Que torni el foc!

De fa un temps que m’estic adonant què vol dir en realitat l’harmonia dels quatre elements. D’ençà que no en gaudim, justament. D’ençà que observo de quina manera, amb el pretext de vetllar per la nostra salut i seguretat, col·lectiva o individual, ens han allunyat de l’element que pitjor premsa té en aquest nostre nou món esterilitzat: el foc. Em poso a escriure sobre el foc després d’un acte tan prosaic com cremar les puntes dels llaços a les espardenyes vallenques. Vaig oblidar de fer-ho quan me les vaig comprar i a pleret aquestes tires havien esdevingut manyocs indomables i esfilagarsats. N’estava fins els nassos, dels fils escabellats i de la meva mandra, quan he mirat de cercar un encenedor per cloure d’una vegada per totes aital nosa però no l’he trobat. No l’he trobat perquè, almenys a la ciutat, sembla que el foc ja no ens cal. Encontinent, he hagut de combregar amb una pujada d’enrabiada, no per la reacció pueril de no poder calar foc als fils immediatament ans per no haver sabut veure com amb aquests petits canvis d’hàbits ens volen fragmentar, desdibuixar i aigualir el propi ésser. No cal justificar què representa el foc per a tots i cadascun de nosaltres. En tot cas, ha estat trobar finalment uns mistos entaforats en el fons d’un calaix i començar a sentir l’olor de tela socarrimada per a obrir-me de bat a bat l’esperit animal i nodrir-me amb unes calories aromàtiques per via nasal. Dos minuts pelats de dedicació per tots quatre llacets, dos minutets on me l’ha rebufat si tinc o no detectors de fums al pis, si calaré foc al terra de fusta emboetada o si compte, que la canalla no em vegi fotent flamarada. 

Tot d’una entenc per què no em faria res, per exemple, començar a fumar per plaer i assaborir el gust del bon tabac que algun cop he experimentat escadusserament i que no m’esqueia socialment simplement per qüestions d’edat. Al capdavall, qui està lliure del risc d’addiccions? El món en va ple i bé que veig, per exemple, els meus paisans seguir atents i fil per randa les consignes dels mitjans de comunicació i les plataformes digitals sense demanar-se res en particular; tot li està bé, al ramat. Així doncs, consirós, emboirat per aquest pensament, amb aquesta fumera que desprèn la tela, he recordat les estufes i els termos de gas amb aquella flama blava i punteta groga a dalt amb què podies romandre embadalit una bona estona, com davant un rellotge de sorra, on deixaves volar la teva imaginació i ser tu mateix en aquell instant i en aquell indret, ben arraulidet. També he recordat la tampoc tan llunyana en el temps cuina de fogons o l’acte quotidià d’encendre un llumí, el qual hauré de pensar fer practicar als qui vénen després de mi sense necessitat d’haver d’esperar l’excusa d’unes Falles o un Sant Joan, ves no acabin ben tarats amb l’aplicació del televisor que els fa de llar de foc virtual.

Per no voler els possibles perills a prop i a davant estem obviant què vol dir passar ben dret i amb el cap ben alt per aquest tram terrenal. Espero que no ens torni a passar, que quan tornem a veure fogueres i barricades de contenidors cremats en una manifestació, puguem enfrontar-nos ja i per sempre, al nostre concepte estrafet de civilització -reduït a la comoditat i el no voler patir ensurts- i saber diferenciar allò que és o no realment important.

Acabo rellegint la meva primera línia sobre els quatre elements i rumio com a les ciutats, l’element terra ens queda amagat sota aquell altre ja pavimentat. Pel que fa a l’aire, per contra, no ens posarem ara llepafils i postmoderns, que bé que alguns recordem com n’ha estat encara de pitjor amb els cotxes tan sols unes dècades abans. L’aigua, al seu torn, entre els múltiples recàrrecs aplicats i contractes franquistes de manteniment de comptadors, a més de la seva presumible propera cotització en borsa com a simple bé de consum, tot plegat put a vergonya elevada a l’exponent major. Això em convida a concloure que si mai, com a éssers humans, en algun moment del nostre viatge, ens sentim perduts o desorientats, la vida urbana, la ciutat potser no és el lloc adequat on redreçar el rumb i trobar el camí per tornar-se a connectar.