Ben collats

 L’Estat colla a l’individu com mai no ho havia fet abans. En tot cas, la manera i el perquè no són els assumptes que voldria avui tractar. La meva preocupació, més aviat, seria que tothom copsés meridianament aquesta realitat. La gent de més edat ho subscriurà encontinent, per simple comparació, tan espatarrant que no caldrà contrarestar el sempre present biaix pervers de la memòria, amb el seu garbell edulcorat. Ha estat tan bèstia el creixement del control estatal contra el ciutadà des dels anys 80 del segle XX ençà, que ningú no pot adduir simple malenconia pel món d’abans o bé negar el proverbi de “qualsevol temps passat fou millor”. No he trobat ningú que no em reconegui que, malgrat les especificitats, dificultats o tiranies de cada època, mig segle abans l’individu vagava més desllastat per tirar endavant la seva vida. Per dir-ho altrament, els fracassos que poguessis acumular, per regla general -entesos com apostes o projectes vitals- et podien tocar, no enfonsar. Ara és que no goses potser ni començar res, t’ho penses i repenses i potser t’han tret la il·lusió abans d’engegar. Si alguna cosa recordo com a punt d’inflexió d’això que intento explicar és el maldecap de l’entrada en vigor dels primers impostos -l’IVA i l’IAE- així com les primeres declaracions fiscals, envitricollades de mena, i com qui més qui menys feia comptes de rendibilitat potencial, tota una novetat aleshores. Un altre exemple que recordava fa ben poc Pep Ribas, comissari de l’exposició vigent al Palau Robert “L’underground i la contracultura a la Catalunya dels setanta”: els lloguers d’habitatge a principis dels 70 es situaven entorn del 10% dels ingressos. Des d’aleshores, en virtut d’una civilització venuda des de dalt i beatament creguda des de baix, ens hem deixat fer de tot. Ara ja és massa tard. Cadascun de nosaltres paguem el preu del que vol dir sortir del ventre de la mare amb deutes pel sol fet d’aquesta acció seminal, de la qual no en som responsables. Abans també s’havia de pencar i a voltes patir, està clar, que eixa terra no era el somni americà però no fotem, siguem sincers, fem memòria i si us plau, expliquem als joves la presència de l’Estat en les nostres vides anys enrere i la situació actual. No hi calen ideologies com tampoc localismes, intentem fer l’esforç de comprendre i fer comprendre de quina manera ens han agafat el número a tothom i aquí ni campi qui pugui ni l’últim que apagui el llum. Estem tots cardats. Només els diners en prou quantitat et poden salvar, cas que tinguis una noció treballada de la importància de gaudir d’una certa llibertat per al desenvolupament personal, és a dir, aprofitar al màxim les potencialitats que la natura ha atorgat a la nostra espècie per travessar aquest passatge ben estrany sentint que ha pogut valer la pena tot plegat. 

Una característica fonamental amb què es convivia abans era la incertesa, element que actualment no tolerem ni un sol moment. La incertesa regnant aleshores, contractes d’antes, en alguns sectors laborals redactats com jo dic, amb tinta de suc de llimona, això quan n’hi havia, sembla no ser gens estimulant avui dia. Tanmateix la persona responia adequadament a aquella inquietud i manca de protecció, ho paia amb resignació però amb esperit viu, almenys amb una dignitat que no semblem atresorar en l’actualitat. Cal dir-ho clar, l’individu era més fort i la seva consciència i voluntat per afrontar els entrebancs molt més ferma i profunda. Ara qui és fort és l’Estat, simple corretja de transmissió al seu torn d’unes elits mundials. I quina llàstima que quan més fort hauria de ser l’individu per respondre adequadament a un factor extern cada cop més deshumanitzador, agressiu i violent, tenim un personal més feble i mesell. Què ha passat? No ho sé. L’únic a concloure d’una manera contundent és que si col·lectivament serà molt difícil capgirar la situació hem de ser capaços de cercar tots sols aquesta fortalesa i salvar-nos nosaltres mateixos. Prou feina tenim per si després ens quedés alguna engruna d’esma i energia poder-ne dedicar als altres. No és egoisme, simplement no són temps per a collonades i passos en fals. Clar que n’hi haurà excepcions i un grapat d’afortunats que es lliurarà del sorramoll de deutes on som ficats, però en general l’home mai més du la iniciativa a la seva vida, tan sols respon de manera robòtica i de bon antuvi a fues i envestides. Tal com apuntà l’amic piulaire Antoni Ferrando, la voluntat de tota acció de govern avui dia és humiliar la persona normal. Pobre de tu que et surtis del camí marcat. La repressió comença amb un puto psicòleg per acabar si cal amb presó. In-a-gadda-da-vida, honey! Que tinguem sort.