No vull longevitat

 Cada cop tinc més clar que no vull viure massa anys. Alerta, amb això no estic dient el contrari, que vulgui morir jove per deixar un cos bonic. Primer, perquè no sóc James Dean. Segon, perquè amb quaranta-tres primaveres tampoc es pot dir que encara siguem a la primavera de la vida. Hom ha de mirar d’assumir amb circumspecció el bagatge vital, sumatori de tries, renúncies, encerts, errors i com en tot procés de deglució, deixalles o escorrialles residuals que poden expel·lir més o menys fortor. Si dic que no cal arribar a un final massa tardà no és tampoc pensant evitar un deteriorament físic indefugible amb l’edat. No es tracta pas de la por a complicacions fisiològiques de tota mena que puguin esdevenir demències o malalties, les que a priori fan por al bestiar, delerós sempre de voler poder mostrar als seus semblants unes mínimes condicions d’autonomia vital, dignes i estètiques o viceversa, això ja segons les prioritats i el grau de cretinisme de cada u. Allò que més aviat he vingut observant en la gent d’edat més provecta és que el fet de tenir prou temps per preparar-se per a la mort, de poder entreveure-la, els fa activar uns mecanismes de defensa en forma de racionalització. Entendreu fàcilment què vull dir quan em refereixo a entrellucar la mort -que a priori pot semblar quelcom impossible o fruit de la meva imaginació- si ho agafeu pel costat oposat: la pèrdua de vitalitat. Tota persona gran sap que es morirà amb més certitud a mesura que els signes d’allò que vol dir viure van minvant. I aquest és un fet que ja es tasta d’ençà que hom entra en l’edat adulta i experimenta els primers signes que s’interpreten simplement com els de deixar de ser jove. No cal entrar en exemples concrets ni explicar el pas de la primera edat a la segona com de la segona a la tercera, així com de la tercera al més enllà. Vosaltres mateixos sabeu perfectament que aquesta percepció la té tothom i només la gent més imbècil com el ros de la Trinca i d’altres rics, els quals es vanten de voler ser sempre joves i es pensen que ho aconsegueixen a base de diners, conformarien l’excepció que confirmen la regla. La particularitat que m’ha cridat l’atenció, i és per aquest motiu que no vull arribar a atènyer la longevitat potencial mitjana humana, és que s’acostuma a covar a les darreries una necessitat de reconciliar-se per fi d’alguna manera amb el món, una necessitat de pau a la terra que faci de pont per a la pau que suposadament, segons se’ns ha dit i redit, a hom li espera a l’altre món si bé ho mereix. I malgrat que aquesta darrera actitud vital pugui esdevenir una protecció, una màscara, quelcom fins i tot surrealista en molts casos de caràcters obstinadament revoltats, són desfiguracions del demble que s’acaben tolerant. El que passa és que quan parlem d’alguna personalitat destacada i observem aquests tipus de canvis experimentats encara en la seva esfera de vida pública, tot plegat fa feredat. En el cas de persones que s’han distingit per ser el mascaró de proa de certs ideals o principis, observar la renúncia en vida d’aquests, fins i tot fins a girar la truita, és quelcom realment penós. En aquest sentit m’estimo més arribar fins una edat on el meu esperit de lluita no es vegi condicionat, alterat, esporuguit, en definitiva, traït per la proximitat del traspàs. Ja sé que la descarnada implacable és una cosa massa forta i que malgrat que ens hi escarrassem mai no s’hi està prou preparat, però d’aquí a fer un sainet amb allò que ha estat el propi criteri i pensament marca de la casa n’hi ha un bon tros el qual sempre trobaré injustificable, ni commiseració ni romanços per part del respectable. I ja que hi som, amb aquesta preocupació per no fer el ridícul ranejant la senilitat i engegar a dida un parcours vital per bocamoll en el meu darrer sospir, vull deixar aquí i per escrit que tant de bo mai no acabi proferint com a Set Paraules de la meva hora suprema la sobirana estupidesa que enunciaré tot seguit: -malgrat tot, dir que he sigut feliç...