Coda

 Alguna cosa havia de dir per acabar i ja puc xerrar pels descosits que, quan es tracta de reblar quelcom definitiu, no sóc gaire original. Intitulo aquest escrit d’igual manera que l’àlbum aquell dels Led Zeppelin amb material sobrant. Bé, podia haver-lo anomenat The final cut, com van fer els Pink Floyd o Famous Last Words, com els Supertramp, però ja sabem que tant els roses com els súper pidolaires, en acabat, no van tenir aleshores pebrots d’escanyar la gallina d’ous d’or. Per la seva banda, els Zeppelin van trobar-se la mort del bateria en un moment en què feia temps que havien anat massa enllà. Així doncs, coda, acceptat pel DIEC em sembla, dels tres, el títol més adient per acomiadar-me per aquí de tots vosaltres i que això no sigui un mer intent sinó un fet. 

 

Han passat i m’han passat prou coses durant els gairebé quatre anys que aquest bloc ha rutllat. He conegut l’escriure, radicalment de zero. M’he conegut més, he dit adéu al meu jo quotidià mesell, esperem que per sempre. Ei, si pot ser, que sembla que fins hem de demanar perdó per trencar esquemes i sacsejar el propi taulell. He conegut el llegir, a d’altres autors, potser companys? Un nou gremi, furtivament, per la porta del darrere, com ha de ser. Un nou món, ple de quisca com els altres malgrat aquesta cosa tronada de la bondat inherent als lletrats o les humanitats. En tot cas, nova vida, passada de potència a acte per la meva pròpia gràcia i la del d’allà Dalt. Tot plegat una dedicació que s’adiu com res a les meves fretures i capacitats, que se m’acobla tan bé com dos òrgans sexuals antagònics jugant a cops endarrere i endavant. Un bloc, aquest del Meues Dèries, que hauria de ser editat en paper per algun valent, en tot o en part, però que hauria de formar part de l’assaig creatiu oficial d’aquesta literatura nostrada de Salses a Guardamar. 

 

No em cal àvia, ja ho veieu i d’això es tracta. Jo sé, almenys jo ho sé, el que he fet aquí. La Història ho jutjarà, res no s’evapora en l’era d’Internet. I si es dóna el cas que tanmateix, aquesta pàgina web roman ignota per tanta gent que es vanta que li agrada la bona literatura, espero que quedi com a testimoni per als meus descendents, que puguin veure una mica més bé qui era jo, les meves dèries i els meus encaparraments. 

 

Tinc respecte per als lectors, no m’agrada escriure fullaraca o fato que pugui considerar-se sobrer. No fa gaire que he tornat a estudiar en gran. Vull estar en disposició d’aquí a un temps per optar a escriure encara millor. De tenir eines que em permetin aprofundir i estintolar la meva intuïció. Es tracta d’arribar al Cel cavant cada cop més fondo. Un pou on càpiga tot el pensament dels altres per poder-lo fer meu i veure si en surt quelcom de profit. Sempre serà més interessant això que perdre el temps en res substanciós o dedicant-lo a engreixar la panxa i la vanitat d’altres que no conec.

 

Com que sé que dues coses alhora ben reeixides no es poden fer i com que sé que durant aquests quatre anys m’he dedicat en cos i ànima a aquest bloc i m’ha sortit bé, puc asseverar que ara és el moment de parar i donar les gràcies als meus lectors fidels, així com els de circumstancials que m’ho han fet saber. Als que han passat de reüll, sense cantar-ne gall ni gallina i amb aires de malfiança, que els bombin del dret i del revés. Molts ja sé qui són, tinc aquest poder, i només dir que ja ens hi trobarem. Espero que aquesta indiferència estrafeta oficialista no l’apliqueu a gaire més gent i espero també que si en sabeu de literatura o l’estimeu, sapigueu fer saber quan quelcom que no sigui un llibre oficial a promocionar, tanmateix us ha fet o no el pes. Que la literatura es vertebra des de baix, encoratjant ni que sigui un sol cop amb un puto like cada nou creador que de manera aleatòria s’ha creuat pel vostre davant. Ara ja m’és igual, he endurat tot sol, que diria Bauçà, i millor que ho deixem aquí. No és rancúnia, és informació. Hom ha de saber que existiu, maleïts dimonis; que això no és cap paradís. Bye.

Almívar de llet

 Han passat un grapat d’anys i encara no sé per què tu i per què jo vam acabar plegats en aquell llogaret. Què fou allò que féu que ens entenguéssim de seguida, com un espetec per a, després, al cap d’un temps, no voler saber-ne res més. Vist amb perspectiva resulta ara pregonament clar d’acceptar que ens havíem de menester, tàcticament i estratègica, encara que això soni massa fred. Temps després pensant-hi, ja completament sol, em sentia malament; ja sabeu, aquestes coses de fer balanç del deure i l’haver; però vet aquí que he trobat la manera de girar la truita al meu desfici amb una sentència amb què estic segur que hi estaries ben d’acord: jo et vaig trobar i burxar; tu, per la teva part, et vas deixar estimar. No ho tenies gens clar, tanmateix, sabies que aquell tren, el meu allavontes, s’havia d’agafar. Aquella sensació de saber on anaves, però no pas on anaves a parar et resultava d’allò més excitant i quant a mi, diríem que continuava entestat a fer-me mal sense saber què coi havia de fer en general, ni com ni per què. Així doncs, llevat de tota mena d’inconfessables tribulacions i trifulgues compartides podem dir que els documents o restes que guardo d’aleshores, cap ni un, permeten poder establir que aquell fou un període dur i a voltes masoquista per a tots dos i, no obstant això, necessari per tocar fons a un servidor i per a vós, sortir de la presó. Ni tu sabies què és allò que t’esperaria fora dels barrots, ni jo, que encara em restava una mica per arribar a les més profundes cotes abissals. Allà ens vàrem (sos)tenir tots dos, però. És ridícul pidolar-te comprensió i agraïment tant de temps després. No cal, ves. Era aleshores clamorós que ens fèiem gràcia i que havíem de bregar junts aquelles onades entre l’antic món a la babalà i el nou que se’ns va aparèixer de sobte, aquell del bròquil s’ha acabat. Potser sí; potser sí que tinc clar què fou allò que ens va atraure i vinga un clau rere un altre cap a l’imant. Va ser la feridura, el saber-nos esguerrats i nafrats i, a més, no voler amagar-ho pas. Això i uns quants detalls estètics molt marcats i un humor particular que ara no treu cap. 

Com tot allò que no acaba bé, hom pensa que potser ho vam fer durar més del compte, però convindrem que hi va haver moments per a tot, de riures  fins a dir prou com de complicitats que rauran almenys dins meu, car parlo per mi i ja està bé així. El fet de deixar-ho estar, allò que se’n diu deixar-ho córrer ja van ser figues d’un altre paner. Atesa la nostra circumstància particular compartida no podíem trencar d’un jorn a l’endemà. I és aquí, aquí mateix que servo al meu calaix les llàgrimes de metall, de contenció, resignació, crueltat, incomoditat, magnanimitat, desesperació i tot allò barrejat que pot donar de si una relació afectiva amb quitança progressiva acordada per ambdues parts, un xic a voluntat i un poc a contracor. 

 

Allà hi eres, el darrer cop que ens veiérem, al passeig marítim, impietosa mestralada, maleït hivern, buidor a més no poder, arreu i dins teu. Dins meu no ho vulguis saber, ho vaig intentar amagar del dret i del revés. Ens havíem de veure un dia més, com si no? Amagats de tothom no hi teníem res més a fer. En els darrers encontres ens havíem acabat d’estripar les ànimes a fe, única manera d’impedir-nos tornar enrere. Sabíem que un bri d’amabilitat envers el contrari ens ensarronaria, ens faria reconsiderar-ho tot i tornar a caure de nou en la indecisió i el vinga a voltes al meu llit o al teu o al rebedor dempeus. Ulleres ciclòpies de sol per a cadascú, cap pista més del compte però ganes de saber-nos coetanis simultanis patidors del mateix virus del desencís i el desamor. Un passeig molt lent, triant cada mot, no proferint cap retret; esperant qui dels dos diu de menjar quelcom; almenys jo, no he tingut esma aquests dies ni per sortir al supermercat. Hem estat tots dos alhora qui hem acabat dient som-hi, tot just en passar davant d’un menja-ràpid casual. Més bé així, forquilla i ganivet hauria estat massa formal i de nou un parany. No sabíem pas que rere una nova temptativa de darreres cites ja mantingudes, aquesta n’era la definitiva. M’alegro que per fi fos així i recordar-te sofisticada, cuidada, malgrat estar trencada. De mi no en parlem gaire aquí, que aquest cop aprofito que sóc jo qui ho deixa per escrit. Escolta, vull que sàpigues que jo...no... És igual. Que et vagi molt bé, almívar de llet.

Què cobren aquesta gent?

 Un dels aspectes més controvertits de l’escena política catalana són els sous que cobren aquesta gent tan petita. Estareu d’acord amb qui us escriu que des de la constatació de la traïció -fenomen lent i progressiu, però inexorable per a cadascun dels catalans que encara els queda un bocí de substància grisa- qui més qui menys ha experimentat sorpresa, rebuig o indignació pels emoluments rebuts al Parlament per no fer gaire cosa, per no dir res; endemés, després d’haver ensarronat i jugat al pòquer amb les aspiracions de tot un poble. D’entrada diria que m’afegeixo a aquest clamor cada cop més popular contra ells atès que, efectivament, a vegades ni a països considerats més pròspers costa atènyer aquestes quantitats a final de mes. La següent decepció que hom experimenta té lloc quan ens fan descobrir que aquests sous són, de llarg, els més generosos atorgats per l’estat ocupant a les diferents gestories regionals, precisament per aquesta raó: per tenir ben collats des del poder central els masovers servidors de l’ocupació. I bé, tanmateix, amb el cap fred i el cor també -per no repetir ni de broma el títol del llibre aquell putrefacte de n’Artur Mas- el judici d’un servidor ha canviat de la nit al dia. I és que, senyores i senyors, no em veig capaç de dir que els càrrecs parlamentaris nostrats cobren massa per fer una cosa que jo mai no faria o, més ben dit, que no em veig amb cor d’assolir ni malgrat els meus estudis o preparació situats si fa no fa, al mateix nivell que els de tota aquesta xacra de gent de la qual parlem. Em capfico ruminant com s’ho fan per assumir una mentida, estirar-la com un xiclet, empassar-se-la i fer-la anar tot el dia de tertúlia en tertúlia, de taula en taula i no sentir-se malament. Una mentida que no és la creació de llocs de feina o la pujada de les pensions, no. La mentida de dir que estaven en disposició de lluitar per assolir un país sobirà, ni més ni menys i que, malgrat el revés de dos mil disset, aquí no passa res i que ens els hem de creure, que ells hi continuen a fe i que si no te’ls creus, el problema és teu. De com passar-se anys i panys fot-li que gira amb un discurs racionalment insostenible, sofista, demagògic, a la pràctica perpetuador de l’ocupació sense enrojolar-se ni un sol instant, ans al contrari, defensant-lo amb una intensitat com només les coses que estimes podries defensar. De debò que no és gens fàcil això d’adoptar idees que no són teves, ans d’uns altres, integrar-les com si sortissin del teu esperit, del teu fetge i endavant les atxes.

No sóc d’eixe món, no; dels que es comporten com robots sense ànima que a cada poble els és igual quin poble i repeteixen la cantarella damunt d'un cadafal de color groc per quinze segons d’aparició al noticiari de torn; tot plegat té un mèrit innegable. Ben segur que si es fessin proves de selecció, ni amb titulacions com les dels politòlegs que volen fer d’antropòlegs o d’antropòlegs que volen fer de politòlegs, jo no passaria ni el primer sedàs de seleccionats. I doncs, reconeguem que cal ser afaiçonat d’una pasta especial per ser un cretí i que no t’importi sortir als titulars. I això val calés. Molts calés. Per tant, potser cobren el que toca i jo, d’ara endavant, a fer moixoni i reconsiderar el que fins ara havia pensat; ser pocavergonya, botifler, cínic i desgraciat, tot al sac i voler-ho mostrar mereix una compensació en grau adequat. 

Si no estiguéssim parlant de casa nostra, aquesta ironia faria riure tothom que em llegís avui o qualsevol altre dia, però és trist de veure que no poca gent és capaç de vestir-se de Catalunya per fer raval i cantonades sota els fanals sense cap mena de recança; perquè després diguin que la prostitució no és mai consentida voluntàriament per alguns que, oh, i tant, l’exerceixen voluntariosament. Tenim ara cent trenta-cinc diputats al Parc de la Ciutadella i uns pocs d’altres que han volgut practicar-la a Madrit, no a la Casa de Camp o al carrer de la Montera sinó a la Carrera, davant dels mateixos lleons; com no oblidar tampoc els representants nostrats presents a altres llocs mítics de la prostitució institucional mundial a l’engròs com la Brussel·les belga. Déu n’hi do!

La presa de pèl

 Me l’està fotent tot déu en aquest país! Però ben endins. Des de dos mil dotze, que m’hi vaig apuntar tard i a correcuita no fos cas de quedar-ne despenjat, ha estat un no parar. Si em veieu ara, percebríeu mon caminar garrell, a estones rancallós, producte d’aquesta fal·lera de ser empaitat tothora per darrere. Fins aleshores qui em sacsejava augustament era el veí del costat, amb la seva vènia banal, car ja se sap que tothom neix condicionat pel seu entorn immediat, llengua i llegat, teranyina sentimental de la qual si vols guillar, has d’adonar-te primer que hi estàs ben ficat. El cas és que deixar-se endur és quelcom vegetatiu i, per tant, perdonable quan ets tan sols un brivall o un adolescent desmenjat. Li passa a tothom. Això que m’ha tornat a passar ara, en canvi, ha estat una humiliació, una presa de pèl, de fet, em fa basarda parlar-ne més. De tal calibre que bé podria emprar aquest despit per enviar els catalans a pastar fang. A sobre que faig l’esforç -tardà i a empentes i rodolons- d’integrar i assumir a ulls clucs els valors d’una cultura, la qual sembla que sempre m’envoltava, però no copsava pel fet de portar diferent graduació de visió; en la meva nova condició de català i com tants altres he virat a subjecte pacient i potencial d’un jec d’hòsties si s’escau per part de les forces d’ordre policials, persecucions judicials per raó de la meva vera nacionalitat i el que és més dur de pair, l’engany -aquest sí, sofert en primera persona- dels representants parlamentaris de la meva comunitat! És a dir, sembla que hagi volgut passar voluntàriament a ser el dolent de la pel·lícula.

Serien tots aquests que he exposat motius més que suficients per abaixar les orelles i retornar amb els espanyols-castellans i dir-ho així com féu llur emèrita majestat: ‘em sap greu, m’he equivocat, no tornarà a passar’. No ho faré pas. Ni per supèrbia ni orgull malentès ni per un Déu nos en guard d’un ja està fet. Vagi per endavant que, després d’haver comprovat el que volia dir això de ser català, m’hi sento, enterament i simple. No obstant això, allò que em farà continuar amb més delit encara la via empresa és el pur plaer que ofereix haver pres una decisió important, com jo dic, espinal, amb totes les conseqüències, i tirar endavant. Que potser, quan la vam prendre, molts ens pensàvem que les condicions de contorn ideals, o sigui, un país nou de trinca -sic- ens les anaven a regalar? Sí, però potser en clau individual aquest nou gerro d’aigua freda ha estat providencial per créixer i assumir moltes més coses que no només la qüestió nacional. I això no té preu essent com érem el tipus de persona a qui li esqueia aplicar molts newtons de força per trencar una cuirassa que li impedia canviar de forma substancial.

 

Sento l’alè d’una nova manera d’estar aquí que es diu vida. I si ara es diu vida, com es deia abans? Perquè allò que està clar és que no tenia res a veure al que experimento ara en sortir del llit fins a tornar a gitar-me. Hom li diu igual i, tanmateix, no és per res el mateix estat de consciència. Ara noto el meu cor bategar, els pulmons fent força, fins les artèries eixamplant-se i les venes meselles adaptant-se. Allò vegetatiu s’ha transformat en central i allò que abans era central, tot maldecaps, s’ha tornat col·lateral. Un estalvi important de preocupacions, per tant.

I amb aquest estat d’eufòria vital adquirida em voleu fer creure que som minoria? Basant-se en unes estadístiques i equacions que també empren els nostres opressors? Fa cinc anys tots els actors d’aquí i del món es van arribar a creure que anàvem de debò, fins els canis espanyols que ens envoltaven, havies de veure’ls circumspectes si no capcots. Sense la ja sabuda traïció dels líders tothom s’hagués acabat adaptant a una nova sobirania, no sense dificultats, potser alguna sacsejada forta, alguna dissort però el més plausible hagués estat que tal dia faria un any. I ara, ves, no sé què passa, que sembla que només creiem en els números cuinats o precuinats per organismes opacs i com ens agrada rebregar-nos com verros en el fangar per dir que som minoria, que ens hem de censar, que aviat sia la reserva índia, que pobres catalans! Amb mi no hi compteu, a fe de Déu!

Entusiasme transmutat

Ho diem sovint, Twitter va d’allò més bé per copsar comportaments i corrents d’opinió sense sortir de casa. L’altre dia em cridà l’atenció una piulada que vaig veure passar d’un d’aquests humoristes figurants que han assolit un cert èxit i es pensen que a partir d’ara pixen colònia i poden fer també de pensadors quan, de fet, ens hauria d’importar una merda el que diguin. Bé, un exemple és el que li vaig llegir l’altre dia quan deia que ell procurava i que, per tant, hauríem de procurar no perdre mai la capacitat d’entusiasmar-nos. És el tipus d’afirmació barata que esperaria sentir a la taula del costat tot fent el vermut a la terrassa d’un bar. Forma part de la retòrica que es fa servir per amagar que la teva vida s’ha transformat en una roda de hàmster gris i avorrida. Denota un fals esperit de combat que només pots animar-te a seguir el corrent de qui ho hagi dit si portes ja dues mitjanes passades pel ganyot i ja no en ve d’una altra més.

Si prenem els nostres lectors amb seriositat, emperò, hauríem de dir la veritat, que és que créixer i madurar suposa precisament que aquesta capacitat d’entusiasmar-se, de què parla el sotanes aquest, minvi. És clar que hem de lluitar per continuar gaudint la vida com ho faria un infant però hom confon l’acte de la lluita, que és allò que interessa retenir, amb el metafòric d’haver d’assemblar-se a un brivall. És el típic cas de mirar el dit en comptes de la Lluna. No per voler actuar com un jove o un nen deixaràs de ser adult; estúpid, doncs, haver-se cregut fil per randa el consell de romandre tot el dia bocabadat per ximpleries. Si ets dels que quan llegeixes que cal saber apreciar una posta de sol, una font d’aigua fresca o el somriure del teu fill ets sents profundament interpel·lat, com si t’haguessin descobert la sopa d’all, ets un cretí, el client ideal dels ensarronadors espirituals.

A alguns d’aquests motivats se’ls hauria de fer veure el ridícul que fan, en les trobades amb amistats, manifestant un furor o candor paroxístic per temes propis de la jovenalla de vint i trenta anys més tard. No m’invento res, heu vist fa poc les reaccions durant els darrers concerts de la Rosalia així com l’interès a ballar els ritmes llatins amb quaranta anys com gossos amb el mascle per darrere empaitant. És un ridícul que s’ha de saber portar, no tothom n’és capaç.

Sort, per tant, de no pertànyer al club d’aquests que no saben que el seu temps en aquest sentit ja ha passat. El curtcircuit que duen a sobre és molt simple: han entès només una manera d’entusiasmar-se. Han cregut, com els joves i infants de manera natural, que l’entusiasme sempre ve de fora. Que no hom pot viure entusiasmat de si mateix, de la manera com ha volgut esmenar-se, polir-se i anar cap amunt. Que no pot viure prou entusiasmat d’adonar-se per fi que les coses materials valen pel que valen i no el que hom diu que valen; entusiasmat de cada cop que s’adona que amb menys podria passar i empènyer amb dignitat; entusiasmat de deixar enrere llasts i/o éssers limitats que només pensen parametritzar la seva vida com han fet sempre que el seu cos podia amb tot, esclaus hedonistes d’ell de manera permanent; entusiasmat de no perdre ja mai el temps i que si ho fem, saber que en som responsables i plenament conscients; entusiasmat d’acceptar que cada edat té la seva rondalla particular i assumir-ho per fi amb total naturalitat; entusiasmat d’haver bastit una cuirassa per vetllar de no ser mai més ensarronat; entusiasmat per avantposar, en cas de dubte, un comportament prudencial a tota pèrdua de la més elemental dignitat; entusiasmat tot sabent que podríem continuar aquesta llista sense parar.

Així doncs, té raó el sòmines influencer de torn, cal no perdre la capacitat d’entusiasmar-se; el que passa és que son entusiasme no és mon entusiasme. Les muntanyes russes i acceleracions, rodes de fira i llums de neó, motors, escurabutxaques, lligues o videojocs, cridòria i gatzara en terrasses o estadis plens de gom a gom són esdevinguts transfigurats, irreconeixibles en el meu interior. Em sap greu que encara hàgiu de menester fer veure que reaccioneu igual que els joves, els quals planyo car ja no tenen referents adults de qualitat; els seus grans d’ara els volen imitar en comptes de fer valdre l’experiència d’anys i panys, que semblen atributs que ja no cotitzen i ens convidin així a tots a fer el sonat. Jo, ho tinc molt clar, entusiasmat dels anys a venir de maduresa i vellesa, cavalcant el tigre en el mentrestant. En tot cas i per reblar: un entusiasme particular que m’omple de debò i no té aturador, sabeu quin és? Catalunya, que, com deia en Francesc Pujols, sobreviu als seus il·lusos enterradors.

El socorrista

 Mare de Déu, quina enveja del socorrista! Me’n faig creus, jo, que pensava haver superat tota mena de pecats capitals, àdhuc els més complicats de bandejar com l’associat al color verd. I és que allà el tenim, ni més ni menys on jo voldria ser! Allà dalt, immillorablement situat i disposat, des d’on es veu tot; l’espectador omniscient permanent, el paper que sempre he delejat interpretar... A més, el paio, cobrant el salari mínim interprofessional sense aixecar una palla de terra, que m’he estat una bona estona palplantat comprovant que no ha hagut de moure’s per res. La platja, avui? Apetitosa, melosa i sucosa com algunes usufructuaries que veig apropar-se a la garita del socorrista com atretes per una mena de magnetisme que no goso endevinar com el fa anar. Deu ser el mateix efecte que provoca un bon narrador omniscient, que atreu lectors i, en aquest cas del vigilant -per què no-, banyistes. La seva llotja, centrada i prominent, li proporciona una clara posició de poder sobre l’arena. És un fet que en aquests moments el meu heroi és l’amo i senyor de la platja; no m’estranya que certa eròtica traspuï a l’ambient i que els espècimens més colrats i alhora tibats gravitin entorn de la caseta amb escaleta. Bé podria ser també que ben aviat entre tatuats s’ho remenaran i faran, car no m’havia adonat dels dibuixos que llueixen el vigilant de la platja així com les nimfes i sirenes sense cua que li volten. Jo suposo que, en acabat, tatuar-se ha esdevingut una simple voluntat de pertinença a un lumpen la particularitat del qual és que no et requi ser vist i, més encara, que t’encanti cridar l’atenció i que sigui el que Déu vulgui si resulta que quan creueu mirades es genera amperatge. Des que vaig llegir, però, l’altre dia a Can Piula que fins Hegel -Hegel!- s’hauria pres la molèstia de justificar antropològicament el tatuatge com un gest d’afirmació de l’ésser humà davant la natura que l’ha expel·lit com una criatura verge i nua, que he cremat les naus. Jo ja no entenc res. A mi això dels tattoos, ves, em tira més enrere que una bravada matinera abans de rentar-se les dents i, tot i així, continuo ruminant com pot ser que el sòmines aquest generi tant d’interès... Jo si fos ell, aprofitaria per escriure best-sellers com Faulkner feia amb nocturnitat a l’aparcament i, tot plegat sense un bri de mala consciència, donat que és impossible que ningú s’ofegui aquí, cinquanta metres ben endins i encara hi toques fons! Guaita -li diria jo- i observa la corrua d’estiuejants que s’apleguen al teu voltant i et reten vassallatge simbòlic, tot cercant la teva implícita i eventual protecció. A canvi, no t’importi fitar-los sense parar i extreure’n mil i una històries que ens expliquin a la resta com d’absurd pot arribar a ser el nostre comportament gregari i consuetudinari. De com es gasten hores, alguns només per torreiar-se i mostrar-ho després a la represa o a les xarxes; de com d’altres no foten ni puto cas als infants; de com has presenciat una avantsala de divorci, encara sense advocats; de com els qui arriben cap al tard no saben relaxar-se sense deixar de drogar-se... De debò que quins quadres tens sovint la sort de presenciar! I malgrat tot plegat, et dediques a xatejar pel cel·lular quan no galindejar amb la nova sòcia tatuada que t’ha vingut a demanar quelcom insubstancial; tan sols una excusa per observar-te les histriòniques ulleres de sol i els llavis molsuts de noi Martini i els músculs guarnits que s’associen apriorísticament avui dia als responsables de la nostra seguretat quan d’un capbussó públic es tracta.

Mira, bro, que quedi clar que no tenia absolutament res contra tu ni els teus. Fins i tot estava disposat a considerar que allò dels socorristes acabats d’arribar de Jaén a les Borges Blanques sense saber català podria haver estat simplement una badada administrativa, oi? Un cas més que no respon per res -i ara!- a la nostra contingència de país ocupat. Allò que no m’esperava pas era mostrar-te respecte i educació per endavant, passar pel costat, saludar-te amb un cofoi ‘Bon dia’ i que m’esguerressis el bany amb un ‘Buenas’ desmenjat.

Jo, Zigoni Balcatrena

 M’he passat bona part de la meva vida exercint de materialista arquetípic. Així i tot, em sembla una manera eufemística de qualificar els que foren els meus anys de joventut i primera etapa adulta; més aviat podria dir que vaig representar a la perfecció el paper d’imbècil abduït perfecte. Abans pensava que no podria viure sense això o allò altre, en fi, sense certes coses. I si es tractava de persones, doncs com si fossin coses, plenament integrat dins d’aquesta panamercantilització que ha esdevingut la herència més crua del darrer segle XX, la qual ens va arribar exempta d’impost de successions; per tal de consumir ens ho van voler posar en safata a tothom.

Ara no és que un hagi esdevingut germaneta de la caritat però si quelcom em remou per dins no és la inextricabilitat de la mort ans morir algun dia sense haver-me adonat verament de què va tot això. Només es tracta d’una frase però Déu n’hi do el canvi qualitatiu entre el meu ipse antic i el més nou! La distància és tan important entre tots dos que hauria de tenir dret a canviar de nom. No m’estranya, doncs, allò que veia fer, per exemple, a estrelles del rock com Carlos Santana, que es va passar a dir Devadip, o John McLaughlin que es digué Mahavishnu, tots dos després d’haver estat iniciats pel mestre espiritual Sri Chinmoy. Ja m’agradaria a mi haver tocat la guitarra ni que fos un tres per cent del que varen fer aquests dos monstres, però trobo que tinc dret també a canviar-me el nom. Voldria a partir d’aquests moments poder dir que em dic...Zigoni, Zigoni Balcatrena, com el protagonista del conte de Pere Calders.

Vejam si ho aclarim, m’agrada Òscar; la mare va estar molt encertada amb Oscar i jo que me n’alegro, que així m’ho van posar, sense accent gràfic perquè, de fet, no s’estilava a les majúscules d’aleshores; contingència aquesta que ha esdevingut ideal perquè ara no em senti jo malament afegint-hi un accent i obrint la O com em surti a mi dels pebrots. El que passa és que Oscar ha quedat ja associat a mil i una gestions mundanes, grises i burocràtiques. És un nom que he usat sobre escriptures notarials, matrícules i beques escolars, carnets de soci d’allò més vulgars, nòmines d’empreses on no vaig conèixer mai l’amo, ignominioses declaracions de renda, perversos comptes bancaris, compravendes de merdes... Tot plegat, paperassa que m’ha glaçat l’esperit fins al punt d’haver enfollit o estat a punt de periclitar sense que ningú hagués pogut gosar endevinar el culpable d’un eventual fatal traspàs.

Ves per on, si la vida va començar a remuntar fou, ni després ni abans, quan vaig voler associar el meu nom d’Oscar a la llista de matrimonis beneïts a Santa Maria de Montserrat. I si és en aquell indret sagrat on vaig sentir ressonar diferent el meu prenom, car fou allà que se’m va obrir la O del tot potser caldrà que hi torni per demanar formalment una definitiva denominació. He vist que els papes de l’Església n’han fet servir sempre, de nous noms i sant tornem-hi, que tampoc no em vull comparar als papes; tan sols vull fer ús dels meus drets de dir-me altrament. El nom de pila, malauradament, ens reté i ens relliga al passat. Jo no renego dels meus avantpassats, dimoni, allò que em reca és el temps balafiat en mants viaranys que menaven nulle part. Temps gastat per culpa meva, per haver-me deixat endur pel ramat i no haver tingut els dallonses d’orientar l’antena d’acord amb les meves habilitats o possibilitats. Temps malbaratat per haver volgut fer veure que allò que de vegades sentia com a missatges per redreçar el tir no eren més que temptacions de gent que jo m’estimava més pensar que no volien el meu bé; que de missatgers d’aquests per desvetllar-me, algun n’hi va haver; que d’altres per esguerrar-te la vida, en canvi, el món en va ple! Allò que em sap greu, ves, és de no haver fet cas quan tocava dels primers. Bé, ara no encetarem de nou el sac de gemecs. Si alguna bona ànima llegeix això i em sap dir com puc canviar-me el nom i passar pàgina del babau que atenyérem a representar en aquest circ de puces que és la nostra societat, facin-m’ho saber, si us plau.

Senyals de confirmació

 Aquesta ànsia que sento per avançar, per no perdre ni un segon, per elevar-me com sigui per tal d’entendre més bé el món; arriba un moment que cal, però, domesticar la fal·lera. És molt bonic proferir que aital actitud de frenesí és admirable, com quan es diu que allò important és participar. Convinguem, per ser honestos, que allò també important de tant en tant són els fruits. Rebre i mossegar algun fruit -ni que sigui un punt àcid- és la prova que tot plegat val la pena, que no és una impostura. Que anar endavant no és tan sols un eslògan de motivació personal ans una apreciació que ens ha de venir de fora. I és per això que de vegades m’aturo de manera voluntària. Paro expressament per mirar el que estic fent. Per prendre distància novament, ara del fet mateix de prendre distància que ja vaig triar per diferenciar-me de la terregada. Són pauses que em serveixen per adonar-me que no n’hi ha prou de tenir clar el propòsit. Que hi ha moments en què necessitem tenir la convicció del present, ço és, de saber que el camí que hem pres per assolir, o apropar-nos al dit propòsit és correcte i ho és ara mateix. Jo en dic habitualment senyals de confirmació de ruta, igual que les esmentades al codi de circulació o les dels senders excursionistes quan prèviament havíem passat per una cruïlla no gaire clara. Dubtes, ves, de qui cada cop dubta menys però que mai no s’esvaeixen. No som màquines, ens cal alimentar periòdicament el perquè d’allò que fem malgrat saber que ja hi havíem pensat, àdhuc, a bastament. Hem de menester rebre estímuls inopinats i escadussers que ratifiquin les preses de decisions espinals en les nostres vides. Senyals externs productes de la nostra percepció sensorial, és clar, altrament ens ho prendríem com un autoengany. Abans que vingui la gana o la set cerquem avituallament per continuar tirant, és ben natural. És cert que si alguna empenteta t’agafa treballant és genial i ideal, hi estic d’acord, però quan passa prou temps i no reps noves petites recompenses que demostrin que la teva tasca s’expandeix i creix, millor parar una estona, no fos cas que el problema sigui que els dits senyals potser serien copsats més bé en silenci i aturat. 

I aturat que hi sóc, en aquests instants. No tan sols una estona. Ja fa un temps que em demano per qui i per què. No hi trobo resposta. Sort tinc d’haver treballat prou l’objectiu o propòsit per saber que, tot i no rebre senyals de cap mena, he de continuar amatent. Són moments de mínims, de no avançar però almenys no retrocedir. De sentir l’agulla del tocadiscos arribar al final i sentir repetir el solc central perpetu com a acompanyament mentre continuo somniant. Moments en què miro d’estintolar en el meu pensament allò que vull ser amb el refús d’allò que no voldria ser mai; de donar les gràcies per no ser com altra gent que detesto, abomino o que, ras, em fa basarda. I em passa que aquest agraïment profund per tot allò que no sóc pas i que ja m’està bé, el sento un lenitiu, fruit instantani i no pas autoengany. Perquè enganyar-se seria pensar que nosaltres no podríem ser mai com aquell imbècil, pobre o miserable, que no ha pogut salvar-se. Enganyar-se és pensar que un mateix, pel simple fet de ser un mateix és prou especial per salvar-se per sempre del Mal. I el Mal, un cop creuat l’equador vital, és simplement, allò que sabem segur, del cert, amb el cap fred, que no volem ser o tornar a ser. Cada cop entenc més bé per què en moments de dubte o incertesa hom prega. Perquè el resar no era -només- demanar, era també agrair no haver caigut en certs paranys o pous, literalment; per exemple, quan ets aficionat a escriure, avesat a arriscar i explorar els contorns de la condició humana, que vol dir també allunyar-se de les convencions que la limiten, uniformitzen i simplifiquen.

Així doncs, com el cargol que s’arreplega necessàriament per continuar endavant, entenc que hi ha moments en què funcionar amb l’ajuda dels contraris o oposats no és dolent. Que hivernar pot ser positiu i potser a voltes no hi ha més remei. Que voler que les coses siguin altrament és propi de superbs o xarlatans, que és precisament un dels fantasmes que tracto d’evitar, per posar-ne exemples concrets i que no sembli al lector que rumio sobre el sexe dels àngels. Sovint ric amb aquells que es pensen tan forts com exempts de fer mai un mal pas o travessar al costat fosc per culpa de quelcom imprevist o no calculat. Agraïment ara, doncs i mentrestant, per l’esglaó darrer assolit, que m’ha costat massa com per haver-lo de tornar a baixar. Si m’he de quedar aquí, perfecte, car venim de prou avall. Molt bonic i preciós proclamar que mai no has de parar però també tinc clar que, sense guia i a tot preu, ja em puc considerar afortunat d’haver atès una posició la qual no voldré vendre o arriscar per quatre rals.

La meva religió

La bombolla d’allò que va ser el s. XX en ell mateix, com diu Abel Cutillas i, particularment, el totalitarisme cultural de la pau pel manteniment de l’ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial, ha pesat tant en la nostra formació i desenvolupament personal que tots, en major o menor mesura, l’hem acabat integrant dins la nostra essència. Aquesta desgràcia, perquè és una desgràcia per al lliure pensament, és la que mirem d’anar revertint amb aquest bloc MEUES DÈRIES. Fer veure des d’aquí, a tothom qui vulgui, que no tenim cap culpa d’haver nascut en aquelles dates; que sempre és possible a nivell individual redreçar el tir i, sense poder tanmateix deixar de viure el temps de cadascú, mirar d’adoptar una actitud més digna per més sana i elevada, ço és, herètica, crítica i comparatista. Sí, allò que es fa en literatura, per exemple, fer-ho també des d’un punt de vista antropològic i sociològic, tot sabent però, que de resultats tangibles d’aquesta ambiciosa tasca només en podrem extreure rèdits per a un mateix. No canviarem el món o potser ho farem de manera infinitesimal com a part que de manera proporcional ens pertoca però, tot i així, serà de manera indirecta; l’objectiu primer i cabdal ha de ser la millora de nosaltres mateixos. Personalment i després de pensar-hi prou, crec de manera ferma que el món ja no té esmena i que, per tant, gosar proposar correccions o solucions a la totalitat, mai més no val la pena.

I així doncs, després de tants anys com una pilota de tennis a mercè de tercers, goso per fi afirmar que no hi ha res millor per a un servidor que interpretar i assumir plenament, si més no en clau personal, la religió tradicional d’aquest entorn que m’ha definit: el cristianisme a Catalunya. Aquells sense una tradició familiar potent al respecte, ho tindran més fàcil per adoptar sense recança els aspectes positius que aquesta religió pot aportar, que a fe que en té. En canvi, aquells que provenen d’una religiositat familiar massa feixuga, trobo lògic si en algun moment de les seves vides han triat prendre’n distància o han volgut trencar amb el pes d’un passat que els ha vingut donat i el qual sentien que havia de ser capgirat o sacsejat; si més no, per tal de prendre les regnes de la pròpia vida amb la màxima autonomia. Tanmateix, la reconciliació íntima posterior amb el cristianisme que hom porta a la motxilla però, és més comuna del que se sol reconèixer.

Ja veiem que segons l’herència religiosa rebuda, a sang i a foc o amb peus de fang, l’actitud ha de ser diferent, fins radicalment oposada si s’escau, per aconseguir un mateix objectiu: esdevenir individus forts, d’una peça, davant un món ja inequívocament agressiu, corrosiu i repressor de tota expressió humana, d’allò més personal i original. És o hauria de ser el nostre deure romandre tossuts per no esdevenir robots, no només pel fet que sigui intrínsecament dolent ans perquè no hem estat mai dissenyats per a ser robots. L’home, fins i tot el més captiu, esclau o fill del ramat, es revelarà refractari a la homogeneïtzació total dels trets que defineixen tota personalitat i així ho expressarà, conscientment o banal, a través de tot tipus de malalties i addiccions reals o idiopàtiques d’allò més diverses.

Voler per a nosaltres mateixos un bocí de singularitat, ço és, voler servar certs gestos i moviments genuïns de la nostra espècie i definitoris del nostre jo en una capseta ja no és tan sols una pruïja romàntica o de revoltat; ens interessa a tothom car ni els estúpids o imbècils no escaparan d’acabar malament. N’hi ha, com tot, alguns que tenen sort, que semblen satisfets abduïts en la seva alienació, i en aquests ens fixem recelosos perquè el jardí del veí sembla sempre més verd, però insisteixo que posats a esdevenir algun dia víctimes d’aquesta promoguda societat malalta, insana, millor afrontar-ho amb el cap ben moblat, sabent que no es tracta d’una fatalitat.

Les elits actuals, encegades de cientisme pels quatre costats, ens conviden i comminen a bandejar l’espiritualitat i, de retruc, les religions. Amb la mateixa cantarella fal·laç de “le nationalisme est la guerre” ens han volgut fer creure que “la religion est aussi la guerre”. I així, curiosament, els catalans, que semblem haver llançat la tovallola i no defensar ni la nació ni tampoc una robusta tradició religiosa que ens és pròpia, acabarem despullats pels nostres enemics, els quals no necessiten prendre cura especialment ni de la seva visió nacional-imperialista ni expressió religiosa perquè totes dues romanen ben cuirassades per la seva resoluda concepció del poder la qual nosaltres, amb la nostra, no l’hem aconseguit rescabalar. Als catalans ens tocaria, per tant, ser els més crítics amb la postmodernitat, car ens ha acabat de destarotar l’orgull i ens ha col·locat al llindar del precipici.

La pèrdua de la religió com a fet compartit col·lectiu no ens ha fet més lliures, ans ens ha esguerrat, estropetxat -que jo m’invento ara en apitxat. Només cal fer cap per qualsevol esdeveniment organitzat per col·lectius “deslliurats de convencions” o bé parlar amb especialistes que reben pacients a consulta, que t’expliquen de quina manera hem perdut l’oremus com a societat, de quina manera es palesa aquesta falòrnia de la llibertat absoluta, sense fronteres físiques o psíquiques de cap mena. Potser alguns éssers excepcionals, superhomes nietzschians, més disposats o dotats, poden fer un ús de la llibertat en grau superlatiu i treure profit dignament del que suposa no tenir cap lligam amb gairebé res. Des d’aquí, la meva admiració i cap recel, tot havent descobert de manera fefaent que el problema d’aquesta filosofia trencadora és que només era vàlida per a uns pocs. No era una filosofia aplicable només per als desperts -com es referia Heràclit, el qual abans que Sòcrates, ja distingia entre adormits i desperts- sinó que els practicants havien de ser alhora desperts i conseqüents entre el seu viure i el seu pensar. Ai las, això, realment ho fa molt complicat i, per tant, a partir d’aquest raonament s’entén perfectament que de superhomes tan sols n’hi hagin tres, quatre a tot estirar.

El gruix, la resta de desperts, si volem ser honestos, hauríem de reconèixer que malgrat la corrupció, degeneració i embrutiment de tot allò que l’home toca, la religió cristiana i aquí catòlica, era i és una base teòrica sòlida, providencial per a la massa, a partir de la qual hom pot emprendre qualsevol viatge vital amb prou dignitat. I a més, quelcom que és nostre. Què més volem? Em sembla que fou Kierkegaard qui va considerar el cristianisme com una via d’alliberament ideal. Si, en acabat, jo també ho sento així de fondo, no ho vull amagar. I ho poso sobre la taula també perquè sé que res no és gratuït. Que després de renegar col·lectivament de la religió, no hi havia res a l’altra banda. Llevat de per a aquests superhomes, quatre gats, per a la resta no hi ha res, només el buit, que ara i aquí vol dir romandre esclaus banals del capital. Francament, no sé què hem guanyat havent passat de la moral d’esclau pròpia del cristianisme -dit així per Nietzsche mateix- a esclaus idiotes d’aquest capital globalista, tirànic i opressor tardà. Un món de cap manera millor que abans atès que cada dia que passa colla i ofega un xic més tota eventual acció, àdhuc dels superhomes, els únics capaços encara potser de canviar el món, que hi puguin haver per aquí amagats. Els altres, els desperts no deslliurats i els adormits, la gran majoria doncs, d’aquest món cada cop més superpoblat, estan tan sols resistint l’embat, o tururut o, en tot cas, carn de canó.

A Occident, no ens enganyem, malgrat d’una banda, aquest preciosisme estèril intel·lectual que ara s’estila i de l’altra, l’estat catatònic d’ensopiment general, les religions continuen de manera furtiva i soterrada en lluita permanent. Les religions se saben, malgrat tot, importants. El laïcisme oficial d’Estat d’origen francès, emparat en la Raó i la Il·lustració, tan sols ha servit per emmascarar el virus real: l’ateisme. L’ateisme que pregona la negació de Déu que, en la seva aplicació pràctica no està clar què coi és per a la majoria de gent a qui, per cert, li fa mandra haver de pensar. L’ateisme, diguem la veritat, sorgit com a oposició als teismes, de cap manera genuí en ell mateix; element important que ens hauria de fer sospitar. En tot cas, de ser alguna cosa aquest ateisme, mai no serà prou fort per fer front al poder de qualsevol altra religió secular. Quan tu mateix treus del teu hort -per ressentiment i/o ignorància superba- la que fins ara havia estat una de les teves banderes, el veí hi plantarà la seva. Només Déu -per a mi- o Al·là -per al veí- saben allò que l’avenir depararà a aquestes antigues terres cristianes esdevingudes, per ara, esclaves neoliberals.

Tot plegat, comptat i debatut, què hem de dir, doncs, quant al segle XX? Donar-li les gràcies tan sols per haver-nos parit i, si voleu, per l’invent de l’anestèsia a l’hora de treure’ns els queixals o d’ésser oberts en canal. I prou ja. Bona sort, que és com dir: aneu amb Déu.

Éssers gasosos

 L’interviu a n’Albert Roig a Vilaweb m’ha fet reviscolar el sentiment i la convicció -que sempre guardo latent- que la vida s’ha de viure. I que viure vol dir arriscar. No, d’acord, no arriscar a tothora que llavors perds el nord i la dignitat però sí que cal ranejar precipicis de tant en tant; deixar estar les planures, que s’entrelluquen humides però esdevenen eixorques com les dels castellans. I a la piulada que vaig fer arran de llegir l’entrevista al poeta català -el qual servidor encara no coneixia- vaig fer esment de l’autenticitat que traspuava. L’autenticitat de qui vol viure de debò. Això es nota en com parles, com dius les coses. No, no vol dir semblar un baliga-balaga o un xarlatà com n’Amela. No té a veure amb els gestos o escarafalls mentre xerres, ans de la intensitat o solidesa que emanen les teves sentències quan les perboques. És la intensitat de la Veritat. T’ha vingut donada de bona hora o ha estat més aviat treballada amb sang, suor i llàgrimes però el cas és que és allà, si hom la vol olorar i degustar. D’això es tracta, en acabat. Al capdavall, els qui heu viscut la vida com cal, n’heu de parlar perquè l’objectiu és que aital sentiment i tarannà s’encomani a la resta del ramat per tots els mitjans, a fi que puguem treure alguns exemplars més de la mediocritat. Qui ha viscut de debò no li cal emprar el to faceciós o la conya estrafeta, més pesada que un plom. Qui ha viscut de debò fins et pot arribar a caure fatal però no podràs deixar de reconèixer que ha vingut a aquest món amb algunes, certes, raons.

Darrerament hom diu sovint i Sant Tornem-hi: no som iguals. Tenim diferents dons, habilitats, demble, esma i no tothom podrà aconseguir el que vol si abans ha errat el seu camí. Som com les begudes, fredes o calentes, suaus o fortes, amb gas o sense. Quant a la gasificació, sapigueu que és un factor primordial a tenir en compte a l’hora d’afrontar el pas terrenal. En qualsevol moment aquells qui tenim prou gas, quan s’obri la llauna i canviï la pressió exterior, podem arribar a fotre un merder de ca l’ample, esquitxar tot Déu al voltant i que, a més, no se’ns pugui aprofitar. Ens convé saber quin percentatge de gas, de seodós ens han injectat abans de sortir de l’ou. Veritat com un cabàs allò que deien els nostres vells, que al jovent li cal esbravar-se perquè, malgrat haver dit que no som iguals, tothom té d’inici, ni que sigui un xic, de gas residual. Cadascun de nosaltres, en algun moment o altre haurà hagut d’enfrontar-se a aquesta circumstància i obrar en conseqüència. Altrament, el més normal és que en edat adulta tardana o principi d’una més provecta ens saltin els ploms i no saber què ens passa. És per això que jo convido a tothom a esbravar-se, alerta, no sense objecte ni solta ni volta; tenir clar que és quelcom a fer periòdicament i per etapes. Sempre, sempre, adesiara, qualcú o quelcom aliè a nosaltres voldrà gosar destapar-nos de nou la llauna. Si fa molt temps des de la darrera vegada que us ho van fer, ja podeu estar segurs que el diferencial de pressió extern-intern serà prou gros perquè patiu una bona sacsejada, espero que no un espetec. Els espetecs, pot ser que per a alguns siguin inevitables – us varen injectar molt de seodós, què hi farem- però hauríem de regular-los amb alguna vàlvula de seguretat així com minimitzar-ne la freqüència, car no són recomanables en gran nombre; poden acabar amb el vostre sistema nerviós central i fractal i alhora amb la paciència de qui us envolta i aixopluga amb abnegació i sentiment de fatalitat. 

Però trobo important que els pares tinguem ben clar que els nostres plançons no són discos d’ordinador, CD-ROM o llapis USB als quals se’ls hi pot enregistrar qualsevol cosa, que fil per randa ja les reproduiran. Tinguem ben present, doncs, el gas dins llur; el percentatge és, dic, el factor fonamental per comprendre com sortiran també l’hereu, pubilla o marmessors i, d’aquesta manera, minimitzar el ridícul que tanmateix fem i farem a la vida com a progenitors.

Aristòcrates nostrats

 Sabreu qui són perquè ja s’encarreguen ells d’exhibir-se per demostrar la seva intel·ligència i lucidesa fora norma. Alguns han de menester incloure al perfil social un barret de copa o qualsevol complement de dandi que denoti distinció i autosuficiència. N’hi ha que fins mostren rebequeria quan consideren que no se’ls fa prou cas. I és que és un fet que aquests individus són pensadors, analistes o simples generadors d’opinió autònoms i catalans, que no autonòmics, que quedi clar. Més o menys acadèmics, alguns s’hauran guanyat la posició a pols i van cosir en el seu temps un CV que de ben segur tira enrere; d’altres són els tradicionals hereus que s’ho peten tot, aquí o a l’estranger, mentre se’n vanten sense recança. Són els nostres aristòcrates, catalans amb fortuna, sobretot i condició necessària, fortuna mental. Quan entren en ressonància patriòtica és un plaer veure’ls enraonar amb les seves piulades punyents, enginyoses i clarividents. Perquè no oblidem que, en aquest sentit, Twitter ha estat i és una plataforma ideal per pal·liar la set de reconeixement de tota aquest petit col·lectiu prou ben reconegut en raó del seu virtual atractiu; poca broma car alguns d’ells restarien altrament en l’ostracisme de la seva habitació, amb la mare oferint-los àpats per una finestreta mitjançant una safateta. Al capdavall i malgrat tot, de misèries personals, ningú no se n’escapa, Déu me’n guard i allò que m’interessa més fer palès de tots ells és que parlem de matèria grisa d’alta combustió. Ni lignit, ni hulla: antracita de la bona, la seva puresa i lluentor abassega des del primer dia que te’ls creues. Ai las, emperò, som humans. La gent intel·ligent té el handicap que per a excusar-se sabran sempre justificar-se amb argumentacions d’allò més abstruses i envitricollades. Quan entren en curtcircuit ja els pots deixar una estona o per un temps ben arraconats, que res de bo no en trauràs.

Aquesta és la misèria que jo vinc aquí avui a palesar i m’agradaria que arribés a ells. D’emprenyats amb la situació a Catalunya, n’estem tots. Em sap greu però, que la vostra aportació a estones brillant quedi entelada pel vostre desig de mostrar-vos superiors. Ja ens adonem que esteu per sobre la terregada, de la plebs i fins d’alguns prou intel·ligents que, nogensmenys, mai no podran assolir el vostre nivell. Però allò important és que entengueu que ens adonem també que a estones feu pena. Us ho dic perquè així, com que us teniu en tan alta consideració i sou molt pagats de vosaltres mateixos, potser us fa vergonya a partir d’ara.

Allò que de vosaltres un servidor espera és disciplina militar, sentit d’allò que vol dir tirar endavant, tirar del carro, si és ben ver que tant us estimeu el Principat. Si, per contra, això vostre no és més que façana, sereu per mi al mateix nivell que els nostres polítics traïdors que tant critiquem i, per consegüent, deixareu d’interessar-me i amb aquest escrit espero que siguin més els que s’adonin d’una vegada qui lluita de debò i qui només vol aprofitar-se’n. 

Llibertat, és clar, però de Catalunya no us en podreu pas alliberar malgrat la fel que gasteu a voltes. Més de 1000 anys no són pas propietat només d’aquells que des de fa ja uns panys us fan venir basques. Si teniu cert do o una capacitat atorgada des de Dalt, feu-lo servir com cal i els cops barroers, el Yang o la mala lluna la deixeu, si us plau, per al món terrenal, a la vostra cambra humida o fosca, per després tornar a sortir nets i polits a la palestra i fer-nos sentir orgullosos als catalans. Anònims o no, no em reca reconèixer que sou importants, malgrat això us faci estarrufar de tal manera que potser durant una setmana no se us podrà aguantar. És igual. Volem l’antracita, l’urani, els 98 octans, volem el combustible més pur al servei del país. Que lluiteu contra la vostra misantropia i que, no cal fer-nos amics, anem teixint alguna cosa de profit per quan estirem fort, saber-nos a prop.

Espero de debò que això ho difongueu de tal manera que arribi al més ressentit d’aquests, per ara, personatges; m’agradarà poder dir un bon dia persones, catalans. Moltes gràcies per endavant.

Terregada turista

 Que la meva vida pren forma d’article, com deia ara no sé qui, és un feit. Per fina força, si sempre estem pensant en quin serà el següent a malparir. En aquest cas, no podia esser menys. I així, com qui no vol la cosa, els conceptes que hi vols introduir, les dèries que t’assolen -sempre les mateixes- es van barrejant totes soles abans que es posi hom fil a l’agulla. I què en tenim avui? Doncs que de dues sortides en dies consecutius -vet aquí l’aventura que suposa sempre creuar el meu llindar cadastral amb cèdula d’habitabilitat- en farem un sol relat. Tanmateix tot versarà entorn de la terregada en què s’ha convertit el turisme de masses. L’assumpte no és pas nou però la degradació ambiental és tan inexorable i constant, que bé val deixar-hi constància i data de traçabilitat no fos cas que alguns diguin que abans també era igual. I no senyor. El turisme d’ara, titllat de capitalisme tardà en forma de mem a les xarxes socials, és un senyor espant i comença des que surts d’una boca de metro important si vius on jo, al cap i casal comtal. O més ben dit, des que el vagó et mostra que queden molt lluny aquells anys on anaves de la mà de la mare i només hi trobaves les cares llargues per anar a treballar de dues ètnies imperants, la primera per obra i gràcia de Déu i l’altra per la guerra, el Dimoni i la fam.

El cas és que volia simplement conèixer per primer cop l’Ateneu que, amb quaranta-tres primaveres, ves si no era l’hora, quina vergonya encara em fa! Alhora era l’excusa al seu torn per sentir en viu per primer cop la música d’Eduard Toldrà. Com que no m’ho pagaran, no ho faré per amor i l’Ateneu Barcelonès es quedarà sense la cobejada crònica d’un servidor. D’altra banda, em va fer més il·lusió entrar en una llibreria antiquari del mateix Carrer de la Canuda, que tant de bo vengui un deu per cent de les notificacions que vaig rebre posteriorment a Twitter per dir que m’havia semblat una senzilla meravella. Però la dèria que m’assola avui tampoc no és aquesta. És la que vaig patir en sortir del Palau Savassona en acabar el concert i reprendre l’ambient desmanegat general amb flaire a marley, pells amb botox, crema solar, tatuatges, birra a la mà, crits, i un reguitzell de llengües de Babel a punt de perbocar l’alcohol mamat quan no eren més que les vuit del vespre.

No vull semblar timorat però tinc prou memòria per recordar quina classe de turisme ens visità fa trenta anys, atret pels cincs maleïts anells de colors, preludi de l’Arc de Sant Martí mainstream en què s’ha convertit el nostre dia a dia inclús per qui no ho viu així. També recordo la degradació progressiva del dit turisme, que hem anat consentint des d’aleshores, fins a l’excrement resultant que patim darrerament. En fi. Com us puc explicar que un cop giro a esquerra i atenyo les Rambles, la meva única idea era caminar a l’estil Rajoy, cames ajudeu-me, qui m’ho havia de dir a mi, absort com havia estat tan sols uns minuts abans a la Sala Oriol Bohigas sentint el Quartet Vivancos. A dins hi vaig gaudir de la sempiterna esma, bones intencions i bellesa de la joventut -la present a l’escenari, atès que el públic de platea tenia més anys que la Paquera. Enfilava un cop fora, deia, rabent cap a la boca de metro de Liceu per dir adéu-siau a allò que ja no es pot qualificar més que de gentola o lumpen global: cinquè o sisè món, en deu dir-se ja a les facultats. Pensava llavors, dins el vagó ja, gosar poder apaivagar el cop d’adrenalina i tornar a encantar-me amb el pensament de la ginesta, en homenatge a Toldrà, escampada pel terra de l’escenari molt encertadament quan, de sobte, em vaig adonar que havia trepitjat amb les meves espardenyes de vetes -de sola no neumàtica- una gentil gomitada. Vomitada la qual imagino concebuda a una plaça de Gràcia i parida a partir de Fontana o Diagonal amb tota probabilitat. Ja deia jo que quina sort havia tingut d’haver-hi trobat vuit seients tots lliures de cop.

És clar, podríem dir que aquí ja estaria tot dit però ni vint-i-quatre hores després vaig experimentar semblants sensacions, aquest cop durant una visita a Montserrat, per fruir amb sa Missa Conventual i son Museu d’Art. Quina meravella tot plegat, poder matinar i ser-hi abans no arribés la turbamulta, aquesta un xic més sofisticada que la de la vetlla, tot s’ha de dir, però no us penseu; no gaire més. Indescriptible però la violència que provoca sortir d’una missa sublim, amb orgue, que ens representa i encara ara és un orgull de litúrgia per a tothom amb un mínim de sentit del país i la tradició, per a topar de nou amb una munió que et ve de cara i no sap què fer amb la càmera i cigala penjades, avorrint-se de debò excepte els nipons, els únics que porten de sèrie allò que vol dir apreciar lo millor dels altres, gaudir-ne i exhibir un bon comport. Igual punyalada vaig experimentar estona després en sortir del museu, on gairebé era tot sol, jactant-me amb lo milloret de lo milloret del país en matèria d’arts plàstiques. Un veritable goig.

I jo em demano si no es podria aturar aquest tren de gentegassa global que ni la pandèmia ha gosat transfigurar en dos anys. Senzillament és una sensació insuportable la d’aquesta caterva d’invasors que ens han engargullat per ser un dels llocs més atractius del món i no acabar-lo de posseir en propietat mai del tot. Jo només us dic que aquests canvis ambientals i contactes amb la púrria tan sobtats no van bé per a la pressió arterial; que acabarem tots més malament encara del que ja estem. Cal fer alguna cosa, cal alliberar-nos simplement per fer les coses com s’han de fer. Almenys, com nosaltres vulguem.

Pares sublimats

 L’altre dia vaig ruminar de no escriure més. De no tornar a publicar al bloc, si més no. Com que ja fa temps que tinc clar que no seré escriptor -auteur, si voleu, segur que ja m’enteneu- no vull ofendre els meus lectors amb simple material a l’engròs d’encebament, pinso estilístic sense cap interès existencial amb què no puguin reflexionar quelcom un xic transcendental. No s'ho mereixen. No seria just.

Afortunadament o dissortada l’altre dia però, vaig topar a les xarxes socials amb un tros de talòs que em va exasperar prou per animar-me a no deixar passar per alt un comportament gregari que molts xitxarel·los com ell han volgut fer raó d’ésser i bandera per estarrufar-se davant del personal i fer calers.

 

Ara ens posarem estupendos quant a modèstia i direm que servidor assenyala tendències i no persones. Així doncs, no cal que em demaneu qui era perquè a més ja no ho sé. He après a bandejar de la memòria els cretins que directament no s’interposen en el meu camí. El paio en qüestió es vantava de ser pare tot dient que és el millor que et pot passar a la vida i que els altres -qui no ho arribi a ser- s’ho hauran d’imaginar però no ho podran pas degustar. Clar, contra aquest tipus de cunyats, cal batre’s i lluitar, no podem deixar que la seva mediocritat ens abassegui o ens amargui la vida com a resultat. Cal despullar els embolcalls dels cervells més buits del ramat per fer saber als qui ens importen o estimem que d’estúpids n’hi ha a cabassos i que hem de detectar quan volen fer-nos mal, que per mi vol dir ja per exemple quan ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Cinisme i hipocresia com a mètode per a elevar-se i guanyar audiència, sense substància i de franc. Procedir a desemmascarar-los és, doncs, simple servei d’ofici d’advocat.

 

És impossible que un home, que no ha gestat ni parit, pugui dir que una criatura és el millor que et pot passar a la vida. Que ell cregui que és el millor que li ha passat exclusivament a ell mateix, és problema seu, de la seva asímptota mental situada en el tercer o quarts quadrants. Alerta, que pot ser veritat que algun exemplar del carrer digui que ser el pare d’una criatura que d’alguna manera se li assembla, suposa la culminació de la seva persona. De fet, concorda quan veus que l’hi resten encara de quaranta a cinquanta anys i l’ensumes ja mort en vida. L’explicació que donen és perfectament plausible, en tot cas, i davant d’algú que despulla la seva misèria enfront de tothom per mostrar-te el que no has de fer, només pots estar-li agraït. Així doncs, no ens hi acarnissarem, serem magnànims amb la terregada, almenys públicament. Però que, tot i així, d’altra gent ens insisteixi, fot-li que gira, que no hi ha res més ultra això, que és el millor que mai et pot passar, és d’una presa de pèl de l’influencer de torn, el qual us convido a abandonar abans no us torni boig amb les seves fotos, vídeos o fins llibres de paternitat inventada, que és el que és la paternitat postmoderna. Una paternitat amb voluntat adàmica sorgida del no-res, estrafeta, més falsa que un duro de quatre pessetes. Des d’aquestes línies només us puc animar a ajuntar-vos i apropar-vos a gent que us faci pensar la manera de triar el vostre propi camí i no que us vulgui mostrar el seu de manera monetitzada fil per randa amb un vagi per endavant per bandera del tipus “mireu com jo ja ho he aconseguit”.

 

Cap fred i peus a terra. Ser pare és estadísticament quelcom ben natural. Les excepcions confirmen la regla. Ho pot fer gairebé tothom i amb això ja està tot dit, ja està dit tot. És cretinisme, o imbecil·litat, afirmar que has trobat la teva raó de vida en una acció que comparteixes orgànicament amb la totalitat de la població. Dir que això et fa especial i únic i que qui no passa per l’adreçador no sap el que es perd i segurament, viurà a mitges, és la merda més llardosa que poden abocar els desgraciats que conformen aquest segment de personalitats de les xarxes socials. És evident que abans d’aquesta era, aquesta espècie de baliga-balagues no existien...i renoi, que bé que es vivia.

 

A “Sostres.Baudelaire. Correspondances”, Abel Cutillas etziba aquest fet ben claret, i no tan sols perquè ho digui ell, ans perquè és el que és i perquè qui us escriu ho viu i sent així cada dia. Tenir fills entre els homes és només una manera fina de rendir-se i abandonar la partida; alerta, si el que deies que volies era trobar la teva pròpia guia. Ser pare és ser un mascle com tots els altres, per tant, ridícul per no dir patètic vantar-se de la pròpia mundanitat. El millor que es pot fer com a pare en aquesta vida és que la teva ineptitud o desencís no la paguin els teus fills i viure-ho amb discreció; i el millor que es pot fer com a pare, que ha volgut vendre’s a sobre com a escriptor, és dirigir-se al lector amb honestedat i saber-se en tot moment impostor, que almenys d’aquesta sola manera ens podrem redimir o salvar davant del de Dalt.

Matar el pare (II)

Una segona part de Matar el pare s’imposa. Primer de tot, per atendre l’amable petició d’un lector que em demanava -a la lectura del primer article- quina podria ser la causa de la traïció d’aitants hereus a la ideologia dels progenitors, prohoms o figures independentistes o sobiranistes nostrades. Diríem que cou de veure què fàcil que és abdicar de les idees d’un pare que fou de la ceba i com aquest fet no és dóna (tant) en d’altres casos. Així mateix, jo friso per continuar la reflexió i emportar l’aigua al meu molí, al cas que conec de més a prop que és el dels escriptors en castellà de Barcelona, no perquè conegui als dits escriptors ans perquè conec com ningú la manera com funciona el cervell dels castellanoparlants d’aquí i el seu peculiar concepte, ves per on, de no acabar de matar el pare. 

Quant al primer assumpte, no analitzaré en profunditat les raons que empenyen algú de pare catalanista amb projecció i empremta rellevants a passar-se a camp contrari i trinxar tot allò que el seu progenitor creia haver deixat de peu com a llegat. Fer tal exercici de psicologia em portaria a ser acusat d’escriure sense tenir els estudis reglamentaris i he pogut veure fa poc que, per a alguns, això és una heretgia. Gràcies a Déu, però, em sembla que aquest cas és prou simple i no per això menys cru i colpidor. Si això passa; si fills de catalans il·lustres s’amaguen, embruten, menystenen o menyspreen allò que va fer papà és perquè juguem en equip petit, perdedor o en divisió menor. Sí, així és a ulls d’aquests acomplexats plançons que no suporten la situació d’opressió o repressió que el nostre poble pateix de manera més palesa o més latent des de fa temps, i tot el que se’n deriva per activa i per passiva. No direm tothom, però a la majoria li agradaria jugar a tot preu en equip guanyador i gaudir de les bestretes, passis i reservats dels dominadors. Cal ser tallat d’una fusta verament especial per no ser temptat pel costat fosc de l’ocupant que papà català va mirar d’esquivar anys i panys amb el cap potser un xic cot però sí prou alt. De continuar amb aquestes condicions de contorn entre Catalunya i Espanya, haurem de preveure la deserció de manta més fills covards que, a més, s’ho cobren d’habitud amb ressentiment i notorietat. I aquí no hi ha més cera que la que crema.

El segon cas peculiar de ‘matar el pare’ versa sobre els escriptors a Catalunya en castellà. Escriuen en castellà perquè no han matat el pare. Giro el focus cap a ells perquè acostumen a ser ells qui es recolzen en la figura del pare provinent de les Espanyes com a excusa per no fer el canvi d’idioma que tot escriptor hauria d’haver considerat quan per fi descobreix com ha anat tot plegat per aquests rodals. Són els que fan saber i et fan saber implícitament a tu, castellanoparlant, que no has d’oblidar qui eren els teus pares, o els teu avis- i que no els podràs matar, no pots trencar la llengua que et relliga al teu ésser més profund, allò que segons ells et defineix, adduint que seria alta traïció. Un pare, el d’aquesta gent que, per dissort, en una clara majoria no va venir aquí amb cap posició ideològica ferma ans amb molta gana i moltes més de no patir-ne més, ni de gana ni d’imposició ideològica. I aquí, els socis de la literatura perifèrica metropolitana barcelonina actual en castellà em deixen estupefacte quan suggereixen que el propi pensament treballat amb suor, educació i esperit crític, aprofitant l’ascensor social d’un moment històric determinat i l’esforç d’aquests mateixos pares, no pot trair sota cap concepte la llengua materna i/o paterna; raó per la qual per a ells resulta la mar de normal promoure l’ús del castellà a Catalunya al segle XXI com a mera inèrcia de les coses o de les Esferes i que en absolut no tindria res a veure amb un franquisme i falangisme que van accentuar com mai abans fins perpetuar allò que se’n diu genocidi cultural. Davant d’aquesta tessitura, ells insisteixen: no t’oblidis de qui fou ton pare i del que es parlava al teu voltant: “que venimos de campesinos”.

Senzillament, no perdré ni un segon en llegir res de gent encara menys lliure que jo. Menys encara, si ho fan en la llengua del costat.

Matar el pare

 Matar el pare és una metàfora freudiana de la qual ens en fotem durant anys i panys fins que no ens queda més remei que aplicar-la, en algun grau, si el que volem almenys és surar. No és l’objectiu d’aquest article explicar amb tots els ets i uts aquesta figura clàssica en l’imaginari de la psicoanàlisi. Tothom se’n fa una lleugera idea però molts homes confonen un pas, que és necessari si vols gaudir d’una vida plena, com una manca de respecte a la persona que ha posat mitja llavor i el cromosoma i grega del teu genoma. No explicarem aquí per què essent home cal matar el pare i no tant la mare, com tampoc podem parlar de dones i dir que ‘i viceversa’. Fem el favor d’acceptar la realitat i assumir sense embuts que els dos sexes no són iguals. Un cop reblat aquest exordi contra l’oligofrènia, passem a desenvolupar allò que vol i no vol dir matar el pare.

Matar el pare vol dir actuar, bouger, com si ja no hi fos. Cal adonar-se de quina manera la presència paterna condiciona la vida d’un home, en positiu i en negatiu. En negatiu, l’aspecte que ens costa més de reconèixer: sempre tindrem un sostre de vidre, que no és res més (Déu n’hi do) que la protecció que suposa un pare davant la intempèrie; i és amb aquesta absència d’intempèrie que el nostre ésser no podrà acabar de realitzar-se en vida. És fins intuïtiu però no per a tothom i cal racionalitzar aquest fet i assumir que és així. Només quan agafem les regnes del vaixell sencer sabem del cert que som els darrers. Matar el pare vol dir aprendre a viure superant la seva presència i la seva influència, altrament serà un llast. I això, que pot semblar molt radical, no deixa de ser del tot natural. Allò que no és normal és que alguns ho han entès com fer per norma tot el contrari del que va fer ell, situant-se a les antípodes ideològiques o del demble del seu predecessor. Moguts per la rebel·lia mal entesa, la ràbia o ajustaments de comptes inconfessables fora de les quatre parets d’una llar, la vida d’alguns plançons és un anar a la contra; per tant, tampoc es llauren un discurs propi ans, més aviat, continuen esclaus d’allò que volen manifestament deixar enrere. Una tragèdia en el cas de fills de personatges públics que han estat prohoms del país i que tothom guarda en la memòria. Ja sento esbufegar al clatell un corrent d’opinió que adduiria que qualsevol és lliure de fer el que vulgui; jo dic que no. Ningú és lliure de fer plenament el que vulgui, ja ho he explicat en una petita digressió a un post d’aquest mateix bloc intitulat Ecos d’actualitat.

No voldria amagar que el motor que m’ha dut a ruminar sobre aquesta qüestió han estat els hereus d’en Max Cahner, de Ricard Bofill o d'un més desconegut Xavier Valls i Sobirà. Potser ha estat descobrir aquests casos tan dispars i alhora flagrants d’un matar el pare, prou sòrdids i esbiaixats -àdhuc tràgics, diria jo- que m’han fet demanar-me com són possibles aitals cacaus mentals. Són tres relats prou diferents prò representatius per voler alertar a tots els que van després de mi del que no ha de ser matar el pare. Per matar el pare, primer de tot, s’ha d’haver volgut posar-hi una distància per valorar-lo el màxim possible des de fora de la filiació. Una condició necessària serà l’edat, raó per la qual no tindria sentit trencar amb ell abans d’hora si no és que de debò era un desgraciat. Tenim, doncs, que allò que interessa és conèixer al màxim el nostre progenitor car matar el pare serà superar les seves pors, lluitar per tenir unes manies o fòbies diferents a les quals ell s’ha passat la vida fent-hi front de manera visceral. Sembla que no, però això sol ja és una contribució a la millora de l’espècie puix que les pors més fondes són ancestrals, no només pròpies de la persona que et precedeix. Molts hereus i marmessors han errat a l’hora de matar el pare; han cregut que es tracta d’ideologia sobretot. I és ben curiós perquè els únics que no canvien d’ideologia són els fills de franquistes, ves que és mala sort! Tota la resta desafia el llegat del seu antecessor enarborant banderes de l’altre color o coquetejant amb l’invasor, que ja són ganes de ser traïdor i no simplement tocar els collons. Parafrasejant Bertrand Russell: “En bona manera les dificultats per les quals travessa Catalunya, es deuen al fet que els feixistes estan completament segurs, i els catalans plens de dubtes”. En funció de l’acollida d’aquesta dissertació, en faré una segona part, o no.

Refinament abans de res

 De vegades en escriure confonem autenticitat amb transparència. En el nostre afany per engargullar el missatge ben fondo dins les entranyes de tot lector amb ganes de perdre el temps amb els nostres planys, ens pensem que serem més convincents deixant anar pel broc gros la nostra bilis llefiscosa i pudent. Pel fet d’haver per fi vençut la por a exposar el nostre punt de vista a tothom, apostem a l’allau aclaparador que ho sepulta tot. Adesiara emperò, cal recordar-nos a nosaltres mateixos i als qui ens llegeixen -i a voltes també escriuen- que això tot sol no és literatura. Gràcies a Déu el nostre art serà sempre depuració, refinament, levitació i sublimació de tot pensar o parlar, car inclús el xerrar de vermut transcrit al paper haurà estat subtilment tractat per poder semblar un parlar de bar. Per aquest motiu la bona literatura requereix paciència, un espai i un temps on esculpir el fruit d’allò que ja hi era, a dins. Ara recordo la ridiculesa habitual de proposar als escriptors d’improvisar uns quants mots lligats ben impostats en viu i en directe a mode de pallasso de circ de l’entreteniment per a imbècils. Em sembla que Josep Pla ja parlà d’eixa fotesa i de com li tocava el voraviu. Així mateix, vaig veure no fa gaire un vídeo de l’antic programa de TV3, Tres senyores i un senyor, amb Nèstor Luján en què aquelles toies li feren improvisar quelcom i l’escriptor de sotabarba pantagruèlic no es va poder estar, com no, de menjar l’ham per acabar fent un paper ben galdós.

Quan dic refinament no vull dir prescindir de llenguatge col·loquial o fins barroer, simplement deixar clar que tot escrit, en qualsevol registre, si vol ser literari, haurà de ser esporgat i refinat. Considero convenient incidir en aquest aspecte perquè en moments de país com aquests en què tenim motius ben justificats per disparar a tort i a dret contra tot i tothom, que gairebé sempre encertarem, hem de ser molt curosos de no embafar el lector, que ens concedeix el seu temps, amb un horror omniscient tal que el faci abandonar tota possibilitat de reflexió i s’estimi més canviar de canal. Ja no es tracta tampoc d’anar amb cura per no fer perdre l’esperança. Que cadascú concebi això de l’esperança a la seva manera, com la masturbació, tan personal i planera. Es tracta de dosificar la ferida que com a autors podem rajar d’una manera efectista i alhora efectiva. Tan important és sobre què escrivim com que de tot allò que en resulti acabi amarant i fent forat. El risc de mostrar-nos massa emprenyats i no sedassar és que el públic no arribi al final.

Els reservoris d’ira i el grau d’indignació són massa particulars cal Cadascú; l’escriptor ha de confeccionar una mena de prêt-à-porter si no vol acabar isolat. El lector d’opinió avesat demana implícitament concreció, garbell d’objectius i fixació d’idees per anar-se’n al llit i incubar allò llegit. Voler reproduir fil per randa el bombardeig de greuges, planys i escarafalls com feien els nostres vells aixecant lo garrot al pedrís no és literatura, és filibusterisme de mal perdedor, és imitador de baixa estofa de basar xinès. I us ho diu qui ha practicat aquest estil en algun cop en aquest mateix bloc, tanmateix forma part del procés d’aprenentatge i, una mica en el sentit d’excusatio que Joan Fuster en algun dels seus advertiments parlava d’algunes de les seves reflexions menys reeixides, Déu me’n guard d’un ja està fet; no corregiré ni retiraré les meves entrades més irritades i puerils, car per allà que cal passar per després collir-ne qualitat.

Companys de l’articulisme nostrat, si ens dediquem a obrir els ulls al proïsme, millor que la visceralitat en bomba de raïm que sempre ens acaba esquitxant i torna enrere com un bumerang, l’administrem més aviat en la dosi adequada i, en tot cas, per entregues. Altrament no en farem art, farem el pena, com malauradament veig que alguns feu de tant en tant amb aquest escriure tronat per pescar més clics del bestiar, ja sigui en blocs personals o en diaris o revistes digitals.

Ecos d'actualitat

 D’un temps ençà he vetllat per reduir en nombre, de manera progressiva però impietosa, els canals d’entrada d’informació. Ho faig per poder respirar i protegir el meu jo, la meva acció de l’allau de desinformació general que patim sense aturador. És per aquest motiu que l’actualitat oficial no la rebo més que a grans trets, de retop, en forma d’eco de les impressions que generen a la gent del meu món suprem, és a dir, segons Pere Roca, la suma de l’entorn terrenal i l’entorn virtual, ambdós esdevinguts ja reals en grau d’igualtat, a mon desgrat. El filtre que he acabat generant és plenament satisfaent. Les foteses i les pèrdues de temps han desaparegut de manera implacable, així com l’antic imaginari castellà o espanyol, mai innocu, el qual si bado sempre amenaça amb retornar del tot al capdavant, tal com cantava Gardel amb el cèlebre tango d’aquell passat que tornava a enfrontar-se amb la seva vida. Això del passat és una lluita contínua, solitària, hostil, agra, seca, sorda; no hi ha dia que no perdi uns quants minuts activant les vagonetes macròfagues de la sèrie de dibuixos animats La Vida És Així per fer-hi net. És evident que qui més hagi canviat durant el seu parcours vital, més temps haurà de dedicar a oposar-hi resistència. No hi ha miracles, se’n diu pagar-ne el preu, un preu proporcional com més t’allunyes del teu jo de naixement. És per això que l’home fet a si mateix té tanmateix uns límits clars, car si el límit elàstic de l’espècie humana és constant, el punt d’origen de cadascú en la deformació importa i determina on podràs arribar abans d’atènyer l’estat límit de servei i estat límit últim, això és just abans de trencar-te. Aquesta reflexió la guardeu per a tot aquell existencialista que us digui que hom pot arribar fins on es proposi. Ximpleries, les justes, que això us ho certifica un servidor que no para d’abusar del concepte de terra cremada darrera seu. Si durant aquest etern exercici -car em durarà tota la vida- no s’ha apoderat de mi la follia és perquè crec en Déu o a l’inrevés, hi crec en veure que malgrat les apostes a tot o res encara arribo a copsar la diferència entre jo i un boig sense ser Dalí. Digressió feta, revenons à nous moutons.

Quant a aquest eco d’actualitat rebut de manera esbiaixada, esparsa i inconnexa em ve de gust constatar que malgrat tot, no em perdo res. Un exemple és això d’Ucraïna. Evidentment em sap greu la situació per tota aquella gent però és un fet que no perdo res per no voler interessar-m’hi. Un dia llegeixo que hi ha soldats russos a la frontera, l’endemà, que es retiren; un dia que l’atac rus és imminent, un altre que potser no és cert; un dia que els americans seran aliats, un altre que potser juguen a emmerdar; un dia que els russos ja hi han entrat, un altre que, malgrat tot, estan desesperats. I és que potser en aquest cas el més important seria tan sols sentir campanes sense voler anar més enllà. Cal sentir-ne el repic perquè d’Ucraïna ens cal aprendre; com diu la gent que en sap, es tracta d’un territori en disputa, com el nostre que, malgrat no ho sembli, sempre té paperetes per tornar a entrar en erupció. En tot cas, reitero, no val la pena seguir fil per randa uns esdeveniments que a més, ens arriben condimentats i salpebrats d’una manera aital que perden el gust original.

Dic Ucraïna per mostrar expressament un esdeveniment digne de ser esmentat. El joc parlamentari dels nostres polítics en els diversos hemicicles romans, segrestat per les elits econòmiques, en canvi, no mereix ni un segon del meu terrat. I així podríem continuar ad infinitum. Són moments en què cal ser egoista sense recança, que precisament hom ha emprat això de l’empatia cap al proïsme per bombardejar-nos tant com han volgut per a fer-nos oblidar de nosaltres mateixos, de saber qui som. La solidaritat o la caritat, com el sexe i l’amor, s’han de practicar amb sordina i en la intimitat; no cal piular i escriure des de la frontera d’Ucraïna o què sé jo, Berlín, perquè tothom et feliciti. Bona nit.

Com enfrontar-se a una novel·la

 Aquest matí reprenc la novel·la que tinc a mig fer. L’eterna promesa. El fetus fastigós aquest que en deia en Foster Wallace. Allò que dius que tens entre mans quan no saps que dir i tan sols ho etzibes perquè tothom et deixi en pau. Us diré el que cal fer per enfrontar-se al monstre. En primer lloc, no deixar que res et destorbi i et pertorbi en aquest quefer. Això vol dir tenir totes les necessitats peremptòries cobertes i satisfetes. Per aquest mateix motiu, un cop inserida una primera frase al bell mig d’un passatge que tenia entravessat i gens ben resolt, vaig al lavabo animat de constatar que avui em trobo en perfectes condicions per continuar. Un cop allà m’adono que està a punt d’acabar-se el paper de vàter. Per ara en tinc, però un cop en faci servir el darrer bocí ja està, n’hauré d’anar a comprar. Un cop eixugat i en perfecta netedat, faig una petita llista de la compra que, després d’una revisió tot aprofitant que encara m’he de mudar per sortir al carrer, veig que ha acabat fent-se més llarga. Em sento malament, sé que no n’hi ha per tant, que si m’he de tornar a rentar el cul, bé que ho podria fer amb paper de cuina, que no és de vidre però poc se’n falta. Esgarrifat d’imaginar-me el paner més vermell que el del meu nadó em dic que més val que atengui aquestes prioritats.

Ja he tornat de comprar i ara disposo de paper higiènic per aturar un tren. Em dic que, ja que hi som, millor treure’ls del plàstic i col·locar-lo dins el moble a tocar de la tassa per tenir-los a l’abast. Obro el moble i allò és un desori monumental. Intento fer una endreça de circumstàncies però l’espai aconseguit és del tot irrisori. De debò que si no m’hi poso no podré més que ficar-hi dos rotllos. Això no pot ser; traguem-ho tot fora i llencem el que no cal que no hi ha més merda a la llar que al calaix de potingues del bany. Un cop buit el dit calaix i omplert el cubell de la brossa, s’hi imposa un cop de drap. Però, ai las, l’esprai de neteja no l’havia tingut jo en compte a la llista de fa una estona. No ho puc deixar així, és una autèntica marranada que em pot costar una bona esbroncada.

No puc amb aquest nou contratemps i la suor em regalima pel front. Miro de seure al sofà un moment i demanar-me què dimonis estic fent, que on hauria de ser és a l’escriptori resolent el maleït capítol que va començar bé i se’m va complicar tot solet. Així doncs, deixo tots els pots i andròmines a terra, de tal manera que no puc tornar a entrar a l’excusat sense ensopegar però m’és igual. L’escriptura, la literatura s’ho val tot i així s’ha d’actuar.

Torno a asserenar-me després de dues pinzellades, penso que prou dignes de l’ofici, i em dic que he de maldar per perllongar aquest estat de gràcia, quan truquen a baix. Hòstia santa, el del gas, que no havia facilitat la lectura anticipada i que bla-bla, que hi vol pujar, càsum dena i més enllà! 

 

-Sí, home, passi, passi. El comptador és a l’eixida. 

-¿Cómo dice?

-Au, vingui, vingui amb mi...

-Vamos a ver. Doce mil, na, na, na, sesenta y nueve. Muy bien. Gracias, perdone, ¿puedo ir al lavabo?

-Oi tant...Òndia, no! Vull dir, sí, però...hòstia puta, collons, per què a mi tot això?

-Déjelo, oiga, que puedo ir al bar. No se moleste.

-Ah, sí? Perfecte, doncs. Gràcies, adiósss!

 

Uf, per fi! Va, continuem...però ara el dimoniet: -no et sembla una mica patètic això que acabes de fer, pallús? Si ni amb el del gas te’n pots sortir, Bardagí, qui et llegirà a tu?-. De nou, més suor, ara ja per tot el cos. Però no era jo qui havia de mostrar-me assertiu, segur, convincent i resolutiu després d’haver fet tabula rasa amb tots els meus antics motius i haver adoptat aquest posat disruptiu? Quina farsa tot plegat, començant per mi mateix. Si no fos perquè moriries afamat no et faries ni un ou ferrat. No serveixes ni per endreçar l’excusat ni per bregar-te amb el del gas; què hi foto jo, davant l’abisme de la pàgina en blanc de la novel·la, gènere per excel·lència a la Catalunya guerxa actual si el que vols és que et facin un xic de cas?