La botiga ecològica rural. Una monada. Productes de la terra i de proximitat. Vaja, pel que veig, etiquetats en castellà en bona part malgrat haver estat envasats -segons s’hi esmenta- a les rodalies de la ciutat comtal. Ai, pardals, que se us veu el llautó! Als de la botiga no pas, que el pa s’ha de guanyar i jo no vull dir que aqueixes vitualles siguin verí o estupefaents però jo ja m’entenc. Amb una llambregada n’hi ha prou per copsar que bona part dels productes comparteixen disseny i tipografia, deuen ser de la mateixa marca. Ves que no em facin passar bou per bèstia grossa a aquestes alçades de la pel·lícula a mi, beneit, car no sé per què m’agafa a mi també per voler comprar ecològic només aquí i avui, a pagès. Quina mena de clic mental desenvolupo per associar aquest producte envasat i niquelat amb producte de proximitat. De quina manera processa el meu cervell per pensar alegrement que pel fet d’haver-me atansat a aquests rodals tindré aliments de tota mena d’allò que en diem quilòmetre zero. De veritable quilòmetre zero, amb una mica més de temps n’he pogut esbrinar una mel, un tipus d’oli i una melmelada a tot estirar, potser l’oli a la fita de carretera que fa setanta, no pas al fons a l’esquerra. La resta els hi arriba en comandes esparses en furgonetes i adesiara dins un camió atrotinat de tres mil cinc-cents quilos que fot unes cues darrere seu de cal Déu, a més d’una fumerada en pujar el port, d’ITV exonerada que poca broma amb l’emissió de diòxid de carboni alliberada.
Nogensmenys, més contents que un gínjol de ser aquí, comprant producte més car mes de consum ètic, compromès, com així ho expressa escrit i dibuixat el dit etiquetatge per totes bandes; tant se val la llengua, aquesta, pel que sembla, no cal que sigui de proximitat. Allò important diria que és que hi hagi bona varietat comercial; per aquest motiu si cal que no sigui ben bé quilòmetre zero, no passa res, es fa una crida a la comunitat autònoma del costat i així de passada diem vertebrar lluites, territoris i certs interessos, ai las, sempre els mateixos. La noble intenció i el sentiment estrafets és el que compta, si el producte fa l’efecte d’ecològic, ens convencem que així ho serà per a nosaltres, sigui procedent d’aquí a tocar com de la Franja enllà. Déu n’hi do, les etiquetes de tots colors, un espectacle visual d’allò més bigarrat; jo, que m’esperava trobar un únic espectre cromàtic a l’estança de color fusta i palla, d’ocre a roure o de cirerer a castanyer. Tot plegat sembla més aviat una festa d’aniversari de la canalla.
Potser no m’ho acabo d’empassar perquè la meva generació i de més grans és que naltros sí que sabem del cert com eren les antigues botigues de queviures rurals. Amb productes de l’hort, ous, vianda, un poc de llet pasteuritzada, algun formatge o embotit i vera sentor ramadera amb dos o tres cosetes d’afegitó, no per fer bonic sinó perquè no hi havia gaire cosa més. Llavors així eren les botigues d’antes i prou, i allò que no hi havia ho havies de cercar enjondre, cas que visquessis com diem, a pagès. La ciutat era una altra història i el preu a pagar a la vida per tirar cap a una banda o l’altra era definit i clar. Sense mentides, sense paranys, assumint cadascú la seva tria i no delejar el millor sempre de tothom i a tothora; o sigui, saber resignar-se, verb no prou conjugat en aquest present que juga a fer creure que avui dia tot és possible quan globalment és veritat però no pas per a l’home entotsolat. L’home suprem, que creu que amb els diners tot és un dit i fet i per aquest motiu se’n va a comprar amb la pensa que la seua simple bona voluntat fa el fet. L’autoengany, veritable signe del nostre temps; ni la botiga ecològica a prendre pel cul i a mà dreta s’escapa d’aquest merder.
👌
ResponElimina