No vull longevitat

 Cada cop tinc més clar que no vull viure massa anys. Alerta, amb això no estic dient el contrari, que vulgui morir jove per deixar un cos bonic. Primer, perquè no sóc James Dean. Segon, perquè amb quaranta-tres primaveres tampoc es pot dir que encara siguem a la primavera de la vida. Hom ha de mirar d’assumir amb circumspecció el bagatge vital, sumatori de tries, renúncies, encerts, errors i com en tot procés de deglució, deixalles o escorrialles residuals que poden expel·lir més o menys fortor. Si dic que no cal arribar a un final massa tardà no és tampoc pensant evitar un deteriorament físic indefugible amb l’edat. No es tracta pas de la por a complicacions fisiològiques de tota mena que puguin esdevenir demències o malalties, les que a priori fan por al bestiar, delerós sempre de voler poder mostrar als seus semblants unes mínimes condicions d’autonomia vital, dignes i estètiques o viceversa, això ja segons les prioritats i el grau de cretinisme de cada u. Allò que més aviat he vingut observant en la gent d’edat més provecta és que el fet de tenir prou temps per preparar-se per a la mort, de poder entreveure-la, els fa activar uns mecanismes de defensa en forma de racionalització. Entendreu fàcilment què vull dir quan em refereixo a entrellucar la mort -que a priori pot semblar quelcom impossible o fruit de la meva imaginació- si ho agafeu pel costat oposat: la pèrdua de vitalitat. Tota persona gran sap que es morirà amb més certitud a mesura que els signes d’allò que vol dir viure van minvant. I aquest és un fet que ja es tasta d’ençà que hom entra en l’edat adulta i experimenta els primers signes que s’interpreten simplement com els de deixar de ser jove. No cal entrar en exemples concrets ni explicar el pas de la primera edat a la segona com de la segona a la tercera, així com de la tercera al més enllà. Vosaltres mateixos sabeu perfectament que aquesta percepció la té tothom i només la gent més imbècil com el ros de la Trinca i d’altres rics, els quals es vanten de voler ser sempre joves i es pensen que ho aconsegueixen a base de diners, conformarien l’excepció que confirmen la regla. La particularitat que m’ha cridat l’atenció, i és per aquest motiu que no vull arribar a atènyer la longevitat potencial mitjana humana, és que s’acostuma a covar a les darreries una necessitat de reconciliar-se per fi d’alguna manera amb el món, una necessitat de pau a la terra que faci de pont per a la pau que suposadament, segons se’ns ha dit i redit, a hom li espera a l’altre món si bé ho mereix. I malgrat que aquesta darrera actitud vital pugui esdevenir una protecció, una màscara, quelcom fins i tot surrealista en molts casos de caràcters obstinadament revoltats, són desfiguracions del demble que s’acaben tolerant. El que passa és que quan parlem d’alguna personalitat destacada i observem aquests tipus de canvis experimentats encara en la seva esfera de vida pública, tot plegat fa feredat. En el cas de persones que s’han distingit per ser el mascaró de proa de certs ideals o principis, observar la renúncia en vida d’aquests, fins i tot fins a girar la truita, és quelcom realment penós. En aquest sentit m’estimo més arribar fins una edat on el meu esperit de lluita no es vegi condicionat, alterat, esporuguit, en definitiva, traït per la proximitat del traspàs. Ja sé que la descarnada implacable és una cosa massa forta i que malgrat que ens hi escarrassem mai no s’hi està prou preparat, però d’aquí a fer un sainet amb allò que ha estat el propi criteri i pensament marca de la casa n’hi ha un bon tros el qual sempre trobaré injustificable, ni commiseració ni romanços per part del respectable. I ja que hi som, amb aquesta preocupació per no fer el ridícul ranejant la senilitat i engegar a dida un parcours vital per bocamoll en el meu darrer sospir, vull deixar aquí i per escrit que tant de bo mai no acabi proferint com a Set Paraules de la meva hora suprema la sobirana estupidesa que enunciaré tot seguit: -malgrat tot, dir que he sigut feliç...

D'on veniu?

 Ep, qui sou? D’on veniu? No us havia vist mai per aquí. Tranquils, no patiu pel gos! Només mossega si jo li ho dic i no ho farà si veu que sou amics; oi que sí, Bardagí? Au, vine cap aquí! De fet, ara que hi penso, tampoc em sonen les vostres cares. Que potser sou família d’en Sisco? Ho dic perquè us he vist voltar dues vegades casa seva i ara no hi és; tot i que ell sempre m’ha dit que no té família, ara que vés a saber què és el que de vegades hom entén per família, oi? Si us plau, digueu-li al vostre nen que no s’hi acosti massa, al canyissar, que pot fotre’s un bon bac. Ai, ara em feu patir que veig que tanmateix no li dieu res i bé que conec el forat que hi ha tot just darrere aquell herbam... Ei, Senyor Cordills! Alerta! Torna enrere! Com es diu el vailet? Bé, sembla que a mi em fa cas. Doncs, el que us deia, que no us tinc vistos i aquí no ve gaire gent. D’un temps ençà, però, es veu algun que altre cotxe. No sé què li veuen, què li veieu, valtros, també a aquest llogarret. Maleïdes editorials, maleïts mapes! Aquí no som més que en un cul-de-sac de la carretereta aquesta que puja de la plana. De fet trobo que per passar-se tres quarts d’hora de revolts i vinga amunt som un xic desgraciats, diria jo. I és que ja podeu veure, no tenim vistes, estem a l’altra banda de la carena en una pleta a l’obaga d’aquesta serra encara més alta, del tot infranquejable per als vehicles. Espero que sapigueu i si no us ho dic jo, que aquí no trobareu res per menjar. Cap restaurant, ni botiga de queviures ni tan sols un bar. És per això que us he demanat què hi feu si no és interessar-vos per l’únic mas en venda, un de deshabitat de fa anys i panys. Veniu si voleu, que us l’ensenyaré car ja em dic jo que no teniu res més a fer. Vine, bergant, dóna’m la mà. No et fa res que et doni la mà, oi? És just darrere d’on us heu quedat encantats fa una estona. Perdó, no paro de xerrar però no us he demanat pels vostres noms; jo em dic Pere però aquí em diuen Perot, com en Rocaguinarda, el bandoler, suposo que n’heu sentit a parlar. Pareu atenció amb tota aquesta mala adventícia, sobretot això d’aquí que punxa a fe de Déu! Ja hi som. No us espanteu, la teulada que cau a trossos, ja es veu, però els murs, en canvi, romanen imponents, guaiteu! Evidentment pel preu hauríeu de parlar amb el propietari, en Tomeu, que ara deu ser a la vall, precisament a comprar tot allò que aquí no hi ha. De debò hi esteu interessats? A banda de la teulada i tota la reforma interior que bé us afigureu que haureu d’entomar, ja ho crec, la finca arriba fins la línia que fan la bardissa i el mateix canyissar que us esmentava abans. No és poca cosa, Déu n’hi do, baldament tot per aquí no val gaires calers per als forasters que, malgrat tot, no ho valoren. Potser vosaltres sereu els primers, ves! En tot cas en Tomeu i jo n’hem parlat a bastament de tot això i sempre em diu que per quinze mil ho amolla; n’està fins els collons, primer de veure com es podreix tot, després de comprovar que ningú no ho vol. Si us plau, no li digueu que tot això us ho he esbombat jo, espero que sigueu gent de bona fe i no us en aprofiteu, que de ben segur no serà així, ja deveu saber com és la vida de poble, pitjor que imagineu! Tot el que va, retorna més fort; i el que és pitjor, no et pots amagar enlloc! Encara que, ben mirat, jo tampoc no sé com deu ser la vida a ciutat o ja no això, ni tan sols a la plana, vora el mar. Hi baixo ben poc. Total, no m’hi espera ningú. Aquí dalt tampoc, eh, però l’avantatge d’això darrer és que ja fa temps que ho sé, hehe. Fumeu? No feu cas a tanta propaganda contra el foc, d’això d’aquí encara no se’n pot dir bosc i no sé per què se’n vol cuidar tanta gent que no puja aquí gairebé per res i ens ha de dir a nosaltres allò que hem de fer. Bé, vist que no em voleu convidar ni a fumar, encantat d’haver-vos acompanyat, tinc quefers del camp que no perdonen, mal llamp! Recordeu el que us he dit, aquí no hi ha res per fer! Adéu-siau!