A la recerca de la confiança perduda

Estem cansats, fatigats que ens entabanin -diem els octubristes, o sigui, els catalans que lluitem per una Catalunya lliure. Que hi lluitem o, si més no, batallem -com bé apuntà Blai Bonet. I tanmateix, no ens quedarà més remei que córrer de nou aquest risc amb uns altres polítics nous de trinca. Aquests darrers mesos m’ha fet l’efecte que dins aquest col·lectiu d’electors –potser marginal però només de manera oficial- voldríem que s’apliqués el full de ruta que cadascun dels votants tenim al cap. És a dir, que si tal nou partit no fa la independència com i quan jo m’ho imagino, no el voto. Amb el cap fred no és difícil adonar-se com afirmacions d’aquesta mena no atenyen un nivell gaire elevat per no dir directament que són brossa. Açò pot ser de mal llegir car els octubristes ens tenim per gent coherent, decidida, insubornable i lògica. Però és que no té cap lògica una independència a la carta de cadascú, quan serà molt probable que, si aquesta hi esdevingués, tampoc no s’ajustaria a la realitat prefigurada pels encarregats de portar-la a terme i, per tant, parlem d’un fet que de ben segur sobrepassarà les previsions i càlculs dels seus actors. Voldríem la independència el més aviat possible, sí, proclamar-la un cop assolits els primers escons del canvi i fot-li que és de Reus. Nogensmenys, només nosaltres, els octubristes, que hem ben copsat la monumental presa de pèl de fa tres anys, així com aquells quatre gats que ens en varen avisar abans i no en vam fer cas; només nosaltres, doncs, disposem encara d’un bocí de cervell alliberat per entendre que no és seriós exigir quelcom semblant als nous valents que s’han ofert o oferiran per mirar de ser al proper Parlament. Demanar als nous aspirants que estiguin obligats a fer-nos saber fil per randa, a nosaltres i a l’enemic, la recepta de la Coca-Cola és una rebequeria. Recepta que, per altra banda, si n’acabarem bevent i gaudint, francament, poc ens hauria d’importar.

Seria intel·ligent no seguir el joc groc dels qui han provocat aquest corrent de pèrdua de confiança en els polítics. Tot és una qüestió de grau, i encara que sabem que l’aposta neta i polida no existeix enlloc -no només en política- no podem oblidar que és ben possible governar millor, no per això cal continuar encimbellant a tothora la figura de Jordi Pujol. N’hem vist de polítiques més serioses, no exemptes de tafurers, misèries i angles morts, d’acord, però amb un concepte de la democràcia, allò que vol dir la gestió d’un vot i el sentit de la seva representació, prou més elevat.

 

Avui dia, malgrat la putrefacció general -veritable raó de portar-hi màscara facial- un poble com el d’Astèrix i Obèlix resisteix, amb una nova fornada latent de polítics que tot país sempre conté, discreta per qüestions de lògica prudència, als qui se’ls pot –si més no, encara- mirar a la cara, disposats a posar el país per davant seu i que tenen dret a emprar totes les arts que la política permet per a fer una feina que, almenys, ens situï més endavant i a prop de l’objectiu, i no com ara, ridícul total, amb l’insuportable regust d’haver cremat les naus. Mala peça al teler que tindrem si caiem de quatre potes en el parany de perpetuar la ja tristament assolida puerilització del debat i, en aquest sentit, demanar als pròxims candidats que ens expliquin com fer la independència amb tos els ets i els uts com a sine qua non per a confiar-los el nostre vot. D’açò, hom en diu un tret al peu. Vulguem o no, el vot implica un punt de fe.

 

Si, malgrat tot, continueu sense refiar-vos pas, cosa per fina força normal tot veient el llegat que ens han deixat uns traïdors desgraciats, dediqueu-vos a encapçalar el moviment o impliqueu-vos-hi per tal de conèixer-lo de primera mà. No acabo d’entendre què se’n pot treure, de positiu, de persistir en rondinar per només dir que els nous que vinguin ens tornaran a engalipar. En aquest moment paga la pena esmerçar temps a conèixer qui treballa de debò pel país o en té fretura. Fóra bo refer la casa pels fonaments, triar bé les companyies i els polítics que en surtin escollits, un cop a l'escó, a callar allò que hagin de callar i a pencar. La transparència política -greuge tan en voga- serà sempre una altra cosa, no pas desvetllar el secret professional a l'electorat, el qual haurà de posar-s'hi fulles si el que vol -verament- és guanyar.

El nostre aliat

Una continuació natural del meu darrer article, que versava sobre els opressors del poble català podria ser la seva contraposició, escriure sobre els seus aliats. Els catalans però, tenim un petit problema a l’hora de parlar dels aliats, i és que a mesura que ho anem expel·lint en síl·labes i fonemes, a-li-at, ens tornem tovets, flonjos, una mica com durant l’èxtasi de l’orgasme, quan no podem fer altra cosa de manera simultània. Qualcú hauria de fer un assaig sobre el per què del clímax que ens genera aquesta paraula als catalans. La paraula aliat va quedar, sembla ser, marcada a foc en l’imaginari com uns senyors que vénen de fora, apareixen del no-res sobre les platges de Normandia en un dia rúfol, arrossegant-se amb energia baronívola per la sorra, i en un tres i no res t’han guanyat la guerra. Que jo no dic que açò hagi estat així fil per randa sinó que és l’explicació que quedarà per a la posteritat, o sigui, allò que importa. La prova la tenim en nosaltres mateixos, the case of catalans. Entenc que ens motiva parlar d’aliats perquè sembla com que així no hem de fer res. Volem aliats, per a què ens ho facin tot, i doncs aquí sí que gosem fer una mínima funció proactiva –feineta- per tractar d’identificar-los, ni que sigui només per garlar-ho després a les terrasses dels bars. Volem saber qui ens estima per ser tan importants, per haver esdevingut un dels poble triats pel de Dalt per a ser alliberats com abans ho foren els jueus; Mare de Déu, la febrada que haurem de fer abaixar després de tants anys d’intoxicació sectària! Per cert, ahir mateix vaig fer una llambregada a un vídeo més d’aquests que circulen sobre els rituals esperpèntics d’aquesta secta groga que ha acabat podrint-ho tot, la barretina, la llengua i la imatge de tot allò associat a la nació catalana. 

Que no esperin els lectors una demostració dels meus profans coneixements sobre geopolítica a l’hora d’enumerar països aliats; per aquesta fi ja hi ha prou gent a les xarxes socials amb doctorats i màsters a Kanfort i d’altres escoles, a qui els hi agrada exhibir els nous coneixements adquirits. Servidor l’únic que recorda és que fa tres anys, quan es procedí al vergonyós simulacre de quelcom que, potser per culpa de com es va fer, alguns no tornarem a veure-ho mai més, una sèrie de països van trigar un xic a respondre –Déu n’hi do!- a les exigències de l’estat espanyol per negar de manera formal el reconeixement d’aquella falòrnia que van anomenar República Catalana. La prudència de valisa diplomàtica primmirada i celestial d’aquells governs, beneïts i benaventurats, des d’aleshores amics per sempre, van permetre inferir dues coses: 

1. Que la independència hagués estat possible, a empentes i rodolons i alguns màrtirs trobats per a la posteritat, però possible. 

2. Que en el món hi ha encara grupuscles amb bona fe, ben pocs però, fins i tot a dalt de tot, que no es creien que estàvem prenent-los el pèl, malgrat la desastrosa política diplomàtica exterior portada a terme fins aquell moment, la qual hauria d’obligar els nostres responsables d’aleshores a fer-se un canvi facial com el Dioni per tal que no els reconeguéssim mai més pels carrers de Barcelona.

La secta va pervertir totes les accions possibles per assolir un estat independent, primer per baix a nivell de poble i després per dalt, a nivell d’acció diplomàtica. Refer aquest quefer ens costarà qui-sap-lo. Per aquest motiu, convido a repensar la figura de l’aliat per, abans que res, acceptar on som en aquest moment; al punt de partida no, car tenim ja un Primer d’Octubre a la saca. Ara ens toca reflexionar a cadascun de nosaltres. Els aliats del poble català podeu ser vosaltres mateixos, aquells qui mai us havíeu polititzat, que no gosàveu mai ni dir qui votàveu. Els aliats seran la gent que no s’amagui mai més i treballi pel seu poble i ja, d’entrada, ajudi a capgirar els resultats precuinats de les enquestes electorals. La mateixa gent que s'ens ha endut fins a aquest malson actual no pot continuar amb la mateixa feina i cobrant una morterada per continuar aixafant i reduint a cendres els nostres anhels d’alliberament, per maldestres, per sapastres o per malvats, els els dono a triar.

El nostre opressor

Unes quantes piulades escampades per Manuel de Pedrolo –sempre viu- sobre l’opressió dels pobles m’han fet ruminar una bona estona. Sovint hom proclama als quatre vents que hem de combatre l’opressor i això està molt bé. Ara bé, seria d’allò més convenient abans de plantar-li cara, identificar-los. En faig esment en plural perquè en el cas dels catalans n’hi ha uns quants; som així d’originals o de desgraciats. Fins i tot hauríem d’establir una jerarquia de tots els veïns que, per dir-ho d’una manera no massa agra, no ens volen bé. Tanmateix referir-nos-hi d’aquesta manera seria brutal i massa pretensiós, perquè s’hi donaria a entendre que algun d’entre ells pensa en nosaltres de manera particular, com a subjecte polític –que s’ha posat de moda dir. No és el cas. Que l’opressor no ens vol el bé pot voler dir que, o bé i efectivament ens pensa i actua contra nosaltres en conseqüència, o bé som actors secundaris circumstancials i patim simplement els efectes colaterals que resulten del seu exclusiu benestar; ras i curt, que estaríem essent utilitzats. Així doncs, si de debò diem que volem lluitar contra els opressors de tot estil, caire i mena, abillem-nos com cal i guardem alguns forats a l’agenda que se’ns gira la feina. Encara més, potser se us esborra per sempre aquest somriure badoc, com a mi m’ha passat. I és que clar, quan hom es vol enganyar i viure tranquil ho fa per economia, sens dubte, car quan per fi desembussem l’aixeta l’aigua mai no tornarà a rajar clara, tot amenaçant seriosament la nostra salut emocional gregària.

Darrerament -i poca broma- prou gent havia sortit de l’armari per denunciar per fi que l’opressor era Espanya però, ves per on, poc a poc ens hem anat adonant que dins de casa hi ha botiflers arreu i en massa que els hi fan servei, alguns de manera banal i altres volgudament i no de franc, puix que ho cobren bé, que ja ho anem també sabent. Alhora veus que al nord l’estat francès porta estona fent la seva quant a la nostra descomposició. El problema és pensar-se que amb aquest adveniment, a mode de nou escenari per a un mateix i estrena d’una desconeguda fins ara presa de consciència, hem arribat al cap del carrer. Doncs no pas, això no ha fet més que començar. Si penseu que en fem un gra massa seria interessant doncs saber per què molts –gent amb estudis superiors i tot- resten bocabadats, forquilla en mà a l’hora de l’àpat, quan veuen aparèixer a les notícies el president francès o el canceller alemany, per no dir que alguns fins i tot mullen la roba interior. És sentir que França o Alemanya no sé què i tot pren un caire institucional davant el televisor, fruit d’aquest gust per l’eròtica del poder que ha deixat empremta en el poble esclau i que al nostre nivell traspua d’aquesta manera, amb bavejades i somnis humits per tal de creure que aquests senyors ens fan cas o simplement sentir-nos arrecerats formant-hi part. A més, què hi farem, la verdura sempre serà més opulenta al jardí del veïnat, sobretot vist des de la Ibèria en ple procés de desertització i que porta a sobre seu inoculat un particular retard localista prou accentuat. Seria interessant copsar d’una vegada per totes que aquests mandataris forans de París i Berlín només fan cas al poble que l’ha triat i potser tampoc, sinó més aviat i en exclusiva, a la necessitat imperiosa i imperial de cadascun d’aquest estats per continuar essent potència de nivell mundial en un context internacional hostil de clara pèrdua progressiva d’influència, el qual -atenció- no es redreçarà mai més. Per mirar de pal·liar aquesta tragèdia geopolítica aquests governs estaran disposats a fer el que sigui i passar per sobre qui sigui.

Fóra bo s’entengués per sempre més que als habitants del sud dels Pirineus ens volen doncs de cambrers. Anys enrere fou sobretot un interès focalitzat en la construcció car tot estava per fer per tal de venir a prendre el sol degudament. Ara que ja ho tenim tot asfaltat, ben comunicat i edificat les necessitats basculen de pet cap al tercer sector. Vejam, que no està gens malament treballar en el sector serveis; el problema és veure-s’hi obligat pel simple fet d’haver nascut català i voler viure a la teva terra. Hauríem de convenir, per ser honestos, que els nostres veïns de dalt no volen ni esperen quelcom gaire diferent de nosaltres. Bé, és un fet que malden pel nostre sol lluent -i per l’altre que porta l’accent obert, heus ací el mercat immobiliari ja adquirit-, com també pels nostres preus -fruit dels nostres salaris de merda. Així mateix s’interessen per la qualitat dels nostres hospitals, prou dignes per quan s’hi estableixin de vells i no hagin de patir més del compte durant els primers tractaments abans d’agafar la llançadora, navette o shuttle, de tornada definitiva a l’estranger, abans de traspassar. Fins que no tinguem clar aquest panorama i no ens estimem un xic més, faran amb nosaltres el que vulguin. Mentrestant, emperò, el nostre talent a balquena se’n va, que a fora hi paguen millor. La urbanització indiscriminada de Mallorca i el litoral meridional del País Valencià durant els darrers seixanta anys és tan sols la punta de l’iceberg de tot allò que continua passant davant del nostres nassos i que presenciem alienats com autèntics babaus. La Unió Europea és la baluerna que fan servir per homogeneïtzar maneres de viure i injectar diners a les nostres elits des de 1986 per fer-nos callar i creure que amb el benestar d’oci i confort per a tothom –aigua calenta sanitària, inexistència de talls de corrent, plans Renove, Erasmus i ara telèfons intel·ligents- n’hi hauria prou. 

Que vagin decidint els lectors quin caire ha de prendre l’eix francoalemany mentre em ve al cap aquella curiosa predilecció de Miquel Bauçà pels americans, expressada en la seva obra “El Canvi”. Alemanys i parisencs van fent des de la postguerra el que més els convé al seu hort, l’Europa continental, llevat de quan la situació esdevé una vergonya –recordem Iugoslàvia- on van haver de recórrer als americans per salvar els mobles. 

En tot cas, no sé ben bé per què m’empipa tot plegat. Casa nostra és oli en un llum, tot rutlla, aquí no passarà mai res, la convivència resulta ben harmoniosa com ho demostra l’absència de tensió als carrers. Aquí, no ens enganyem més, malgrat el neguit de quatre gats malaguanyats tothom sembla content d’on viu i d’on és, es van repartint càrrecs a paeries, diputacions i escons al Parlament i es dóna suport als pressupostos de l’Estat talment.

Manual de carrera política

 Jo no vinc aquí a despertar del somni als joves compromesos amb la política, ni a aixafar la guitarra a ningú. De fet, aquella pruïja per voler dir abans d’hora a un infant qui són de debò els Reis d’Orient és la cosa més mesquina que hi pugui haver; així mateix, no cal dir el respecte que em mereix qui ho profereix. La política, entesa amb vocació de servei a la societat com a màxima, està però que molt i molt bé, una altra cosa és voler reconèixer quants actors polítics arriben a portar aquesta divisa a la pràctica d’una manera fidedigna al llarg del seu periple: -A Maria! On sou? Que no hi ha ningú?-. M’he quedat sol. I és que res ni no hom és perfecte, ja ho sabem, però si algú de manera excepcional pot fer o haver fet política i alhora ranejar aquest ideal, reconec que deu ser meravellós. La quisca –la brutícia- en política és, per regla general, un assumpte d’escala i per tant ja em puc imaginar que només els batlles d’alguns vilatges o els pedanis de llogarets i, per extensió, els seus habitants, poden arribar a fruir de les bondats que atorga aquesta ciència, que en diuen. Malauradament, a mesura que fem zoom endarrere per voler abastar més àmbit territorial, ens haurem d’adaptar a un context que supera ja el domini personal i que se’ns escapa de les mans. Aleshores no queda més remei que fer contorsions, giragonses, acontentar-se amb algun peix al cove, practicar el canvi de cromos, obtenir la meitat de l’objectiu uns anys més tard que quan de debò hagués calgut, desesperar-nos i encara així dir que, tot plegat, val la pena. Els colls de camisa que hom mateix es planxa per dir que fem quelcom a casa, en poques setmanes queden esblaimats, dorms pitjor, la parella n’està fins als collons; els fills, guaita com han crescut i són ara esdevinguts ni més ni menys que fills del candidat estimat i odiat a parts iguals. La situació de mica en mica es transforma en un monstre omnipresent i assedegat, que a més doncs, cal alimentar. Amb el temps, aquells que aguanten les pressions, que guarden i prenen cura del saber fer i les maneres, que a més segueixen amb devoció i fidelitat les consignes del seu partit a mode d’una ben curiosa, i que jo qualificaria d’abnegació alegre, tenen un primer premi gros: un càrrec, diguem-ne important. Un càrrec que depassa l’escala local i passarà a portar lligada la incorporació a una conselleria, posem per cas. De sobte l’afectat comprova la visibilitat i alhora l’exposició pública notòria que comporta la nova posició. No ho prejutja, més aviat ho assumeix com natural en tant que salt normal de tota carrera per a una persona prudent, respectable i correcta com ella. La parella n’estava i n’està fins als collons que dèiem, però ara, hòstia, sembla que entren prou més pistrincs al compte corrent i potser que estarien fent l’ase treballant tots dos –com així es demanen enllitats durant una altra nit d’insomni. En acord a la nova situació, han hagut de canviar de domicili i fer cap a la capital. La canalla, per a l’any que ve, anirà a una escola on van els que seran nous coneguts –amics, per ser amables- del ara ja proposat com alt càrrec de caire tècnic, que li agrada precisar als seus propers, malgrat el seu parcours eminentment polític fins al moment. El polític en qüestió està orgullós d’haver pogut aplegar la seva passió vocacional, de servei al poble, amb la seva formació, allunyada de la política, almenys quan s’ho va proposar. Segons els seus, i ell mateix, aquesta nova posició francament li escau com anell al dit. A la vida cal saber gaudir de quan les coses van bé i doncs aquells mesos i algun any següent passen d’aquesta manera, nar fent i Del Pita Pita Del. Tot rutlla a tot arreu, ara bé, no hi ha diumenges ni festius i, darrerament, d’ençà que li han dit que hi ha perspectives d’assolir una nova promoció –el Cel és el límit- tampoc hi ha gaires nits. La darrera per a ell ha estat, de fet i de nou, ben blanca. Els nens, ja adolescents, se l’esguarden de biaix i només posen bona cara quan arriba Nadal o l’aniversari, quan els plou una munió d’andròmines, gadgets, devices de tota mena, obsequi d’una empresa privada d’àmbit global relacionada amb el sector de la conselleria de torn. Dos pardals d’un tret, la canalla contenta al racó i la guardiola familiar engreixant-se preparada per invertir en aquell caprici que el nostre cap de família tenia de brivall i que ara sembla ben a l’abast. Som humans, i doncs emperò, no perfectes, no costa gens de veure que la cosa put una micona puix que per la bàscula peta la criatura. Des que era batlle d’aquella vilella a prendre pel sac –que en diu ara en la intimitat- fins avui, n’ha guanyat trenta quilos, que no només es perceben a la panxa...El rostre se li ha arrodonit i s’hi ha deixat barba perquè comença a notar que tot plegat li fa una mica de vergonya; alerta, en cap cas prou per deixar-ho estar, no fotem, que aquest és el camí que ell ha triat lliurement, doncs el millor possible, segurament. La impostura tanmateix segur que li traspua d’alguna manera evident car en l’aire sent la remor de l’opinió pública, l’entorn, que el titllen ja sense embuts d’imbècil en amunt. Açò darrer li fa mal, no s’ho acaba d’explicar; l’hi diu a la parella que, al seu torn, li confessa que els nens ja fa temps que ho senten dir però que no ha de patir per això, no els el sap greu. En comptes de barallar-se amb els companys de classe sembla que els etziben en resposta que els seus pares guanyen molts calers, que a casa sovint hi treu el cap gent important i que ben aviat, de pet al pròxim govern. I és que, a més a més, aquella conversa matrimonial on van suggerir-se que només hi treballés un dels dos va durar tot just vint-i-quatre hores, el temps que trigà en deixar-ho anar a la feina per, tot seguit, li proposessin que la seva parella integrés l’equip de la conselleria en qualitat de no sé què, això sí, en una altra àrea, per allò de les, com es diu, incompatibilitats -ja sabeu. La vida continua en gran en el nou Hollywood i jo no perdo més el temps narrant la vida d’un fatxenda, i la seva família de desgraciats, qui ja ha oblidat del tot què és treballar per a la gent.

El marc sentimental del costat

 Una bona part dels catalans ja hem demanat i continuarem demanant un estat català. En aquest sentit havíem atorgat als nostres representants una confiança que s’han passat per l’engonal. M’agradaria saber però si el poble, com a votants, hem atès un grau de llibertat equiparable al que voldríem per als qui acusem de pervertir el nostre mandat. Ja sabem que és als polítics que hem d’exigir l’aptitud i actitud a l’hora d’exercir la seva professió, però alhora em sembla d’allò més convenient que el votant tingui plena consciència de saber allò que demana. El suport aclaparador envers el projecte independentista dels darrers deu anys -assolit en tan poc temps- em fa demanar-me quin grau d’assumpció tenia cada ovella del ramat d’allò que vol dir ser ciutadans catalans plenament sobirans. No és l’objectiu, ara i aquí, desentrellar si tal suport fou cec i incondicional perquè total, al capdavall, ens van engalipar. Deixem enrere aquest període fosc -malgrat els colors i confeti que el van caracteritzar- i mirem endavant amb valentia i propòsit d’esmena per posar sobre la taula el tema moll de l’os del qual ningú no en parla, aquell que permetria una millor preparació de la població i per tant unes millors condicions de contorn per afrontar el canvi i l’adopció d’un estat propi. 

El tema tabú no és altre que plantejar sense embuts no només l’opció de superar el marc mental hispanocentrista, sinó anar més enllà, cap al marc sentimental; és a dir, que cadascú provi de fotre enlaire o reduir al màxim el seu imaginari espanyol o castellà. La gestió de l’imaginari del costat és el veritable fantasma particular que empaita la consciència de molts dels que han gosat abocar-se de debò en la lluita per reclamar un estat plenament català. Cadascú tindrà un fantasma més herculi o més nyicris en funció de diversos factors com ara l’origen familiar –el tabú dels cognoms-, la família política –un altre cop, els maleïts cognoms-, la posició econòmica i financera –lligams de feina o de deute contret-, etcètera. És un fet que després d’aquesta vinculació secular amb l’estat espanyol tenim una amalgama d’interessos que a nivell individual resulta ben normal que en molts casos esdevingui un sarau monumental de primera magnitud discernir què és allò que a hom li ve del fet català i què li ve del fet castellà en les seves vides. Resulta tanmateix curiós que quan la procedència forana és basca, gallega o andalusa, per exemple, tothom identifica alegrement aquestes entrades com a exotismes -ja constituents del folklore de l’Espanya de la diversitat- però mai quan és castellà, que llavors es diu que és un tema difús, que no està clar. El folklore sembla venir doncs de la perifèria peninsular; el centre ha de ser pres sempre amb seriositat car el poder no admet folklore. En fi, ja veieu que la interferència, com en lingüística es defineix aquesta invasió del castellà en la parla catalana, existeix també en la nostra percepció individual en absolutament tots i cadascun dels àmbits de la vida. Arribats aquí es pot entendre com aquella gent que tingui un grau elevat d’interferència del fet castellà o encara més clar, la matriu castellana, tindrà greus problemes per comprendre què vol dir de fet i de manera nítida la nació catalana; i la nació de les quatre barres, per aquells que no són catalans de soca-rel, només es pot copsar enterament i sense interferència, amb una voluntat molt forta i decidida de treure’n l’aigua clara, això vol dir bandejar el castellà. Les nacions -i la identitat associada de cadascuna que en surt- són com els amants, eventualment pots gosar flirtejar amb dos o més alhora, però a llarg termini te n’has d’acabar engatjant amb un de sol. Això és complicat en el cas d’aquells que hem confós algun cop la nostra essència amb l’adscripció nacional primerenca com a fets indestriables. Aquest feixuc entrebanc acostuma a passar quan neguem la intel·ligència de l’ésser humà. Diem per quedar bé que la nostra intel·ligència ens permet, al contrari que els animals, demanar-nos el perquè de tot plegat i no conformar-nos que les coses puguin ser tan sols com ens les han fet veure. Ara bé, quan el subjecte ens toca de prop i ens obliga a bellugar-nos i prendre partit, romanem garratibats i adduïm immobilitat perenne, abillada de respecte escrupolós i lloable a les essències ancestrals. Amb aquest posicionament ranci els transsexuals serien uns malalts, així com els que adopten noves religions alienes a la seva comunitat o com el fet que ens ocupa, aquells que ens adscrivim a una nova nació. La comparació és necessària per fer-nos veure –especialment als votants de samarreta del procés- que allò que tenim entre mans no era peccata minuta. Per voler un estat per Catalunya s’hauria d’haver entès, primer de tot, què vol dir ser català i per entendre-ho completament hom s’ha d’haver deslligat al màxim de totes les cotilles espanyoles, que de fet, són els instruments amb què l’estat actual relliga la ciutadania, el fet sentimental: la Lliga de Futbol Professional, el PSOE i la Guàrdia Civil -que deia ara no sé qui. 

De vegades resulta tan complicat l’exercici voluntari d’aïllar-se de l’entorn que només s’aconsegueix sortint a viure a l’estranger; un estranger, ben entès, de nul·la influència espanyola. Sembla estrany però existeixen països al món on Espanya no hi té res a pelar i on gairebé ningú parla el castellà. A tot estirar, hi trobem una ambaixada o un consolat amb una Rojigualda a davant i algun restaurant. Si en teniu l’oportunitat, experimentareu en primícia allò que vol dir viure sense Espanya. No hi sentireu enlloc la seva barroca i entortolligada llengua cervantina i, ben aviat si va bé, estareu pagant impostos a un país...que no és Espanya! Potser aleshores us poseu a plorar de culpa o de joia. Ves per on, allà els quaranta canals de tele o ràdio no són en castellà i potser aquest és un bon moment per deixar per sempre de veure i sentir les notícies –que ens canta i recomana Morrissey. D’aquesta manera hom pot copsar els detalls d’una eventual vida sense aquest constructe dit Espanya, a partir d’ara aliè, com de fet voleu que ho sigui per a vosaltres que, encabat, és el més important. Tanmateix viure a l’estranger potser no és possible i doncs, independentment d’on sigueu un altre exercici pot ser avaluar l’espanyolitat de cadascun dels vostres actes i decisions, amb la finalitat de començar-la a extirpar. No hem de tenir por, la causa és ben noble, lluitem per la nostra nació, com s’ha fet manta vegades en el passat. Un dia em feren veure que qui, malgrat no compartir-ho, no és capaç de respectar el nostre odi, no ens estima. Són desferra, a bandejar de les nostres atencions.

Tornem al principi perquè potser podem encara pensar que en fem un gra massa i que de debò no cal que l’individu realitzi la feina encomanada als polítics quan, i sense cap mena de dubte, assolir aquest grau de consciència nacional és d’allò més necessari i s’ha de treballar per estar perfectament orientat i posicionat, per tal de no tremolar a l’hora de la veritat. 

L’imaginari en castellà ara mateix és una gàbia, un parany, un llast que impedeix concentrar adequadament les energies en un sol objectiu: la separació de l’estat espanyol. Traslladar aquest concepte i aplicar-lo als nostres records i objectes -dels quals no cal negligir el fet que ens posseeixen- i actuar en conseqüència, voldrà dir posar fil a l’agulla en coses tan profanes com deixar d’escoltar música i llegir en castellà, visitar Castella, ras i curt, reduir tant com puguem la nostra sensibilitat i sensitivitat cap al costat. Aquest precepte s’hauria de seguir, com a mínim exclusivament i momentània, durant l’impàs fins a la consecució del nou estat. Amb una Catalunya lliure, sobirana i catalana, ja serem lliures després per tal que tot aquell qui vulgui pugui retornar a exhibir un espanyolisme recalcitrant, ni més ni menys com fan per la seva banda i per exemple aquests afrancesats que a Catalunya són habituals des del Noucentisme o com aquells liberals motivats, normalment adinerats, enlluernats al seu torn amb els anglosaxons. Quan Catalunya sigui en català i independent tota la resta serà inofensiu, turisme, pas de problème. Hom és conscient que segons l’historial de cada u, aquesta prova de desprendre’s del castellà pot arribar a requerir autèntica vocació monacal. Desdramatitzem un xic i pensem què seria del nostre pas terrenal sense aquesta mena de desafiaments...Només cervesa, covid i no-follar? Si no gosem seguir aquesta exigent i radical prescripció molt em temo que no serà només per raó de mandra, ni fals sentit comú. Serà un cop més pura fatxenderia. Serà persistir en aquesta creença que els humans funcionem només racionalment. Serà de nou negar la complexitat de l’ésser. Serà, al capdavall, una manera com altra del fugir d’estudi tan en voga actualment. Serà fer veure que nosaltres estem per sobre de l’entorn i tot fet conjuntural. Serà vendre novament la moto que, arribat el moment del nou xoc de trens, sigui com sigui, ho sabrem manegar i dominar. Il·lusos. Ja hem pogut veure que la lluita nacional catalana no pot ser mai més subjecte de tripijocs polítics, implica des de ja una presa de posició total per part dels catalans d’un caire prou seriós com per prendre-s’ho a la babalà i mirar-s’ho des de la barrera. Si no som capaços d’orientar el nostre comport i modus vivendi per Catalunya, com veig a molts referents en les xarxes socials -que per por de resultar massa radicals i antipàtics, continuen fent veure com si res no hagués passat i que bonic que és tot- no val la pena exigir res de res als altres, no mereixem el que demanem. 

Del balcó estant

Del balcó estant d’un carrer de la Barcelona que no ven. Nogensmenys es tracta d’un dels seus vials encara comercials i, per tant, miracle actual existencial. En tot cas millor no fer-se gaires il·lusions car l’esblaiment de l’activitat és inexorable. Passava la vida i res d’especial no hi succeïa fins que de sobte les primeres botigues amb nissaga començaren a tancar, una per una, la jubilació s’hi esgrimia. De cop i volta vàrem veure com els nous preus de lloguer de la nova ciutat de creuer havien fet que tal com abans el diner feia diner, ara la persiana abaixada fa persiana abaixada, grafit marginal i misèria. La situació encara aguanta prou per tal que amb una mica de pulsió literària ens ho puguem mirar amb un biaix pervertit, si fa no fa com per avaluar l’estat d’ús del català. En aquest sentit direm doncs, que fins que no tanquin en Pau, Pere i Berenguera la nostra memòria encara aplica en aquest indret, però a qualsevol observador cronista amb bigoti a lo Lluís Permanyer no se li escaparia que aquí cada cop s’escolta més urdú, panjabi o algun tipus de xinès. Per a més informació, adreceu-vos als especialistes antropòlegs tot-a-cent de l’ajuntament. D’alguna manera però, cal agrair a aquests col·lectius el fet de comprometre’s a reobrir els establiments i continuar -a la seva manera, només faltaria- la vida que de vegades es veu posseïda pel negre d’una ocupació que no s’arriba ben be a endevinar què diantre passa a dins. I dic negre perquè a un edifici buit d’aquí al costat, d’ençà que la botiga de sota hi va tancar, l’obscuritat i les esquerdes s’han escampat arreu de l’immoble i no m’estranyaria gens que tinguéssim un disgust ben aviat. I és que quan vaig fer carrera em van ensenyar que els materials de construcció com ara la fusta, el ciment i el formigó han d’ésser considerats éssers vius car pateixen canvis de comportament amb l’edat; se’ls ha de saber avaluar, mantenir i tractar si els vols seguir atorgant una confiança plena. Deixem però l’antiga carrera universitària o el pròxim esfondrament o totes dues coses alhora perquè ara estic al meu balcó. 

Fa bo. Avui mateix, dia estrany, primer divendres a punt de tancar els bars per ordre del monstre viral governamental, sembla dia de vaga general. El moment previ de cap de setmana on tothom aniria atrafegat per efectuar les darreres diligències abans de fotre el camp i, en canvi, gairebé no hi veig ningú. Els repartidors del petit comerç han quedat congelats per la Frozen en virtut de la urgència en l’aplicació de les noves mesures de contenció. Em vénen al cap els repartidors car són ells qui generen en bona mesura el brogit de l’art sonor quotidià. Aquelles arribades de la furgoneta abonyegada de torn a la zona groga de càrrega-descàrrega com si fos el pit stop per a canviar les rodes; frenada que raneja la topada. Cruïlles de carrers transversals que els malalts mentals portadors de patinets travessen sense mirar, i més ràpids i tot que els vehicles del carrer suposadament principal. Entropia penjant d’un fil. L’autocar que segur ha volgut agafar la drecera de l’aplicació dels pebrots per estalviar-se el pas per Numància i sobre el qual podria muntar-hi ara, directe, sense saltar del meu balcó. El senyor gran que tremola tot ell car no pot travessar en trobar aparcada una grua a l’altra costat del pas de vianants. La dita grua no té lloc on ficar-se per culpa dels pals grocs que hi han ficat per no sé què de les terrasses dels bars, mobiliari que ha enlletgit en grau superlatiu el paisatge urbà, primer i únic propòsit dels qui han encomanat la seva instal·lació. Gràcies a Déu, als trempats del bar de davant se’ls ha ocorregut guarnir aquesta vergonya amb una mena de palissada de fusta molt escaient que a més, mata dos pardals d’un tret, i oculta el groc del qual n’estem ben tips ja també. Queda palès doncs de quina manera el panorama habitual ha quedat desdibuixat. Ha passat quelcom que no és tan sols fruit d’una mesura conjuntural, quelcom que ve de més enrere, de començar el mil·lenni fent somniar truites i endeutar el personal per després, en els deu anys següents, collar-lo i acabar-lo d’escanyar. La gent té molta por, i no només del virus. No sento venir ni el senyor que fot cops amb una vara de ferro a les cinc bombones de butà sobre un carro de magatzem. Tampoc se sent l’entranyable Antònio, que passa d’habitud anunciant “vaya rosas que llevo”, “y venga las orquídeas y los claveles”. Per culpa dels malparits del Club No Sé Què, per cert, dels nostres, occidentals, ens han empès a viure tant per sobre de les nostres possibilitats que ara ja no podem viure amb normalitat. Que no és Wuhan, que són molins. Fade to black des del meu carrer amb nom de vescomtat.

El jo brivall que un dia fui

 S’ha de saber viure en societat. Això vol dir respectar les normes, no fer mai un mal pas i tolerar-nos els uns als altres per tal de no sortir a la crònica de successos dels mitjans d’incomunicació. Tots aquells que compleixin aquests requisits, fil per randa, seran considerades persones equilibrades. Poca broma, heu de pensar que no assolir aquesta qualificació oficial us impedirà fer vida normal i, per exemple, tenir accés a qualsevol mena de finançament, per exemple un préstec per a adquirir un bé immoble; encara que, ben mirat, potser us estant fent el favor de la vostra vida. I és que de vegades el sistema vol escanyar-nos tant que se li acaba tornant més forta aquesta malvolença i algun dia, vés a saber, podem arribar a dir que moltes gràcies per haver-nos deslliurat de tal deute, desgraciats. Va, millor no deixem-nos emportar per la ràbia desfermada que, com diem, hem de passar per persones equilibrades, concepte no només entès, sembla ser, com a antònim de pertorbades. Em demano des de quan les persones dites equilibrades han de ser també subjectes d’una existència àtona, homogènia i doncs, avorrida. No crec pas que créixer i fer anys vulgui dir esdevenir gent grisa, monòtona i tibada. Evidentment aquesta és una reflexió adulta car la joventut, per la seva pròpia idiosincràsia, emmascara la veritable rutina que pot arribar a ser la resta de les nostres vides. Voler marcar l’accent a una certa edat és arriscat, isola, genera incomprensió i et crea enemistats, però allò que de debò et dessagna és passar la segona i tercera edat com un vegetal per no gosar dir ase ni bèstia, amb por a no ferir o a ser bandejat. Alerta, que servidor no es refereix a fer ara de Doctor House a cada esmorzar, ni enfollir en una reunió laboral, que t’agafi un rampell i estrangulis el teu cap, però estareu d’acord que hem arribat a un punt on ni en cercles reduïts -que deia l’Aznar- ens arribem a dir gaire cosa que no siguin dos compliments o tres comentaris amb riallada histriònica per fer veure que, en efecte, ens hem tornat oligofrènics. 

Si ser equilibrat és anar apaivagant la pròpia esma i sufocar tota espurna provinent del sistema estimular per no sé quin concepte racional del saber estar, estem ben arreglats. De fet ja fa un temps que hom denuncia en aquest bloc la degradació de les relacions humanes, accelerada per la confusió i placebo que provoca el món virtual. La Covid és una excusa més que de facto amplifica aquestes tendències autolesives. Encara tenim sort, la Generació X, la darrera criada sense la dictadura dels ordinadors per comprendre que un altre món sempre pot ser possible. No sé en quin moment hem arribat a deixar-nos engalipar per aquesta manera perversa d’entendre la igualtat i fer mitjana per baix. Aquesta tensió d’haver de ser en tot moment infal·libles, quant al to general emocional, amb l’objectiu de passar inadvertits, fa que anem amb un pal ficat al cul i, esclar, vet aquí quan peta tot o has de fer ús d’estupefaents per tal de retardar el tanmateix inevitable esclat. És impossible ser l’encarregat de subministrar de manera continuada el corrent de la teva llar i no patir caigudes episòdiques de voltatge. Hauríem de tenir clar que els humans ens assemblem a grups electrògens casolans i no a subestacions elèctriques d’alta tensió. Hem de canviar-nos el filtre de tant en tant, el dipòsit de combustible no dóna per llargs períodes de subministrament assegurat, el carburant val calers i més si no vols que estigui adulterat. No podeu dir que no estàveu avisats que una pana grossa us esdevindria algun dia, quan setmanes enrere ja se us va fondre alguna bombeta i havíeu d’anar posant reguladors de tensió a cada endoll. 

No hi ha manera, no puc deixar de relacionar equilibrat amb adotzenat. Penso en una persona equilibrada i imagino un equilibrista, ergo un funambulista; li sua el front, sempre en tensió mentre malda per travessar la corda d’un costat a l’altre dia rere dia. ¿És aquesta la qualitat de vida que anava lligada al progrés? Ja n’hi ha prou d’aquest color; si Pla al seu Quadern Gris s’acabà confessant infeliç, jo en aquest quadern crema faig el mateix i, a més, em declaro eixelebrat. I és que miro enrere i m’adono que quan més engavanyat m’he sentit ha estat quan volia aparentar ser qui no sóc, o sigui un equilibrat. D’ara endavant lluitaré per recuperar allò més genuí que entrelluco al mirall, el jo brivall que un dia fui. 

My own private País Valencià

Anys i panys que la meva coneixença material del País Valencià fou en essència l’Autopista de la Mediterrània, l’abans dita A-7, després AP-7 i ara només sé que no s’hi paga. Infantesa i adolescència travessant aquell país aliè amb l’objectiu de passar l’estiu a la terra dels meus progenitors i avantpassats i, per tant, amb una idea d’aquest indret no gaire favorable atesa la dificultat per creuar-lo de banda a banda en quarta velocitat. Sí, era així; als anys vuitanta del segle passat, anar de Vinaròs al Port d’Almansa era quelcom semblant al viatge en moto del Che per terres xilenes, més llarg que un dia sense pa... Deia que la meva impressió de les contrades valencianes no era favorable perquè ja portaves llevat des de ben d’hora, tres feixugues hores i mil peatges troncals des de Barcelona, quan un panell et donava per fi la benvinguda a la “Comunitat Valenciana” i et proposava gaudir de la “Costa del Azahar”. S’hi anunciava també un taronjot com una casa de pagès i més endavant un tros de paia dibuixada prenent el sol. Ara que hi penso, vaig romandre doncs molt i molt de temps errat quant al veritable nom d’aquesta terra; ves, primer la infància, després la ignorància. En fi. Recordo com aquell viacrucis interminable entre Tarragona i Castelló acabà esdevenint per a mi inesborrable; l’autopista o la nacional, o ambdues, es veuen de vegades obligades a fer marrada o punyetes cap a l’interior al Perelló, a Polpís o a la mare que em va parir! -Papa, quan tornarem a veure el mar?-. Podríem salpebrar tot plegat amb una llagrimeta a la Ferrusola manera i dir que no teníem ni cinc per a l’autopista, però era la mandra per no passar deu minuts comptant la xavalla un peatge rere l’altre, ficar-la dins d’aquelles cistelletes, esperar que la màquina fes recompte a pes i veure el pare fent perilloses contorsions abocant el cap per la finestreta a l’hora de recollir el canvi. No m’estranyaria també que fóssim tots plegats refractaris a aquelles tronades àrees de servei amb uns vàters que tenien la virtut de treure’t de cop i volta les ganes que tingueres de fer de tot llevat de tornar a fer via. 

Tenim ara la tartana doncs que davalla cap a Torreblanca amb el fre motor panteixant, implorant pietat. Primer quadre de fatiga general. Bar Juani. Toca emplenar el dipòsit mentre una casset dels Gipsy Kings crida l’atenció del meu tiet, segon vehicle del periple. Les expedicions d’aquest abast millor acompanyats amb un altre patidor de la ruta, per allò de compartir qualsevol eventualitat que acaba arribant amb gairebé total probabilitat. Les comunicacions únicament es fan amb els intermitents i els centelleigs amb les llargues. -Vols parar ja, dome, que ens estem pixant a sobre!! Reprenem la ruta ben esmorzats i tot just en sortir de la vila blanca, un edifici isolat, mastodòntic, enmig del Far-West es deixa estimar amb un rètol a dalt, de llumetes de neó fent pampallugues, i què serà, Doris Day, què serà..?

Sona la casset al cotxe de l’oncle, engolida aparatosament; al nostre gastem la ràdio, millor l’ona mitjana que la freqüència modulada ja que aguanta més estona. Hom amatent a la divertida publicitat localista d’allà per on passem; tot un nou món en apitxadet! Canvi de rasant a la nacional a Almenara. Guaita el castellet, sempre pendent! Ja ha sortit el sol. Tots els estius ens acaba sortint quan arribem a Sagunt. Tothom es desperta, no amb la claror sinó amb la siderúrgica, que fot una pudor... Un cartell gros amb el castell, els romans i no sé què i per a mi tanmateix Sagunt ha estat sempre la puçolana, la fàbrica de ciment i aquelles baluernes metàl·liques amb fluorescents enmig d’una calitja lletosa i xafogor empestades amarant els ubics tarongers i d’altres fruiters dels quals no tinc ni puta idea. Encara recordo travessar una interminable i gris València pel bell mig en hora d’entrada a la feina; embussos infernals plens de plaques de matrícula amb tipografia prima i allargassada amb la “V”, i a veure per cert, si arribem a temps a destinació, que fan la sèrie aquest vespre a les set. La circumval·lació de la ciutat i la segona extensió cap al sud vingueren poc temps després, amb aquells arcs de colors de Sant Martí que s’anaven fent progressivament més grans o també el talús aquell de les ovelletes o cabretes blanquetes i negretes. Veritables fites i mollons que t’insuflaven força quan n’estaves ja fins als collons. A la ràdio sona l’instrumental Mammagamma d’Alan Parsons quan passem per Massanassa. Abans ja n’havia vist un altre d’aquests, Massalfassar, un nom molt bonic, segons Coromines –que em dic.

Els deu integrants del seguici de vacances estem frisosos per arribar al bar dit dels catalans: el Bar la Palmera, ara sé que érem a Alginet –abans a la carretera, tot simplement. Parca col·lació per apaivagar la crepitació d’un estómac que fa foc. Visita al lavabo per buidar de nou una bufeta que diu que per favort! Sant Tornem-hi i fot-li, que aquí aleshores era encara simple carretera general. Guaita el Xúquer/Júcar als cartells. Aquesta és una altra, un fotimer de panells bilingües grafitats amb tota mena de reivindicacions. De vegades la part castellana ratllada, d’altres la valenciana esborrada, d’altres ja no s’hi veu res de res. Menció especial al desviament cap a Vilanova de...Villanueva...Castelló...Castellón. Cada any un testimoniatge nou d’una manifestació de la qual me la bufava tant com ara em dol. Ja som al mític Canon Che, peu d’un portell on sempre calia patir per la corretja del motor amb aquelles corbes i la font, de la qual tothom en parlà i mai no vaig veure ni hi vaig beure i que em recorda al llibre “Gina” de Maria Climent i el seu Masdenverge on va caure un globus que tanmateix ningú mai ha vist. A la baixada del portell em trobo encara un reguitzell de pobles amb noms catalans que ni al Lluçanès: Rotglà i Corberà, Cerdà..., i mira que portem més de mig dia de petjar! 

Enfilem ja drets i decidits cap a l’interior pujant i baixant uns tobogans a perdre de vista que fan venir arcades i on prou sovint de fet algú acaba per vomitar. Deixats enrere Moixent i Ontinyent, cada beneït estiu la mateixa i entranyable discussió a l’hora d’eixir de la regió: -ara per on agafem, per Almansa o per Xumella? El paisatge i l’ambient canviaran de manera sensible ben aviadet però això són figues d’un altre paner o si més no de la Figuera de la Font. En tot cas, per a mi, la resta de viatge ja és un altre món.

Ells, els valencians

El meu darrer article sobre la figura de Joan Fuster em féu posar en relleu la secular incomprensió -o malfiança, si voleu- entre valencians i principatins, principatins i valencians. No cal dir que aquest assumpte resta com l’escull més important per a la bona salut d’un sentiment compartit nacional. Vagi per endavant que aquestes línies s’adrecen especialment als catalans del Principat, que són els que han de fer en aquest moment l’esforç de comprendre els germans del sud i no necessàriament a la inversa. Ho explico tot seguit. 

El bressol de la nació catalana foren els territoris dels anomenats comtats catalans (S.VIII-XII), apunt i argument aquest, dels de caire històric, amb què alguns cunyats fan befa o no en volen sentir a parlar, però essencial per explicar per què som catalans i no japonesos, posem per cas. Malgrat tota circumstància important que esdevingui en qualsevol dels altres territoris de parla catalana, la temperatura de la nació vindrà donada per com es trobi en tot moment l’antic Principat, ja sigui en renaixença, decadència, a les portes de la independència -com no fa gaire- o enmig d’una depressió identitària de cavall -com és ara. La tradició, el pes de la nació, per dissort o per fortuna, recau en nosaltres, ergo la resta sempre espera quelcom de nosaltres. Espera de manera activa o passiva, conscient o inconscient, pacient o impacient, però és un fet. Si des del Principat no responem com s’espera del nostre propi tros, que un dia es volgué nació i que ara ens ha mostrat que es volia estat, no esperem l’admiració i seguiment cec per part del seu entorn satel·lital, per força més interferit, desprotegit i assetjat.

València-Cap i Casal té una fotuda singularitat, es troba a 340 quilòmetres de Madrid i 340 de Barcelona. Aquesta tensió salomònica es percep ja dins la ciutat en la toponímia dels cartells o panells de sortida així com a la xarxa viària circumdant. És evident que fa anys i pays que l’estat espanyol juga fort i brut i per trencar aquesta equidistància geogràfica i escurçar-la geopolíticament a favor seu a tots els nivells; no farem aquí palesa la tirallonga de greuges ni alimentarem més el victimisme que tant de mal fa a les minories nacionals. És evident que, ideologies a banda, amb Madrid i Barcelona, dos imants colossals focalitzats sobre la capital del Túria; entre un poder dur, decidit i contundent i un altre amollat amb caire sentimental, nyicris i bleda en l’actualitat; posats a ser tutelats i anar fent, tothom s’estimarà més el poder de veritat. Des del Principat haurem de ser d’una vegada per totes honestos i reconèixer que si ens interessa de veritat i estimem la nació sencera, primer de tot hem d’estimar-nos a nosaltres mateixos. En qüestions de seducció, infondre als altres confiança i seguretat en un mateix és fonamental si es vol arribar a bon port i, si més no, merèixer un respecte. 

La idea unificadora assimiladora d’Espanya a la manera castellana ja perpetuada per sempre amb el franquisme i falangisme només es pot combatre, ja no amb la seva suposada contraposició, que seria l’Espanya republicana; aquella Espanya republicana articulada en una proposta federal, el somni eròtic d’Enric Juliana de tant en tant -que quedi clar- només a estones, quan del Cafè Gijón estant mira al seu voltant i es veu aclaparat de l’ermàs intel·lectual. Una idea d’Espanya, aquesta, que ja la sentírem a Pasqual Maragall i d’altres i, per tant, sense cap bri d’originalitat. Un cop aquí situats, tenim a tocar el republicanisme històric morat, un concepte que, sense negligir en cap cas les seves escadusseres però fortes, fidels i arrelades adhesions com les expressades per l’historiador Carles Sirera –amb propostes com una capitalitat estatal per a València-, no tindrà mai prou força contra la crua realitat que és l’Espanya que es gasta avui dia, la Una, Grande y Libre maquillada dels vencedors de la guerra. El romanticisme de les Brigades Internacionals, únic imaginari decent, potent i candorós que li va sortir al republicanisme no és prou consistent per convèncer el personal. Amb tots els respectes, l’anhel de voler fer república de debò a Espanya -amb allò que de profunda reforma i respecte a les nacions històriques implica, no a la francesa manera, no ens engalipareu- és tan utòpic com quan la CUP digué que volia anar al Congrés dels Diputats a fer sentir la seva veu, o que Podemos anava a canviar Espanya després del 15-M. Com ha apuntat l’escriptor Abel Cutillas, absolutament tot queda engolit pel monstre. Tot excepte l’única cosa que a València –el cas que ens ocupa- conserva i ateny encara condició de veritat natural endèmica: el llegat de Jaume I. Uns fonaments i arrels que vénen de molts segles enrere i que, malgrat els seus detractors, a empentes i rodolons encara resisteixen els intents d’assimilació per pura evidència d’adaptació i idoneïtat al sòl que li és propi, al clima local. 

Amb aquest context, qui ha de desitjar sempre acompanyar els valencians som els altres catalans -no els de Francesc Candel, no fotem, que ja m’heu entès-, els del Principat, rovell ancestral de la nació, als qui ens pertoca fer tots els papers de l’auca que calguin i acceptar caure malament a qui sigui i quan sigui i tot això amb abnegació, tot sabent que és aquí dalt que posseïm el desllorigador de l’actual situació. Friso per saber què en seria i quedaria del blaverisme valencià –veritable i artificiosa anomalia històrica- així com l’espanyolisme recalcitrant i altres sucursalismes d’allà baix en cas d’un estat català al Principat.

Com dèiem més amunt, ningú no vol ser acompanyat -i menys tutelat- per un pelacanyes que no s’estima a si mateix.

Abans d’alliçonar els valencians hauríem de tenir ben present que som els catalans de l’actual comunitat autònoma de Catalunya els qui hem de saber col·lectivament d’una vegada què som, què volem i fer-ho rabent. Qualsevulla altra cosa és emprenyar la gata, fugir d’estudi, i així fins a la marginalitat, folklorització definitiva o desaparició.

Fuster no visqué a l'estranger

No m’afigurava pas que els detalls del CV de Joan Fuster haguessin de ser tan importants. Sempre havia cregut que, allò clau en un pensador eren les idees, en un poeta els poemes, en un assagista els seus assajos, etcètera. Ara però, no ho tinc clar quan constato el tremolí que traspuem des del Principat pel tòtem homenot del País Valencià. Allà baix almenys podem dir que és negligit, vilipendiat o odiat pels enemics oficials declarats; aquí, però, en dominis de l’antic comtat de Barcelona, no m’acabo d’explicar què ens passa per no acabar d’elevar definitivament i sense recança algú a qui Pla mateix no es va estar de lloar, i de quina manera. I doncs, si en l’actualitat canonitzem la figura de Josep Pla i -llevat de tres sectaris defraudats- ningú no ho posa en dubte dins dels nostres quatre punts cardinals, què dimonis li falta a Joan Fuster i Ortells per a ser una referència central indiscutida i reconeguda en travessar en amunt la Sénia o la Serra del Montsià? He provat d’anar més enllà dels voluntaris i odiosos menyspreus del pujolisme envers el conjunt de la nació; anys en què es deixava nodrir l’oblit quan no l’animadversió. Qui no sent encara ara dir de manera habitual declaracions d’amor fraternal de l’estil “valencià i home de bé, no pot ser” i d’altres, que testimonien l’autèntic lligam banal -el del carrer- del llegat del conjunt de territoris de Jaume I. 

Ha estat aquesta setmana, durant la lectura i contemplació de les fotografies de “Àlbum Fuster” d’Antoni Furió, que he pogut confirmar la meva tesi a aquesta injustícia mesquina: Fuster no visqué a l’estranger. O en el tarannà adotzenat i interferit que es gasta ara, no impartí classes en una escola forana com un Ponsatí o Sala i Martín. No és conya; tots sabem de la importància d’anar a viure fora o viatjar un temps com a diplomàtic o corresponsal per tornar al Born i semblar interessant. El creixement personal que aporta viure intensament altres cultures i indrets està fora de dubte però no ens arribem a afigurar com en som, d’esnobistes i pedants, quan es tracta de valorar aquells qui ho fan. Venim d’un passat recent d’aïllaments dictatorials eterns amb una herència que fa que tot allò lleugerament aliè es considera extraterrestre i, en conseqüència, aquell que pot permetre’s guillar i impregnar-se de noves idees o maneres és vist en aquest país com un espavilat d’ara endavant amb tot pagat. De nou encara, l’estètica. I així doncs, què esperàvem de Fuster? Una foto als Deux Magots o al Cafè de Flore parisencs? Les rebudes i lloances amb què Xènius hi era rebut? Amb qui haguéssim volgut una foto de Fuster; amb Sartre o Camus, aquest darrer a qui, per cert, en primícia ens traduí? 

Tant se’ns fot allò que el de Sueca hagi escrit o proposat en qüestió, de fet molts encara no l’hem llegit prou, tan sols volem saber si féu món, si tingué amics de renom, o si correspon i encaixa en el nostre tronat concepte de flâneur. Esclar, ja se sap que amb companys d’anomenada arriben les lloances amb platerets i gong i quan, a més, te les fan uns estrangers, doncs ja ho tindríem això. Fuster, emperò, allò que sembla que hagué de fer més aviat fou restar al costat dels pares quan més malament de salut estaven, sobretot els anys d’assoliment de la seva maduresa intel·lectual i vigoria física. Si resulta que a Barcelona, gairebé ja no hi podia anar i el trajecte de la seva Sueca a València dels dilluns de ben segur que li suposava un maldecap logístic habitual; si, per acabar-ho d’adobar, de pistrincs mai no anava gaire folgat –per no dir altra cosa menys elegant- s’ha de girar la truita del personatge i treure’s el barret per la manera com sabé levitar per sobre aquests penosos contratemps. Amb abnegació i entestat exclusivament en la conscienciació i redreçament nacional, Fuster quedarà com un exemple d’obrir-se pas davant l’adversitat més fosca dels anys quaranta i cinquanta, els quals espantarien a més d’un dels qui avui en dia reneguen de la seva figura. Per generació no conegué la llibertat, només la llegí i imaginà, i és amb aquest motor que se la va treballar, a cops de cec, per aquí i per allà, amb un garbell d’amistats hàbil, dur, amarg i tenaç. Fet a si mateix, com molts intel·lectuals postmoderns somnien ser-ho de debò.

Perdonem a Pla haver estat un revoltat caragirat a un moment donat i a Fuster no li perdonem que, amb quatre canyes i tres joncs de l’arrossar, l’hagi petat. Sentir coses com que Fuster mai no entengué Pla i Pla, en canvi, sí que entengué Fuster, em posen malalt. Fuster doncs seria un curt de gambals i Pla un vendaval; au, va! I no, no se’ls ha de llegir a fons a tots dos per entendre que els prejudicis roïns ens corcaran a tots. Ves que allò que no li perdonem a un personatge de la seva vàlua i talla en l’imaginari català és, senzillament, que no fos del Principat.

El moble bar

A aquest pis li falta un moble bar. Aviat canviarem de domicili i penso dir-li a la senyora que ens convindria tenir-ne un de ben endreçat. És curiós, moltes parelles pensen en el rober com a element singular, caprici a gaudir en exclusiva a la pròpia llar. Bé, cadascú amb les dèries del ramat. Jo ara ja no m’hi puc estar de tenir un moble bar, el qual no vull que es limiti a una cantonada marrana d’una prestatgeria mig buida. Seria també una deshonra que certes ampolles continuessin compartint espai amb el fregall de recanvi, les bosses d’escombraries, l’aiguarràs i l’anticalç, només per esmentar de passada una part del poti-poti de potingues de neteja que arribes a acumular en aquell buit clos i infecte sota la pica. Que quedi clar que el meu joier seria un moble bar i que estic mirant d’atorgar-li un indret de preeminència, una notable visibilitat. I és que d’un temps ençà que veig com n’és d’indispensable, aquest moble bar. Mesos enrere ja dedicat a garbellar a poc a poc les existències, més ben dit, a escurar i buidar les antigues ampolles que no assolien un mínim nivell de qualitat per tal de deixar-hi espai i, en acord a la coneixença que en l’actualitat atresoro, apujar l’estàndard d’allò que oferiré d’ara endavant a les meves amistats. Perquè estem d’acord que l’aperitiu alcohòlic es pren millor acompanyat, si pot ser, fidelment acompanyat. En poc temps i com per art de màgia la llar s’ha convertit en un anar i venir d’amistats que hi fan cap encantats de fer-vos companyia, riure i xalar fins enrogir el nas. És una meravella, les hores passen com quan teníem divuit anys si no fos que els nanos comencen a fer nosa, cridar i plorar, sempre volen sortir a fora i a nosaltres, en canvi, ja ens va bé continuar entaulats. Una enorme sort doncs, això de ser-ne dos a l’hora de prendre cura de la canalla perquè ens deixin tranquils tots plegats, que per un dia a la setmana que podem respirar...Tot rutlla quan l’objectiu està clar: passar-s’ho bé, que en dos dies serem soterrats. Cada cap de setmana, Sant Tornem-hi, els amics dels amics són els meus amics i més encara quan arriben de regals a vessar car és ben fàcil, ja saben el que m’agrada! Només qualitat i renom i conèixer tots els caldos del món. I és ben cert que es pot viatjar sense sortir de casa, amb bona companyia, bona teca i bons productes de les diverses terres que conformen aquest món cada cop més complex, connectat i global, i tot plegat, ben aprovisionats i qui no hi estigui a gust que se’n vagi a pastar fang, que prou en tenim de dilluns a divendres, de vegades dissabtes, en aquestes gàbies on ens han ficat, d’or o rovellades, tant se val! Al principi no disposava més que d’un whisky, un vinet i un cava però sempre hi havia algú que demanava ginebra, rom o vodka, o bé un altre que només cervesa. Esclar, a l’hora del perfumat, només amb l’aniset no n’hi ha prou, així que, aprofitant una escapada al Migdia de França per veure els castells aquells, que ara no em surt com es diuen, em vaig proveir de cassís, pastís i l’armanyac aquell que vengué i amb què es va arruïnar el meu admirat i malaguanyat Luis Ocaña. També vaig comprar evidentment, conyac, calvados de Calvados i ja, de tornada baixant pels Pallars, em vaig agenciar una ratafieta, que ara retorna de la mà de les tietes. La darrera tendència és el restabliment del vi ranci, del qual espero comprar-ne unes ampolletes d’aquí pocs mesos quan surti al mercat la remesa d’un nou productor, que m’han dit que és canyella fina! Aviat em vaig adonar però que si volia tenir prou varietats de tot per acontentar tothom, que és acontentar-me a mi mateix, necessito no un moble bar sinó una estança exclusivament dedicada. Vatua, ja ho tenim! En principi amb la senyora havíem pensat que tocaria a una habitació per infant, però havent-hi lliteres en pot quedar una lliure on podria fer una mena de celler i cava de cigars i així aprofitar-hi el finestral. Hi penso instal·lar còmodes butaques, un equip de música i, amb aquest gruix d’amics que se m’ha creat en un tres i no res, oferir i rebre plaers sabatins i dominicals a mode de penya d’ateneu o cercle de liceu. Dispenseu un moment, si us plau.

 -Què dius, amor meu? Què dius de l’advocat? Que te’n vas? On?? Amb els nens??? Au, va!!! Esper...

Espantaocells de carrer

 Renoi, quin quadro! He hagut d’apartar l’esguard a l’instant. Incapaç de continuar mirant; ha estat del tot impossible. Ni tan sols quan ha passat de llarg i s’allunyava carrer avall. Després ja avaluarem -si ho creieu pertinent- si em considereu retrògrad, carcamal o qualsevulla cosa que em vulgueu titllar; no hi ha problema. Us asseguro que quedarem en paus perquè, el que és ara mateix i si no ho dic, rebento: valga’m Déu, el fantasma que m’acaba de passar per davant que, per tant, ni idea del seu sexe o tendència animal! Ves que sí, que tothom és lliure de fer el que vulgui, però quin ensurt que m’he endut amb l’estómac buit, cosa que vol dir, a aquestes hores, sense un bri d’humor per als sentits. ¿Però com pot donar-se un cas com aquest, d’exaltació de la individualitat a través de la indumentària i estètica facial i corporal, amb el propòsit de vindicar-se, a mode d’afirmació de la personalitat, de tal manera que tot plegat acabi basculant cap a la impossibilitat de viure amb normalitat al mateix interessat? ¿Com pot establir-se en un cap aquesta flagel·lació a si mateix i tret al peu contra la pròpia presència per d’aquí a l’eternitat? Prego no em feu descriure el que no he vist car tan sols he gosat tancar els ulls davant una evidència: aquesta persona no vol ser vista. Si us pensàveu que la transparència era l’únic requisit per esdevenir invisibles, havíeu oblidat que els extrems són dos, el defecte i l’excés i doncs, que es pot assolir la completa desaparició d’un mateix també amb el principi de disfressa, de mentir descaradament per contrast. Com? Una disfressa que no es podria qualificar de camaleònica, car no es tracta d’adaptar-se a les condicions de l’entorn circumdant. Ans al contrari, allò que acabo de presenciar en una llambregada i mai més sisplau és la combinació ideal per a fer-se mal, un reguitzell d’assaigs estètics destructius. No, no insistiu, no em fareu descriure aquest horror, us quedareu sense saber si això va de tatuatges, protuberàncies, perforacions, extraccions, injeccions, liposuccions, coloracions, implants o empelts. No parlem de cap estrall provocat per una tècnica en particular o un detall aquí o allà; parlem de grau, parlem de guilladura, parlem de fotre’s a un mateix i a qui t’ha estimat, perquè és evident que ningú t’estima en present ni ho farà en l’esdevenidor amb aquesta calamitat, resultat un cop més de la malentesa llibertat. Companys, no és això, i ja sé que ho hauria de deixar aquí, que el problema no el tinc jo, el té aquell que m’ha passat gairebé fregant, que no conec i que espero no tornar a veure mai més. Pensareu que estic exagerant. Només us diré que mai he vist ni tan sols en un documental, d’aquests de remotes tribus ancestrals, una persona tan allunyada dels nostres codis, de vestir i de vagarejar. I ara se’m pot dir de tot, endavant; jo, que he estat capaç de reconèixer i tan generós d’elevar a persona un espècimen, únicament pel seu pas dret, bípede i erecte. En aquests casos ens acostuma a quedar mala consciència, per la nostra intolerància i intransigència. Tanmateix, miro de girar la truita i demanar-nos quin respecte hem de professar a un ésser que intenta immolar-se pertot arreu i cremar el seu avenir en societat d’aquesta manera. Per pretendre ésser respectat s’ha de començar per un mateix. Si aquest element de qui parlem no ha fet un mínim esforç d’avaluació de la seva situació, a mesura que anava progressant en el seu procés de mutació i degradació irreversible, no seré jo qui em trenqui el cap amb l’estètica de la meva pròpia ètica, que prou maldecaps em genera tan sols amb les meves insanes contradiccions. No diguem tampoc ara per defensar-lo que potser la persona en qüestió justeja. Amb això avui dia ho tindríem tot arreglat: -no es pot fer res, serà un malalt-. L’important, veig, serà sempre sortir de costat i puntetes de tot entrellat. Fem tots el favor de tenir present un cert sentit del ridícul. El ridícul ens facilita la vida en comunitat i alhora ens recorda que només, i en comptades i ben triades ocasions, l’haurem de traspassar si volem arribar a fer quelcom de profit en aquest pas terrenal. 

La moto revolucionada

 Fi de sobretaula estival. Hora d’ensopiments col·lectius tàcitament acordats. Parlo així en general, que no es noti massa que visc tot entotsolat. Va, diguem-ho clar, aquí llevat de mi no hi viu ningú; ja està. De la finestra estant contemplo tot el Camp. Des del de baix fins al de dalt. Ben entès que hi ha angles morts i zones d’ombra, esclar, altrament no seria la finestra d’una llar, seria més aviat la d’una avioneta durant un vol recreatiu dominical. Tanmateix la calitja fa difícil avui observar el paisatge al lluny del lluny. El Montmell gairebé no s’albira. El Garraf, present també en dies clars, un producte de la meva imaginació, sens dubte. A l’entrelluu, les cada cop més nombroses andròmines fèrriques del parc d’atraccions, de ben segur ple de gentalla amb por d’avorrir-se. El gland del Cap de Salou que penetra mar endins. Vaja, no hi ha manera, no m’hi puc estar d’al·legories lascives; l’empori de la festa comarcal cou per dins. Diuen que sempre estic pensant en el mateix; deu ser simplement l’avorriment. Em sembla, de fet, haver perdut fins i tot l’esma per fer trempar de tant en tant la flonjor existent entre aquestes dues cames i quatre nues parets per no res.

Guaitant per aquesta finestra del bany em sento al bell mig d’una pista d’atletisme, com si fos el favorit. El favorit d’una cursa que no porta enlloc. Els vuit carrils sembla que no tinguin cap altra funció que travessar-nos i fer-ho de la manera més macabra possible. A mode de presentació televisiva, direm que a banda i banda tenim la carretera de Reus a Pratdip, l’autopista de la Mar Nostra, el gasoducte Barcelona-Bilbao-València, l’autovia per entregues que fa, si fa no fa, el mateix que l’autopista, el mini –digueren- transvasament de l’Ebre, el nou i tardà vial ferroviari, la nacional dels càmpings i l’antiga via, ara morta, que quan fou viva sovint empaitava algú o quelcom a la quinta forca. No oblidarem pas el dring d’esquelles dels darrers caiguts pel pas del tren, un ramat d’ovelles. Per acabar, com a graderia tenim a l’esquerra la Cabrafiga i a la dreta un passeig marítim i successions de cales, a l’estiu algun cul perdut i a l’hivern la més insondable solitud. 

Quant al favorit, hom veu que la cabra jove també fa figa, de fet rumia si tornar a federar-se car no és negoci aquesta pista d’atletisme, on rarament poden celebrar-se competicions oficials per raó del vent, amb les seves ràfegues gairebé sempre omnipresents, veritables espetecs, udolades paoroses nocturnes que ultrapassen tot llindar i anul·len l’homologació de tot resultat a la teva vida malgrat haver-t’hi escarrassat. 

Mentre dura tota aquesta divagació assegut a l’excusat, penso si per sortir de l’atzucac on m’he ficat he de guillar aquest antic paradís del totxo esdevingut eixorc solar quan, de sobte, per l’autovia sento una moto desafiant la seva pròpia existència, el compta-revolucions i qui la porta en zona vermella. L’he sentida acostar-se que ja comença a allunyar-se i sembla com si el mànec no li donés per més, o no hi gosés i no m’estranya gens. Un motor potent i robust exigit d’aquesta manera a carretera oberta m’esventrella. El to no amolla gens malgrat l’efecte sonor aquell amb un nom que no em surt ara. L’esglai s’apodera del jo assegut a la tassa que ni el segó m’ho hagués resolt millor. Això no és cap juguesca. Només espero i desitjo que aquest nyèbit conegui el sot de més endavant, una depressió vergonyosa del traçat tot just a la zona de la pèrgola, on s’entrecreua amb el corredor ferroviari, en un canvi de rasant; acord que culmina a mode de rampa d’enlairament al cel del camp. Més que un sot es tractaria tècnicament d’un assentament aparegut tan sols setmanes després d’haver inaugurat el tram. Un assentament del terraplè per al que ensumo d’aquí pocs instants una funesta utilitat. Creuo els dits. De debò que tant de bo el motorista temerari conegui aquella maleïda gepa invertida. No puc evitar sentir-me’l ara com el pilot Alberto Puig quan volgué ficar de totes passades la sisena a la corba de Le Mans, obnubilat d’obstinació i de follia assedegat. Tot plegat m’ho vull estalviar. Tanco la finestra. Decidit a tocar el dos d’aquest verger de perdularis i ermàs d’oportunitats.

Abandonar Barcelona per esnobisme

Abandonar Barcelona. Barcelona està tan malament, després de l’estafa processista i l’ensulsiada posterior al Primer d’Octubre, que no val la pena. L’esfereïdora gestió de la ciutat a voluntat de Madrid, amb les polítiques de Colau, ara amb Valls i Associats, seria la mostra d’aquesta deriva fatal, de la qual hem de ser els més murris i hem d’escapar. Aquesta vindria a ser en síntesi la tesi que amara els darrers escrits d’Enric Vila i que mostra un clar exemple del binomi “preclara diagnosi – prescripció aberrant” marca de la casa del qual ens ofereix mostres ben surrealistes de tant en tant. Llibertat d’expressió, amnistia i estatut d’autonomia, esclar, però quan demanes coherència, una línia i sentit comú, no pots gastar aquestes boutades i fer un gir en el moment més inoportú, sobretot en temes cabdals. Això sí, sempre degudament exposades i justificades per reiteració. Ja coneixem el parany de caure en portar la intel·ligència obnubilada fins al límit, com ell mateix recorda quan parla de la pel·lícula “Les amistats perilloses”. El penúltim exemple fou engreixar el porc i demanar inflar de vots i calers ERC en les darreres eleccions a Madrid, i ara que estàvem concentrats tots fent molta força -com quan anem a l’excusat- en intentar trobar la manera de contrarestar el desgovern local, regional i la intromissió jacobina actuals a les portes d’eleccions, conclou que millor no passar el mal tràngol de viure en una capital decadent i millor doncs, que toquem el dos i que ho deixem estar. Perquè marxar de Barcelona, no ens enganyem, serà interpretat com a deixar-ho estar. Jo em pensava que els intel·lectuals tenien la missió de generar un debat i un estat d’opinió en una particular direcció, que en aquest cas es tractava de contribuir a l’alliberament nacional. Doncs sembla que no. Ara estan de moda els entrenadors personals, que es preocupen per tal que cada u tingui una vida el millor possible, amb tal pruïja que si això passa per anar contra els interessos de la col·lectivitat és igual. 

És ben senzill, si Barcelona se surt de mare, aquest cop ja no es recuperarà. Que la història mai no es repeteix fil per randa però si mostra el monstre i les seves dèries. Si Catalunya ha pogut recuperar manta vegades Barcelona no vol dir que se’n pugui sortir de nou. Del tot eixelebrat comparar Barcelona amb París o Moscou, tot suposant que en l’esdevenidor l’imaginari col·lectiu català serà equiparable al de la França post-Vichy o el rus després de l’embat napoleònic. Som massa presumptuosos. Ens dol pensar que som socis d’una nació oprimida i prou diluïda en molts indrets de ja fa prou temps. Ens agradaria ser lliures i no ho som, ves. Ens agradaria no portar cotilles però, de moment i malgrat tota obertura de mires, som resistencialistes. Resistencialistes per a actuar, caram, no per nos plànyer. Ara mateix el mirall d’una Barcelona que no vulgui ser defensada des de dins, com Stalingrad –vull delirar jo també-, ho tenim a la València dels anys noranta passats, però esclar, ens fa basarda mirar cap avall. Malgrat la recuperació de la batllia i la revifada nacionalista al Cap i Casal, bé convindrem que no hi trobarem cap valencià català que pensi honestament que l’èxode de milers de paisans amb el PP a la Generalitat fou encabat un bon negoci. València calatravejada, barberada, saplanada i campsiada. ¿És això el que volem per a Barcelona deixant-la en altres mans?

S’ha de ser molt bo des de fora per a fer feina efectiva de país, només uns quants ho poden atènyer i per aquesta raó torno enrere. M’afiguro que tot article s’adreça al nombre més grans de lectors possible i no només a amistats, acòlits o al jovent encara en edat de sortir a fora a lligar. Si és doncs com em penso que ha de ser, no entenc com no convidem a parlar català a tot forà, demanar la carta en llemosí, ras, vindicar la catalanitat de la capital i plantar cara sense complexes i, sisplau, fer política. Sembla que si em quedo a Barcelona amb la canalla formaré part de la mena de lumpen que, segonsVila, és qui hi romandrà aquests propers anys. No ho sabia i tant m’és, farem el que podrem. Em demano quina mena de curtcircuit ens demana un exili imposat a un mateix tipus Mas Pla, Ginebra o Romanyà, Ciutat de Mèxic i tot plegat, sense dictadura; perquè això que vivim serà un sainet grotesc però, de moment i si volem, poca cosa més. Coratge físic individual, dieu que ens cal. Sabeu què deia en realitat aquell quadre en anglès, darrere la Rodoreda penjat? “Esquenadrets, a pencar”.

Escèptics crònics

 Dies enrere, dies irae, Miquel Bonet formulà un dels seus inopinats estirabots a Twitter. Bona peça, l’escriptor reusenc resident a Cambrils de Mar, dels pocs d’una certa notorietat que salpebra el panorama àton nostrat. La reflexió versava sobre l’essència i l’esperit de l’humor. Adreçat de manera molt escaient a aquells que s’hi dediquen, apuntava que “l’humor és l’eina reaccionària per excel·lència, el que fa passadora l’opressió”. Caldria emmarcar aquest comentari en un context -el qual servidor també ha fet palès recentment- que es demana si són aquests els millors moments per tal que el personal més intel·ligent consideri l’humor com a eina i feina, alhora per guanyar-se la vida i realitzar-se. 

La facècia planiana al bar sempre ha estat quelcom d’allò més sa i testimoni molt apreciat de salubritat mental d’una societat. D’aquest quadre d’oci costumista o d’exaltació d’època, emperò, a fer-se un leitmotiv o modus vivendi ja és una altra història. Parlant d’història, d’ençà que hem pogut comprovar que no hi havia una fi de la història, aquesta resulta indispensable per tenir-la present si no volem desbarrar i fer el ridícul en la patètica mascarada dialèctica i, per exemple, davant un “ma mare és a l’hospital”, etzibar-hi un “doncs no em vas dir mai que fes llits”. Depenent del tipus de persona que sigueu, honorable o desgraciada, serà aquest un temps propici per a l’humor permanent i constant, o no pas. Ens queda, en acurades dosis i no és poc, la ironia per ajudar a corregir d’una manera intel·lectual i sofisticada els desajustos constants entre la realitat i les nostres expectatives. En acurades dosis, dic, doncs l’abús de la ironia porta de pet al cinisme banal i latent, greu perill aquest, que no es pot negligir.

Hauríem de convenir que el següent pas evolutiu natural, si es té la sort d’haver per fi assumit l’inassolible del món i la petitesa humana, seria el d’esdevenir escèptics. Amb l’adopció de l’escepticisme descanseu una mica car té l’avantatge que no us hi heu de mullar mai; hom considera que un assumpte no es pot abordar de manera absoluta car són tantes les limitacions, no podem fiar-nos de la raó, les sensacions alhora enganyen; l’únic que valdria la pena és aquest relativisme Premium, romandre tranquils, veritable objectiu a la vida. Així doncs, la prudència inherent a l’escepticisme per emetre una opinió, va escampant-se arreu nostre, anquilosant els nostres llavis. La por a errar el tret ens sumeix de mica en mica en una letargia abúlica de la qual només hom es pot salvar sense píndoles amb la lectura compulsiva dels altres, com per exemple el filòsof i escriptor català Abel Cutillas, quan li sents dir coses de franc i servei públic com que “l’escèptic només viu mitja vida”. S’entén meridianament el perquè. L’escèptic viu aparentment satisfet però en realitat permanent tenallat i garratibat com està, amb aquests punts de vista sempre incomplets sobre les qüestions fonamentals de la seva existència. Ras i curt, l’escèptic no s’acaba d’entregar mai. Alguns d’ells arriben a esdevenir brillants a nivell d’oratòria, car han d’estar sempre abillant, de manera canviant, la seva incompletesa, traduïda ineluctablement en un pòsit de frustració i agror que els soscava dia rere dia. Deu ser impossible ser estimat per un escèptic i, d’altra banda, un calvari estimar-ne un, si més no fa esglai només de pensar-hi. Si l’escepticisme com a mode de vida no és tan sols transitori –quelcom que seria d’allò més normal durant un temps- i passa a ser crònic i moneda corrent dels nostres quefers, ens transformem en gent que fa molta pena perquè vol dir als ulls dels altres que hem tirat la tovallola. Renunciem així motu proprio a bastir una darrera creença o creences que siguin el motor d’una lluita que doni sentit a la nostra existència. 

Sembla mentida, però prou estès que està, aquest perfil de desenganyat, al capdavall de tot –Mallarmé: et j’ai lu tous les livres-, que es vanta de saber la camama que sura sempre darrere tota presència real o figurada de la seva vida -i fins de les nostres, ves! Ben trist. 

L’arribada de l’escepticisme hauria de ser sempre benvinguda, com la PCR de l’autoconeixement que és, però al mateix temps se l’ha de voler transitori, no ens podem quedar palplantats, car ràpidament esdevenen sorramolls que ens xuclaran fins que de nosaltres no en quedi res. Quanta intel·ligència, quin cervell, quin malbaratament que li ha empès a no voler sortir de casa mai més. D’aquesta gent convençuda de no creure en res més gran que si mateix, ni tan sols en l’amor, fugiu-ne cames ajudeu-me.

Balaguer, mon amour. Lleida, c'est foutu!

 Primera visita a Balaguer. Fugaç i no premeditada, en tenia però moltes ganes. Un volt circular, ascendent d’anada, travessant el Segre per un pont dels d’aigües amunt, i descendent de tornada, fent-ho per un altre dels d’aigües avall. Algun racó deixat de banda a dretcient, com la recerca de pipetes d’or, a mode de quadre per penjar i així haver de tornar. Ha sigut arribar-hi, aparcar vora el riu, primera llambregada de situació i patapam, endevinar per fi el perquè de la desgràcia de Lleida. No seré jo qui renti la cara de la pubilla d’aquestes dues viles, ambdues amb estació del Tren de la Pobla -Volem lo Tren. No serà un servidor qui lloï, per fer la gara-gara barata, una ciutat de la qual mai trobo ningú que en parli bé i sempre he volgut saber per què. Si mai he sentit un comentari global en positiu per a Iltirda o Ilerda, ha estat en els casos en què algun conegut havia gaudit com un verro concupiscentment parlant, moment a partir del qual Lleida li esdevenia –mentre durés l’afer- Roma, París o Milà. Altrament tot són peròs a l’hora d’anar-hi a viure llevat, esclar, dels amics de les nissagues locals o el funcionariat. Ves per on, el mirall l’he hagut de trobar a Balaguer.

I és que la capital de la Noguera té una retirança espaterrant a la capital del Segrià; per començar el mateix riu i la disposició i orientació de la vila al seu pas. El Segre, que encara no és l’Ebre, i una església prou imponent a dalt del turó a l’altra banda del riu. De seguida t’adones que aquell indret pogués ser un bon motiu fa mil anys per a, després de bandejar els sarraïns, ensementar i arrelar. El poble aprofità la falda fluvial del turó per engrandir-se al voltant de la plaça principal, el Mercadal, i encara ara podem contemplar i trescar un bon tram de la muralla que protegia el poblat. Per a més informació podeu consultar internet i a la vila mateix, que no voldria deixar-vos sense saber per què Balaguer dóna el “La” orquestral dignament i, en canvi, a Lleida se sent contínuament un canó de so desficiant que emet oscil·lacions en quarts de to.

A Balaguer he alenat l’equilibri i la mesura d’una vila que és el que diu que és, la capital de la Noguera i res més; i poca broma, que alimenten Can Fanga a base de bé. Si a Lleida, per contra, li prens aquell no sé què, que tothom li atribueix i no gosa dir, que vindria a ser la sordidesa, i la divideixes per deu –el quocient aproximat entre la població d’ambdues viles- desvetllem el motiu pel qual passejar per Balaguer encara suposa anar de cames lleuger, batec tranquil i cap ofec. Sabem que la bonança atribuïda a les economies d’escala es capgira amb cruesa quan van mal dades i que, en temps de crisi, a més ànimes aplegades, sinergia de calamitats.

A Balaguer, doncs, disset mil empadronats, no hi he trobat cap terra promesa ni un Silicon Valley amb la poma mossegada, informàtica i argentada, però sí la  platònica, la de la Noguera. És un fet que m’hi he trobat bé i no sé per què, i això no és poca cosa perquè amb aquesta banalitat que els francesos anomenen coup de coeur et veus entrampat patèticament amb hipoteques de trenta anyets, o sigui que algun valor fefaent deu tenir el sentir-s’hi bé, tot simplement. Per acabar-ho d’adobar sembla ser, per raó de l’altitud, resultarien uns quants dies menys de boira a Santa Maria que a la Seu Vella.

Lleida fa figa quant a ser la capital d’una cosa que mai no ha estat nostra: la província. Com la regió sanitària vigent, ésser cap d’una eventual vegueria fins al Montsec, ho aguantaria prou bé; a més, mai no oblidarem que ni les fronteres de l’antiga diòcesi o bisbat ha sabut o volgut defensar. Complicat de refiar-se d’una vila, a la qual li ha tocat capitalitzar un tal territori -assignat per reial decret- que no li escau gens, com ho proven aquests rètols delirants  a l’estació de tren “Pirineus”, com si fossin seus, a hora i mitja o dues de les pistes el seu peu. Acabo aquest diagnòstic insolent, potser d’amor furiós, d’una ciutat amb l’afegit de ser de les poques que té un topònim diferent i fantasmagòric, no sé si per esdrúixol o castellà. Remuntar un prenom o pseudònim malsonant és sempre mala peça al teler per a tot ésser intel·ligent, afigurem-nos-ho per a una ciutat. 

Fem el favor de mirar cap a Ponent, com féu Jordi Pujol amb la foto de la Seu Vella penjada a la paret de la seva cel·la i com ens mostrà Francesc Serés al seu imprescindible llibre “La Pell de la Frontera”. Tractem bé qui ens omple el rebost, que per allà i per baix ens vénen els catalans del futur.

De la feina divorciats

Se n’ha de parlar, i quan més aviat millor, dels temes que couen de debò i piquen en silenci; no pot ser que el corc ens rosegui la vida. Si us pensàveu que després de la darrera onada de decadència moralista, s’havia passat el rasclet pertot arreu, i tots els greuges que afecten l’ésser humà havien estat convenientment tractats i exposats a la llum pública, no és el cas; ens havíem oblidat d’un de ben important, que pot provocar un daltabaix i insatisfacció tals que ens acaba destruint, per fora i per dins, fins fer desaparèixer el brivall que havíem sigut abans. Sembla que parlem de drogues però no, és la feina; la feina de tots aquells als qui no els agrada ja la seva feina. I és que no en parlem prou, del divorci amb la feina. Ens pensàvem que després d’anys i panys de lluita per a l’acceptació i l’assimilació del divorci clàssic sacramental, uns quants supòsits guanyats a l’avortament i la llibertat d’orientació sexual, havíem assolit tots els trencaments de tabús haguts i per haver. Anem doncs amb el primer microassaig sobre el darrer que encara està per assumir: el divorci amb la feina. 

Estar cansat, quan abans no era per res el cas. Haver mal triat des del principi i no poder-ho més suportar. Haver canviat vós o el vostre company. Haver estat novament seduït a l’hora baixa per un bon dot de ribelles quan us havíeu conjurat com a terraplanistes. Les causes són d’allò més diverses però el lector entendrà que igual que amb moltes relacions conjugals, a la feina, on abans hi havia goig, ara hi pugui haver merder. I és ben curiós com és, que gosaríem més aviat divorciar-nos de la parella, pim-pam, que deixar una feina. Ves que encabat no haguem de considerar els diners més importants que l’amort... Quan diem “deixar la feina” no ens referim a canviar d’empresa, sinó assolir l’equivalent d’un trencament marital sense recanvi extramatrimonial, que no és altra cosa que llençar-se al buit que representa canviar de sector professional sense tenir-hi padrins que us assegurin poder surar. De fet, amb el divorci de la parella ens hem ben passat de rosca, trobo. Ha arribat un punt on sembla que acabi de ser quelcom inevitable, un molló pel qual s’hagi de passar per després poder-ho garlar a Llum de Gas tot gargotejant un creixement personal acollonant. El cas és que tant és així, que de vegades el risc és creure que no s’hi pot fer res i voler fins cridar el mal temps. Tanmateix, i aquí rau el meu astorament, amb la feina passa exactament el contrari. Hem assumit cristianament que hem de treballar del mateix, ni que sigui a contracor i desgrat, fins que la pixarada ens caigui gairebé a sobre, en vertical. A pesar que ens estigui desficiant, ens faci la vida impossible, ens anul·li diàriament, continuem endavant. 

Som el que treballem...¿Però amb quina merda de divisa ens hem capficat de franc? Déu n’hi do la força que arriba a atorgar-nos un paper oficial timbrat i expedit de mentida a Madrit per aquell rei emèrit, que presumptament ens obsequia amb l’estabilitat i la por per als propers quaranta anys de cotització per una falòrnia de pensió. Tan sols rellegir aquesta darrera frase i una suor freda em secreta pel front. Em demano què és realment essencial, si allò que el títol, el número de col·legiat i la revista mensual fullejada a l’excusat em diuen que sóc, o el prenom que mos pares m’assignaren en un altre paper timbrat i que de fet, és amb aquest darrer crit que em giro de cop. I si és així, que resulta flagrant com n’és d’important el nom i cognom per sobre d’un càrrec i una formació, voldria saber què diantre ens tindria doncs aferrats a una posició que ja no ens trempa ni com a record.

Al capdavall, m’adono que aquests divulgadors d’autoajuda que etziben atrocitats com “estima el que fas”, són la mateixa gentalla que no vol l’avortament en cap cas ni el divorci car pecats mortals, o sigui, uns desgraciats. Valgui doncs aquest escrit per a tots aquells que en silenci, en aquest moment, senten que la feina els farà emmalaltir i no se’n saben avenir. No trobaran els lectors cap recepta màgica a aquest sentiment fatal, però almenys quedarà traçat per aquí, al núvol, la meva solidaritat i el convenciment que això passa i prou sovint.