El socorrista

 Mare de Déu, quina enveja del socorrista! Me’n faig creus, jo, que pensava haver superat tota mena de pecats capitals, àdhuc els més complicats de bandejar com l’associat al color verd. I és que allà el tenim, ni més ni menys on jo voldria ser! Allà dalt, immillorablement situat i disposat, des d’on es veu tot; l’espectador omniscient permanent, el paper que sempre he delejat interpretar... A més, el paio, cobrant el salari mínim interprofessional sense aixecar una palla de terra, que m’he estat una bona estona palplantat comprovant que no ha hagut de moure’s per res. La platja, avui? Apetitosa, melosa i sucosa com algunes usufructuaries que veig apropar-se a la garita del socorrista com atretes per una mena de magnetisme que no goso endevinar com el fa anar. Deu ser el mateix efecte que provoca un bon narrador omniscient, que atreu lectors i, en aquest cas del vigilant -per què no-, banyistes. La seva llotja, centrada i prominent, li proporciona una clara posició de poder sobre l’arena. És un fet que en aquests moments el meu heroi és l’amo i senyor de la platja; no m’estranya que certa eròtica traspuï a l’ambient i que els espècimens més colrats i alhora tibats gravitin entorn de la caseta amb escaleta. Bé podria ser també que ben aviat entre tatuats s’ho remenaran i faran, car no m’havia adonat dels dibuixos que llueixen el vigilant de la platja així com les nimfes i sirenes sense cua que li volten. Jo suposo que, en acabat, tatuar-se ha esdevingut una simple voluntat de pertinença a un lumpen la particularitat del qual és que no et requi ser vist i, més encara, que t’encanti cridar l’atenció i que sigui el que Déu vulgui si resulta que quan creueu mirades es genera amperatge. Des que vaig llegir, però, l’altre dia a Can Piula que fins Hegel -Hegel!- s’hauria pres la molèstia de justificar antropològicament el tatuatge com un gest d’afirmació de l’ésser humà davant la natura que l’ha expel·lit com una criatura verge i nua, que he cremat les naus. Jo ja no entenc res. A mi això dels tattoos, ves, em tira més enrere que una bravada matinera abans de rentar-se les dents i, tot i així, continuo ruminant com pot ser que el sòmines aquest generi tant d’interès... Jo si fos ell, aprofitaria per escriure best-sellers com Faulkner feia amb nocturnitat a l’aparcament i, tot plegat sense un bri de mala consciència, donat que és impossible que ningú s’ofegui aquí, cinquanta metres ben endins i encara hi toques fons! Guaita -li diria jo- i observa la corrua d’estiuejants que s’apleguen al teu voltant i et reten vassallatge simbòlic, tot cercant la teva implícita i eventual protecció. A canvi, no t’importi fitar-los sense parar i extreure’n mil i una històries que ens expliquin a la resta com d’absurd pot arribar a ser el nostre comportament gregari i consuetudinari. De com es gasten hores, alguns només per torreiar-se i mostrar-ho després a la represa o a les xarxes; de com d’altres no foten ni puto cas als infants; de com has presenciat una avantsala de divorci, encara sense advocats; de com els qui arriben cap al tard no saben relaxar-se sense deixar de drogar-se... De debò que quins quadres tens sovint la sort de presenciar! I malgrat tot plegat, et dediques a xatejar pel cel·lular quan no galindejar amb la nova sòcia tatuada que t’ha vingut a demanar quelcom insubstancial; tan sols una excusa per observar-te les histriòniques ulleres de sol i els llavis molsuts de noi Martini i els músculs guarnits que s’associen apriorísticament avui dia als responsables de la nostra seguretat quan d’un capbussó públic es tracta.

Mira, bro, que quedi clar que no tenia absolutament res contra tu ni els teus. Fins i tot estava disposat a considerar que allò dels socorristes acabats d’arribar de Jaén a les Borges Blanques sense saber català podria haver estat simplement una badada administrativa, oi? Un cas més que no respon per res -i ara!- a la nostra contingència de país ocupat. Allò que no m’esperava pas era mostrar-te respecte i educació per endavant, passar pel costat, saludar-te amb un cofoi ‘Bon dia’ i que m’esguerressis el bany amb un ‘Buenas’ desmenjat.

Jo, Zigoni Balcatrena

 M’he passat bona part de la meva vida exercint de materialista arquetípic. Així i tot, em sembla una manera eufemística de qualificar els que foren els meus anys de joventut i primera etapa adulta; més aviat podria dir que vaig representar a la perfecció el paper d’imbècil abduït perfecte. Abans pensava que no podria viure sense això o allò altre, en fi, sense certes coses. I si es tractava de persones, doncs com si fossin coses, plenament integrat dins d’aquesta panamercantilització que ha esdevingut la herència més crua del darrer segle XX, la qual ens va arribar exempta d’impost de successions; per tal de consumir ens ho van voler posar en safata a tothom.

Ara no és que un hagi esdevingut germaneta de la caritat però si quelcom em remou per dins no és la inextricabilitat de la mort ans morir algun dia sense haver-me adonat verament de què va tot això. Només es tracta d’una frase però Déu n’hi do el canvi qualitatiu entre el meu ipse antic i el més nou! La distància és tan important entre tots dos que hauria de tenir dret a canviar de nom. No m’estranya, doncs, allò que veia fer, per exemple, a estrelles del rock com Carlos Santana, que es va passar a dir Devadip, o John McLaughlin que es digué Mahavishnu, tots dos després d’haver estat iniciats pel mestre espiritual Sri Chinmoy. Ja m’agradaria a mi haver tocat la guitarra ni que fos un tres per cent del que varen fer aquests dos monstres, però trobo que tinc dret també a canviar-me el nom. Voldria a partir d’aquests moments poder dir que em dic...Zigoni, Zigoni Balcatrena, com el protagonista del conte de Pere Calders.

Vejam si ho aclarim, m’agrada Òscar; la mare va estar molt encertada amb Oscar i jo que me n’alegro, que així m’ho van posar, sense accent gràfic perquè, de fet, no s’estilava a les majúscules d’aleshores; contingència aquesta que ha esdevingut ideal perquè ara no em senti jo malament afegint-hi un accent i obrint la O com em surti a mi dels pebrots. El que passa és que Oscar ha quedat ja associat a mil i una gestions mundanes, grises i burocràtiques. És un nom que he usat sobre escriptures notarials, matrícules i beques escolars, carnets de soci d’allò més vulgars, nòmines d’empreses on no vaig conèixer mai l’amo, ignominioses declaracions de renda, perversos comptes bancaris, compravendes de merdes... Tot plegat, paperassa que m’ha glaçat l’esperit fins al punt d’haver enfollit o estat a punt de periclitar sense que ningú hagués pogut gosar endevinar el culpable d’un eventual fatal traspàs.

Ves per on, si la vida va començar a remuntar fou, ni després ni abans, quan vaig voler associar el meu nom d’Oscar a la llista de matrimonis beneïts a Santa Maria de Montserrat. I si és en aquell indret sagrat on vaig sentir ressonar diferent el meu prenom, car fou allà que se’m va obrir la O del tot potser caldrà que hi torni per demanar formalment una definitiva denominació. He vist que els papes de l’Església n’han fet servir sempre, de nous noms i sant tornem-hi, que tampoc no em vull comparar als papes; tan sols vull fer ús dels meus drets de dir-me altrament. El nom de pila, malauradament, ens reté i ens relliga al passat. Jo no renego dels meus avantpassats, dimoni, allò que em reca és el temps balafiat en mants viaranys que menaven nulle part. Temps gastat per culpa meva, per haver-me deixat endur pel ramat i no haver tingut els dallonses d’orientar l’antena d’acord amb les meves habilitats o possibilitats. Temps malbaratat per haver volgut fer veure que allò que de vegades sentia com a missatges per redreçar el tir no eren més que temptacions de gent que jo m’estimava més pensar que no volien el meu bé; que de missatgers d’aquests per desvetllar-me, algun n’hi va haver; que d’altres per esguerrar-te la vida, en canvi, el món en va ple! Allò que em sap greu, ves, és de no haver fet cas quan tocava dels primers. Bé, ara no encetarem de nou el sac de gemecs. Si alguna bona ànima llegeix això i em sap dir com puc canviar-me el nom i passar pàgina del babau que atenyérem a representar en aquest circ de puces que és la nostra societat, facin-m’ho saber, si us plau.