D’un temps ençà he vetllat per reduir en nombre, de manera progressiva però impietosa, els canals d’entrada d’informació. Ho faig per poder respirar i protegir el meu jo, la meva acció de l’allau de desinformació general que patim sense aturador. És per aquest motiu que l’actualitat oficial no la rebo més que a grans trets, de retop, en forma d’eco de les impressions que generen a la gent del meu món suprem, és a dir, segons Pere Roca, la suma de l’entorn terrenal i l’entorn virtual, ambdós esdevinguts ja reals en grau d’igualtat, a mon desgrat. El filtre que he acabat generant és plenament satisfaent. Les foteses i les pèrdues de temps han desaparegut de manera implacable, així com l’antic imaginari castellà o espanyol, mai innocu, el qual si bado sempre amenaça amb retornar del tot al capdavant, tal com cantava Gardel amb el cèlebre tango d’aquell passat que tornava a enfrontar-se amb la seva vida. Això del passat és una lluita contínua, solitària, hostil, agra, seca, sorda; no hi ha dia que no perdi uns quants minuts activant les vagonetes macròfagues de la sèrie de dibuixos animats La Vida És Així per fer-hi net. És evident que qui més hagi canviat durant el seu parcours vital, més temps haurà de dedicar a oposar-hi resistència. No hi ha miracles, se’n diu pagar-ne el preu, un preu proporcional com més t’allunyes del teu jo de naixement. És per això que l’home fet a si mateix té tanmateix uns límits clars, car si el límit elàstic de l’espècie humana és constant, el punt d’origen de cadascú en la deformació importa i determina on podràs arribar abans d’atènyer l’estat límit de servei i estat límit últim, això és just abans de trencar-te. Aquesta reflexió la guardeu per a tot aquell existencialista que us digui que hom pot arribar fins on es proposi. Ximpleries, les justes, que això us ho certifica un servidor que no para d’abusar del concepte de terra cremada darrera seu. Si durant aquest etern exercici -car em durarà tota la vida- no s’ha apoderat de mi la follia és perquè crec en Déu o a l’inrevés, hi crec en veure que malgrat les apostes a tot o res encara arribo a copsar la diferència entre jo i un boig sense ser Dalí. Digressió feta, revenons à nous moutons.
Quant a aquest eco d’actualitat rebut de manera esbiaixada, esparsa i inconnexa em ve de gust constatar que malgrat tot, no em perdo res. Un exemple és això d’Ucraïna. Evidentment em sap greu la situació per tota aquella gent però és un fet que no perdo res per no voler interessar-m’hi. Un dia llegeixo que hi ha soldats russos a la frontera, l’endemà, que es retiren; un dia que l’atac rus és imminent, un altre que potser no és cert; un dia que els americans seran aliats, un altre que potser juguen a emmerdar; un dia que els russos ja hi han entrat, un altre que, malgrat tot, estan desesperats. I és que potser en aquest cas el més important seria tan sols sentir campanes sense voler anar més enllà. Cal sentir-ne el repic perquè d’Ucraïna ens cal aprendre; com diu la gent que en sap, es tracta d’un territori en disputa, com el nostre que, malgrat no ho sembli, sempre té paperetes per tornar a entrar en erupció. En tot cas, reitero, no val la pena seguir fil per randa uns esdeveniments que a més, ens arriben condimentats i salpebrats d’una manera aital que perden el gust original.
Dic Ucraïna per mostrar expressament un esdeveniment digne de ser esmentat. El joc parlamentari dels nostres polítics en els diversos hemicicles romans, segrestat per les elits econòmiques, en canvi, no mereix ni un segon del meu terrat. I així podríem continuar ad infinitum. Són moments en què cal ser egoista sense recança, que precisament hom ha emprat això de l’empatia cap al proïsme per bombardejar-nos tant com han volgut per a fer-nos oblidar de nosaltres mateixos, de saber qui som. La solidaritat o la caritat, com el sexe i l’amor, s’han de practicar amb sordina i en la intimitat; no cal piular i escriure des de la frontera d’Ucraïna o què sé jo, Berlín, perquè tothom et feliciti. Bona nit.
