L'odi sistemàtic sistèmic

 Com de tant en tant ens piula un conegut i barbut amant dels trens amb ulleres rodones, el binomi Renfe-Adif odia els seus passatgers com, de fet, odia les seves estacions i els seus trens. Em permeto afegir-hi que si els passatgers són catalans, encara els odien amb més deler. Així mateix es podria continuar fàcilment la tirallonga i afirmar que la banca ens odia però sobretot odia els vells, dels quals mai en diran gent gran. La tercera edat demana escolta, paciència i humanitat. Ca! Si de totes maneres bé que hi ficaran els seus pistrincs igual! Baldament s’ha d’insistir que la banca ens odia a tots perquè, deixem-nos de romanços, el poder en totes les seves manifestacions, administracions, institucions i servidors, odia tothom. Només en volen els calers, els nostres calers i, per tant, cap bri de compassió per als portadors. La Generalitat ens ho deixa darrerament ben clar amb aquest suplici i horror del certificat digital. Per la seva banda, l’agent de policia local, que per cobrar un xic més fa temps que ha demanat el trasllat a una vila més gran, odiarà el seu veïnat circumstancial provisional. Les grans cadenes d’hostaleria internacional, per la seva part, odien els seus turistes i passavolants, més i tot si es tracta, com he dit abans, de la tercera edat. Bé, en aquesta franja d’edat les residències de la gent gran donarien per un article que faria esgarrifar. Continuem. L’agència tributària odia el contribuent, el multarà, l’humiliarà i si pot l’assenyalarà i el perseguirà fins aconseguir que algun es tiri a la via o es pengi del sostre i així no contribueixi, ves tu, mai més. Els ajuntaments odien els seus conciutadans; abans per fer un qualsevol tràmit eren no sé quantes finestretes successives reals, ara es tracta del mateix nombre però en virtuals, amb múltiples pestanyes i viaranys on et demanen omplir un formulari de registre i un mot de pas; ara bé, cada més d’agost, en un o dos terminis, patapam i caixa-cobri dels impostos per la recollida de la brossa en colors o la contribució d’un cadastre del cau que és tan sols el teu sostre. Per si no hi contribuíssim prou ja a aquesta manifestació d’odi pervinguda i perbocada d’un temps ençà, que ni els seus propis treballadors s’adonen que en sa gran majoria són utilitzats com a propagadors d’aquesta flamarada d’ira envers el ciutadà. En comptes de mitigar-la l’atien, tan sols uns pocs valents estan de la nostra part i es juguen l’estabilitat emocional a les seves vides pel sol fet de veure’s atrapats en el seu propi codi deontològic ètic personal, fatigats i deprimits com a xarnera entre un diable de sistema i un pacient astorat, però alerta, que tot s’ha de dir, a voltes subnormal, que també n’hi ha. Això ho veiem sovint a la sanitat, sector que tampoc s’escapa a aquesta tendència arreu per fer pitjar el número u si vol ser atès en català o si no per defecte no s’amoïni, que tothom parlar en cristià. Per no parlar de les llistes d’espera i altres surrealismes com aquests CAP que es van construir durant l’època de vaques grasses, preciosos i funcionals arquitectònicament però que sembla no cal obrir permanentment, que se’n vagin a vint quilòmetres amb taxi privat si l’avi o el nen tenen el front calent. Tot és tan salvatge que s’ha perdut la por a denunciar-ho, en aquest sentit aquest article no és cap novetat com no sigui el fet de mostrar que l’odi s’ha normalitzat, fa temps que juguen amb la paciència i els sentiments de la gent, cobais i tot el que vulgueu però no hi ha dret. Tinc el pressentiment, emperò, que això no acabarà pas bé i jo me n’alegraré car, almenys, si tot plegat fot un pet voldrà dir que aquesta deriva de degradació de la humanitat s’acabarà d’alguna manera; fi, al capdavall. Dissortadament el reguitzell d’ànimes que haurà deixat trinxades pel camí aquests darrers anys serà esperpèntic, esfereïdor i només espero que els que em llegiu no tingueu res a veure amb tot allò que la negror que ens espera ens té preparat i ben calent a l’aigüera.