Una segona part al meu darrer article sobre el fet d’escriure s’imposa. És evident que un cert tabú planeja pel gremi de les lletres a mode d’entesa per no fer-nos mal, perquè tothom hi pugui sucar, per no acabar d’exposar planerament al gruix de catalans que ens llegeixen allò que rau verament en el procés d’escriptura, el fruit del qual arriba, si més no, per Sant Jordi, a les seves llars. Tanmateix i vist la misèria en què estem instal·lats, el grau d’omertà que hi rau i la sentor de conxorxa imperant, no em fa res descriure com funciona el procés dit de creació en l’encadenament de baules de lletres. Començarem per dir que no perdrem ni un segon en els impostors. Si deixem aquests de banda, que en són gernació, podem categoritzar els autors d’escrits, els qui han de menester acabar periòdicament configurant un llibre, com de dues classes: erudits i escriptors. La convivència entre aquests dos grups podria ser anodina i rutinària si no fos perquè massa sovint els erudits es creuen escriptors i als escriptors de debò, simplement se’ls fa una muntanya reivindicar-se ells mateixos en un context actual insòlit d’usurpadors i denigradors del seu ofici.
Quant als erudits es refereix, el fenomen és antic i ben simple. L’erudit ha estudiat molt, moltíssim. Probablement s’ha especialitzat en una o més branques del seu particular gai saber. Les matèries poden ser d’allò més diverses, científiques, humanístiques o humorístiques, tantes com prestatges podeu veure en una llibreria enorme d’aquestes que van de carrer al carrer confrontant, a la capital. Els erudits mereixen tot el respecte i són exemple a seguir per tots aquells que no es conformen amb l’anar fent, que volen treure el màxim suc del seu passatge per aquest femer o verger, ara no ho discutirem. Així és com l’estudi qualsevol de tota matèria prepara d’una manera immillorable des del punt de vista de l’acumulació de coneixement, el qual passat un temps de reflexió i maceració pot esdevenir el generador d’unes idees que demanin un desenvolupament i concreció físiques -per escrit- d’allò més valuoses. A més que la investigació o recerca pròpies de l’erudició són un entrenament de primera per integrar la disciplina i atmosfera requerides per dedicar-se a l’escriptura. Tot plegat, l’estudi aprofundit sempre comportarà un tresor inestimable, el coneixement integrat d’allò que s’ha fet abans en aquella matèria i, per tant, la bona eina per saber-nos situar i saber calibrar el grau d’originalitat de la pròpia proposta.
En un altre ordre de coses, diuen que som éssers únics i la creació artística es delejada i cobejada per aquesta capacitat que té de deixar un testimoni digne amb el nostre segell, si bé, ai las, no a l’abast de tothom pel que fa a la literatura, baldament un sigui erudit i hi vagi de debò. Els escriptors, en aquest sentit, afortunadament o dissortada, parteixen de base amb la circumstància que no tenen més remei que escriure, empesos per aquest no sé què que els hi fa tirar endavant. Els que encara no ho saben, que ho són, ja ho sabran. I els que ho saben, maleiran per sempre la més que probable vida excèntrica que els espera pel fet d’haver nascut amb aquesta tara. No és cap meravella ni loteria saber-se tocat de l’ala de la feridura lletrada.
Allò que genera una confusió cabdal entre aquestes dues tendències és el fet que una de les maneres infal·libles de despertar tot eventual talent creatiu és el foment de l’estudi d’humanitats; per exemple, quan a Josep Pla hom li recomanà fer periodisme, no deixava de ser una manera d’obligar aquell bon organisme a aprofundir per un camí que accelerés un adveniment que d’antuvi l'interessat no acabava de sentir al cent per cent com a propi o definitori de la pròpia essència. Però vet aquí que la deformació i perversió social arriba ràpid i ara, ves per on, tothom es pensa que per estudiar molt l’erudit passa a ser per art de màgia un escriptor. D’erudits, n’hi ha que saben tant que són capaços de lligar molts conceptes -una de les particularitats intrínseques de l’escriptor- senzillament en el cas dels estudiosos perquè la probabilitat de lligar conceptes creix quan més conceptes atresores. Matemàtica pura i lògica de l’erudició, fruit del treball, que l’interessat, cas que sigui cretí i vanitós, confondrà amb un grau notòriament més desenvolupat de percepció, discretització i atomització de la realitat -altre de les particularitats clàssiques de l’escriptor. I així com al batxillerat ens ensenyaven a lligar Plató amb Sant Agustí i Aristòtil amb Sant Tomàs, aquests pallussos es pensen que són portadors d’una aurèola celestial i que mereixen un lloc important en la literatura, primer local, després mundial. Es nota massa que aquestes aportacions a la cultura que fan, abillats amb peus de pàgina sacramentals, esdevenen mecànics, desproveïts de gràcia, com quan hom entoma l’acte de fornicar com un anar fent endarrere i endavant que cal practicar per sentir-se socialment acceptat i poder gallejar però que, si s’ho poguessin estalviar, d’ells no sortiria ni el més mínim intent d’esbufegar. Per la seva banda, l’escriptor, que neix de base revoltat, precisament per la capacitat de veure-hi un espectre més complet sense esforç aparent, es tornarà sempre contra l’estupidesa, amb més força encara contra l’estupidesa conreada per aquells que més han estudiat. L’escriptor se sap però necessitat d’estudiar tant com l’erudit si vol combatre’l amb dignitat en un quadrilàter atès que valora com ningú més el saber de l’altre, que no deixa de ser més del mateix que aquesta pruïja espontània que ell ja suporta cada dia per conèixer millor el món que sentim i habitem. Però, a més a més, necessita estudiar perquè s’ha adonat que el mercat del llibre en el món actual s’encega també més fàcilment amb l’acumulació i presentació de dades que no pas per la presentació de categories extretes d’un barret del qual el personal no s’acaba de refiar, car aquest misteri els mostra meridianament una realitat que potser ells no han estat capaços de percebre amb les seves eines habituals. I és clar, certes exhibicions poden resultar molestes i inquietants per als acomplexats i, per aquest motiu, els editors aposten que aquests autors millor que només facin contes o que inventin històries, que s’hi posin amb gèneres a priori més inofensius, tot sigui dit, en cap cas menors per als qui ens interessa tota bona literatura; com si d’altra banda els bons relats -curts o llargs- no fossin ja miralls o metàfores interessantíssims dels problemes, reptes, somnis i misèries de la pròpia vida. Però, per si de cas -com hem dit- als autors amb més facultats se’ls convida a conrear gèneres de ficció, com el negre, rosa, beige, aventures, l’infantil i juvenil, etcètera, amb el dallonses que una mínima sortida comercial hi és garantida, tot perquè la intenció de la seva obra quedi diluït i no transcendeixi més del compte. Si aquest grapat de presumptes escriptors de raça gosen fer el que el cos els hi demana, com pot ser filosofar directament sobre la realitat -ep, sense doctorat- i en el format que ells considerin més adequat, les portes es tanquen a pany i forrellat, car pot ser perillós. I és ben bé per això i res més que avui dia el dietarisme contemplatiu, posem per cas, la gran novel·la de la vida d'ara, centrada sense embuts en la condició humana o fins qualsevol assaig de caràcter marcadament no acadèmic, no tenen ressò ni requesta, hom se’n fot. Hi haurà fins qui voldrà lligar tot això amb l’autoajuda per denigrar-ho avant la lettre. Parlo dels nostres dies, és clar, car és curiós que les obres de referència d’aquestes característiques dels nostres mestres catalans i internacionals són considerades avui dia com una genialitat o obres mestres...Ara, ves, ja no es pot conrear tot això. No interessa. Ja es va fer, no ho torneu a intentar més. No us hi ajudarem. Resulta graciós, després, el plany aquest que ja no s’hi fan obres magnes, en català, amb aroma d'eternitat.
Si l’escriptor sempre és capaç de relacionar idees i qüestions de fet com el vidrier que bufa i fa ampolles, no es tracta de supèrbia, ans simplement mira de mostrar allò que sent. Ell és -com ja he dit- el primer que reconeix el valor de l’erudit i si en aquest sentit s’encaparra i treballa prou com per posar-se al nivell de l’altre, el resultat serà a més a més un escriptor-erudit en un i Déu li’n don Glòria. Aquests rars i pocs espècimens haurien de ser els Elegits a protegir i regalar-los literalment la vida, cosa que no fem, és clar, perquè en el s. XXI ja no s’estila creure en persones coetànies a nosaltres que hagin estat tocades per una vareta màgica, com tampoc creiem en la bondat. Com només creiem en els diners i en la falsa i injusta igualtat per baix i, si pot ser, deixem de banda la pròpia honestedat per devaluar la feina dels altres i així elevar-nos nosaltres de franc.
Allò que cou en el fons és que el talent d’escriptor mai no es podrà pagar amb tallers d’escriptura -trampolins d’alguns per a la notorietat- o amb residències petulants d’Olot o Nova York, com tampoc substituir-lo per la Intel·ligència Artificial. Així mateix, tot veritable escriptor atresora una autonomia inquietant que fa glatir a esclaus i treu de polleguera a manipuladors. Atresora la capacitat de copsar -en llegir-se ell mateix i llegir els altres- en quin estadi de valor literari de l’escala jeràrquica ascensional es troba a cada moment en relació als seus companys; no ha de menester per res la crítica i l’aprovació del respectable per saber si ho fa bé.
Tot plegat i per acabar, resulta ben curiós que aquesta idea romàntica de l’escriptor turmentat sempre leviti ben amunt en els imaginaris i els cors del proïsme i aparentment guanyi la partida a l’altra del savi o erudit envoltat de llibres però que, malgrat tot, en l’actualitat, a l’hora de demanar algun taxi i xampany, hagi estat aquest qui ha acabat festejant allò que vol dir el viure d'escriure quan, a sobre, al savi oficial mai no li ha faltat feina car ha pogut sempre recolzar-se inestimablement i com és normal, en la docència fruit de la seva especialització. En canvi, l’escriptor català actual? Un bruixot pretensiós que “només” sap escriure... A galeres!
