La granota

Un cop més el ritual de posar-me la granota i els guants i a treballar. Alguns dies, els pocs, amb delit, d’altres, mandrosament i d’altres, mecànicament i simple. Sia en tot, sia en part la granota em defineix, la granota m’eleva o potser allò que m’eleva són els diners. La granota es va tacant i jo, per dins, també. La granota de tant en tant demana aigua, concretament un rentat industrial. Què més voldria jo que ficar-m’hi també, rentadora a noranta graus i centrifugat a mil i tantes revolucions per minut per tal d’esborrar les nafres, xacres i tota mena de recances del meu pas, abillat o despullat. La granota que, ben mirat, dura el que dura. Si la feina és feixuga acabarà essent no només tacada, sinó esgarrapada i fins trinxada per tota mena de materials tallants, abrasius i reactius. Sembla mentida, una peça de protecció tan important, que fa la feina que fa, i que no ens importa, un tal dia farà un any agafar-la i llençar-la a la brossa banal, que això no hi ha qui ho pugui ni vulgui reciclar. No és una qüestió de calers; m’adono que malgrat tot, una nova granota, vist la manera en què l’hem après a amortitzar, són quatre rals. La granota és nogensmenys testimoni d’allò viscut, d’allò invertit, d’allò gastat i doncs una extensió o explicació de nosaltres, raó per la qual la brutícia exposada en segons quines feines determina un pedigrí, una autoritat, una reafirmació i realització personals que exhalen erotisme ben covat. No m’estranya que amb aquestes projeccions mentals algunes granotes rauquin a base de bé, de la merda que hi arriben a acumular. En tot cas després d’una granota en vindrà una altra, com hem dit abans, a preu tirat. Si treballes per a tu mateix la granota esdevé una capa de la teva pell i per tant t’ho rumiaràs dos cops abans de bandejar per sempre més tan preuada companya de glòries i misèries. Si treballes per a un altre, en canvi no t’ho pensaràs, cas que tinguis a mà el nou recanvi, per tot seguit tornar a mirar la nòmina mensual i comprovar que no han oblidat afegir-hi el plus de penositat. De fet, a vegades em ve al cap la idea d’enviar a fer punyetes la granota però trobo haver esdevingut esclau del punyeter plus de penositat i esclar, si em desempallego d’ella, el deixo de cobrar. La granota però, no és una calamitat, m’ha permès fer realitat el somni de poder perllongar en l’edat adulta el meu món infantil de figuretes articulades, tipus Playmobils o Airgam Boys, on tot uniforme, pantaló de peto o guardapols atorgaven una missió clara i definida al personatge i a qui el feia bellugar, que era jo mateix, i per tant, sense equívocs; en tot moment els nens sabíem qui era qui en aquella, la que ha estat l’única realitat. Els uniformes de tota mena són quelcom habitual, així hem estat elevats, no deixen marge per al dubte i això, a mesura que ens fem grans, és important per ordenar i comprendre la nostra vida en societat. Llavors tornem a la granota, ara mateix en tinc dues a davant, una d’atrotinada i arreu esmicolada i una altra encara embolicada, nova de trinca, llampant, que fa goig veure-la un cop desplegada i que convida, com no, a pencar, a tacar-se, a suar que som vinguts en aquest món, i doncs, per què no seguir fer-ho evident a ulls de tothom. És veritat que l’embrutar-se, producte del feineig quotidià, ajuda a tocar de peus a terra i doncs a no pensar, perquè pensar sempre serà prendre’s llibertinament un temps, no cotitzable ni imposable tributàriament, per mirar d’elevar-se amb l’objectiu de veure l’efecte i sentit d’aquesta roda de hàmster d’anys i panys de tacats reals i rentats virtuals. En aquest sentit s’ha de saber que de granotes pel cervell no n’hi ha, que el tenim ben exposat, que el casc només el protegeix dels cops forts però que tota acció sibil·lina i persistent, com és el pensament, si ens arriba a dalt de tot acabarà deixant una taca, aquesta indeleble. Arribats a aquest punt, on la granota sembla haver assolit el centre de la meva dissertació existencial, em pregunto si va ser la granota qui em va fer raucar o si sóc jo qui la vaig adoptar eixelebradament tot imitant el seu so fent rots durant les primeres nits de lluna plena, cerveses i patxaran. 

Ça se termine

Ça se termine. Tu ressens tout de même le gout amer de la déception car pour l’instant tu n’es pas parti et tes sentiments sont encore pris en otage dans ses domaines. Tu fais bilan et penses que, malgré tout, on a fini par t’accueillir et il est bien vrai que tu peux témoigner ce fait maintenant, avec pas mal de documents officiels. Sous tes yeux t’as un tas de papiers avec tout le temps le drapeau, tout le temps la devise, tout le temps le tampon. C’est ça, t’es bien tamponné, marqué partout comme les taureaux avec d’accusés et de recommandés. On ne va pas trop dramatiser avec un happy end mais on peut bien dire que ça a été folklo, le début. Des mois et des mois en train d’enchainer des rendez-vous, des formalismes et des formalités, et entretemps, merci bien à tes quelques billets -d’argent, bien sûr-, ta pièce d’identité et, pour les plus chanceux, ta carte bancaire d’origine, colorée mais pas tout à fait bleue donc jamais trop sûr que ça marchait toujours. Avec ces trois trucs t’as pu te procurer un simple lit d’abord, puis après peut-être on a rajouté une fenêtre, même en face des voies ferrées. Des rendez-vous se sont poursuivis ensuite, des rendez-vous où fallait tout démontrer, se dépouiller, montrer les poches en sens propre ou sens figuré, tant pis ; au bout d’un moment, après l’énième vis-à-vis, la timidité disparaît, force oblige. Combien tu gagnes ou tu vas gagner, combien d’enfants tu as, si tu en as, déjà ici ou encore chez toi. Êtes-vous célibataire, marié, divorcé ou pacsé ? -Trompé-, que t’avais envie de dire. -Trompé d’avoir décidé de venir ici-, que tu pensais tandis que t’apprenais à leur sourire pareil que ce sourire social qu’ils t’adressaient à leur tour dans ces rendez-vous mais aucun, aucun sourire jamais de la vie dans la rue. Dans la rue, et même en se croisant aux étroitesses ou aux ascenseurs, on ne se salue à peine. Pas fini le rendez-vous, maintenant ils souhaitent connaître aussi si tu bosses. Si non, au moins si tu veux bosser, si tu en as l’envie. Si oui, où est-ce que tu bosses ou tu vas bosser, chez quelle boîte et quel type de contrat. -Et ben, un contrat de travail, voilà, non ? - . Ça te saoule…Ils veulent tout savoir et en plus, ils croient que tu sais absolument tout, même des choses sur lesquelles tu n’as jamais entendu parler comme des acronymes à la con et une liste interminable d’organismes. Des tas de questions et des jours vides au milieu en attendant la résolution de tous ces rencontres de fou qui te font penser si tu avances dans la vie ou bien tu recules, pour ne pas dire qu’on va droit dans le mur. Si tu as bien rêvé avant de venir ici, c’est effectivement le bon endroit pour subir tout type des rêves, des fantaisies à la mode, des mascarades, des cauchemars pour commencer, en tout cas. Bref, encore toujours vivant mais oui, ça fut la Bérézina, les débuts. Le prix à payer a été presque la perte d’estime de soi mais du coup, ce tas de documents t’octroient une valeur inattendue ; tout de coup tu es devenu citoyen de plein droit avec tout ce qui va avec, au moins en théorie. En pratique ça va dépendre de ta peau, tes yeux et plein d’autres traits morphologiques qui peuvent attirer l’attention des autorités, autoritaires ou non, ça dépend de ta réaction lors d’une éventuelle verbalisation. Cela, tout de même, ce sont de cas particuliers, pas du tout représentatifs d’une façon de faire, pas besoin d’être injustes avec ceux qui te donnent le droit de vivre chez eux. Et pourtant, habillée soit de gentillesse chic et un bon job soit de brutalité et coups de bâton, la vie longtemps à l’étranger n’est que pour les gens chevronnées. Ça va être le vice ou la vertu qui t’annoncera, une fois tu as osé enfin de te détendre un peu et vivre enfin comme eux, que tu n’es pas chez toi. Et c’est ouf, car il se peut que personne ne te l’a encore dit, c’est juste toi qui te le dis, de plus en plus fort. Ne vas pas juger les autres quand le problème c’est toi. -Tu n’es pas chez toi, tu n’es pas chez toi…-, ça martèle, ça fonce, ça crève, ça gèle…Entretemps tu ne te rends pas compte mais t’as perdu quelque lien, peut-être ton nom de famille ou un des deux, par le chemin. Tu ne te retrouves plus que lors des congés ou départs au bled forcés à l’arrache, devenus au même temps loi de survie et loi d’esclavage, avec des coups de blues de genre opiacés à chaque retour. La vie quand-même ce n’est pas ça, tu le sais, la vie c’est de tâcher à se lâcher de temps en temps, de respirer, de se tromper ainsi aussi et n’avoir pas à demander pardon ni excusez-moi. Et oui, même si la faute c’est à toi, t’as bien compris que ce n’est pas là-bas que tu vas réussir à regagner ta paix ni ta voix. Faut que tu t’en aies et un point c’est tout. Merci beaucoup, à bientôt et bye-bye la grisaille !

Pobles i pobles

Pobles nascuts i viscuts entorn de les muntanyes, a banda i banda, que les acullen i les abracen, versus pobles que les utilitzen com a frontera tàctica. Pobles que han entès els límits territorials com el resultat del pas del temps en l’exercici de la seva quotidianitat, versus pobles que conceben la geografia com a espai rebut en propietat, de manera atàvica i transmigrada, sobre el qual tot control i repressió queden justificats: així ho deu voler el de Dalt. Només d’aquesta manera es pot entendre la necessitat imperiosa o imperial que impel·leix alguns pobles a cercar-hi barreres naturals verticals, fins a dalt de les cingleres i les carenes, per marcar el llindar. La pulsió bèl·lica ha existit a Cal Tothom, també i esclar, que aquí ningú no és sant, però és considerant el pes de cada factor a la balança que els pobles poden ser jutjats, com de fet s’ha convingut de fa segles amb les persones individuals. Així doncs, com dèiem, per segons quins pobles seran les muntanyes les concertines punxegudes de filferro imaginàries, i per als altres seran més aviat els rius els que acaben fent d’aiguafons naturals, mai de cavallons antiveïnals, per delimitar tot desenvolupament i expansió de la llengua, la cultura i manera d’entendre i pretendre la seva existència. Hi ha pobles que creixen i entenen el seu avenç preponderant l’intercanvi comercial, els pactes i tractes entre veïns com a iguals, versus pobles que només s’entenen ells mateixos com a dominadors i la resta com a dominats. En conseqüència una tendència, aquesta darrera, al foment de la imposició i, de retruc, la propensió a la revolta; pobles volent assimilar altres pobles, una font de conflicte permanent amb esclats i confrontacions periòdiques que treuen a la superfície la injustícia perpetuada oficialment entaforada. Pobles hi trobem tanmateix amb voluntat d’equilibri territorial i una inèrcia consubstancial per harmonitzar població urbana i entorn rural, versus pobles amb simple voluntat d’acumulació centrípeta entorn d’una capital impostada. Pobles que entenen la necessitat d’uniformitzar la seva densitat per garantir una xarxa ininterrompuda de fluxos de riquesa, desenvolupament i repartiment de la terra en proutes mans, versus pobles entestats a concentrar i arreplegar tot guany i profit d’arreu cregut seu, només per a quatre gats, deixant entremig vastes zones de pas, erms o femers, per una creença fonamentalista del conceptes de centralisme i capitalitat. Pobles amb un esperit més marcat de cohabitació i associacionisme, que els hi permeti anar fent la viu-viu, versus pobles amb esperit colonial d’imposició, esbrossada i arrabassament de tota cuca viu. Pobles que, invasors de mena o no, tenen integrats l’acord i la col·laboració, versus pobles que fomentaran la supremacia, el saqueig i l’extracció. Pobles de minifundi i relació, encara que vertical, més lleial que servil versus pobles de latifundi i amenaça caciquil. Pobles que faran usatge i bandera del seu dret civil versus pobles que han emprat fins ahir mateix el garrot vil. Pobles que infonen consideració versus pobles que defugen tota commiseració. Pobles que advoquen per l’entesa versus pobles que enalteixen la vilesa. Pobles, un xic almenys, decorosos versus pobles senzillament odiosos.

La voluntat de parar màquines

Impuls, empenta, pulsió, desig. Paraules plenes de potència. Semàntica de l’acció imminent, de la força, del fet de ser-hi. Mots indubtablement plens de vida i per tant, que volem fer nostres o definidors de la nostra essència, perquè ens volem, almenys alguns, refotudament vius, perquè de fet ho som i doncs, per no trair-nos. Per tal de sentir que acomplim la feixuga missió que ens ha estat encomanada per aquells qui ens han portat fins aquí, perquè no es pugui dir que hi som però com si no hi fóssim. Deixar doncs testimoni, si pot ser constructiu i notori, del nostre pas. Poca broma. Al principi de tot la inconsciència ens salvarà de la penitència que tant ens espanta i que, ai las, arribarà. De ben jovenet però, totes aquestes abstraccions, impuls, empenta, pulsió o desig ni se’t passen pel cap perquè les tens integrades en el teu tarannà. Formen part de tu d’una manera inextricable i aquest és motiu suficient per tal que res no et faci perdre ni un minut rumiant sobre el seu significat o la seva importància. És a mesura que et vas fent cretí, o sigui adult, que sents que vas perdent alguna capacitat no només de caire físic. Moment aquest, el d’esdevenir madur, que veus que anar, allò que se’n diu anar, no vas enlloc; t’adones que tot el que fins aleshores donaves per fet senzillament no és així i a vegades fins a l’inrevés. Els prejudicis i tares són diferents per a cadascú, i marca de la casa, però hi ha una intuïció comuna a tothom que fins ara havia funcionat i que ara fa figa, sempre expressada per aquest grup ja esmentat: impuls, empenta, pulsió, desig, que podríem resumir-ho en voluntat. Moment aquest en què s’entra en crisi de valors perquè identifiques la voluntat com el teu motor real, a igual nivell que l’alimentació i la digestió, que era allò que fins aleshores consideraves únicament com l’imprescindible per tirar endavant. Quan de sobte, tot perd el seu sentit i el teu món trontolla o s’enfonsa, la voluntat passa a ser un combustible fòssil i doncs un bé preuat. Com reacció més primària la patacada emocional pot motivar l’inici o augment en el consum de drogues, habitual u ocasional, a la dramàtica recerca d’aquest element no identificat i tanmateix trobat a faltar. Una altra opció ja més sofisticada és començar a anar al metge, a la recerca d’una racionalització o etiquetatge que justifiqui la minva d’alguna cosa, identificada però no assumida. La menys habitual i elevada passa però per pensar per nosaltres mateixos si hi havia gat amagat en el significat de tot, de la vida, el home, el món, el llenguatge i doncs, identificar i atorgar el valor adequat a les paraules objecte d’aquest article, resumides en voluntat. I arribats a la tria preferible sens dubte de la reflexió, un es pregunta per què hem sobrevalorat l’acció quan parlem de voluntat i ens costa tant d’entendre la voluntat igualment com la decisió per eventualment no haver de fer res o deixar de fer. No entenc per quin motiu ens entestem fins al paroxisme per actuar i no per quedar-nos aturats o aturar-nos si és que estàvem enmig d’una roda girant i girant. Romandre quiets pot permetre donar-se temps per reflexionar, prendre’s el pols i prendre alè, veure si allò que fèiem anant endavant tenia sentit o no. Perquè anar endavant és anar cap a on? Qui dia passa, any empeny. Però cap a on l’empeny? Trobo que preguntar-se mínimament per la destinació sempre hauria de ser interessant abans que no simplement anar tirant. Tenim inserit al cervell que l’encantament representa l’estancament, que qui no segueix una rutina activa i decidida li falta impuls, empenta, pulsió, desig, voluntat, al capdavall. Per pura lògica i com indica l’adjectiu, l’encantament voluntari és una manifestació preclara de voluntat. Processem molt bé la voluntat per fer alguna cosa però som autènticament minusvàlids alhora d’entendre-la com una possible consellera per parar màquines. Un exemple seria l’entrenament esportiu, on de sempre s’ha entès perfectament la motivació per portar-lo a terme però només i fins fa poc que s’ha pogut demostrar la importància del temps de repòs, al qual se li ha anomenat repòs actiu o de compensació. Allò que ens caldria educar és la capacitat per a detectar i comprendre els moments de la nostra existència on el millor podria ser aturar-nos. Aturar-nos ens permetria primer, òbviament i no per això menys important, deixar de fer el que estem fent. Si no ho detectem ens passa el mateix que quan tenim gana i no mengem, el cos entra en crisi. El cos avisa manifestament quan té gana i de la mateixa manera avisa sibil·linament quan vol aturar-se. Anar en contra d’aquestes sensacions, també primàries i peremptòries, potser no tant evidents a primera vista, pot tenir conseqüències nefastes. Cadascú parla el seu idioma i processa els seus estímuls a la seva manera, les receptes mai seran les mateixes per a tothom; l’únic segur és que, arribats a una edat, escoltar plenament la voluntat en el sentit ampli pot ser l’acció-no-acció que ens pot salvar.

El gueto

La realitat és la matèria, que havia sentit dir. Doncs quina putada, pensava ell, recolzat a l’ampit de la finestra de la seva habitació mentre passava les hores fent volar coloms presenciant aquell enorme bloc de pisos a davant dels nassos. Un bloc per cert, igual al seu. Una mola de ciment lletja, grisa, atrotinada i llarga com un dia sense pa. Alhora i girant el cap a banda i banda li apareixen mimetitzats uns altres blocs perfectament en línia amb aquell de davant. Demés i a la manera d’una mena de fractal, la mateixa configuració s’escampava pels voltants conformant allò que se’n diu un polígon, del qual no s’albirava el final. Un munt de porteries per bloc, més d’una desena de plantes i quatre pisos a cadascuna. -Prouta gent que hi viu aquí-, que es deia sempre. Malgrat aquesta realitat se sentia més afortunat que el seu amic, que habitava a dalt de tot, a la darrera planta, la qual li oferia de franc unes perspectives collonudes del centre de la gran ciutat i per tant, de molta més matèria. El noi de l’ampit es pensava però honestament més venturós perquè contràriament al seu amic, que es vantava de poder veure sempre aquells llocs emblemàtics fumant un peta des de la seva talaia, no hagués pogut suportar tot aquell panorama dia sí dia també i no poder sortir-hi i haver de fer-se fotre i estar-se aquí, al gueto. El gueto ambientat musicalment per George Benson o aquell que Elvis Presley cantava temps enrere i que ell punxava al tocadiscos i taral·lejava a la finestra, conjurat a no voler fer realitat la seva lletra per res del món. Aquest esforç de veure’s ja a contracorrent de ben jovenet crea tara, sí, aquella mateixa que neguen ara no pocs desgraciats dient que els nens tenen molta resiliència i que aguanten tot allò que els hi fotis, que els pots confinar mil dies si vols. Però millor tornem a la perspectiva brutalista des de l’ampit de la finestra del nostre observador, on sempre percep el mateix, que és això precisament, el gueto. Sigui gueto oficialitzat, d’on surts estigmatitzat, sigui gueto de baixa intensitat, d’on surts enganyat, gueto encabat. Un concepte de realitat abassegadorament corpòria, omnímoda i pètria atès que engloba passat, present i futur en una sola accepció. A enlloc més el passat imaginat i no viscut resta tan pressuposat i sobreentès com dins del gueto. A enlloc més l’avenir està mai tan a l’abast de tota prefiguració i projecció mental, amb tants visos de plausibilitat com dins del gueto. El gueto representa una anul·lació automàtica semàntica de les paraules història, millora i progrés. La seva eventual història ha estat si fa no fa igual a allò que experimentes dia a dia mirant per la finestra. La millora es pot dir que no existeix en la mesura en què el gueto no desapareix. El progrés, en qualsevol dels seus àmbits entès, és un espectre per fer-nos creure que tot canvi material o tecnològic podria suposar, si no un esvaïment total, sí una mitigació de les condicions físiques d’aïllament, que és el que ha definit essencialment tot gueto. I quan parlem d’aïllament eufemísticament volem dir un cert grau d’exclusió i marginació, que són les condemnacions geogràfiques físiques que esdevindran psíquiques per tots aquells habitants d’aquests racons titllats com mancats de centralitat però irresistiblement viscuts com centres d’ells mateixos. El gueto serà sempre central perquè més enllà del rebuig patit de la gran ciutat tampoc accepta cap supraorganització, ni social ni territorial. El gueto serà impertèrritament autònom i tot atribut, positiu o negatiu, no afectarà en la seva consideració d’ens propi i en aquest sentit, se li ha de reconèixer un moment d’inèrcia superior inclús a la polis grega o la ciutat moderna perquè aquests dos darrers conceptes, igualment si voleu corromputs, es pretenen tanmateix civilitzats i dinàmics, i aquí rau una diferència cabdal. El gueto es pretén gueto i roman gueto i no ha d’esperar cap altra cosa perquè atesa la seva consideració de tancat o impermeable, en no resultar atractiu per cap agent aliè, mai no serà objecte d’interès estranger i per tant, destinatari d’actuacions o atacs que amenacin o alterin la seva existència o estabilitat. Les poques excepcions de desmantellaments de guetos han estat la confirmació de la regla que demostra la necessitat de l’existència d’aquests ens d’organització social, que acostumen a ser el resultat de dues tendències d’orígens contraposats, però i paradoxalment, amb interessos comuns; d’una banda i cronològicament, una voluntat del Poder d’amagar i recloure un grup social marginat per raons de raça, procedència o estatus econòmic, i de l’altra la voluntat de no acceptació i insubmissió al poder establert o majoritari circumdant per part dels mateixos habitants. L’objectiu de tota aquesta divagació rau en donar a entendre que el gueto en si mateix no és cap calamitat, és una realitat que ha estat volguda i fomentada pel Poder i després cronificada pels seus propis habitants contra el Poder, un cop aquest efecte se li ha retornat com un bumerang. El gueto, un cop creat, posseeix una consistència i contundència inusitades, essencials, que el faran perdurar en condicions semblants in aeternum. El gueto es vol gueto i el gueto és la seva gent i la seva gent és vol del gueto. La calamitat, infern a la terra, serà en tot cas únicament per aquells individus rara avis que no en vulguin formar part. Insistirem novament en la idea estrafeta de progrés -de caire tecnològic- per dir que aquesta ha estat una de les magufades més efectives, en voler vendre que el món digital, la democràcia proclamada d’internet, permetria trencar la closca d’aquestes comunitats i resultar l’antídot més eficaç contra el seu isolament i un foment de la cohesió. Ans al contrari, s’ha confirmat que aquestes noves eines resulten un element d’enfortiment i accentuació dels vicis i virtuts de l’home, en cap cas un promotor de canvis de paradigma. La identitat de tot hom crescut al gueto serà una identitat de gueto. La vinculació serà tant més forta, per simple acció-reacció, com més acusada siguin les diferències en relació amb la comunitat supraterritorial a la qual resta adherit al seu desgrat. El sentiment d’identitat es realimenta quan es verifica dia a dia el grau d’acceptació a dins i a la inversa, el grau de rebuig que s’experimenta les vegades en què se surt i interacciona amb l’exterior, generalment a l’hora d’anar a estudiar o treballar, per aquells actors els quals rarament resulten ser el grup majoritari, havent a la comunitat gent gran, prou infants i adults en un bon nombre aturats, esclar. Tot aquell que hagi pres consciència plena de la seva pertinença al gueto i decideixi explorar unilateralment altres alternatives vitals es trobarà a davant amb una força centrípeta inusitada fins al punt d’arrabassar-li la identitat, senzillament perquè la seva identitat era el gueto, l’espai, el lloc, que esmenta Heidegger. A més, segons Arendt, la densitat és un dels factors decisius que atorga aquesta força de pertinença, com explica el professor Edgar Illas en el seu llibre Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global. Ed. Apostroph. 2019. La densitat de població reforça la capacitat de l’home per adonar-se més ràpidament dels efectes de les seves accions, perquè les pot copsar instantàniament reflectides en les reaccions dels altres. Aquesta recompensa banal quotidiana propicia la voluntat de permanència i sensació de confort interior. Tot individu de fora el gueto, interessat o encuriosit, ni que hi tingui amistats, coneguts o saludats, només podrà assolir un coneixement superficial i esbiaixat d’allò que suposa la vida a dins; per caricaturitzar-ho, vindria a ser com les rutes turístiques que es fan a les faveles de Rio de Janeiro. Per la seva banda, qui viu al gueto només podrà fer turisme o incursions interessades a fora, i com a turista, explorador o treballador “amb visat” serà tractat i així se li deixarà sobreentendre, mai com a ciutadà. Per concloure, anirem doncs errats si pensem que un nou món ultramodern i tecnològic per fi és arribat, radicalment més just, i on el lloc de naixement i creixement mai més importarà. La realitat és tossuda, el gueto aquí descrit marca l’extrem del raonament, però és un fet que el lloc on vivim determina i determinarà els nostres projectes i possibilitats. Per tot desplaçament, mudança i assentament vital, ja sigui en l’època dels coloms missatgers, senyals de fum, telègraf, telèfon fixe, cel·lular o smart, s’ha hagut de fer com els gossos que fan voltes abans d’allitar-se i, abans que res, mirar el codi postal. Res no és igual i per cert, la realitat és quelcom més que la matèria.