Catalonia has been

Catalonia has been^TM i així estem. Si us plau, deixeu en pau d’una vegada l’il·lustre violoncel·lista, el qual si encara fos entre nosaltres de ben segur que us estovaria amb l’arc a fe de Déu, perquè és el que us mereixeu. Tot lo puto dia amb el Catalonia has been^TM. Me la rebufa el que Catalonia has been^TM si aquest fet en comptes de projectar-nos cap endavant ens torna de pet a les cavernes o pitjor, no ens fa moure d’elles, que és on ens trobem ara entaforats. Qui no recorda el discurs sincer i desesperat de Pau Casals, ni més ni menys que a la seu de Nacions Unides. Les paraules d’un home il·lustre i avançat d’edat aprofitant una oportunitat de projecció pública inigualable, guanyada a pols de manera personal amb el seu art, tot per tal de fer un dels darrers serveis a la seva nació i poder morir així amb un bri d’esperança en què les coses en la seva absència podrien arribar potser a canviar. Una manera lloable de voler oferir-se i donar-ho tot per poder traspassar no gaire més tard en pau amb si mateix. Doncs d’aquell discurs memorable no en queda res que no hagi estat subjecte de pillatge. Heu estat tots vosaltres, processistes, qui heu pornografiat i engroguit absolutament tot, el vídeo, el missatge, la seva profunditat i abast, de tal manera que quan el rememoro m’aturo ja en aquestes tres paraules, no puc continuar endavant. Heu folkloritzat de tal manera aquell moment i el personatge, que porto anys sense gosar punxar l’antològic vinil seu a la Casablanca interpretant música celestial davant el matrimoni Kennedy. I aquest és només un exemple del que esteu fent amb gairebé cada objecte o subjecte que traspua imaginari de país. Esteu malmetent absolutament tot òmnium. Esteu emprant tot allò que ens fa trempar quadribarradament fent-lo servir com a paper de cul. Sort que hi resten encara motius propis d’orgull com el Dret Civil o més músics com Robert Gerhard i d’altres atributs prou complicats per no haver-hi encara gosat ficar el vostre nas groc amb centenars de milers de mocs. Ara, per culpa vostra, del discurs de Casals només goso retenir-ne el seu timbre de veu de persona massa gran, ja decrèpit. És començar a dir “Catalonia has been^TM” i sembla que vagi a esfondrar-se la persona o la veu, tant se val. La gent que diu menar aquest país dissortat nostre ha aconseguit modificar la meva percepció original del seu heroic discurs, la convicció, la rotunditat d’una persona sàvia i profundament patriota, per transformar-lo en un discurs de jubilat perdedor i rondinaire. El « has been » és el perfet d’indicatiu que mai no serà i que doncs, a fer-se fotre, que venten les campanes. El director, intèrpret i compositor no necessitava que malmenéssiu el seu llegat d’aquesta manera. N’hi havia prou amb haver-lo deixat tranquil, dels pocs músics catalans dels quals mai no ha calgut reivindicar-ne la seva qualitat d’una manera particular perquè esdevingués figura de primer ordre.

Cada cop entenc millor la posició pública de les personalitats artístiques nostrades que atenyen un nivell de penetració popular i elevació tal, que depassen el conflicte que hi tenim instal·lat. Deu ser que un cop has traspassat un cert llindar, ja et diguis Caballé o Rosalia, se’t treuen les ganes de fer quelcom per un país on la seva gent no fa res en la bona direcció, la seva, que no saben encara quina és. De cop entens que aquests genis i figures no es fiquin en debats estèrils i que confiïn només en la seva intuïció i el seu talent, que de fet és allò que els ha fet sublimar-se per sobre la resta de mortals, en aquest cas, lo poble. I sí, debat estèril que hem dit, perquè fa l'efecte que Catalunya no vol la independència. Catalunya vol sentir-se superior a Castella de tal manera que fins i tot vol manar en ella. Greu complex que l’acompanya de sempre i que ha posat els fonaments de la seva assimilació. Catalunya haurà estat, en passat i per sempre, i per culpa vostra no serà res mai més. Catalonia ha estat i no serà, ves. En canvi, les figures i genis catalans han estat i són d’habitud més fidels a l’ideal català que el seu poble perquè expressen i culminen un talent en un estadi superior que la massa groga no atresora. És una qüestió d’alçada i nivell de reflexió, de voler jugar a la lliga del pensament elevat, mai exempta de sacrificis i maldecaps per a un sol individual.

Sento un cop rere l’altre el Cant dels Ocells per la megafonia d’un estadi de futbol qualsevol, en una freqüència metàl·lica eixordadora que talla l’oïda com un fil de concertina, en honor a no sé quin difunt, durant un mig minut de silenci estrafet i llefiscós que un foraster desgraciat amb xiulet us tallarà sempre, sempre enmig d’un compàs o pitjor, d’un nou motiu havent començat. I la gernació present aplaudirà l’home del xiulet, no en dubteu pas, que el visitant no es pensi que l’estem maltractant. Pel que fa al nostre protagonista, un cop la pilota hagi començat a rodar, haurà estat de nou bandejat, el seu violó i ell, al calaix del Vendrell.

RAF

RAF. No es tracta de l’acrònim de les Royal Air Force britàniques ni del Baader-Meinhof alemany, sinó el de Rien à Foutre o Res a Fotre. Un altre dia llarg com un dia sense pa. Mira que se’t fan llargs. No t’havies imaginat que se’t farien mai tan lents, tediosos, avorrits i el pitjor de tot, sense sentit. Estàs vivint un període que no havies imaginat mai que pogués existir, ni per a tu, ni per a ningú altre, doncs mai havies sentit parlar del Res a Fer. Havies sentit parlar de depressions i llavors havies caricaturitzat el quadre com el cretí que estàs fet, la persona en qüestió capcota, pesant figues apoltronat a la butaca amb una bata d’estar per casa, unes plantofes i sense articular paraula. No és el teu cas. Tu estàs que et puges per les parets, energia a dojo a l’edat on físicament pot donar més de si mateix una persona, que en un home vindria a ser quan atenys el rècord de minuts de trempera diària no provocada. Tanmateix no esperes absolutament res. Malgrat no tenir ningú amb qui parlar, acabes parlant sol en veu alta i no ho consideres patologia de cap mena. Ets massa orgullós per fer saber que no ho estàs passant gaire bé, que tens quelcom que no saps definir. Allò que sí que tens segur és una consciència preclara de no haver sembrat absolutament res que es pugui desenvolupar en el temps com per rebre cap fruit, ni tan sols de manera atzarosa. Un fruit que donés un mínim sentit de vida, que es nodrís i realimentés quotidianament a si mateix per tirar endavant i anar construint alguna cosa. La realitat és que el teu present és erm. Tan rònec que no goses ni inferir cap solució o adoptar vies d’acció pal·liatives o d’urgència de cap tipus que puguin néixer ni tan sols d’aquest estat infructuós de no profit de la teva existència quotidiana. L’única sortida possible seria posseir la capacitat dels vegetals de transformar la matèria mineral inorgànica -present en tu i al teu voltant- en orgànica, que ben mirat, si continues en aquesta línia seràs tu qui ben aviat esdevindrà vegetal de ple dret i llavors ja ho tens. És que a veure si m’entens quan et dic que durant el dia no tens absolutament Res a Fer. Portes tant de temps al teu aire, absolutament deslligat de tota lligadura i gaudint de la llibertat promesa a la teva generació, esdevingut llibertinatge, fent el que et rota, carpe diem de carpes, que has perdut el sentit del gust, del paladar, res no et motiva. Has cregut que les inquietuds cauen del cel, així com l’aptitud per desenvolupar-les. No cal massa feina, tampoc esforç. Deu ser per aquesta raó que ara et trobes esmaperdut i avergonyit, doncs tot això a qui li expliques, Tamariu? Et lleves pel matí i aplaces el desdejuni car un cop l’hagis completat no tens res més a fer. Fer per fer, no tens ni gat per pentinar. Estàs per treure tots els rellotges de casa, engegar-los a pastar fang de manera que de resultes tindràs una excusa per sortir i anar a la deixalleria. Aquesta tasca d’anar a la deixalleria municipal representarien uns minutets d’ocupació, la primera del dia, tasques que a partir d’ara i feliçment ja no podràs mesurar perquè estàs a punt de desempallegar-te d’aquests antipàtics enemics que fan tic-tac-tic-tac tot lo puto dia. De totes maneres difícil evadir-se de la dimensió Temps quan tenim programada de sèrie dins nostre el poder copsar la posició del sol i el grau de lluminositat i declinació de l’astre rei, i tot per acabar sabent que el dia no ha fet més que començar. La teva expedició a la deixalleria et permetrà almenys poder saludar amb un “bon dia” a un altre ésser antropomòrfic, però tampoc no podrà ser, i és que tothom va més viu que tu, Tamariu, i ja t’han colpejat primer amb un: “hola, ¿qué hay?”. Tornes a casa com has vingut però sense rellotges i sense haver dit “bon dia” i nogensmenys hauràs de trobar una segona ocupació per anar fent, que no serà una altra que tallar-te les ungles del peus les quals semblen ja eines esmolades paleolítiques de sílex, raó per la que no et queden mitjons, que mira, ja posats podria ser la tercera ocupació, l’anar a comprar-ne si no fos perquè sortir i baixar expressament al Tomb de Ravals a comprar mitjons et resulta pataca minuta, que deia José María Caneda. És igual, ja veurem després, ara la veritat, amb aquesta banalitat de focalitzar l’atenció en tractar aquestes urpes teves plenes d’onicomicosi arribes a l’hora del primer àpat que ben mirat, podria bé ser de peus de porc. En realitat, serà un típic plat precuinat envasat i comprat fa dues setmanes. No ens enganyem, vivint tot sol has perdut el gust per cuinar, perquè cuinar només per a tu acaba essent com Humphrey Bogart a Casablanca bevent tot sol, però sense esmòquing blanc, ni Bar del Rick per estar-ne orgullós, ni essent Humphrey Bogart pensant en Ingrid Bergman, què dimonis! De fet, trobes que viure sol és ben patètic perquè qui es troba i retroba sol és el teu esperit, com un anemòmetre sense vent orientat en una direcció no referenciada i per tant, desconeguda, que et deixa a la intempèrie les hores diürnes, les nocturnes les úniques que estàs tranquil i tens quelcom a fer: dormir. Això, el dia que li va bé al de dalt, al teu cap. Vivint tot sol has perdut la rutina de netejar, perquè quin sentit té netejar, si gairebé no embrutes car has decidit no moure’t per no haver d’embrutar perquè no t’interessa netejar com tampoc t’interessa cuinar. A més, en tot cas, si poguessis lluir el piset a algun convidat que s’interessés per tu, tindries una bona excusa per netejar i cuinar però passa que com que a tu no t’interessa res al suposat qualsevol convidat no l’interesses tu. I així gira, gira carrusel, el món al teu piset, ple de merda i mala llet. L’estora de la porta d’entrada la trauràs perquè ningú no la trepitja, ni tu mateix ja que per no embrutar-la passes per sobre d’ella com Jack Nicholson a “Millor, impossible”. Potser t’hauries d’haver adonat abans, abans de llençar-t’hi a la piscina buida, que viure en solitud no era bufar i fer ampolles, malgrat aquestes entrevistes de gent interessant que en fan promoció de manera esnobista als magazines o entrevistes dominicals, de paper o digitals, de cafemllet i croissant. Viure sol és una carrera universitària que demana primer de tot, voler-la estudiar i segon, treure-hi nota, no valen aprovats raspats per a mediocres. Tu, que no has volgut esforçar-te per gairebé res doncs tampoc no ho faràs per aquesta llicenciatura i doctorat, així que no pensis ara que te’n sortiràs. No has fet els deures. No tens Res a Fer. Vinga, castigat i a galeres!

La salutació maleïda

Des que les mínimes normes de polidesa ho han permès que hem girat cua tots dos, tu cap a Boston i jo a Califòrnia, però saps de sobres el que acabes de fer, no em diràs que no. M’has donat la mà, t’he donat la mà; m’has saludat, t’he saludat. I prou. I tot i així, en qüestió de segons, se m’ha regirat l’estómac. Jo no faré ara de germaneta de la caritat, no diré que no et volia fer mal car em fa l’efecte que tu has acabat igualment fet una coca, o potser és que ho estàs sempre. Jo no sabia què dir-te i tu no sabies què dir-me. En tot cas i per si de cas, desitjo no tornar-te a veure. Sé que és prou probable que tornem a coincidir però no et preocupis, ja m’ho faré per no tornar-la a espifiar d’aquesta manera. Portaré alguna pregunta retòrica impersonal de casa, a mode de jòquer, gravada sempre a foc al cervell perquè aflori vegetativament. Porto una bona estona de malestar després del nostre encontre i sé que trigaré a recuperar-me. De fet, ha estat una salutació mútua destructiva, com els assajos de qualitat que se li fan al formigó i altres materials de construcció. D’assajos, n’hi han de dos tipus, no destructius i destructius. Dels no destructius obtens informació sense alterar l’objecte de l’assaig; el destructiu per contra, l’has de llençar a la brossa en tot o en part després d’haver-lo esmicolat. Tenint en compte aquestes premisses, direm doncs que l’encaixada de mans d’avui ha estat de les destructives de debò. Una salutació més així avui i no acabo aquest relat. Feia molt de temps que no et veia i això em fa pensar que no és casual, que darrerament ets tòxic, transpires destrucció i la serveixes ben freda només a qui és capaç de destruir d’igual manera, o sigui, un servidor. Servidor no és que vulgui anar destruint pel món però entén perfectament el llenguatge i els codis d’aquells que ho fan. Són els codis transfronterers, els codis d’aquells que no tenen ja un peu en la realitat quotidiana. D’aquells que romanen a la mateixa alçada que la resta de mortals però ho fan levitant sobre el terra ja sigui fent el brikindans, el crusai’to, lo Michael Jackson, o el Robocop. I tot plegat ves quina cosa més idiota, només ens hem saludat; bon dia, car era de dia, i què tal tu i què tal jo. L’automatisme consuetudinari del “bé, gràcies, i tu”, estava a punt de sortir dels meus llavis però encara no m’explico com m’has mirat, malparit, amb aquests ulls tan brillants. No vas begut, jo sé que no vas begut doncs en cas contrari la psicomotricitat de la salutació hauria estat en consonància, un signe impossible d’amagar. No, no vas begut però m’has mirat vidriosament i de cop m’ha caigut tota la roba que portava posada al terra. ¿I ara, què ? ¿Em vols deixar d’agafar la mà? Treu la mà d’aquí, fill de puta ! M’estàs fent mal, i ho saps. En centèsimes de segon vols que et reconegui amb els meus ulls que anem tirant, i això a tot estirar. Vols que no sigui tan hipòcrita de deixar anar simplement que tot va bé. T’entenc perfectament. Al teu torn m’acabes de dir amb la mirada de punt làser teodolític que ets a punt de caure al precipici i busques una àncora de salvació. En conseqüència, em tens encara agafada la mà més del compte -que em treguis la mà de sobre, et dic!- per tal de fer-me pagar el mateix preu de la teva merda i fer-me claudicar. Per la meva banda, intento sortir de l’impàs i ho miro de resoldre amb un “qui dia passa, any empeny” horrorós. Per fi m’has deixat anar la mà i aprofito per recollir la meva roba del terra, davant dels teus nassos. Hauries hagut de ser homosexual i almenys t’ho haguessis passat bé amb l’espectacle del meu cos nu i esquifit perquè total, pel que ha servit la despullada inopinada que m’has fet, hauries pogut deixar-te a casa la brillantor aquesta d’ulls de merdós fet pols. No m’ho tornis a fer, d’acord ? Si no, a més de nu em veuré forçat a plorar davant teu i ja saps que arribats a aquest punt quan fas pop, ja no hi ha stop. Potser que jo també estic fet una merda però no vaig pel món intentant que hi hagi cada dia més merdosos pel simple fet d’estar-ho jo en aquest moment. Perquè si no és com diu Forrest Gump, que ximple és qui diu ximpleries, voldria doncs pensar que no tot aquell que està fet una merda sigui un merdós. Merdós és aquell que en una simple trobada estreny la mà d’algú i vol fer-li mal i no deixar-la anar fins assegurar-se que ha fotut l’altre; i és que sempre agafen el mateix perfil de víctima, un pocapena que malgrat tot resulta que mira de saludar amb quelcom més que la pura cortesia. Algú per a qui dir bon dia representa de veritat desitjar que el dia vagi bé. Algú que quan diu bon vespre li retorna sempre un bumerang: “¿perdone, cómo dice? ”. Algú que vetlla perquè les persones es tractin com a persones i no com a animals. Algú que pensa encara que les relacions humanes són importants i vet aquí la humiliació més severa que rep com a premi. No et preocupis, ara que sé que naveguem tots dos en el mateix canal de ràdio, miro de llençar-la al riu. Corre, vés a aixafar la guitarra a ta tia la Maria.

Sarajevo-Sarajevo-Capajebo

Sarajevo. Aquesta hauria de ser la nostra meca, la meca de tot europeu occidental que hagi passat tots aquests anys pentinant el gat. Aquesta, i no Brussel·les. Si us encurioseix la misèria humana i saber fins on podem arribar, us animo a què hi aneu. Us ho dic jo, que encara no ho he fet i no m’ho perdono. Visitar Sarajevo és el mínim retorn que es mereixen els ciutadans i descendents d’aquells que van viure entre 1992 i 1995 l’infern a la Terra.  Hem d’anar-hi tots en peregrinació en algun moment de les nostres vides, quan més aviat millor, més pel nostre bé que no pas pel seu, sense cap mena de dubte. Un cop allà toca prendre’n nota, escoltar bé tot allò que ens expliquin els guies i la seva pròpia gent; i això ha de ser així perquè la bella donna -Miss Sarajevo, que van interpretar els irlandesos U2 i Pavarotti- va ser l’escenari de la vergonya més gran del Vell Continent des de l’Holocaust. El setge és un esdeveniment que s'ha de reivindicar tantes vegades com calgui car d’ençà que es va acabar, s’ha volgut obviar, menystenir i apaivagar a parts iguals. Em fa l’efecte que hi trobarem massa metàfora de com estem fets en aquest aprofundiment sobre la guerra civil a la capital de Bòsnia i Hercegovina; en podem sortir escaldats emocionalment i potser això no és dolent. El dia que ho faci, que hi acabi anant, sé que serà quelcom lacerant perquè la història, ni que sigui parcialment ja la coneixem; les estadístiques negres parlen per si mateixes i no poden ser llegides a l’inrevés interessadament. Els testimonis que van patir aquest malson haurien de ser considerats patrimoni immaterial, un col·lectiu viu encara per entrevistar i deixar imprès nom, cognoms i història personal en paper ciclostilat amb la potser inútil però noble intenció de què el sumatori de relats serveixin perquè tot allò mai no es torni a repetir, allà o arreu, quan sabem que la història malgrat tot, és cíclica, sempre hi torna, remodelada però hi torna i no n’aprenem. Del setge cal arribar a copsar la magnitud i gravetat dels fets, situar-los en el marc i context que van tenir lloc, més que no pas voler ventilar el tema amb aquesta absurda i irrefrenable necessitat que tenim d’habitud per atribuir els papers dicotòmics de bons i dolents. El temps ja escolat des de 1996 i les lectures de tota mena al respecte que us pugueu agenciar vosaltres mateixos us donaran més pistes que les resolucions del Tribunal de la Haia. Trobo més interessant fagocitar tota la informació que puguem i només després, un cop de retorn a casa i des del sofà, començar a analitzar reposadament sobre el quèquicom de l’assumpte, per no caure en el parany que ja denunciava el cantant cubà Silvio Rodríguez :-qué fácil es protestar por la bomba que cayó, a mil kilómetros del ropero y del refrigerador-. La cruesa d’aquells dies és encara més esfereïdora quan pensem com va ésser possible que aquest horror ocorregués en ple cor del nostre continent, malgrat alguns continuïn pensant que el cor d’Europa és a Brussel·les. Recordar aquells qui ostentaven el poder aleshores precisament a Brussel·les -idolatrats absurdament des de sempre i per sempre- mentre lloaven el seu suat, sobrevalorat nounat tractat, tot mirant cap a una altra banda i deixar abocar la situació al femer, és per fer-se creus de la condició humana. Malgrat no haver-hi aleshores xarxes socials ni internet, em vénen a la memòria els informatius de Televisió Espanyola on rebíem les cròniques entre d’altres del Capità Alatriste amb les seves ulleres rodones de pasta miops, els ulls ametllats i els seus micròfon i armilla enviant-nos cròniques amb la seva prosòdia frenètica i mancada d’aire des de les poblacions bosnianes més castigades. De vegades penso en la durada d’aquell setge i desconec si els meus lectors s’han pres mai la molèstia d’analitzar algun cop obsessivament la mesura del pas del temps, senzillament per intentar entendre per què el mesurem o dividim. De vegades miro de fer-me una idea de quan triga a passar un mes sencer, ja siguin trenta dies sense fer absolutament res o bé en companyia del millor element de mesura que existeix, l’espera, com quan no pots fer quelcom precís que desitges imperiosament realitzar o gaudir. És ben certa l’enorme quantitat de coses que potencialment es poden arribar a fer en trenta dies com també ho és la manera com et pot paralitzar l’espera d’un amor a distància per tornar a veure'l passat un mes. Una expatriació o un Erasmus el primer mes, on només penses en demanar temps mort per tornar a casa per respirar profundament, per refrescar el cervell trinxat d’haver de traduir cada puta síl·laba que us adrecen. Estem d’acord doncs que un mes és una eternitat quan tens quelcom a esperar i alhora quan no hi tens res, com li cantava Manel Joseph de l’Orquestra Plateria al borratxo de les Rambles. Així que si parlem d’un setge de 1395 dies, el qual mentre hi tenia lloc tampoc no se sabia quan s’acabaria, es pot entendre que a tots plegats l’afer Sarajevo se’ns escapi de les mans. Heus aquí les estadístiques de què parlàvem més amunt: entre quinze i vint mil morts, un Sant Jordi ple, així com tres quarts d’entrada al Camp Nou en nombre de ferits, que n’hi va haver oficialment. Mentre a Barcelona hi tenien lloc els Jocs Olímpics de Samaranch, Sarajevo -d’antuvi també olímpica- era en guerra. Inexplicables les raons de com aquest setge va poder arribar a perpetuar-se d’aquella manera. Quan hi vagi m’agradaria contemplar el paisatge que envolta la ciutat, els turons a banda i banda amb les serralades molt més altes al fons darrere seu; veure des de la primera corona de turons la ciutat gairebé a tocar i imaginar com n’havien de ser, de malparits aquells fills de puta, per sotmetre la població local a aquest calvari. Recordo quan se’n va parlar de la construcció d’un túnel en temps rècord per abastir la ciutat des de l’aeroport. Recordo imatges de la població que cada dia havia de creuar aquella cruïlla del centre, a dalt de tot d’una avinguda que feia pujada amb l’esmentada via i els turons al fons, el Sol oferia una perspectiva a contrallum que ofuscava i amagava definitivament la posició dels franctiradors. Vianants que fan cua per travessar el pas de vianants en qüestió els quals, un cop decidits, surten expel·lits per una força aliena invisible cames ajudeu-me. No té sentit fer-ho altrament, no té sentit cridar l’atenció, fer-se el milhomes i desafiar allò que no saps on és i et pot fer mal, sobretot si te l’havies de jugar com a mínim dues vegades al dia cada dia. Perquè la gent no es quedava a casa; la gent, arribats a un estadi de malèvola rutina, intentava fer la vida el més normal que podia, treballar o mirar de portar diners d’alguna manera; i  si tocaves el violoncel a l’orquestra simfònica de la ciutat, hi anaves a assajar la Sisena de Txaikovski. Si es donava el cas que eres bonica i s’havia organitzat un concurs de bellesa, potser hi anaves. Si t’agradava llegir, potser abans que donessin l’ordre expressament d’incendiar i destruir la biblioteca, hi anaves. Volies i havies de viure com fos, mirant això sí, de no vestir amb colors llampants com el vermell, per no atreure cap objectiu. La imatge del parlament bosnià colpejat per les bombes, amb l’incendi aquell a mitja alçària i la fumera que es veia de tot arreu, va ser una altra de les estampes apocalíptiques. L’edifici del parlament en flames va galvanitzar-nos amb una primera capa de zinc pel posterior atemptat de les Torres Bessones. Barcelona té moltes analogies amb la nostra protagonista d’avui. Barcelona, vila històricament oprimida i colpejada també periòdicament per les bombes, en diverses ocasions; vila no capital d’estat com Sarajevo aleshores; vila olímpica com a premi de consolació; vila femenina on oficialment es parlen vàries llengües amb el que això comporta. L’agermanament de Sarajevo i Barcelona va més enllà dels convencionalismes, té una veritat aclaparadora, va sorgir espontàniament davant la inacció de ningú. Durant el setge, famílies de Barcelona es van bolcar a ajudar i establir uns lligams que perduraran per sempre. És un agermanament a anys llum dels acords burocràtics fal·laços que es fan artificiosament entre moltes localitats neoliberals del primer món, amb l’únic element en comú d’estar plenes de fatxendes només vetllant d’aquesta manera a què no se’ls hi fiqui racaille, xusma, gentuza,scumo terrajasals seus municipis durant les reunions periòdiques de convivència i intercanvi d’estupideses. Barcelona i Sarajevo s’estimen i en conseqüència pagarà la pena anar-hi i respirar profundament a cada carrer, tancar els ulls als espais oberts dels grans bulevards dels tramvies, on quedaves realment exposat a les bales dels franctiradors i havies de perdre l’alè per arribar a l’altra banda, com colpidorament varen mostrar els directors Anri Sala i Sejla Kaméric a la seva cinta 1395 Days Without Red, un document cinematogràfic imprescindible. Silenci, ecos llunyans, bateries antiaèries, sirenes, matins d’assumpció i fer el cor fort, vespres de mal averany, nits d’insomni, entropia de sorolls de trets aleatoris. Desolació, esperança. Ombres, llum. Mort...i Sarajevo.

Eastbound

It is a long time since Berlin Wall felt down but, to be honest, I’m feeling awkward flying to Eastern Europe in this late autumn evening and for the very first time. I find myself in a midweek flight going somewhere to the other side of the Old Continent. A stopover at Fiumicino Airport confirms, even today, the proverb that says that all roads lead to Rome. However, this second aircraft is almost empty, unlike the first flight at the noon, and inevitably I’m wondering why nobody wants to go there. Sun is setting so through the window I can enjoy an impressive sight fading to darkness. Snow is covering mountains, maybe the Carpathian or the Balkans, I guess. Clouds are turning from an intense orange to deep pink giving me, instead of a simple beauty flash, the sharp feeling that the time has come to test myself. Indeed, from a long time ago I’ve always wanted to learn to live otherwise, without schedules, with no routine at all, to meet people from other places in order to improve a foreign language of course but also growing once and for all, getting out of my comfort zone. So this trip is about a short period, nothing earth shattering but a challenge after all. A challenge that I know before it starts, is going to leave its mark, we’ll see afterwards in what way. After a while being deep with all these thoughts, I look outside the window again; it’s difficult yet to see clearly whatever single detail on the ground but I catch a first certainty: this country is some kind different to mine. There aren’t public lights in the villages and towns are also poorly lit. This fact troubles me. Soon after I can see my destination down below, the capital city. To this respect, we can consider it’s not Paris at night either. First time travelling alone so far, I feel both stronger and weaker than ever, how odd it is! A good friend of a friend of mine is waiting for me at destination and the previous e-mail exchanges have been really useful to convince me for coming so I’m happy and relieved to be kindly guided during my stay. Once landed, time for control with the policeman looking straight to my face and my passport for more than thirty seconds. I have never experienced before anything like this, our Schengen bubble is not the whole world, certainly. At a glance around me everything is written in Cyrillic, which first impression seems to me a kind of Mandarin, something illegible. In fact, it’s been funny to realize and understanding the name of the city everywhere, some hours later! My part-time host and their friends seem lovely people, lucky me. They recommend to change some money before leaving the airport so five minutes later I have a handful of bills in my wallet for equal value, ready to discover this region of the Slavic world. My platonic and fostered idea to get into a Lada car comes true but of course not only are Ladas on the roads. Clichés start to get broken in a certain way from the beginning, but driving some inner city avenues I really notice a gap between old soviet cars and brand-new ones, just the same contrast in relation to the stores. Once we get the city centre we find some luxurious avenues in a similar way to Regent Street, Champs Elysées or Passeig de Gràcia but in a sudden -turning right or left- we return to an old era. The streets are darker and silent, and grey is the colour. I feel strange in both scénarii, like a stupid rookie lonely planet tourist, in fact, astounded at every single corner. It will take me some time to take the pulse to this city as well as reading its alphabet, but everybody is easy-going. There’s not too much tourism here and  maybe for this reason people in the streets are always ready to help you. My youth hostel is full of people who the more I talk with them the more I realise I'm not exactly on the same page. To be honest, I’ve travelled to flee from something I don't know exactly what it is, but it's being hard to confirm already from your first day abroad, that you’re completely right about coming here, realising so fast too that your life is a fucking hole of shit cause your mind is full of misery, as simple as that. The following two days I spend my daily time discovering some places of this nice city on my own, since my hosts are working or studying till the evening, at which time they join me to laugh together drinking some beers telling our stories to each other. It’s right then on, during these conversations I realise I’ve lost too much time in the wrong direction. In that introspective mood, I accept my friends’ invitation to leave the capital for a day to see the countryside all together. Early winter days take place in these rolling farmlands, the fields and pastures in pale green with the snow on the top of the distant mountains. Life here is in line with its climate, harsh and windy for nine months and the other three praying -crossing themselves from right to left- in order to try to extend that window of clemency. This day-trip is being a good way to catch the rural life in some remote areas, in this Slavic wilderness who makes me shudder every time I hear the Kaval, the Nai, the Bayan and other instruments with their musical scales so inspiring. We visit some historical sites in a row, however not too far from each other. The history of the country seems to be very important for my friends and I can see it’s something they are proud of, not only a boring school subject. Till today, I did not care about history at all, and I feel ashamed. However, their passion and sense of humour makes me feel good and involved with them in a bloody cool way. Alone again in the youth hostel at night, my trip is coming to the end and I cannot get out of my head the real effort of young people here studying, working hard, struggling to try obtaining some visa -available or not- to go abroad, to the West, maybe to my home country, for a better life. Some of them dream about it and you can see the gleam in their eyes. I can understand what Slavic roots mean just looking this degree of determination and maturity, sharing this unforgettable time with all these people who speak several languages, English, Russian and their own mother tongues, sometimes more than one. I am astounded at how sensitive about politics they are, for instance. Their human qualities are far above average of all I’ve ever experienced. My self-esteem begins to turn from shaking to collapse as every single person I have had the opportunity to be introduced. As a result I struggle to hold on trying to enjoy every second of this beautiful trip but at the same time thinking to myself how easy has been for me thus far, and not feeling very well accordingly. On my way back to the airport to leave the country melancholia invades me. The fact to realize, despite this new learning experience in this wonderful place with this lovely people, I am my own prisoner, my own slave. To recognise it’s easier to keep on pushing in the mediocrity instead of reacting. In fact, we should not to be surprised, that’s how mankind works, hence me also. Still don’t know if someday we’ll take the meaning of this unforgettable journey to do the right thing. As stated, “Jesus said neither cast your pearls before swine” [Matthew 7:6] and I think that’s it, the real learning. Anyway from then on, the music from Eastern Europe has become one of the ways from time to time to save me from nastiness when river runs low. The gap I’ve noticed between societies from Western and Eastern Europe remains huge exactly in the same way as the gap between the potential and the reality of every one of us. There’s nothing to do with the societies and nevertheless, a lot to be done with you, as individual person, if you want to, of course.