Quatre gats lliures

Parlem de gent. Quatre gats, sí, però a tot el món quatre gats sumen prou per a considerar-los gent. Homes i dones, a la seva bola i discretament lliures. El concepte de llibertat absoluta existeix en la pràctica però és quan te’n vols fer càrrec i assumir-lo plenament que no hi tens dret. La llibertat amb majúscules és per a aquells que mai no l’han pensada. Per a aquells que no la veuen com una fita ni quelcom tangible com el color blau de la bandera de França ni grandiloqüent com la faramalla aquesta dels drets de la revolució o de l’home, també francesos, esclar, que han acabat justificant més guerres i repressió que entesa i concòrdia. El concepte de llibertat tampoc no serà assolible per aquells llops que qualifiquen tot un sistema econòmic com lliure, sense esmentar com ha virat a opressor, en vista dels esdeveniments, arreu del món. La prou gent veritablement lliure no s’adona que ho és. I bé que pateixen, oi tant que pateixen, com tu i com jo, i més encara i tot. Perquè els quatre gats lliures d’aquest món són vinguts a patir i no a gaudir, o què us pensàveu que era si no, la llibertat? Malgrat tot, em fa l’efecte que a aquests quatre gats tampoc se’ls hi fa un suplici l’exercici de la seva acció quotidiana. Jo això del patiment ho esmento perquè ho entenguem amb els nostres codis, els codis de tots aquells que mai no serem lliures, o que jugarem a ser-ho sense tanmateix poder assolir-ho. Potser em direu que d’això es tracta, d’una mena de perfeccionament progressiu, de voler ser lliures com a màxima i noble aspiració. En aquest cas s’hauria de tenir en compte que aquest exercici implica jugar amb foc, un patiment pel qual no estem preparats, car no té fi. La prou gent veritablement lliure d’aquest món no hi pensa, i per cert, no considera tampoc que la llibertat sigui un atribut per vanar-se’n. No és una qüestió de falsa modèstia, és més aviat que no hi tenen res a fer. Flueixen, font avec, tot simplement. Són quatre gats, però hi són i són ben a prop de nosaltres en aquesta teoria del sis graus que tant us agrada per trobar-hi l’endoll somniat. Fixeu-vos si en són, de lliures, que estan situats naturalment per sobre del seu entorn, la seva pròpia família, el seu país i de hom qui els governi. De la mateixa manera que els artistes, no se saben manegar. La seva idiosincràsia els impedeix atendre degudament les ocupacions prosaiques de manera que no és que no les portin bé, és que no se’n saben fer càrrec. La realitat material quotidiana se’ls hi esmuny de les mans, des de perdre les claus fins veure’s casats o divorciats gairebé sense adonar-se’n. Si ho agafeu pel cantó que no crema, resulta fins i tot romàntic i entranyable, llevat per a ells, naturalment. Nogensmenys, allò més sorprenent és concloure que ni aquests quatre gats dels quals parlem són lliures de triar el seu camí, impel·lits com estan per una missió, que ve d’abans i tot d’haver nascut, empresa massa feixuga a comprendre des de la nostra òptica profana. Així doncs, ja veieu que la recerca de la llibertat serà sempre voler anar a una guerra equivalent a l’experimentada per un drogoaddicte, que compra butlletes d’una loteria per perdre definitivament el control. No en sé gaire coses jo, de la guerra portada a terme per aquests quatre gats soldats; només que va d’ajudar el seu proïsme i no rebre res a canvi. Reminiscències cristianes quan potser fou a l’inrevés, doncs el cristianisme, al costat de tot això que estem parlant, geològicament és un xic massa jove. Aspiracions massa agosarades al capdavall. Fa esglai la llibertat absoluta, sovint malentesa com llibertinatge. Ideals absoluts adoptats paradoxalment com a objecte de consum estètic, des del mercadeig postmodern plenament vigent i que tant de mal està fent generació rere generació; ja en van almenys tres, una rere l’altra. Potser la millor estratègia és no necessitar la utopia estrafeta com a motor sinó esgarrapar bocins de llibertat un a un tot assumint alhora les nostres limitacions, que no són altres que romandre esclaus.

Les nostres fotos

Què volen dir-nos les nostres fotografies? Per què les vàrem prendre? Què hi fan, dins l’arca o amagades al sostremort, o encara a casa dels progenitors? Les hem tornades a mirar? Si mai no heu gosat fer-ho i aquest article hi esdevé prou motivació, serà recomanable procedir en la intimitat, història de simple pudor, ja m’enteneu. Les nostres fotografies atresoren un poder abassegador. Estampes aspirants a desllorigador d’un devessall de llàgrimes a la primera llambregada. Alhora bocins fantasmagòrics d’un passat que, malgrat creure'l ben lligat, ja no ens pertany. Si a més aquestes tenen la gràcia d’haver estat revelades en paper i a sobre, a foc lent, prenent cos a mode de fermentació, el resultat pot arribar a ser prou colpidor per a tot esperit amb propòsit d’esmena. És important doncs escollir un dia on us trobeu particularment en forma per fer aquest reconeixement de testimonis descarnats d’allò que érem aleshores, on ho érem i quan ho érem. Costa d’imaginar un cos inert que amenaci la nostra homeòstasi com ho fa una fotografia.  El trasbals que arriben a provocar-nos de vegades és enrojolador, i ja sabem que posats a passar un tràngol millor que ens agafi sols. La fotografia en si mateixa irradia la força d’haver sortejat el risc de destrucció, manipulació, pèrdua, oblit o indiferència de l’amo i haver aconseguit arribar fins a nosaltres. No serà mai un objecte banal perquè ni que sigui feta en mode aleatori turista nipó, com les arribem a clicar ara digitalment, que tant se’ns en fot una que cinc, haver volgut prémer el botó és deixar palès que aquell moment era prou important per a nosaltres. El creixement personal rau en fer camí, mirar endavant i canviar de focus i interessos durant el procés sense miraments i la fotografia per contra, ens mostra sense circumloquis la traça de la poca traça que un tenia quan encara no en sabia un borrall del terra sobre el qual estava trepitjant. Podem tenir commiseració amb nosaltres mateixos i recordar aquella ingenuïtat com quelcom tutafet normal dins d’aquest procés que anomenem viure. Seria interessant saber però com alguns s’ho fan, això de veure fotografies, de vegades autèntiques sessions de pornografia sentimental, sense que entre instantània i instantània merdosa o de caire més circumstancial en surti una que remogui les teves entranyes i et recordi allò que et proposaves fer i que va quedar en no-res, o allò amb què xalaves i amb el temps ha esdevingut hilarant o vergonyant. Obrir l’àlbum de fotos burxa per la manera com t’arriba el record, de sobte i per la vista, com si t’haguessin inserit una nova clau de memòria al cervell. Acostuma a ser un tema tabú, no m’ho negareu, jo no conec ningú que es posi a ensenyar les seves fotos i quan en trobo algun rara avis que va més enllà de les vacances, me’n malfio. Friso per saber si guardeu totes les fotos que heu fet, si les arxiveu, plastifiqueu, llenceu, cremeu, mostreu, esborreu o amagueu. Seria interessant saber si les considereu una digne herència o una càrrega per a qui vingui darrere, car alguns passats genealògics fan feredat. Abans les fotografies eren un bé molt preuat, la seva presa no era a l’abast de tothom, tant l’instant triat per ésser immortalitzat com la seva conservació eren qüestions cabdals. Sovint l’estampa era realitzada per un professional i un cop obtingut el fruit, aquest era desat a l’àlbum familiar amb una cura que potser tot plegat és la raó per la qual aquells sediments han acabat metamorfitzats i arribats a l’actualitat amb aquesta puresa que els fa en molts casos autèntics tresors. No sabien els nostres avis i besavis que aquelles poques fotografies serien, únicament quant a la forma, una expressió exquisida que els hi permetria endolcir per sempre allò que fou per a molta gent una vida grisa i difícil. I en aquest sentit em fa l’efecte d’haver reculat, amb aquest excés d’informació visual digital als nostres dispositius electrònics que acaben pujant al núvol i la veritat no sé ben bé per a què.  A veure si la pulsió fotogràfica a immortalitzar-nos no vol dir res més que el nostre simple temor al pas del temps, a no poder-ho evitar, a la simple incomprensió de tot plegat, a la insuportable lleugeresa de l’ésser.

Fadrí

Raneges els quaranta. Podria tractar-se tan sols d’una frase merament enunciativa, en canvi per a tu resulta rotundament sentenciosa. Podem dir que et trobes opositant a fadrí de mena. El temps va passant i no, ja no parlaríem d’allò certament inquietant de l’arròs covat, sinó del pensament lateral, que ha fet de les seves, ha emboirat la teva reflexió per fer-te creure que l’entestament és prou motiu de pes per justificar les teves successives renúncies. Perquè la realitat, malgrat tot, és que vius la fi de les teves relacions d’aquesta manera, com a renúncies. Tu no pensaves viure renunciant a res i, ves per on, que et trobes assumint que la teva situació actual no prové de l’acció, sinó d’una negació preventiva sobreentesa com un rebuig, un refús del compromís. Si no fer el pas es considera rebutjar o refusar és que llavors seria matèria obligatòria i si és obligatòria quina gràcia té, que mires de reblar per alleujar-te la pensada solitària. No albiraves trobar-te de cop i volta sumit en aquests pensaments abstrusos que requereixen concentració i discerniment, en un moment on t’adones que d’aquests dos trets mentals darrerament no en vas curull. Creixen la inseguretat, la por al mal pas. De resultes de tot plegat ja fa un temps que has deixat de creure en els amics, com els amics han deixat de creure en tu. No et queda ningú. Bé, sí; et queden ells, només ells, i sort que encara els tens. Ells t’acolliran temporalment i si cal, permanentment, no els hi queda una altra, que t’etzibaria el company de sempre a qui li agrada collonar. Ells. Només volen el teu bé, has estat la seva aposta i diríem que els hi va també una mica; història de la coresponsabilitat en part sanguínia, en part costumista. Ara, junts de nou en un espetec de dits, els tens astorats, diguem-ho així. O sigui que no et pensis que no emmerdaves a ningú, que si t’hi tornes a apropar després de tant de temps és que has d’estar ben fotut. A un moment donat hi vas voler trencar, maldestrament, per afirmar-te, de tal manera que ara hi retornes rostit i escaldat amb la cua entre les cames. L’escena, un joc d’equilibris que pengen d’un fil, alliçonaments visuals, incomprensió adolescent anacrònica, t’ho empasses tot, i més sabent que si no fos per ells ara mateix, vés a saber què seria de tu. Tornen a ser l’àncora providencial, com aleshores quan eres nen. Raneges els quaranta. Vas ben vestit, has volgut convidar-los a un lloc d’anomenada. Vols mostrar-los que, malgrat tot, has assolit una bona posició i no depens d’ells. I nogensmenys en depens més que mai aquests dies, període fràgil on tots els recers que t’aixoplugaven et semblen un antic mas desballestat. La fragilitat de sobte sobrevinguda ha obert vies d’aigua pertot arreu. Ara cerques famolenc i com sigui qualsevol mena de tacte i contacte. De pell però, no en trobes més que la de la mare, avui. Observes com de ben vestits que aneu tots tres, la veritat és que feu patxoca. La gent del Titànic feia també de bon veure just abans de l’enfonsament, i penses en la pel·lícula perquè saps que l'escena és si fa no fa. Els has tret de casa -que no eren de gaire sortir- ben abillats per deixar-se convidar. S’esperen doncs alguna cosa, algun anunci. Has de ser tu qui dirigeixi aquesta funció, ells s’estan limitant a seguir el guió esperant entendre la raó de retrobar-vos anys més tard i sota aquest envelat. Heu demanat les postres i els tens corpresos veient que no t’arrenques sabent que tanmateix alguna en portes de cap. Raneges els quaranta. Rai, dos petons i fins aviat. Ja de nou amb tu a ca l’eco, et culpes d’haver volgut que aquest dinar plegats sense dir res d’especial esdevingués el primer àpat formal com a fadrí. I no, perquè per a voler-se conco se n’ha d’estar convençut, no només solter. En canvi el teu comportament mostrava que, si allò que volies era assumir aquesta condició d’ara endavant, encara no te’n surts pas. Allò que de debò volies dir-los i no hi has gosat, era que et senties molt sol.

Le formateur

Bonjour, comment allez-vous ? Allez-y, installez-vous ; comme vous voulez, vous êtes chez vous. On vous le dit d’habitude et surement vous l’avez entendu mille fois mais avant de commencer je vous prie d’éteindre vos téléphones portables. Merci beaucoup à toutes et à tous. Bien, aujourd’hui le but de cette formation est de bien comprendre ce qu’est un arbre des causes. Un arbre des causes qui devra nous permettre, comme son nom bien l’indique, d’arriver au bout des phénomènes qui ont déclenché un scénario, un événement, normalement quelque chose d’inattendue et pas souhaitée ou, autrement dit, avec un résultat défavorable. Parce que quand tout va bien on pense que c’est tout à fait grâce à nous et donc pas besoin d’analyse, car pas de problème, ça roule. Par contre, quand ça ne va pas, notre intérêt évidemment est d’éviter que cela ne se reproduise à nouveau et donc, en allant chercher les causes on pourra mener les actions correctives à la base et comme ça réussir à mener à bien notre propos. Excusez-moi, est-ce que vous vous endormez, monsieur? Vous ne trouvez pas suffisamment intéressant ce que je dis ? Voulez-vous que j’ouvre un peu la fenêtre de la salle ? Peut-être qu’il fait un peu chaud…ou non ? C’est bon ? Bien. Je vous remercie de votre attention, ça ne va pas durer longtemps. Je disais qu’aller chercher en arrière les causes de notre incident, accident, événement aperçu comme négatif, va nous permettre de pouvoir attaquer là où ça a commencé à dégénérer, autrement dit : l’origine du problème. Les problèmes ont toujours une origine et la seule façon de les traiter de manière efficace et de reconnaître et identifier cette origine. Vous me suivez ? Est-ce que c’est clair pour vous ? Avez-vous l’impression peut-être que je me répète ? Non ? Bien. Et donc, la meilleure façon de comprendre, d’intégrer ce que je viens de vous dire est moyennant un exemple. Je pense que vous allez aimer cet exemple, vous n’allez pas vous endormir, croyez-moi. Non, je plaisante. Pardon ! Je vous ai touché, monsieur, excusez-moi pour mon geste, excès de confiance, un geste débile en fait…Bon, reprenons le fil, je vous disais, un exemple : l’imbécilité. L’imbécilité est une chose sérieuse, que disait le professeur Maurizio Ferraris. Et laissez-moi vous dire que c’est vrai. L’imbécillité de tous les jours va finir pour exemple avec moi. Sinon, croyez-vous que j’ai le droit de venir ici devant vous, des gens tous expérimentés dans leur métier et dans la vie. Des gens lesquels certains parmi vous avez une famille ou avez déjà assumé le fait de ne pas en former une, ou bien être en procès de divorce ou en train d’en former une deuxième ! Des gens avec un bilan de vie costaud et rempli en face de moi, et tout de même il faut que je vienne ici, pour animer une formation quelconque laquelle coûte un bras à je ne sais plus déjà qui, vous dire bonjour, tous les jours pareil, à vous aujourd’hui, à d’autres personnes demain. Venir ici pour vous parler des anciens combattants avec un truc du genre : s’il a plu il est belle et bien dû à la présence d’un nuage. Ou bien un truc comme : s’il y a des avions qui s’envolent, c’est parce qu‘il y a un aéroport à proximité. L’arbre qu’il faut vraiment insérer dans vos têtes  pour le voir venir de loin c’est l’arbre infernal que vous allez démarrer si vous ne prenez pas le contrôle de votre vie. Cet arbre-là, l’arbre de l’imbécilité va vous amener à perdre les repères et vous envoyer direct vers une situation où se demander les cinq pourquoi en arrière ne servira absolument à rien, car il sera trop tard. Trop tard. A quoi ça sert de connaître la cause d’origine quand vous avez déjà gâché votre santé ? A quoi ça sert de connaître la cause d’origine du fait d’avoir raté votre vie ? Est-ce que vous ne saviez pas que tout incident vous concernant est conséquence de quelque action précédente  dont vous êtes le seul responsable ? Que ce n’est que vous, uniquement vous, dans la plupart de cas dans notre joli premier monde, hormis le malheur, les responsables de tout ce que vous arrive. Et parfois, le malheur, je vous pointe du doigt, vous mêmes, vous appelez le malheur et vous ne vous rendez pas compte!!!…Mesdames, messieurs, vous allez m’excuser, j’ai du mal à respirer, je n’arrive pas, …appelez aux seco…

Amor d'estiu sardanista

Quina gràcia que ens va fer saber-nos tots dos catalans i músics de cobla, aquell estiu anats a parar, cadascú per la seva banda i de penal, a les terres andaluses natals del mestre Pep Ventura. Com acostuma a passar, ens van presentar uns amics comuns a l’avinentesa d’una revetlla de festa major. Segons em digueres a cau d’orella enmig del rebombori, tu tocaves la tenora a la teva cobla municipal i jo, al meu torn, et vaig confessar la meva predilecció pel flabiol. Recordo parlar-nos primer en llengua castellana com dos robots quecs abans de lligar-hi caps i que les nostres pròpies s’entortolliguessin violentament, buscant escalf en aquell entorn foraster només deu minuts després d’haver-nos conegut i davant el grupet adolescent local el qual va quedar bocabadat. Ho rememoro ara per a tu com el que va ser, un rampell elèctric escampat en fractal fins atènyer absolutament totes les extremitats. Ben avorrits que havíem estat per separat fins aquell dia, tots dos martellejant als respectius grups amb la mateixa sonsònia: -M’avorreixo aquí, què podem canviar de poble, ja? De preguntes d’aquesta mena, me n’havia fet tot sol fins aleshores, però ara em vaig adonar que tu també te les havies fet igual i doncs, quin alleugeriment haver-nos-hi trobat! Jo no sé explicar per què sorgeixen els amors d’estiu dels quals tothom n’ha sentit manta vegades a parlar. Diuen, emperò, que a mesura que els dies i les nits es tendeixen a igualar, la passió s’aigualeix fins esvair-se i quedar en no-res. La veritat és que, de moment, durant els dies següents al nostre encontre es va acabar tot plany i greuge, més aviat vam començar una teràpia íntima de migdiada de sotabosc a la llera del riu, on cada dia culminàvem una metafòrica fugida a peu d’aquell poble de tan particular ventura, junts de la mà explicant-te, entre d'altres, la història del mestre Stravinsky descobrint la nostra música. Recordo també, i potser espero recordes tu, la força amb què ens estrenyíem la mà per travessar els corriols entre els oliverars que menaven al nostre amagatall. Als vespres ja no necessitàvem la resta de la colla, ni bars, ni revetlles populars. Vam començar a vagarejar alienats pel poble per acabar a dalt de la talaia on hi havia les runes d’un antic castell. De nit, les llums grogues de la vila i aquelles restes ens van fer adonar a nosaltres, nouvinguts, que aquell lloc guardava una força, una història centenària que oficialment deia que els musulmans no sé què i els alliberadors no sé quan. Vam decidir passar les darreres vetllades en aquell indret sabent que els dies i les nits es tendien a igualar, que malgrat tot no es podia evitar que la fi de l’estiu hi acabés arribant. Tal com vàrem convenir, tot just abans de marxar d'allà baix ens vam acomiadar per un temps i et vaig trucar per quedar tres setmanes més tard -història de posar-hi seny, que vàrem pensar. No en tinguis cap dubte que allò va ser l’error fatal. Al telèfon vaig notar ja la teva veu diferent, jo diria sense esma i malgrat tot, no t’hi vas negar. Capcot a l’andana que em trobava l’endemà esperant el metro per creuar de banda a banda la ciutat. Més d’una hora per arribar al final, precisament a la Plaça Pep Ventura. Ens vàrem saludar i no sabies què dir. Vam seure en un banc i mai, mai sabré per què va caldre aquell final. Esperàvem trencar el gel i de sobte un martell pneumàtic a deu metres ens va començar a foradar el timpà. Hi estaven fent una rasa per instal·lar el nou servei de gas ciutat que aleshores venien com el miracle per a cuinar sense butà. Vam decidir canviar de lloc i asseure’ns a l’altre banda de la plaça però estava clar que no pagaria la pena. No érem nosaltres ja, érem tan sols dos joves músics sardanistes, cadascú de la seva cobla, amb un estiu per recordar. Ens vam petonejar metàl·licament per darrer cop només per confirmar que efectivament l’encís s’havia perdut, a cop de peatge per l’autopista de la mediterrània o potser simplement amb la inscripció universitària. Tan efímer va ser aquell amor com per a l’il·lustre compositor de tenora i flabiol el fet d’haver nascut allà baix, de manera accidental, a mil quilòmetres de la terra de l'introit, tirada, contrapunt i final.