A la recerca de la confiança perduda

Estem cansats, fatigats que ens entabanin -diem els octubristes, o sigui, els catalans que lluitem per una Catalunya lliure. Que hi lluitem o, si més no, batallem -com bé apuntà Blai Bonet. I tanmateix, no ens quedarà més remei que córrer de nou aquest risc amb uns altres polítics nous de trinca. Aquests darrers mesos m’ha fet l’efecte que dins aquest col·lectiu d’electors –potser marginal però només de manera oficial- voldríem que s’apliqués el full de ruta que cadascun dels votants tenim al cap. És a dir, que si tal nou partit no fa la independència com i quan jo m’ho imagino, no el voto. Amb el cap fred no és difícil adonar-se com afirmacions d’aquesta mena no atenyen un nivell gaire elevat per no dir directament que són brossa. Açò pot ser de mal llegir car els octubristes ens tenim per gent coherent, decidida, insubornable i lògica. Però és que no té cap lògica una independència a la carta de cadascú, quan serà molt probable que, si aquesta hi esdevingués, tampoc no s’ajustaria a la realitat prefigurada pels encarregats de portar-la a terme i, per tant, parlem d’un fet que de ben segur sobrepassarà les previsions i càlculs dels seus actors. Voldríem la independència el més aviat possible, sí, proclamar-la un cop assolits els primers escons del canvi i fot-li que és de Reus. Nogensmenys, només nosaltres, els octubristes, que hem ben copsat la monumental presa de pèl de fa tres anys, així com aquells quatre gats que ens en varen avisar abans i no en vam fer cas; només nosaltres, doncs, disposem encara d’un bocí de cervell alliberat per entendre que no és seriós exigir quelcom semblant als nous valents que s’han ofert o oferiran per mirar de ser al proper Parlament. Demanar als nous aspirants que estiguin obligats a fer-nos saber fil per randa, a nosaltres i a l’enemic, la recepta de la Coca-Cola és una rebequeria. Recepta que, per altra banda, si n’acabarem bevent i gaudint, francament, poc ens hauria d’importar.

Seria intel·ligent no seguir el joc groc dels qui han provocat aquest corrent de pèrdua de confiança en els polítics. Tot és una qüestió de grau, i encara que sabem que l’aposta neta i polida no existeix enlloc -no només en política- no podem oblidar que és ben possible governar millor, no per això cal continuar encimbellant a tothora la figura de Jordi Pujol. N’hem vist de polítiques més serioses, no exemptes de tafurers, misèries i angles morts, d’acord, però amb un concepte de la democràcia, allò que vol dir la gestió d’un vot i el sentit de la seva representació, prou més elevat.

 

Avui dia, malgrat la putrefacció general -veritable raó de portar-hi màscara facial- un poble com el d’Astèrix i Obèlix resisteix, amb una nova fornada latent de polítics que tot país sempre conté, discreta per qüestions de lògica prudència, als qui se’ls pot –si més no, encara- mirar a la cara, disposats a posar el país per davant seu i que tenen dret a emprar totes les arts que la política permet per a fer una feina que, almenys, ens situï més endavant i a prop de l’objectiu, i no com ara, ridícul total, amb l’insuportable regust d’haver cremat les naus. Mala peça al teler que tindrem si caiem de quatre potes en el parany de perpetuar la ja tristament assolida puerilització del debat i, en aquest sentit, demanar als pròxims candidats que ens expliquin com fer la independència amb tos els ets i els uts com a sine qua non per a confiar-los el nostre vot. D’açò, hom en diu un tret al peu. Vulguem o no, el vot implica un punt de fe.

 

Si, malgrat tot, continueu sense refiar-vos pas, cosa per fina força normal tot veient el llegat que ens han deixat uns traïdors desgraciats, dediqueu-vos a encapçalar el moviment o impliqueu-vos-hi per tal de conèixer-lo de primera mà. No acabo d’entendre què se’n pot treure, de positiu, de persistir en rondinar per només dir que els nous que vinguin ens tornaran a engalipar. En aquest moment paga la pena esmerçar temps a conèixer qui treballa de debò pel país o en té fretura. Fóra bo refer la casa pels fonaments, triar bé les companyies i els polítics que en surtin escollits, un cop a l'escó, a callar allò que hagin de callar i a pencar. La transparència política -greuge tan en voga- serà sempre una altra cosa, no pas desvetllar el secret professional a l'electorat, el qual haurà de posar-s'hi fulles si el que vol -verament- és guanyar.

El nostre aliat

Una continuació natural del meu darrer article, que versava sobre els opressors del poble català podria ser la seva contraposició, escriure sobre els seus aliats. Els catalans però, tenim un petit problema a l’hora de parlar dels aliats, i és que a mesura que ho anem expel·lint en síl·labes i fonemes, a-li-at, ens tornem tovets, flonjos, una mica com durant l’èxtasi de l’orgasme, quan no podem fer altra cosa de manera simultània. Qualcú hauria de fer un assaig sobre el per què del clímax que ens genera aquesta paraula als catalans. La paraula aliat va quedar, sembla ser, marcada a foc en l’imaginari com uns senyors que vénen de fora, apareixen del no-res sobre les platges de Normandia en un dia rúfol, arrossegant-se amb energia baronívola per la sorra, i en un tres i no res t’han guanyat la guerra. Que jo no dic que açò hagi estat així fil per randa sinó que és l’explicació que quedarà per a la posteritat, o sigui, allò que importa. La prova la tenim en nosaltres mateixos, the case of catalans. Entenc que ens motiva parlar d’aliats perquè sembla com que així no hem de fer res. Volem aliats, per a què ens ho facin tot, i doncs aquí sí que gosem fer una mínima funció proactiva –feineta- per tractar d’identificar-los, ni que sigui només per garlar-ho després a les terrasses dels bars. Volem saber qui ens estima per ser tan importants, per haver esdevingut un dels poble triats pel de Dalt per a ser alliberats com abans ho foren els jueus; Mare de Déu, la febrada que haurem de fer abaixar després de tants anys d’intoxicació sectària! Per cert, ahir mateix vaig fer una llambregada a un vídeo més d’aquests que circulen sobre els rituals esperpèntics d’aquesta secta groga que ha acabat podrint-ho tot, la barretina, la llengua i la imatge de tot allò associat a la nació catalana. 

Que no esperin els lectors una demostració dels meus profans coneixements sobre geopolítica a l’hora d’enumerar països aliats; per aquesta fi ja hi ha prou gent a les xarxes socials amb doctorats i màsters a Kanfort i d’altres escoles, a qui els hi agrada exhibir els nous coneixements adquirits. Servidor l’únic que recorda és que fa tres anys, quan es procedí al vergonyós simulacre de quelcom que, potser per culpa de com es va fer, alguns no tornarem a veure-ho mai més, una sèrie de països van trigar un xic a respondre –Déu n’hi do!- a les exigències de l’estat espanyol per negar de manera formal el reconeixement d’aquella falòrnia que van anomenar República Catalana. La prudència de valisa diplomàtica primmirada i celestial d’aquells governs, beneïts i benaventurats, des d’aleshores amics per sempre, van permetre inferir dues coses: 

1. Que la independència hagués estat possible, a empentes i rodolons i alguns màrtirs trobats per a la posteritat, però possible. 

2. Que en el món hi ha encara grupuscles amb bona fe, ben pocs però, fins i tot a dalt de tot, que no es creien que estàvem prenent-los el pèl, malgrat la desastrosa política diplomàtica exterior portada a terme fins aquell moment, la qual hauria d’obligar els nostres responsables d’aleshores a fer-se un canvi facial com el Dioni per tal que no els reconeguéssim mai més pels carrers de Barcelona.

La secta va pervertir totes les accions possibles per assolir un estat independent, primer per baix a nivell de poble i després per dalt, a nivell d’acció diplomàtica. Refer aquest quefer ens costarà qui-sap-lo. Per aquest motiu, convido a repensar la figura de l’aliat per, abans que res, acceptar on som en aquest moment; al punt de partida no, car tenim ja un Primer d’Octubre a la saca. Ara ens toca reflexionar a cadascun de nosaltres. Els aliats del poble català podeu ser vosaltres mateixos, aquells qui mai us havíeu polititzat, que no gosàveu mai ni dir qui votàveu. Els aliats seran la gent que no s’amagui mai més i treballi pel seu poble i ja, d’entrada, ajudi a capgirar els resultats precuinats de les enquestes electorals. La mateixa gent que s'ens ha endut fins a aquest malson actual no pot continuar amb la mateixa feina i cobrant una morterada per continuar aixafant i reduint a cendres els nostres anhels d’alliberament, per maldestres, per sapastres o per malvats, els els dono a triar.

El nostre opressor

Unes quantes piulades escampades per Manuel de Pedrolo –sempre viu- sobre l’opressió dels pobles m’han fet ruminar una bona estona. Sovint hom proclama als quatre vents que hem de combatre l’opressor i això està molt bé. Ara bé, seria d’allò més convenient abans de plantar-li cara, identificar-los. En faig esment en plural perquè en el cas dels catalans n’hi ha uns quants; som així d’originals o de desgraciats. Fins i tot hauríem d’establir una jerarquia de tots els veïns que, per dir-ho d’una manera no massa agra, no ens volen bé. Tanmateix referir-nos-hi d’aquesta manera seria brutal i massa pretensiós, perquè s’hi donaria a entendre que algun d’entre ells pensa en nosaltres de manera particular, com a subjecte polític –que s’ha posat de moda dir. No és el cas. Que l’opressor no ens vol el bé pot voler dir que, o bé i efectivament ens pensa i actua contra nosaltres en conseqüència, o bé som actors secundaris circumstancials i patim simplement els efectes colaterals que resulten del seu exclusiu benestar; ras i curt, que estaríem essent utilitzats. Així doncs, si de debò diem que volem lluitar contra els opressors de tot estil, caire i mena, abillem-nos com cal i guardem alguns forats a l’agenda que se’ns gira la feina. Encara més, potser se us esborra per sempre aquest somriure badoc, com a mi m’ha passat. I és que clar, quan hom es vol enganyar i viure tranquil ho fa per economia, sens dubte, car quan per fi desembussem l’aixeta l’aigua mai no tornarà a rajar clara, tot amenaçant seriosament la nostra salut emocional gregària.

Darrerament -i poca broma- prou gent havia sortit de l’armari per denunciar per fi que l’opressor era Espanya però, ves per on, poc a poc ens hem anat adonant que dins de casa hi ha botiflers arreu i en massa que els hi fan servei, alguns de manera banal i altres volgudament i no de franc, puix que ho cobren bé, que ja ho anem també sabent. Alhora veus que al nord l’estat francès porta estona fent la seva quant a la nostra descomposició. El problema és pensar-se que amb aquest adveniment, a mode de nou escenari per a un mateix i estrena d’una desconeguda fins ara presa de consciència, hem arribat al cap del carrer. Doncs no pas, això no ha fet més que començar. Si penseu que en fem un gra massa seria interessant doncs saber per què molts –gent amb estudis superiors i tot- resten bocabadats, forquilla en mà a l’hora de l’àpat, quan veuen aparèixer a les notícies el president francès o el canceller alemany, per no dir que alguns fins i tot mullen la roba interior. És sentir que França o Alemanya no sé què i tot pren un caire institucional davant el televisor, fruit d’aquest gust per l’eròtica del poder que ha deixat empremta en el poble esclau i que al nostre nivell traspua d’aquesta manera, amb bavejades i somnis humits per tal de creure que aquests senyors ens fan cas o simplement sentir-nos arrecerats formant-hi part. A més, què hi farem, la verdura sempre serà més opulenta al jardí del veïnat, sobretot vist des de la Ibèria en ple procés de desertització i que porta a sobre seu inoculat un particular retard localista prou accentuat. Seria interessant copsar d’una vegada per totes que aquests mandataris forans de París i Berlín només fan cas al poble que l’ha triat i potser tampoc, sinó més aviat i en exclusiva, a la necessitat imperiosa i imperial de cadascun d’aquest estats per continuar essent potència de nivell mundial en un context internacional hostil de clara pèrdua progressiva d’influència, el qual -atenció- no es redreçarà mai més. Per mirar de pal·liar aquesta tragèdia geopolítica aquests governs estaran disposats a fer el que sigui i passar per sobre qui sigui.

Fóra bo s’entengués per sempre més que als habitants del sud dels Pirineus ens volen doncs de cambrers. Anys enrere fou sobretot un interès focalitzat en la construcció car tot estava per fer per tal de venir a prendre el sol degudament. Ara que ja ho tenim tot asfaltat, ben comunicat i edificat les necessitats basculen de pet cap al tercer sector. Vejam, que no està gens malament treballar en el sector serveis; el problema és veure-s’hi obligat pel simple fet d’haver nascut català i voler viure a la teva terra. Hauríem de convenir, per ser honestos, que els nostres veïns de dalt no volen ni esperen quelcom gaire diferent de nosaltres. Bé, és un fet que malden pel nostre sol lluent -i per l’altre que porta l’accent obert, heus ací el mercat immobiliari ja adquirit-, com també pels nostres preus -fruit dels nostres salaris de merda. Així mateix s’interessen per la qualitat dels nostres hospitals, prou dignes per quan s’hi estableixin de vells i no hagin de patir més del compte durant els primers tractaments abans d’agafar la llançadora, navette o shuttle, de tornada definitiva a l’estranger, abans de traspassar. Fins que no tinguem clar aquest panorama i no ens estimem un xic més, faran amb nosaltres el que vulguin. Mentrestant, emperò, el nostre talent a balquena se’n va, que a fora hi paguen millor. La urbanització indiscriminada de Mallorca i el litoral meridional del País Valencià durant els darrers seixanta anys és tan sols la punta de l’iceberg de tot allò que continua passant davant del nostres nassos i que presenciem alienats com autèntics babaus. La Unió Europea és la baluerna que fan servir per homogeneïtzar maneres de viure i injectar diners a les nostres elits des de 1986 per fer-nos callar i creure que amb el benestar d’oci i confort per a tothom –aigua calenta sanitària, inexistència de talls de corrent, plans Renove, Erasmus i ara telèfons intel·ligents- n’hi hauria prou. 

Que vagin decidint els lectors quin caire ha de prendre l’eix francoalemany mentre em ve al cap aquella curiosa predilecció de Miquel Bauçà pels americans, expressada en la seva obra “El Canvi”. Alemanys i parisencs van fent des de la postguerra el que més els convé al seu hort, l’Europa continental, llevat de quan la situació esdevé una vergonya –recordem Iugoslàvia- on van haver de recórrer als americans per salvar els mobles. 

En tot cas, no sé ben bé per què m’empipa tot plegat. Casa nostra és oli en un llum, tot rutlla, aquí no passarà mai res, la convivència resulta ben harmoniosa com ho demostra l’absència de tensió als carrers. Aquí, no ens enganyem més, malgrat el neguit de quatre gats malaguanyats tothom sembla content d’on viu i d’on és, es van repartint càrrecs a paeries, diputacions i escons al Parlament i es dóna suport als pressupostos de l’Estat talment.

Manual de carrera política

 Jo no vinc aquí a despertar del somni als joves compromesos amb la política, ni a aixafar la guitarra a ningú. De fet, aquella pruïja per voler dir abans d’hora a un infant qui són de debò els Reis d’Orient és la cosa més mesquina que hi pugui haver; així mateix, no cal dir el respecte que em mereix qui ho profereix. La política, entesa amb vocació de servei a la societat com a màxima, està però que molt i molt bé, una altra cosa és voler reconèixer quants actors polítics arriben a portar aquesta divisa a la pràctica d’una manera fidedigna al llarg del seu periple: -A Maria! On sou? Que no hi ha ningú?-. M’he quedat sol. I és que res ni no hom és perfecte, ja ho sabem, però si algú de manera excepcional pot fer o haver fet política i alhora ranejar aquest ideal, reconec que deu ser meravellós. La quisca –la brutícia- en política és, per regla general, un assumpte d’escala i per tant ja em puc imaginar que només els batlles d’alguns vilatges o els pedanis de llogarets i, per extensió, els seus habitants, poden arribar a fruir de les bondats que atorga aquesta ciència, que en diuen. Malauradament, a mesura que fem zoom endarrere per voler abastar més àmbit territorial, ens haurem d’adaptar a un context que supera ja el domini personal i que se’ns escapa de les mans. Aleshores no queda més remei que fer contorsions, giragonses, acontentar-se amb algun peix al cove, practicar el canvi de cromos, obtenir la meitat de l’objectiu uns anys més tard que quan de debò hagués calgut, desesperar-nos i encara així dir que, tot plegat, val la pena. Els colls de camisa que hom mateix es planxa per dir que fem quelcom a casa, en poques setmanes queden esblaimats, dorms pitjor, la parella n’està fins als collons; els fills, guaita com han crescut i són ara esdevinguts ni més ni menys que fills del candidat estimat i odiat a parts iguals. La situació de mica en mica es transforma en un monstre omnipresent i assedegat, que a més doncs, cal alimentar. Amb el temps, aquells que aguanten les pressions, que guarden i prenen cura del saber fer i les maneres, que a més segueixen amb devoció i fidelitat les consignes del seu partit a mode d’una ben curiosa, i que jo qualificaria d’abnegació alegre, tenen un primer premi gros: un càrrec, diguem-ne important. Un càrrec que depassa l’escala local i passarà a portar lligada la incorporació a una conselleria, posem per cas. De sobte l’afectat comprova la visibilitat i alhora l’exposició pública notòria que comporta la nova posició. No ho prejutja, més aviat ho assumeix com natural en tant que salt normal de tota carrera per a una persona prudent, respectable i correcta com ella. La parella n’estava i n’està fins als collons que dèiem, però ara, hòstia, sembla que entren prou més pistrincs al compte corrent i potser que estarien fent l’ase treballant tots dos –com així es demanen enllitats durant una altra nit d’insomni. En acord a la nova situació, han hagut de canviar de domicili i fer cap a la capital. La canalla, per a l’any que ve, anirà a una escola on van els que seran nous coneguts –amics, per ser amables- del ara ja proposat com alt càrrec de caire tècnic, que li agrada precisar als seus propers, malgrat el seu parcours eminentment polític fins al moment. El polític en qüestió està orgullós d’haver pogut aplegar la seva passió vocacional, de servei al poble, amb la seva formació, allunyada de la política, almenys quan s’ho va proposar. Segons els seus, i ell mateix, aquesta nova posició francament li escau com anell al dit. A la vida cal saber gaudir de quan les coses van bé i doncs aquells mesos i algun any següent passen d’aquesta manera, nar fent i Del Pita Pita Del. Tot rutlla a tot arreu, ara bé, no hi ha diumenges ni festius i, darrerament, d’ençà que li han dit que hi ha perspectives d’assolir una nova promoció –el Cel és el límit- tampoc hi ha gaires nits. La darrera per a ell ha estat, de fet i de nou, ben blanca. Els nens, ja adolescents, se l’esguarden de biaix i només posen bona cara quan arriba Nadal o l’aniversari, quan els plou una munió d’andròmines, gadgets, devices de tota mena, obsequi d’una empresa privada d’àmbit global relacionada amb el sector de la conselleria de torn. Dos pardals d’un tret, la canalla contenta al racó i la guardiola familiar engreixant-se preparada per invertir en aquell caprici que el nostre cap de família tenia de brivall i que ara sembla ben a l’abast. Som humans, i doncs emperò, no perfectes, no costa gens de veure que la cosa put una micona puix que per la bàscula peta la criatura. Des que era batlle d’aquella vilella a prendre pel sac –que en diu ara en la intimitat- fins avui, n’ha guanyat trenta quilos, que no només es perceben a la panxa...El rostre se li ha arrodonit i s’hi ha deixat barba perquè comença a notar que tot plegat li fa una mica de vergonya; alerta, en cap cas prou per deixar-ho estar, no fotem, que aquest és el camí que ell ha triat lliurement, doncs el millor possible, segurament. La impostura tanmateix segur que li traspua d’alguna manera evident car en l’aire sent la remor de l’opinió pública, l’entorn, que el titllen ja sense embuts d’imbècil en amunt. Açò darrer li fa mal, no s’ho acaba d’explicar; l’hi diu a la parella que, al seu torn, li confessa que els nens ja fa temps que ho senten dir però que no ha de patir per això, no els el sap greu. En comptes de barallar-se amb els companys de classe sembla que els etziben en resposta que els seus pares guanyen molts calers, que a casa sovint hi treu el cap gent important i que ben aviat, de pet al pròxim govern. I és que, a més a més, aquella conversa matrimonial on van suggerir-se que només hi treballés un dels dos va durar tot just vint-i-quatre hores, el temps que trigà en deixar-ho anar a la feina per, tot seguit, li proposessin que la seva parella integrés l’equip de la conselleria en qualitat de no sé què, això sí, en una altra àrea, per allò de les, com es diu, incompatibilitats -ja sabeu. La vida continua en gran en el nou Hollywood i jo no perdo més el temps narrant la vida d’un fatxenda, i la seva família de desgraciats, qui ja ha oblidat del tot què és treballar per a la gent.