L'home del piano

Un piano, blanc nuclear com els de Richard Clayderman però de mitja cua. Prou per fer patxoca al bell mig d’aquesta enorme sala diàfana i espaiosa, resultant de les reformes fetes no fa gaire en aquest aeroport internacional d’Orly. Per abillar encara més l’efecte han instal·lat prèviament una catifa enorme d’un color càlid, on el piano es troba ben centrat respecte uns seients que l’envolten, ocupats parcialment i aleatòria pels passatgers que fan temps abans de prendre el seu avió. Després d’haver observat un servidor com l’experiment de piano públic funciona a les nombroses i celebèrrimes estacions de ferrocarril de la capital francesa –Montparnasse, Saint-Lazare, Nord, Est, Lyon i Austerlitz- veig ara que s’està extrapolant la idea també als seus aeroports. Puc confirmar-vos, doncs, que de vegades les bones idees esdevenen divines i que això pot passar també de manera inevitable quan és pregonament clar que havíem arribat tots ja massa lluny en la fredor, el plàstic i la disfressa; més ben dit, en haver assolit un grau de merda i inhumanitat insuportables. Copsar que l’interiorisme d’espais públics sembla moure’s un xic en aquesta línia és tota una declaració d’intencions i, al meu entendre, un fil que ens relliga -salvats per la campana- a la nostra salvació. Si a l’estació de tren la presència del piano ha estat un encert, el fet de traslladar-lo a la terminal de l’aeroport proporciona immediatament un enaltiment de l’instrument i alhora atorga una solemnitat a l’escena i a l’intèrpret anònim qui gosi tocar-lo. Normalment hi ha menys densitat d’usuaris en un aeroport que en una estació de tren i, a més, l’estatus de passatger d’avió és –encara potser?- més elevat que el de tren. Vet aquí el glamur amb què s’ha volgut revestir i presentar el producte, aquí i ara, fent mutar el trist piano de paret negre de l’estació a aquest blanc de mitja cua. El piano a les gares de ferrocarril em va recordar la pel·lícula Amadeus, quan Mozart dirigia les seves obres al teatre del poble, amb la plebs que gaudia de manera barroera de tot allò que passava a l’escenari i alhora afegia un enrenou ambiental costumista mentre s’estava interpretant l’obra en qüestió, que acostumava a ser sempre una obra mestra, en el cas d’en Wolfi. En canvi, a l’aeroport és com si ens trobéssim tot just oferint un concert davant la llotja de l’emperador Josep II. La sala de la nova terminal és, de fet, molt bonica i convida a asseure’s en uns seients i butaques altament confortables. Hi trobem, a més, tot un ventall de passatemps per al viatger, a banda de les ja clàssiques botiguetes molt cuques i neoliberals i el quiosquet de revistes, llibres, begudes i altres merdes, nombroses màquines recreatives de videojocs de tota mena i fins i tot un indret d’esbarjo amb un parc infantil per als més menuts, tot molt ben condicionat. Malgrat tot aquest reguitzell de temptacions de nova trinca per passar millor l’estona, l’ambient i l’atmosfera són tranquils. Un espai ideal i pal·liatiu francament, tot just acabat d’arribar caminant esperitat mentre em poso el rellotge, el cinturó, la camisa per fora, els calçotets a la vista, tancant l’ordinador que s’havia de treure de la motxilla, mirant de no perdre el bitllet, la cartera i el telèfon, amb el cordills de les sabates sense lligar, procedents del control filldeputa habitual on cada cop que passem ens venem un tros de dignitat.

Tornem al piano que, com haureu notat, de mitja cua blanc m’ha commogut, redemptor en aquest malalt món. I és que de sobte, un xicot espigat i ben plantat, molt determinat, vestit tot ell en color marró clar, mode retro anys setanta, Malpaso Cisco Bay, amb bambes blanques de turmell baix i punta rodona, gorra de cuir inclosa, ulleres de pasta color castanya i barba del mateix color desgavellada, s’ha posat a tocar. El noi tenia presència i cap sentit del ridícul i sobretot, sobretot, energia interna a balquena. Quan l’observador omniscient esdevé -com és el meu cas en aquests moments- una gerra de porcellana a punt de trencar-se és quan millor copses l’altre extrem, el d’un jove que es vol menjar el món. L’homenot ja, perquè li’n faig uns vint o vint-i-pocs a tot estirar, s’ha apropat al piano com qui s’apropa a la nevera en calçotets a cercar una birra. Ha començat a tocar i la gent tanmateix amb la seva expressió hieràtica i submergida en les seves coses, que generalment passen a través d’uns auriculars i una pantalla. El so del piano, amb una pulsació de tecla correcta i respectuosa però decidida, s’estava de mica en mica apoderant de la sala. El paio ens ha començat a fer en uns deu minutets unes variacions sobre un tema que jo diria que era el Don´t be that way de Benny Goodman en un estil desenfadat, amb canvis de ritme i que em recordava molt en l'expressió i el fraseig la manera de tocar de Jesucrist Michel Petrucciani. Jo no sé com s’ho ha muntat però amb aquests arranjaments, floritures, trios i no sé què, m’ha acabat envoltant, aixoplugant i subjugant en qüestió d’una vintena de compassos. De sobte però, el músic ha trencat el discurs abruptament i s’ha fet expressament el silenci per copsar el nivell de freqüència receptiva a la sala. Qüestió de dècimes de segon. En haver vist el mateix que jo, que semblava a ulls dels altres com si no hi estigués tocant ningú, el jove ha continuat la seva interpretació com si res. Passen seguidament uns quants pocs minuts més d'un extraordinari sentit del swing i bonhomia -cozy and charming- absolutament esplèndids; no li calia pas exhibir virtuosisme. Ja sembla que es disposa a acabar la seva interpretació i vull aplaudir-lo, vull donar-li realment les gràcies per haver-nos regalat aquest moment quan, de sobte, deixa la frase final a mig fer i d’una manera molt elegant ens acaba de regalar a tots un “que us bombin” de bandera. No m’ha donat temps ni a mi, l’únic disposat a picar de mans, a fer-ho en condicions de decòrum normals perquè amb la darrera pulsació, que ha estat inesperadament la darrera com us dic, s’ha llevat tot d’una expel·lit com una molla enlaire i ha marxat ràpid cap al backstage. I el backstage eren els seus amics, també en la vintena, que estaven jugant a les màquines de videojocs parcialment aliens a les dèries del seu company i on, amb dos o tres gestos de benvinguda tribal a la cleda –abraçada efusiva, give me five, well done man, yeah!-  m’ha quedat molt clar instantàniament que aquesta nit a Barcelona no s’hi dormirà. No s’hi dormirà i pel bé de la ciutat ja estaria bé que hi hagués en algun dels llocs per on vagin a petar la soirée aquests quatre un piano instal·lat de cara a l’audiència. M’ha afectat i torbat profundament no poder agrair-li al jove la seva interpretació. Afortunadament, un cop a l’avió, he reconegut el seu semblant clavat d’una banda a Al Di Meola i de l’altra, al membre de Supertramp responsable dels instruments de vent, John Helliwell. És llavors que l’he fitat i quan he passat davant d'ell li he etzibat ben clar i als ulls un “thank you very much”, ben alt que em sentís tothom, fent jo el piano com un putxinel·li amb les dues mans a l’estil que Joe Cocker empra per tocar la guitarra, i tot perquè hom allà sabés el perquè del meu gest. El somriure d’orella a orella que he rebut com a resposta de part seva ha valgut per tot el dia, alhora que he desviat immediatament la mirada i m’he posat ràpidament les meves ulleres de sol de Richard Ashcroft d’emergència sobre els meus ulls acalats. La porcellana s’ha trencat de cop. En tinc per hora i escaig de vol. No passa res, que estic jo sol. Sort que torno a Barcelona a llepar-me les ferides.

És de ben parit ser agraït

Tinc por amb el resultat final d’aquest post perquè vist l’assumpte a la capçalera -que ja és voler ficar-se a l’era- em pot sortir quelcom alhora carrincló i cursi en grau superlatiu, i per aquesta mena de proclames ja veig darrerament que a Catalunya disposem de bons mestres a nivell mundial. Però és que allò sobre el que vull parlar-vos és el respecte, ni que sigui apriorístic, envers la gent de més edat que vosaltres. És que em sento una mica com una ànima en pena predicant en el desert, car suposo que els codis han canviat i que això ja no s’estila, i és que de tant en tant presencio uns merders –però quins merders- en algunes converses entre generacions que en tinc per una bona estona de crispetes. Jo avui, aquí i ara, faré amb pit i collons una apologia dels adults ni que sigui per pur utilitarisme i conveniència, amb l’única fi de millorar les nostres relacions socials. 

M’explico. Entre dues persones que volen parlar, quan un dels dos cedeix per defecte i es sotmet a l’altre, temps hi pot haver després per esclarir o argumentar punts de vista però, com a base, hem aconseguit d’establir un principi d’intercanvi obert, sa, sense malentesos i cadascú adoptant un paper clar que després, a mesura que la conversa avança, es podrà posar en qüestió i fins i tot invertir, tot dins d’una evolució natural. Una manera fàcil de posar en pràctica aquest exercici és ser conscient que la persona més gran espera ser respectada. Per defecte ha de ser així; una persona més adulta ha fet més voltes en aquest planeta i al voltant del sol, no em crec aquestes històries de viure més amb frenesí, ni tampoc que a base de desgràcies o de la suma de més experiències diverses et fas més adult automàticament. Potser sí, potser no. Precisament pel fet d’haver viscut massa ràpid i amb intensitat i haver fet voltes i voltes a mil circuits, destapant ampolles de xampany al podi de senyoretes envoltat, potser no t’has adonat de com pot resultar de complicat sobreviure en alguns moments. Aquells moments interminables on t’avorreixes sobiranament perquè tu creus que no et passa res especial –you think your days are uneventful and no one ever thinks about you, que canten els Keane- o bé perquè encara no has entès el paper que segur tens assignat en aquest món i vas fent-te mal per les nits, avui sí i demà també. Així que poca broma amb les vides dels altres. Reconèixer el bagatge del més adult, per començar, fa que la persona més gran vegi recompensada el sol fet d’haver empès as time goes by, i així, la seva disposició a comprendre l’altre serà òptima. De fet, això interessa al més jove, per poder exposar al seu torn la seva dèria i que l’escoltin amb la millor disposició ja que, per llei i natura, el deixeble disposa de més energia potencial a dispensar per intentar abordar un assumpte, orientar-lo i donar-li voltes i defensar-lo cap a on l’interessa. Jo trobo que com a punt de partida aquest respecte de més jove a més gran és un procediment indiscutible. Així que, sense entrar en tradicions de bones maneres, ja veiem que és el que s’ha de fer.

Quan es dóna el cas que amb el rostre o la veu ets incapaç de saber si ets més o menys vell que el teu interlocutor, jo adopto la posició depenent del dia de la setmana i en aquest cas sí que us desitjo molta sort amb el vostre intercanvi comunicatiu. Hem de ficar doncs, de relleu i sense discussió, aquesta importància per se de l’edat. El fet que hom hagi dormit més nits i viscut més dies és essencial per entendre una mica millor el món en el seu conjunt i obtenir una visió de perspectiva, allò que se’n diu creixement personal. Hi ha coses que no es poden estudiar, no s’arriben a comprendre mai i només s’arriba a saber suportar-les amb el temps.

I és que és tan simple aquesta apreciació que vull, amb tota aquesta tirallonga, aprofitar per denunciar la presència d’alts càrrecs massa joves a les administracions públiques, fet que s’ha posat de moda arreu. A la privada que facin el que vulguin, però a la pública bé que podem protestar els ciutadans ben cardats. No pot ser que hi hagi caps d’estat –hi torno, Caps d’Estat- amb 40 anys i escaig. Imposició de les elits que estem pagant molt car. Jo tinc 40 anys i ni amb el coeficient d’intel·ligència de Gerard Piqué ni la formació curricular de Elsa Artadi –només per posar dos exemples sobrevalorats- ni d’aquí a quatre anys estaria preparat per fer-me càrrec del present quotidià i l’avenir de 8, 38 o 66 milions de conciutadans. I tota aquesta virtut de relativitzar precisament allò que vol dir fer-se càrrec de tota aquesta gent, només te la donen els anys viscuts. Així doncs, amb tots els defectes que puguem trobar en els polítics, el que és segur és que serà més encertat la feina d’un sènior de veritat, entre els 50 i 65 anys, que la d’un jove. Un sènior sempre ha estat un sènior fins que els departaments de recursos humans tenien dificultats per trobar gent qualificada i quan en trobaven, no volien pagar les quantitats que amb tota justícia demanen els veritables sèniors. I és així com, perversió rere perversió, el terme ha anat adquirint un matís diferent i, com a resultat, ara ni que tinguis 40 anys ja en pots ser, de sènior. Tanmateix un sènior és algú que coneix molt bé el seu ofici però alhora les ha viscudes de tots colors, a nivell professional però també, i sobretot, a nivell personal. Algú que sap com es guanya el prestigi i com es pot perdre en un instant. Algú que sap com costa de guanyar les garrofes per a ell mateix i per a la seva empresa, i igualment, és conscient de com les poden perdre en una mala decisió o línia d’actuació. Algú que sap que és la persona qui, en acabat, fa l’empresa i no a l’inrevés.

Tornem a l’assumpte del Cap d’Estat, car escollint-lo en aquesta franja que dèiem -la de més edat abans de la jubilació- resoldríem també de manera natural el problema d’acumulació de mandats. Una persona que sàpiga delegar i es deixi ben assessorar pels que en saben, que tingui la responsabilitat de prendre decisions importants d’entre el ventall que li presenten a davant, que pugui veure més enllà dels efectes primaris pels quals la decisió s’adoptarà, i que pugui pensar alhora en tres, quatre i cinc dimensions sense ulleres especials, i tot això en només dues tardes –parafrasejant la mítica frase de l’imbècil d’en Sebastián a l’imbècil d’en Zapatero-, que dormi quatre o cinc hores de mitjana durant el seu mandat i no hi hagi diumenges i que ho pugui aguantar. Tot això barrejat tan sols t’ho dóna l’edat. I aquesta tasca, al servei de tanta gent i amb tanta responsabilitat, si tens un mínim sentit de l’ètica, desgasta. I desgasta d’una manera que un període de 5 anys em sembla una vida, no diguem-ne de 10!

Normalment i malaurada, de gent amb un mínim de compromís ètic no en trobes en política, i menys a dalt de tot.  Que en vindran de nous? Potser. Catifa vermella si ara va de debò, però de moment és el que hi ha. Sí, catifa vermella, perquè no ens hem fatigat encara d’aquest món i encara creiem que potser algun dia en vindran, d’altres persones a fer política que no ens ensarronaran. No ens queda una altra que deixar una porta oberta. És perillós caure en el desànim que plana a l’ambient, el dia que perdem les ganes per tot potser ni escriurem.

Malgrat però aquesta denúncia en mode “ho havia de dir” vull acabar aquesta entrada en positiu i molt content per poder –públicament, aquí en el meu bloc- donar les gràcies a tota la gent més gran que jo, que és qui m’ha ensenyat i m’ensenya encara. Particularment, per influència i compatibilitat generacional, aquells nascuts entre 1965 i 1975 els hi tinc respecte no, quasi veneració. Jo penso que esteu ara en el millor moment de la vida, us coneixeu per fi com mai, les veieu venir de quilòmetres i teniu uns plans magnífics i perfectament adaptats i harmonitzats amb el vostre potencial, perfectament per fi reconegut i avaluat per vosaltres mateixos, per encarar la suite. Se us nota l’alleugeriment i la pau interior, mai atesa plenament de cap manera, espero –car no us vull morts- però sí en tot cas més propera i albirada. Com a resultat, jo rebo tots aquests inputs que miro d’insuflar per anar –oh, Déu nostre Senyor- pel camí recte i això, malgrat que una de les cançons de The Beatles que més m’agradi sigui The long and winding road. Gràcies a tots els meus adults per mirar d’ensenyar-me veladament a voltes el que m’espera. Per venir-me a rescatar. Per alertar-me si el camí emprès és menys planer de com m’ho imaginava, de ventar-me un calbot si, arribat el moment vital, encara no havia venut cap escombra, i de dir-ho així, a la vostra manera. Als homes especialment us agraeixo el fer-me cinc cèntims sobre què és allò que per vosaltres s’espera d’un home, tant se me’n fot si era políticament correcte o no i si teníeu o no raó; per ensenyar-me el vostre punt de vista respecte l’altre sexe; per advertir-me també quan anava a fer el ridícul o per deixar-me fer-lo; per tenir el coratge de mostrar-me, o deixar-me intuir les vostres misèries amb el cap cot i, tot seguit, canviar de tema. Sou el meu referent. Us dec molt i us ho continuo devent, que amb molts no he perdut el contacte i per altre banda continuem coneixent més gent adulta de bona fusta, qualitat i aroma, que ratifica el que acabo de dir. Us dec la música, la meva manera d’entendre-la, us dec el meu costat bon minyó, el d’enfant terrible, el meu costat bon vivant, i el més espartà, el meu costat malparit i allò que tingui d’adorable. Ho veieu? Allò que us deia al principi, m’ha sortit el post més xaró possible. Com a bon català estrafet i també per no desentonar amb el panorama actual. Puto sentimental.

Lloa a la ràbia - El tauler del viaducte

Corre per JokindIn una altra frase d’aquestes coelhianes que tothom fa viral i que, quan passen aquells pocs segons on estàs a punt de clicar “m’agrada” com la resta del ramat, et ve Déu nostre Sinyó a fotre’t una cleca i dir-te: però que vas a fer, fill meu, no veus que això és merda pura? La frase en qüestió era “la intel·ligència està sobrevalorada, ser amable és més meritori”. Aquí, matisos els que vulgueu i per pontificar ja n’hi ha qui cobren. A on jo vull anar a parar és a l’atmosfera que respira aquesta sentència innòcua en aparença i que tanmateix, va lligada a una tendència actual al nostre estimadíssim primer món malalt i que no és una altra que la invitació a la mediocritat. Amagat sota aquesta aura d’autoajuda, coaching i superació que sembla ser, t’ajudarà a tenir èxit a la feina -i en tot, vaja, seràs un Master of the Universe!- t’estan dient que, amb tota probabilitat, pertanys -per pura estadística, no us enfadeu- , a la majoria de gent que alhora de pensar, analitzar, reflexionar, discernir, relacionar, concloure, tenir una opinió pròpia –i tots aquests verbs, exercitats amb una certa facultat de flexibilitat i agilitat- no es menja un torrat. Que ser intel·ligent no està a l’abast de qualsevol ja ho sabem, però no patiu, que et vénen a donar un copet a l’esquena i dir-te: no et preocupis, nano, que el més important que hi ha és ser bona persona. Clar que sí, ja et pots allitar tranquil i fins demà. Aquest punt de vista em recorda molts altres consells en la línia de ser més amables en les nostres relacions amb els altres, intentar sempre somriure, estar content, voler agradar a tots i de retruc, implícitament convidar-te a censurar, marginar sense compassió i per defecte el company diferent torracollons o malcarat i fer-lo esdevenir l’ovella negra. I ja hi tornem a ser aquí amb la invitació a què adoptem comportament binaris, com les màquines, més fàcils per identificar-nos i manipular-nos en tot moment amb els seus algoritmes. Parlàvem de les xarxes socials i no puc estar-me de parlar-vos d'alguna de les respostes a les frases aquestes majestuoses dels coachers de duro. Me’n recordo particularment d’un comentari, una perla –sempre donant la raó a l’influencer, és clar- que deia alguna cosa així com: “efectivament, la intel·ligència està sobrevalorada i és perillosíssima. Molta gent intel·ligent ha estat la responsable de les pitjors tragèdies esdevingudes a la humanitat”.  I bé, després d’aquesta gardela a l’escaire, o tanques el portàtil, la tauleta o l’andròmina amb la que estiguis llegint aquest excrement de comentari o pots acabar clicant “m’agrada”, perquè ara el que s’ha de ser és simpàtic i empàtic, que és un dels millors símptomes de la teva aclaparadora intel·ligència emocional. Sapigueu que si no en teniu i exerciu la intel·ligència emocional tampoc sou intel·ligents, xec. Ho teniu magre. Voleu un cafè o alguna cosa més potent perquè és que anem directes cap al pedregar. Això es posa molt i molt lleig. Amb tot aquest panorama, al meu entendre, desolador, voldria expressar el meu reconeixement doncs als companys, generalment de més edat que jo, que algun cop s’enfaden, sense fer de les empipades el seu leit-motiv –car en aquest cas parlaríem d’amargats i dels amargats cal fugir cames ajudeu-me-. Aquesta gent -dèiem- de tant en tant estan enfadats, i t’ho fan saber, t’ho diuen, la reps i t’aguantes, o no. I visca el arreglar les coses després, o no. I visca l’enfadar-te tu també i oda a la vida de veritat, amb els seus grisos i els seus espectres vinílics i no la sopa de Tetra Brik aquesta que ens volen fer empassar amb una pinça al nas. Un bon amic meu, que com tots els bons amics meus, em veuen de tard en tard perquè no em suporten, em diu quelcom així com que sempre que em veu tinc un all o una ceba. I jo li dic i em reitero que sí, sí, sí, this is it! Reivindico en aquests temps de bondat, amor i compassió, que ens estan fent tornar a tots malalts mentals, el dret a enfadar-se de tant en tant. L’elogi de la ràbia que he llegit darrerament en alguns articulistes, en el sentit que la ràbia està esdevenint dels pocs comportaments naturals i viscerals i per tant, reals, ara que hem arribat a un nivell d’evolució en què utilitzem la nostra saviesa i tot el que la ciència i els nostres avantpassats han anat descobrint, per fer-nos més opacs i cargolats en comptes d’esdevenir éssers més fluids interiorment. Avui allò que regna és la impostura. La nostra tendència, sigui a racionalitzar, sigui a envernissar la vida fins al paroxisme, fa que la ràbia o el somriure d’un nadó o un infant es manifestin ara per ara com a encenalls de divinitat, dignes de ser declarats patrimoni de la humanitat. Els infants, a més de la perpetuació de l’espècie són el mirall que el de dalt et posa a davant per fer-te veure el grau d’estupidesa i mesquinesa que has anat adquirint al llarg dels anys. Una oportunitat immillorable i –com diem- caiguda del cel per passar comptes amb tu mateix. Una nova oportunitat també per reconèixer-te si t’havies perdut, que segur que sí. Moment idoni per fer-se preguntes i pensar si deixar de ser una mica menys robot o una mica menys desgraciat, per exemple. Però és igual, vosaltres continueu mediocres i no us esforceu per res en intentar millorar. Amb ser amables n’hi ha prou. Sigueu sempre amables i simpàtics, que ja veureu el que passa. Vaig a explicar-vos com a exemple, una història que he conegut fa poc del meu domini professional. En una reunió d’obra s’havia de decidir una alternativa tècnica entre vàries per a la construcció del tauler d’un viaducte –empresa la qual no esmentaré el nom per vergonya aliena, tot i crec estar-ne ben orgullosos ells mateixos i fer-ne difusió de l’assumpte per JokindIn la setmana passada-. El tema és que un cop avançats els diferents arguments exposats, es va arribar a la conclusió que hi havia dues maneres d’executar el tauler pel mateix cost, el mateix temps i també els riscos de tota mena lligats a l’execució, equiparables. És a dir, aquests coses que de fet passen de vegades, que al final s’arriba a un punt on només s’ha de dir: per aquí, ho farem així i ja està. De sobte, però, dues persones a la taula es van manifestar favorables cadascuna d’elles a cadascuna de les dues millors opcions. Arribats a aquest punt, sempre podem comptar amb els caps de cadascun dels tècnics divergents per desfer l’empat o, encara i tot, el superior jeràrquic amb més responsabilitat a l’organigrama, per trancher–com justament diuen els francesos per prendre una decisió i punt- que per això també es fan els organigrames, no només per complir amb criteris d’organització i qualitat. També cabia la possibilitat fa uns anys en un escenari com aquest, que els dos tècnics divergents acabessin divergent-se els plats pel cap i acabar com el rosari de l’aurora, i més si s’estaven buscant ja de fa temps, moooolt normal. Doncs no. Res de tot això. La cosa va començar a allargar-se perquè en comptes d’intentar cadascú recolzar i refermar la seva decisió, van començar a tirar-se floretes tots dos, l’un sobre la idea de l’altre i començar així una gara-gara fastigosa que pel que he sentit, encara no s’ha arribat a cap conclusió. Van convidar la Direcció Facultativa i fins i tot el Client a resoldre el problema, els quals varen acabar empatitzant de tal manera que, sembla ser, la setmana següent fou la Direcció Facultativa qui organitzà les reunions a la seva seu per poder encara donar-li voltes a l’assumpte del tauler i, la següent de la següent, l’organització de les reunions va anar ja a càrrec del Promotor o Client. Tots es van mostrar d’acord que s’havia de vetllar perquè el projecte s’executés en bona entesa i harmonia, donat que en cas contrari la qualitat d’execució de l’obra quedaria afectada, per acabar concloent que els usuaris del proper nou tram de carretera no tenen perquè carregar amb el pes de l’usdefruit d’una obra acabada en aquestes condicions de tensió i mal rotllo, doncs tot això es transmet a l’estructura, que no havia estat calculada per aquestes noves i eventuals sol·licitacions. El fet és que les dues propostes tècniques en qüestió susciten tantes passions que el tema ha depassat les obligacions de totes les parts implicades,  i ara ho volen sotmetre a opinió pública. El Promotor ha posat sobre la taula el tema internament als polítics que gestionen les obres de la contrada els quals, sense pensar-s’ho dues vegades, li han etzibat que estem a les portes d’eleccions i que ells no s’hi mullen. Ans el contrari, pensen que el millor és que aquest tema ho decideixin directament els ciutadans, i d’aquesta manera, doble efecte, car a nivell d’imatge és una mesura efectivíssima. Es farà doncs un referèndum sembla ser en poques setmanes a on tindran veu i vot els ciutadans censats de les dues viles dels termes municipals que uneix aquest viaducte, sobre quina opció tècnica volen pel tauler del seu viaducte. La forma de la pregunta encara s’ha de formular perquè sembla que no saben com fer-la per poder desdir-se després si volen fer el tauler a la inversa de com ho hagin volgut els ciutadans. Un globus sonda deixa entreveure una tercera opció a la pregunta -un deliri al meu entendre, impossible de fer tècnicament- amb la intenció que tothom surti content, que és realitzar cada tram entre piles del viaducte, la meitat del tauler d’una manera i la meitat d’una altra. Les unions i els assemblatges de les seccions, si són molt més cars i et surt una estructura malalta d’hipertensió des del seu naixement, escolta, això que ho decideixin els ciutadans amb el seu vot. Suposo que ja heu sobreentès que mentrestant les obres estan aturades, concretament a l’alçada de les piles car els capitells s’han de rematar segons el tipus de tauler que hi vagi a sobre. En fi, si us ha agradat, en un altre post ja us tindré informats de com anirà la votació, que sembla que no s’ha fet encara i tampoc és segur si s’aplicarà el resultat. 

Un dia a la piscina

L’altre dia vaig decidir després de, jo què sé, deu anys potser, tornar a una piscina. Coses de les crisis periòdiques, que et dóna per provar noves sensacions o gosar tornar a visitar el teu gloriós passat, per degustar-lo de nou amb una altra llum. El cas és que sense saber exactament la raó, em vaig tornar a trobar davant del taulell d’una piscina municipal. Ben equipat, motxilla a l’esquena, preparat per fer unes quantes anades i vingudes i sortir-ne content, amb la sensació de cos inflat per dins com el ninot de Michelin, haver fet esport, relaxació muscular, i poder pair millor així el no fer res especial la resta del dia, perquè la veritat és que no tinc res a fer. Després de tant de temps la flaire intensa a clor és un xoc emocional, però no en sentit positiu, sinó que em confirma que potser no ha estat una bona idea el tornar a la piscina, tot i haver triat expressament una hora on no hi va molta gent. Em tira enrere. Em sento incòmode. Escolta tu, som aquí, doncs cap dins! Arribo a la zona de vestidors i hi trobo dos senyors més grans que jo, un que ha acabat i que es prepara per sortir al carrer i un altre que comença alhora amb mi, ideal car no conec les instal·lacions i podré saber doncs en tot moment què he de fer, perquè suposo que ja heu entès tots que m’estic morint de vergonya. Ràpidament, per pura identificació, em ve Mr. Bean al cap i, en comptes de riure’m de mi mateix i anar per feina, em fa augmentar la sensació de ridícul. Ja no puc evitar que la presència d’aquest dos únics senyors -quina culpa en tenen, Déu meu- esdevinguin dues càmeres de Big Brother que no pararan de fer-me seguiment. Em bloquejo, m’assec a la banqueta i intento fer temps, fent veure que em costa treure’m el rellotge, per aconseguir anar darrera el senyor que ha entrat amb mi, doncs sóc incapaç d’avançar d’una manera fluida en una seqüència rutinària, que de jove he fet mil vegades en mil i una piscines. Na Fe de Déu, com ens hem de veure. Per fi, el senyor que se n’anava, se’n va –adéu-siau- i l’altre senyor ja va una tasca per davant. Com un robot, discretament, començo a fer el que fa ell fins que es disposa a tancar l’armariet on guarda les seves pertinences i jo no tinc l’euro corresponent. Cagomtot! M’agafa un rampell i surto en banyador, xancletes, casquet i ulleres a l’entrada, on mentrestant han arribat cinc persones, vestides de carrer evidentment, tot esperant per pagar i entrar. Em miren totes alhora mentre demano canvi de cinquanta euros per una moneda d’un euro. Hi ha qui em mira amb misericòrdia, un altre somriu –el graciós-, a algú fins i tot se li escapa una riallada remarcant la meva expressió –malparit-, un pare amb son fill i el nen que li diu: papa, aquest senyor parla amb un accent molt estrany. Dono l’esquena a la cua aquesta immensa, moment que l’encarregat em llegeix la mirada i em diu que no m’amoïni, que em quedi el bitllet, em dóna una moneda i em diu que li torni després. Ja un cop de retorn al vestidor, no hi ha ningú i aprofito per anar de pressa. A on és la piscina? Els cartells no ho assenyalen prou bé. Començo a obrir portes. Una eixida amb una rentadora, un cubell de roba bruta i pudor a eixida i roba bruta. Un despatx, afortunadament no hi havia ningú. Ja està, per aquí, per aquí és, unes escales. Unes dutxes de pas, anem bé. Em dutxo mecànicament però amb la humitat, i aquest estrès de merda, vaig ben suat. Què cony és això? Ara he de ficar els peus fins els turmells en aquesta bassa d’aigua calenta estancada? Això és fastigós. Un niu de bitxos, segur. Bé, pugem i ja som a la zona de platja. Visió de conjunt, una piscina olímpica que d’antuvi em semblava assequible i ara la veritat, em sembla la recta de Montmeló. Que n’és de llarga, la filla sa mare. Dos socorristes al fons de tot que em miren. Sóc l’únic que es troba dempeus a la vora. Tothom ve a la piscina a nedar, no a estar-se a la vora i això els hi deu cridar l’atenció. Al fons, darrera els vitralls entelats, s’entreveu una excel·lent panoràmica de París i la Torre Eiffel, que també em mira. Des de 1889 que no s’ho passava tan bé, la bella dona. Mirin, mirin com va aquest, amb el banyador, tot pelut i aquesta panxa, i aquest melic -els hi està dient als seus veïns, convidant-los a aixecar la vista cap al centre esportiu-. Tornem a la piscina. Hi han vuit carrers i observo el pa que s’hi dóna a cadascú. N’hi han dos on s’està desafiant la barrera del so i de fet, de tant en tant arriba a sentir-se la ressonància al recinte. Res a pelar. Dos carrers més tenen un cartell que hi posa « reservat » però jo no hi veig ningú nedant. Els socorristes em continuen mirant i jo ja no tinc temps de veure què cony hi ha als altres carrers perquè m’he tirat al costat d’on era en aquell moment. No em tiro de puntetes en vertical per anar-me acostumant, no. Em tiro de cap ja, igual que César Cielo anant a cercar la veritat a Pequín 2008, decidit a picar pedra de la bona. Tenia les ulleres posades i només de caure a l’aigua, un ull bé, perfecte i totalment estanc, però a l’altre m’entra una injecció d’aigua freda que em deixa borni. Merda! -amb això no hi comptava-. No he fet més que el sis primers metres amb la meva sortida “César Cielo” i què faig ara. Hi deu haver una desena de persones al carrer, anant i tornant, i per tant puc acabar fotent aquí una barrera en qüestió de segons de tira pa’lante ¿no? o os quedáis aquí paraos o montamo’ una mesa y yastá. Sa puta mare. A veure, organització, si us plau. He de sortir d’aquí ja! Afortunadament, es tracta d’un carrer lateral i surto adrenalíticament, constatant que tinc uns bíceps de figaflor perquè m’ha costat una vida sortir, inclús en aquest estat d’atabalementa. Un cop fora del vas, els socorristes asseguts i espatarrats petant-la sota el gran cronòmetre aquest habitual pels motivats, deixen de parlar entre ells i em tornen a mirar. Quina manera de complicar-me la vida, xec, amb lo bé que s’està a casa! A veure com arreglem això car el problema de les ulleres no és menor. M’he d’asseure i aquells que m’estan mirant tururut me l’estan subjectant. Trec l’aigua de la conca de la ullera mullada –una cascada acumulada- sabent que ja mai serà el mateix. Un cop s’ha mullat l’interior de la ullera és un drama, però en fi. Faig ventosa unes quantes vegades fins que crec fer-ne el buit. Vualà. D’totes formes m’està fent un mal la ventosa que crec que m’estan cremant la pell amb cera de depilar, no sé si això deixarà marca però el cas és que em fa mooolt mal. El millor que puc fer és tornar a l’aigua perquè tot plegat s’equilibri, el meu cap inclòs. Tornem a l’aigua, ara em fico de puntetes en vertical, discretament i a una cantonada, a veure-les venir. Confirmo que estan fent estil lliure o crol, o sigui que van per feina. He de fer com ells. Començo a nedar creient que arribo a una entesa catalana de progrés perquè tot i que se m’ha ficat una gota a cada ull, sempre amunt i avall quan moc el cap, puc resistir-ho. Què dic jo ara, no és cap entesa això, no. Una merda, nen! Escolta, així no podem seguir. Vaig a acabar la piscina perquè m’hauré de tornar a aturar a l’altra banda, ara al costat dels socorristes, moment on podré aprofitar per explicar-los-hi el meu problema i intentar justificar-me alhora que penso que no, que millor deixem-ho córrer, millor no dir res. Que potser estàvem dient d’acabar la piscina? Si no vaig ni per la meitat! Si no en tenim ni cinc! Caiguda als inferns. Jo ja no sé què fer, perquè he començat amb respiració bilateral a tres braçades per girar el cap a banda dreta i esquerra cada vegada però estic tan trasbalsat que m’estic ofegant. Passo a fer-ho només cap a la dreta, i a mi només a dos braçades m’ha semblat sempre en mode sprint i mai ho he volgut fer per respecte als que fan competi. A nivell camàlic no cal anar tan estressats, cony. Tanmateix, ni d’aquesta manera em sento còmode, però amb tanta olla de grills al meu cap i depassant el meu llindar anaeròbic -o sigui a punt de petar- aconsegueixo arribar a la paret de fons. Aljamdulà! No puc continuar aquí dins. Tornem a sortir, força braços, som-hi, amunt va, poso un peu a la canal Baridana de la vora i a punt de fotre’m un cop de mentó al terra, aconsegueixo tanmateix posant un genoll patèticament aixecar-me i sortir. Si us plau, he estat jo mateix qui he pagat per venir aquí avui. No m’ho puc creure. Ja ni miro els socorristes ni la Torre Eiffel. La gent, mi-te’ls, tots nedant, ells tots contents, desgraciats. Em trec les ulleres completament. Ara necessito fer temps perquè a cent vuitanta pulsacions que dec estar, si em fico a la piscina són els socorristes els que s’hauran d’aixecar. Comencem de zero, ulleres mirant cap al terra, que caigui tota l’aigua i sant tornem-hi, ventosa al quadrat. M’és igual, ja arribats a aquest estadi de malestar i ridícul espantós, no torno mai més a una piscina, l’únic que vull en honor al meu passat és marxar havent fet ni que sigui una piscina sencera. Vinga campió, cap dins! Començo a nedar, però aquest cop no m’he intercalat bé entre el senyor que acaba de passar i la senyora que ve per darrera, veig. La porto massa a prop meu. Quina mala sort. Va, que jo he arribat a nedar decentment i llavors efectivament, resolts els problemes de les ulleres, arribo a signar una vintena de metres de classe, bona disposició, respiració, harmonia i fluïdesa. Estic lliscant sobre l’aigua com Van den Hoogenband a Sydney 2000, nano. He tornat a guanyar l’autoestima en pocs segons i és que no n’hi ha per tant. Quan surti de les instal·lacions trucaré al meu amic i li diré que no m’ha anat tan malament això de la piscina. El ritme atès ha estat tan productiu que em trobo ja l’estela del nedador de davant meu. Començo a no veure res de res dels remolins i cinc metres després –estic realment en estat de gràcia en aquesta petita finestra temporal- li toco els peus. Merda. Se’m trenca el ritme, la respiració i torna l’angoixa, no sé com fer ara, amb tanta mala sort que em foto una hòstia amb el braç dret -que anava com una autèntica turbina Francis- contra la surada, que malgrat tenir les proteccions de plàstic m’ha fet realment mal, aaahhhh! Quedo completament estabornit, quin calmant, nano, no puc respirar! La senyora de darrera m’ha depassat dient adéu-siau fotent-me primer un cop amb el braç i després una puntada de peu, i jo abraçant la meva surada com un gamarús, ma mare, i jo abraçant la surada com un gamarús, ma-ma-re! Arriba un moment, tu, que ja llences la tovallola. Jo l’únic que volive era nedar una mica, collons, nedar una mica i ja està, tornar a casa, estirar-me al sofà amb el cos cansat i per tant, amb una bona justificació per jeure al sofà, i em trobo això. Abans de continuar com una boia enmig de la piscina surto d’allà espantat però sense forces, és a dir, nedant com un gos, travessant altres carrers, bloquejant i hostiant altra gent i si us molesto, me la sua, oi que ho enteneu? Me la sua. Surto de la piscina sense mirar ningú, travesso la zona de platja, baixo les escales, travesso ara el femer aquest de bassa amb aigua calenta de merda, ni em canvio, em poso els pantalons de xandall sobre el banyador mullat, mirant que ningú no em veiés. Ràpidament m’abillo com puc, surto d’allà cagant llets, li dono l’euro al simpàtic senyor de l'entrada, dic a reveure i em fico al cotxe amb el seient més calent que la temperatura ambiental i doncs, acollidor. Em noto un mal important al braç dret on m'he fotut el cop. M’ha sortit en qüestió de minuts un blau azzurro que t’hi cagues. Azzurro, estic jo, azzurro. A la piscina tornarà ta tia la Maria. De camí cap a casa començo a cantar Celentano a crits com un sonat: Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me…

Ratafia III: 66000

De vacances i més trempat que un gínjol, agafo el cotxe i començo la meva road movie. Cobrir el miler llarg de quilòmetres que separen París de Barcelona, ja sigui en avió o bé en tren escurabutxaques supersònic-cobrimelserveiperòviatseràhistòria és un sacrilegi si disposes de temps, i les vacances són sempre un bon moment per assaborir-ho a la carretera al teu ritme. Després d’unes quantes hores de bona musiqueta, yeah, unes quantes aturades-pipí, unes quantes bosses de patates chips, unes coquecoles i unes mans llefiscoses amb flaire a benzina, arribo a depassar el castell de Salses i començo a buscar algun lloc per halar com cal a la meva terra. Semblo un ionqui i en realitat ho sóc, nomes em cal reconèixer algun bon distribuïdor per aquestes contrades i fotre’m un bon tiberi. Amb temps per perdre, estimo convenient fer via cap a una vila qualsevol, la primera que trobi -que n’hi han de ben maques al 66-, i aparcar a on pugui, o sigui, pagant. Avui rai, cap problema, home. L’ocasió ho mereix. Un establiment atreu la meva atenció instantàniament perquè tants mesos fora estàs molt sensible a qualsevol canvi paisatgístic. I és que té les quatre barres sobre un fons groc a l’entrada. Em cau la llagrimeta. Creuo la vorera i efectivament, és la senyera, i des de fora ja s’entreveu una mica de què va. Es tracta d’un restaurant d’especialitats catalanes. Què estàs esperant, Serafí ? Cap dins ! -Hola, bon dia. -Bonjour Monsieur. -euuh, oui, pardon, bonjour, est-ce que vous auriez une table pour déjeuner, s’il vous plaît? –Oui, bien siiiiuuuur! Tot està ple a vessar. Senyal que aquí es cuina bé. Anem a comprovar-ho. Tot és català aquí. Ple com està el restaurant però, cap mot en català. Sento el mateix parlar que el que sento cada dia quan no estic de vacances, un accent però una mica més fort o marcat que, la veritat, em resulta més natural i familiar a l’oïda. Deixem-nos d’hòsties que tinc mooolta gana i doncs, com si em porten cuscús ja un cop asseguts. La carn, que com la vull ? Ben feta, si us plau. Que bé, tu, entès a la primera! Carn ben feta, home. Com em costa sempre d’explicar aquest matís més amunt del paral·lel 43. El Vi? De la casa, de la casa. Estic ara veient el que mengen els de la taula del costat i ja estic regalimant. Ah, no us ho havia dit, que no me n’oblidi. Totes les taules tenen les estovalles amb els colors de la senyera. Avui menjaré sobre la senyera, com un senyor. Els tovallons, la senyera. El davantal dels cambrers, la senyera. La tapa de la llibreta per apuntar-hi els menús dels clients, la senyera. Inclús observo el mític ruc per aquí, una barretina per allà, un porró també, tot col·locat en llocs ben preponderants. Estic menjant tant i em sento tan bé en aquest lloc que m’he acabat quedant com a darrer client. Truco al meu amic per dir-li que arribaré a l’hora convinguda a Barcelona, i alhora penso que el fet de parlar obertament català en públic pugui ser l’inici d’alguna conversa amb el personal de l’establiment. Cap efecte. Potser només s’han adonat que no estava parlant en francès. Bé, després del cafè, boníssim també, que aquí tot és bo -no podria ser d’una altra manera- m’han vingut unes ganes formidables d’anar al lavabo. Demano pel lavabo –en francès- i malgrat les ganes de cagar arribo a poder retenir que la tapa està folrada amb la senyera. L’aixeco i observo que la peça següent, a on poses lo paner, equiliquà, la senyera. Ben net, tot sigui dit. En fi. Tot seguit, després d’haver eliminat per complet la meva pròpia retenció em netejo amb paper del cul, i hòstia primavera: la senyera. M’vaparir!, ja ho sabia jo, que algun dia havia d’arribar que em farien trobar-me de morros amb la disjuntiva d'haver-me de netejar el cul amb la senyera o fotre’m. Una mica trasbalsat per tot plegat -potser pel vi de la senyera també, escolta- surto del lavabo, pago, dono les gràcies –en francès- i me’n vaig content d’haver-me concedit un plaer de categoria en aquest indret tan i tan català. Cap a casa, però Casa amb majúscula, vinga, cagant hòsties, però ja! Reprenc el meu viatge i quan vull entrar a l’autopista em diuen que està tallada al Perdhuts. Com? Demano a un gendarme que he trobat a la rotonda, molt amable, que em diu que hi ha una senyera travessada a dalt de tot i vés a saber quan l’aixecaran. Cagomtot. Sort que la geografia és el meu fort i més després d’haver menjat i evacuat. Agafo la carretera de la costa, que tinc molt de temps a perdre jo ara de vacances i no vindrà d’aquí. Quina meravella de paisatge, brutal, jo no coneixia res de tot això. Dec estar ja a prop de la frontera i a aquestes hores de la migdiada tens el sol al sud i doncs, de cara per poder posar-te, si vols, cara al sol. De cara de cara, depèn, la veritat, perquè de les ziga-zagues i pujades i baixades del trajecte aquest m’ha vingut el reflux del vi de la senyera I això pot acabar en vomitera, així que m’aturo el més aviat que puc en un d’aquests llocs no assenyalats, ideals per fer una paradeta i un pipí. Obro la finestreta i prenc una mica d’aire. De sobte, veig el cap de Creus -primeres imatges del Principat- i tot intentant albirar el Port de la Selva a contrallum em puja un sanglot des de les entranyes que esdevé plorera. I és que m’acaba de venir al cap la significació del llibre de Michel Houllebecq, Soumission, que vaig llegir fa uns quatre anys, a Algèria, ves per on. Llibre titllat de racista, xenòfob, i no sé què, per gent que només va amb llums curts en nits sense lluna. La seva lectura em va trasbalsar, car darrera l’expressió franca d’una angoixa i uns temors, que volia compartir amb els seus conciutadans, ens trobem una declaració d’amor al seu país com poques se'n fan -evidentment com ell l’entenia, no et fot ?  Per això és l’escriptor-. És massa simplista i injust qualificar-lo de racista, perquè tanmateix, el cert és que no es va tallar un pèl i va apuntar en la seva exemplificació cap a una religió en concret, que és per això també que ha tocat els voravius a tothom i ha venut i està venent la tira de llibres, però la tira. A cada llibre nou que treu, en ven la tira. Dels pocs ara mateix al país del formatge que en venen la tira –llibres de paper, tu- havent esdevingut tot un cerca-bregues collonut. A mi em va frapar aleshores perquè feliçment no tenia cap a priori, tot això de racista sobre l’autor i tal ho vaig llegir després. La lectura que en vaig extreure jo és que ell -que segons ha reconegut, no creu en cap deïtat- volia il·luminar la seva França amb la idea de què la bandera del laïcisme proclamat de sa république chérie és per natura menys contundent que la de tota altra religió. I que els citoyens haurien de ser sentinelles i defensors d’aquest laïcisme que, la veritat, ara per ara, trobar arreu defensors del laïcisme és quelcom tan estrany com trobar defensors de la respiració. El laïcisme demana rec, prendre’n cura i un treball actiu, si vols que hi perduri. Has d’anar canviant la tela de la bandera periòdicament, perquè s’esguerra més fàcilment que la de tota religió. Has de reivindicar una mínima pertinença, has de fer alguna petita cosa en el teu dia a dia perquè sinó ve l’altre i posa la seva bandera -molt més consistent- a l’estil dels squatters quan has marxat a comprar el pa i t’han canviat el pany de casa teva. Interessant de remarcar en tot cas que en això de les banderes, hi ha diversos tipus de banderillers. Els que passen per la vida i consideren que amb clavar-la una sola vegada i a on toca -o deixar-se-la clavar, sembla ser que hem de dir ara també (n. de l’a: putain,mais non, arrêtez, c’est pas possible!)- ja n’hi ha prou, o bé aquells que no han de clavar-la mai perquè els hi ve tot donat. Això -ja ho veieu-, manuals d’estil, els que vulgueu. Finalment, no sé per què, entre el sol de cara o el cara al sol, haver trepitjat casa, lo vi, el Houllebecq aquest i l’afartament de senyeres -que no de senyores- m’ha vingut, com una revelació divina, el que l’espera exactament al meu país després de la cagada del proclamo-no proclamo. A l’any 2050 trobarem al Principat per tot arreu els mateixos restaurants com el que he dinat avui. Evidentment, no es parlarà el francès amable, elegant i primmirat que m’han ofert avui. Es parlarà un castellà noble, contundent, viril de vegades, com el que podeu trobar ara ja a 2019 en les declaracions omnipresents d’un que va de líder del nostre poble, amb jaqueta de cuir o samarreta de malo-malote, en acord a la temperatura del moment a Madrid o a Barcelona. Els nostres néts voldran anar a estudiar a Madrid, i en cas contrari a l’estranger car it’s so cool, yeah, guys i de fet, l’única manera de trobar una bona feina per exercir-la a Barcelona,  contra els barcelonins. Ens ompliran de senyeres a tot arreu i es faran més aplecs sardanistes i castellers que mai. Estarem encantats, sobretot la gent gran, o sigui, jo quan ja hagi tornat resignat i els meus antics amics castellanoparlants de joventut m’estiguin esperant amb el garrot i abans d’abraçar-me, em diguin: ¡pero tú que te pensabas, pringao. Anda, ven aquí! Després, quan deixem de ballar la sardana, sentir la tenora i explicar-nos les nostres vides, tots a recollir-se cadascun a casa seva i a hablar castellano. Una assimilació en tota regla, sí senyor. Però de les de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor. Encenc una cigarreta i em trobo, per fi, més relaxat. Ara ja sé que serà complicat de tornar-hi i ho assumeixo. Al capdavall, jo l’únic que demanava és tenir un poble propi, com els altres, ni més ni menys, que la gent parlés el que li rotés però se sentís obligada a parlar en català si voliva progressar. Una capital que escampés per fi la riquesa que potencialment n'és capaç de treure donada la seva posició i imaginari increïbles. Que se li pugués també treure el tap a la cultura pròpia que amaga ofegada des de segles, i moltes més coses. No haver de demanar perdó i plegar-me a altres accents ni maneres d’entendre la vida, si no ho vull fer. No podrà ser. Millor saber-ho quan abans millor i tornar a ficar-se a l’ou. Pensava que sense maleïdes guerres com ens les han explicat, sempre hi havia alguna possibilitat de què la gent pogués parlar raonablement de quina manera volia viure i emperò ha resultat tot el contrari però, a més, escolta tu, de manera impecable. Com un eficient servei d’intel·ligència, sense cap desgràcia a lamentar. Il·lús. Ha estat un xoc massa ràpid en temps geològic humà perquè una ànima mínimament compromesa pugui entomar-ho fàcilment. El que no havia aconseguit ningú amb armes, ni períodes de repressió i terror, ho aconsegueixen amb una corbata i un vestit de seda en un tres i no res, els de fora i els de dins, en menys de mitja generació. Respiro una mica després del plor i ara m’entra una riallada histriònica però pal·liativa -abans de tornar a cordar-me el cinturó- quan imagino una adaptació d’un acudit dels d’abans, quan podies fer tot tipus d’acudits sense por i no et titllaven ni de masclista ni linotipista. És el següent: Vaja, noto alguna cosa aquí darrera. No m’estaran...assimilant? Perquè no, això no està bé, que ens assimilin. Ai, oi! Però bé, potser que si anem assimilant...en podem parlar, sí, sí, ves assimilant-me, claro, sí, oh, me asimilas, asimílame, más, asimílame, que vas bien, claro que sí, claro que sí, mi vida. Sí, sí, no dejes de asimilarme, por favor. ¿Pero cómo no me has asimilado antes? ¡Dios!

Ratafia II: el vestit de la Frozen

L’altre dia vaig oferir-vos el meu primer post dedicat a la política catalana, tema tabú, incòmode, feridor i, ara més que mai, una mina antipersona en potència. Parlar de política, quan no formes part del poder, i a sobre no t’hi dediques, t’acostuma a tancar més portes que no pas obrir-te’n. De fet, només pot arribar a complicar-te la vida. Tanmateix, es dóna la circumstància que, en el meu cas, esdevenir observador de la política principalesca m’ha posat tan malalt –com ja sabeu- que abans que els meus m’hagin de portar a un frenopàtic i per tant, no poder gaudir d'ells, ni de la feina, ni dels plaers de la vida, m’estimo més fer cas i prendre’m seriosament aquests tres posts que m’ha receptat el doctor. I aquesta segona píndola d’avui és la que m’ajudarà a compartir amb vosaltres la meva opinió a cor obert, car s’està fent una merda tan gran al parlament i en general, que jo crec que és molt sa de participar a les ones hertzianes weberes i dir-ho ben alt. Amb accent ebrenc-ampostí us ho dic, que trobo que és la millor sonoritat pel català parlat, de dir MERDA. Deixem estar però la ràbia, que cansa i no porta res de bo. Avui m’agradaria parlar-vos de com veig jo allò que ha de venir. Al canal català de tuitort no tenim darrerament més que “mierda escueta” -que diria el meu estimat progenitor- però per sort, i gràcies a Déu, tenim un grupuscle de gent la qual fa goig de llegir-la cada dia. Són gent que, malgrat el seu posicionament ferm i clar, es riuen sempre d’ells mateixos i són capaços de, enmig d’una correguda i excitació de fils desvariant a tort i a dret, començar a matissar i argumentar, i oh, miracle, algú potser canvia d’opinió. Així mateix, els veus que són gent que no es casa amb ningú. Resultat: no tenen 100.000 seguidors. No és mala cosa, penso. És una de les claus de recerca que jo utilitzo per intentar trobar gent de nivell –a veure si se m’encomana alguna cosa-,  gent de fusta, no de contraplacat, i estar segur que no em venen motos d’aigua al desert. Doncs bé, fa pocs dies hi ha hagut un fil on aquest grup de la llum –anomenem-los així- començava a parlar de les conseqüències del desastre aquest on ens trobem des de fa temps, que ja hem esmentat i que no vull tornar-ne a parlar. Acostumats com estem al curterminisme i a comentar quasi únicament allò que està passant -i que ens posen a davant com els gossets-, no gosem parlar de les possibles conseqüències, conseqüències a llarg termini, vaja. És a dir, saber a on ens portarà la putrefacció aquesta, aquest ferum de claveguera que ni amb mascareta homologada OHSAS 18001 ni la vacuna de torn et pots salvar, i intentar fer una projecció a tres o quatre hiverns per exemple, posem per cas.  I aquí és on comences a veure la gent a la que aquest tema l’importa i molt, i se’l sent seu més que cap altra cosa. Són gent, poca, que pateix realment perquè se saben al cantó més feble de la cadena tròfica geopolítica. És en aquestes condicions -quan parles de supervivència- que arriba la lucidesa i algú conclou magníficament que aquest merder en el que estem instal·lats és una magnífica estratègia per acabar amb... si no voleu que em posi apocalíptic de duro, no diré el poble català, d’acord. No home, no. Ja sabem com es fan les coses aquestes avui en dia en els països civilitzats i no es fan com es feien abans. Amb tot aquest malson de ja fa un any i mig –veure el post anterior- hem donat temps a l’altra banda per cosir una estratègia que s’està revelant molt eficaç. Des de la seva seu han ben lligat les nostres elits pels dallonses i tots plegats ens estan fent un vestidet la mar de maco als catalans. Escolteu, quin sastre, tu, ni a Londres! Ah, que ja sabem qui hi ha allà, ara, a Londres. Segur que ha fet baixar un sastre bo cap a la península en primera classe i visca la Verge de la Pietat perquè renoi, quines proporcions, quin tall, quina tela. Ens estem mirant i remirant tant el vestit que segur l’acabarem comprant. Quina tela!, -això dic jo-. Arriben a conèixer molt bé els nostres gustos, la veritat. I és que, a l’hora de vestir, a Madrid es vesteix amb més classe. És pura qüestió de seguretat i protecció en unes condicions de contorn pròpies d’una metròpolis prou ben vertebrada i doncs, l’expressió resultant de satisfacció en sortir al carrer. Això és un fet i és així, per tant, es vesteix millor, tan homes com dones. Perdoneu, que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Deia abans, que no em sentireu dir dramàticament que volen acabar amb el nostre poble –això sona horrorós-, ells estan per sobre d’aquests plantejaments, com les seves quatre torres. No els subestimeu. Diria que el que volen és aprofitar com cal aquesta maror i treure’n peix en abundor, que vol dir senzillament en aquest cas, acabar amb les aspiracions del poble català, que a fi de comptes, és el mateix del que estàvem parlant. Un poble sense aspiracions és una persona gran que viu tota sola, sense telèfon ni família ni veïns, asseguda a la butaca del menjador davant de la tele, un dia i un altre. Un dia es mor i ningú no se n’ha adonat. La cosa pinta malament, pinta malament perquè amb perspectiva és veritat que l´únic que ens havia fet creure i entendre que Catalunya era quelcom més que una regió -i parlo dels meus quaranta anys de vida- és en Jordi. Ah, perdoneu, que ens fiquem en un merder parlant del Jordi, també. Però, malgrat tot, puc seguir? Ara no s’estila de dir una sola cosa bona que hagi fet aquest home. Anem a intentar-ho, va, només perquè sigui més arriscat que fer el contrari. Qui ho anava a dir. Durant la seva presidència de vint-i-tres segles he pogut aprendre el català com cal, i és un fet que la categoria que se li atorgava implícitament a aquest idioma  –jo aleshores per motius d’edat no podia copsar aquestes coses- em feia prendre-me’l seriosament i aprendre'l, malgrat no parlar-lo. Ara, actualment, a les mooooooooooltes zones on el català no és llengua majoritària, -jo ja no hi visc, no puc parlar amb rigor, gairebé mai parlo amb rigor- jo diria, pel que m’arriba de tuitort, que la cosa no pita. I és per aquí que plora ara la criatura i, properament, a tot arreu. Amb les institucions pervertides, tothom qui mana pensant  més aviat en no ficar-se en merders que en fer política, el castellà s’obre pas sense dir ase ni bèstia i escolta, tu, s’obre pas, vualà, què voleu. Un cop perds tu mateix les teves pròpies eines, les poques que t’havien deixat per defensar coses com la llengua o millor dit, tu mateix des de la presó i des de fora de la presó has deixat de donar-li importància a la llengua, que és la teva sang, comença l’hemorràgia. I l’hemorràgia comença per les parts geogràficament més allunyades del poder, ni que sigui el poder de plastilina que representen en aquest moment les nostres institucions de fireta. Això vol dir que el detector de gas està massa allunyat de qui hauria de fer virar el timó. Això inclou tothom qui pugui influir d’alguna manera que, com es normal, si viuen al centre no aniran a fer compres al cinturó vermell-taronja i sentiran el nadó plorar -com deu estar passant-. En tot cas, repeteixo, jo ja me n'he fet ressò, sense fer cap treball de recerca, de les opinions d’alguns professors de secundària en banlieue, que estan a punt de coquetejar amb jacopaco. Ja podem anar analitzant dins de tots els nostres cercles de confort catalanoparlants i inferint conclusions de tota mena que aquí tenim ja –està passant- el vestit de la Frozen descosint-se i esfilagarsant-se per baix a velocitat supersònica. Aquest post no el llegirà ni el tato però això quedarà escrit. Amb tot allò que s'ha fet malament i allò que no s’ha fet des del primer d’octubre de 2017 cap aquí, ja estem a la vora del penya-segat. L’autoestima i la carcassa es perden en un tres i no res, com els calers guanyats al casino. I com que no tenim un estat, ja hem pogut fer les reformes que vulgueu en estucat o en venecià, que el nostre país era un casino i molta gent ha volgut jugar-se’l i perdre’l  per quatre duros. Ara mateix objectivament tenim un jutjat espanyol jutjant uns catalans. Aquesta metàfora és massa poca metàfora, tota una crua realitat, quelcom massa fort per l’estómac si no has menjat alguna cosa i l’impacte està essent demolidor en tots els aspectes. Jo, potser, amb els meus vuit cognoms de fora aquestes coses no se’m passen de llarg. Les pispo des del minut zero perquè, malgrat haver esdevingut de la resistència, jo en menjava, i per tant en puc menjar, de ratolins. Acabo pessimista i és que, des del meu sofà, comprendreu que, motos, les justetes us en vull vendre. Agur.

Ratafia

Quan vaig pensar en reproduir, de la manera més fidel possible, la meva olla de grills negre sobre blanc i començar a escriure, pensava que el resultat seria un lògic i progressiu alleugeriment. M’imaginava els posts com una mena de parts –que podem parlar de parts, els homes?- on et quedes molt a gust després d’haver donat a llum. No anava errat, no. El que passa és que no és exactament això, tan sols, el que succeeix. A força de estar sempre a l’aguait per detectar una idea, retenir-la tremolant al cervell fins que el moment sigui l’idoni per agafar paper i bolígraf, anotar-la per no oblidar-se’n, seguidament fixar al cap també les idees clau en el desenvolupament d’aquesta idea principal, i anotar-les per no oblidar-se’n, trobar el moment de començar a escriure, esborrar-ne algunes de les parts que resulten desgraciades, afegir-ne d’altres quan ja ho creies tot enllestit, tornar a llegir-ne el resultat. Peera’t, pera’t! Corregir-ne l’ortografia, retocar-ne la sintaxi. Saber tanmateix que no en saps un borrall i reconèixer que el nivell no atenyerà finalment el que tu voldries reflectir. És clar, què voleu, arriba la nit i el resultat és acabar amb el cap com un timbal, tot vermellot, la resta del cos gelat i el cap, les orelles i les galtes, tot vermellot com un misto, i és clar, et costa agafar la son perquè, que si això i allò, no ho hauries d’haver explicat així, que si a on va una coma va un guió, i a més, hauria d’anar més endarrere, que si he de traduir també les frases fetes. I malgrat tot, tornar a la realitat i que demà al mati ben d’hora no m’oblidi d’inflar les rodes del cotxe. Les rodes, les podria inflar jo amb els collons, que en van ben plens! I a sobre, lluitar també amb aquesta merda d’ordinador, que era magnífic i l’enveja aleshores quan va sortir al mercat i que ara, si el poses sobre el llit, el somier s’enfonsa i a més de la calor que en desprèn, t’arrisques a un incendi. Seguim esmentant l’ordinador, perquè és que s’apaga i s’encén inexplicablement i com em deixi tirat aquest malparit hauré perdut unes hores del meu poc temps lliure de lleure, que oficialment no en puc tenir jo, de temps lliure de lleure. Actualitzi el seu ordinador amb la nova versió que acaba de sortir de no sé què. Actualitzi’l ara, després, o aquesta nit, però ha d’estar endollat, eh? Escolteu, deixeu-me tranquil ja. M’esteu atabalant! -que deia el més handsome de tots els handsomes a “Rebel sense causa”-. La veritat, no sé quin dia vaig pensar que el millor que podia fer era provar de posar-me a escriure. I la culpa de tot, sabeu qui la té ? Jo sí que ho sé qui la té, perquè és el meu problema principal ara mateix i doncs, el primer interessat a no fugir d’estudi. És la meva frustració. Ja està. Ja ho he dit. I qui té culpa de la meva frustració? La ratafia. Sí. La tenen aquests responsables nostres que ens van posar la mel als llavis i que ens van prometre la terra promesa sense gaire esforç car només era qüestió d’unes quantes manifes, de lògica, bondat i de tenir raó i que el món ens mira. Van engalipar gent amb bona fe, molt capaç, que tenia les idees clares i feines fixes i ben guanyades a banda i banda de l’Atlàntic, i els hi van suggerir de deixar-ho tot i tornar per treballar plegats en una missió de Déu. Després, passi el que passi, és clar, el teu prestigi i la teva carrera te’ls tornes tu a restablir com bonament puguis, home, què et pensaves? La política, la política catalana, ni que sigui de puntetes era això, beneit, o què esperàveu, sortir-vos-en de franc? Il·lusos. Continuem. Després, a sobres, en comptes de reconèixer tots la primera gran errada amb l’esfullament de la margalida del proclamo, no proclamo -ningú no és perfecte, escolta, cas que volguéssiu perdonar-los un primer cop, perquè som gent molt raonable, els catalans- i tornar a orientar mínimament el missatge vers uns altres postulats, doncs no, els havíem de tornar encara a votar sota gairebé les mateixes premisses el desembre del 17, perquè sinó érem uns traïdors a la pàtria. I a sobre, més encara, després de moltes i moltes traïcions internes i cops baixos de clavegueram, -o bé creieu que el clavegueram aquí sempre és cosa dels altres?- encara actualment no es volen, ni es voldran retirar, ni reprendre les antigues feines, si és que en tenien. A sobre, ara posen les seves famílies també al caixa-cobri i m’ho volen fer passar com una carta a la bústia. I aquesta frustració és senzillament insuportable, senzillament perquè passa a casa meva i tenim els nostres –vostres també- nens i joves que estan creixent allà i no es mereixen aquest fangar i terreny abonat a la confrontació reduït a les passions més baixes, pudents, llefiscoses i perilloses, que és això el que els hi esteu deixant com herència de vida, quan surtin més tard o més d’hora de l’escola. Nosaltres, ja adults, mira, farem el que podrem, que és mirar de no fer molt més el ridícul i tirar de veta si un dia van mal dades i agafar la guitarra potser, comprar una rulot, i remuntar o baixar –segons des d’on peteu el cable-  vers la Camarga  -l’occitana, no el restaurant, malpensats- a veure el sol més bonic i net d’Europa i que ens bufi una mica la tramuntana o el mestral a la cara, que allà s’anomenen igual. Venga, Tonino, hala ya !!!! No, no he acabat. No he acabat perquè no hi ha dia que passi, que no us vegi aprofitant per inflamar encara més aquest esperit de victimisme xaró –arreu i particularment a la tele, que no es pot ja ni sintonitzar- i d'acusació sempre als altres per no gosar prendre el brau per les banyes. Si no ho podeu fer, que ho veig perfectament normal perquè qui faci açò de debò s’hi juga el pa i la pell, en tota l’extensió d’aquestes paraules, retireu-vos que ja ho faran d’altres amb millor o pitjor fortuna i recolzament, això ja es veurà, però no ens enganyeu més. No ens enganyeu més. No ens feu escriure més cartes a no sé qui ni demanar dies a la feina per anar a Brussel·les, que la feina és quelcom seriós, ni pagar quotes bidon, ni fer-nos pensar en repúbliques virtuals, i entre tots mirar de deixar d’enviar-nos ja whatsapps de merda. No hi ha dret que trafiqueu així amb els sentiments i l’avenir de la que dieu la vostra gent, que érem nosaltres, i és que jo, malgrat el meu vot -amb el que us heu eixugat el cul fa un munt de mesos- ja no sóc vostre. Aquest és el motiu real de la meva frustració. Vejam, què és el que espereu de l’altra banda, aplaudiments ? Un « Laissez-passer » ? Catifa vermella ? Ells se senten tan patriotes, com a mínim, com vosaltres i s’encarreguen de deixar-ho ben clar i només faltaria, ells defensen a la seva manera de sempre, sí, a tot preu, allò que volen fer seu. A tot preu. Que la força la tenen ells. Que no ho fan adequadament. Que els nostres prenen més riscos. Això ja ho sabíeu. Què esperàveu després del que vàreu veure el primer d’octubre? A més, què en guanyem d’acordar si és bo o dolent, èticament, allò que fan aquesta gent ? No hi ha entesa possible i per tant, la nostra gent ha de saber gestionar, viure i treballar en aquesta no entesa. Sabent d'una vegada per totes que no hi haurà entesa. Mirem-nos primer a nosaltres mateixos, d'una vegada. Eh, jo als altres partits no els he de dir res sobre allò que han de fer car no els he votat. A vosaltres en canvi, sí. Estem d’acord que quan el govern espanyol es sent tocar el voraviu, reacciona. Aquell qui es pretén com a govern català, què ha fet o què fa? Jo penso que, en realitat, ja ens va bé i potser mai no ens han tocat ben bé el voraviu. Ens han tocat una altra cosa que potser ens ha agradat més, i així doncs, en comptes de bloquejar el nomenament del President de la Generalitat sine die per demostrar un mínim de compromís envers la figura del President -la seva figura, almenys aleshores per unes setmanes espaterrantment inapel·lable a l’internacional- i que era de fet l’única sortida possible llavors al coll d’ampolla d’interessos corromputs on ens havíem ficat nosaltres mateixos durant l’hivern -i així almenys, que es foti tothom amb un missatge potent al món aquest, que us agrada tant, que seria quelcom així com: no es pot governar Catalunya-, doncs no. El que fem, en canvi, és investir un altre senyor, l’enèsim d’una tria lamentable, que no el vàrem votar, i viciem i pervertim el Parlament i la Generalitat fins a extrems impensables -ni pels nostres adversaris ideològics, bocabadats per l’espectacle- i fer-les esdevenir institucions de fireta, les quals directament podem traslladar ja avui i per sempre a Catalunya en Miniatura, doncs ja no ens calen les imitacions. Fomentem l’activisme contestatari i deixem tirats en la misèria a qui se la juga, qui se la va jugar com vosaltres no ho fareu mai, ni jo tampoc. I en comptes de sortir de les institucions espanyoles i buidar els seus escons guanyats amb els nostres vots i no ficar-nos en substitucions de presidents de governs -que vosaltres mateixos goseu qualificar de forans-, continuem esmorzant al Palace i gaudint de Madrid. Madrid atreu, bandarres. Madrid se us arrapa al cor com una paparra, que ja el coneixem bé, Madrid. A vosaltres no us han tocat el voraviu, no. Que et toquin el voraviu vol dir remoure’t per dins, les entranyes, quelcom relacionat amb la dignitat. Quan estàs disposat à tout lâcher perquè t’han arrabassat fins i tot el cognom. Almenys, l’estat espanyol no ens enganya. Ens va portar el vaixell fins i tot uns dies abans. Al capdavall, un cop confirmes el que s’ha escrit  i llegit tantes i tantes vegades als llibres d’història, que tothom ens els ha mirat d’amagar –amb molt d’èxit, tot sigui dit- no pots seguir enganyant el personal. Us heu d’aturar, nois, si us plau, us heu d’aturar! Escolteu, moltes gràcies de debò per haver-nos portat, ni que sigui a empentes i rodolons, amb més o menys convicció, amb més o menys encert, amb més o menys maquiavel·lisme, però per fi, a les portes d’un referèndum, defensat  heròicament i única pel poble, amb tot en contra i unes quantes porres, però alhora prou ben venut a l’estranger, Déu n’hi do, al meu modest entendre- i a més, que vàrem guanyar! –ai las, sí que ens va mirar el món, sí, uns dies..: aquells Dies-. Ara però, un any i mig després, que negueu tot el que va passar, retireu-vos ja d’una vegada, honors -deshonors ja, més ben dit- i relleus. No us vulgueu cobrar res més com esteu fent amb aquest vodevil perquè no us heu de cobrar res, de tot això que vàreu fer aleshores se’n diu simplement servei a la societat. Qui es ficà en política a Catalunya els darrers anys sabia perfectament el pa que s’hi podia arribar a donar, ningú no us obligava ni a ficar-vos, ni a no saber renunciar a temps, si era massa forta la pressió. Deixeu, si us plau, fer ara la feina aquesta d’Ítaca a altres persones i nous col·lectius que vulguin provar-ho i tinguin menys a perdre que vosaltres, que vostres butxaques ja en deuen anar prou plenes, que ja la hem cagada prou i com diu el Julio Iglesias, ho sabeu. Potser els que vindran, o estan arribant ja, a voler fer aquesta feina, tindran el mateix a perdre que vosaltres però potser les seves conviccions siguin un xic més fermes, que us semblarà estrany aquest matís a vosaltres però n’hi pot haver, es pot donar aquest cas perfectament, que hi puguin haver millors representants que vosaltres. Fora tots! No ho fareu, reconèixer un error així en un país, a on des de l’avió veus alhora els Pirineus i el Caro, és massa penitència a portar a sobre per a la resta de la vida. Ho torno a dir, esteu pensant més en les vostres vides més que no pas en les d'aquells que us vénen a darrera. A on érem? Ah, a la meva frustració. La frustració aquesta que no em trauré ni escrivint, ni amb àcid acetilsalicílic. De moment, aquí em tindreu al sofà, sí, des del sofà recuperant-me, perquè aquells que heu fet emmalaltir a mi, i al vostre poble, sou vosaltres, que no us càpiga cap mena de dubte. Doctor Gradus ad Parnassum m’ha diagnosticat dissonància cognitiva processista, comunament anomenada raholitis. M’ha dit que sort que em vaig baixar per fi del vostre tren quan vàreu proposar el primer candidat per aixecar-li la camisa i substituir en Puchi, que mira, era més murri i batallador que la resta, fins un moment que es va adonar que estava defensant un holograma en comptes d’un país i des d'aleshores us ha posat el Torra, es fa l'orni i us balla la lambada dia a dia davant dels vostres nassos. Mireu, proposo acabar bé aquest post. No em sentireu parlar dels presos i tampoc del judici, ja està. No és poca cosa. Aquesta és la meva contribució al sentiment d’empatia que darrerament sembla ser que demaneu a tothora i que voleu posar de moda com a prova d’adheriment a la vostra causa. És el moment de l’empatia. Salut.

Gratacels

Fent honor al títol del meu bloc, una bona dèria meua són els gratacels. Els gratacels, o bé t’agraden o bé els odies, no crec pas que puguin deixar-te indiferent. Són també subjecte -com a element arquitectònic i per tant, com a obra d’art de millor o pitjor factura- de tot tipus de retorn i d’impressions a nivell individual i a nivell col·lectiu, per part de la societat afectada per la seva contínua presència. Un cop construït, un gratacel ha vingut per romandre i ocupar un volum apreciable, fet que canvia la fesomia de l’entorn i altera per sempre l’equilibri al seu voltant. No es pot deixar de banda que aquesta és l’essència de l’arquitectura i per tant, els gratacels no són quelcom immòbil, sense vida, que un dia van aterrar com un meteorit per obra i gràcia d’un arquitecte i un alcalde. Els gratacels es porten a terme per a una intencionalitat clara, atorgar presència i potència a una ciutat. Potència específica al seu indret en particular, donat que en molt poc espai, com diem, tapen la visió, fan ombres, i confereixen una omnipresència que ens frapa i condiciona la nostra manera de comportar-nos quan estem a davant, sigui d’una manera aïllada o permanent, quan ens hi trobem dia a dia. Res es deixat a l’atzar i l’arquitecte i el seu equip, ple de becaris que treballen per a ell sense cobrar, buscarà la manera de, a més de conjugar funcionalitat i servei, impactar de manera puntual i alhora perenne amb la seva obra. Aquest efecte i la sinergia amb la resta d’efectes del treball d’altres col·legues configuraran la personalitat de la ciutat. Si amb l’escultura, l’urbanisme o el patrimoni més antic, per exemple, ho entenem de manera natural, hauríem d’arribar a inferir exactament la mateixa conclusió amb els gratacels, tot i que només es pensi moltes vegades únicament, no sé per què, en el contingut i funcionalitat més que en el continent, és a dir, si serveixen per a despatxos, habitacions d’hotel o habitatges. Aquestes caixes doncs no són inofensives, ben al contrari, el seu pes específic arriba a definir el tipus de ciutat que trepitgem, esdevenint una mena d’equivalent de la massa muscular de les persones. Jo és una de les primeres coses que faig quan arribo a una ciutat o la vull conèixer abans de viatjar, observar quins gratacels té i com es troben configurats dins de la seva superfície. Aquí me’n recordo vivament de Google Earth, i d’altres instruments que et permeten visualitzar bé aquests indrets des de qualsevol perspectiva i fer-te somniar. No ens anirem per les branques però és un fet que les ciutats són concentracions enormes de persones, d’ànimes, on passen moltes coses alhora i on es donen, per tant, possibilitats exponencials de créixer i de desenvolupar-se en un mateix lapse de temps, podent triar així la teva aventura vital davant d’un ventall molt més ampli d’ofertes, comparat amb el món rural. No és d’estranyar doncs, que les ciutats inflamin l’esperit dels més agosarats, dels més desorientats, dels que busquen un canvi i siguin doncs, motor i catalitzadores del nostre món. De fet, és per això que existeixen les ciutats, per fer més fàcil l’intercanvi, i tot intercanvi implica progrés. Tornem del brancam, parlem dels gratacels com una targeta de presentació de les metròpolis, la seva realitat, el pes evident o inexistent en el passat segons el cas, o sigui la seva història, però també les seves pretensions i, per defecte, les ínfules i aires de grandesa, potser ateses o potser ofegades anys després. Un gratacels buit, rovellat o deixat de la mà de Déu, per exemple, és un testimoni d’un error o de misèria, i ben a la vista de tothom. Detroit. Així doncs, poca broma amb els gratacels, que et permetran de copsar, ni que sigui albirar, si la ciutat on deixes caure la bossa de l’esquena al terra val la pena o millor tocar-ne el dos abans de fer-te més il·lusions. Evidentment que m’agraden totes les grans ciutats del món i sempre has de carregar amb l’evidència de què no podràs trepitjar i assaborir que una ínfima part de tot aquest conjunt de feina feta per l’home, però si hi ha una ciutat que m’interessa és a on m’han parit, o sigui, a l’àrea metropolitana de Barcelona, i és per aquí que vull continuar ficant l’arada. Si com hem dit, podem definir o diagnosticar també Barcelona pels seus gratacels, llavors podem afirmar i és el que jo sento al meu desgrat, que Barcelona és una ciutat tarada i capada. No sé si coneixeu la llegenda aquesta que Gaudí va projectar la Sagrada Família completada amb una culminació a 172 metres perquè, al seu parer, cap cosa feta per l’home havia d’ultrapassar la creació de Déu i en aquest cas la muntanya més emblemàtica al costat, doncs Montjuïc, amb 173 metres. No he parat un segon a saber quant n’hi ha, de veritat en la llegenda, però és quelcom revelador de per què Barcelona es troba a on es troba ara en aquest tema. Costa molt de trobar gratacels a la ciutat si es pren com a base, la que en prenc jo, que és meva -feta a cops de prova i error- de què un gratacel comença a ser-ho a partir de 100 metres d’alçària, si té bones espatlles, i sobretot ho és a partir de 120 metres. Són aquestes alçades les que, almenys a mi, em  comencen a imposar i aturar la meva velocitat per observar el corpus i decidir aleshores si passar de llarg o bé embadalir-me, voltar-lo un o dos cops per acabar endinsar-me per sempre en la seva aura. La veritat és que amb experiments més petits, per més bonics que siguin, els travesso directament, per un ull m’entren i per l’altre em surten. No hi ha remei, vist des dels meus metre i vuitanta i escaig, la relació d’escala és tan important pel desig o l’atracció com ho poden ser per molta gent vint centímetres. La qüestió de la mida és capital i si ho desmentiu, mentiu. El que no pots fer amb els gratacels és prejutjar-los i etiquetar-los negativament a priori i dir que això dels edificis alts és una mania o malaltia dels homes, per ser més exactes, perquè és una metàfora del fal·lus i la protuberància. Deixant de banda que això no té perquè ser una malaltia, sinó més aviat una simple i natural causalitat -els fal·lus provoquen passions a tothom, ja sigui en primera, segona o terceres persones- us podria dir per exemple que si voleu construcció horitzontal m’acompanyeu a on he viscut molt de temps, una immensa urbanització de cases d’estiueig, en la seva majoria buides, igual d’extensa que Reus i amb més de deu vegades menys de població. Resultat: carrers sense asfaltar i un llarg etcètera de problemes lligats a la seva extensió inabordable, amb l’ajuntament fent a vegades el que pot i a vegades res. La sostenibilitat que molts preconitzen és poder arribar a suportar els seus discursos fins al final sense caure desmaiat. Malalties, la humanitat, en tenim moltes. En tot cas a la Terra, que jo sàpiga, habita l’ésser humà i no els extraterrestres, i ja té lògica que el que fem s’assembli a nosaltres i no als habitants de la galàxia M31, ja sigui una obra d’art o sigui una merda. Tancat l’incís, just per intentar parlar-vos d’aquest tema i convèncer-vos que els gratacels van molt més enllà del fetitxisme, i per tant, els heu de fer cas i valorar en justa mesura. Quant a les alçades, a Barcelona sempre estem demanant perdó per fer el que ens surti dels dallonces. Van caldre uns Jocs Olímpics per gosar construir edificacions, més que respectables, que es fessin respectar per començar, i arribar així per primer cop als 140 metres a peu de platja. Uns Jocs Olímpics, per cert, que amb la perspectiva de la història van resultar un miratge i quelcom d’una dimensió que no es repetirà mai a la ciutat. Ja en parlarem d’això en un altre post. En tot cas, anem al moll de l’os, que quedi clar que Madrid i fins i tot Benidorm han de passar-nos sempre la mà per la cara en aquest dossier. Ara també, per acabar d’entomar la cleca fins i tot a València, Sevilla i Bilbao, per esmentar ciutats que he analitzat de passada, es pot construir emblemàticament amb una relació alçada/demografia molt més important. Mentre que Barcelona no ensenyi les banyes ja va bé per a la resta. Malauradament però pels nostres competidors, la Sagrada Família l’hem de deixar en peu perquè sembla que la joia de Gaudí, Déu la volive de totes totes i com que ja és patrimoni de no sé què, no es pot demolir. Com l’escriptor i historiador Enric Vila assenyala ajustadament, ja és curiós i deu voler dir alguna cosa que la darrera gran construcció de la cristiandat s’estigui executant encara actualment i que sigui a Barcelona. Parlant de temples, em ve al cap una notícia, ja deu fer cosa de més d’un any, que es va publicar a la Retaguàrdia, un d’aquests globus sonda, i doncs, amb tota la puteria, dient que un grup financer àrab tenia intenció de construir, aprofitant l’esquelet de la Plaça de Toros Monumental, una mesquita impressionant i luxosa, com ho saben fer ells, els àrabs,  el tema del luxe al s. XXI -aquells que heu anat a Dubai, i llocs així, ja m’explicareu-. Una particularitat del projecte era que el minaret previst anava a mesurar uns dos-cents metres d’alçada, si mal no recordo. Imagineu-vos el resultat, desafiant, a pocs centenars de metres de la Torre Central de la Sagrada Família. El que està clar és que si aquest projecte existeix a algun ordinador, els seus impulsors tenen ben claret el que vol dir, significa i porta per si mateix un gratacels. Ho tenen més clar que nosaltres. Si els edificis més alts del món s’estan projectant en àrea d’influència àrab o asiàtica voldrà dir alguna cosa. Si es continuen edificant, malgrat tots els peròs, voldrà dir alguna cosa. Els gratacels són indicador i la plasmació ja en l’actualitat d’aquestes projeccions que es fan del PIB dels primers països pels propers 50 anys. Els gratacels són la desiderata de la societat que els fa pujar al cel. I o bé en tens ganes, o bé poses mil excuses i no els fas, o bé fas nyaps, que és el que està fent Barcelona. I mireu que no parlo de qualitat arquitectònica perquè és indubtable la qualitat de les feines de molts equips, l’únic que hem de convenir és que enlloc de treballar amb gratacels treballen amb petits xampinyons de 98 o 99 metres, com al Fòrum del Besòs. Té collons, eh ? 99 metres com a màxim a l’alçada de la barana de la terrassa. Semblen els preus d’Apple. Ja m’imagino els nostres responsables: no, per favort, que no sigui molt alt que..! Becs. Observeu que de totes maneres van intentar ajuntar-los una mica per crear un efecte de petit Manhattan de quatre metres quadrats allà on acaba la Diagonal amb Taulat. Sort que van fer això perquè almenys el resultat és vistós i em demostra que saben de sobres que estan jugant a segona divisió, i no volen que es noti massa. Una veritable llàstima tot plegat. La Porta aquesta de L’Hospitalet, a l’entrada Llobregat, més del mateix. Impecables projectes de Toyo Ito, també d’altres a prop com la Torre Puig -molt ben construïda, per cert, per uns amics- i d’altres que, en tot cas freguen o depassen lleugerament els 100 metres.  Més cap al centre, no em parleu de l’avenir que li espera a la Torre Glòries, el fal·lus, a la qual de moment se li ha encomanat la malastrugança de la plaça homònima. Seguim si voleu amb els edificis de la Upper Diagonal de 50 o 55 metres d’alçària a tot estirar amb comptades excepcions de 75. I tot això ens passa per aquest complex d’estar sotmesos i que ningú no s’enfadi, i ens passa perquè els hi fa por que la ciutat s’enlairi, perquè Barcelona de manera natural s’enlaira moooooooolt i arriba massa lluny i, per tant, toca els collons. I escolteu, que si volem respectar Gaudí i no depassar els 172 metres em sembla perfecte però amb 160 d’alçària es poden fer autèntics colossos per deixar-los de nit amb les quatre llumetes vermelles pels helicòpters i fer-nos frisar quan ens endinsem a la City a la recerca de l’arca perduda. Vosaltres creieu que a Londres, de debò creieu que, per exemple, la Casa del Parlament de Westminster i la seva torre del rellotge, el Big Ben -actualment ben disfressat i recobert amb bastides- perd notorietat i simbolisme pel fet que Londres estigui en plena efervescència de construcció vertical? A Londres depassen ja els 300 metres per recuperar pistonada, a les portes del Brexit i tot, i esdevenir un xic més de manera visual també el New York europeu que ja fa anys que interpreta. I com aquest exemple els que vulgueu. És veritat que s’han de respectar els territoris i alçàries dels monuments far de cada ciutat perquè cada ciutat té els seus límits, i els seus límits vol dir la seva personalitat. Però els seus límits no vol dir no fer-hi res o bloquejar-se. Tenim exemples molt clars, a part de Barcelona, de com el bloqueig en aquest tema prefigura i entrebanca el dinamisme d’una ciutat: París. És molt llarg d’explicar, però a París encara no saben ni volen sentir a parlar de com fer a intramuros per acompanyar a les altures més d’un segle després a Eiffel i al Baró Hausmann, després de l’ensurt que els hi va provocar la Tour Montparnasse als anys 70 i doncs, s’han quedat més encallats que l’agulla del meu giradiscos. Tot el tenen allà concentrat a fora a La Défense i amb un gust en general “quelconque”, només apte per a fanàtics contumaços com el que us escriu. Ja tenim però algun nou gratacel tot just acabat de sortir del forn alhora que es van encetant tímidament nous projectes a l’anella perifèrica, perquè fins i tot en aquest tema els lutecians més refractaris han d’acabar plegant-se a l’evidència. I és que no ens enganyem, la culpa dels problemes de falta d’embranzida i d’idees no són mai els atemptats, ni els immigrants, ni res de tot això. No cal buscar excuses, els problemes i les solucions d’un país, real o desitjat, són i seran sempre la seva pròpia gent. Quan jugo amb la canalla agafo cubs de cartró i en poso exactament 7, un a sobre de l’altre. En faig un altre pilar al costat, el poso en planta en diagonal i ja tinc les Torres Bessones, símbol de la meva època, per bé o per mal, l’ensorrament de les quals va avisar com podeu veure de la crisi de 2008, uns anys més tard, i més clarament de la pèrdua de pes progressiva i definitiva per sempre de l’OCDE. Continuo posant cubs de cartró al seu voltant més petits i diversos objectes qualsevol a escala, de manera que acabo obtenint una cosa semblant a la portada del gloriós disc Breakfast in America, quan tot estava per fer i tot era possible. Ves per on, al final em despisto i els nens ja m’han tirat a terra tot el conjunt. Tot seguit torno a somniar Barcelona i agafo paper i llapis i els dibuixo com bonament puc les dues torres de La Caixa d’Alacant de la Diagonal, l’una a sobre de l’altra i em surt el que hauria d’haver estat realment, 85 més 48 que haguessin sumat uns bonics 133 metres, amb tot just 5 metres més d’afegit a la base. Per acabar, agafo tots els petits blocs minyonets que Coderch ens va deixar anomenats Trade, preciosos, de veritat us ho dic, i els dibuixo també un a sobre de l’altre i, juntament amb La Caixa d’Alacant, em surt la veritable zona i cor de negocis de Barcelona, la cruïlla Diagonal/Carles III -amb aire insigne, traieu-vos el barret-, amb la seva ànima de capital d’estat que no renega de res. Curiosament, un edifici cosí al meu entendre dels petits edificis de Coderch, el trobareu a la vora del llac a Chicago. Parlem de la Lake Point Tower de 197 metres, bellíssima tota ella, una meravella. Nosaltres no, nosaltres havíem de tenir dividits i ben amagadets aquests edificis, d’unes 10 plantes cadascun,  darrera el Corte Inglés, el primer Cinturó, la benzinera de Joan Güell, el mercat de Les Corts i la mare que va parir-nos a tots, que a gust que es va quedar.