Éssers gasosos

 L’interviu a n’Albert Roig a Vilaweb m’ha fet reviscolar el sentiment i la convicció -que sempre guardo latent- que la vida s’ha de viure. I que viure vol dir arriscar. No, d’acord, no arriscar a tothora que llavors perds el nord i la dignitat però sí que cal ranejar precipicis de tant en tant; deixar estar les planures, que s’entrelluquen humides però esdevenen eixorques com les dels castellans. I a la piulada que vaig fer arran de llegir l’entrevista al poeta català -el qual servidor encara no coneixia- vaig fer esment de l’autenticitat que traspuava. L’autenticitat de qui vol viure de debò. Això es nota en com parles, com dius les coses. No, no vol dir semblar un baliga-balaga o un xarlatà com n’Amela. No té a veure amb els gestos o escarafalls mentre xerres, ans de la intensitat o solidesa que emanen les teves sentències quan les perboques. És la intensitat de la Veritat. T’ha vingut donada de bona hora o ha estat més aviat treballada amb sang, suor i llàgrimes però el cas és que és allà, si hom la vol olorar i degustar. D’això es tracta, en acabat. Al capdavall, els qui heu viscut la vida com cal, n’heu de parlar perquè l’objectiu és que aital sentiment i tarannà s’encomani a la resta del ramat per tots els mitjans, a fi que puguem treure alguns exemplars més de la mediocritat. Qui ha viscut de debò no li cal emprar el to faceciós o la conya estrafeta, més pesada que un plom. Qui ha viscut de debò fins et pot arribar a caure fatal però no podràs deixar de reconèixer que ha vingut a aquest món amb algunes, certes, raons.

Darrerament hom diu sovint i Sant Tornem-hi: no som iguals. Tenim diferents dons, habilitats, demble, esma i no tothom podrà aconseguir el que vol si abans ha errat el seu camí. Som com les begudes, fredes o calentes, suaus o fortes, amb gas o sense. Quant a la gasificació, sapigueu que és un factor primordial a tenir en compte a l’hora d’afrontar el pas terrenal. En qualsevol moment aquells qui tenim prou gas, quan s’obri la llauna i canviï la pressió exterior, podem arribar a fotre un merder de ca l’ample, esquitxar tot Déu al voltant i que, a més, no se’ns pugui aprofitar. Ens convé saber quin percentatge de gas, de seodós ens han injectat abans de sortir de l’ou. Veritat com un cabàs allò que deien els nostres vells, que al jovent li cal esbravar-se perquè, malgrat haver dit que no som iguals, tothom té d’inici, ni que sigui un xic, de gas residual. Cadascun de nosaltres, en algun moment o altre haurà hagut d’enfrontar-se a aquesta circumstància i obrar en conseqüència. Altrament, el més normal és que en edat adulta tardana o principi d’una més provecta ens saltin els ploms i no saber què ens passa. És per això que jo convido a tothom a esbravar-se, alerta, no sense objecte ni solta ni volta; tenir clar que és quelcom a fer periòdicament i per etapes. Sempre, sempre, adesiara, qualcú o quelcom aliè a nosaltres voldrà gosar destapar-nos de nou la llauna. Si fa molt temps des de la darrera vegada que us ho van fer, ja podeu estar segurs que el diferencial de pressió extern-intern serà prou gros perquè patiu una bona sacsejada, espero que no un espetec. Els espetecs, pot ser que per a alguns siguin inevitables – us varen injectar molt de seodós, què hi farem- però hauríem de regular-los amb alguna vàlvula de seguretat així com minimitzar-ne la freqüència, car no són recomanables en gran nombre; poden acabar amb el vostre sistema nerviós central i fractal i alhora amb la paciència de qui us envolta i aixopluga amb abnegació i sentiment de fatalitat. 

Però trobo important que els pares tinguem ben clar que els nostres plançons no són discos d’ordinador, CD-ROM o llapis USB als quals se’ls hi pot enregistrar qualsevol cosa, que fil per randa ja les reproduiran. Tinguem ben present, doncs, el gas dins llur; el percentatge és, dic, el factor fonamental per comprendre com sortiran també l’hereu, pubilla o marmessors i, d’aquesta manera, minimitzar el ridícul que tanmateix fem i farem a la vida com a progenitors.

Aristòcrates nostrats

 Sabreu qui són perquè ja s’encarreguen ells d’exhibir-se per demostrar la seva intel·ligència i lucidesa fora norma. Alguns han de menester incloure al perfil social un barret de copa o qualsevol complement de dandi que denoti distinció i autosuficiència. N’hi ha que fins mostren rebequeria quan consideren que no se’ls fa prou cas. I és que és un fet que aquests individus són pensadors, analistes o simples generadors d’opinió autònoms i catalans, que no autonòmics, que quedi clar. Més o menys acadèmics, alguns s’hauran guanyat la posició a pols i van cosir en el seu temps un CV que de ben segur tira enrere; d’altres són els tradicionals hereus que s’ho peten tot, aquí o a l’estranger, mentre se’n vanten sense recança. Són els nostres aristòcrates, catalans amb fortuna, sobretot i condició necessària, fortuna mental. Quan entren en ressonància patriòtica és un plaer veure’ls enraonar amb les seves piulades punyents, enginyoses i clarividents. Perquè no oblidem que, en aquest sentit, Twitter ha estat i és una plataforma ideal per pal·liar la set de reconeixement de tota aquest petit col·lectiu prou ben reconegut en raó del seu virtual atractiu; poca broma car alguns d’ells restarien altrament en l’ostracisme de la seva habitació, amb la mare oferint-los àpats per una finestreta mitjançant una safateta. Al capdavall i malgrat tot, de misèries personals, ningú no se n’escapa, Déu me’n guard i allò que m’interessa més fer palès de tots ells és que parlem de matèria grisa d’alta combustió. Ni lignit, ni hulla: antracita de la bona, la seva puresa i lluentor abassega des del primer dia que te’ls creues. Ai las, emperò, som humans. La gent intel·ligent té el handicap que per a excusar-se sabran sempre justificar-se amb argumentacions d’allò més abstruses i envitricollades. Quan entren en curtcircuit ja els pots deixar una estona o per un temps ben arraconats, que res de bo no en trauràs.

Aquesta és la misèria que jo vinc aquí avui a palesar i m’agradaria que arribés a ells. D’emprenyats amb la situació a Catalunya, n’estem tots. Em sap greu però, que la vostra aportació a estones brillant quedi entelada pel vostre desig de mostrar-vos superiors. Ja ens adonem que esteu per sobre la terregada, de la plebs i fins d’alguns prou intel·ligents que, nogensmenys, mai no podran assolir el vostre nivell. Però allò important és que entengueu que ens adonem també que a estones feu pena. Us ho dic perquè així, com que us teniu en tan alta consideració i sou molt pagats de vosaltres mateixos, potser us fa vergonya a partir d’ara.

Allò que de vosaltres un servidor espera és disciplina militar, sentit d’allò que vol dir tirar endavant, tirar del carro, si és ben ver que tant us estimeu el Principat. Si, per contra, això vostre no és més que façana, sereu per mi al mateix nivell que els nostres polítics traïdors que tant critiquem i, per consegüent, deixareu d’interessar-me i amb aquest escrit espero que siguin més els que s’adonin d’una vegada qui lluita de debò i qui només vol aprofitar-se’n. 

Llibertat, és clar, però de Catalunya no us en podreu pas alliberar malgrat la fel que gasteu a voltes. Més de 1000 anys no són pas propietat només d’aquells que des de fa ja uns panys us fan venir basques. Si teniu cert do o una capacitat atorgada des de Dalt, feu-lo servir com cal i els cops barroers, el Yang o la mala lluna la deixeu, si us plau, per al món terrenal, a la vostra cambra humida o fosca, per després tornar a sortir nets i polits a la palestra i fer-nos sentir orgullosos als catalans. Anònims o no, no em reca reconèixer que sou importants, malgrat això us faci estarrufar de tal manera que potser durant una setmana no se us podrà aguantar. És igual. Volem l’antracita, l’urani, els 98 octans, volem el combustible més pur al servei del país. Que lluiteu contra la vostra misantropia i que, no cal fer-nos amics, anem teixint alguna cosa de profit per quan estirem fort, saber-nos a prop.

Espero de debò que això ho difongueu de tal manera que arribi al més ressentit d’aquests, per ara, personatges; m’agradarà poder dir un bon dia persones, catalans. Moltes gràcies per endavant.