El marc sentimental del costat

 Una bona part dels catalans ja hem demanat i continuarem demanant un estat català. En aquest sentit havíem atorgat als nostres representants una confiança que s’han passat per l’engonal. M’agradaria saber però si el poble, com a votants, hem atès un grau de llibertat equiparable al que voldríem per als qui acusem de pervertir el nostre mandat. Ja sabem que és als polítics que hem d’exigir l’aptitud i actitud a l’hora d’exercir la seva professió, però alhora em sembla d’allò més convenient que el votant tingui plena consciència de saber allò que demana. El suport aclaparador envers el projecte independentista dels darrers deu anys -assolit en tan poc temps- em fa demanar-me quin grau d’assumpció tenia cada ovella del ramat d’allò que vol dir ser ciutadans catalans plenament sobirans. No és l’objectiu, ara i aquí, desentrellar si tal suport fou cec i incondicional perquè total, al capdavall, ens van engalipar. Deixem enrere aquest període fosc -malgrat els colors i confeti que el van caracteritzar- i mirem endavant amb valentia i propòsit d’esmena per posar sobre la taula el tema moll de l’os del qual ningú no en parla, aquell que permetria una millor preparació de la població i per tant unes millors condicions de contorn per afrontar el canvi i l’adopció d’un estat propi. 

El tema tabú no és altre que plantejar sense embuts no només l’opció de superar el marc mental hispanocentrista, sinó anar més enllà, cap al marc sentimental; és a dir, que cadascú provi de fotre enlaire o reduir al màxim el seu imaginari espanyol o castellà. La gestió de l’imaginari del costat és el veritable fantasma particular que empaita la consciència de molts dels que han gosat abocar-se de debò en la lluita per reclamar un estat plenament català. Cadascú tindrà un fantasma més herculi o més nyicris en funció de diversos factors com ara l’origen familiar –el tabú dels cognoms-, la família política –un altre cop, els maleïts cognoms-, la posició econòmica i financera –lligams de feina o de deute contret-, etcètera. És un fet que després d’aquesta vinculació secular amb l’estat espanyol tenim una amalgama d’interessos que a nivell individual resulta ben normal que en molts casos esdevingui un sarau monumental de primera magnitud discernir què és allò que a hom li ve del fet català i què li ve del fet castellà en les seves vides. Resulta tanmateix curiós que quan la procedència forana és basca, gallega o andalusa, per exemple, tothom identifica alegrement aquestes entrades com a exotismes -ja constituents del folklore de l’Espanya de la diversitat- però mai quan és castellà, que llavors es diu que és un tema difús, que no està clar. El folklore sembla venir doncs de la perifèria peninsular; el centre ha de ser pres sempre amb seriositat car el poder no admet folklore. En fi, ja veieu que la interferència, com en lingüística es defineix aquesta invasió del castellà en la parla catalana, existeix també en la nostra percepció individual en absolutament tots i cadascun dels àmbits de la vida. Arribats aquí es pot entendre com aquella gent que tingui un grau elevat d’interferència del fet castellà o encara més clar, la matriu castellana, tindrà greus problemes per comprendre què vol dir de fet i de manera nítida la nació catalana; i la nació de les quatre barres, per aquells que no són catalans de soca-rel, només es pot copsar enterament i sense interferència, amb una voluntat molt forta i decidida de treure’n l’aigua clara, això vol dir bandejar el castellà. Les nacions -i la identitat associada de cadascuna que en surt- són com els amants, eventualment pots gosar flirtejar amb dos o més alhora, però a llarg termini te n’has d’acabar engatjant amb un de sol. Això és complicat en el cas d’aquells que hem confós algun cop la nostra essència amb l’adscripció nacional primerenca com a fets indestriables. Aquest feixuc entrebanc acostuma a passar quan neguem la intel·ligència de l’ésser humà. Diem per quedar bé que la nostra intel·ligència ens permet, al contrari que els animals, demanar-nos el perquè de tot plegat i no conformar-nos que les coses puguin ser tan sols com ens les han fet veure. Ara bé, quan el subjecte ens toca de prop i ens obliga a bellugar-nos i prendre partit, romanem garratibats i adduïm immobilitat perenne, abillada de respecte escrupolós i lloable a les essències ancestrals. Amb aquest posicionament ranci els transsexuals serien uns malalts, així com els que adopten noves religions alienes a la seva comunitat o com el fet que ens ocupa, aquells que ens adscrivim a una nova nació. La comparació és necessària per fer-nos veure –especialment als votants de samarreta del procés- que allò que tenim entre mans no era peccata minuta. Per voler un estat per Catalunya s’hauria d’haver entès, primer de tot, què vol dir ser català i per entendre-ho completament hom s’ha d’haver deslligat al màxim de totes les cotilles espanyoles, que de fet, són els instruments amb què l’estat actual relliga la ciutadania, el fet sentimental: la Lliga de Futbol Professional, el PSOE i la Guàrdia Civil -que deia ara no sé qui. 

De vegades resulta tan complicat l’exercici voluntari d’aïllar-se de l’entorn que només s’aconsegueix sortint a viure a l’estranger; un estranger, ben entès, de nul·la influència espanyola. Sembla estrany però existeixen països al món on Espanya no hi té res a pelar i on gairebé ningú parla el castellà. A tot estirar, hi trobem una ambaixada o un consolat amb una Rojigualda a davant i algun restaurant. Si en teniu l’oportunitat, experimentareu en primícia allò que vol dir viure sense Espanya. No hi sentireu enlloc la seva barroca i entortolligada llengua cervantina i, ben aviat si va bé, estareu pagant impostos a un país...que no és Espanya! Potser aleshores us poseu a plorar de culpa o de joia. Ves per on, allà els quaranta canals de tele o ràdio no són en castellà i potser aquest és un bon moment per deixar per sempre de veure i sentir les notícies –que ens canta i recomana Morrissey. D’aquesta manera hom pot copsar els detalls d’una eventual vida sense aquest constructe dit Espanya, a partir d’ara aliè, com de fet voleu que ho sigui per a vosaltres que, encabat, és el més important. Tanmateix viure a l’estranger potser no és possible i doncs, independentment d’on sigueu un altre exercici pot ser avaluar l’espanyolitat de cadascun dels vostres actes i decisions, amb la finalitat de començar-la a extirpar. No hem de tenir por, la causa és ben noble, lluitem per la nostra nació, com s’ha fet manta vegades en el passat. Un dia em feren veure que qui, malgrat no compartir-ho, no és capaç de respectar el nostre odi, no ens estima. Són desferra, a bandejar de les nostres atencions.

Tornem al principi perquè potser podem encara pensar que en fem un gra massa i que de debò no cal que l’individu realitzi la feina encomanada als polítics quan, i sense cap mena de dubte, assolir aquest grau de consciència nacional és d’allò més necessari i s’ha de treballar per estar perfectament orientat i posicionat, per tal de no tremolar a l’hora de la veritat. 

L’imaginari en castellà ara mateix és una gàbia, un parany, un llast que impedeix concentrar adequadament les energies en un sol objectiu: la separació de l’estat espanyol. Traslladar aquest concepte i aplicar-lo als nostres records i objectes -dels quals no cal negligir el fet que ens posseeixen- i actuar en conseqüència, voldrà dir posar fil a l’agulla en coses tan profanes com deixar d’escoltar música i llegir en castellà, visitar Castella, ras i curt, reduir tant com puguem la nostra sensibilitat i sensitivitat cap al costat. Aquest precepte s’hauria de seguir, com a mínim exclusivament i momentània, durant l’impàs fins a la consecució del nou estat. Amb una Catalunya lliure, sobirana i catalana, ja serem lliures després per tal que tot aquell qui vulgui pugui retornar a exhibir un espanyolisme recalcitrant, ni més ni menys com fan per la seva banda i per exemple aquests afrancesats que a Catalunya són habituals des del Noucentisme o com aquells liberals motivats, normalment adinerats, enlluernats al seu torn amb els anglosaxons. Quan Catalunya sigui en català i independent tota la resta serà inofensiu, turisme, pas de problème. Hom és conscient que segons l’historial de cada u, aquesta prova de desprendre’s del castellà pot arribar a requerir autèntica vocació monacal. Desdramatitzem un xic i pensem què seria del nostre pas terrenal sense aquesta mena de desafiaments...Només cervesa, covid i no-follar? Si no gosem seguir aquesta exigent i radical prescripció molt em temo que no serà només per raó de mandra, ni fals sentit comú. Serà un cop més pura fatxenderia. Serà persistir en aquesta creença que els humans funcionem només racionalment. Serà de nou negar la complexitat de l’ésser. Serà, al capdavall, una manera com altra del fugir d’estudi tan en voga actualment. Serà fer veure que nosaltres estem per sobre de l’entorn i tot fet conjuntural. Serà vendre novament la moto que, arribat el moment del nou xoc de trens, sigui com sigui, ho sabrem manegar i dominar. Il·lusos. Ja hem pogut veure que la lluita nacional catalana no pot ser mai més subjecte de tripijocs polítics, implica des de ja una presa de posició total per part dels catalans d’un caire prou seriós com per prendre-s’ho a la babalà i mirar-s’ho des de la barrera. Si no som capaços d’orientar el nostre comport i modus vivendi per Catalunya, com veig a molts referents en les xarxes socials -que per por de resultar massa radicals i antipàtics, continuen fent veure com si res no hagués passat i que bonic que és tot- no val la pena exigir res de res als altres, no mereixem el que demanem. 

Del balcó estant

Del balcó estant d’un carrer de la Barcelona que no ven. Nogensmenys es tracta d’un dels seus vials encara comercials i, per tant, miracle actual existencial. En tot cas millor no fer-se gaires il·lusions car l’esblaiment de l’activitat és inexorable. Passava la vida i res d’especial no hi succeïa fins que de sobte les primeres botigues amb nissaga començaren a tancar, una per una, la jubilació s’hi esgrimia. De cop i volta vàrem veure com els nous preus de lloguer de la nova ciutat de creuer havien fet que tal com abans el diner feia diner, ara la persiana abaixada fa persiana abaixada, grafit marginal i misèria. La situació encara aguanta prou per tal que amb una mica de pulsió literària ens ho puguem mirar amb un biaix pervertit, si fa no fa com per avaluar l’estat d’ús del català. En aquest sentit direm doncs, que fins que no tanquin en Pau, Pere i Berenguera la nostra memòria encara aplica en aquest indret, però a qualsevol observador cronista amb bigoti a lo Lluís Permanyer no se li escaparia que aquí cada cop s’escolta més urdú, panjabi o algun tipus de xinès. Per a més informació, adreceu-vos als especialistes antropòlegs tot-a-cent de l’ajuntament. D’alguna manera però, cal agrair a aquests col·lectius el fet de comprometre’s a reobrir els establiments i continuar -a la seva manera, només faltaria- la vida que de vegades es veu posseïda pel negre d’una ocupació que no s’arriba ben be a endevinar què diantre passa a dins. I dic negre perquè a un edifici buit d’aquí al costat, d’ençà que la botiga de sota hi va tancar, l’obscuritat i les esquerdes s’han escampat arreu de l’immoble i no m’estranyaria gens que tinguéssim un disgust ben aviat. I és que quan vaig fer carrera em van ensenyar que els materials de construcció com ara la fusta, el ciment i el formigó han d’ésser considerats éssers vius car pateixen canvis de comportament amb l’edat; se’ls ha de saber avaluar, mantenir i tractar si els vols seguir atorgant una confiança plena. Deixem però l’antiga carrera universitària o el pròxim esfondrament o totes dues coses alhora perquè ara estic al meu balcó. 

Fa bo. Avui mateix, dia estrany, primer divendres a punt de tancar els bars per ordre del monstre viral governamental, sembla dia de vaga general. El moment previ de cap de setmana on tothom aniria atrafegat per efectuar les darreres diligències abans de fotre el camp i, en canvi, gairebé no hi veig ningú. Els repartidors del petit comerç han quedat congelats per la Frozen en virtut de la urgència en l’aplicació de les noves mesures de contenció. Em vénen al cap els repartidors car són ells qui generen en bona mesura el brogit de l’art sonor quotidià. Aquelles arribades de la furgoneta abonyegada de torn a la zona groga de càrrega-descàrrega com si fos el pit stop per a canviar les rodes; frenada que raneja la topada. Cruïlles de carrers transversals que els malalts mentals portadors de patinets travessen sense mirar, i més ràpids i tot que els vehicles del carrer suposadament principal. Entropia penjant d’un fil. L’autocar que segur ha volgut agafar la drecera de l’aplicació dels pebrots per estalviar-se el pas per Numància i sobre el qual podria muntar-hi ara, directe, sense saltar del meu balcó. El senyor gran que tremola tot ell car no pot travessar en trobar aparcada una grua a l’altra costat del pas de vianants. La dita grua no té lloc on ficar-se per culpa dels pals grocs que hi han ficat per no sé què de les terrasses dels bars, mobiliari que ha enlletgit en grau superlatiu el paisatge urbà, primer i únic propòsit dels qui han encomanat la seva instal·lació. Gràcies a Déu, als trempats del bar de davant se’ls ha ocorregut guarnir aquesta vergonya amb una mena de palissada de fusta molt escaient que a més, mata dos pardals d’un tret, i oculta el groc del qual n’estem ben tips ja també. Queda palès doncs de quina manera el panorama habitual ha quedat desdibuixat. Ha passat quelcom que no és tan sols fruit d’una mesura conjuntural, quelcom que ve de més enrere, de començar el mil·lenni fent somniar truites i endeutar el personal per després, en els deu anys següents, collar-lo i acabar-lo d’escanyar. La gent té molta por, i no només del virus. No sento venir ni el senyor que fot cops amb una vara de ferro a les cinc bombones de butà sobre un carro de magatzem. Tampoc se sent l’entranyable Antònio, que passa d’habitud anunciant “vaya rosas que llevo”, “y venga las orquídeas y los claveles”. Per culpa dels malparits del Club No Sé Què, per cert, dels nostres, occidentals, ens han empès a viure tant per sobre de les nostres possibilitats que ara ja no podem viure amb normalitat. Que no és Wuhan, que són molins. Fade to black des del meu carrer amb nom de vescomtat.

El jo brivall que un dia fui

 S’ha de saber viure en societat. Això vol dir respectar les normes, no fer mai un mal pas i tolerar-nos els uns als altres per tal de no sortir a la crònica de successos dels mitjans d’incomunicació. Tots aquells que compleixin aquests requisits, fil per randa, seran considerades persones equilibrades. Poca broma, heu de pensar que no assolir aquesta qualificació oficial us impedirà fer vida normal i, per exemple, tenir accés a qualsevol mena de finançament, per exemple un préstec per a adquirir un bé immoble; encara que, ben mirat, potser us estant fent el favor de la vostra vida. I és que de vegades el sistema vol escanyar-nos tant que se li acaba tornant més forta aquesta malvolença i algun dia, vés a saber, podem arribar a dir que moltes gràcies per haver-nos deslliurat de tal deute, desgraciats. Va, millor no deixem-nos emportar per la ràbia desfermada que, com diem, hem de passar per persones equilibrades, concepte no només entès, sembla ser, com a antònim de pertorbades. Em demano des de quan les persones dites equilibrades han de ser també subjectes d’una existència àtona, homogènia i doncs, avorrida. No crec pas que créixer i fer anys vulgui dir esdevenir gent grisa, monòtona i tibada. Evidentment aquesta és una reflexió adulta car la joventut, per la seva pròpia idiosincràsia, emmascara la veritable rutina que pot arribar a ser la resta de les nostres vides. Voler marcar l’accent a una certa edat és arriscat, isola, genera incomprensió i et crea enemistats, però allò que de debò et dessagna és passar la segona i tercera edat com un vegetal per no gosar dir ase ni bèstia, amb por a no ferir o a ser bandejat. Alerta, que servidor no es refereix a fer ara de Doctor House a cada esmorzar, ni enfollir en una reunió laboral, que t’agafi un rampell i estrangulis el teu cap, però estareu d’acord que hem arribat a un punt on ni en cercles reduïts -que deia l’Aznar- ens arribem a dir gaire cosa que no siguin dos compliments o tres comentaris amb riallada histriònica per fer veure que, en efecte, ens hem tornat oligofrènics. 

Si ser equilibrat és anar apaivagant la pròpia esma i sufocar tota espurna provinent del sistema estimular per no sé quin concepte racional del saber estar, estem ben arreglats. De fet ja fa un temps que hom denuncia en aquest bloc la degradació de les relacions humanes, accelerada per la confusió i placebo que provoca el món virtual. La Covid és una excusa més que de facto amplifica aquestes tendències autolesives. Encara tenim sort, la Generació X, la darrera criada sense la dictadura dels ordinadors per comprendre que un altre món sempre pot ser possible. No sé en quin moment hem arribat a deixar-nos engalipar per aquesta manera perversa d’entendre la igualtat i fer mitjana per baix. Aquesta tensió d’haver de ser en tot moment infal·libles, quant al to general emocional, amb l’objectiu de passar inadvertits, fa que anem amb un pal ficat al cul i, esclar, vet aquí quan peta tot o has de fer ús d’estupefaents per tal de retardar el tanmateix inevitable esclat. És impossible ser l’encarregat de subministrar de manera continuada el corrent de la teva llar i no patir caigudes episòdiques de voltatge. Hauríem de tenir clar que els humans ens assemblem a grups electrògens casolans i no a subestacions elèctriques d’alta tensió. Hem de canviar-nos el filtre de tant en tant, el dipòsit de combustible no dóna per llargs períodes de subministrament assegurat, el carburant val calers i més si no vols que estigui adulterat. No podeu dir que no estàveu avisats que una pana grossa us esdevindria algun dia, quan setmanes enrere ja se us va fondre alguna bombeta i havíeu d’anar posant reguladors de tensió a cada endoll. 

No hi ha manera, no puc deixar de relacionar equilibrat amb adotzenat. Penso en una persona equilibrada i imagino un equilibrista, ergo un funambulista; li sua el front, sempre en tensió mentre malda per travessar la corda d’un costat a l’altre dia rere dia. ¿És aquesta la qualitat de vida que anava lligada al progrés? Ja n’hi ha prou d’aquest color; si Pla al seu Quadern Gris s’acabà confessant infeliç, jo en aquest quadern crema faig el mateix i, a més, em declaro eixelebrat. I és que miro enrere i m’adono que quan més engavanyat m’he sentit ha estat quan volia aparentar ser qui no sóc, o sigui un equilibrat. D’ara endavant lluitaré per recuperar allò més genuí que entrelluco al mirall, el jo brivall que un dia fui. 

My own private País Valencià

Anys i panys que la meva coneixença material del País Valencià fou en essència l’Autopista de la Mediterrània, l’abans dita A-7, després AP-7 i ara només sé que no s’hi paga. Infantesa i adolescència travessant aquell país aliè amb l’objectiu de passar l’estiu a la terra dels meus progenitors i avantpassats i, per tant, amb una idea d’aquest indret no gaire favorable atesa la dificultat per creuar-lo de banda a banda en quarta velocitat. Sí, era així; als anys vuitanta del segle passat, anar de Vinaròs al Port d’Almansa era quelcom semblant al viatge en moto del Che per terres xilenes, més llarg que un dia sense pa... Deia que la meva impressió de les contrades valencianes no era favorable perquè ja portaves llevat des de ben d’hora, tres feixugues hores i mil peatges troncals des de Barcelona, quan un panell et donava per fi la benvinguda a la “Comunitat Valenciana” i et proposava gaudir de la “Costa del Azahar”. S’hi anunciava també un taronjot com una casa de pagès i més endavant un tros de paia dibuixada prenent el sol. Ara que hi penso, vaig romandre doncs molt i molt de temps errat quant al veritable nom d’aquesta terra; ves, primer la infància, després la ignorància. En fi. Recordo com aquell viacrucis interminable entre Tarragona i Castelló acabà esdevenint per a mi inesborrable; l’autopista o la nacional, o ambdues, es veuen de vegades obligades a fer marrada o punyetes cap a l’interior al Perelló, a Polpís o a la mare que em va parir! -Papa, quan tornarem a veure el mar?-. Podríem salpebrar tot plegat amb una llagrimeta a la Ferrusola manera i dir que no teníem ni cinc per a l’autopista, però era la mandra per no passar deu minuts comptant la xavalla un peatge rere l’altre, ficar-la dins d’aquelles cistelletes, esperar que la màquina fes recompte a pes i veure el pare fent perilloses contorsions abocant el cap per la finestreta a l’hora de recollir el canvi. No m’estranyaria també que fóssim tots plegats refractaris a aquelles tronades àrees de servei amb uns vàters que tenien la virtut de treure’t de cop i volta les ganes que tingueres de fer de tot llevat de tornar a fer via. 

Tenim ara la tartana doncs que davalla cap a Torreblanca amb el fre motor panteixant, implorant pietat. Primer quadre de fatiga general. Bar Juani. Toca emplenar el dipòsit mentre una casset dels Gipsy Kings crida l’atenció del meu tiet, segon vehicle del periple. Les expedicions d’aquest abast millor acompanyats amb un altre patidor de la ruta, per allò de compartir qualsevol eventualitat que acaba arribant amb gairebé total probabilitat. Les comunicacions únicament es fan amb els intermitents i els centelleigs amb les llargues. -Vols parar ja, dome, que ens estem pixant a sobre!! Reprenem la ruta ben esmorzats i tot just en sortir de la vila blanca, un edifici isolat, mastodòntic, enmig del Far-West es deixa estimar amb un rètol a dalt, de llumetes de neó fent pampallugues, i què serà, Doris Day, què serà..?

Sona la casset al cotxe de l’oncle, engolida aparatosament; al nostre gastem la ràdio, millor l’ona mitjana que la freqüència modulada ja que aguanta més estona. Hom amatent a la divertida publicitat localista d’allà per on passem; tot un nou món en apitxadet! Canvi de rasant a la nacional a Almenara. Guaita el castellet, sempre pendent! Ja ha sortit el sol. Tots els estius ens acaba sortint quan arribem a Sagunt. Tothom es desperta, no amb la claror sinó amb la siderúrgica, que fot una pudor... Un cartell gros amb el castell, els romans i no sé què i per a mi tanmateix Sagunt ha estat sempre la puçolana, la fàbrica de ciment i aquelles baluernes metàl·liques amb fluorescents enmig d’una calitja lletosa i xafogor empestades amarant els ubics tarongers i d’altres fruiters dels quals no tinc ni puta idea. Encara recordo travessar una interminable i gris València pel bell mig en hora d’entrada a la feina; embussos infernals plens de plaques de matrícula amb tipografia prima i allargassada amb la “V”, i a veure per cert, si arribem a temps a destinació, que fan la sèrie aquest vespre a les set. La circumval·lació de la ciutat i la segona extensió cap al sud vingueren poc temps després, amb aquells arcs de colors de Sant Martí que s’anaven fent progressivament més grans o també el talús aquell de les ovelletes o cabretes blanquetes i negretes. Veritables fites i mollons que t’insuflaven força quan n’estaves ja fins als collons. A la ràdio sona l’instrumental Mammagamma d’Alan Parsons quan passem per Massanassa. Abans ja n’havia vist un altre d’aquests, Massalfassar, un nom molt bonic, segons Coromines –que em dic.

Els deu integrants del seguici de vacances estem frisosos per arribar al bar dit dels catalans: el Bar la Palmera, ara sé que érem a Alginet –abans a la carretera, tot simplement. Parca col·lació per apaivagar la crepitació d’un estómac que fa foc. Visita al lavabo per buidar de nou una bufeta que diu que per favort! Sant Tornem-hi i fot-li, que aquí aleshores era encara simple carretera general. Guaita el Xúquer/Júcar als cartells. Aquesta és una altra, un fotimer de panells bilingües grafitats amb tota mena de reivindicacions. De vegades la part castellana ratllada, d’altres la valenciana esborrada, d’altres ja no s’hi veu res de res. Menció especial al desviament cap a Vilanova de...Villanueva...Castelló...Castellón. Cada any un testimoniatge nou d’una manifestació de la qual me la bufava tant com ara em dol. Ja som al mític Canon Che, peu d’un portell on sempre calia patir per la corretja del motor amb aquelles corbes i la font, de la qual tothom en parlà i mai no vaig veure ni hi vaig beure i que em recorda al llibre “Gina” de Maria Climent i el seu Masdenverge on va caure un globus que tanmateix ningú mai ha vist. A la baixada del portell em trobo encara un reguitzell de pobles amb noms catalans que ni al Lluçanès: Rotglà i Corberà, Cerdà..., i mira que portem més de mig dia de petjar! 

Enfilem ja drets i decidits cap a l’interior pujant i baixant uns tobogans a perdre de vista que fan venir arcades i on prou sovint de fet algú acaba per vomitar. Deixats enrere Moixent i Ontinyent, cada beneït estiu la mateixa i entranyable discussió a l’hora d’eixir de la regió: -ara per on agafem, per Almansa o per Xumella? El paisatge i l’ambient canviaran de manera sensible ben aviadet però això són figues d’un altre paner o si més no de la Figuera de la Font. En tot cas, per a mi, la resta de viatge ja és un altre món.

Ells, els valencians

El meu darrer article sobre la figura de Joan Fuster em féu posar en relleu la secular incomprensió -o malfiança, si voleu- entre valencians i principatins, principatins i valencians. No cal dir que aquest assumpte resta com l’escull més important per a la bona salut d’un sentiment compartit nacional. Vagi per endavant que aquestes línies s’adrecen especialment als catalans del Principat, que són els que han de fer en aquest moment l’esforç de comprendre els germans del sud i no necessàriament a la inversa. Ho explico tot seguit. 

El bressol de la nació catalana foren els territoris dels anomenats comtats catalans (S.VIII-XII), apunt i argument aquest, dels de caire històric, amb què alguns cunyats fan befa o no en volen sentir a parlar, però essencial per explicar per què som catalans i no japonesos, posem per cas. Malgrat tota circumstància important que esdevingui en qualsevol dels altres territoris de parla catalana, la temperatura de la nació vindrà donada per com es trobi en tot moment l’antic Principat, ja sigui en renaixença, decadència, a les portes de la independència -com no fa gaire- o enmig d’una depressió identitària de cavall -com és ara. La tradició, el pes de la nació, per dissort o per fortuna, recau en nosaltres, ergo la resta sempre espera quelcom de nosaltres. Espera de manera activa o passiva, conscient o inconscient, pacient o impacient, però és un fet. Si des del Principat no responem com s’espera del nostre propi tros, que un dia es volgué nació i que ara ens ha mostrat que es volia estat, no esperem l’admiració i seguiment cec per part del seu entorn satel·lital, per força més interferit, desprotegit i assetjat.

València-Cap i Casal té una fotuda singularitat, es troba a 340 quilòmetres de Madrid i 340 de Barcelona. Aquesta tensió salomònica es percep ja dins la ciutat en la toponímia dels cartells o panells de sortida així com a la xarxa viària circumdant. És evident que fa anys i pays que l’estat espanyol juga fort i brut i per trencar aquesta equidistància geogràfica i escurçar-la geopolíticament a favor seu a tots els nivells; no farem aquí palesa la tirallonga de greuges ni alimentarem més el victimisme que tant de mal fa a les minories nacionals. És evident que, ideologies a banda, amb Madrid i Barcelona, dos imants colossals focalitzats sobre la capital del Túria; entre un poder dur, decidit i contundent i un altre amollat amb caire sentimental, nyicris i bleda en l’actualitat; posats a ser tutelats i anar fent, tothom s’estimarà més el poder de veritat. Des del Principat haurem de ser d’una vegada per totes honestos i reconèixer que si ens interessa de veritat i estimem la nació sencera, primer de tot hem d’estimar-nos a nosaltres mateixos. En qüestions de seducció, infondre als altres confiança i seguretat en un mateix és fonamental si es vol arribar a bon port i, si més no, merèixer un respecte. 

La idea unificadora assimiladora d’Espanya a la manera castellana ja perpetuada per sempre amb el franquisme i falangisme només es pot combatre, ja no amb la seva suposada contraposició, que seria l’Espanya republicana; aquella Espanya republicana articulada en una proposta federal, el somni eròtic d’Enric Juliana de tant en tant -que quedi clar- només a estones, quan del Cafè Gijón estant mira al seu voltant i es veu aclaparat de l’ermàs intel·lectual. Una idea d’Espanya, aquesta, que ja la sentírem a Pasqual Maragall i d’altres i, per tant, sense cap bri d’originalitat. Un cop aquí situats, tenim a tocar el republicanisme històric morat, un concepte que, sense negligir en cap cas les seves escadusseres però fortes, fidels i arrelades adhesions com les expressades per l’historiador Carles Sirera –amb propostes com una capitalitat estatal per a València-, no tindrà mai prou força contra la crua realitat que és l’Espanya que es gasta avui dia, la Una, Grande y Libre maquillada dels vencedors de la guerra. El romanticisme de les Brigades Internacionals, únic imaginari decent, potent i candorós que li va sortir al republicanisme no és prou consistent per convèncer el personal. Amb tots els respectes, l’anhel de voler fer república de debò a Espanya -amb allò que de profunda reforma i respecte a les nacions històriques implica, no a la francesa manera, no ens engalipareu- és tan utòpic com quan la CUP digué que volia anar al Congrés dels Diputats a fer sentir la seva veu, o que Podemos anava a canviar Espanya després del 15-M. Com ha apuntat l’escriptor Abel Cutillas, absolutament tot queda engolit pel monstre. Tot excepte l’única cosa que a València –el cas que ens ocupa- conserva i ateny encara condició de veritat natural endèmica: el llegat de Jaume I. Uns fonaments i arrels que vénen de molts segles enrere i que, malgrat els seus detractors, a empentes i rodolons encara resisteixen els intents d’assimilació per pura evidència d’adaptació i idoneïtat al sòl que li és propi, al clima local. 

Amb aquest context, qui ha de desitjar sempre acompanyar els valencians som els altres catalans -no els de Francesc Candel, no fotem, que ja m’heu entès-, els del Principat, rovell ancestral de la nació, als qui ens pertoca fer tots els papers de l’auca que calguin i acceptar caure malament a qui sigui i quan sigui i tot això amb abnegació, tot sabent que és aquí dalt que posseïm el desllorigador de l’actual situació. Friso per saber què en seria i quedaria del blaverisme valencià –veritable i artificiosa anomalia històrica- així com l’espanyolisme recalcitrant i altres sucursalismes d’allà baix en cas d’un estat català al Principat.

Com dèiem més amunt, ningú no vol ser acompanyat -i menys tutelat- per un pelacanyes que no s’estima a si mateix.

Abans d’alliçonar els valencians hauríem de tenir ben present que som els catalans de l’actual comunitat autònoma de Catalunya els qui hem de saber col·lectivament d’una vegada què som, què volem i fer-ho rabent. Qualsevulla altra cosa és emprenyar la gata, fugir d’estudi, i així fins a la marginalitat, folklorització definitiva o desaparició.