Futur incert

He dit que me n’anava un cop havent dinat i digerit el cop de son de la migdiada. Les coses a desgrat, almenys amb l’estómac ple i descansats. Enfilo l’AP-7 de tres carrils buits amb Les Alberes a davant i el que m’espera…Que ningú no m’espera, en tot cas l’endemà potser algú demanarà per mi, només si hi ha marro i per no haver-ho de bregar ell, que és per això que recordem els companys de feina, res més. Mentrestant, tothom a la seva i jo bé que podria sortir de la via que ningú per mi no demanaria. El conhort dels enzes, demà dilluns de la continuïtat per a tothom, per a mi a mil quilòmetres d’aquí. Servidor, el més idiota de tots per distància proporcional si no fos que es diu París i és clar, quan hom proposa aquesta destinació els ridículs pixapins aixequen alhora el dit. Em cal canviar el xip autodestructiu i engego la gramola més nostrada. Cada cop que travesso de mala manera l’Empordà taral·lejo el seu Sanjosex de quan tot era possible i semblava acabaria bé. Després de la ben cardada Animal Salvatge ve la ben plantada Futur Incert, que reflecteix com res la negror d’esperit que sento ara mateix. Creuo el Pertús i començo el descens cap a una terra que diuen que és nostra per la qual encara no m’he pres el temps d’apamar. Compro el verd més fosc i l’imponent Canigó però la diferent tipografia així com l’idioma de la senyalització em fan veure que a casa, casa, no hi sóc. Fer aquest recorregut en aquest sentit, cap al nord, s’ha convertit en un malson. No sé quants cops més repetiré però el que de bon antuvi sentia com un alliberament i un afany de veure món ho paeixo ara com un suplici i masoquisme de Peter Pan que no en té prou. No puc lluitar contra els elements, contra quelcom que m’atreu i em recorda que és massa fort el sentiment, que d’altres més desagraïts o desarrelats bé que poden anar tota la vida amunt i avall però que jo, tot plegat, m’hauria de replantejar, i ja, aquest festival. Un darrer intent de romandre connectat a la pàtria sintonitzant Ràdio Arrels mentre travesso l’abjecta circumval·lació de Perpinyà i veig els enormes Airbusos aparcats a l’aeroport departamental amb destinació cap on viso jo també, una capital a prendre pel sac que no té absolutament res a veure amb aquests rodals, no cal ésser una llumenera per adonar-se de la violència de tot plegat. Llarga recta, bé podria semblar l’autopista cap al cel però no, més aviat deu ser el camí de l’avern. Al fons pugem un xic per atènyer la senyera que em diu adéu, la malparida esblaimada i esguerrada pels agents erosius s’ha quedat collada, a l’asta rebregada. Amb regust de pobre que m’he de complaure en aquest nou comiat de covard, perquè pusil·lànime és no saber parar i fer punt i a part dels quelcoms que saps de bona tinta que t’estan ensorrant. Baixada d’autoestima en temps real, la resta d’ara endavant serà per sempre territori comanxe ni que a voltes arribi a pronunciar la llengua d’oïl com en François Mitterrand. A aquesta gent no hi ha qui els entengui, jo, vés a saber per què, no només puc concebre-ho tot en doblers. Absort i consirós dins un fàstic basardós, un espetec de vent m’engega del centre al carril de mar on per sort no hi havia ningú. Però què dimonis passa aquí; tots els pins doblegats, només pedres, l’adventícia i altres matolls que gairebé no s’aprecien a cent per hora mentre agafes fort el volant, car seria molt trist acabar en aquest no-res oblidat. Mentrestant, un fre de mà eòlic que no ens atura però tampoc propulsa. Quina mandra tot plegat, la resta de viatge per arribar allà dalt; impossible abstraure’s de la tristesa que emana d’aquesta terra sotmesa per dret de conquesta, castrada i estranya d’ella mateixa. Si és estiu, ves, encara estiro el xiclet i m’aturo en un àrea a fer la primera pixada, fumada i pregona pensada abans no comenci a veure pels retrovisors com l’orientació d’aquestes estimades muntanyes per on ara es pon el sol canvien de posició vers sud-oest fins fer-se’m invisibles fins la propera permission.

57 Menines

 Fa uns dies vaig sortir del Museu Picasso de Barcelona positivament esborronat. Cal aclarir l’esborronament positiu atesa la connotació sempre negativa que ha adquirit aquest adjectiu encertadament aplicat a Tarragona. No em cal entendre un borrall de pintura per sortir de la darrera sala d’exposicions d’aquest museu -d’obligada visita- amb una suor freda amarant el front pel que vol dir haver copsat prou bé la magnitud d’un geni. Parlo de les 57 variacions de Les Menines amb què ens va obsequiar el pintor malagueny de naixement. Tot d’una m’he sentit interpel·lat, no a fer el mateix, tant de bo fos Picasso, com bé somniava i cantava el trempat Elliott Murphy. Em refereixo a practicar un paral·lelisme amb la literatura, imaginar com ser capaç d’agafar un article aliè i mirar-lo del dret i del revés, capgirar-lo i empaitar-lo cara a la paret, ampliar-lo, reduir-lo o lligar-lo altrament. Sembla sexe però estem parlant de feina. Sí, això són els exercicis que imagino que es proposen als tallers per dominar l’articulisme d’opinió i recordar que has de ser capaç tant d’estintolar la teva opinió com la contrària, que ens recordava el mercenari Sostres no fa gaire.

Amb aquest rampell de cinquanta-set versions, enllestit en tan sols quatre mesos, Picasso manifestà obertament la seva admiració pel quadre i el pintor homenatjats. En tot cas, no em fa l’efecte que es tracti d’exercicis tècnics als seus setanta-sis anys. Més aviat és gaudi pur, amollar-se a tot allò que el quadre inspira, la mateixa sensació que ens fa alentir la fi d’una bona lectura per tal que aquesta no acabi. El mateix regust que voler tornar enrere i rellegir certs passatges, potser veure’n una adaptació cinematogràfica, una entrevista al seu autor a Internet o un club de lectura o simposi sobre l’obra, etcètera. Picasso em fa veure com la vida de vegades i miraculosament es pot reduir en certs períodes a la contemplació i desconstrucció d’una sola obra d’art, que gairebé tot giri entorn d’ella i quina mena de placenta tendra i acollidora pot representar aquesta per tot aquell qui l’abasta, la capeix i la fa seva. Quin gust comprovar que un geni pot sentir la mateixa fretura que un simple mortal o viceversa, quin alleugeriment poder fruir sense cap sentiment de culpa obstinadament de quelcom que et té atrapat i que per pudor no goses confessar. Quin plaer és deixar-se anar havent estat engolit per la bellesa en un moment donat. I si no és el cas, saber però que és possible i si no posseeixes aquell do de la sensibilitat tenir present que es pot, si més no, educar l’ànima per tal d’estar-hi un xic més disposat, a quedar encantat, que la resta de mortals. Quedo francament impressionat de veure la similitud de moltes d’aquestes versions i alhora la particularitat i autonomia de cadascuna. Ha estat una alenada d’aire fresc venint de l’escriptura d’idees en què acostumem a funcionar al revés. L’escriptor, per tal d’arribar al lector i deixar-hi empremta, precisarà d’un estil directe, clar, sec. Altrament el risc que el missatge es dilueixi mitja hora després d’ésser llegit és tan elevat com dur reconèixer que no haurà servit per res. Amb la pintura però, Picasso ens recorda o ens fa saber als més llecs que de la teva veu en pintura no resulta un únic fill; si tu vols i ho tens clar, en pot sortir una camada sencera i de cap manera és trair-te. Tal com ens explica el panell que ens dóna la benvinguda, Picasso respectà tots els elements del quadre d’origen, la llum, el volum, l’espai, la perspectiva...En tot moment hi reconeixem la referència i aquesta exaltació fa més gran a tots dos.

De tot plegat entenc que els escriptors del present farien bé de reivindicar amb aquesta alegria i sense recança els seus vells i es dediquessin voluntàriament a divulgar-los com cal en format d’obra d’art com, per exemple, ha volgut fer en Joan Todó amb en Joaquim Soler, llibre del qual hom parla d’allò més bé. Almenys i per un cop a la vida, que no només pensin en ells. Surto del Museu, marrameu!