L'andana plena

Arribo tard. No diré com d’habitud, perquè no és veritat. Massa puntual que he estat sempre, com a mostra de respecte, amb tothom i a tot arreu i total: era jo qui havia d’esperar. L’andana va plena, de gom a gom. No hi cap ningú més. Sembla que tothom va foll i prest per agafar el pròxim tren. Sembla ben bé com si aquest fos el darrer. En tot cas, la sensació és que aquí ensumo coure’s quelcom d’interessant per a mi i ves, fins no fa gaire, jo no me n’havia adonat; altrament no seria el darrer de tots en una andana a petar, seria ja a la vora, mind the gap, a punt de caure al fossar. Tothom va a la seva, no costa gaire d’ensumar el tarannà general tot i que a còpia de veure’s alguns cada matí constato com s’han generat certes coneixences...amistats? Ai las!

Quant a mi, sé que és el meu tren. Seria bo de confirmar que en tinc la convicció quan el més assenyat és dir que n’he agafat tants, de trens, a destinacions tan divergents, d’altres tan poc escaients -diguem-ho finament- que és per eliminació com acabo sabent que aquí i per fi vaig bé. Si tinc aquesta curiosa i paradoxal presumpció de convicció, no del tot clara i tanmateix definitiva, és per la manera en què el revisor m’ha deixat passar sense abonar l’import del tiquet. Ha degut veure que tenia pressa i que a la meva edat ja no estic per a orgues, que si m’he de moure ja no és per inèrcia, ans per una clara i nova determinació que segurament li ha fet fer la vista grossa i, amb una cara de -au, passa per l’ombra-, per ell quedava clar que de la meva falta tal dia en farà un any. 

I ara em trobo a l’andana, com un peix en un rostoll. Ningú no s’ha adonat de la meva arribada car, delerosos com estan d’agafar el proper tren i cadascun amb les seves martingales, no miren enrere. I ves que he provat de saludar amablement i en veu baixa gosar establir una primera i banal conversa, cosa que quan em trobo enmig de la gent em costa qui-sap-lo.

Per fortuna, emperò, a l’andana confrontant tres o quatre espectadors de la jugada, han presenciat la meva entrada tot baixant per les escales mecàniques pel passadís d’accés a l’estació i veient-me esperar com un estaquirot darrera de tot i de tothom. M’han somrigut, ves quina cosa! No veig que porti ja els cabells ni els vidres de les ulleres de colors, ni cap peça de roba del revés, com tampoc la candela penjant o cap altre element que cridi l’atenció en un moment tan banal com aquesta espera del tren en hora punta per anar cadascú al seu anar fent.

Aquests somriures dels de davant han estat molt importants perquè jo els he vist, anaven destinats a mi i no crec equivocar-me, car de fet l’únic que mirava els de davant era jo, que en els vergonyosos minuts, no segons, d’espera habituals als transports de Barcelona, no tenia cap altra cosa a fer, atès el grau de displicència i indiferència amb què he estat rebut pels meus congèneres de l’andana. He de dir que em sento millor després d’aquest detall d’humanitat dels de davant, que em convida a seguir malgrat potser no tenir lloc en aquest proper tren que està punt de treure cap. M’han infós confiança en un moment fonamental on començava a ruminar què era allò que havia tornat a fer malament, encara que jo bé sabia què havia fet malament, que és no haver pagat a la taquilla de dalt el tiquet corresponent; i com explicar-vos que arriba un punt on no vols seguir les mateixes normes que has estat seguint i veient a tota la gent per ser considerat un bon Jan a la teva professió. Vull pensar que aquest nou món on m’endinso perquè l’he triat jo, és millor i no cal que et demanin si hi pagues la contribució, la taxa de l’audiovisual o d’habitació per tal de rebre un mínim d’atenció. Tant se me’n fot. Utòpic, ideal, com quan érem nens, ho continuaré pensant. De mons banals i vulgars ja n’he tingut prou i els tres o quatres somriures que acabo de rebre aquí baix, jo els prenc com el que són, una abraçada per sempre per fer-me continuar a la brega. Bon vent i bon tren també i només per als de davant!

Benvinguts al tribalisme

 Un article al digital Núvol del filòsof català Alfons C. Salellas sobre alguns aspectes del pensament d’Isaiah Berlin, em va fer ruminar en la insistència del globalisme recalcitrant per voler fer-nos remar tot Déu en la mateixa direcció per, segons deia l’autor, forjar un món lliure d’essencialismes i tribalismes. La contundència del desideràtum, la pruïja per bandejar del mapa aquests dos darrers mots em féu sospitar. A l’esmentat article se’ns feien cinc cèntims de la dificultat de Berlin a l’hora de trobar uns trets que poguessin ésser considerats com definitoris d’una naturalesa humana compartida; el pensador volia fitar inequívocament el concepte d’humanitat per tot seguit poder promoure'n la seva defensa com a gran causa comuna. L’articulista suggeria que valia la pena, un cop vist el que tristament havia donat de si el segle XX i el panorama actual, provar d’assolir un nou consens mundial; aquest sí, noble i durable, en base al mínim comú denominador que ens igualaria a tots però que, ves per on, no acabem de saber ben bé quin és.

La necessitat de saber què és la humanitat, em va fer recordar el bípede implume de Plató per a l’home i la resta d’intents de definir-lo sense acabar de satisfer ningú. Si circumscriure semànticament l’home sempre ha estat difícil, ja ens podem afigurar com n’és de complicat trobar una definició per al terme que els hauria de sumar a tots ells.

No nego que sigui interessant aquesta disquisició però no crec que valgui la pena per tal que arribar-ne a alguna conclusió ens apropi a la utòpica concòrdia. No comparteixo aquesta idea de furgar en allò que ens uneix en un món que ha demostrat en els darrers temps la seva ineficàcia per garantir una estabilitat i justícia social dignes a la major part del seus habitants i, en canvi, una eficiència òptima en passar el corró, aplicar una política de terra cremada i uniformitzar codis i estils de vida amb cap altre fi que satisfer el capital, com ara estendre i imposar els mateixos hàbits de consum i, doncs, calcar les fretures comercials arreu del planeta.

Ans al contrari, és el moment de reconèixer que la globalització ha aconseguit satisfer les butxaques d’uns ben pocs quants amb la contrapartida d’exterminar allò que debò Berlin cercava com a essència de la humanitat i que jo dic que és la diversitat. Sembla un recurs dialèctic però no ho és pas. Allò que més ens engloba i defineix com a col·lectiu és precisament la nostra palmària diversitat i la capacitat com tindríem, a través de la intel·ligència -que ultrapassa amb escreix la del gènere animal- de copsar-la com cap altre ésser, avaluar-la i valorar-la, almenys en potència. Que la pèrdua de diversitat és el veritable atac a la humanitat no és doncs cap eslògan, sinó una realitat. Per tant, en un context històric en què se sap amb llums i taquígrafs el reguitzell de pobles anorreats, on s’ha demostrat que l’Estat modern no és cap garant del respecte per les minories ètniques o culturals, on malgrat tot, les democràcies tardanes, algunes d’elles, ja, dictadures encobertes vellutades, persisteixen en l’opressió i si no t’ho empasses, dues tasses, ¿per què hauríem d’entossudir-nos a cercar, pregonar o apostar encara més per aspectes comuns unificadors, que s’han revelat com el veritable Eix del Mal?

Vet aquí, doncs, que reivindicar els col·lectius primitius, la importància de la tribu, del que aquesta vol dir - una possessió forta d’identitat cultural o ètnica; el valor intrínsec com a motor de vida per a l’individu de sentir-se lligat a uns valors culturals, històrics i afectius fondos- hauria de ser més que mai el full de ruta de, paradoxalment, tota la humanitat. Conrear i posar en relleu cadascuna de les humanitats locals, cada petita nació la seva, per així enfortir-ne la global, la qual només podria ésser abastada i capida plenament des de fora, per un extraterrestre. La humanitat, ho hauríem d’acceptar d’una vegada, és un concepte inabastable per a tot individu terrenal.

No tinguem por i afirmem que els catalans som poble, som tribu, com deia Miquel Bauçà; els castellans en són una altra i així en tots els casos. Demanem-nos per què hom vol atorgar sempre un sentit pejoratiu al tribalisme. Diagnostiquem-nos com cal per tal, ja no de resoldre el Cafarnaüm on ens han ficat, ans com a mínim no deixar-nos més assimilar.

El punt de vista a escala tribal, arran de terra, és l’únic que permet veure clar el potencial destructiu -essencial- de l’ésser humà, fet que ens faria a tots adoptar una certa prudència com a mesura preventiva de nosaltres mateixos. Mentre l’únic acord global no sigui desfer el camí i la teranyina d’interessos sòrdids creats, així com reduir i arreplegar de nou el camp de batalla per treballar en local la pròpia singularitat, la destrucció i l’estultícia en les seves diferents variants, banalitat, vulgaritat i misèria, seran els termes que realment continuaran definint la humanitat i, francament, per tot plegat no val la pena ensems lluitar.

L'acusació aristotèl·lica

Encara no acabava de comprendre com havia acabat allà, processat davant del jutge, a punt de sentir el veredicte. Tanmateix s’ho mirava en qualitat d’espectador, com si la cosa no fos amb ell. Se’n feia creus, esclar, però la ràbia era compensada amb escreix per la incredulitat d’allò que considerava una situació rocambolesca, surrealista. Allò senzillament no podia estar-li succeint. L’advocat mateix desistí de fer-li mudar l’estat d’esperit, per a acabar adoptant el semblant absent del seu client.

Tot va començar uns mesos abans mentre vagarejava pel barri amb la seva pensa sempre dispersa, quan de sobte se sentí atret per la veu de Phil Collins, emesa per un megàfon del pati d’un col·legi proper. El soroll era eixordador, de cap manera propi d’un bon equip d’alta fidelitat, però el timbre inconfusible del cantant i la tonada tan fresca, alegre i evocadora el feren abandonar per una estona la seva ruta habitual i s’hi va apropar com encantat pel seu flautista d’Hamelín particular, un bateria que canta i que de sempre l’havia encisat. A la cançó que sentia li va seguir una altra, probablement els professors havien posat un disc per amenitzar l’hora d’esbarjo. Alguns nens hi començaren a aparèixer i des de la vorera, separat per una tanca no gaire per no dir gens atapeïda, va començar a mirar-se’ls com part de la composició plàstica i dinàmica que la inesperada música havia embolcallat. La veritat és que en un tres i no res s’havia creat ell tot solet un redós de pau i bellesa sensorial enmig de la ciutat, i ho trobava d’allò més agradable. La canalla sortia amb ganes de gaudir a cel obert i de l’espai lliure i de lleure que se’ls oferia després d’haver estat tancats a les aules. Braços i cames esvoletegats, somriures francs, gestos gens estalviats... A fe que feia temps que no rebia un impacte visual com aquest, confinat amb por a casa, sol i ja amb prou peix venut, la resta del qual sabia que hauria d’arrebossar-lo, i per dos cops, per tal que el comprés algú. Certament aquella estampa dels infants li va plaure força, amb banda sonora inopinada de primera i de franc. Com que sovint no tenia res més a fer es va dir que bé que no li costaria gens d’adaptar a partir d’aleshores el passeig matinal a aquell horari i carrer de més amunt per tal d’atansar-s’hi i posar la ment en blanc, que en acabat era allò que sempre delejava.

Ara ruminava, emperò, que no havia gosat dir tota la veritat al magistrat sobre la seva presència ininterrompuda a l’hora del pati: la culpa fou de Phil Collins. Els dies següents ja no fou Phil Collins però, Déu n’hi do, els gustos d’aquell professorat. Un xic d’àries lacrimògenes d’òpera italiana, un poc de simfonisme espatllut alemany i un bri de nova cançó, tot li esqueia. Així mateix, li enlluernava copsar com la mainada mai no repetia el mateix del dia precedent, no com ell, que portava una vida grisa i metòdica, ara encara més maquinal per tal de no perdre’s aquell nou ritual.

Un bon dia va arribar, però, que va percebre la presència a la vorada confrontant, una mica allunyats, d’una parella de guàrdies urbans. Atesa la distància prudencial no va sentir-se particularment interpel·lat ni incomodat. A més, ell ja havia llegit en el diari municipal de tirada mensual que l’Ajuntament posava en marxa la policia de proximitat per a oferir un millor servei als ciutadans. Tot allò ell ho trobava la mar de bé, -això és la civilització! -que es vantava, content com estava de la seva ciutat i de viure-hi tants anys.

L’endemà mateix la dita parella se li apropà i adreçà amb correcció, que no vol dir necessàriament educació, per demanar-li primer la documentació i encontinent què feia allà cada dia exactament, a la mateixa hora. Per rebaixar el to de la intrusió emprat per la poli dolenta, el poli bo va inquirir d’una manera més asserenada si és que era familiar o tutor d’algun dels nens de l’escola. El nostre sospitós va dir que no i que, en síntesi, feia allò perquè li abellia molt de veure jugar la quitxalla cada matí mentre sentia alhora la seva música favorita. La conversa, sòrdida, fou en realitat retòrica perquè -segons li va explicar després l’advocat- algú havia ja denunciat l’amenaça de la seva conducta, reiterada i sospitosa. Per la seva banda, la pròpia policia havia recopilat prou proves per acusar-lo de pedòfil factual, pederasta potencial.

Embafats d'irreverents

En tant que ornament o recurs literari començo a estar-ne cansat. Ben tip de veure’l fer servir als altres, més que no pas d’usar-lo personalment per a treure’n profit. Em refereixo a l’estirabot o rampell insidiós per semblar un revoltat professional, producte de la incomprensió que provoca l’absurditat d’aquest món. Una exaltació momentània que et fa imprecar absolutes bestieses que es poden fruir i perdonar en un determinat context, com ara envoltat de gent intel·ligent, car fora d’aquest cercle serien titllades de collonades de cunyat tot a cent, en la seva forma més inofensiva, o veritables barbaritats o atrocitats verbals, en la seva versió més delirant. Jo no acabo de veure clar que sigui una etapa en què hom s’hagi d’instal·lar per a demostrar públicament una sagacitat o visió de camp especials. Tanmateix no es pot negar que està de moda i potser per això cal anar-la entrenant per saber estar à la page en el moment providencial. Dels estirabots, no goses ultrapassar-ne la categoria de tabú fins que assoleixes aquest mínim grau que et permet copsar la paròdia diària del món nostrat, on alguns malparits ens han muntat una representació ininterrompuda amb tu suant la carcanada fent d’haveria, no pas com a alt càrrec de cancelleria.

Bé, cada u té el seu moment vital en això d’engegar per primer cop el proïsme a fregir espàrrecs i adoptar les mesures de protecció escaients. En aquest sentit proferir alguna bona astracanada pot ajudar a fer els enemics que calen quan hom vol atènyer una distància sanitosa necessària per delimitar el seu jo. Tot plegat doncs, diríem que la insolència ben païda, expressada i amollada dóna pistes que estem davant un humà que, amb més o menys soltesa, es troba en procés d’afirmació personal. La veritat, emperò, és que Twitter, amb els seus dos-cents vuitanta caràcters, ha esdevingut en segons quins cercles -com el literat o lletrat, pressuposats elevats- un continu de proposicions i respostes sintètiques, fulminants, sentencioses, doctrinàries, dogmàtiques, alliçonadores, apotegmàtiques i pedants; sobretot en certs perfils que han fet de l’eventualitat, continuïtat. Allò que podria ser una tarda pistolera a la setmana perquè hom se sent especialment en forma i guarda teca per repartir a esquerra i dreta, passa a ser gairebé l’únic codi amb què alguns són capaços d’interaccionar. Qualsevol abandó d’aquesta manera d’entendre la comunicació seria entesa com una feblesa. Sembla també com si certs usuaris vulguin fer-se un personatge a part en aquesta xarxa social, com si la vida al natural ja no fos prou teatral. Queda clar que jo visc tot plegat com una contradicció. No acabo d’entendre per què serveix anar de mil homes o graciós exacerbat a tothora per aquests canals, més ben dit, què és allò que t’impulsa a voler ser així. Potser el reconeixement, darrer element amb què no poden els diners. En tot cas, jo no m’hi acabo de trobar, enmig d’aquest bestiar on qui la diu més grossa té garantida l’acceptació immediata de qui vol sentir simplement el que ells mateixos no s’atreveixen a dir. Com sempre, entre poc i massa, quan servidor era una ovella més del ramat no se m’acudia alçar gaire la veu. Ara que, malgrat tot, tampoc arribo a pastor, no m’imagino passar encara trenta o més anys emprenyat com una mona sense descans per esdevenir, des d’ara ja, un vell bugre, fent catúfols o repapiejant; quina vessa! Allò que pregono seria més aviat un clam a la naturalitat, tan veritat com que hi ha dies plujosos, rúfols, variables i assolellats. Potser m’estic enganyant i faig palesa en aquest text la meva inadaptabilitat a la vida pública o social, cosa que tanmateix no seria per a mi una novetat. Allò que no suporto, ves, és veure alguns en edat de no haver venut encara una escombra i - prestos per servir al poder- fent-se passar per sempiternament indignats. Tan joves i més falsos que els duros sevillans. Ho veieu? Sou l’entorn qui em provoqueu. Que més voldria jo que viure tranquil i em feu gastar també arsenal bèl·lic i apuntar-me al carro de la irreverència. Au, vinga, a treballar! Això que ha passat aquí que ningú no vol treballar ara. Què collons és, això de no treballar? Coi!