Bombetes

L’únic punt de llum en la fosquedat nocturna. La negror més absoluta i aquí roman encesa, rematant la clau de volta de la porta d’entrada. Me la quedo fitant, em reconforta; demés, em recorda que l’acció de l’home mai no és natural, i potser és bo que així sigui. Una paüra m’envaeix cada cop que penso què seria al defora d’aquest mas sense ella. A fe que no seríem capaços de suportar per gaire temps la càrrega feixuga i implacable de la natura, més encara en aquesta hora on no ens proporciona altra cosa que desemparança. Bé que ens adonem de l’existència d’aquesta manca de protecció esfereïdora que no podem defugir i tractem de dominar de totes passades quan sortim, per exemple, a llençar la brossa o a observar el firmament; activitat aquesta sempre dins un quadre pedagògic o de lleure, millor acompanyats i, tot i així, sabent que no es tractarà de gaire estona abans de tornar a entrar a la llar:

-Que hi veieu el carro, l’Óssa Major, cap al Nord? Doncs si agafeu el mànec de la paella cap enrere hi trobareu el seu guardià, el Bover, amb un estel molt brillant que es diu Arcturus. El veieu? Molt bé. Apa, nois, tornem a entrar, que fa un fred que pela.

A l’ésser humà se li fa estrany romandre a la intempèrie indefinidament fins arribar a passar la nit sencera al ras. Bivacs, acampades lliures -tanmateix sota recer-, excepcionalitats que com a tals ens prenem. És per aquest motiu que aquesta bombeta solitària però incandescent ho és gairebé tot en aquest precís moment. No porta encomanada la missió que ara per ara acompliria folgadament un focus halogen industrial, d’il·luminar nítidament i aclaparadora un equipament públic obert com per exemple un estadi esportiu o un aparcament municipal. Aquesta làmpada proporciona llum artificial un cop surts de la porta del mas, objectivament quelcom necessari i just per no ensopegar en sortir, però, i molt més que això, la possibilitat de convidar-te a fer-ho efectivament si així ho desitges. Alhora i a la inversa, per a tot cos a trenta-set graus necessitat d’aixopluc davant l’esfereïdora volta celeste, la llum patentada per Thomas Alva Edison, encesa si l’amo del llogarret se’n recorda, us permetrà atansar-vos-hi a demanar ajuda en cas de pèrdua, pana o gana enmig del vostre periple vital, esdevenint una porta d’entrada i salvació, també com a possibilitat. Tanmateix sembla que aquesta nit ningú no s’ha vist atret per la pereta lluminosa llevat d’un plegamans, el qual m’esgarrifa des de l’instant en què s’ha sentit prou còmode i atura el seu vol per estar-se quiet tot pregant a tocar de la llum. No ho sé pas i li hauria de demanar, si ho ha fet atret per la claror o per la llei de Joule, car francament a les acaballes d’estiu les nits comencen a mostrar-se verament menys clements per quedar-s’hi encantats prenent la fresca havent sopat. Aquest pregadeu fastigós trenca l’efecte hipnotitzador del punt de llum i s’erigeix ara en protagonista, malbaratant l’escena i esvaint el benestar assolit; sempre al nostre encontre el torracollons més inopinat quan més ho estàvem xalant. Ara la bestiola eixa religiosa, tranquil no em deixa, ni a fora estant ni a dins volent passar. Cercant la calor que es troba, sense cap mena de dubte que si goso travessar el llindar, se’m tirarà a sobre. Només de pensar-hi em fa basarda i quedo instantàniament garratibat i frustrat a parts iguals. La meva primera declaració d’amor escrita fora el mas a la meva pereta de llum amb culot llampant metàl·lic d’acoblament elèctric, cos incandescent i filament ardorós, queda automàticament esguerrada per aquesta tocacampanes horripilant. Intentem, però, continuar. Què hauria fet jo sense tu, quants capaltards m’hauria perdut, quantes converses hauríem errat, quantes confidències sense explanar, quantes mirades en penombra artificial, en absència de romàntic foc fumejant. Quin bé que ens fas, Sylvania, Osram, Laes o Philips, tant se val. Mil nits d’estiu sota la seva llum, ens trobàveu sempre aquí, arraulits en aquestes raconades a escala per als humans. Elles sempre per sobre nostre, testimonis muts del nostre creixement, de l’amor, dels petits secrets, dels somnis desperts, atorgant llum a la foscor, ajudant a obrir-nos pas dins del tornant a negre crepuscular que suposa per a tot hom el perpetu i progressiu allunyament de l’haver estat donats a llum. Llum eterna, inesborrable a la memòria d’aquelles vetlles d’adolescència on quelcom començava a palpitar dins nostre i de portes enfora amb una intensitat que ens treia la son, la gana i ens feia esclatar en ira, alegria, tristesa i tota mena d’emanacions líquides i gasoses. Elles ho han vist, tot això, les bombetes, sota la seva llum i, si us plau, no em parleu d’aquelles altres d’ara de baix consum.

Literatura mecànica

Escriptura mecànica, rítmica. Necessitat sensorial de colpejar el teclat, agafar la ploma o picar a màquina com en el segle passat. Escriptor és tenir quelcom a dir i quelcom més que mirar d’escriure bé: allò següent. I malgrat tot, quanta, quanta mentida, atès allò que hom pot arribar a veure arreu publicat. Faré la meva doncs, i em limitaré a acompanyar el camí menat per les puntes dels meus dits amb pulsió lletraferida, necessitats imperiosament d’establir una connexió instantània amb allò que va sortint a la pantalla. Quan el missatge deixa de ser l’objectiu, quan l’objectiu passa per salvar-te tu mateix perquè no entens que hom no pugui viure sense escriure; quan el simple fet de no fer-ho, de voler posar-te a prova i mirar de contornejar el fet mateix d’escriure, al capdavall, et faci adonar que simplement no te’n pots estar. Arribats a aquest punt provo d’imaginar com se sentien els compositors que es van llançar a practicar música serial, un cop assumit que el missatge d’aquesta modalitat de composició resultava si més no un xic abstrús. I no obstant, malgrat haver anat cultivant tots ells, anys i panys, una formació harmònica entorn de la normalitat, és a dir, la tonalitat, res no els aturarà a introduir-se pel laberint de les dotze notes tot cercant vés a saber què. I tanmateix quina capacitat hipnotitzant que poden posseir aquestes partitures un cop reproduïdes manta vegades fins esdevenir familiars, memoritzades ni que sigui de manera borrosa i boirosa. Aquest paral·lelisme amb la música potser m’ajudi a atorgar d’un sentit aquesta nova escriptura exempta de missatge que, en tot cas, seria un tipus de gènere encara més ambiciós que el seu anàleg sonor, perquè no podem deixar de banda que aquest darrer es recolzava en la dinàmica i el timbre per a pal·liar la manca d’estructura i progressió harmòniques.

Em demano, doncs, quin seria el valor afegit d'una literatura mecànica, expressament concebuda per no transmetre cap altre informació que el plaer que proporcioni el fet de la seva creació com a concatenació de paraules i, des del punt de vista de la recepció, una mena de resultat estètic que versi fonamentalment sobre el ritme dels fonemes, l’impacte oral o visual de la construcció de l’obra en qüestió, sigui article, novel·la, etcètera. Ens qüestionarem també si aquest tipus de prosa té algun mèrit, ergo si mereix una acollida. Seguidament ens demanarem pel tipus de públic, quant a nombre i així mateix en relació a si aquest estaria disposat a contribuir econòmicament al seu desenvolupament i puixança amb l’adquisició habitual d’obres o bé l’assistència a actes i espectacles de promoció d’aquesta branca, que ja hem catalogat nosaltres mateixos com a literatura mecànica. Potser que encabat ens adonarem que absolutament ningú no està interessat en aquest experiment, com així el qualificaran alguns per justificar que no el considerin art de cap mena. Així doncs, gremi de nous autors, editorials, distribuïdors i comerciants llibreters ens trobarem, debatrem i rondinarem plegats per aquesta nova punyalada d’incomprensió que s’afegeix a la llarga llista de greuges i complantes del sector.

Vet aquí que em creia ara portador d’una nova manera de passar per davant del blanc de la pantalla, a mode d’inventor original i promotor d’un canvi de paradigma, necessari en un moment on hom considera indispensable trobar nous codis per a nous públics per als nous temps i, tot plegat, per acabar al cubell dels oblidats. Com a creador havia cregut saber interpretar la demanda latent i levitant a l’ambient instigada per molta gent aliena al món literari, una cantarella ben estesa que diu que gairebé tot està ja escrit i que no cal doncs dedicar-se a escriure. Partint d’aquesta base, mirava de donar plaer a aquests cervells presumptament tan exigents, infrangibles i insubornables assumint la dita premissa, fer un cop sobre la taula i revolucionar aquest antic art, ja rovellat a ulls de l’entesa societat. Establint un paral·lelisme clar amb les sèries musicals dodecafòniques podria fabricar reptes del tipus agafar, posem per cas, mil paraules, sempre les mateixes, i ser capaç d’escriure quelcom intel·ligible amb aquests mil mots considerats bàsics de l’idioma en qüestió, des d’ara i fins a la fi dels meus dies. Establiria una sèrie de normes estrictes per tal que tots els creadors que ho volguessin, poguessin participar en aquest repte apassionant i definitiu, símbol d’una nova època. "Una síntesi narradora enlluernadora", "una agilitat d’escriptura combinatòria aclaparadora com la resolució del Cub de Rubik" serien els reclams per a atraure lectors intrèpids envers aquests nous literats mecànics. Potser que l’èxit d’aquesta modalitat animaria més encara a fomentar la parla amb menys paraules i prescindir d’aquesta manera per fi d’aquelles altres que no donen gaire joc o no les empra ni Déu i per tant, ajudar-nos a fer-les fora i per sempre dels diccionaris. Sembla ser que el núvol mundial també pateix d’una capacitat limitada i ni que puguem pagar encara 0,99€ més de suplement de memòria, convé reduir els bits o caràcters superflus i portadors de contaminació informativa, peti qui peti. Pel que fa a la llengua, aquesta nova tendència passaria sens dubte per voler reduir al mínim el nombre de llengües i mots per cadascuna de les que es parlen en aquest món, evidentment. En funció de l’interès que desperti aquest article començaria a treballar en la conformació d’aquesta nova tècnica literària, en demesia i amb desmesura com feu Arnold Schönberg amb el mètode dodecafònic, o bé em deixaré guanyar, novament i com d’habitud, per l’abaltiment.

Mercenaris de música ambiental

Els melòmans ho tenim ben magre per suportar la utilització de la música en qualitat d’element ornamental i no com a subjecte nuclear. No ens entra al cap que aquest art, miraculós i diví per a aquells que tenim els mecanismes receptius de gènere auditiu en un estat encara prou acceptable, serveixi per embolcallar altres coses, o sigui, altres merdes. És per aquesta raó que no podem entendre com les bandes sonores han de tallar-se i adaptar-se a les pel·lícules, i no a l’inrevés. És clar, amb aquesta postura dogmàtica sense conservants ni colorants, ja entendreu que els melòmans integristes estiguem acostumats a patir d’allò més amb el soroll que quotidianament ens envolta martellejant-nos el timpà. Nosaltres fa prou temps que vàrem començar a sentir en la deriva de l’art musical els efectes del canvi climàtic, un més dels eufemismes i tapadores per evitar parlar del veritable problema, que no és cap altre que la simple degradació de l’ésser humà, com a humà que s’escarrassa per deixar d’ésser. Però parlàvem de música, bona música feta malbé, al nostre gens humil parer. A banda de les grans etiquetes com new-age, relaxació o meditació, el primer que va veure que calia fer una música qualificada expressament d’ambiental va ser Brian Eno amb la seva genial “Music for Airports”, títol que no cal traduir perquè no la trobarem ni de conya avui en dia als aeroports. En tot cas, l’esclat d’aquest gènere va venir poc després per donar servei a programes de televisió. Es tractava de feines eminentment per encàrrec per a documentals de tota condició. A partir d’aleshores la producció es porta a terme a l’engròs, de tal manera que el músic en qüestió ja no sap ben bé a què està dedicant el seu esforç i bona factura car no coneix necessàriament la finalitat. En aquest sentit sempre m’ha fascinat l’estil interpretat, generalment per músics de sessió, una mena de jazz suau ambiental molt explotat a partir dels anys 80 a tot arreu, des de programes d’interiorisme fins a pel·lícules pornogràfiques, on tan sols s'hi afegien respectivament les veus en off i en oh. Sempre m’he preguntat el grau de satisfacció d’aquells intèrprets tancats a l’estudi, tot just en acabar de conèixer el seu company de gravació, rebent les directrius com segueix: -mireu, no us cal partitura. Feu unes rodes d’acords estàndards amb un tema principal, hi afegiu tot seguit un de secundari i, com a màxim, inseriu un pont que desemboqui al tema principal. Hi fiqueu uns solos al saxo alt, la guitarra i el teclat i ja ho tindríem! Vosaltres mateixos però atenció al pont, si us plau, res de dissonàncies extravagants, que no cal cridar massa l’atenció-. Ben mirat, una manera d’allò més trista d’exercir la professió, sobretot si un bon dia havies volgut dedicar-te a la música amb la romàntica idea de formar un grup, gravar un disc i sortir de gira. Vet aquí però, el nostre músic de sessió preferit disposat a gravar unes Basement tapes titulades “Tal dia farà un any”, on els crèdits romandran per sempre desconeguts. El segell personal quedarà en tot cas ben palès al solo, executat amb la seva guitarra Ibanez a l’estil inconfusible de George Benson, el qual faran coincidir amb l’acurada llepada de gland de la protagonista al protagonista de la cinta triple ics del canal plus. Porca misèria. Tanta abnegació i artesania –referides al guitarrista- per a la més vella llepolia. I, malgrat tot, aquí tenim al peu del canó aquests mercenaris anònims, disposats a fer qualsevol cosa per tal de dedicar-se a jugar a la música. Quina paradoxa, trair gairebé tots els seus anhels i no trair per res allò essencial, que era el fet de viure de la música. A veure si els mercenaris no serem més aviat la resta, que quan es parla de vocació mirem cap a una altra banda. Desitjo de tot cor que, a aquests herois meus anònims, el reconeixement els acabi arribant en forma de pau interior i satisfacció personal, com a premi per practicar la seva professió en solitud i davant la indiferència general. Ho deixo aquí, me’n vaig a escoltar el fons sonor d’un antic programa de varietats a Youtube, no me’n recordo si de mobles o de jardineria, ambientat per uns mestres del gènere dit ambiental i...nuclear: els Spyro Gyra.

Buscant la terra de ningú

Vespre de dissabte a les acaballes de la tardor. Negra nit insuportable sense encara haver sopat. No em puc desempallegar d’aquesta finestra de l’horror, set dies clavats i Sant Tornem-hi. Moment setmanal dels més esgotadors, potser el que més, lluitant contra totes les coses que podries fer, que serien la compilació de l’oferta d’oci i lleure disponible a la comarca. Propostes al teu abast per a tothom i per a mi suposo, esclar, però que, per la raó que sigui, no m’interessa escodrinyar. El temps ara mateix és un martell que colpeja la meva ànima segon a segon com el pèndol d’aquells antics rellotges amb les hores en nombres romans, oscil·lant impertèrrit  a dreta i esquerra. Mecànicament també, sotjo el moviment a banda i banda del carrer, em fa l’efecte que hom sembla content o en tot cas, amb posat decidit. Per a l’ocasió, simplement sortir a fer un tomb, m’he abillat amb barret -tot i tenir prou cabell- i gavardina -tot i ser prou alt. Vull mirar de passar desapercebut com el mobiliari de fosa dúctil sobre el qual estic recolzat però està resultant tot just el contrari, el sentiment d’incomoditat em neguiteja i comença a aigualir-me la vesprada, com de costum. Per contra, i a desgrat meu, em sembla intuir un motiu clar i convincent en cadascun dels gestos dels transeünts que han sortit de les seves llars per anar d’un lloc d’origen a un altre com a destinació i propòsit. Teòricament sóc a la que podríem dir la meva ciutat i, tanmateix, em sento un veritable estranger, jo diria que ni que fos a Times Square o Piccadilly Circus arribaria a trobar l’espurna que fa temps sembla esvaïda tant de la meva prestatgeria com de la cistella de la compra. En aquest moment suposo que la gent es prepara per anar a sopar en família, amb la colla o amb la parella, o bé presenciar algun esdeveniment esportiu o vetllada catalogada d’artística, per passar l’estona. I és que passar l’estona és allò que fem tots mentre hi romanem vius però sembla ser que ens cal poder enquadrar aquesta estona particular de lleure, sabàtic o dominical, m’és igual, en un peu de fotografia i poder dir que estàvem fent quelcom determinat, explicable, lògic, entenedor i no el passerell que estic fent jo ara, al bell mig d’aquesta zona comercial. Se m’emboira el pensament de manera perillosa i una gran temptació de tornar a casa ve al meu encontre, al capdavall per trobar-m’hi el mateix no-res del qual vull fugir aquí al carrer. Em pregunto si no hi deu haver un territori neutre, terra de ningú, que el meu radar no hagi encara detectat. Seria d’allò més interessant trobar un indret amic on poder pal·liar aquest patiment de cada cap de setmana, en les franges horàries dels quefers lúdics en què som censats a gaudir de la vida. “Terra de ningú” en anglès es diu “No man’s land”, que no és el mateix que“No go zone”, i no us penseu que no hi ha risc de confusió, que molta gent buscant l’esmentada terra de ningú, per tal de poder assolir una pausa momentània a la seva agitació o angoixa particulars, acaben agafant el gust a visitar barris perifèrics dels quals després no en podran sortir. Per la meva banda, ja fa que sóc arribat al cau i no sé ni què he sopat. És gairebé mitjanit, segur que la gent que sopa en família fa estona que han acabat i ja són al catre; aquells que són entre amics, amb la colla, s’estan prenent el cafè o la copa fent acudits i bromes; i aquells que han sopat en parella segurament que estan...Bé, sembla que és hora d’anar a jóc, demà serà un altre dia d’aquests en què la gent normal -qui no treballa al 112, fent guàrdies o esclavitzada als esmentats establiments d’oci i lleure- se suposa que ha de continuar passant-s’ho bé amb el bon ventall d’activitats degudament seleccionades per establir un pla d’acció per justificar el dia en qüestió. En aquest sentit, m’estimo més els dissabtes, quan la llum dels aparadors de les botigues de la zona comercial m’acompanya i així puc camuflar la meva manca d’esma, sobreentenent amb la meva presència al carrer una eventual compra ni que sigui de barrets o gavardines que em poso sense cap gana per justificar el vespre precedent en què vaig comprar-los. Els diumenges, en canvi, se’m tornen a presentar refotudament cruels cas que vulgui adoptar el mateix itinerari. Potser que amb tot tancat només trobaré la fredor de l’enllumenat públic de LEDs com a company de viatge envoltat de la munió de famílies, colles d’amics, o parelles que hi seran sempre, malgrat un mateix. Aviat ve Nadal, almenys hi podré gaudir de la música de nadales en castellà i l'enllumenat, del qual la casa de la vila ha decidit avançar l’encesa ridículament un cop més.

La Teixeta

Ton cor batega al ritme de corxeres sincopades de la cançó de ball de l’estiu. Ta respiració uniforme compassada amb els cops cadenciosos de pedal com els molins eòlics que fites allà dalt. Tot plegat confirma allò que ja saps, que estàs en forma, tip top, tip top i fot-li que és de Reus. Ja no és tan sols la bellesa intrínseca en la ressonància conjunta de la teva biomecànica ciclista amb l’esbufec que espanta les salamandres a la vora de la carretera, és més aviat el fet de poder estirar aquest instant com un xiclet i degustar-lo una bona estona. Del minut de glòria, que en diu Perico durant les seues retransmissions, rai, això està essent un quart d’hora llarg celestial que t’estàs regalant. Tot pita, del Pita Pita Del, d’ençà que has passat per sota de les arcades del pont de pedra de Duesaigües i t’enfiles ara cap amunt, subjecte de vaivens harmònics de braços i testa cavalcant sobre la muntura carbonada, en un dia que començà solitari i anònim, transformat en singular un cop abillat en ciclista i que està esdevenint literalment inoblidable. Tu i la teva bicicleta sou un sol cos soldat a fe de Déu amb els cordons d’unió degudament comprovats amb líquids penetrants, radiografies i ultrasons per atorgar una certificació de qualitat i pedigrí al responsable d’una ascensió per treure’s el barret. Sens dubte una pujada, la d’avui, ben diferent a les altres cent que has hagut d’afrontar-ne abans, resignat com un Sísif sense pena ni glòria, tot per tal que per fi, en el dia més inopinat del calendari, l’èxtasi et faci sentir el rei del Baixcampet. Ho celebraràs en gran, baixant de tornada ultrapassant els fars dels cotxes, un per un, en direcció a Cambrils per un bany a la platja del Pi Rodó seguit d’un bon tiberi-ressopó de carrer; dutxa frenètica per treure’t-hi sal i suor ca’l qualsevol, per ja ben passada la mitjanit, que hi falta gent, cap a Salou, a l’hivern un cul de món i a l’estiu un munt de culs, tant se val si de Poblet o Santes Creus. De debò que no, bé que en saben els entesos que no estem parlant del Tormalet, ni tan sols del Portalet; nogensmenys la pujada en qüestió és tot un santuari a la contrada i font de xerrades i no poques magufades a l’hora de l’esmorzar, botifarra amb mongetes i cigaló, un cop caiguts i arribats al bar de torn sigui cap a la banda del Priorat o de retorn al Mercadal. Mira que n’he sentit a parlar, de minuts que duren mig i concepcions del temps arbitràries d’allò més, ara bé, el quart d’hora exacte per assolir la Teixeta del qual es vanten alguns d’aquests taral·lirots fa que hagi deixat de portar rellotge; ja veig que l’important a la vida no és quina hora és sinó quina vols que sigui. Però tornem a la pujada, que avui és el teu dia de gràcia. No t’esperaves, espècimen calculador, tenir bessons i aorta en òptimes condicions a aquestes hores límit ranejant el capvespre, tu, que fiaves sempiternament el bon rendiment a la trempera matinera i els efectes purificadors de la recepció immaculada de l’astre rei banyat al Cap de Salou i ara, ves per on, que t’és igual que se t’estigui fent fosc car ningú no et pot aturar, com et canta Freddie Mercury, encimbellat a la cinglera dels molins blancs. Cada cop el sents més a prop, ¡mira-te’l allà animant-te sobre la càmera meteorològica de TV3!; ¡com si no, al Cel hi havia de ser! Un cop arribats a la carretera general, sensació d’haver-te espremut i no obstant, recuperat del tot en un instant. El propi cos repta el seu portador i li etziba a cau d’orella: -xec, som-hi, fem-ne una altra; guaita, la més propera, la Porrera-. Ho deixaràs estar, emperò, pel simple fet de veure’t a les fosques en un tres i no res; cas que gosis fer la volta per aquelles fondalades del rerepaís, tot vorejant Siurana i revenint per Alforja se't farà negranit i arriscaràs la bona joia que portes hui des que has començat ruta allà baix, a terres roges de Miró i blanques d'Esquius, en perpètua i mútua esquira. Una veritable putada, en la cresta de la onada, sentir-te ple i alhora buit, car aviat s’acaba el bròquil i fins la propera temporada, que tu les garrofes no les guanyes a cop de pedalada. Tant d’esforç i pedra picada per tan sols un quart d’hora, quinze minuts, va, potser algun més, que tanmateix rodaran el teu cap per sempre i no tan sols per recordar aquest esclat de desplegament físic mai més atès, sinó també els revolts i giragonses d’aquesta ascensió a talla humana perfectament assequible, agredolça la major part de vegades però en cap cas mai franquejada debades.

Trilers de sentiments

El personatge de Juli Soleràs a la novel·la de Joan Sales “Incerta Glòria” lliga prou amb un estereotip de perfil psicològic molt perillós. Intel·ligència i coneixença a dojo, et donaran peixet del bo i hi cauràs de quatre potes. Una capacitat de seducció, nano, que en poc temps estàs que xales només que obren la boca. Moment idoni per a ells d’iniciar el seu joc, i a tu de fer la teva aposta. Són trilers. Jo els anomeno així, perquè fan com aquest senyors dels gobelets i la pilota de la Rambla. No es pot dir que es tracti sempre de malentesos car seria massa benèvol. Més aviat, allò que els hi refocil·la és treure punta de tot allò que dius o fas. No poden mantenir una conversa innòcua, no per incapacitat sinó per voluntat i com a objectiu principal. Aprofiten tota avinentesa per escatir sobre la teva existència i els teus quefers, i sempre en mode perepunyetes. Si la qüestió que esteu abordant revesteix dificultat, argumentarà que no li has explicat prou bé i aquesta serà una bona excusa per tornar-te boig. En cas contrari, si el tema és clar i català o simplement quelcom banal circumstancial, s’encarregarà de trobar àgilment una segona lectura per amagar-te la vida. Al principi et sorprendrà amb aquestes recepcions recargolades, tan espontànies que les arribes a trobar fins i tot originals. Tanmateix a un moment donat, sempre tretze són tretze, t’acabarà traient tant de polleguera que voldràs reaccionar compulsivament en tot moment per replicar-li. Amb el temps aquesta posició a la defensiva però, acaba passant factura i et vas fatigant, caient en un sentiment d’incomprensió i culpabilitat el qual, com la fragància de l’anunci, ja no t’abandonarà mai. Víctima del seu joc i la seva teranyina, experimentaràs un patiment directament proporcional a la quantitat apostada a l’interior del gobelet. El malestar i l’angoixa aniran adquirint una profunditat que en poc temps dibuixarà una corba abissal dins la teva ànima. Evidentment, ja hi som –elemental, amic e amat Watson- fora del límit elàstic i podríem dir que la relació està tocada de mort perquè de fet, qui es troba a les acaballes ets tu, no ell. Però no toquem missa de rèquiem, si us plau, que això encara no s’ha acabat, doncs no aconseguirem escapar tan fàcilment de l’encís malèvol d’aquest miserable engalipador. Amb tot sota control, es posa en marxa l’argúcia malaltissa, l’acarnissament del nostre professional que, per oferir-te una guspira d’esperança, pot arribar a fer-te veure, en comptades i aïllades ocasions, que està d’acord amb tu. Aquestes rares vegades en què estareu tots dos en consonància seran convenientment adobades i celebrades de tal manera que no les puguis oblidar, i heus aquí l’efecte recompensa de les addiccions més fortes, assegurant-se que continuïs lligat a ell per una bona temporada més. La naturalesa humana, és a dir, la teva condició de talòs, farà que, enlloc d’identificar aquests bons moments com a excepcions que confirmen la regla, et faci pensar més aviat que ets tu qui no interpreta adequadament les seves paraules en la resta de casos i que t’ho has de fer mirar. I és així com, al cap d’unes quantes partides perdudes, nombroses ja, hem arribat al cap del carrer, fet un nyap, rodolant per terra, esmaperdut i sense entendre-hi res de res, lligat a un amo que abans no era tal cosa i que ara fa amb tu el que li rota; i no en la intimitat, no, això ja és de domini públic: ets la seva joguina. Ara, vés a plorar.