Bossanara de Rio

Tot voltant el Pa de Sucre,

amb sa cinglera escarpada.

La favela, apartada.

Hui, romàntica vesprada.

Compromís comprat amb or,

com ses anques, sa mirada.

Ell, de roba tota blanca,

pantaló cintura alta, 

samarreta ajustada,

la jaqueta en lli suada.

Penjoll amb la creu daurada.

Cadillac sense capota,

i linda blanca garota. 

Corrupció estil vuitanta.

Gràcil espetec de dits. 

Porti’ns un bon vi de Tampa.

Música lleugera, dins!

Guitarra llampant solista

amb un tapping efectista.

Producció immaculada, 

ampul·losa i detallista.

Reservat a l’interior,

rai, amb reais al pantaló

de campana encorbada.

Posta de sol corcovada, 

espelma, llança-t’hi ara!

Nit sencera a Ipanema,

o Leblon millor encara. 

Pont aeri a Sant Paulus.

Lluna de mel a París, 

final chic a Nova York, 

com vôce perto de mim.

Mansió oasi tancat,

garantint  seguretat,

sortides, vidre tintat,

Copa o Barra o Centro.  

Rio ferit i esguerrat.

Le moment venu

Le temps passe. Depuis quelque temps, t’attends un appel, quelque chose, quelque signe, quelque truc, quoi ! Mais, au moins, le temps passe. Ta seule mission, faites-la bien, s’il te plaît, c’est la seule chose à faire: on n’a qu’à rester vivant jusqu’au moment venu. Pas grand-chose, n’est-ce pas ? Si ce n’est que ça, c’est bien. Bon, disons que ce serait bien quand-même de savoir quand est-ce qu’il arrive, ledit moment venu, surtout en sachant qu’on l’attend depuis quelque temps… Pourtant, on ne connait rien de lui. Punaise ! C’est drôle pendant que j’y pense, mais c’est ainsi !  Yesssss, on a pas mal lu ces histoires qui racontent qu’il ne faut pas s’entêter à une chose et qu’il faut juste…laisser le temps passer…voilà ! Et donc, si j’analyse convenablement tout ce que je viens de dire et, en faisant cela, je contribue à que le temps passe donc, on pourrait bien affirmer qu’il s’agit de laisser le temps passer et juste ainsi attendre le moment venu sans trop y penser. D’accord. Mais alors, comment-je suis sûr de rester vivant le moment venu, si je ne sais pas quand est-ce qu’il aura lieu vraiment, ce moment venu, et au même temps ainsi aussi –vous voyez, le temps passe, effectivement- en vous avouant que c’est le fait d’y penser tout le temps qui me rend vivant le moment présent. Parce que une chose est sûre, pour rester vivant le moment venu, il faudra au minimum de l’être également au présent, et voilà que je n’en suis pas trop sûr en ce moment ! En fait, je peux vous dire à peine un truc comme « j’écris donc je suis ». C’est la seule certitude que je peux embrasser actuellement et celle qui me rend vivant, comme j’imagine qu’on me demande exactement, afin d’atteindre mon but lequel, comme vous bien savez, s’appelle «moment venu ». Si j’analyse encore une fois ce que je viens de dire, et donc faire le temps passer un peu plus encore et ainsi bon élève, pas de souci -faut rester calme et tranquille, donc de facto stricto sensu ma mission toute seule se poursuit- on pourrait bien comprendre que c’est le fait d’écrire qui va me faire maintenir vivant et pas autre chose, car si j’arrête, si je cesse mon écriture, c’est sûr que, en appliquant la logique de cette tautologie, j’écris ergo je suis, je finirai par voir l’abîme en face de moi juste ensuite après avoir enlevé les doigts de mon clavier, car jadis oui, c’était plus romantique. En effet, on écrivait à la plume sur papier, puis après à la machine à écrire, en faisant un bruit horrible, à l’avis de pas mal du monde, mais au même temps un bruit devenu érotique pour les plus passionnés et impliqués, pour enfin être considéré un charmant souvenir en l’actualité pour ceux et celles déjà âgées. Excusez-moi, désolé. Peu importe. Au plume stylo, à la machine ou maintenant au clavier, on voit bien que c’est le fait d’écrire qui m’éloigne de l’abîme qui, on a tous bien compris, ne serait pas autre que mourir avant notre moment venu chéri et donc, je ne sais pas qu’est-ce que j’ai fait, moi, et pourquoi moi et pas un autre, moi et pas un autre machin qui doit rester collé au clavier pour ainsi que le temps passe, rester vivant pour que le moment venu arrive alors qu’on n’est pas sûr que ce moment arrive jamais car, comme on l’a déjà indiqué et encore une fois pour laisser le temps passer, il suffit de désirer la lune pour qu’elle se cache alors que si c’est le cas, que toi vivant, tu t’aperçois que la lune, en la désirant, se cache, tu n’es plus vivant même si on te dit autour de toi que tu l’es bien vraiment et que la lune est là. Non, dans ce cas-là, tu deviens mort en vie, et la lune à son tour a décidé de se cacher pour ne plus sortir, telle est la peur qu’elle a pris, autant l’invoquer. Eurêka! Et si, après tout, le moment venu fût donc la fin, la mort, le trépas? À quoi ça sert alors de l’attendre comme un con, en sachant que bien sûr on sera vivant juste avant ! Pour quelle raison alors faut-il appeler mission au simple fait  d’être là, ici, tous les jours, en face de vous avec ma souris? Sûrement, vous pensez que, arrivés à ce stade, je suis en train de tourner à rond pour à tout prix rester collé à mon clavier de bord, mais je vous jure que non -ici non, chez bleu-blanc-rouge je vous promets plutôt, ça passe mieux, pardon- que la seule chose que je souhaite enfin est de ressentir toujours la lune cachée, de ne la voir plus jamais, juste pour mieux l’imaginer indéfiniment dans ma pensée, le doigts collés au clavier et…le moment venu, vous savez ? Le moment venu, je m’en fous!

Principles, values & own criteria (A tribute to John Cage)

.

El pedrolo en el camino

En la alborada de mi singladura concienzuda y testaruda en la escritura me he topado con un pedrolo en mi camino. ¡Un pedrolo de la hostia! De verdad que me ha hecho daño, pues no creo equivocarme si digo que le he pegado con toda la puntera sin cuenta darme. De manera que si te dicen que caí, es verdad,  puesto que aquí me ves, de baja con el dedo gordo enyesado, por el pedrolo este que me he encontrado, viniendo de Monegros hacia Barcelona por esta brumosa plana, del campo ilerdense de la región catalana. Pues bien, parece que no soy el único que se había caído de bruces con el pedrolo de las narices, sin nada poder hacer, pues pronto habría de saber yo también, que me iba a tener que joder. Enyesado mi pie entero, porque un dedo gordo roto equivale a vendaje de aquí te espero, voy ya con mis muletas por Barcelona, la capital del territorio del dicho pedrolo, para pedir que hagan algo y lo quiten de allí en medio, antes que venga otro y se haga polvo. Gracias a uno de esos taxis amarillos y negros, he empezando dando tumbos por la ciudad, un poco así como el alienígena que buscaba a Gurb, desorientado pero decidido a cumplir mi objetivo de marras. ¡Qué bonito es Barcelona, en invierno y en verano! Venir a Barcelona en castellano me hace recordar la lectura en mi juventud de aquellas últimas tardes con Teresa, cuando el Pijoaparte buscaba seducir un amor catalán de ocho apellidos y muchas más pesetas. Yo ahora sólo quisiera que la búsqueda del sitio donde tengo que ir a reclamar me lleve algo menos de tiempo que la búsqueda del Watusi. Me permito preguntar al taxista -mirándole de soslayo- si lee, cuando acto seguido y sin interrupción le comento reunidos todos estos, mis pensamientos, a lo cual me responde al instante y con delicioso acento catalán: 

-Por supuesto que leo, señor, muchísimo, y veo además que no tiene usted mal gusto. Ahora, le diré una cosa y por favor, no se la tome a mal. A mí lo que me gusta es leer en mi lengua materna, o sea en catalán, ¡que es lo que se ha hablado aquí toda la vida,  guste menos o guste más!-. 

¡Caramba ! -pienso para mí. Esto me pasa por preguntar al taxista. Mejor me callo y seguimos. Tras este intercambio y dos direcciones infructuosas, terminamos por acabar en la Demarcación de Carreteras del Estado, puesto que parece ser que la vía donde encontré el susodicho guijarro, pertenece al estado y no a la región donde me lo he encontrado. He entrado en el edificio público situado en la calle de la Marquesa, número 12, no sin antes estar a punto de caer en la zanja de las obras efectuadas por la compañía de aguas municipal, situada justo delante de la entrada, que he podido sortear gracias a un trozo rectangular de metal, similar al de una nave espacial, colocada en posición horizontal. Una vez adentro, me ha atendido en el mostrador de información una señora muy amable, con acento también muy catalán, que me ha aclarado que por supuesto que sí que saben de qué Pedrolo se trata y que no lo pueden quitar de ahí, puesto que es de allí. -¿Pero, cómo dice usted? –le espeto. El hecho es que rápida y amablemente me ha extendido la dirección de una fundación que se llama “Manuel de Pedrolo” y me ha dicho que pregunte allí, o sea que vuelva cerca del lugar donde me golpeé, y que primero acuerde con ellos retirar el pedrolo, por lo menos a un lado, si es que resulta que ha molestado. Si hay que ir se va, que no es por no ir y no quitarlo, me comenta. En todo caso, yo les he hecho saber que hablaba de una gran piedra rodona, un obstáculo inadmisible en una ruta nacional española, no de una persona. Porque, o estoy un poco espeso esta mañana, que puede ser, puede ser, o es que me están hablando de una persona. La mujer otra vez que dale con el Pedrolo, ahora ya siempre con mayúscula. No, si me voy a tener que poner farruco...y yo cuando me pongo hecho un basilisco es que me nublo: 

-Oiga señora, a ver si me entiende, que yo de lo que vengo a quejarme es de una piedra en el camino, que no me ha hecho rodar y rodar, precisamente como destino. ¿No ve cómo llevo el pie?, y es que… ¡¡vamos a ver, que voy a poner una denuncia ahora mismo, joder!! ¡¡He venido con la mejor de las intenciones y es que no me quieren entender, me están aturdiendo!!-. 

Pese a mi exaltación y pronto, muy maleducados por cierto, no lo niego –lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir-, la señora ha mantenido la calma. Eso sí, al mismo tiempo, un grupúsculo de personas se ha ido alrededor de nosotros concentrando, para venir a ver qué está pasando. De entre el tumulto, ha aparecido sin embargo un tipo por allí, con cara de intelectual, de listillo, con maneras de timorato como si nunca hubiera roto un plato, pero yo siempre he pensado que como te despistes con estos un segundo, te la meten hasta dentro como Facundo. El señor se abre paso tranquilo, como si lo hiciera todos los días y viene derecho a darme un libro. Éste también, este señor ya les digo yo que sí que habla catalán, catalán, incluso acostado. Me dice : 

-“Tingui, l’he sentit demanar per ell i li regalo, és una nova edició d’un llibre cabdal en l’obra literària de Manuel de Pedrolo. Miri de llegir-lo ara, aprofitant que deu estar de baixa, li asseguro que no en tindrà cap queixa. I recobri’s aviat de la seva cama ranca”-. 

A ver, cómo les cuento yo ahora. No estoy acostumbrado a que me traten así con esa amabilidad, afabilidad, cordialidad y la verdad, de la manera que lo ha hecho para con un servidor, un desconocido hasta ahora mismo. El resto del tumulto ha ido escuchando con atención lo que decía el intelectual catalán, alguno con la cabeza incluso aseverando, para acabar todos uno a uno marchando. La verdad es que me ha llegado al alma el comportamiento de este señor, justo después de mi exabrupto, haciéndome sentir ahora tan mal que, ya solo en la calle, se me ha descontrolado el lagrimal. ¡Y es que no saben cuán hube echado yo en falta estos gestos de sabiduría, humanidad, humildad y templanza a lo Sancho Panza en la lontananza de mi territorio ancestral, vasto y orgulloso mas yermo, en el que ya nunca duermo! Seguidamente he solicitado al amable taxista que me estaba esperando, que me llevara de nuevo a la estación para leer el libro de don Pedrolo  a buen cobijo, mientras cogía el tren regional botijo, éste que te lleva a la Sagarra, pues acuérdense que ni con garra puedo embragar, acelerar o frenar, pues voy enyesado y de baja por impacto contra laja. El libro en cuestión es interesantísimo, oigan, fíjense en todo caso qué raro es, que voy ya por la mitad de él y no he llegado ni a Sabadel. La verdad, qué nivel, vivo sin vivir en mí con él, no sé que me está pasando leyendo el llibre aquest, ara que m’estic tot just endinsant a la serralada prelitoral, li estic trobant una fonètica, unes vocals, una sonoritat, quin vendaval! Una nasal i una palatal, una fricativa i una labiodental, una oclusiva i una bategant, una tímbrica, una prosòdia que quan arribi allà a la fundació, de ben segur m'hauré oblidat de la meva pròpia història. És més, aprofito que quasi m’acabo el llibre, no gens complicat en aquest tren atrotinat-cafetera que tot just ara ateny Cervera per, un cop arribi a la fundació, demanar-hi l’obra sencera. De Manuel de Pedrolo, us en vull  confessar allò que he trobat de rar i inesperat: una veritat.

No ens calen guerres

Toca el dos, 

culpable o testimoni. 

Omissió de socors. 

No ens calen guerres. 

La mare se li mor, ell,

romanent al despatx

enllestint el balanç.

No ens calen guerres.

Seient buit,

funció escolar.

Reunió important. 

No ens calen guerres. 

Dona parint,

home ferint.

No ens calen guerres. 

Mai no en fa,

de petons,

ni en rebrà.

No ens calen guerres. 

Avi o germà,

parent llunyà. 

No ens calen guerres. 

Auriculars i assegut.

L’ancià dempeus abatut.

No ens calen guerres.

La màscara,

l’escut.

No ens calen guerres.

La cursa de diumenge

Amb totes les ocupacions neoliberals que hem anat adquirint a base d’esforç i tossuderia per a forjar-nos una vida respectable, cada cop ens queda menys temps per a nosaltres mateixos i per tractar la gent que diem estimar com es mereix, tan veritat com que si esteu començant a llegir aquest post amb presses ja, és que esteu amb l’aigua al coll i us heu de posar de puntetes per aconseguir respirar. Així doncs, per contrarestar tots aquests efectes nocius de la vida actual nostrada, una de les coses que intento no perdre mai és l’hàbit de sortir i que em doni una mica l’aire fent esport, ni que sigui un cop per setmana. Penso que ajuda realment a millor portar les ocupacions consuetudinàries de merda durant la resta dels set dies. Evidentment, ara ja sense entrenament i regularitat en aquest quefer, em limito a fer bots i saltirons a un ritme mooooolt mesurat, no fos cas que haguem de demanar la baixa, i a això jo l’anomeno “sortir a córrer”. Aquest darrer diumenge, doncs,  he sortit pel bosc i anava jo distret amb els meus pensaments que darrerament vénen a ser les coses que us escric. La cursa transcorria d’allò més natural alliberant i desbloquejant nusos cognitius quan, de cop i volta, al meu davant enmig d’una cruïlla m’he trobat una noia i un noi amb peto groc. No sé si m’han dit quelcom, em sembla que sí però no els he sentit i he seguit tranquil·lament a la meva. Sí que recordo haver-me jo demanat, tot just després i de manera fugaç, què coi estaven fent els gilets jaunes avui diumenge al carrer, quan d’habitud és dissabte el dia en què s’estan manifestant darrerament aquí a França, des de fa mesos. Seguidament m’he anat trobant gentada en sentit contrari, corredors de tota mena i cada cop més nombrosos. M’agrada. Tot i voler evadir-me al bosc sempre trobo interessant mesclar-me amb el gènere humà, el meu. Estic fet de la mateixa pasta que ells i ho trobo espontani, no em sap greu mentre jo segueixi rumiant les meves dèries i no em destorbin. Tanmateix, trobo una mica estrany que jo saludi però que sigui l’única persona que ho faci cada cop, veig certament la gent amb la mirada alta fixada cap al davant, tots ben concentrats. Ara ja he arribat a una altra cruïlla i ara sí que acabo d’adonar-me del que passa. Ara hi ha tres persones amb armilla groga -aquesta cruïlla és més important. Veig, doncs, que es tracta d’una cursa. Jo me n’adono de fet quan ja he passat la intersecció en qüestió, moment en què un dels tres encarregats que vetllaven pel bon desenvolupament de la prova em crida: -Monsieur, c’est pas par là! c’est par ici! L’advertiment, mig constructiu, mig advertència, m’ha fet sentir una mica ridícul. Tan ridícul que, en comptes de seguir el seu amable consell, m’allunyo com de fet ja estava fent per no haver de donar explicacions de cap mena i continuo amb la meva cursa, la qual malauradament ara s’haurà de dir “cursa en sentit contrari” o “cursa a l’inrevés”. La veritat és que m’ha atabalat una mica aquest encontre i he quedat trasbalsat. No obstant, jo continuo, ara per un cantó de la via, ja sigui corriol, camí de terra, macadam o pavès de pedra, per tal de destorbar el personal el mínim possible; i és que la meva dèria en la qual estava capficat és tan profunda que vull continuar malgrat aquest contratemps. A més, es dóna el cas que jo aquesta ruta, sempre l’he feta així, en sentit antihorari – serà la força de Coriolis, la cèl·lula de Ferrel, o totes dues?- i ara, ves, me la volen fer-fer a l’inrevés, i ni que volgués. No em surt, us ho dic de debò, no podria tornar a casa, ni que fos acompanyat d'aquesta gernació amable i concentrada, pel mateix camí per on he vingut. Quina merda de ruta seria aquesta? Mireu, jo vaig fent per aquí pel costadet xino-xano i quan no hi vingui ningú, tiro pel centre perquè ni que vagi en sentit contrari, a mi m’agrada fer com tothom quan pot, que és anar pel centre, més segurs. I llavors al cap d’uns quants minuts així, anant i venint del centre cap als laterals, fent zigues-zagues a conveniència però fent el mec en acabat, albiro al fons una cruïlla principal amb una carretera que conec bé, i allà es troben la policia i una munió d’encarregats tallant la circulació i animant els participants. A alguns d’ells, els hi sobta la meva presència, doncs han girat el cap tots cap a la meva banda i ara m’estan mirant amb cara de pomes agres. Ho puc entendre perfectament, d’ençà que no participo en curses d’aquestes populars, ara cada poc que em dóna per sortir a prendre l’aire, em disfresso una mica com els Village People, sense gaire prestància, no com quan estava en forma i anava fi, que m'abillava en mode Kilian Jornet o Núria Picas. Així doncs, estic completament d’acord que dec generar una mica de desconfiança. Saludo i dic “bonjour” educadament perquè vegin que interacciono i que no porto una pipa o res per l’estil sota la samarreta tècnica, perquè malgrat anar disfressat de Village People bé que porto ni que sigui una samarreta tècnica, encongida i desgastada després de tantes rentades, tantes que ja no passa la prova de datació del carboni-14, fent alhora ben palesa la meva panxa a l’inrevés de la de tota aquesta gent, o sigui, ben cap enfora. Un dels policies ha rigut de manera franca en veure’m i m’ha tornat la salutació però en aquest precís moment una vella de l’organització vestida de groc m’etziba què cony estic fent, que si no m’he adonat que amb la meva direcció he fet confondre a dos atletes més que ara m’estaven seguint durant un petit lapse de quatre o cinc segons ja fora de l’itinerari de la cursa. En fi, la cosa no ha anat a més. Els dos atletes convenientment cridats a l’ordre han continuat pel camí correcte i jo també, perquè ara sí que, aprofitant la gran cruïlla en forma de rotonda, he pogut deixar l’itinerari invers d’aquesta cursa i em trobo fora de prova tot sol ja de tornada cap a casa, sense més maldecaps. He continuat pensant la resta del trajecte en la meva dèria, que continua essent profunda i no resolta, però m’ha fet gràcia també aquest moment passat a contracorrent i que ara en la baixada cap a casa, amb el sentiment de deure esportiu acomplert, comprovo que em trobo sencer. M'he adonat que, a part de dos o tres moments diguem-ne de certa tensió i confusió, no m’ha passat res de l’altre món. Us diré una cosa, el que m’ha quedat és el sentiment que potser ja no tinc res a fer en esdeveniments populars o altres congregacions. Em distreuen massa.

Ringo Starr

Rumiava si després d’haver dedicat un article a Paul, un altre a John i el darrer a George, havia de fer el mateix també amb Ringo, car els Beatles eren quatre, no només tres. Llavors comences a avaluar la influència objectiva de cada component i et poses extraordinari i ponderat -home d'Estat- i conclous que sobre Ringo no cal escriure perquè després dels Beatles ja no va fer res de l’altre món. Moment crític aquest on, gràcies a la nova afició de prendre’ns uns minuts per llegir, pensar i reflexionar que entre tots ens estem donant amb aquest bloc, te n’adones que estàs tornant a caure de quatre potes en els clixés que tant critico des del principi, i que m’estimo sempre compartir amb vosaltres. A veure per què no hem d’escriure unes línies sobre Ringo, com sí que ho hem fet amb els altres? Es dóna el cas que allò més gran que ha fet el nostre protagonista és haver estat membre dels Fab Four. Aquesta és la realitat, és veritat, la mateixa realitat que reconèixer que no es pot concebre el mític grup de Liverpool sense Ringo Starr. I tant que escriurem sobre en Ringo! Intentaré no fer-ho amb pietat o condescendència, com gairebé sempre ho fa tothom, doncs sembla com si hagués estat gratuïta la seva presència per tal de completar el quartet. En els darrers posts beatlemaníacs hem esmentat etiquetes que encasellaven de per vida els altres tres components, i evidentment Ringo no escapa a aquesta pesta. Ara mateix us les enumero. Ringo és segons el parer de molts analistes l’aneguet lleig del grup, el seu bufó, el bonàs, i a partir d’aquí tot es biaix i folklore respecte a la feina que va desenvolupar rere la bateria fins el 1970. I jo em pregunto quin problema hi ha d’encistellar el triple definitiu i després romandre tranquil. Potser li traspua una mica l’enveja, al personal. Ara em ve al cap Patrick Hernandez, quan en 1979 va treure al mercat Born to be alive. Al francès encara li plouen entre 800€ i 1500€ per dia en concepte de regalies, ara no em feu dir si lliures o no d’impostos... Alive and kicking que està el paio amb el seu bastó des d’aleshores! I jo que me n’alegro. Doncs, Ringo que faci el que vulgui, oi tant! Amb Ringo, després de la infància de malalties continuades d’una certa gravetat i altres coses més desagradables amb les que no cal esgrogueir aquest perfil aproximatiu i pedagògic, es compleix una teoria precisa de justícia divina que un servidor està formulant i desenvolupant en paral·lel a aquestes línies com bonament pot  i que no trigarà en explicar-vos en el seu degut moment, un cop faci un Patreon o quelcom semblant per trobar finançament –un croutxúnguink d’aquests- del que us tindré convenientment al corrent. Starr –seria bo d’anomenar-lo pel cognom artístic de tant en tant- havia de tenir quelcom amb les baquetes a la mà perquè arribats a un punt, el mànager va tenir clar de dir al grup quan tocaven a The Cavern que havien de canviar de bateria, i van acabar fitxant al nostre protagonista d’avui. Tindrà el seu mèrit si reconeixem que la bateria al rock a principis del 60 s’estava tot just descobrint a ella mateixa més enllà del 4x4 i del fort-feble-mig fort-feble i per tant, fora dels bateries bebop de jazz, aquell tal Ringo havia de tenir un cert grau d’iniciativa pròpia alhora de fer-se valer i a més fer-ho amb un grup que ja havia assolit certa atenció i expectació, no entrava de zero a qualsevol preu amb uns desconeguts. Aleshores de fet, es deia dins del gremi que el millor bateria de Liverpool era ell. Seguidament un altre aspecte a considerar en la seva feina és aquella que es veuen obligats a fer tots els bateries, la feina de cohesió. El bateria, darrere estant, és l’únic component del grup que veu en tot moment la resta de companys. És qui millor respira en quin moment es troba cadascú i qui millor compren el resultat del conjunt. Naturalment, en un bateria s’espera mà esquerra, bon humor –com diu l’etiqueta-, fluïdesa i doncs, un element necessari per allargar la vida d’un grup de rock, on els egos són habitualment la font de la seva vida però també de la seva mort, i aquí saber estirar el xiclet és essencial si el que vols és que al voltant teu es faci bona música durant el període més llarg possible. Phil Collins -per dir un nom conegut- esmenta Ringo com a una referència definitiva. Ringo ha estat una figura inclús pels bateries estúpids de mena que han gosat menysprear-lo senzillament perquè Starr és referència implícita per a tot intèrpret que ha vingut després. És un fet i és així. I la veritat és que si ens posem perepunyetes de debò amb el rol del bateria, de tots els elements sonors presents en un disc de rock -hi pot haver cançons més tranquil·les o atmosfèriques- qui no falta a la cita amb el seu instrument és Sir Richard Starkey MBE. Al capdavall, per molts experiments, arranjaments de corda o balades, si parlem de rock es perquè la bateria hi és gairebé sempre present. D’altra banda, Starr va ser la veu solista entre d’altres de With a Little Help from My Friends, Yellow Submarine o Octopus’s Garden. A més a més, aquesta darrera cançó és enterament seva i és de fet una bona cançó però sempre s’acostuma a esmentar en el sentit que sort que va fer quelcom més que tocar simplement la bateria. És un fet que allò que agrada molt als crítics de baixa estofa i a qui els gaudeixen llegint -massa, perquè no tenen critica pròpia- és perdonar les vides dels altres. No serem nosaltres qui hem de defensar la seva feina, que parla per ella mateixa, però sí denunciar tanta estupidesa escrita sobre aquest tema. Si ens atenem a la tècnica, la bateria de A day in the life, la primera part de la cançó, la de Lennon, -d’ençà que servidor la va escoltar per primer cop als deu anys d’edat- encara no sé què fa. M’explota el cap cada cop que m’hi poso. Ja ho he deixat estar, la veritat. Personalment, no estic capacitat a escriure en pentagrama el que sento i esbrinar si li fa síncopes a les síncopes, que llavors ja no sabria ni dir com es diuen. La secció rítmica de Paperback Writer és una pista d’enlairament d’aeroport. El ritme d’inici acompanyant la veu a Strawberry Fields Forever i al llarg de tot el tema són indestriables a la composició. En general, la bateria a la segona etapa dels Beatles -el disc blau pels cunyats- és aclaparadora. Una llàstima no disposar ja dels amplificadors d’antuvi amb la funció de balanç on podies escoltar la meitat de les pistes habituals per un sol altaveu i anar canviant de dreta a esquerra, i així millor poder copsar la contribució de cada instrument. Recordo haver-hi reproduït innombrables vegades el Sergent Pebrot d’aquesta manera amb les primeres mescles aberrants tècnicament que van sortir en estèreo, les quals per cert, han acabat esdevenint nogensmenys un record molt i molt entranyable. Un altre exemple de bon fer i molt contundent és l’home-orquestra bombo i plateret de carrusel a Being for the Benefit of Mr Kite! Ringo ja sabia allò que havia de fer, ningú no li havia de dir, encara que en la pràctica no fos tan romàntic i sí que li toquessin els dallonses més d’un cop. En fi, seria inacabable el mostrari d’exemples de la seva vàlua. L’element més interessant i que cal retenir d’en Ringo és que no va inventar res nou, però sí que va ser dels primers –amb Ginger Baker per exemple- en introduir elements del seu instrument a disposició del rock, i és clar, a partir d’aquell moment tots darrere i molt més fàcil. El seu únic solo de bateria, fet a contracor, a The End, d’uns quants segons, no és el primer del rock, però degut a la seva posició de bateria del millor grup de la història, agafa un ressò excepcional, obrint la veda i atorgant carta de validesa a la seva proliferació i desenvolupament lliure, per tal que John Bonham de Led Zeppelin faci el seu a Moby Dick  i Ian Paice de Deep Purple el mateix a The Mule, i cobrint volada, esdevenint solos d’autèntica referència per a l’instrumentista. De la mateixa manera, The Beatles no inventen el rock progressiu però a un moment donat abanderen la psicodèlia,  i donen el vistiplau implícit perquè aquesta impregni els esperits i així doncs els experiments embrionaris de tota mena puguin tirar endavant i cobrin grau d’oficialitat i centralisme en l’escena musical, nodrint branques formals que puguin acabar desenvolupant-se amb una certa acceptació i actitud acrítica. El creixement musical de Ringo i el creixement dels Beatles en aquest període van absolutament agafats de la mà i són indestriables, per la qual cosa si entenem les darreres paraules que acabo d’escriure, a un moment donat Ringo li deu als Beatles el mateix que els Beatles li deuen a Ringo. I no ho dic jo, ho diu el mateix Paul McCartney en una carta que li va adreçar mentre encara tocaven junts quan estaven fent tots plegats el cant del cigne com a grup: “You’re the greatest drummer in the world. Really”. Period. I jo hi afegeixo: Ringo, my pleasure!

George Harrison

Harrison. El tercer Beatle. El discret, el místic, l’espiritual, l’experimentador. L’amic d’en Paul. És clar, un altre cop les maleïdes etiquetes i ja encasellat per sempre. Tota aquesta merda és la que el propi George Harrison, oficialment guitarrista solista dels Fab Four, va arreplegar, la va ficar al cubell de la brossa i la va enviar a fer punyetes. Aleshores no es reciclava. Un cop trencat el grup més gran de la història de la música, va treure al mercat en pocs mesos el millor treball signat per un ex-Beatle, un triple àlbum ni més ni menys, perquè quan vols mostrar d’una vegada allò que tens a dins, te la rebufa la periodicitat, el format, si convé o no convé i el què diran. Harrison és un talent aconseguit a base de feina feixuga, allò que se’n diu picar pedra, en primer lloc per tal de superar la inseguretat i posar-s’hi sense embuts, i en segon lloc després d’una acumulació ingent d’hores d’activitat discreta i frenètica a l’ombra, amb tal obstinació que la Inspiració, només apareguda a espurnes fins aleshores, finalment li va agafar treballant. Harrison és objectivament un talent que arriba al Sol. De fet, és ell qui ens anunciarà, a partir d’un moment donat i per sempre, la sortida de l’astre rei després de la pluja. Déu n’hi do, haver arribat al Sol, com Déu n’hi do tanmateix  haver d’assistir impertèrrit a veure com els teus companys Lennon/McCartney són cridats pel següent sol i sistema solar de l’univers, Alfa del Centaure, a més de quatre anys llum. Nogensmenys, el membre més jove dels Beatles restarà com a exemple espatarrant de superació, de com es pot explotar feliçment i alliberar el teu talent després d’un període de negació d’aquest per part de la gent amb qui treballes. Gent que t’hauria de donar en principi més oportunitats de dir la teva. Podem imaginar aquesta lluita interna de Harrison per obrir-se pas davant dos monstres de la composició, que asseguraven l’èxit amb cada nova peça i haver de justificar-se per obrir la boca aixecant la mà tímidament. Harrison té coses a dir però, a part de la guitarra i cors, no li deixen dir gaire cosa, una cançó pròpia per àlbum de vegades, a tot estirar i gràcies. A partir d’un moment donat però, la seva figura comença a emergir, en mode help!, lligat a la necessitat de donar suport a John i Paul per produir cançons i satisfer la insaciable indústria discogràfica així com cercar noves vies d’expressió. Vet aquí que llavors un bon dia s’afegeixen, per exemple, la guitarra de dotze cordes i la introducció progressiva d’instruments hindús a algunes composicions. Harrison va viatjar a l’Índia i va tornar més segur de si mateix, amb ganes de posar el seu accent. I per al benefici de Mr. Lennon/McCartney, que Harrison va fer dels Beatles un grup més interessant, underground i atractiu, essent com eren ja aleshores, el grup per a tots els públics per antonomàsia. O sigui, exactament a l’inrevés que la norma. És que si ho penseu bé és per llogar-hi cadires: a cada disc que passa, en comptes de repetitiu, o més pobre en idees, el grup es fa més underground, on s’és vist això!! L’aroma i esperit dels temes de Harrison és cabdal en aquest sentit i ajuda a configurar un aura irresistible als Beatles 67-70. Ja, amb més seguretat compon While my guitar gently weeps, Something i Here comes the sun a la part final de la convivència del quartet de Liverpool, demostrant finalment a tothom la seva faceta de compositor amb majúscules. De petit, un servidor somniava, escoltant Something, que un dia faria una cançó tan i tan bonica que de seguida una orquestra de música lleugera de tipus Ray Conniff o Pérez Prado li’n faria una versió. Perquè aquesta és la confirmació espatarrant que l’has encertada de ple, que t’acabin fent una versioneta d’aquestes cuques de fil musical a la consulta del dentista. Una versió per a orquestra de música meravellosa per a gent meravellosa, on la vida és rosa en un creuer a l’estil de The Love Boat, la sèrie “Vacances en el Mar”. Això és el que li va passar a Harrison amb Something i Here Comes the Sun, i amb aquesta medalleta ja hauria pogut dormir tranquil per sempre més...però no; la ràbia acumulada per romandre a l’ombra de dos gegants explotarà sense control el 1970. M’estimo més que la ressenya de l’àlbum All Thing Must Pass us la feu vosaltres mateixos –se’n troben a dojo a internet. Jo voldria esmentar-vos només uns quants detalls de la música de George que em semblen enigmàtics i per tant, irresistibles. En primer lloc la veu, car jo em pregunto seriosament què té la seva veu, que hipnotitza. És una veu fràgil. Una veu a la qual li manca voltatge de sortida, com la sortida dels tocadiscos als amplificadors antics, en què li has d'afegir un cable de presa de terra per estabilitzar la cosa. Una veu afectada més aviat per la gravetat lunar que per la terrestre. Demana permís per obrir-se pas a cada frase, ja des del principi de l’àlbum, fent-me la impressió que s’esmicolarà abans d’acabar cada tema. Tot i així, és més forta la voluntat de voler cantar que aquests detalls que hem esmentat, siguin balades, migs tempos o pur rock, i el cas és que se’n surt sempre. Evita el falset en la mesura que pot, demostrant que hi ha hagut un treball de tècnica vocal, la qual ha estat tractada curosament. M’he trencat el cap intentant percebre tota mena d’efectes vocals intentant trobar una explicació al per què la seva veu m’atreu d’aquesta manera. And In The End, he acabat llençat la tovallola i em rendeixo a l’evidència, que és acceptar que és la seva Veritat a l’hora de cantar, la que em fa creure-me’l. Pel que fa a les poques lletres que he pogut analitzar en diagonal, no hi trobo gaires metàfores, i essent de manera general planeres no poden ser però més sinceres. No hi ha un paio més enamorat que Harrison de la seva dona, llegint la lletra de Something; o més fotut que quan li estan aixecant...la camisa en Isn’t It a Pity. Impossible projectar uns sentiments més clars i contundents. Aquest àlbum havia de ser seu plenament i això només ho podia aconseguir cantant i escrivint així, per acabar nu completament. Guitarrista com és considerat, direm que amb Harrison es nota l’efecte sense que es noti la cura. Em fa l’efecte que resulta objectivament bastant complicat destriar una particularitat del seu ofici amb la guitarra. Servidor coneix una mica més l’Eric Clapton, i llavors sí que és més senzill lligar-hi caps i reconèixer l’admiració de Harrison pel seu amic, antic membre de Cream, doncs ambdós beuen de fonts semblants. Harrison és massa sensible, copsa com pocs i de ben lluny la bellesa, i això pot ser un problema fotut perquè, d’una banda li obliga a una major autoexigència, i de l’altra es pot deixar entabanar completament –ergo manipular- per qui atresora quelcom bell -que ell també al seu torn voldria- es digui Lennon, McCartney, Clapton, Boyd, etc., desembocant en una admiració incondicional o enamorament amb tot tipus de conseqüències per a la fràgil estabilitat emocional del nostre estimat músic. Paradoxalment, aquest triple àlbum es pot considerar plenament de Harrison malgrat col·laborar-hi una munió de gent, perquè Harrison era precisament això, la concòrdia, l’amistat, la sensibilitat, el voler viure d’una vegada per totes sense complexes, guiant-se només per la seva intuïció profunda i fent les coses per un cop a la seva manera. La producció de Phil Spector, productor que feia forrolla aleshores, el qual ja havia produït el Let It Be, ajuda al caràcter trencador de l’àlbum. S’hi va explotar el seu mur de so “wall of sound” que pretenia crear pel rock una sensació d’homogeneïtat i abric sonor semblant al d’una orquestra simfònica. L’efecte és sens dubte innovador i és allò que li calia a aquest treball per fer d’ell, com ja hem dit al principi, el millor disc d’un Beatle en solitari. No puc estar-me d’esmentar el paper de la seva dona Patty Boyd en aquesta història -a la seva vida, millor dit- i el trio amorós, tràgic, sideral i de durada geològica, que s’estableix amb el seu amic Eric Clapton en aquells moments, i que és necessari deixar-ne constància per entendre la intensitat emocional que va permetre que l’àlbum assolís aquestes cotes de penetració popular aleshores i per sempre més. Sense estar cardat sentimentalment amb el món, amb els companys, amb l’amic i amb la dona, Harrison no hauria acabat la feina d’aquesta manera i ara mateix no estaríem parlant potser d’ell amb aquest tercer post dedicat al tercer beatle. Després de donar-hi voltes i sense negar-li la més alta factura compositiva en un grapat de cançons, penso que la vàlua definitiva de Harrison rau en l’energia interior emmagatzemada cuita i continguda –la necessitat d’expressió-  i com l’allibera tota de cop a la manera d’una bomba raïm veritablement fulminant i definitiva, tant que ell mateix es posà el llistó massa alt, essent impossible de reproduir ulteriorment les mateixes condicions de contorn. L’obra de Harrison ha estat sempre comparada amb les de Lennon i McCartney, això ha estat realment la seva creu i la seva cara, car jo estic convençut que sense aquest contrapès no s’hagués catapultat tan i tan lluny. Que no se us oblidi Harrison, si us plau, un músic situat entre allò diví i allò terrenal, el pitjor indret possible per viure, car el fet de no saber ben bé què ets o cap on has d’anar de ben segur l’ha fet patir molt. Una mena de bipolaritat realment incòmoda que no obstant, si ets capaç de canalitzar-la de la manera en la que ho va acabar fent ell, és a nosaltres de donar-li les gràcies per tot. Hare Krishná, Hare Krishná, Krishná Krishná, Hare Hare...

John Lennon

Aquest bloc quedaria asimètric si ja hem parlat de Paul McCartney i no ho fem ara de John Lennon. John, etiquetat com l’intel·lectual, polititzat i miop de The Beatles. Així us podeu passar tota la vida sense gaires maldecaps. Amb aquests estereotips i també, per què no, cantant Imagine de tant en tant a les manifestacions aquestes nostrades de flors i lliris grocs, violats o d’altres colors segons el cas i ja, a tot estirar, afegir com a cirereta de la vostra caricatura les imatges de la seva lluna de mel per la pau amb Yoko Ono a l’hotel aquell d’Amsterdam. Jo he acabat necessitant -curiosament i no per casualitat, un cop atesa l’edat de la seva mort- anar més enllà en la figura de John Lennon per tal de comprendre coses de mi mateix. I ho he pogut fer, com si no, amb una mica d’ajuda dels meus amics. Sens dubte, parlem d'una personalitat que transcendeix el seu món i que esdevindrà per sempre icona del seu segle, que és també el meu i que va acabar fa estona, vet aquí potser el drama. En John. Perdoneu que el tracti així amb familiaritat però és que, com quan parlàvem de Paul McCartney, a qui no li resulta familiar John Lennon? Quan anava a l'escola primària –EGB al s. XX- vaig fer un treball de manualitats. Consistia en el clàssic mirall en què ratlles pel seu darrere les línies i contorns d’una plantilla prèviament dibuixada, seguidament buides la pel·lícula aquesta fina platejada i el resultat que et queda transparent l’acabes pintant de negre. Seguidament, girant-lo del revés es veu el mirall amb el dibuix que volies que aparegués en primer pla. El meu model a copiar aleshores era un mirall de Jesucrist, fet amb molta traça per un dels meus germans. Jo simplement em vaig limitar amb molta mandra a repetir l’exercici -per poder aprovar- amb una plantilla d’un altre Jesucrist, John Winston Ono Lennon MBE, caracteritzat amb la cabellera i barba clàssica de finals dels 60. Darrere les seves ulleres rodones et mirava fixament i seriosa. Una mirada poderosa, segura, de les que, francament, no veus ja avui en dia a gairebé ningú. Una expressió de fortalesa que em feia recordar la celebèrrima fotografia del Che presa per Korda, tot i que el Che Guevara en aquell cas no mirava directament a la càmera. Aleshores un servidor no tenia l’edat per comprendre i copsar la influència de la persona que estava emmirallant i que centrava el seu treball de manualitats, però sens dubte ara em fa sentir orgullós d’haver triat aquella imatge en particular que, per cert, es va acabar trencant. Lennon -igual que vàrem esmentar sobre McCartney- defuig els excessos de la fama i la fortuna, no per por ni per una simple qüestió de refús esnob sinó per la senzilla raó que tenia coses importants a dir, les volia dir i no ho volia ni podia fer de qualsevol manera. Calia concentració i aplicació en tot moment, el seu cap essent una olla de grills que desbordava tota acció; l’acció quedava obsoleta només ja en prendre forma. El seu cap realment estintolava l’espai-temps a la manera einsteiniana.  Ell volia tenir cura del pack sencer a l’hora de vendre el seu producte, tot això molt abans dels embolcalls blancs d’Apple i de l’era audiovisual. Un visionari en aquest concepte de producte global que bé podria entendre’s com la connexió ideològica mai establerta entre Apple Corps (Records) i Apple Computers (Steve Jobs). De la mateixa manera que els seus companys, Paul i George, John no va esperar gaire a dir la seva i és que no hem d’oblidar que aquest període de 1969-72, -just abans de la crisi del petroli- és el més fèrtil de la història del rock. Moment en què les companyies discogràfiques comencen a explotar la gallina dels ous d’or i entenen el valor d’un àlbum, artística i comercialment parlant i, per tant, consideren interessant fer discos més curts, d’un quartet d’hora de durada per cada cara. D’aquesta manera, escurçant els treballs, es té més facilitat per treure material nou cada sis mesos. Quelcom inconcebible en els nostres dies, allò però va ser exclusiu i paradigmàtic d’aquella època. És en aquell període quan neixen grups d’una manera exponencial, el rock esdevé multitudinari i tothom aprofita l’embranzida certificada pels mateixos Beatles, Rolling Stones, Dylan i companyia. La locomotora entra a velocitat de creuer i la producció és literalment increïble. Tot això per dir que la càrrega de treball per als músics amb contracte discogràfic era infernal i ells no se n’adonaven exactament car -immersos en l’època i context- els hi venia donat. El fet és que no hi havia temps per plorar, ja fos el trencament de The Beatles o que la xicota et deixés. S’havia de pencar i anar per feina. Lennon marca paquet ja amb Plastic Ono Band però més fermament amb Imagine, àlbum on es troba l’himne del mateix nom, musicalment un esquelet tipus Let it be II, si voleu, aquest cop evidentment compost per ell i no per McCartney. L’impacte de la lletra i la música suposa un abans i un després en la consciència crítica del primer món envers la pau i de retruc, referma la presa de posició i conviccions de l’artista par la suite. Dissortadament Imagine s’ha pervertit tant que s’ha de fer un exercici important actualment per intentar imaginar-la –valgui la redundància- sentida i escoltada per primer cop sense prejudicis de cap mena. En un altre ordre de coses -igualment al cas d’en Macca- comprovem la seva intel·ligència en coses com reconèixer l’evidència de millor treballar en aquest període d’impàs amb un grup de gent, i juntament amb la parella, que no campar-hi tot sol i doncs, si el seu company crea els Wings, Lennon obra de la mateixa manera amb la Plastic Ono Band, fent i desfent al respecte segons el seu estat d’ànim i conveniència artística. No cal haver aprofundit en la seva trajectòria per copsar la potència i contundència de la seva personalitat i carisma, doncs de fet totes dues qualitats eren aclaparadores. Coneixedor de les seves limitacions físiques tot i no ser gens lleig, al meu entendre -el seu particular nas com a element més característic a controlar estèticament-  no es va voler enganyar com encara fa avui molta gent, i va concedir a la imatge i la projecció la seva justa importància, o sigui, una importància cabdal. Va ser tot un referent dels canvis radicals de look –no en mode disfressa o teatral com David Bowie o els progressius- i va fer totes les provatures per intentar que la seva imatge intentés reflectir el que tenia al cap a cada moment, que sempre era quelcom nou de trinca. Després dels looks mítics amb The Beatles i la seva pinta de savi estrafolari o beggar a la lluna de mel, es talla el cabell i apareix amb les ulleres grogues i la barbeta de set dies que llueix per exemple al vídeo de Instant Karma! (We All Shine On). I tot i així continua fent provatures, allisant-se els cabells, traient-se les ulleres i la barba. No vull pensar que tot allò fos espontani, vull pensar més aviat que en acord a la seva intel·ligència i a la de la seva dona varen saber per quin cantó plorava el món en aquell moment i cercar i donar resposta a les inquietuds de la seva època. Aquest impuls segurament els va fer mudar-se a Nova York, la indiscutible capital del món sencer aleshores. John i Yoko –quin tros de dona- són l’exemple de parella sinèrgica que fa tremolar el món i se l’arriba a cruspir. Un altre exemple de bona lectura de situació és el seu compromís polític, la manera que té John per abanderar un pacifisme ja existent i latent a la societat sense avergonyir-se’n i mesclar i agitar tot aquest brou amb les seves armes, que eren la música i el seu carisma. No direm pioner en aquest cas, però si exemple far de personatge interdisciplinar, perfil que es troba actualment en perill d’extinció i aviat passarà a la història, perquè ja no interessa als Bilderbergs o als Davos. Les persones amb múltiples inquietuds, interessos, i per tant ben formades, informades i sensibles, no interessen. Homes del Renaixement, polímats, dones i homes que en saben massa per ser domesticats. Lennon no interessava als qui manen des que es va posar saberut, i tard o d’hora el destí va venir a passar-li comptes de la manera més absurda i cruenta. Ell i el president nord-americà Nixon feia temps que es feien una mena de vodú mental mutu. Aquest tipus de sentiments energètics no són debades -sobretot entre persones d’aquesta importància i influència- i el temps va acabar passant la factura corresponent a tots dos, cadascun al seu moment i amb la seva dosi de justícia-injustícia divina, car la lluita era clarament asimètrica. El que estava clar és que John Lennon era més que una persona i va acabar explotant com una supernova, fent-se encara més gran amb el pas del temps. La seva radiació encara s’està estenent, un exemple és que jo estigui aquí escrivint sobre ell en 2019, quasi 40 anys després del seu assassinat. Aquest paràgraf m’ha sortit una mica epíleg i nogensmenys voldria continuar parlant-vos-en. John i Yoko, Yoko i John, que van arribar a influenciar de tal manera l’opinió pública en aquells temps, concretament fomentant l’esperit crític –no us sona actual aquesta formulació?- sense mòbils ni internet ni Twitter ni merdes, que els departaments d’intel·ligència americans van gosar obrir-los un gentil dossier de seguiment personalitzat. Intento entendre el neguit, desencís i disgust profund de Lennon de resultes de la guerra del Vietnam i només puc veure paral·lelismes amb la nostra generació i, per tant, una connexió sentimental i compatibilitat brutal, malgrat les diferents èpoques. Em fa l’efecte que John creix en un context de postguerra i principi de guerra freda on, d’igual manera que aquí nosaltres amb la fi de la dictadura i la transició, tot ha estat abillat i disfressat de manera impecable. De manera general, durant bona part de la nostra vida -i ell durant la seva- no hem viscut conflictes bèl·lics de rellevància -diguem-ne i amb perdó- mundial. Tot va bé i tots vivim en un món perfecte. De sobte, per la seva banda li arriba el Vietnam i en el nostre cas les guerres a tercers països per voler imposar arreu les nostres regles del joc i per tant les conseqüències –Torres Bessones, etc.-, o com a exemple encara més proper per nosaltres, el rebrot dels anhels independentistes a Catalunya, que per a massa gent semblen sortits del no res, vaja, un invent. I és llavors quan pots entendre com la indignació i la consciència que se li desperta en un moment donat al bo d'en John Lennon ja no l’abandonarà mai i per mai més tornarà a ser el simple músic que era abans. Això és una raó prou de pes per reflexionar cadascun de nosaltres i no ser tampoc al nostre nivell el tipus de persones que molts de nosaltres érem abans; mirar de fer, si més no, alguna cosa. Com diu el filòsof barceloní Joan-Carles Mèlich, és perillós tenir la consciència tranquil·la. Espero que escriure sigui per a un servidor una de les maneres de fer palesa aquesta intranquil·litat permanent de consciència i contribuir a un món millor i doncs, sapigueu que si algú té la culpa d’aquest  bloc MEUES DÈRIES és també en John. Els influencers condicionen els altres i ell va ser un dels primers a fer-ho i sense xarxes. Simplement es creia fermament tot allò que deia, de tal manera que li va acabar costant la vida terrenal. Llarga vida, John ! Whatever gets you thru the night - It's all right, it's all right! T’estimo.

Paul McCartney

Paul. El més guapo de tots quatre. El més expressiu sens dubte, amb el seu moviment de cap rabiosament juvenil, a dreta i esquerra, quan ens tocava i cantava amb John, George i Ringo, coses com que ella t’estimava, que ell també al seu torn l’estimava. Que anava a demanar la seva mà, o deixant clar que no podies comprar el seu amor. El cas és que a tothom li agradava en Paul McCartney, ell i la seva veu. La veu d’en Paul, ja poden passar anys que no la tornis a escoltar expressament –incúria en grau major si és el cas- que quan la tornes a sentir t’adones que formava part del teu adeena. Tu has nascut i la veu d’en Paul ja feia estona que hi era. Qui et va parir ja l’havia sentida i taral·lejada també, oi tant que l’havia sentida! Tu has nascut quan The Beatles eren ja efectivament més populars que Jesucrist i fins i tot havien gosat trepitjar casa teva i vingut a la Monumental. Llavors, què estem fent nosaltres, camàlics, que gosem de tractar el bo d’en Paul com a un músic més del panorama musical, una mica per sobre dels altres a tot estirar. Aquest senyor encara és viu i no ens adonem del miracle que suposa aquest fet. Aquest senyor hauria de tenir més seguidors que cap altre, només com a mostra d’agraïment a la conformació i desenvolupament de la nostra cultura. Tornem a la seva veu perquè la veu d’en Paul et sona com la d’un familiar, ideal doncs quan estàs lluny de casa. Si ets al gulag a Vorkutà, al punt més fred del planeta habitat que és Verkhoiansk, o a la sabana a Kankan, i t’arriba la veu d’en Paul, això és aixopluc immediat, t’estarrufes i arreplegues com un nen al sofà i et fiques, amb quaranta o setanta anys que tinguis, el dit a la boca. Quanta calidesa i escalfor! Per altra banda i en contraposició natural, la veu d’en Paul és també la de la joia, excitació i alegria, aquesta manera que té de cridar com un boig, fresca, espontània malgrat el context seriós de tota gravació, fent-ho de fet tècnicament molt bé i deixant-ho enregistrat per la posteritat. És la veu enèrgica i visceral que trobem al final de Hey Jude, per exemple. Paul és doncs la tendresa i és també la joia. Això té els seus perills, el perill de creure que McCartney és bàsicament aquest antagonisme i prou: etiqueta posada per sempre més. És el que li ha passat a un servidor que us escriu, fins fa poc. M’havia fet jo solet una caricatura tan closa i contundent que havia perdut l’interès de voler aprofundir en la seva obra. Mai no és tard. Afortunadament pel camí trobes, tard o d’hora amb una mica de sort, gent que et ve a rescatar de tantes ximpleries. I és llavors quan comences a navegar per la seva trajectòria de més de 50 anys de carrera musical. Veus aleshores que el més guapo necessitava reafirmar-se un cop fora del grup més important de la història. Un autèntic repte de funambulista, amb gran risc de caure al buit i tornar-se més boig encara. A vegades he sentit dir que en Paul, o en John, eren excèntrics. És que ho havien de ser per força. Si ets capaç d’escriure Yesterday o Strawberry Fields Forever com ells és per excentritzar-se, centrifugar-se, assecar-se solets i no arribar a trobar tots sols el camí de casa ni el forat del pany de la porta mai més. Només essent excèntric es pot entendre aquest llegat que ens ha estat lliurat. Paul McCartney, un músic que després de partir peres amb els altres quatre el 1970 es podria haver bloquejat. Sort per a nosaltres que de cap de les maneres va ser el cas. És fascinant, primer de tot, comprendre com ell, obrer baixista, estima les guitarres, és que les adora. És un guitarrer de primera i això a The Beatles era molt complicat de destriar. De fet, jo penso que hi va haver un moment important a la seva vida en aquest sentit, que és quan va anar a veure en directe Jimi Hendrix –un altre esquerrà il·lustre com ell- perquè els de la seva colla li van dir: hi has d’anar, hi has d’anar, no et pots perdre aquest animal! Me l’imagino, doncs, allà fumant-se un peta amb la Linda entre el públic, i de sobte vet aquí que sona un patac horrorós de Jimi connectant el jack de la guitarra, a un volum ensordidor, tot seguit ficant el pedal de distorsió, i arrencant la locomotora de: un, dos, un, dos, de Purple Haze. A Paul se li obren la boca i els ulls de bat a bat, el peta li cau al terra i, des d’aquell precís moment, ell ja sap dins seu que ja no haurà de portar a sobre molt més temps la càrrega dels Fab Four, després de la mort sobtada del seu mànager. Ell voldrà provar altres coses. Ja en solitari, el veureu triar bons guitarristes, assegurar-se que la sonoritat de cadascuna de les guitarres dels seus discos, l’estètica en directe, tots els paràmetres relacionats amb l’instrument en qüestió siguin ben cuidats. Aquesta cura per les sis cordes ha estat sempre present i ho tornem a constatar, per exemple, a l’àlbum ja tardà Flowers in the Dirt, on trobem un tema “We got married” que compta amb la col·laboració de David Gilmour. La manera de produir el so ja característic del guitarrista de Pink Floyd -a 1989, moment on la guitarra ja està en certa manera démodée per al mainstream, grunge i guitar heros a banda-, és realment extreure encara més suc de la taronja, un autèntic reconeixement entre músics amics, quelcom espatarrant, no us ho perdeu. De fet, el McCartney guitarrer ha estat fa poc reivindicat pel músic català Mazoni, amb una piulada en què suggeria una llista de cançons que tenien com a missió superar l’etiqueta d’ensucrat que se li ha penjat sempre amb molta enveja i mala baba. D’altra banda, s’ha de dir que en Macca és un dels compositors de melodies més afinat i prodigiós dels nostres dies. Ja ho va dir un dels seus productors d’anomenada, George Martin, al documentari que es va realitzar en raó del vint-i-cinquè jubileu de l’àlbum “La banda del club dels cors solitaris del Sargent Pebrot”. Martin va dir quelcom com que el motiu musical del principi de Lucy in the Sky with Diamonds l’havia escrit potser Mozart des del Cel i que en Paul, simplement, l’havia hagut de transcriure. Aquesta cançó la va signar John Lennon i ens fiquem en un fangar, però Martin diu que l’intèrpret de les notes del teclat era McCartney i, a més, ens afegeix -present a la gravació com a productor- que el motiu inicial i riff de tretze notes se’l va inventar en Paul. I en tot cas, se non è vero, è ben trovato car, tot seguit, si escoltes melodies d’altres cançons seves amb el quartet de Liverpool com la ja esmentada Yesterday, Venus and Mars ja en solitari, o hits dels 80 com No more lonely nights o This One, i t’has de treure el barret. Una persona que és capaç d’enllaçar notes d’aquesta manera –melodies heràldiques, en dic jo-, demostrar aquestes ganes de treballar i fer-ho tan i tan bé malgrat ser multimilionari, no és d’aquest món. Paul McCartney és una suma i sinergia de qualificatius que no acabaríem, com per exemple determinat i intel·ligent. Un paio capaç d’erigir-se en manager diletant improvisat del seu grup -The Beatles!- alhora que no en saps un borrall de l’ofici en qüestió demostra varies coses. Demostra que tens tan clar on vols anar, que faràs el que calgui per defensar el teu projecte. El que calgui. Demostra simplement que ets algú CAPAÇ, amb majúscules. La intel·ligència, la demostrà en anar més enllà de tot allò estrictament musical i reconèixer el paper i la importància dels orígens, la terra i la família, quan era relativament fàcil perdre el nord –en el món del rock a principis dels 70-. No tenir vergonya de dir d’on vens quan ets al cim de la teva carrera i fer palès que ho necessites com l’aigua que beus, per tal de reconèixer-te. El seu àlbum RAM és una bona mostra de tot aquest sentiment de presa d’una certa distància del caos i el frenesí i marcar accent propi. Estem parlant d’un moment de l’escena en què ningú no coneixia les conseqüències de certs excessos car encara no s’havia furgat prou, sobretot en allò que respecta l'heroïna. Aleshores gairebé tothom es perverteix i trenca guitarres i bateries, tothom es mata a beure, cardant els uns als altres com si no hi hagués demà, provant tot tipus de substàncies. Ell, tot i aquest panorama, trepitja tranquil i integra la seva dona fotògrafa -que no en sabia aleshores un borrall de música- dins del seu grup, convidant-la a tocar la pandereta, algunes notes al teclat i un parell de cors si s’escau- tot per tal de no perdre-la i conviure plegats amb aquest bestiar. I tot per amor a la seva dona i amor a la música. No són carrincloneries, has de ser especial per actuar d’aquesta manera i en aquell precís moment, i més essent les estrelles de rock més importants al món. John Lennon va veure venir també aquest huracà enverinat i va voler tenir la Yoko Ono al seu costat com una paparra. I és que quan, a més de ser un geni, et saps gestionar personalment, ja és el súmmum. La intel·ligència i la finesa d’esperit, la podem copsar quan Paul també es burla de si mateix, tallant-se i escapçant-se a voltes algunes cançons per més bones que siguin, fent-se medleys de motius musicals que podria estendre en el temps fàcilment, tirar de veta i fer-ne cançons úniques per separat. A vegades, agafa també enmig de bones cançons una pinta amb paper d’alumini i es posa a fer sorolls de mofa i pam-i-pipa a l’audiència, o es posa a parodiar de vegades l’accent anglès britànic aristocràtic –el de l’hora del te- com hem vist explotar després a Peter Gabriel o  Freddie Mercury. Has d’anar molt sobrat per arribar a aquest estadi d’aparent semenfotisme respecte a les teves creacions i concloure que això és el millor com a resultat final. Altra condició sobrenatural és la seva diversitat estilística. Quan ets capaç de provar estils que no són pròpiament teus en un inici, i no en saps com els acabes fent teus, tens dret que et diguin Sir, Cavaller de l’Ordre de l’Imperi Britànic, i Personalitat del Planeta Terra quan t’enviïn dins d’una capsa amb els nostres sons humans més enllà del Sistema Solar. Així doncs un ukulele, un blues de Mississipí, un rock, un pop, un unplugged, tot pot arribar a sonar a Paul McCartney. La seva influència és enorme quan comprens que un èxit seu ens sona tan familiar a qualsevol dels més de set mil milions de ciutadans del món com el flamenc per un gitano o la kora per un mandinga. Que molts dels nostres amics, familiars o fills es diguin Pol en comptes de Pau o Pablo li devem a ell, no a Sant Paul. Gràcies per fer-nos feliços, Paul. Us estimo, Sir.