Fantasmes ubics

Fa poc que han vingut a veure’m uns vells coneguts: els meus fantasmes. Feia molt de temps que no en sabia res. Havia tractat de defugir-los de mil maneres, passant no poques temporades jugant al gat i a la rata, malauradament però, sense sortir-me’n. No va ser que molt de temps després i en direcció contrària al castell encantat, havent deixat de pensar en ells, que un bon dia van desaparèixer i per un lapse de temps, tot sigui dit, no gens menyspreable. Tanmateix és clar però, que em coneixen massa bé, i després de fer mans i mànigues per tornar a trobar-me, allà que els tenia voltant-me un altre cop. Resulta quelcom realment fatigant, em fa l’efecte que és una batalla perduda; he arribat a la conclusió que sempre hi són presents. No està essent gens fàcil doncs pensar com enviar-los a pastar fang de nou i per sempre. Malgrat tot, com que els meus fantasmes, vampirs, només poden xuclar la meva sang, ja veig que serà un esforç debades tornar a intentar deixar-los plantats. La seva raó d’existir sóc jo mateix i el fet de romandre enganxats a mi com una paparra. Ara és molt fàcil d’explicar-ho a pilota passada i amb uns quantes ferides de guerra a sobre, doncs ja he pogut aprendre que aquests malparits es camuflen per passar desapercebuts. Hi arriben disfressats de temptacions, generalment de llaminadures irresistibles i que fa molt de temps havies deixat de banda per limitacions físiques de l’ésser humà, que en l’home seria poder fer tan sols una cosa i mai dues alhora. Alhora els dies hi donen però no donen per tant, si tant és voler fer-ho tot i com es diu sovint, la vida és un camí de renúncies. El terreny resta adobat en conseqüència perquè la malenconia i el filtre de la memòria s’encarreguin d’ensucrar tot allò ordinari i rutina de temps passats, per transformar-ho miraculosament en episodis entranyables que malauradament ja no es podran tornar a repetir; i és assumint aquest darrer fet, el creure del tot impossible una revisió del subjecte o de l’objecte invocat, que potser hom pensa que resultaria refrescant, i fins i tot sa i just, evocar a mode d’homenatge innocent o aniversari, algun dels esdeveniments que hagin pogut significar un moment àlgid de les vostres vides. El cas es que ja amb aquest raonament comences a caure en el parany i deixar que aquests vells fantasmes es vagin traient a poc a poc la roba, oferint-vos un striptease amb la música de Private Dancer, de Tina Turner, i és clar, tu ja saps que quan comencen els acords sensuals d’aquest tema de Mark Knopfler no pots tallar la cançó, estàs més venut que el peix de Mercabarna a l’hora d’obrir la bacallaneria de sota casa. Els teus fantasmes tenen poders màgics evidentment, de caràcter negatiu, però màgics al capdavall, i en un tres i no res han lligat caps i t’han organitzat un sarau prou important com per amenaçar el teu fràgil equilibri vital i posar potes enlaire el castell que havies tornat a bastir, aviat veurem si de vent, de cartes o de pedra noble, una mica com la faula dels Tres Porquets. Un punt de lucidesa enmig de la cançó, entre tornada i tornada de la teva ballarina privada, et fa veure que estàs ben emmerdat de fa estona, no només durant el jubileu hedònic en qüestió, sinó des del mateix minut zero que vas entreobrir la porta al fantasma disfressat de fantasma, que ja ens coneixem. Ara mateix però són moments momentanis de frenesí i èxtasi. El millor per al millor. Tens el millor del present, que no ho tenies al passat i tornes a tenir el millor del passat en el moment present. Tot pita a L’Hospitalet. La vida és meravellosa. Ai, las! Si això fos veritat...Passa que un bon dia no, més ben dit, una nit, després d’un nou homenatge del darrer homenatge -perquè ja li has agafat gust, puta- aquests fantasmes ja no hi són ni hi seran més, i ja no hi són perquè ja han fet la seva feina. El resultat de tot plegat és una nota de la teva parella sobre la còmoda dient que quan torni a casa tu ja no hi siguis, si us plau. De sobte, em desperto amarat de suor i espantat, amb un soroll de rierol agradable que augmenta progressivament de volum. Fa poc m’he canviat el despertador perquè n’estava tip, del timbre clàssic. Ara, ves per on, tinc por que la remor plàcida d’aquestes noves aigües em facin un dia pixar-me a sobre...

Alain Delon

¿Es pot parlar d’Alain Delon sense conèixer la seva trajectòria cinematogràfica ? Oi tant! Fem-ho ara, amb un xic de trampa, però. De resultes de la Palma d’Or honorífica rebuda enguany per l’actor francès a Canes, m’ha agafat un rampell i una espurna intensa deloniana ha vingut al meu encontre. Entenc que la raó de tal il·luminació no pot ser una altra que haver vist alguna pel·lícula seva fa molts anys, potser en un d’aquells cicles de baix cost que feien a TVE per a tots els públics. El cas és que no recordo gairebé res, ni trames, ni localitzacions, ni escenografies. Una escena torbadora però, ha estat repetida en bucle darrerament a la televisió francesa a l’ocasió de tan distingit guardó. La dita escena pertany al seu film titulat “La Piscina” on s’hi veu el jove Delon ajagut a la vora del bassiol prenent el sol en banyador, totalment estès de cara enlaire, probablement amb la Costa Blava de teló de fons; en allò que de ben segur devia tractar-se del primer pla seqüència expressament dedicat al gènere masculí, amb una dosi de penetració, sensualitat i erotisme mai vistos per al gran públic fins aleshores. De Delon ens fascina sempre la seva bellesa aclaparadora, pansexual, insultant, exagerada, irradiada en bona part des dels seus ulls, veritable expressió d’una personalitat forta i decidida, producte d’una infància i adolescència molt complicades a la seva banlieue parisenca natal. Aquest esguard directe i intrusiu, ja sigui expressant joia o neguit, va embolcallat d’un rostre amb uns cabells i una figura física sensacionals, on potser només l’alçària de metre setanta-set no estaria a l’alçada dels patrons actuals occidentals subnormals de bellesa per a l'home. Delon representa la culminació de la idea platònica del dandi gall dindi, del galà que és tan i tan bell que fa passar-les magres a totes les seves amants les quals, tanmateix, cauran rendides als seus peus. Aquest mite és eminentment literari, de Casanova a Don Juan, però havent estat explotat tant i tant durant el S.XX, se n’ha fet un abús de tal manera que ens ha acabat educant erròniament a molts bípedes de membre erèctil amb predisposició natural potencial erecte envers l’altre sexe. Servidor qui us escriu, per exemple, va caure en el parany i es va arribar a empassar totes les merescudes i lloades memòries en castellà de José Luis de Vilallonga, descendent del baró de Maldà, com si fossin l’Alcorà. Molts homes heterosexuals acabàvem deïficant figures com Delon, Brosnan, Craig, Newman, Mastroianni o tants d’altres perquè sempre aconseguien els favors de les actrius de les quals estàvem follament enamorats, ja sigui l’Audrey, la Loren, la Gardner, la Bellucci, la Berry, etcètera. El cinema no es pot queixar i fer el ploricó avui en dia amb la seva decadència car, en un moment donat, va condicionar les nostres vides de manera molt més bèstia que cap altre art pel simple fet que evoca molt directament i de forma molt completa –no acabada però, vet aquí la gràcia- tots els aspectes de la nostra vida. Per triomfar en l’amor, doncs, calia passar primer per la seducció presencial –abans de l’era d’internet, almenys era així- i ens hi alliçonaven que havies de ser ben plantat i una  mica enigmàtic, que al capdavall volia dir una mica cabró, per a aconseguir el teu objectiu. En cas que no fórem ni Adonis ni dolent-dolentots ens van deixar el consol d’entendre que amb lletra i humor podies sucar-hi pa i menjar-ne les engrunes. Certament, per a aquells que buscàvem una raó matemàtica binària explicativa de tots els ets i uts, per millor comprendre com anava aquesta etapa de la seducció, tot plegat va resultar quelcom d’allò més frustrant. Pel que fa al nostre protagonista, estic convençut que la seva perfecció física abassegadora va acabar esdevenint nogensmenys el seu sostre de vidre i per tant, la raó principal -que no podrà ser mai provada empíricament, conjuntament amb el french bashing- que el va fer no triomfar a Amèrica. Alain, eres massa guapo, i nosaltres, els humans, en anar al cinema pagàvem una entrada per poder somniar-hi desperts i després adormits. I eres tan bell, desgraciat, que als homes ens feies sentir pura merda i quant a les dones, la sensació que trobarien veritables dificultats per fer encontres a les seves vides d’un nivell equiparable. No es pot somniar amb tu, Alain, a la manera que Hollywood ho entenia, no donaves cap marge per projectar-se en la vida real. A Europa sí, perquè a Europa hem gosat projectar perfectament els nostres conceptes delirants de perfecció fins a les últimes conseqüències, per sort o per desgràcia, i és per això que gairebé tot comença i acaba aquí, tant les civilitzacions a Grècia i Roma com les guerres i actes més macabres. Tanta perfecció és perillosa, Alain, inclòs per a tu. I per aquesta raó té molt de mèrit que malgrat tots els avatars d’una vida d’estrella hagis arribat a aquesta edat i et puguem tenir entre nosaltres, cameme! Les teves opinions polítiques retrògrades, plurifòbiques i altres tafaneries de baixa estofa de quiosquer-vés-a-saber, conegudes ja molt després, no m’hi arriben més que com a escorrialles de la teva irradiació expansiva de bellesa que cega tota la resta. Dimoni, malparit, podies haver estat més lleig, ens hauries fet un favor !

Pèrdua de visió

Perdre visió és un dels fets indefugibles de trobar-se en l’etapa consensuadament anomenada com de la meitat de la vida. No vol dir que un cop assolits els quaranta ja no hi vegis tres dalt d’un ruc, sinó que hauríem de parlar més aviat de la capacitat -que hom qualificaria de discapacitat- de no poder enfocar ràpidament, a més d’acabar gens satisfets del resultat obtingut un cop hem intentat afinar el grau d’agudesa visual al màxim de les nostres possibilitats. Els qui en saben, en diuen “presbícia”, un mot lleig a fe, que més que una patologia sona a pecat capital. A mi en canvi, m’agrada més dir-ne “vista cansada”, que explica meridianament com, arribats a un moment vital donat, els nostres ulls acaben farts de no veure més que misèria arreu i fills de puta. És un fet però que, almenys de primeres, acostuma a saber molt greu perdre visió. Aquesta frustració de sentir que et manca una darrera lent per estar del tot segur d’allò que tens a davant dels nassos, fa que al principi de l’assumpció del teu nou rol de Trencasostres, la teva autoestima s’ensorri i agafis les ulleres per rentar-ne els vidres pensant-te que els tens bruts. Tanmateix no tot és dolent quan es tracta de veure-hi cada cop menys bé, per exemple el fet de poder trobar les ulleres s’ha convertit en un plaer inqualificable, no prou degustat fins el moment i per tant, a afegir al cistell de nous moments estel·lars quotidians, com seria la dutxa d’aigua calenta. Una vegada trobes les ulleres, i encara que no les tinguis a mà, perquè al capdavall tant és amb o sense, t’adones d’un procés que de fet ha ocorregut sempre però ara experimentes a càmera lenta. És meravellós i se’n diu capacitat de l’ull per enfocar, vet aquí la raó per la qual no ho considero un handicap. Passes d’una concepció einsteiniana en la velocitat d’enfocament durant la teva joventut, a una concepció newtoniana clàssica. Per primer cop puc mesurar l’esmentat paràmetre en segons, una mesura de temps perfectament perceptible per al meu cervell. La constatació m’ha deixat un pòsit de perplexitat, primer en grau d’esglai, doncs ho he associat a una disfunció del sistema pròpia de la degeneració física. Ha estat més curiós però en un segon  terme, poder gaudir del fet de poder acompanyar el meu enfocament en tot moment, per acabar considerant-lo un amic i acabar integrant-lo plenament en els meus quefers. Com amb tot amic, no les tinc totes però a base d’estar enganxat a ell a tothora he inferit que m’acompanyarà i no em deixarà tirat, a condició que jo el tracti amb respecte en acord a la seva edat. Amb el pas del temps puc dir que m’ho passo molt bé enfocant, de fet semblo un pàmfil, m’han tornat els tics a l’estil Monzó que creia oblidats per sempre. De vegades, em sembla que la gent es pensa que estic una mica sonat i potser no hi van desenfocats. Hi ha un cas figura molt particular, que és quan he d’enfocar un objecte a mitja distància, complement circumstancial de lloc que situaria en aquest cas a una mica més de mig metre, el punt on he detectat la màxima dificultat i lentitud del meu enfocament. Heus ací que en una finestreta de centèsimes de segon, digna de foto finish, arribo a veure-hi en quatre dimensions; l’objectiu de visió sura i levita en un espai que no és el real, habitual un cop per fi has aconseguit amb prou feines definir com cal la imatge. És llavors que es produeix la completesa anàloga a passar de dos a tres dimensions, en aquest cas però, per a assolir i  descobrir l’adelerada quarta dimensió, moment on l’objecte estant el trobem davant nostre en hiperrealisme. De sobte però, quan anaves a caure embadalit per aquest holograma 2.0 abassegadorament hipnòtic i transgènic, tot ell s’esvaeix en un tres i no res. Com acabo d’explicar, és tan breu aquest flash que no es pot qualificar ni d’orgàsmic, com tampoc es pot comercialitzar en pastilles ni invocar-lo amb música lisèrgica. De fet, seria quelcom semblant a l’observació ininterrompuda de la portada de l’àlbum Obscured by Clouds de Pink Floyd, de manera natural i sense prendre’s cap estupefaent. Així que si voleu sentir sensacions de coses que es mouen a davant vostre i quedar-vos encantats com babaus fins que us cridin l’atenció, només us cal arribar a la meva edat i fer-vos amics del vostre propi enfocament. Atenció però, que genera addicció. Les ulleres ! ¿Heu vist enlloc les meves ulleres ?

La placa de gel

Una placa de gel. Una maleïda placa gelada allà, al bell mig de a prendre pel cul. Potser un canvi de rasant invertit, a baix d’una fondalada, o bé a dalt ja, o potser que m’és igual. I què en traurem ara, de saber-ho? El cas és que éreu els primers, aquell fatídic dematí hivernal de principis dels vuitanta, en trepitjar aquella catifa invisible endimoniada. I tot per anar per feina, sempre la fenya... Se’m fa estrany però, que haguessis d’anar a guanyar-te per un cop les garrofes a Madrid, per a mi, que m’ha quedat prou clar -i guardo amb simpatia- que en cas de no haver nascut barceloní, abans que fill de Chamberí i si fos per tu, jo seria biscaí, com els teus lleons de San Mamés o la terra d’adopció de l’enigmàtic cosí estimat, a qui la tria de destinació a l’hora d’emigrar us va per sempre distanciar. Tornem a la carretera general, que estàveu fent via cap a la capital, tan lleialment per tu valorada com esguardada de reüll, doncs t’agrada tocar de peus a terra i creure a ulls clucs en el rendiment del treball suat i el seny que es professen per aquí, més que no pas en les fantasies i falòrnies que es gasten per allà. Aviat seràs de retorn a casa, que ens vas dir, car només es tracta d'una fira-exposició. Les barres laterals i els airbags no existeixen aleshores en les berlines, els cinturons de darrera tampoc. Sentiràs qui diu coses com que potser no hauríeu d’haver frenat, que s’ha de deixar el cotxe tot sol relliscar fins que hi torni a adherir, no sé com, perquè jo almenys deixo de parar l’orella automàticament quan es tracta de sentir bajanades. No paga la pena. ¿I què cony en saben, de com era la malparida placa de gel, sa llargària, fondària o amplària? Una làmina congelada enmig del no-res que fa bolcar el cotxe i l’avenir d’unes quantes famílies. Contacte, virolla, uns quants giravolts i ja hem fet l’enguany i unes quantes anyades vinents. Actualment ens planyem que parlem massa de xifres en comptes de persones, però em fa gràcia que aleshores, i en present històric, no hi ha estadístiques al lloc on vivim i, quant al país més ric del món, millor les coses en aquest sentit però vaja, Steve Jobs tot just acaba d’esbossar el seu nadó Macintosh, encara doncs, a les beceroles. L’estadística macabra en aquella època de llapis, paper i màquina d'escriure hagués estat saber la probabilitat que tindries de patir un accident tu, en aquell indret fora-tot on cap arbre ha volgut néixer després de la tala indiscriminada que donà peu al desert, on ara només hi jauen un cotxe bolcat i el silenci més absolut. Ni Déu en aquestes terres espartanes d’incerta glòria, que ja va escriure Joan Sales. Com únic element accessori porteu encesa la fidelíssima ona mitjana de ràdio en monoaural acompanyant el motor d’un vehicle que dirà adéu en breus instants (...). 

L’emissora ha deixat de parlar de cop a la primera volta de campana i un vent fred, que ja no es diu mestral sinó cerç i que trepana, s’apodera de l’habitacle i els ocupants que hi han quedat atrapats. El conductor, que ha estat expel·lit a fer punyetes ja no ho podrà explicar perquè ja us ho explico jo. Quant a tu, l’asfalt dur i congelat cremant-te la pell com una mala cosa, la ferralla de la porta enganxada torturant-te la cama d’ençà que retornes a un estat mínim de consciència per comprendre que mai res serà com abans. El teu cos ha rebut un sotrac que et fa adonar de sobte per què diuen que tots som aigua, car la remor de fluids escampats de cop i volta dins del teu ventre no augura res de bo, en aquest moment on sobreviure no és cap bona notícia encara. Punyent el fet de percebre que al company de fora ja res no li pot fer mal... No pots processar gaire cosa, tan sols et demanes a tu mateix per què. Només et faltava una nafra física perenne i visible a afegir al teu esperit melangiosament nafrat que servidor ha heretat. Socors!! ¿És que no hi ve ningú? Esteu sols, la sang teva i llurs vessen per tot arreu, no saps d’on poden arribar els auxilis perquè tampoc saps de quin cantó veníeu. Els teus ulls no enfoquen gaire bé, únicament atenyen a copsar la diferència textural entre terra i cel. Fugaç pensada per als teus, mes tota possible i eventual comunicació haurà de passar per una nova ànima, en cas que us trobi, seguit d’una cabina telefònica o un telèfon de servei d’urgències i el prefix 93. Massa entrebancs pel mig i tu que et dessagnes. La gravetat del sinistre atreu energies adrenalítiques procedents de la matèria obscura d’aquest indret remot i hostil durant un temps raonable, si és que en un context com aquest la dimensió impacient ho pot ser, de raonable. L’hospital comarcal, podria ser-ne un com podria haver-ne estat un altre, però a partir d’aquell dia, aquell lloc i cap altre esdevindrà una xinxeta clavada a fe al mapa que tenim a casa. Un dia qualsevol, molt de temps després, hi tornarem per visitar-lo, aquest cop amb tu i sense haver de prendre aquest cop a correcuita un taxi negre i groc inopinat, taxímetre apagat, carrera fora-zona i amarats d’angoixa. Un cop allà donarem gràcies a Déu per ser-hi de nou plegats i passar davant la porta de l'hospital. Seguidament, esmorzar discret i succint com la nostra estada de mitja jornada, amb passejada silenciosa inclosa vora el riu, per sentir la llum particular que emana d’aquest partit judicial que d’apagat sembla mort i que nogensmenys et va relligar amb la vida. 

A la memòria de mon pare,

traspassat per aquestes dates,

 fa quatre anys.

Ho penjo al núvol 

perquè ho puguis llegir allà a Dalt.

 

El zelador

Em feia basarda ficar-me en aquell pàrquing. Un aparcament de l’època de Maria la Castanya. Entrar-hi és submergir-te en el túnel del temps i ficar el teu vehicle directament a la plaça número 1985, de Robert Zemeckis. Quina paüra que fan les parets sense pintar, en alguns panys nues, de bloc gris sense enfoscar i amb clapes d’humitat; molt poca il·luminació, indrets pràcticament obscurs; una estretor de places anguniosa que gairebé no pots obrir les portes un cop aparcat; les sortides per a vianants i altres indicacions que considerem habituals no es veuen enlloc, t’hi has de buscar la vida. Silenci sepulcral, cap fil musical ni que sigui amb les quatre estacions dels collons. No entenc com, essent un lloc ple de cotxes no hi veig ningú entrar ni sortir amb regularitat. Realment un indret, en tot cas, en unes condicions de confort pròpies de quan érem nens, que aleshores ja ens estaven bé però ara per ara no. Porto una setmana aparcant aquí i esperava no fer-ho mai més i buscar un altre lloc, nogensmenys els dos darrers dies he vist una persona abillada amb la granota fent anades i vingudes, amb empenta, pencant, que se’n diu. No cal endevinar que es tracta del zelador. De fet, ahir mateix s’havia fos un fluorescent tot just en arribar a la caixa d’escala de la sortida fantasma, on obries la porta metàl·lica i de cop no hi veies res, només les llumetes de color taronja a banda i banda del neó avariat fent pampallugues inquietants. Potser el problema rau en l’encebador i en aquest cas només caldria portar-ne un altre, es canvia i adéu, bon dia; però ja podeu imaginar aquesta primera setmana un servidor sortint cagant llets de la gàbia aquella, que m’importava un rave si desembocava al carrer o al bell mig d’unes galeries comercials vetustes davant la botiga d’informàtica o de numismàtica. Afortunadament la presència, ahir i avui, d’aquest treballador que ja considero doncs regular, encarregat de res en especial i de tot en general, fa que em decideixi a  continuar-hi ficant el cotxe. M’alleuja saber que almenys hi ha algú que vetlla per aquest indret llòbrec. M’encanta la gent que s’ocupa per tal que els presumptuosos puguem estar tranquils sabent que hi són ells, que alhora fan com que no hi són. Els zeladors tenen un zel particular, com el seu nom indica, que de vegades se l’apliquen amb excés quant a aquesta dita de l’almoina: quan la faràs, no miris a qui la fas. Fan feinetes, una per una no gaire compromeses, i potser i per això, en sa globalitat no gaire compreses. Un bon amic meu ha estat zelador a temps parcial a l’emblemàtic Hospital de Bellvitge i sabent com era -el meu amic, no la residència- us podria assegurar de tot cor que aquest Goliat rutllava, amb rodes quadrades o desinflades, com rutllen tots els grans hospitals de nivell no sé quant, molt millor que quan ell no hi era. I és que el zelador és l’homme à tout faire, the caretaker, com també a la seva manera ho serien el bidell, el conserge, el vigilant, el porter, el guàrdia i ja amb un altre caire, el facilitador, l’aconseguidor, el de los “mandaos”,  el noi dels encàrrecs, el meu associat, etc. Terminologies diverses, més o gens elegants, perdonavides, impostades o eufemístiques, variades i pronunciades totes elles en gènere masculí majorment i no passa res, tinguem la festa en pau, si us plau, que avui no m’he pres la pastilla. Tot torna a funcionar gràcies a aquestes persones que al capdavall són les que acaben fent la feina bruta perquè l’eix d’aquest dissortat planeta nostre no grinyoli més del compte, tort com està ja a vint-i-tres i escaig graus d’inclinació respecte a una vertical imaginària perpendicular a l’òrbita solar, imaginària com la nostra redempció eventual. Apreciar la feina d’aquestes persones d’una vegada per totes; ho trobem al manual de JokindIn dels neoliberals més recalcitrants, que sembla que els han descobert no fa gaire perquè es pensen sempre que la feina important és la que porten a terme ells mateixos i no la d’aquest col·lectiu que habitualment no es promociona ni amb avatar ni amb històries de cap mena. Aquest col·lectiu no té temps d’anunciar-se enlloc car està sempre treballant per als altres. I aquí és on es relliguen el capitalisme tardà més atroç amb el masclisme més pudent. Aquells qui es vanten públicament a les xarxes de saludar educadament com a un més a la gent que cuida els despatxos i el seu lloc de treball, és la mateixa gent que no considera una feina les feines de la llar, i per tant, la tasca feta durant anys i panys des de temps immemorials per les dones. I com dir doncs a tots aquests mascles troglodites encorbatats que els zeladors del món global han estat sempre les dones. El quadre dels homes sortint a caçar per buscar aliment és un rol molt romàntic però avui en dia ja no cola, només per a votants contumaços de VOX. Darrerament el més remarcable que han fet els homes és destruir, inventar i construir artefactes per destruir més efectivament, aprofitar els seus coneixements per oprimir els seus congèneres, mirar doncs de fer mal per regla general als seus iguals, anar-hi i participar en guerres i ara a més, contaminar el medi ambient; tot aquest reguitzell de fites assolides donant per fet que som nosaltres, el gènere masculí, els qui ocupem encara de manera abassegadora les posicions de poder. Doncs aquest masclisme, conjuntament amb aquest paternalisme envers la gent que fa feines necessàries transversals que no formen part dels estatus més alts del nostre contracte social, és allò que em convida, ja no a fer-me monjo i fugir cames ajudeu-me a Sant Benet o a Poblet, sinó a esdevenir també un dia zelador. Un desig de supervivència no passa doncs perquè ens toqui la loteria, sinó aprendre una feina de cuidador, de vetllador, d’ocupar-se també egoistament d’un mateix i aprofundir i dispensar la pròpia energia en una missió que ens ajudi a salvar-nos. Vet aquí l’explicació de voler aprofundir i refugiar-se en la paternitat o maternitat com a objectiu en ell mateix, que hi trobem en moltes persones, arribats a un moment donat. Mentre rumio un xic més en aquestes reflexions onanistes, vagi per endavant el meu profund reconeixement públic a la gent que em guarda el vehicle mentre he sortit a perdre el temps. Al cap d’una estona hi tornes i els saludes amb cordialitat i bon humor perquè has estat tranquil sabent que el vigilant del pàrquing hi era, que potser et trobaves cara a cara amb el proper Faulkner, escrivint les seves novel·les a la garita davant dels teus nassos, cosa que sabràs d’aquí a deu anys, pas abans. Mentrestant però, com dèiem, tu has sortit a perdre el temps. L’important és sortir a on sigui, dinamisme, fer coses no saps quines, però gastar calers, comprar i comprar fato i tu tranquil mentre hi hagi gent que s’ocupi de tota la resta que tu no vols fer, però que treballin de valent és clar, mentre tu dius que treballes justament fent allò que els altres esperen exactament de tu. Encabat aquest article em trobo, en una mena de retorn del karma, amb una escala al bell mig del llindar de la porta de sortida que m’està barrant el pas tot just ara mateix. Davant meu només hi veig les extremitats inferiors d’una persona al darrer esgraó i la resta del seu cos quedant amagat dins del fals sostre. Deu haver-se espatllat quelcom i el zelador de l’immoble ho està mirant i ben mirat a veure si s’ho pot manegar ell mateix o ha de trucar l’especialista. Jo de fet no tinc tanta pressa com sembla que n’hagi de tenir habitualment i torno a la meva taula a mirar de corregir algunes faltes d’ortografia i podar algunes frases desafortunades habituals quan me’n vaig de mare, com sovintejo. Perdoneu un moment, que hi sóc parlant amb el zelador: -Acabi, acabi, no, no s’aturi, si us plau. Ja hi sortiré després. En tinc per una estona, de debò, no s’amoïni, que aquest article que vull publicar, si no ho redreço jo, no ho farà ningú més. Per cert, que hi veu solució fàcil, allà dalt..?

Xostakóvitx pomes agres

Me l’imagino a ca seua assegut al tamboret davant del piano. Som a Leningrad. Una làmpada clavada al sostre i a milers d’altres sostres d’on penja una bombeta de quaranta watts, clavada a milers d’altres bombetes. Som a l’URSS. Les parets de l’habitació van abillades amb motius florals no gens cridaners, de fet fa molts anys que hi van empaperar i ara presenten un aspecte esgrogueït i desllustrat, efecte accentuat per la fumera de tabac que ja ha envaït l’estança. Decoració sòbria, merament funcional, com ha de ser, com a totes les cases, com el gloriós sistema governat amb mà de ferro pel Camarada en Xef. Hi trobem el compositor Dmitri Xostakóvitx, un Xostakóvitx de trenta anys, intentant extreure'n alguna cosa bona d’una manera no massa ortodoxa, ves per on, cigarreta a la mà dreta mentre es limita a dibuixar una línia de greus amb l’esquerra, en plena creació d’un passatge que si progressa adequadament potser prendrà el cos d’un moviment simfònic; en aquest cas hi aniríem per la quarta, doncs. El vidre embafat de la finestra ens retorna la foscor d’enfora i només de manera molt lleu emmiralla i permet intuir el costat ocult del mestre, que en solitud va fent. Ningú no li fa nosa mentre treballa tot i que no pot amagar l’amargor d’una realitat que no és una altra que la Nina ja no hi és i potser no hi serà mai més. Dmitri encara no sap què dimonis ha fet, o no, per esguerrar el seu jove matrimoni, però per altra banda tampoc entén que li hagin cridat l’atenció públicament i és per això que ara mateix està amarat de suor. Una suor que li regalima pel front per acabar gotejant sobre les tecles blanques, motiu pel qual s’estima més asseure’s de costat informalment al piano, per primer cop a la vida. I és que darrerament per ell tot era bufar i fer ampolles, per fi era un compositor reconegut i admirat a casa seva i arreu, que ja sabien de sobres qui era. De sobte però, tot se n’ha anat en orris en només uns quants dies. A més del espectacles que li han estat cancel·lats a mitja temporada amb les seves obres far, sense solta ni volta i malgrat un considerable èxit comercial, tenia també uns petits contractes i serveis mig aparaulats que ara pengen d’un fil per no dir que ja n’ha sentit a parlar prou. Tot plegat li hauria permès no patir mai més per cridar l’afinador de pianos com temps enrere o potser, fins i tot, poder canviar l’instrument, que és ben cert que està fet un nyap, el piano aquest. Nogensmenys, arrel de la campanya contra ell al diari de més tirada de la Unió, el Pravda, se li ha tancat l’aixeta d’una manera inopinada i esguerrant. Fa uns dies que ningú no el truca llevat del seu inseparable amic Ivan. Els primers dies després del terrabastall contra la seva pròpia persona i obra artística va ser el mateix compositor qui, empès per la por, va intentar fer una sèrie de trucades per mirar de lligar com fos aquests encàrrecs a mig embastar que el tenien ara amb l’ai al cor. Fou veure’s denunciat en lletres de totes les mides possibles a la premsa i no calia ser massa lúcid per saber que tal cosa no presagiava res de bo. Les respostes a aquestes trucades van ser molt correctes i de cap manera ofensives però tanmateix gens concloents, li emplaçaven a esperar una mica més, per unes o altres raons, totes prosaiques en aparença. La temprança del senyor Xostakóvitx li permet ara, malgrat tot, mostrar una lloable prudència pública en circumstàncies com aquestes però la seva timidesa no li ajuda tampoc a trobar l’empenta per voler escatir i burxar en alguns perquès dels darrers malentesos –ells els anomena així- en els quals s’està veient afectat, per no dir clarament perjudicat. De totes formes, si no ho té clar s’estima més guardar la roba i entrar a casa; ara el tenim suant, tant que se li ha pujat el baf d’aquest cop de calor i angúnia als vidres de les ulleres. Guaita ara, dos vidres embafats alhora, les seves ulleres i el finestral de càmera simple de la sala, que lluita entre dos mons: la foscor que conformen la grisor del règim i la penombra del capaltard d’una banda, i la intel·ligència i geni lluminosos del nostre protagonista, de l’altra, tèrmicament separats per una calefacció que malda per escalfar aquest petit apartament amb sostres de gairebé quatre metres, dos dels quals, els més alts, no es poden utilitzar absolutament per res i, a sobre, van carregats ara mateix de tota l’aura amenaçadora del Camarada en Xef i l’opressió del Politburó. Què dimonis has fet, Dmitri, si amb Lady Macbeth de Mtsensk vas acabar exultant un cop vas enllestir el darrer compàs. Aquesta obra suposava per a tu una culminació en temps present de la lògica progressió artística de la teva escriptura híbrida que tot ho sentia, xuclava i mesclava d’una manera ponderada, tota influència era tinguda en compte, de tot plegat resultava un llenguatge personal atemporal exquisit que, les coses com siguin, estava agradant moltíssim fins fa només uns dies enrere. Què passa ara, doncs? Una altra cigarreta, mentre rumies i rumies. Voldries abraçar fortament la Nina com el nen petit que encara ets però et fa també vergonya, segur que ella ja està al cas -com tothom- d’aquest atac de propaganda recalcitrant contra tu i la teva manera d’entendre la música i per tant, no goses trucar-la, no estàs preparat per sentir cap resposta de part seva en cap sentit, sia suport sia rebuig, sobretot en cas de rebuig, que seria un de més a la saca negra. No saps què fer i, tot i la necessitat de trobar una raó fonamentada a aquest obscur afer, fas una nova pipada fonda i et dius a tu mateix que millor deixar-ho córrer, que n’has tingut prou, de veure algunes detencions aquests darrers mesos d’alguns coneguts i saludats que ara, per cert, no tens ni idea d’on són si és que encara hi són. Encabat, tu només fas música, oi? Renoi, qui t’anava a dir que la teva música seria examinada d’aquesta manera, com si fos un pamflet subversiu i deixant-te amb unes ganes palmàries de tocar el dos i fugir. N’has sentit a parlar de l’exili, no series el primer ni el segon que agafa les maletes, tot i que per a tu l’exili sempre havia estat concebut com voler fugir d’un mateix, i tu no vols fugir per res del món de tot això que és la teva terra i la teva vida. Hi ha d’haver alguna manera de poder agradar a aquesta gent tan soviètica, que sembla que no t’ha etzibat cap paraula malsonant, només t’ha titllat de formalista. Massa formalista...potser que sí que és una paraulota. Potser que malgrat aquesta obstinació contra tu hi ha un fons de veritat en la crítica a la teva obra com quan es diu sovint que qui et vol bé, et farà plorar. Si es preocupen tant per les teves creacions, senyal que et tenen en la més alta consideració, i aquest fet et fa enrojolar inclús ara mateix solet al teu apartament. Has de comprendre, Dmitri, que d’un compositor de la teva categoria se n'espera un servei al poble i no només erudició teòrica inintel·ligible i indigerible, tan sols pel pur plaer estètic passatger de qui ho compon. La millor manera de trencar aquesta histèria de pensaments que t’atabala és una dutxa frugal per treure’t la pudor a tabac i suor, abans de posar-te la darrera roba neta que et queda a l’armari d’ençà que et vas quedar més sol que un mussol. Has decidit sortir a fer un mos per sopar al PECTOPAH més proper, car no tens res a la cuina ni al rebost. Abans d’obrir la porta de casa t’atures tot just abans de posar-te l’abric gavardina per sobre. Et gires per observar de nou el piano atrotinat desafinat amb la partitura a mig escriure, que havies deixat aparcada fa una estona, i que treus d’allà d’un rampell neuròtic per tal que hi romangui amagada al calaix de la tauleta de nit a pany i forrellat. No vols tenir problemes. Vols estar tranquil. Tractem de desdramatitzar les coses, si us plau, ¡que n’arribem a ser d’exagerats, a Occident de vegades, per explicar les coses que passen a casa vostra! Per a tu no hi ha cap traïció artística ni cap tallada d’ales, ni molt menys submissió de cap mena. Et saps una mica excèntric i estrafolari, és cert, però alhora també et motiva si cal agafar el teu talent i virar el timó cap a una altra banda a veure on t’emporta, no cal que t’hi obliguin. Ets i t’ho sents així, un paio amb recursos. Baixant per les escales llòbregues fins al carrer, ja tens en un tres i no res embastat al cap el principal motiu del final de la cinquena simfonia, i tu sense saber encara que allò serà part d’una simfonia, ni el seu final, ni la cinquena. No et cal tornar a pujar per escriure’l en partitura, a tu no se t’oblida res, mestre. A la vorera solitària d’un de tants bulevards de la metròpoli de Pere el Gran, t’encens una altra cigarreta i encetes un monòleg però ben fluixet, tot xiuxiuejant, no et passis de llest, tu, ara: -¿Voleu música de circ? ¡Us donaré música de circ i llumetes, oi tant, camarada Iòsif! Seré també el vostre Gershwin però sense jazz, d’acord, que fa tant de tuf a ianqui que no es pot suportar. Compondré doncs música lleugera com en fan allà, i anem a batejar-la “Suite de jazz” que tindrà de jazz el que jo d’home físicament agraciat. Clar que sí, home, anem a riure’ns de tothom i de mi mateix i així ho farem, oi que sí, Dmitri? Ben mirat, potser fins i tot un temps de gaubança és el que em caldria, turmentat i amb cara de pomes agres que em voldran sempre a les fotografies per a la posteritat, com de fet m’han encasellat només en havent començat-.

Articulistes d'avantguarda

Diari de molta anomenada visant ínfima tirada. Secció d’opinió. Fotografies d’articulistes. Rostres d’esquerra a dreta mostrant una xarona i estrafeta aposta per la paritat, lluita ferotge  de sexes per abanderar la mediocritat. En tot cas, line-up d’opinió triat de manera curosa i mai atzarosa. Els uns, amb posat seriós; els altres somrient. Provem-ho de destriar, que a mi aquesta passarel·la de pensament em ferumeja. El primer, de rostre més sever, hi surt així perquè és algú seriós per regla general, vull dir, inclús rentant-se les dents o en ple sexe conjugal. En aquest cas, prendrem en consideració molt seriosament com a lectors tot allò que hi tingui a dir. No obstant, potser voldríeu que fes palès que no hauríem de fer-ne un gra massa i inferir més elements del compte en una simple fotografia i en canvi, convenir en dissociar -a la manera neoliberal- el posat de vida del posat de feina; la imatge serà la que sigui que després segur que l’articulista en qüestió és extravertit de mena. Ho és tant que quan gosa fer-se la foto pública vol adoptar aquest aire seriós i circumspecte d’emperador romà efigiat. Vaja, doncs. La feina és la feina i, en acord a la pretesa catalanitat de la publicació, no vol donar pàbul a malentesos i que quedi clar avant tout que és seriós a la feina. Podria ser ben bé aquesta la raó, tan nostrada, i doncs no sé perquè li dono tantes voltes, essent de fet tan propis aquests traumes que ens acompanyen fins als reumes. No sé perquè m’encaparro d’aquesta manera, quan ser seriós alhora de guanyar-se les garrofes és quelcom essencial, no ho hauria de ser gens menys voler-ho semblar.

Al costat d’aquest primer articulista, vet aquí el segon que surt amb la mà al mentó, exactament com l’estàtua del pensador que sempre queda bé en les cases en què ningú no hi pensa. Amb aquest que almenys adopta doncs, una posició que escau millor apriorísticament amb allò que s’espera d’un articulista, acabo empassant-me frases, paràgrafs i fins articles sencers perquè m’hipnotitza com un encantador de serps amb ja, de bon principi, la mà al barbó. Té un bon fons de gendre perfecte que si aprecies que no va ben encaminat et fa de seguida pensar que ets tu qui va tort i que has d’esforçar-te encara més per capbussar-te dins la seva abstrusitat, per encabat rendir-te embadalit del resultat i dubtant de tu i de tot. Espècie perillosa la d’aquest pensador que et convida a decidir què és més important, si el continent o el contingut, si l’art en soi o el missatge indesxifrable que hi porta encapsulat.

Al tercer i quart de la fila, més que un somriure se’ls hi observa una riallada. Aquests no sabria dir si s’estan fotent de nosaltres permanentment, vull dir no només quan els observes sinó també quan els llegeixes. Si és el cas potser que allò que escriuen no és mai allò que pensen, i doncs els únics veritablement sincers; i ja i potser per aquest motiu, encara que servidor hagi crescut respectant els articulistes seriosos en aparença, em cauen bé car veig que se’n foten de mi però també de qui els paga, i doncs, em resulta del tot poètic prò estètic, que diria Josep Pedrals. Potser és que sóc un malpensat i que simplement en els avatars esclafint-se de riure volen fer veure que s’ho estan passant d’allò més escrivint i cobrant en adequació a la seva categoria i a sobre, t’ho volen fer saber, mira-te’ls, que considerats. Així doncs, trobo formidable tractar els lectors d’aquest diari amb aquest punt de frivolitat, il·lusos que arribem a ser, a sobre que els llegim de franc, de voler que ens prenguin seriosament.

Ja per acabar el sanedrí d’opinió, arrambat a la dreta es presenta un tipus de perfil que em té confós de veritat, d’aquells que han accedit a romandre-hi retratats a l’estil oficial com per fer-se el  passaport o el carnet d’identitat. Entenc doncs que són els articulistes més legalistes, així que amb aquests en principi aniríem fins al final i amb els ulls tancats, assumint fil per randa el seu relat. Si la seva escriptura és en acord amb el seu posat em disposo a llegir-los amb plena aquiescència. Nogensmenys em resulta molt enigmàtic aquest perfil perquè ningú a la vida real posa mai més fent el mec com es fa d’habitud a la foto del carnet. Llavors, el dubte m’acaba planejant igualment perquè, ¿i si aquest me l’està fotent també? Encara recordo quan llegíem un article i, llevat de casos molt excepcionals, no en sabíem res o gaire cosa, del seu autor, si ben plantats o lletjos, rossos o bruns, rabassuts o prims, joves o vells. Em fa l’efecte que tenir massa present el rostre, la mirada o la vida de qui llegiu pertorba la recepció final de la seva feina que és en principi, si no m’he equivocat, l’escriptura. O bé serà que no vaig tan desencaminat si dic que allò que es vol és més aviat neutralitzar tot efecte d’escriptura indomable per transformar-la en articulisme inofensiu del parlem per no dir res, creiem que som eterns. Un xec en blanc estès per escriure, uns quants zeros en negre a la dreta soluciona moltes contradiccions i ferides seminals. Que no sigui que quan -per fi- et donen el temps i l’espai per escriure és quan no tens res a dir.