Cerco feina

 Una carpeta amb bolígraf i llibreta em salven del naufragi enmig del carrer. En aquesta hora punta en què tothom va de bòlid cap als seus quefers, ja siguin els estudis o la feina; la feina que cerco en aquest precís moment. Vaig a una entrevista de feina i faig saber al lector que se’m veu d’una hora lluny. La meva marxa, escandalosament alentida pel fet d’haver sortit d’hora i arribar ben aviat, mitja hora abans no fos cas, em delata. Surto per la boca del metro més allunyada al meu objectiu en aquest intent de barri d’afers de pa sucat amb oli per a qui ha viscut de prop algunes de les llotges principals del món. La gent s’obre pas al meu costat a empentes, rodolons i cops de colze intestinals; gens gentils, ho haurien de saber. Però qui dimonis és gentil a les vuit del matí per anar a treballar? Sort, com dic, que em puc agafar al folre de la carpeta alhora que començo a fer anar ballant entre els dits el bolígraf, altrament semblaria del tot extraterrestre. No tinc pressa. I no en tinc perquè a més d’haver sortit d’hora no em fa gens d’il·lusió la meva nova cita, enèsima dins el meu currículum de l’anar fent. Tanmateix, no em preocupa gaire aquest estat d’ànim à l’opposé del qual hauria de mostrar si vull vendre amb convicció al proïsme la meva pròpia enciclopèdia. De fet, la música que raja pels meus auriculars no és la més adient a l’hora dels butlletins desinformatius acabats de sortir del forn i el batibull entorn de la màquina de cafè. A fe que és Miles Davis i el seu Tutu curull de groove noctàmbul i furtiu qui acompanya el meu fluir dins la massa, ambient sonor del tot inapropiat en un matí on els més sofisticats de revista ja han pres el suc de taronja amb exquisides notes de piano amb pedal francès impressionista. Són massa anys de coneixement del medi per permetre’ns el luxe de, almenys, no malbaratar rictus i posat més enllà de l’estrictament necessari. Ara bé, amb aquesta actitud un poc sobrada, un xic fatxenda, hom corre el risc d’arribar a l’inici del matx sense haver escalfat ni cinc minuts a la banda; com t’agafi amb el peu canviat un caçador de cervells d’aquests mercenaris i motivat pots patir cinc minuts de descàrrega elèctrica inicial, per no dir electroxoc que, verament, em fa una mandra monumental entomar. Que sigui el que Déu vulgui, que jo ja he fet prou amb la dutxa i el desdejuni a trenc d’alba, gens habituals. Si no fos per la sentor d’alè posterior a la fumada, fins m’encendria una cigarreta i en faria una pipada bruta i intensa. Mal llamp aquesta creu que porto a sobre i em fa trobar-me de nou enmig d’aquest negociat llardós dels mercaders de vianda, sense marge per portar l’aigua al meu molí, potser i tot massa enfarinat. Aquests pensaments però, em serveixen per apaivagar el ridícul que sento en aquests moments, a mig quilòmetre per hora tot envoltat de congèneres àvids de voler o d’haver de quedar bé. Més val que espavili per pur egoisme de no voler passar una mala estona d’aquí no res. Tot i el meu ofici ben après de semblar el més interessat per qualsevol imbecil·litat o el més compromès en els somnis de la cort de porcs que estic segur que defensaré, no puc oblidar que hi ha un factor que no puc controlar. Parlo del fons de l’ull. Alguns malparits esbrinen com ningú el mar abissal del teu esguard cansat i aviciat, fins i tot sense oftalmoscopi per copsar la teva real o estrafeta pruïja a l’hora d’anar ben mudat, a l’hora de voler passar per l’adreçador de la convenció i l’abnegació quotidiana, mundana i inquisitorial. Ara m’ha sobrevingut la por. La suor que em regalima pel front i els palmells de les mans em recorden que ho vulgui o no, segons el meu banquer, la meva muller o viceversa, necessito la feina en qüestió, que ja no podem més amb el meu propi jo. Encara haurem d’engalipar i dir a algú, que encara no conec, que som els més adients per continuar ensarronant el personal. Dissortadament no ens podem estar de tot plegat, jorn a jorn fins el dia de la maroma final, si us plau, que arribi ja.

La botiga ecotràgica

La botiga ecològica rural. Una monada. Productes de la terra i de proximitat. Vaja, pel que veig, etiquetats en castellà en bona part malgrat haver estat envasats -segons s’hi esmenta- a les rodalies de la ciutat comtal. Ai, pardals, que se us veu el llautó! Als de la botiga no pas, que el pa s’ha de guanyar i jo no vull dir que aqueixes vitualles siguin verí o estupefaents però jo ja m’entenc. Amb una llambregada n’hi ha prou per copsar que bona part dels productes comparteixen disseny i tipografia, deuen ser de la mateixa marca. Ves que no em facin passar bou per bèstia grossa a aquestes alçades de la pel·lícula a mi, beneit, car no sé per què m’agafa a mi també per voler comprar ecològic només aquí i avui, a pagès. Quina mena de clic mental desenvolupo per associar aquest producte envasat i niquelat amb producte de proximitat. De quina manera processa el meu cervell per pensar alegrement que pel fet d’haver-me atansat a aquests rodals tindré aliments de tota mena d’allò que en diem quilòmetre zero. De veritable quilòmetre zero, amb una mica més de temps n’he pogut esbrinar una mel, un tipus d’oli i una melmelada a tot estirar, potser l’oli a la fita de carretera que fa setanta, no pas al fons a l’esquerra. La resta els hi arriba en comandes esparses en furgonetes i adesiara dins un camió atrotinat de tres mil cinc-cents quilos que fot unes cues darrere seu de cal Déu, a més d’una fumerada en pujar el port, d’ITV exonerada que poca broma amb l’emissió de diòxid de carboni alliberada.

Nogensmenys, més contents que un gínjol de ser aquí, comprant producte més car mes de consum ètic, compromès, com així ho expressa escrit i dibuixat el dit etiquetatge per totes bandes; tant se val la llengua, aquesta, pel que sembla, no cal que sigui de proximitat. Allò important diria que és que hi hagi bona varietat comercial; per aquest motiu si cal que no sigui ben bé quilòmetre zero, no passa res, es fa una crida a la comunitat autònoma del costat i així de passada diem vertebrar lluites, territoris i certs interessos, ai las, sempre els mateixos. La noble intenció i el sentiment estrafets és el que compta, si el producte fa l’efecte d’ecològic, ens convencem que així ho serà per a nosaltres, sigui procedent d’aquí a tocar com de la Franja enllà. Déu n’hi do, les etiquetes de tots colors, un espectacle visual d’allò més bigarrat; jo, que m’esperava trobar un únic espectre cromàtic a l’estança de color fusta i palla, d’ocre a roure o de cirerer a castanyer. Tot plegat sembla més aviat una festa d’aniversari de la canalla.

Potser no m’ho acabo d’empassar perquè la meva generació i de més grans és que naltros sí que sabem del cert com eren les antigues botigues de queviures rurals. Amb productes de l’hort, ous, vianda, un poc de llet pasteuritzada, algun formatge o embotit i vera sentor ramadera amb dos o tres cosetes d’afegitó, no per fer bonic sinó perquè no hi havia gaire cosa més. Llavors així eren les botigues d’antes i prou, i allò que no hi havia ho havies de cercar enjondre, cas que visquessis com diem, a pagès. La ciutat era una altra història i el preu a pagar a la vida per tirar cap a una banda o l’altra era definit i clar. Sense mentides, sense paranys, assumint cadascú la seva tria i no delejar el millor sempre de tothom i a tothora; o sigui, saber resignar-se, verb no prou conjugat en aquest present que juga a fer creure que avui dia tot és possible quan globalment és veritat però no pas per a l’home entotsolat. L’home suprem, que creu que amb els diners tot és un dit i fet i per aquest motiu se’n va a comprar amb la pensa que la seua simple bona voluntat fa el fet. L’autoengany, veritable signe del nostre temps; ni la botiga ecològica a prendre pel cul i a mà dreta s’escapa d’aquest merder.

Que torni el foc!

De fa un temps que m’estic adonant què vol dir en realitat l’harmonia dels quatre elements. D’ençà que no en gaudim, justament. D’ençà que observo de quina manera, amb el pretext de vetllar per la nostra salut i seguretat, col·lectiva o individual, ens han allunyat de l’element que pitjor premsa té en aquest nostre nou món esterilitzat: el foc. Em poso a escriure sobre el foc després d’un acte tan prosaic com cremar les puntes dels llaços a les espardenyes vallenques. Vaig oblidar de fer-ho quan me les vaig comprar i a pleret aquestes tires havien esdevingut manyocs indomables i esfilagarsats. N’estava fins els nassos, dels fils escabellats i de la meva mandra, quan he mirat de cercar un encenedor per cloure d’una vegada per totes aital nosa però no l’he trobat. No l’he trobat perquè, almenys a la ciutat, sembla que el foc ja no ens cal. Encontinent, he hagut de combregar amb una pujada d’enrabiada, no per la reacció pueril de no poder calar foc als fils immediatament ans per no haver sabut veure com amb aquests petits canvis d’hàbits ens volen fragmentar, desdibuixar i aigualir el propi ésser. No cal justificar què representa el foc per a tots i cadascun de nosaltres. En tot cas, ha estat trobar finalment uns mistos entaforats en el fons d’un calaix i començar a sentir l’olor de tela socarrimada per a obrir-me de bat a bat l’esperit animal i nodrir-me amb unes calories aromàtiques per via nasal. Dos minuts pelats de dedicació per tots quatre llacets, dos minutets on me l’ha rebufat si tinc o no detectors de fums al pis, si calaré foc al terra de fusta emboetada o si compte, que la canalla no em vegi fotent flamarada. 

Tot d’una entenc per què no em faria res, per exemple, començar a fumar per plaer i assaborir el gust del bon tabac que algun cop he experimentat escadusserament i que no m’esqueia socialment simplement per qüestions d’edat. Al capdavall, qui està lliure del risc d’addiccions? El món en va ple i bé que veig, per exemple, els meus paisans seguir atents i fil per randa les consignes dels mitjans de comunicació i les plataformes digitals sense demanar-se res en particular; tot li està bé, al ramat. Així doncs, consirós, emboirat per aquest pensament, amb aquesta fumera que desprèn la tela, he recordat les estufes i els termos de gas amb aquella flama blava i punteta groga a dalt amb què podies romandre embadalit una bona estona, com davant un rellotge de sorra, on deixaves volar la teva imaginació i ser tu mateix en aquell instant i en aquell indret, ben arraulidet. També he recordat la tampoc tan llunyana en el temps cuina de fogons o l’acte quotidià d’encendre un llumí, el qual hauré de pensar fer practicar als qui vénen després de mi sense necessitat d’haver d’esperar l’excusa d’unes Falles o un Sant Joan, ves no acabin ben tarats amb l’aplicació del televisor que els fa de llar de foc virtual.

Per no voler els possibles perills a prop i a davant estem obviant què vol dir passar ben dret i amb el cap ben alt per aquest tram terrenal. Espero que no ens torni a passar, que quan tornem a veure fogueres i barricades de contenidors cremats en una manifestació, puguem enfrontar-nos ja i per sempre, al nostre concepte estrafet de civilització -reduït a la comoditat i el no voler patir ensurts- i saber diferenciar allò que és o no realment important.

Acabo rellegint la meva primera línia sobre els quatre elements i rumio com a les ciutats, l’element terra ens queda amagat sota aquell altre ja pavimentat. Pel que fa a l’aire, per contra, no ens posarem ara llepafils i postmoderns, que bé que alguns recordem com n’ha estat encara de pitjor amb els cotxes tan sols unes dècades abans. L’aigua, al seu torn, entre els múltiples recàrrecs aplicats i contractes franquistes de manteniment de comptadors, a més de la seva presumible propera cotització en borsa com a simple bé de consum, tot plegat put a vergonya elevada a l’exponent major. Això em convida a concloure que si mai, com a éssers humans, en algun moment del nostre viatge, ens sentim perduts o desorientats, la vida urbana, la ciutat potser no és el lloc adequat on redreçar el rumb i trobar el camí per tornar-se a connectar.