicà o l’Avinguda Paulista de la megalòpoli brasilera i santa que li dóna el nom, que no pas a Wall Street, la City londinenca o la Défense parisenca. Si les palmeres suporten, relativament bé, doncs, el microclima del Pla de Barcelona no entenc com les solucions de mobiliari urbà no són concebudes més durables, d’entrada, en acord al nostre llegat sanguini indefectiblement marítim, càlid, xafogós i més arrauxat que el que ens volen fer creure alguns. En aquest tram inicial, abans d’arribar a la Plaça de la Reina Maria Cristina –vaja, sembla ser no en tenien prou dedicant a qui en el seu temps ens volia governar un dels accessos nobles a Montjuïc, que la hem de tornar a trobar aquí-, els edificis es mantenen en perfecte estat de revista. Parlem en la seva major part d’immobles d’oficines i negocis privats, així com alguns apartaments de categoria que desemboquen tots ells, seguint la veta a Maria Cristina, a la Plaça Pius XII. L’Hotel Princesa Sofia -anomenat així, d’antuvi- va ser fa pocs anys objecte d’una remodelació de façana per mirar d’embellir allò que mai pot ser bell i doncs, almenys ara la construcció torna a semblar nova de trinca. No molt lluny d’aquesta plaça que també rep les aigües de Pedralbes -mentre camino tot suat, perquè sóc incapaç ja ni tan sols de trotar- atenyo el Palau Reial que, pel que es veu des de fora, deté unes instal·lacions i construccions en un estat impecable. El diagnòstic dels edificis canvia radicalment a partir d’aquest punt, quan posem el focus en les escoles universitàries públiques. Hem entrat de ple a la Zona Universitària, d’abast més important que no estrictament l’entorn de la parada de metro homònima, més amunt d’on som ara. Amb una primera llambregada a dreta i esquerra, col·lapso de tristor i de ràbia. De seguida, t’adones que tots els edificis acadèmics emblemàtics, d’arquitectura racionalista -testimonis de la indefugible embranzida durant el tardofranquisme desarrollista sota la Batllia de Porcioles- tenen les façanes envellides, colors i materials deixats a la seva sort. Només es pot detectar, inferir i concloure de tot plegat una clara desatenció a la universitat pública i per extensió, al personal docent, a l’alumnat i amb tots ells, l’avenir de la ciutat i del país. Els equipaments educatius s’esllangueixen, perden l’ànima, foten pena i ràbia a qui ho presencia, més tenint en compte que un rentat de cara no costa tants diners a l’erari públic, si més no, pensant en com es revertiria aquesta inversió si atorguem a la universitat la bona presència i imatge que li pertoca en una societat avançada, ja sigui d’idiosincràsia nòrdica o tropical. Les rodones del logotip de la U i B d’aquest Campus Diagonal, que servidor les va veure un dia en blau cel, han adoptat grisos i tonalitats desgastades. De fet, gairebé no s’aprecien ja ni la U ni la B. Per sort, una de les poques coses bones de no haver invertit actualment en la restauració de façanes és no haver arriscat la traducció per defecte d’alguns rètols  com “FACULTAT D’ECONOMIA I EMPRESA” que, com podem comprovar, encara romanen avui en català i gràcies. L’estat de marbres, travertins, formigons, cantoneres i altres revestiments fa feredat, en general. Quant al Campus Sud de l’UPC particularment, a la banda mar davant de nosaltres s’aixeca l’edifici de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial,  de Robert Terradas i Via, que evoca molt modestament però espaterrant l’estil d’aquelles dues torres emblemàtiques d’oficines pertanyents al Palau del Congrés Nacional brasiler -nascudes al Districte Federal de Lúcio Costa i Oscar Niemeyer- amb els dos prismes paral·lels, enfrontats l’un amb l’altre. De fet, tot el conjunt barceloní de Terradas, de concepció més moderada en alçada i horitzontalment sotmesa, ha esdevingut una silueta clàssica d’aquesta entrada a la ciutat, amb la seva marcada rectitud i una doble superfície de façana prou contundent, com la raó que teòricament s’imparteix a les aules de ciències. Tristament hi percebem però un estat d’envelliment i abandó que et remou per dins. Seguim pujant -ara la Diagonal pica sensiblement més cap amunt- caminant al més pur estil Rajoy –ha fet escola, l’adés registrador de la propietat a Santa Pola- per arribar així al meu amagatall i fi de trajecte, on acostumo a fer unes voltetes com un gos pantegant abans de jeure al terra. Estem parlant de l’entrada al Parc de Cervantes, indret des d’on puc verificar el grau d’avançament del pansiment del voladís de l’entrada del Palau de Congressos de Catalunya, tot just davant meu, a la banda mar. Quan estaven construint aquest notable volum en noble formigó blanc a finals de segle passat, passava cada dia en el meu trajecte a peu de la universitat cap a la banlieue natal, situada un llarg quilòmetre darrera l’horrorosa massa de l’Hotel Rei Joan Carles I d’Espanya i Borbó-dues Sicílies. A un dels meus amics peripatètics ja li semblava que, sense entrar en càlculs, tot just aplicant una mera intuïció clàssica de jubilat pensionista, la llosa del voladís era massa prima per la superfície a cobrir, massa agosarada, i que ja hauríem de pretesar com cal el formigó perquè allò es resolgués com Déu mana. El dia de treure l’estintolament -previ trencament de provetes per verificar l’adequada presa del formigó segons normativa vigent i regles de l’art- va acabar arribant, i durant els dies següents els naïfs alumnes de banlieue que continuàvem passant per allà ens miràvem incrèduls no volent gosar acceptar allò que cada cop vinc a comprovar com un beneit des del carril bici, any rere any des de l’altra banda de l’avinguda. L’esmentat voladís no ha parat de pansir-se o destrempar-se amb el pas del temps. Situat a uns quatre metres d’alçada sobre el terra, em fa l’efecte que algun dia li acabarà fent un petó, com un Sant Pare. No sé com ningú no gosa de refer-lo a posteriori de nou, costi el que costi, només com a gest d’amor propi si allò és l’entrada del Palau de Congressos de Catalunya. D’acord, m’acabo de contestar a mi mateix. No puc més. Ara de sobte entenc perquè no ho refaran i també perquè tampoc no endrecen els edificis universitaris. La Diagonal, com la resta de la ciutat, se’n va a la merda, amb més determinació encara després de les manifestacions pel no res d’aquests anys enrere on el món ens mirava. Els desnonaments a l’engròs, els fons voltor assassins que acaben traient fora els llogaters, els atemptats tolerats –vous, faites ce que vous voulez, nous, on n’est pas au courant-, les connexions difuses, els carteristes, els narcopisos o pisos turístics, els homicidis a orri, el no servei de rodalies, la quarta pista tabú i la tardana terminal satèl·lit de l’aeroport, el no corredor de la mediterrània, la no circumval·lació B-40 -de quaranta anys d’obres-, la línia nou sense terminar, un port capat i en tot cas, per servir als altres. No són fets aïllats i conjunturals, tot va lligat dins d’un sac i és la nostra sentència. Barcelona, abanderada del selecte grup de ciutats jacobinament oprimides de la mediterrània occidental. A Gènova li va caure un enorme pont a sobre i tal dia va fer un any. Marselha fabrica sabons a bell doll on la inscripció “Savon de Marseille” es dilueix progressivament a mesura que els jacobins es netegen la merda de les mans. A Nàpols, diuen que hi governa la màfia, almenys aquests semblen tenir autogovern. València balla cada cop més el xotis, malgrat la resistència numantina i tossuda dels seus chés Asteric i Obelic, que n’hi ha i hi són i seran. Així doncs, ja m’ha quedat meridianament clar: Barcelona serà castellana i a la manera castellana, o no serà. En fi, jo crec que deixaré d’anar a córrer per la Diagonal, físicament només em decep i a sobre m’agafa mal de cap i no precisament per l’antropoceni –l’acció de l’home- sinó més aviat per la seva inacció.