Matinal a Sants

D’hora, encara amb lleganyes i sense la toaleta feta em planto al carrer, la nena en mà. La porto a l’escola, perdó, volia dir al campus, que ja és ple estiu i així de passada compro un poc de pau i un xic de temps per escriure. Dropo com un dia per setmana de mitjana, ni amb les ulleres assoleixo la nitidesa visual que verament tampoc em cal en aquest trajecte doblement familiar. De fet, tinc una guia molt especial i és que la pubilla ha adquirit una notable orientació heretada del seu progenitor. Espero que no gaire qualitats més, no li voldria mals majors. Sense el morrió quovidià pel carrer es respira millor, convenim tots dos. La fressa matinal urbana és més somorta ara, a principis de juliol, que no pas setmanes enrere i mentre penso en això la olor de lleixiu perfumat d’una mestressa fregant la vorera refresca l’ambient el qual, i de sobte, es satura amb una fragància femenina fugissera de tot a cent que aconsegueix deixondir-me alhora que em corregeix el defecte de visió d’unes línies abans.

Els voltants de l’Estació de Sants no són precisament una selva d’arbrat. Aquest punt d’humanitat l’Estat el va reservar en exclusivitat per a Atotxa, la seva estació central peninsular. Aquí no hi van pensar, esclar. Si se us ocorre plantar quelcom aquí al mig, us podríeu trobar les arrels a les andanes de sota. De fet, no s’hi pot edificar res ni a darrera ni a davant, a la ben anomenada Plaça dels Països Catalans, un erm monumental i, per tant, una metàfora gens complicada de copsar per aquells qui hem de travessar-la cada sant dia. Per aquest mateix motiu, la manca d’arbrat i ombra contra el solstici espaterrant ens convida a creuar també la pròpia estació pel seu interior. El morrió de nou sobre el mentó alhora que observem plegats darrere els vidres l’enorme cua per agafar el tren de dos quarts de nou cap a Màlaga, Sevilla i tot allò. Ara el tren Sevillano -de tornada, el Català- és d’Alta Velocitat, ben confortable, passa per Madrid curull de pensionistes panxacontents i joves assedegats de fregues estivals, tothom amb rostres alegrois i despreocupats, sembla ser ben contents de fotre el camp. Jo, la veritat, m’ho miro perplex i alleujat. Quina fal·lera per marxar tan lluny, quina mandra per mi, quina sort d’aquí estant. Al bell mig de la zona de pas de l’estació han col·locat uns expositors com a reclam comercial per fer dentetes a tot el cafè amb llet passavolant. Un cotxe esportiu, una moto scooter i un patinet elèctric sobre l’escenari aparador, elements delejats especialment pels passerells cervesers, amb tatuatges i amic camell.

Sortim davant mateix del sol naixent i busquem l’ombra de la baluerna de Torre Catalunya, que es diu així perquè jo ho sé i res més car m’adono que li han tret el rètol que així ho especificava ben clar a dalt de tot. I és que el país cotitza poc darrerament. Deu ser per aquest mateix motiu que l’antic Nobu i el germà petit, l’Expo Hotel, després del canvi d’amos i la pandèmia semblen més buits que aquells blocs soviètics a les rodalies de Txernòbil. La ciutat trontolla com n’és bona mostra que aquests gegants a escala local, com ara també l’esquelet de Roma cantonada Calàbria, en pocs anys hagin passat de fer servei a nosa, més que cap altra cosa. Dies enrere vaig poder presenciar la retirada de la gran antena que coronava l’edifici que tenim a davant, un enorme fal·lus patrocinat per l’empresa Sony que sembla que ja no veurem més i que, francament, tant és. Tanmateix aquella antena em meravellava als anys noranta quan els locutors de Ràdio Club 25, que aleshores emetia una radiofórmula de categoria, repetien que des d’allà dalt sortia la seva música, que aleshores suposava el formidable art aglutinant que ens unia. La música feia ballar tothom primer a casa i després de tranuita cap a Fibra Òptica o altres llocs mítics com Satanassa. A Humitat Relativa també, com la xafogor d’avui mateix, Déu n’hi doret, que sense encara vendre una escombra anem ben xops i amaradets. Va, una abraçada i petó ben fort, poncella del meu cor. Me’n torno rabent a escriure tot això.