Apocalíptics -o no-

 Em fa l’efecte que els vaticinis sobre la societat que s’entrelluca a l’horitzó ens tiren enrere. Àdhuc jo diria que nosaltres mateixos ens afanyem a titllar-los d’apocalíptics, fins i tot encara que no fos la intenció de l’advertidor. Ens agrada fer-ho per així poder criticar-lo i si podem, enfonsar-lo: -què s’ha cregut, aquest baliga-balaga?-. No ens agrada gens que ens mostrin la bola de vidre, en cap versió. Deu tractar-se d’un instint primari de protecció contra el que considerem una humiliació, car ni tan sols a les xarxes asocials ens podem estar de veure fantasmes arreu pertot. Bandegem el missatge per a assenyalar l’emissor i esbrinar com s’ho ha fet per tenir els pebrots d’arriscar-se a predir la seva davant tothom. Això va així, i un assaig sobre l’enveja en verd festuc ja ha sigut enllestit per Marina Porras, no el farà servidor aquí.

Allò que m’encurioseix de no saber entomar aquests advertiments, delirants o flagrants, és la dificultat que generalment s’hi troba a l’hora d’interpretar l’aire, el caire o la flaire del període històric pel qual travessem. L’edat adulta i per tant, l’experiència, és un valor fonamental; un valor que permet comparar i establir una jerarquia que prefigurarà la nostra prestatgeria anomenada bagatge personal. Així doncs, de jovencells amb el lliri a la mà, les lleixes se’ns hi anaven conformant totes soles a mode d’espatlles mentre nosaltres miràvem endavant. Tard o d’hora arriba un punt en què ens adonem de les d’aquells qui tenim a davant, sigui perquè te les volen mostrar, sigui perquè han fet un Merlos i ets tu qui aprofita per sotjar a darrere els lloms de les obres que més els fan xalar. Malauradament, tan sols a uns pocs se’ls hi han anat emplenant de llibres. A la gran majoria, fotos, flors de plàstic, guarniments diversos i revistes de tendències. Te n’adones que, al capdavall, bastir una bona prestatgeria era essencial. 

Poder tenir les eines que et permeten fer balanç és important. A nivell individual té el seu què, però alerta, car una embafada ens pot portar de pet a la melangia xarona i l’onanisme sentimental. A nivell col·lectiu es poden distingir, amb la deguda perspectiva, períodes relativament homogenis d’estabilitat, de pujada, de baixada o d’ensulsiada. Si heu girat el pernil de les vostres vides, siguem honestos, les hem vistes de prou colors per afirmar que el d’ara és un moment per dir, sense por a agafar-se els dits, que pinten bastos. La sensació és que tot plegat fa massa temps que no rutlla. Les tragèdies i els atemptats són cada cop més punyents i inopinats, com passa amb els fenòmens meteorològics, espetegadissos i astoradors, per motiu de l’escalfament global pebrotari. Per acabar-ho d’adobar, la Covid-denou, ens mostra cruament de quina manera l’antic ordre està en lluita contra el nou.

Fa anys que estem fent voltes a la sínia sobre una xarnera rovellada, la qual no s’esperava passar-se tant de temps a la intempèrie exposada. Això ja no va de l’expectació per l’aparició del disc compacte o el telèfon intel·ligent, ni tan sols de l’amenaça de la robotització o el control panòptic supraestatal i la intel·ligència artificial. Això va de lletres, ves quina cosa! Va de revisar la semàntica de molts conceptes que han romàs amb una significació fixa cristiana anys i panys. No es tracta doncs de la fi de res que us vinguin a garlar xirucaires, impotents i altra gent comuna. De fet, el capitalisme tardà, degudament reabillat, amanit i assaonat, encara hi serà. Això va de saber més aviat què voldran dir a partir d’ara treballar, família, jubilació, educació o assistència sanitària de franc.

L’única certesa la trobem en el diagnòstic: massa gent al planeta essent com som, uns llops, com deia Hobbes. És per la contundència i la radicalitat d’allò que fa una estona que pica a la porta, que resulta tan complicat que aquest nou i enigmàtic ogre –perdó, ordre- s’hi acabi d’imposar. Nogensmenys si esteu afamats d’apocalipsi real, la tenim a davant del nas; és la de cada u, la de tot hom que no estima oportú perdre un sol minut per mirar de veure on es troba el canari en aquest camp de mines.

A la fira d'estiu

 Ai, els fills! Per ells, el que sigui, oi que sí? Tanmateix del prometre al complir, hi ha molt de tros per penedir. Es parla molt dels sacrificis dels pares, però vagi per endavant que no ho penso pas, que siguem uns herois. Senzillament intentem crear, nodrir i educar catalans. Després potser que, de voler anar per llana en sortirem esquilats i se’ns faran inequívocament castellans i fins ultradretans, però aquest i altres riscos ja vénen amb l’opció forfet beneïda per Nostre Senyor, que ja sabem de quin cantó, per ara, s’ha posicionat. 

Aquests dies enrere férem cap amb la canalla a la fira d’estiu, que malauradament acabà essent per a un servidor un malson auditiu. I una llàstima -de debò que ho penso- haver retingut a la memòria per deixar-hi constància l’única pega de la funció, perquè ens ho vam passar teta. Les atraccions, justes en nombre, divertides i ben triades, ambient firaire humil però gens decadent; alegria, bona mà i gust per la professió amb què ens obsequiaren els encarregats d’aquest espectacle ambulant tant i tant necessari sempre. Menció especial a l’apartat prevenció Covid-denou, absolutament impecable. Menció també per al col·lectiu francès, molts d’ells, pares amb la màscara abaixada i fills ni tan sols posada, fent palesa la seva concepció particular de la grandeur un cop travessen els Pirineus. 

La llàstima fou adonar-se fins a quin punt som una quimera o millor dit, una rèmora del passat. Cap rastre de la nostra llengua a la música en tota l’estona que m’hi vaig estar. I no, tampoc se sentia anglès ni grans èxits de radiofórmula internacionals. No hi sentíem més que els triunfitos, reggaetons, Andy & Lucas i allò que vindria a ser una Cadena Dial sense anuncis i desconnexió raquítica obligatòria territorial. ¡És que ni tan sols se’ns ha acudit promocionar, distribuir o legislar institucionalment algunes versions en català, d’aquestes milongues de sangria, que anaven sortint els darrers anys al disc de la Marató! De debò que no entenc com d’eixelebrats érem tots plegats fa tot just tres anys de voler tirar pel dret amb una independència quan, aquí mateix, en una fira d’estiu de poble into the arena, mai millor dit, amb la polseguera d’aquesta era, està sonant una música que no és per res la llengua que estem parlant i ensenyant als nostres fills que, ves per on, és la llengua del país. Ara, al tren de la bruixa, hi sonen Gaby, Fofó i Miliki, canten que els pica d’allò més el nas, i endavant amb aquest entranyable himne d’una cultura que a fe que fou d’imposició, que mentrestant a un servidor se li estan inflant com un cabàs. Més em val pensar només en el rostre de felicitat de la canalla i el seu somriure permanent angelical per no caure-hi malalt. Ens han guanyat, ja ho sabia, però no era necessari aquest acarnissament, tan punyent que n’hi hagués hagut prou amb haver-ne punxat una sola, ni que fos de Txarango, qualsevulla cosa per tal d’endolcir l’amarga evidència de tornar a una terra que només ens té a soldats esgarriats sense uniformar que no fan més que trobar faltes aquí o allà, i si es troben per atzar s’intercanvien els números de telèfon, sabedors que pertanyen a la resistència insurgent. I quanta, quanta pena haver d’exercir i estar de servei amatent a tothora, fins i tot quan la resta dels presents no copsen absolutament res d’estrany en aquest entorn, per altra banda realment ben parit d’esbarjo i frescor de vespre de finals d’agost. 

M’agradaria no haver d’escriure això i si en sóc, de torracollons, que no fos tan evident, en un article com aquest de franc i en obert; però com que cap organisme vetlla per aquestes coses de país essencials, què voleu que faci, si a mi m’han tornat el dia a esguerrar. Hi tornaré, a la fira a anar, que la prioritat ja sabem quina és i els menuts no n’han de fer res, del detritus de món que s’han trobat. Tan sols m’agradaria que un dia, tot aquest dial musical castellà se’m comencés a sintonitzar de manera privilegiada i habitual pujant de Fraga cap als Monegres o en amunt vers el Port d’Almansa, i no abans. 

Enamorat del món

 Tot observant els moviments d’una garsa a la teulada veïna, m’ha vingut al cap una frase que fa poc vaig sentir a Enric Vila -escriptor català que escriu en català, historiador, periodista i pioner del podcast de pagament al Principat. Digué quelcom així com que l’escriptor deu ser de les persones que més s’estima la vida, que la viu amb tal passió que no en té prou de travessar-la a la manera convencional, tal com la gasten la gran majoria d’habitants. A mi ja m’està bé sentir coses com aquestes, car de cop i volta trobes un bocí d’explicació al teu disgust existencial i la sensació de passar per aquesta catifa, vermella a estones, com un robot, només acomplint els rols i funcions matemàtiques, probabilístiques sense variància ni desviació, que els altres esperen de vós. La sensació fonda que provoca el convenciment de saber que un altre món és possible, ni més just, ni més solidari ni tota aquesta camàndula propagandística de xirucaires i impotents, sinó que aquesta mateixa merda de món -davant el qual estem garratibats, gallejant en públic però esporuguits en la intimitat- es pot interpretar, veure, sentir, olorar, tastar i tocar d’altres maneres, senzillament. Unes maneres que els escriptors ja ens han volgut mostrar en forma de llibres que, llevat dels quatre que llegeixen, la resta no n’ha fet ni cas. I ara torno a la garsa, la garsa que fa anys que veia i que només sabia que era un refotut ocell, ves. Gràcies a la xarxa social de què tothom n'abomina en públic però masturba en privat he rebut, en tan sols mig minut, una gentil resposta a la meva demanda de quin ocell es tractava. Ara penso en els meus quinze anys adolescents; per tal de saber jo tal cosa, la terra que hauria hagut de remoure! Potser agafar el metro, correspondència amb línia u i fer cap a la Llibreria Bosch, a Ronda Universitat, voltar per l’apartat de flora i fauna o ciències naturals, perdut i neguitós abans d’acabar demanant un llibre fotogràfic d’ocells del país per, un cop a casa, a veure si tinc la sort que la meva garsa, que encara no ho sé pas, que es tracta d’una garsa, concorda amb la garsa que no hauria pogut aleshores fotografiar a l’instant fent-hi clic i enviar i doncs, en la meva solitud preinternètica bastir una recerca de centre d’investigació capdavanter a nivell mundial, amb moltes ganes i quatre rals. Ara en canvi, tenim a l’abast el que volem i més, i a sobre en maldiem i ho menyspreem. En fi, tot plegat per venir-vos a dir que per fi he entès que el lèxic es treballa al diccionari però també, i per al meu desgrat d’esquenadret, amb treball de camp. Escriure bé passa per saber copsar i descriure mínimament l’entorn amb una certa agilitat i precisió i doncs, haver de picar un bocí d’ornitologia i un altre de bestiar, un d’agricultura i un altre de matolls, un de rius i un altre de mar, un de geologia i un altre d’astronomia, medicina, història, mitologia i un reguitzell sense final com ja us podeu imaginar perquè això, amichs meus, és estimar la vida, no només les dones i els dies...de cervesa i futbol. Necessitarem totes les bèsties de càrrega per portar a sobre tal quantitat d’informació però ves per on, quan quelcom et plau mai cou. Aquesta fal·lera per voler consultar i llegir-ho tot és ben lògica car esdevé el carburant que l’escriptor fermenta o destil·la per obtenir el seu producte. Tot això que us estic esmentant aquest matí dropo estival de Miami Platja estant –insisteixo en no fer literatura cosmopolita- és la informació d’entrada, el raïm que introduïm i que cal treballar adequadament a la premsa de vi, de manera contínua però a pressió no massa elevada per evitar l’excés de taní. Afortunadament en aquesta àrdua tasca de recerca tenim la Viquipèdia en català i altres eines que ens permeten passar com a viatgers estrafets, no havent fet ni la meitat de quilòmetres que la maleta de Pla o Xammar. Com diuen molts escriptors actuals, això d’escriure és ben cert que potser ja no és el que era, però quelcom té que et posa a cent.

A mal borràs

A mal borràs, com la consellera. T’arriba quan menys t’ho esperes, tot i que ja saps el pa que s’hi dóna, en aquests casos. En comptes d’atabalar-te encès d’ira com feies abans, de sobte, a la manera d’un interruptor diferencial els sentits es desactiven, plaf! No s’espatllen com quan es fonen els ploms, diguem-ne més aviat que es declaren en vaga. Els sindicats sensorials –els quals crèieu també subornats- a l’hora de la veritat us proposen uns serveis mínims insuficients de totes passades. Tu dius que vas fent però no pots fer-hi res, t’han deixat tirat. Com totes les vagues, i més les d’avui dia a casa nostra, esperes que aquesta dels teus sentits acabi esdevenint de nyigui-nyogui, i sort d’aquest bri i reflex optimista inicial car altrament estaries dat i beneït. Per començar, la vista no troba ni un sol punt d’interès, ni tan sols el de fuga, funciona només com a imatge boirosa per no topar amb els obstacles al voltant. L’oïda ja ha triat i s’estima més el sentir que l’escoltar. L’olfacte resulta estèril davant una tal ventada de mala jeia, i potser que ja no rutllava gaire bé car aquest miquel, certament, no l’havies pas olorat. Al gust ni se l’espera, d’ençà que l’agror sobrevinguda t’ha tret la set i la gana. El tacte únicament troba gust sobre el teclat, on es juga l’Scrabble que has acabat per fer quotidià. El teu cap, centre d’operacions de dalt, abans de reaccionar a l’agressió, encara malda per tornar en si. La racionalització o la negació de voler saber el que passa retarda encara més tota eventual resposta i, de moment, el poti-poti resultant és una mena de levitació de la teva mala hòstia on -com quan parlàvem del confinament total- el temps i la seva noció han quedat aturats. Et trobes sumit en una espiral de veritable alienació temporal que acaba així mateix afectant la part locomotriu. Com a protecció primària enfront d’aquesta incomprensió, el teu posat és el del cargol que se sent atacat i s’ha amagat dins la seva clofolla, traduït antropomòrficament a no sortir del teu racó, per evitar empitjorar la situació. La tensió va en augment i com que plorar està mal vist, fins i tot dins de casa, els teus ulls vidriosos, a la ferrateriana manera o no –açò ja és pornografia-, amenacen amb vessar uns quants mil·ligrams de sal. En aquest moment t’espurnejen com els dibuixos animats nipons resolien amb una matriu algebraica dos per dos de quadradets blancs centellejant sobre l’iris per a expressar la còlera, que no apaivagada s’integrarà en funció del temps per deixar pas al desassossec. Diem que som un animal social, que sense els ulls dels altres no seríem mai capaços d’afirmar-nos plenament i, malgrat tot, el mal sempre te’l fan els altres i doncs, encara no saps fins a quin punt interessa establir-hi lligams tot destriant per evitar els llimacs i, tot i així, rebre de tant en tant estrebades que et deixen espaordit, sacsejades que van a la soca mateix del teu pal de paller. Ja no importa la mala o la bona fe, el resultat és una destarotada general de tot allò conreat, regat, adobat i esporgat. Em demano qui va inventar l’equilibri o el juste milieu, segurament un francès, i doncs segurament no és veritat que hi hagi tal ordre i equilibri universal, i sembla ser que millor dir rucades a romandre callat. D’equilibri, diem que n’hi ha durant els vora vuitanta anys d’esperança de vida, però només en aparença. A l’univers no hi ha res en equilibri com tampoc a les nostres vides, és una magufada. Una versemblança utilitarista, funcional, per a estar tranquils. Un autoengany que, sant tornem-hi, quan menys t’ho esperes t’esclata a les mans. Acabat el relat que teniu a davant, m’he quedat una bona estona cercant una font tipogràfica que s’anés bellugant a mesura que es llegeix i es pogués assimilar així a aquells ulls animats, car tan sols amb la puntada amb veta literària en cos i ànima escarrassada no seré pas capaç de traslladar amb fidelitat allò que vol dir no entendre res de res i sentir-se vexat, sacsejat i ultratjat. 

Massa realitat

Massa realitat per a poder-se concentrar. Ho vam experimentar meridianament no fa gaire durant el primer confinament d’aquest malson anomenat Covid-denou, mentre fèiem provisió de màscares i aplec de paper de cul. Tota noble pretensió artística de crear i treballar una història, mentre la història en majúscula canvia de pàgina amb nosaltres formant-hi part, és un exercici de funambulisme extrem. Els costats de la corda fluixa es troben inusualment en constant agitació i així hom no es veu amb cor de bastir res amb cara i ulls, com impossible per a un equilibrista és tenir-s’hi dret i la prova és la fallida mateixa del Cirque du Soleil. En temps convulsos les bases i els sobreentesos sobre els que jeu tot escrit canvien massa de pressa, la ploma et tremola a la mà. Potser aquesta és la raó principal per, de moment, escriure curt.

Massa realitat per a poder-se projectar. Durant un confinament total el temps present i futur s’aturen, no es poden fer plans de cap mena, ni tan sols autodestructius, cas que vulguin anar més enllà de voler penjar-se del sostre sense sortir de casa, tot sabent que tanmateix per culminar com cal aquest punt i final hauríem de comptar posar-nos la màscara i rentar les mans, i la maroma amb què ens volem escanyar, amb solució hidroalcohòlica.

Massa realitat per a poder-se relaxar. Ens volen garratibats, esglaiats, corpresos, ofegats, deprimits, alterats, drogats, de píndoles embafats. No passa un dia sense que els mitjans de comunicació dirigits des de dalt no deixin de pensar en nosaltres per fer-nos arribar el seu gentil missatge sobre allò que millor ens convé a cada moment. Cas que decidiu prescindir -voluntàriament i després de molta conscienciació- de premsa, ràdio i televisió, ells saben que al s. XXI hom no pot viure sense xarxes socials amb la petita dosi d’allò que en diuen el hope. Nosaltres mateixos minimitzarem aquest fet i afirmarem que tanmateix som capaços de garbellar la informació de manera intel·ligent, que destriem el que volem i el que no ho bandegem. Ai las, pel minso canal restant s’acabarà escolant la misèria moral i el pinso de la nostra col·lectivitat.

Massa realitat per a poder-la obviar. Si per tal de no voler patir goseu persistir en l’apagada sensorial i provar de viure en un ambient més espartà sense condicionar, els llogaters estivals de l’adossat o el pis de dalt us obsequiaran amb una ració horripilant de púrria, en cridòria lumpen inframental, que us obligarà a reprendre el subministrament elèctric per poder tancar portes i finestres i crear de nou la remor ambiental per protegir-vos així de la feredat que suposa comprovar que la nostra espècie pugui assolir tals cotes abissals.

Massa realitat per poder seguir encara ensarronant amb el llacet groc, la raó i bajanades com que som els millors a ulls de tothom. Massa veritat per a no haver copsat ja fa estona que el rei va nu i que si no fos per la por que ens han infós des de mil nou-cents trenta-nou, únic obstacle real que ens manté en la rebequeria però al sofà, aquest món imperfecte segur que rutllaria un xic millor. Moment definitiu per treure’ns la bena dels ulls davant les fake news i concentrar-se en l’única realitat assumible: la pròpia, dividida entre allò que ens envolta i alhora ens aporta, i la pulsió que fa que ens gitem i llevem amb esma. Els més murris de la classe han aconseguit entortolligar aquests dos aspectes i no em fa res confessar l’enveja envers aquests afortunats que ja hauran cobert, de la missió que tenen encomanada per aquest estrany nostre passatge terrenal, la vessant més feixuga.

Massa realitat per perdre el temps presenciant la calamitat oficial amb els ulls entelats i encataracts de sempre per passar-se el dia planyent-se. Aquest hauria de ser el moment ideal per aprofitar l’oportunitat d’or i mai més refiar-nos del guió global i que almenys puguem triar, ara sí, el nostre camí si allò que volem és guanyar quotes de llibertat que, al capdavall, d’això deu anar allò que en diuen benestar, ja no dic felicitat.

Estiu vora el mar

Estiu i el que vol o hauria de voler dir. Quietud, lentitud, mansuetud. La tímida fresca, d’hora vora el mar que convida al primer bany. Omplir-se els forats de sal. Fer el mort sabent-se ben viu perquè, al capdavall, viure era això i no tota la faramalla i les farfolles del teu cap. Balandrim-balandram, xano-xano, cap a casa pel corriol terra endins per a esmorzar. L’únic que se sent és la teva cullereta remenant el cafemllet. És el moment. Un mot isolat que demana una línia i una altra línia que demana un mot i cop de diccionari. Finestra d’oportunitat. El sol va guanyant la partideta a les ombres i la xafogor s’apodera de l’ambient per acabar entrant a casa, on ningú la troba escaient. Havent-hi una màniga ben a prop, el moment idoni per a treure’s la sal esdevé tot sol. La mànega inclou el termòstat natural progressiu que et permet gaudir, en primer lloc de l’aigua tèbia que alberga reposada tota ella a l’interior, per donar pas al raig fred que t’acaba d’eixorivir de debò. Per fi desllorigat aquell bloqueig articular. Garratibada general que et tenia desficiejat, penses ara sota el sol, a tal punt de fer pagar els plats trencats a qui no n’ha de fer res, dels teus soliloquis de merdós a deshora i a l’engròs. Migdia fent un refrigeri, garbellat el sucre, no pas per agafar forces sinó amb voluntat de mullar la gola i, de pas, liquar un petit bocí de felicitat, de costum per a tu sublimada, no pas real. Converses en la intimitat, en cercles reduïts parlant català, d’allò viscut aquest mateix matí de primera mà, revivint la mar podrida que ens ha permès surar i fer girar deslliurats la brúixola corporal. Voluntat vegetativa de romandre integralment sense afaitar, i no per esnobisme o imbecil·litat; de no fa gaire que el cos s’ha tornat un perfecte desconegut i prega que t’oblidis d’ell, de tota pelussera, incipient o revellida, elegant o matussera; així mateix t’és igual ja tota mena d’índex corporal, coeficient, valor i tant per cent. Per primer cop i no de manera casual –no hi ha marxa enrere- l’estètica ultrapassa la franja de l’espectre visual per a amarar i abraçar l’holística. La vianda, mentrestant, salpebrada a discreció a la graella. Tiberi amical sense cap temptació d’arrosar l’escena, prou gormanda per al teu nou dial. De sobte recordes aquella nimietat, tal dia farà un any, que aleshores qualificares de sotrac, amb què gairebé et va donar un infart i que ara, en canvi, et fa enrojolar. Pensades nogensmenys fugisseres, que s’esvaeixen un cop sou a taula. Sensació de nutrició atàvica, vívida, satisfeta a cada mossegada. Ben atipats ja, cafè de mitjó en mà, a sant de què interrompre la serenitat i la conversa pausada amb el soroll de llamps i trons d’aquelles cafeteres estúpides neocapsulars. Abans que tothom faci allò que vulgui, proposes una migdiada consensuada sota l’ombra cantonera. Una sireneta amb retirada a tu, a qui cerca per dormir arraulida sobre ton ventre. Promesa de gelat de tall de tres gustos un cop la canícula deixi pas a la publicitat. Ni temps ni rellotge, tan sols un biberó aleatori, amb o sense cereals, canvi de bolquer inopinat, envidant a mullat o ben empastifat. La màquina rentadora, pencaire abnegada, arraconada a l’eixida, empassant-se bodis, llençols, baixeres, vànoves, pitets, dodós. Bugada estesa al vent de mestral, a l’estiu marinada, xaloc a la nostra rosa estimada. Orxata de xufla granissada i agitada o tall de meló al seu punt de maduresa, o no, beneïda discussió abans i després de cada obertura. Toaleta i espardenyes per a una atansada abans de tancar a l’establiment fornidor de queviures. Llista dels més fungibles del rebost. Ja ho tenim tot, sopar frugal a la llum de l’espelma antimosquits que procura la ració de placebo als sentits i a rebre la son, car no gaire tard nosaltres no som d’eixe món i ja hi pot haver conversa transcendental, amb cafè i perfumat, que la deixarem per als cors trencats convidats o els mussols.