Fanfàrria per a l'home corrent

Fanfare for the common man. Fanfàrria per a l’home corrent. Copland, Aaron Copland. De dos a quatre minuts –depenent de la versió- de música excepcional en quartes i progressió melòdica tentacular. La peça era una més de la llarga llista de fanfàrries que el director de l’Orquestra Simfònica de Cincinnati aleshores, Eugene Goossens, va anar rebent l’any 1942, com a resposta a una convocatòria seva per homenatjar i glossar, amb bona i valerosa música, el també valerós esperit dels civils americans cridats a combat. De totes les que es van presentar aquella temporada, només la composició de Copland ha  esdevingut permanent dins del repertori habitual de programació de música. És evocadora, majestuosa, potent al final, amb uns contundents cops de percussió i els metalls que tiren enrere. L’objectiu era reconèixer la feina anònima dels combatents, el gra de sorra de cadascun com a contribució a l’assoliment de nobles fites per a la nació. És un fet que la partitura anima al personal a fer qualsevol cosa, d’això no hi ha dubte. Els metalls desprenen notes lluminoses, heràldiques i sostingudes que demanen per natura volums ingents d’aire als pulmons, convicció i seguretat; doncs, podem dir en conseqüència, una dosi extra d’energia, d’esma. Les veus es van ramificant i enriquint-se harmònicament a mesura que avancem. La percussió, simple, directa i ferma, representa el substrat més primitiu que atresora tot ésser humà, allò que cal per arrambar amb el que sigui i demanar permís després, i això darrer, potser. La bellesa intrínseca de la peça depassa la seva significació o utilització. De fet, la música militar ha tingut exponents d’anomenada i peces ben i ben  bones. Llàstima de l’adjectiu el qual atorga prejudicis negatius a l’escolta. De totes maneres, l’oient melòman sabrà separar el gra de la palla i doncs, tant és que el Pentàgon hagi acabat esprement indecorosament o pervertint durant dècades les marxes més conegudes de John Philip Sousa, quan és del tot evident afirmar que una marxa de Sousa et posa a cent per hora més ràpid que el Furius Baco, resultant segurament una eina més efectiva que qualsevol estupefaent adulterat.

Però tornem a l’estupefaent que ocupa en principi la nostra discussió, Copland i la seva Fanfàrria per a l’home corrent, l’home que haurà de deixar-se la pell per salvar o elevar els destins de la nació. L’home que no ha de pensar, només rebre ordres i executar-les, envaït per la màgia d’aquesta música commovedora que exalta passions i desperta els sentiments més amagats dins les nostres entranyes. En el seu moment, vaig pensar que de debò era una bona cosa dedicar una fanfàrria a l’home comú, anònim, membre de la massa, cornut, qui paga la contribució i també la penyora i el beure de les elits i els seus deliris de grandesa, esdevenint així putxinel·li sense cervell ni dolor, pinso per a les bombes i les bales. Ara ja no és el cas en els països de plàstic nostrats, però llavors sí era a tot arreu així, qui tenia un nombre superior d’homes comuns combatent ho tenia més fàcil per guanyar. Amb aquest panorama de retre homenatge a la gent com tu i com jo, sempre havia pensat que la dedicatòria de la fanfàrria doncs, no era una mala cosa. És clar, adoptes aquest esquema des de petit i tot allò que vingui de la massa és  perdonable, simpàtic, car la massa és com és i de fet tu en formes part i doncs, no hi ha discussió ni contradicció. El problema comença quan fas un clic indegut en algun moment inopinat i et pares a pensar que gràcies a la massa i el seu silenci, les tiranies tenen lloc en aquest món. Gràcies a la massa, i la seva adaptació i autoproprensió a sotmetre’s a tot tipus d’opressió, les tiranies campen a plaer. Primer et fa por pensar-ho però de mica en mica vas captant la gran mentida i et vénen ganes de canviar el nom a la fanfàrria. Voldries contactar els descendents de l’il·lustre compositor nord-americà, un dels pares del so genuïnament ianqui, que tant ens inspira als westerns i altres clàssics de Hollywood, per mirar de reconsiderar el nom de l’esmentada peça.

L’home comú és l’error. El comunisme com a sistema, deu ser doncs un altre error, de base ja, sense ficar-la més endins. Quelcom comú també és no fer-se gaires preguntes, doncs, quelcom no gaire estimulant. Igual que l’anar fent. -Com vas? -Anar fent. Només et salves si l’anar fent és la frase de cortesia evasiva que vol amagar el teu treball actiu de salvació anònim, interior i discret, per tal d’evitar les intromissions de la massa. L’home comú, qualificat com a gentil, que deixa fer, que si veu el mal tanmateix no fa res, no ho replica, perquè opina que la seva força és molt petita i per tant, la seva acció no tindrà efecte, no valdrà la pena. De veritat, ¿aquest home o dona mereixen una fanfàrria de Copland? Que bonic seria si, en una apassionada audició, abans de l’esclat final, trenquéssiu tots els vostres sostres de vidre edificats per vosaltres mateixos, engegueu a prendre pel sac l’home corrent i les gates maules que porteu a dins, i que la vostra energia amagada sigui escampada com una explosió en defensa de l’ésser humà i el seu indubtable potencial individual, veritable tresor a preservar i fomentar amb una fanfàrria. Jo ja en tinc pensat el títol: “Fanfàrria per a l’home ètic”, el qual segurament faria plaer, en sentir-ho, al filòsof Joan-Carles Mèlich. Si algú dels meus insignes lectors és mecenes, prego contacti amb un compositor professional de nivell, per exemple, en Joan Magrané, per encarregar-li aquesta peça, a l’altura de tan il·lustre ideal. D’aquí a uns anys, aquest home ètic haurà desaparegut totalment de la faç de la Terra i almenys la fanfàrria servirà per introduir els futurs investigadors en aquesta espècie aleshores ja extinta, testimoni musical flagrant de la seva antiga existència.

Tour de France 2019: merci, les gars!

En ce qui concerne le vélo, je ne m’intéresse pas aux événements en tant que tels, il me faut toujours un accroche en chair et en os pour y croire. C’est évident qu’on a chacun de nous une préférence pour tel ou tel coureur, lequel nous permet de jouir de façon encore plus intense cet sport, plutôt que juste avec une vue d’ensemble en mode juge depuis l’hélicoptère, trop lointaine et froide. Chaque mois de juillet, le cyclisme professionnel revient d’actualité planétaire grâce au Tour de France. Oui, le cyclisme professionnel, lequel on regarde de biais avec notre œil d’adulte, dépourvu pour toujours de naïveté et d’illusion, à cause des tiers, pas de nous, les spectateurs, toujours prêts à nous laisser surprendre, à la base. Ce n’est pas une obligation exercer le masochisme et le continuer à regarder avec méfiance pour le reste de nos vies, pourtant ça devient un mécanisme de défense tout à fait instinctif si le sport en question t’a pas mal fourni des bons moments et souvenirs pendant l’un des périodes les plus absorbantes et perméables de ta vie, l’adolescence pour, après le bonheur, ressentir la trahison la plus profonde, la trahison du mensonge, de la triche. Même spectateur, soit face à la télé soit sur les routes, cette histoire sombre t’a fait du mal et pourquoi ne pas l’avouer, tu n’es pas encore à l’aise actuellement, ça fait quelque temps, trop déjà, que tu constates que tu n’es pas bien. Tu as la certitude car quand tout va bien pour toi, tu regardes le vélo différemment, et alors, tu te demandes si ça va pas avec le vélo car ça va pas avec toi ou bien c’est toi qui ne va pas bien en ayant compris enfin que le vélo, c’était comme le reste d’autres choses que tu as découvert au bout d’un moment, sur la vie adulte, donc, bref, des trucs pourris. Résultat : il n’y a rien du tout à quoi s’accrocher. Découragement, tristesse, peine, voilà ! Les choses vraiment importantes dans la vie alors ne sont pas ni la musique, ni le vélo, ni le foot, ni le cinéma; qu’un jour tu grandiras mon petit et que alors tu vas tout comprendre.  Une fois on est devenus adultes, les empêchements qui ne permettent pas la pratique quotidienne et amateur du vélo, ça passe, on sait faire avec -sans- car on n’a pas le choix, comme on dit d’habitude, mais le fait de ne pouvoir plus regarder ton sport préféré de la même façon…c’est tout ça qui te rend vraiment dingue, tu ne le peux pas supporter, tout simplement. C’est l’évocation du vélo comme tu l’as connu, à ta manière, les livres que tu as lus, ton amour pour tout ce qui va avec les deux-roues sans moteur –hein- qui s’est effondré depuis quelques années. Tu ne t’en sors pas, tu souffres. Regardons quelques évolutions des courses cyclistes pendant les dernières décennies qui nous chagrinent. En plus de rester sur leur vélo et bouffer des bornes et des bornes comme d’habitude -ça c’est bien- les coureurs ont fini par se comporter comme des habitants d’une autre planète, ils ont des trucs bizarres dans l’oreille pour leur dire quoi faire et surtout, quoi pas faire du tout. Ainsi, en général on peut dire qu’ils ont trop maigri aussi, trop pour les faire devenir un jour référents pour la jeunesse, dans certains cas, ça fait vraiment peur quoi! Ils ont des petits appareils d’enregistrement avec mille données partout qui ne servent à rien et servent à tout, ils se battent pour faire sortir de la fumée avec ces rotations des pédales en avance rapide comme s’il n’y avait plus de lendemain. Pas besoin de parler des choses qui gênent, non plus, on va s’arrêter là, je ne fais pas de la pornographie quand j’écris sur le vélo, pas en dessus du vélo, je l’aime trop, moi. In fine tu as perdu toute l’espoir et la seule chose qui te reste est de continuer à fermer ta gueule pour le reste de tes jours pour ne pas faire ton vieux con -comme tu es en train de faire en ce moment, en fait- et gâcher l’espoir des jeunes, eux, qui n’ont pas du tout la faute de toute la merde qu’on a tous jeté, oui, sans compassion, sur cet sport si beau. Moi, humble spectateur, je n’avais rien cru faire moi pour salir le vélo, mais plus le temps passe plus je pense que peut-être depuis le canapé chez moi et pendant les sorties de dimanche avec les collègues, mes commentaires et ma position ont contribué à pourrir l’ambiance aussi. On ne peut pas dire tout simplement que bidule ou machin nous ont trompé et c’est tout. Pas juste de mettre la faute uniquement sur certains coureurs et leur entourage. On a été trompés par nous-mêmes depuis des années. On a voulu y croire même si certains et certaines, les vrais gens anonymes et pas tellement anonymes qui ont crié dans le désert, qui ont payé leur audace avec leurs carrières et/ou leur santé, on s’en foutait d’eux. On a voulu croire aux tricheurs ou laisser faire, pas le produit d’une foi aveugle sinon plutôt parce que c’était plus simple de rester comme ça, en train d’avaler tout ce qu’on trouvait dans le plat comme des robots, comme des malades. On s’est réfugiés dans le suivi des performances et trajectoires de certains coureurs far -détenteurs d’une qualité unique et indéniable sur le vélo- pour se voiler la face et ne pas oser regarder le contexte avec de l’œil critique. Et ben, maintenant, quelques années plus tard, c’est à l’inverse. Les livres, des coupables et/ou des témoins, les uns et les autres, ont été publiés heureusement depuis un certain temps, au fur et à mesure, et maintenant tout le monde connaît et dénonce à tort ou à droit car le boulot sale, que personne ne voulait faire, a été fait. Ainsi de suite, on profite la vague de dénoncer et soupçonner, c’est gratos ! Comme c’est la mode, on signale pour plaisir, on fait vraiment du mal à qui ne le mérite pas, même s’il y a des gens qui ont toujours joué propre –chapeau, les gars !-, et même si des progrès indéniables ont été faits pour le fair-play pour pas mal du monde, comme jamais auparavant, pendant ces presque 30 ans déjà. A un moment donné, le cancer du dopage restait dans le peloton et son entourage. Je ne fais que voir les réseaux sociaux et je me demande si maintenant le cancer est aussi dans le spectateur ou en tout cas, répandu partout, peloton, caravane et spectateur, muté en toutes les formes possibles depuis la fatidique découverte de l’utilisation de l’hormone chérie à tout va, en début des années 90. Vous voyez? Finalement on a fini par parler des choses qui gênent car nous, les amateurs du vélo, on souhait le mieux pour lui, ce n’est pas un business, ce n’est pas un passe-temps, c’est une façon de vivre et comprendre la vie, et donc, c’est presque tout pour certains. Alors, on s’en fiche de ce qui font au foot et dans d’autres sports, etcetera. Il faut entamer les problèmes et ne pas les contourner si on veut les résoudre. Et alors, on revient à soi-même, on est démotivé par tout ce feuilleton et pourtant, dans cette période actuelle de déchets, des cendres et de la honte, tu survives avec de la ventilation assistée quand-même grâce à des gens qui aiment aussi cet sport et qui te le font savoir, grâces à leurs livres sur la glorieuse histoire du cyclisme et ses mythes qui l’ont constituée. Ces auteurs et journalistes expriment leurs soucis, partagent des  jolies photos et pensées dans leurs comptes sur les réseaux sociaux. Ils mettent en avant les valeurs et les bonnes choses du vélo, pour essayer de nous faire comprendre qu’il y aura toujours de quoi s’inspirer avec cette activité.  Avec la ventilation assistée fournie par ces êtres altruistes, tu arrives, spectateur, après quelques années de profil bas pour te retrouver face à l’écran sur la ligne de départ de ce Tour de France 2019 et du coup, tu ne sais pas comment, te sentir à nouveau accroché comme un fou. Comme dit au début, le pourquoi, on le trouve en ces coureurs, êtres en chair et en os que pour la première fois depuis long-long temps, jouent tous de rôles assez terrestres et crédibles, et le plus important, sans exception en ce qui concerne les candidats à la victoire. Il est également important de signaler que tant les coureurs présents comme les absents ont aidé à dérouler le spectacle que nous sommes en train de vivre, à nouveau, comme des enfants. Ce n’est pas anodin, ça veut dire que la lutte contre le diable donne enfin quelques fruits durables. Pas besoin de s’endormir, il faut poursuivre ce chemin mais pour le moment, réjouissons-nous avec ces jours à venir qui restent jusqu’à Paris, moyennant les Alpes. Revivons ensemble la folie pour le cyclisme qu’on avait cru éteinte ou presque dans nous tous et le plus important pour finir, une message pour les cyclistes: merci, merci les gars ! Vive le Tour, malgré tout, malgré tous !

El fanal tort

El darrer fanal tort del vilatge deixa pas a la foscor, escenari d’una por sobtada, de seguida accentuada quan goses tornar enrere la mirada per comprovar el camí fet en aquests primers metres de penombra. No ho pots evitar, claves la mirada de nou en aquell fanal de llum groc intens, tort com la Torre de Pisa, repetint el moviment a cada tantes passes com un automatisme cec, neuròtic i visceral, aturat només després d’haver garantit la desaparició de la basardosa llumenera del teu camp de visió. No comprens el perquè d’aquesta obstinació, ben entès que ha estat el fanal tort el teu darrer company abans de la negror. Potser no t’ha fet gens ni mica de gràcia que els darrers lúmens proporcionats per aquest fanal tradicional de fosa  hagin estat destinats a reflectir el mur del cementiri municipal, darrera urbanització del vilatge abans el no-res. Has passat de llarg com un llampec davant la porta d’entrada i ara mires de resseguir la paret d’aquest interminable recinte mortuori sense gosar observar damunt teu les figures evocadores nocturnes i copes dels xiprers, que de dia passen sorprenentment desapercebudes però de nit les carrega el diable. Desencoratja observar com els arbres, habituals amics de tota caminada, fornidors d’ombra, de repòs si s’escau, així com de presa de terra en dies de baixa autoestima, esdevenen ara mateix a les negres de nit, gegants hostils i amenaçadors. Els seus colors verds de mil i una tonalitats, que reconforten i nodreixen la mirada a plena llum del dia, s’han transformat en un negre sense profunditat ni relleu que, la veritat, desitjaries no haver d’observar de camí al teu mas en aquestes hores intempestives i tanmateix prou allunyades del trenc de l’alba. La visió encara no s’ha acostumat a l’obscuritat i sembla que no ho vulgui fer. Et dius a tu mateix que no et cal, coneixes bé el camí. No et pots refiar però. Ni que en siguin unes poques, de referències a banda i banda hauràs d’identificar que et permetin saber per on vas, no vagis a parar al canyissar o a la sèquia, d’un bac. Ara claves la mirada en els llums llunyans en la volta del cel, ja sigui amb contracte fixe sedentari o lloguer diari nòmada. Tots ells són vells amics per a tu, ja. Vols convèncer-te que alguna petita part de la seva llum matemàticament i per lògica arriba a enllumenar el teu trajecte. Centelleig d’estels, algun de fugaç i algun planeta gros allà enmig, també la via làctia en tota la seva immensitat creuant de banda a banda. Espectacle majestuós, sens dubte, tot i que honestament direm que la seva refulgència no té la intensitat per ajudar a obrir-te pas. Un punt lluminós d’un mas veí al fons de la vall confirma que l’entorn t’és ben familiar així com la silueta dels serrals, turons i muntanyes singulars circumdants, les quals volen deixar-te clar que, malgrat que la lluna no hagi volgut fitxar aquesta nit, elles sí, sempre hi són, festa major rere festa major. Diferents tonalitats en el negre que mai no hauries ni imaginat poder arribar a distingir asseguren la teva orientació, no així la teva integritat. No veus on posar els peus i els turmells que tremolen fent figa de la por transferida des del teu cos i cap, que comencen alhora a sentir l’absència de gravetat entre el punt de sortida, la plaça major del vilatge, i el mas el qual de dia t’ofereix tota la pau i tranquil·litat que semblen haver-se esvaït un cop virat a negre. Darrere teu la llunyana resplendor de l’enllumenat de la població et recorda que has estat tu qui ha decidit anar-te’n sol tot sabent on et ficaves. Incomprensible aquesta esgarrifança que t'envaeix un cop passat el punt de no retorn, aquest enclavament de levitació transfronterer on res no et fa sentir segur, moment en què poses els cinc sentits a treballar per sentir volgudament la feble gravetat provinent de casa teva. Malgrat tot, saber més a prop la destinació no et proporciona cap sensació de protecció. Les òlibes que t’envolten emeten sons que no per més coneguts et resulten alleugeridors. Ara s’hi afegeix un soroll de fons. No ve del poblat del qual tu mateix t’has proposat deixar adormit, exhaust i content. Es tracta d’una remor d’entranyes amb eco de vall oberta i riu llunyà, un brogit amansat, una reverberació provinent del fons de tot, a l’estil d’un cable d’alta tensió però d’origen natural, que es projecta com un baix continu sobre el cant intermitent i inopinat de les òlibes en aquesta nit d’estiu. Una nit que ha donat pas a unes temperatures de rosada que, juntament amb la sortida del Caçador, anuncien un proper i nou equinocci tardorenc d’aquí a un refredat. Aquesta reverberació de fons -del tot imperceptible durant la franja diürna- deu ser potser el motor del món, el Demiürg, que es destapa aquí mateix exclusivament per a tu, a aquesta hora de la matinada, perquè ningú no gosa de voler anar a trobar les condicions de contorn i situacions com les que tu t’encaparres a viure. És un fet que amb aquesta remor ja ben palesa no estaràs tranquil fins que els teus peus trepitgin per fi el carreró del mas, d'un paviment rudimentàriament condicionat, traspassis l’ampit de la porta de ca teua sense hesitar per seguidament tancar amb pany i forrellat. A fora hi romandran òlibes, guineus, llebres i, de vegades, persones estranyes com tu que encara no saben que la nit és per dormir.

La ruta dels tanatoris

La crisi de la meitat de la vida és un període a partir del qual de manera més freqüent, i no menys macabra per habitual, se’t va morint la gent. Es va morint la generació que t’ha parit, que t’ha vist créixer, amb qui has après. La teva gent. Proximitat sentimental. Una veritable tirallonga de traspassos, l’un rere l’altre, de gent que porta algun dels teus vuit cognoms o en tot cas, gent que ha conformat els teus records d’infantesa i joventut, la teva ars sonora de barri i de carrer, com l’esmolet, el gitano venent flors i clavells, el venedor cec dels cupons o les converses provinents del banc de la cantonada asseguts fent-la petar al costat dels gronxadors. Timbres de veu i prosòdia quotidians en una època gravada a foc per sempre a la teva ment. El pur plaer de viure que mai més podràs gaudir com ho feies aleshores. Ben podrà assemblar-s’hi en certs comptats moments, però mai més atènyer el grau de naturalitat i innocència tal com tu te’n recordes, que és allò que compta. Idealitzem per sort o per desgràcia simplement perquè és allò que ens convé si volem continuar trobant un mínim d’interès i curiositat en les vicissituds que ens depara encara l’avenir. Somriures en sortir de l’escola, converses consuetudinàries amb aixecament de braços i renecs pel mig per protestar de manera entranyable sobre temes d’una actualitat que mai més no tornaria a ser-ne, gestualitzant teatralment i guarnint així l’acte de viure. Aquesta és la gent que particularment més em fot que es mori, la gent que afegia sal a l’amanida. Se’n van sense avisar o potser sí, perquè amb més de vuitanta primaveres si creus que no avisen el primaveres ets tu. No te’n volies adonar perquè cada mort d’aquestes, fa morir-se una part de tu, a qui de fet encara li resta la meitat de la funció, i ep!, a partir d’ara com a protagonista. D’aquí fins al final dels teus dies passaràs a ser el Manelic o la Marta de Terra Baixa, ja davant de l’escenari i amb un públic més o menys incondicional, à toi de voir. S’han acabat les tuteles i les tuties, que deia aquell fatxenda que prengué a Palomares un baby. L’eterna promesa de Julián Gorospe que tenies per costum de vendre al personal fa estona que ja no cola. És la fi dels paperets i dels parapets, xec! I ara, és clar, et ve tot aquest sentiment de sobte com un terrabastall i t’enfonses. La darrera ha estat la passada avall d’algú que saps que t’estimava, algú per a qui tu hi contaves. Era energia relativa a la teva persona que existia escampada per la geografia, era amor potencial envers tu, curosament emmagatzemat, que acaba d’apaivagar-se en un barri de la perifèria de la Gran Barcelona. I cansa, tu, perquè a més dels teus grans van passant també els grans dels amics i aquestes acaben doncs, conformant-se com a èpoques de retrobament, potser un punt forçat, acompanyament puntual i solidari en tot cas davant aquest allau de decessos, que ens recorden la nostra contingència i finitud. Ara toca esperar aquest vespre el missatge per saber on s’ha d’anar aquest cop l’endemà i a quina hora a Sancho de Ávila, Les Corts, Sant Gervasi, Montjuïc, Bellvitge, Ronda de Dalt o Can Ruti, és igual. Vatua com us van apareixent a l’històric d’adreces recents de l’aplicació de trànsit aquest reguitzell d’equipaments fúnebres d’estil més o menys internacional i encertat, folrats de travertí, voladissos de formigó i murs cortina, interior sobri amb reminiscències de materials nobles –que van cars- i il·luminació preferentment indirecta i continguda. I vas allà i a fer el cor fort, no et queda una altra, has d’aguantar, fill meu, en un moment on tu sents bé que ja no és com abans, que te la rebufava tot i tenies la consciència de no ser encara en primera línia i doncs, permís per fer una mica l’orni i delegar abans no haver de passar pel tràngol de l’oferiment de condols inacabables a la zona zero. Ara hi vas perquè saps que hi has d’anar i el que faci falta, però després de cada vetlla, un cop de nou a casa arribes involuntàriament transformat i et veus davant l’espill i potser no t’agrada allò que veus. Entre salutacions i converses has pogut feliçment retrobar-te amb aquella ànima, vella i entranyable, pou de saviesa, que t’abraça i etziba que no t’amoïnis, que pitjor és la ruta de tanatoris que tornaràs a fer una generació més tard, amb setanta o vuitanta a les espatlles, com de fet és ara el seu cas, quan aquelles properes morts signifiquin, ara sí per a un mateix, l’avantsala dels cants de sirena celestials. En fi, que m’agradava bastant més a la Barcelona de fa uns anys la ruta de L’Ovella Negra, Sala Bóveda i Zeleste, posem per cas, que no pas aquest encadenament de mortuoris. Sí, ja ho sé, és llei de vida, és el meu torn com també el dels joves que vénen per darrera, que demanen la nostra energia i empenta per enregistrar l’ars sonora del seu trajecte, i decorar i marcar positivament i entranyable les seves vides. I hem d’estar en forma per oferir-los qualitat d’allò que ens demanen sense de fet, demanar-nos-ho explícitament. Tanmateix mai s’estableix un mateix vincle en sentit oposat,  el vell per a l’infant és més important que l’infant per al vell. El vell té el cor encarcarat i cobert de pols pel pas dels anys i els desenganys, l’infant en canvi és una esponja. L’infant tot just comença a experimentar estímuls i acumular aprenentatges i per tant, per a ells la presència de l’adult –el vell- és molt més notòria, referent i contundent, sense que ells en siguin conscients. No estic dient res que no sapigueu, ens marca sempre més allò que ens passa al principi de la vida, que a la meitat o a les acaballes. Per tant, encara que un servidor comenci -no estan malgrat tot ni a les beceroles- a albirar la meva etapa d’avi dels caramels originals de cafè, em fa l’efecte que en el nostre paper d’adults no tenim més remei que fer el mateix exercici que aquests nostres grans que s’estan morint van fer amb nosaltres, i no cal donar-li més voltes. Se’ns mor la gent i alhora morim una mica més quedant un xic més sols amb cada condol, malgrat la canalla ens faci romandre dempeus i desperts per complir el nostre deure i deute generacional. Degut a l’herència cultural catòlica rebuda, estic convençut que allà a dalt de ben segur hi ha un club de petanca, uns banys termals, mil coses, dòmino, cartes, botifarra, julepe, piscina amb aigua a trenta-dos graus a l’hivern i descoberta a l’estiu. Ha de ser així. Jo sé que tots ells encara estan somrient com quan me’ls trobava al banc de la rambla en sortir de l’escola o camí de l’esplai, no pot ser d’una altra manera. I cada dia ens retrobàvem i tanmateix sempre hi havia algun motiu per aturar-se, somriure i passar l’estona. Allà hi eren fidels a la cita, i jo mentrestant jugant al seu costat amb un pal escrivint el meu nom al terra del parc de configuració tova de la cantonada. El món es mou, gira sense remei, i els nostres records romanen nogensmenys soldats i gravats immòbils, guarnits i tallats com el marbre de les làpides que amaguen les restes dels nostres adults, que acaben de parlar un per un per últim cop només per amollar-nos amb prou feines, mitjançant un darrer esbufec, el seu  farewell. Necessitàvem la seva presència en vida per sentir que hi havia algú a qui recórrer en cas de perdre el nord i per comptar-los com a testimonis de carn i os  de la nostra existència més enllà del nostre certificat de naixement o altres documents oficials. Ells han estat sentinelles de la nostra identitat, la qual ara per cert creiem excepcionalment amenaçada vivint com estem una època de canvis exagerats a escala humana, massa ràpids –potser com mai abans des de l’edat del descobriment del foc, com sàviament ha suggerit abans d’ahir l’escriptor Juan José Millás en una amena entrevista al programa radiofònic Ciutat Maragda, de Catalunya Ràdio-. Mal moment doncs per dir-nos adéu per sempre. Haurem de continuar, malgrat tot, no ens queda una altra. Als de dalt: -Gràcies per tot i descanseu en pau.

Ultrafondistes estrafolaris i estrafets

“La solitud del corredor de fons” no implica “la solitud del corredor d’ultrafons”, de la mateixa manera que l’erotisme no és pornografia. La solitud del corredor de fons va ser un llibre cabdal de l’autor anglès Alan Sillitoe -publicat l’any 1959 i adaptat més tard al cinema- on venia a mostrar de quina manera l’esport de fons pot ajudar a donar un sentit de plenitud a la vida d’un jove conflictiu, però tossudament talentós i de gran personalitat; tot plegat en un entorn molt difícil i mancat d’oportunitats. Pendent de llegir-lo encara, puc fer-me una idea a què es referia l’escriptor, com a practicant que un servidor ha estat de la noble  disciplina de fons.  Ara bé, l’ultrafons i a més escarn, el plusultrafons, no van de recercar els nostres límits.  Del « Nothing is impossible » i totes aquestes merdes, hauríem de passar més aviat al « Nothing so ridiculous ». Curses ultra-ultres. Que n’estem fets tots, d’ultres! Millor com més ultres. L’àliga imperial ve a llur encontre quan són allà a dalt, enfilats i encimbellats dalt d’aquelles carenes sobre les cingleres, sense cap material de suport ni tan sols durant els entrenaments, només amb bambes i gairebé en pilotes, abillats amb peces d’enreixat, homes i dones, titola o pits a l’aire, per demostrar que no els cal gaire més car són éssers excepcionalment ultrapassionats. No m’explico com encara no han gosat córrer descalços, s’estan perdent una nova sensació terminal perfectament suportable. Hores i hores d’entrenament setmanal. Un projecte túnel, obscur de tan clar, abstrús de tan definit, nihilista de tan ambiciós, una presó en vida. En temps antic l’important era participar però vista l’animalada que es porta ara, el repte és més aviat acabar la cursa viu. Ara que ho penso fredament, potser que allò que voleu realment  -i no ho goseu dir- és morir, i ben cert és que ara per ara té més bona premsa morir intentant assolir un repte, per molt boig que sigui, que morir penjat d’un pi o llançant-se al metro com s’ha fet sempre. Hauríeu de deixar aquest punt ben clar al punt d’inscripció o de signatura a l’inici de les curses, per no fer treballar debades els equips de rescat així com fer enlairar helicòpters inútilment. Així mateix, seria desitjable deslliurar d’aquesta macabra responsabilitat als abnegats nostrats metges de l’esport, amb la mà trencada com estan d’estendre certificats d’aptitud mèdica per gent que es vol matar. A més, cal dir que la fisiologia de l’esport de fons, que són els paràmetres amb els quals es treballa a nivell mèdic, no és la d’ultrafons o plusultrafons, on estem coquetejant amb escenaris llindar físics violents i destructius, creient que el cos –músculs, articulacions i òrgans- són com una molla perfecta que sempre retorna a la seva posició inicial. No té doncs cap sentit certificar una aptitud física, apte per a llevar-se la vida.  Això que feu no és esport, no és salut de cap de les maneres, és trencar-vos el cos i l’ànima perquè és impossible conviure amb un espècimen com vosaltres car ja no sou persones, sinó més aviat animals que dormiu, correu, mengeu, cagueu i pixeu. Ja ni cardeu per no perdre kilowatts l’endemà a la cursa. A la feina ja no volen ni fer el cafè amb vosaltres. No se us pot parlar de cap altra cosa, ni del temps que fa, només de kilowatts i desnivell positiu. Heu triat la via ultra perquè en la via esportiva normal, la qual engloba anaeròbic, mig fons o fons –les modalitats on s’han dirimit sempre tots els duels i assumptes atlètics habitualment des de fa 2500 anys a Marató (Àtica, Grècia)- heu fet palesa la vostra mediocritat. Igual que aquests que volen fer cim a l’Everest com a primer vuit mil de les seves vides i, a més, potser sense haver fet ni tan sols un sis mil. No voleu ni sentir parlar per exemple d’entrenar i aproximar-vos com cal a la marató, és a dir, progressivament i pacient participant en mitges maratons i romanent mesos, i si cal anys, en mode penitent tallant escultòricament els vostres propis cossos i ments alhora. D’aquesta manera es paeix amb totes les conseqüències el crivell natural i insubornable de la llarga distància que és sempre aquesta històrica prova, podent alhora assaborir com a recompensa les vostres millores en uns temps d’exercici exigent gens negligibles, al voltant de les tres hores, que ja Déu n’hi do! Doncs sembla que no, us estimeu més participar – espetec de dits, ja!- en curses de deu, quinze, vint hores –i fins i tot més- a la muntanya, fucking ironmens i un llarg ultraetcètera, només pel fet que estan de moda. Dreceres mentals dels  athletes of late neoliberalism, sens dubte. No passareu a la història de l’esport, ja està, és ben fàcil, assumiu-ho i viureu millor. Entabaneu, si voleu, el vostre cercle íntim per anunciar-los com a projecte de vida la propera cursa ultratrail on anireu, quan el que verament feu és intentar fugir de la vostra infelicitat per atènyer una impossible felicitat que us han venut dient que la trobareu fugint endavant, hores i hores a uns paratges que no podeu gaudir de cap manera, perquè no hi ha cap gaudi en aquesta disciplina, res de res. I mentrestant, la dona a casa amb la canalla i vosaltres entrenant o viceversa, tant se val. A les velleses es fan les bestieses. Evidentment que en l’esport d’ultrafons trobeu quelcom semblant a allò que aporta l’esport de fons, com ara letargia mental, una alienació momentània d’aquesta merda de món que pot arribar a esdevenir molt sana, llibertat o espais oberts. Però totes aquestes bonances a l’extrem esdevenen pecats per excés i corrupció i per tant, elements nocius i tòxics, perquè no heu sabut entendre una cosa: l’esport de fons era la modalitat esportiva que donava la justa mesura a la nostra escala, l’escala humana. Algú hauria de dir a aquests bolsonaros que oi tant que tenim límits, no és tan difícil d’entendre. L’esport d’ultrafons és l’antiesport. Representa tot el contrari d’allò que la pràctica de l’esport pot atorgar a una vida. Dedicar-se a l’ultrafons és haver decidit renunciar a ella i el que és pitjor, fer-ho públic i mostrar-vos ufans i orgullosos.  L’ultrafons és una malaltia que ens nega l’evolució personal i que abona el terreny a una propera depressió, car amb tantes hores de dedicació exclusiva heu trencat la vostra vida social a tots els nivells. Heu acabat sols i, al contrari que els monjos, en comptes de preparar-vos i nodrir el vostre cervell per conviure fluidament amb el present, i rebre en pau les properes etapes futures de la vida, allò que rebreu serà una hòstia com un piano de cua i llavors, quan us canseu, perquè us cansareu d’aquesta merda, o petareu un fetge o una articulació, plorareu. I jo ja us ho deia, que l’esport d’ultrafons és una merda, una recepta del darrer neoliberalisme, del pitjor de tots, una altra cortina de fum perquè l’ésser humà deixi de pensar en com funciona veritablement el món i no arribi mai a fer-se càrrec de la seva responsabilitat última individual i envers els altres, tot per tal de continuar submergit en els seus deliris de grandesa. És tan forta aquesta addició de l’ultrafons -amb o sense el plus a davant, ja m’he cansat- que quan per fi desperteu estareu ja que no us podrem recompondre de cap manera, directes a sanatori. Perquè els matisos són importants doncs, us demano que diguem a partir d’ara, si us plau, “la idiòcia del corredor d’ultrafons”, ni que sigui per respecte als qui practiquen naturalment esport aeròbic o de resistència, i després ho viuen amb normalitat sense haver d’alliçonar-nos cada dia. Admirat Kílian, allò que hauríem de deixar clar d’una vegada per totes és que tu ets únic, has caigut del Cel, i malgrat tenir biotip d’ésser humà i assemblar-te a nosaltres, no ho ets pas, de cap de les maneres! Inclús quant a nombre de vides es refereix, superiors a un gat, fet sobradament contrastat. A partir d’aquí, amb aquesta premissa, replantegem la qüestió i intentem ajudar i reorientar a la resta de la gent, éssers humans de debò sense més additius, a assolir reptes i gestes al seu abast.

La imatge personal - The look

Una llambregada ràpida a la barberia doní i embadalit per sempre quedí. No m’esperava pas en un lloc tan rutinari i habitual totes les parets folrades de pòsters, i a fe quins pòsters! Música, literatura i  cinema, llegenda pura dels darrers 75 anys condensada en aquell petit establiment  del 75 on simplement anava a tallar-me els cabells. A partir d’aquell moment, sempre que he pogut he buscat una excusa per tornar a aquella barberia, tal ha estat la connexió mental que els pòsters han establert de sempre amb un servidor. Hi ha gent de pòsters i gent que no. Els bojos pels pòsters som els fanàtics i/o mitòmans en potència, manipulables i ramat, segons el mantra imperant a la nostra societat. Per la seva banda, els haters dels pòsters, són els anomenats iconoclastes, homes i dones fets a si mateixos, segons diuen. Caram, sempre tenen bona premsa, els iconoclastes. Aquests són com les tòfones, costa de trobar-ne, de menjar-ne i tot plegat, només en certs ambients. Per sort que aquest món no és només blanc o negre i per tal de completar un xic l’anàlisi neoliberal, i no quedar-nos en extremismes conformistes de duro, direm que en el grup dels pro-pòsters, hi trobem també gent que busca simplement referents per aprendre i tirar endavant, una mena de mirall que atorgui tangibilitat prèvia a la consecució d’un projecte personal que, sobretot quan ets nen o jovenet, no saps quina textura té encara en realitat i si aquest arribarà mai a fructificar. Emmirallar-nos en un altre persona o mostrar amor per quelcom –estigui o no immortalitzat en paper cuixé- és d’allò més natural, però no sé per quina raó fa molta vergonya sempre reconèixer-ho, modes i èpoques a part. Els iconoclastes bé que han nascut en un món ja rodat, no han estat ells el Déu creador en set dies ni han crescut i viscut fent tabula rasa d’allò existent. Tothom necessita com a mínim, i és receptor passiu, d’un exemple de conducta. Ídols, amics i guies canvien, és un fet, però ben pocs d’entrada hi renuncien. Per la seva banda, quant a aquells que no estan per pòsters, en trobem també un grup de gent -atenció: el més nombrós- al qual els hi costa molt estimular-se i trobar quelcom particular d’interès veritablement profund –feridor- en aquest món, lloc on segurament han vingut a parar a desgrat seu, podent esdevenir fins i tot perillosos al cap dels anys quan miren desesperats de trobar per fi una raó a la seva abúlia. A aquests darrers jo els anomeno “els grisos”. Es tracta d’un grup tan nombrós que ha imposat la seva tesi al contracte social occidental, que no és una altra que establir que el fet de declarar admiració per una persona –artista, esportista o tia en boles-, per una terra -mapa polític o mapa físic-, o per una temàtica –ara em vénen al cap els murals típics de l’escola-, fora de l’àmbit de la teva intimitat denotava i denota tanmateix immaduresa. Per mi aquest fet resulta encara paradoxal, en el sentit que som vinguts a aquest món a estimar, i per estimar primer cal desitjar amb força, i abans de desitjar amb força has hagut d’idealitzar. I doncs la gent que idealitza hauria de ser la que millor ha entès què ha vingut a fer aquí. Doncs sembla que no, ja està bé que d’infants o adolescents ens agradi allò que vulguem, només faltaria, però fora de la nostra habitació ens guardarem de fer el ridícul. Durant la nostra tendra primera joventut les habitacions eren els refugis visuals de la nostra concepció naïf i idealista del món i cada centímetre quadrat de paret tenia algun tipus de  significació precisa del nostre parer. Des d’aquest punt de vista, les nostres habitacions ens resultaven l’indret més rabiosament  lliure possible, lliures també de l’escombra i el pal de fregar, no m’ho negareu, colla de porcs, tot ple de borrissols de pols. Les habitacions dels amics eren com la vostra, igualment caus de merda i nínxols de llibertat d’expressió i del millor que podia donar de si aquest món ben entès. Era evident que la resta de la casa, que no us pertanyia, era completament diferent al territori que s’obria als vostres ulls en només despertar cada matí al vostre llit i llavors, podem dir que la censura no era només al carrer. La diferent concepció d’usatge de les diferents peces d’una llar ajudaven ja a comprendre com funciona el Gran Germà, normalitzant i blanquejant en certa manera els codis socials que ens trobàvem un cop havent trepitjat la vorera del nostre carrer. Gràcies a Déu i nogensmenys, feta la llei feta la trampa, i a tot arreu existeixen mecanismes d’expressió transgressors per intentar tombar les convencions establertes que entre tots ens hem donat. Hi havien vàries vies per fer manifesta la vostra pròpia dèria un cop sortits de casa ben endreçats i amb aparença de bon minyó. Una era la carpeta, prou gran per no poder ficar-la a la motxilla. Així doncs, dues oportunitats -recto i verso- per enganxar-hi a sobre dos pòsters en mida folio. Guaita que per aquí cridàveu l’atenció del vostre professor més sensible, que com tot allò eròticament inconfessable, era aquell el dia a partir del qual estàveu automàticament aprovats amb matrícula o sentenciats –sobretot si l’ésser sensible en qüestió era el cap d’estudis del centre acadèmic-. S’ha de reconèixer que una bona carpeta tunejada fa patxoca, com també que quan li vas prenent el gust al toc i la distinció personals, perquè tot allò que veus al teu voltant t’avorreix profundament, es torna  complicat poder tornar enrere. Comences a trobar més fuites d’aigua al contracte social i veus que algú porta samarretes amb missatges. Aquestes però, complicat de lluir-les en ple hivern i doncs, no perennes, i estem d’acord que el teu missatge i la teva convicció són ben fermes i constants i doncs, no pot ser que el missatge es faci palès únicament quan fa bon temps. No és prou conseqüent. A més si tothom acaba portant samarretes amb missatgets falsos de merda com el Rufián no és gaire original tampoc. Com la vida és un aprenentatge i recerca continuats -excepte pels aspirants a adeptes i afectes als règims imperants, com aquest que acabem d'esmentar- direm que vas trobant de mica en mica noves maneres per donar sortida a la teva expressió mitjançant el teu aspecte, i doncs, com respostes a la grisor ambiental pots provar un pentinat o un tall de cabells agosarat o unes grenyes, unes rastes o fins i tot, tenyir-te els cabells. Si ets sinestèsic en un mínim grau pots trobar en els colors dels cabells un punt de força ben tangible, sensorial i visual, associat al rostre, la nostra part del cos indiscutiblement més identitària, i per tant més forta, que t’ajudi a tirar endavant. Mesclar color i cabells, element aquest darrer salvatge i sexual, dels pocs que encara ens queden als humans, és d’allò més elèctric i potent. Fa anys, per posar un altre exemple, que els modernets porten també barbes pronunciades de moltes mides i formes. La bijuteria de tota mena, penjolls, arracades, polseres, anells, així com la vestimenta fan aquest mateix tipus de servei, que no és res més que mirar d'afirmar-te i fer-te sentir còmode en aquell moment vital davant d’allò que consideres un entorn hostil, o si més no amb el qual no t’acabes d’emmotllar. És evident aquesta reflexió perquè la tria del nostre aspecte és sempre vis-à-vis d’un tercer, quan dorms no penses en què portes a sobre o en quin color tens ara els cabells o les ulleres ni en quin món estàs, estàs simplement dormint. És clar, la roda va girant i allò curiós però ineludible en tota activitat humana és que generalment el fre l’has de posar tu i només tu, perquè mai un subjecte té un final precís i d’aquí segur no passa. Al capdavall, arribats a un punt, les carpetes s’atrotinen, les samarretes s’esborren o encongeixen, els banys de color esllangueixen, la roba s’esfilagarsa, etc. Tots aquests elements acaben caducant naturalment i es poden sempre modificar, recanviar, permutar o acabar prescindint-ne. De tota aquesta línia d’expressió que estem parlant en relació a l’aspecte personal, emperò, ens arrisquem a ultrapassar una línia vermella, aquella que separa els assajos no destructius dels assajos destructius. Assajos destructius són aquells on no hi ha tornada enrere si comences a fer segons quins experiments, per acabar quedant marcat per sempre a foc com un brau. Tatuatges, a veure en quines parts, quines temàtiques. Pírcings, a veure en quines parts. Forats, a veure en quines parts. En tot s’ha de reflexionar i potser saber frenar no és evident. Tota activitat continuada, que creix i no satisfà prou, portada fins al límit -sempre inexistent- és sempre una droga, malgrat no ens empassem cap estupefaent, i si sou drogoaddictes del look sereu portadors d’un estigma molt complicat a esvair socialment i personal la resta de la vostra vida. No és seriós culpar la societat i fotre pilotes fora en relació amb un tema on tu mateix no has estat capaç de calcular les conseqüències dels teus actes. Des del mateix moment en què no vivim sols, vivim en tribu. Si no vas vestit com la tribu en pagaràs un preu. Si no penses abans si estàs o no preparat per entomar els efectes d’aquest preu, complicat que la massa, al seu torn -que a més, no et coneix de res- faci l’exercici en grau invers que tu no has volgut fer ni tan sols pensant egoistament, com pretens exterioritzar amb una manifestació d’aquesta naturalesa. I ara què, cinc o deu anys després de la boutade? Que quedi clar, aleshores eres major d’edat i va ser un acte voluntari. Ni es tracta d’un accident domèstic, del tipus planxa o olla de brou escaldant que t’han caigut per sobre, ni parlem d’un accident de trànsit amb talls diversos cosits maldestrament, ni tens malaltia dèrmica o deformació física congènita de cap mena. Em sap molt de greu, us ho dic de tot cor, si esteu anònimament penedits d’una boutade estètica i ara no hi veieu sortida.

Transcripció analògica a l'alfabet llatí d'un electroencefalograma estival

Notes de sortida:

1. Llegir anaeròbicament.

2. Ortografia multilingüística revisada per l'Institut d'Estudis Xinxillans.

Xec! Començo a sentir quelcom que feie temps que no sentive.  La flamerade de vore passar l’huracà xafogós davant meu fent sorollamen. Cop de vent a la ment, al cervell, a l’altre cervell. Vaig més calent que la sopa ramen. Cotxes descapotats d’aquells nostrats analògics, amb motor de camions, rugint com dragons. La comadrona francesa tot cridant : allez, vas-y, encore, lachez pas, allez!  El crit eixelebrat a l’estil indígena neozelandès o alemany, per brindar per un company: Bip, bip, ieeeeeeeeeeee! Bip, bip, ieeeeeeeeeeeeeeeee ! Un gol a l’estadi. Un “visque els nuvis!!!”. Freddie Mercury cridant “Barceloooooonaaaaaaaa”. Un “lega-liza-lega-liza-lega-li-za-ción”, a cort obert tothom tancant la festa major. El cantant d’un grup de rock, aquest vespre a l’estadi entre cançó i cançó: -Can your hear me ? -Yeeeesssssssssssssssss ! -Can you hear me, yeah ? -Síiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiií!-. Tot això estic sentinte jo, ara mateix. Se’n diu sentir-se viu. A l'estiu tota titola recerca o caliu. Se’n diu treure’s lo pal del cul. Se’n diu ja n’estic fins els colhons de dormir amb els pantalons. No hi ha qui em pari! Nooo téeé nooom! M’agrada la gent que’m’mira els ulls! Mira’m als, mira’m als ulls!!! De calor, jo també en vull. Vull la flama, el caloret foller de la festa follera. Lo fred del verano, lo fred de l’hivern, jo què sé, lo caloret xindua ! Valencians, catalans, balears, germans: Ja estem en fffoooollesss !!! I ohtrha vheç: Ja estem en fffoooollessss!!! Això ja va venint, jazz band viniendo, no té més. Ara vés i mira si m’has entès. Fot-li cop de mestral, que t’envia la sissí amb la robestese a fer punyetes. Un F-18 comprat a iBei, acompanyant el mestral, a vol rasant només provocant, deixant-te sord i que se’n torne, que se’n torne també a fer punyetes! Mamarratxos! Formigueig. Pessic. Espasme. Palpitacions. Contraccions. Puncions. Xup-xup. Calbot col·lega, vine aquí ! Pitrera, davantera, frontó, percussor. Barbacoa, follia, esbojarrament, guilladura, vaig calent. Vide, decidide i mai més buide. Vida velha per fer-la per fi, ara sí, belha. Vells, sí, però figurins i vestidets fets uns pinzells. Prou ! Voleu fer el favor de callar ? Calheu ! ¿Pezo, poz qué no te cállaz? Doncs no senyor, a partir d’ara o meu país, les proclames buides, per les ments desnodrides. Qui vulga elèctric xoc, que llegisca o meo bloc !