En Marcel·lí Esquius i jo

 Fa temps que hi penso i em dic que l’assumpte mereix un negre sobre blanc. Dies enrere vaig llegir l’escassa i esparsa biografia existent a la xarxa sobre Marcel·lí Esquius i en vaig quedar astorat. Em feia creus de comprovar de quina manera les meves passes han anat resseguint les seves per anar a petar gairebé fil per randa a tots els rodals on aquest català ha deixat empremta. Em fa l’efecte que si de bon antuvi hagués arribat a conèixer el periple d’aquest emprenedor i rara avis -portador del somni americà en aquest país nostrat de renúncia i misèria general- no hagués pogut calcar-lo amb la fidelitat geogràfica que ha acabat resultant. Bé, no cal dir que el vessant més important per a molta gent, els diners, no li he acabat copiant, las! En Marcel·lí, diuen que s’ho va treballar tot solet, home fet a si mateix i exemple que tot era possible quan literalment tot estava per fer.

Voldria descriure l’inextricable lligam que m’uneix a aquest senyor perquè potser és el senyal que em faltava per triar un personatge a mode de treball de recerca per rescatar-lo de l’ostracisme envejós o la sòrdida sospita. 

Les coses no esdevenen per casualitat i qui us escriu veu la llum a la Pubilla Cases de L’Hospitalet de Llobregat, barri on el senyor Esquius va exercir de promotor immobiliari aprofitant la imperiosa necessitat d’habitatge per als immigrants provinents del sud de l’Estat. L’empremta degué ser prou important perquè se li va dedicar un carrer allà mateix, a tocar de Can Vidalet i el seu mercat -encàrrec també seu- popularment conegut com La Bòbila, on a casa sempre hem comprat el peix. A més, precisament en aquest carrer hi trobem una concorreguda administració de loteria on cada avantsala de Nadal pelegrinàvem per invertir uns calerons i aspirar amb un cop de sort a sortir d’aquella barriada amb les butxaques ben plenes com el Senyor Marcel·lí. No va poder ser, amb les butxaques ben plenes, volia dir. En vam acabar sortint com vam poder cap a diversos indrets per acabar, no fotem, al seu invent de Miami Platja o Platja de Mont-roig, això darrer només per a l’IEC. Per si goseu pensar que estem davant d’un promotor d’habitatges i prou, sapigueu que l’església i la caserna de la Guàrdia Civil van sortir del seu sou. Sempre em quedarà però, la curiositat dels seus tals dots de negociador per adquirir de mans de la signatura Villamar del Infante aquell latifundi vora mar. 

Bé, quant a un servidor, ja vivia de lloguer a Cambrils de Mar quan m’arribà l’hora d’invertir per fina força el Compte Estalvi-Habitatge, presó d’Estat, per desgravar. Vaig triar el Far West miamenc...Què voleu, si cada quilòmetre cap a Vandellòs es pagava un milió de pessetes més barat? A empentes i rodolons i la maroma al coll vaig poder adquirir un bé immoble a la terra del vent i el no-res i, tal com Ell, m’hi vaig instal·lar un grapat d’anys com si fos un vell jove retirat. Heus ací que un dia clàssic solitari de mestral Radiohead trepanador m’adono que just a davant de casa comencen unes obres, uns barracons a corre-cuita que deien que havien de ser provisionals i...Alça, Manela! Es tractava de la nova Escola...Marcel·lí Esquius!

D’allò que la vida continua, guillo a l’estranger i un dels països on m’hi estaré un temps serà França, tal com va fer ell també, que va triar Perpinyà, la catalana, testimoni del pelegrinatge pel cinema eròtic i l’embranzida del talent i la visió particular per fer fortuna d’un també, com servidor, amant del ciclisme. De fet, Esquius va néixer al carrer Comtes de Bell-lloc de Sants, just a darrere meu d’on visc actualment. A Sants i de ben brivall, Esquius va aprendre l’ofici d’ebenista alhora que va practicar el ciclisme amb un xic més de sort que el vostre escriptor per acabar com a filantrop de la Volta Ciclista a Catalunya, com bé va saber agrair-li la Unió Esportiva de Sants amb la seva insígnia d’or.

De debò que no em puc creure aital connexió àuria enfortida o reforçada per aquest testimoniatge escrit que ben aviat pujarà amb ell allà a dalt. Per acabar, voldria, ara sí, defugir tota ironia per deixa clar que l’ombra del dubte que hom pugui albergar d’aital personalitat serà sempre fundada en un franquisme on a uns se’ls hi espoliava i als altres se’ls hi regalava. Què va passar en el seu cas? Hom ho hauria d’investigar.

Els calls de Valls

 Deu fer cosa de deu anys que no posava un peu a Valls. No fa gaire setmanes que hi vaig tornar. Ho vaig fer expressament per veure si el panorama havia millorat i si, durant tot el temps que servidor havia rodat món, l’antiga distingida capital comarcal -segle tretze i ja mercat- havia agafat una nova embranzida o, si més no, s’hi pogués entrellucar un cert redreçament, alguns vectors energètics en la bona direcció. I és que hom s’interessa per allò que estima com també és cert que només qui bé et voldrà, plorar et farà. I això mateix potser és allò que acabarà passant amb aquesta pinzellada al desencís que suposa per a tot passavolant amb esperit observador una passejada pel centre de la vila de Robert Gerhard i d’altres il·lustres homenots.

Em fa basarda expressar tot el que em vingué al cap en aquell mentrestant perquè amb Valls s’ha d’anar amb molt de compte, car pots acabar com el bandoler Joan la Pera i, francament, ara per ara no tinc cap gana que m’arrenquin les extremitats i me les escampin per tots els termes dels voltants. Perquè de basarda va la cosa, sí, en uns carrers que pressuposo de vell antuvi potents i avui, en conjunt, desproveïts de tota gràcia. Ningú però sembla fer-se’n càrrec. No és tan sols el punt de deixadesa i ruïna que amenaça igualment altres centres vilatans del Principat, és l’exhibició i adob d’aquest fet com a marca d’allò que els vallencs volen ser. A tall d’exemple, les bigues d’acer, d’aquest rovellat expressament, que estintolen -primer cop en ma vida que ho veig- les cases a banda i banda que es vinclen cap dins i expressen el seu desig de bloquejar el carrer de Sant Antoni. L’exhibició de l’ensulsiada, es podria intitular aital conjunt. Si fos d’aquests escriptors que prenen cura dels aspectes colaterals del seu bloc per fer-lo més atractiu, hi posaria una foto amb aquest metafòric motiu per acompanyar l’article, però em sembla que en aquests detalls sóc una mica com Valls, tot em fa mandra. I de la mandra no podem esperar ni que ens llegeixin, quant a un servidor, ni que ens visitin, quant al poble del qual en pensar-hi se’m trenca el cor. 

M’esperava una certa autoritat moral alhora que una esma més decidides per part dels seus ciutadans en el bressol de les Esquadres de Catalunya aleshores, Mossos d’Esquadra en l’actualitat; per cert, amb la caserna a prendre pel sac de la Plaça del Blat. Autoritat -apuntava- per analitzar i ruminar quin tipus de gent vagareja d’habitud pels carrers, sobre què passa amb la capacitat d’imant que ha adquirit Valls per la púrria o gentalla, la gent, diguem-ho clar, més canalla. Com hi ha món, que diem, hi ha d’haver de tot, esclar, però aquí t’ho trobes concentrat, exposat públicament com les putes de l’amsterdamès Barri Vermell, i ves, penso que la vila de Narcís Oller no s’ho mereix. Amb aquest quadro a davant en aquest indret, viam què expliqueu a la mainada mentre els passegeu de bracet, oi senyor Batet?

Vila de contrastos i hòsties visuals a cada cantonada, o cerques protecció de ramat i et fas d’una colla, jove o vella, o ets un perdulari anat de l’olla. Impossible poder ser un mateix i afirmar la pròpia idiosincràsia i individualitat en aquesta mena d’ambients i ep! Alto les seques, que no ens estem referint a nacionalitats, no caiguem en el parany! Per constatar tot plegat no cal un treball de camp, qualsevol visitant se sent intrús en aquest laberint de calls barallats amb el seu passat. Potser era ja un senyal per adonar-se d’aquesta manifesta hostilitat, la dificultat d’accedir al centre de Valls, sempre a través d’un pont per travessar els torrents els quals formaren les fondalades enclotades que van donar nom a la població.

Sigui com vulgui, ja fos diumenge ensopit o l’hora de la capcinada en plenes festes de Sant Joan, amb tothom al tros o a casa seva ben tancats, això que us dic és el que hi vaig experimentar. Si aquest article us cou és que pica i si us l’estimeu una mica, a Valls cal que ens hi atansem de tant en tant per posar-hi alls.