Els calls de Valls

 Deu fer cosa de deu anys que no posava un peu a Valls. No fa gaire setmanes que hi vaig tornar. Ho vaig fer expressament per veure si el panorama havia millorat i si, durant tot el temps que servidor havia rodat món, l’antiga distingida capital comarcal -segle tretze i ja mercat- havia agafat una nova embranzida o, si més no, s’hi pogués entrellucar un cert redreçament, alguns vectors energètics en la bona direcció. I és que hom s’interessa per allò que estima com també és cert que només qui bé et voldrà, plorar et farà. I això mateix potser és allò que acabarà passant amb aquesta pinzellada al desencís que suposa per a tot passavolant amb esperit observador una passejada pel centre de la vila de Robert Gerhard i d’altres il·lustres homenots.

Em fa basarda expressar tot el que em vingué al cap en aquell mentrestant perquè amb Valls s’ha d’anar amb molt de compte, car pots acabar com el bandoler Joan la Pera i, francament, ara per ara no tinc cap gana que m’arrenquin les extremitats i me les escampin per tots els termes dels voltants. Perquè de basarda va la cosa, sí, en uns carrers que pressuposo de vell antuvi potents i avui, en conjunt, desproveïts de tota gràcia. Ningú però sembla fer-se’n càrrec. No és tan sols el punt de deixadesa i ruïna que amenaça igualment altres centres vilatans del Principat, és l’exhibició i adob d’aquest fet com a marca d’allò que els vallencs volen ser. A tall d’exemple, les bigues d’acer, d’aquest rovellat expressament, que estintolen -primer cop en ma vida que ho veig- les cases a banda i banda que es vinclen cap dins i expressen el seu desig de bloquejar el carrer de Sant Antoni. L’exhibició de l’ensulsiada, es podria intitular aital conjunt. Si fos d’aquests escriptors que prenen cura dels aspectes colaterals del seu bloc per fer-lo més atractiu, hi posaria una foto amb aquest metafòric motiu per acompanyar l’article, però em sembla que en aquests detalls sóc una mica com Valls, tot em fa mandra. I de la mandra no podem esperar ni que ens llegeixin, quant a un servidor, ni que ens visitin, quant al poble del qual en pensar-hi se’m trenca el cor. 

M’esperava una certa autoritat moral alhora que una esma més decidides per part dels seus ciutadans en el bressol de les Esquadres de Catalunya aleshores, Mossos d’Esquadra en l’actualitat; per cert, amb la caserna a prendre pel sac de la Plaça del Blat. Autoritat -apuntava- per analitzar i ruminar quin tipus de gent vagareja d’habitud pels carrers, sobre què passa amb la capacitat d’imant que ha adquirit Valls per la púrria o gentalla, la gent, diguem-ho clar, més canalla. Com hi ha món, que diem, hi ha d’haver de tot, esclar, però aquí t’ho trobes concentrat, exposat públicament com les putes de l’amsterdamès Barri Vermell, i ves, penso que la vila de Narcís Oller no s’ho mereix. Amb aquest quadro a davant en aquest indret, viam què expliqueu a la mainada mentre els passegeu de bracet, oi senyor Batet?

Vila de contrastos i hòsties visuals a cada cantonada, o cerques protecció de ramat i et fas d’una colla, jove o vella, o ets un perdulari anat de l’olla. Impossible poder ser un mateix i afirmar la pròpia idiosincràsia i individualitat en aquesta mena d’ambients i ep! Alto les seques, que no ens estem referint a nacionalitats, no caiguem en el parany! Per constatar tot plegat no cal un treball de camp, qualsevol visitant se sent intrús en aquest laberint de calls barallats amb el seu passat. Potser era ja un senyal per adonar-se d’aquesta manifesta hostilitat, la dificultat d’accedir al centre de Valls, sempre a través d’un pont per travessar els torrents els quals formaren les fondalades enclotades que van donar nom a la població.

Sigui com vulgui, ja fos diumenge ensopit o l’hora de la capcinada en plenes festes de Sant Joan, amb tothom al tros o a casa seva ben tancats, això que us dic és el que hi vaig experimentar. Si aquest article us cou és que pica i si us l’estimeu una mica, a Valls cal que ens hi atansem de tant en tant per posar-hi alls.