Matinal a Sants

D’hora, encara amb lleganyes i sense la toaleta feta em planto al carrer, la nena en mà. La porto a l’escola, perdó, volia dir al campus, que ja és ple estiu i així de passada compro un poc de pau i un xic de temps per escriure. Dropo com un dia per setmana de mitjana, ni amb les ulleres assoleixo la nitidesa visual que verament tampoc em cal en aquest trajecte doblement familiar. De fet, tinc una guia molt especial i és que la pubilla ha adquirit una notable orientació heretada del seu progenitor. Espero que no gaire qualitats més, no li voldria mals majors. Sense el morrió quovidià pel carrer es respira millor, convenim tots dos. La fressa matinal urbana és més somorta ara, a principis de juliol, que no pas setmanes enrere i mentre penso en això la olor de lleixiu perfumat d’una mestressa fregant la vorera refresca l’ambient el qual, i de sobte, es satura amb una fragància femenina fugissera de tot a cent que aconsegueix deixondir-me alhora que em corregeix el defecte de visió d’unes línies abans.

Els voltants de l’Estació de Sants no són precisament una selva d’arbrat. Aquest punt d’humanitat l’Estat el va reservar en exclusivitat per a Atotxa, la seva estació central peninsular. Aquí no hi van pensar, esclar. Si se us ocorre plantar quelcom aquí al mig, us podríeu trobar les arrels a les andanes de sota. De fet, no s’hi pot edificar res ni a darrera ni a davant, a la ben anomenada Plaça dels Països Catalans, un erm monumental i, per tant, una metàfora gens complicada de copsar per aquells qui hem de travessar-la cada sant dia. Per aquest mateix motiu, la manca d’arbrat i ombra contra el solstici espaterrant ens convida a creuar també la pròpia estació pel seu interior. El morrió de nou sobre el mentó alhora que observem plegats darrere els vidres l’enorme cua per agafar el tren de dos quarts de nou cap a Màlaga, Sevilla i tot allò. Ara el tren Sevillano -de tornada, el Català- és d’Alta Velocitat, ben confortable, passa per Madrid curull de pensionistes panxacontents i joves assedegats de fregues estivals, tothom amb rostres alegrois i despreocupats, sembla ser ben contents de fotre el camp. Jo, la veritat, m’ho miro perplex i alleujat. Quina fal·lera per marxar tan lluny, quina mandra per mi, quina sort d’aquí estant. Al bell mig de la zona de pas de l’estació han col·locat uns expositors com a reclam comercial per fer dentetes a tot el cafè amb llet passavolant. Un cotxe esportiu, una moto scooter i un patinet elèctric sobre l’escenari aparador, elements delejats especialment pels passerells cervesers, amb tatuatges i amic camell.

Sortim davant mateix del sol naixent i busquem l’ombra de la baluerna de Torre Catalunya, que es diu així perquè jo ho sé i res més car m’adono que li han tret el rètol que així ho especificava ben clar a dalt de tot. I és que el país cotitza poc darrerament. Deu ser per aquest mateix motiu que l’antic Nobu i el germà petit, l’Expo Hotel, després del canvi d’amos i la pandèmia semblen més buits que aquells blocs soviètics a les rodalies de Txernòbil. La ciutat trontolla com n’és bona mostra que aquests gegants a escala local, com ara també l’esquelet de Roma cantonada Calàbria, en pocs anys hagin passat de fer servei a nosa, més que cap altra cosa. Dies enrere vaig poder presenciar la retirada de la gran antena que coronava l’edifici que tenim a davant, un enorme fal·lus patrocinat per l’empresa Sony que sembla que ja no veurem més i que, francament, tant és. Tanmateix aquella antena em meravellava als anys noranta quan els locutors de Ràdio Club 25, que aleshores emetia una radiofórmula de categoria, repetien que des d’allà dalt sortia la seva música, que aleshores suposava el formidable art aglutinant que ens unia. La música feia ballar tothom primer a casa i després de tranuita cap a Fibra Òptica o altres llocs mítics com Satanassa. A Humitat Relativa també, com la xafogor d’avui mateix, Déu n’hi doret, que sense encara vendre una escombra anem ben xops i amaradets. Va, una abraçada i petó ben fort, poncella del meu cor. Me’n torno rabent a escriure tot això.

Tirania gremial

En la nostra activitat professional acostumem a beneir el gremi o sector que ens ha tocat. Ras i curt, el gremi, els companys, són la darrera protecció contra l’exterior. Dins aquest entorn ets algú com a fora ningú, que vol dir no poder guanyar-se les garrofes. Tan senzill com que aquell qui em digui que això no és així, té padrins. Comença aquest article de la millor manera possible, pel final. Per què tanta faramalla si allò que hem de traslladar al lector i la societat és que l’objectiu fonamental és encasellar el personal per tot seguit aplicar-nos el motlle de guix que ens assegura una nevera plena per a esperits artrítics encarcarats. Vagi per endavant que no ens referim pas als autònoms, benaurats i solitaris metrònoms!

Antigament, en molts oficis la cosa era més transversal, podies anar-hi provant. D’aventurers laborals bregats en els més diversos camps hom en coneixia un grapat. Tres, cinc, deu feines diferents, inclús més! Ara recordo l’Ovidi nostrat, el cantant d’Alcoi, quan recordava el reguitzell d’oficis practicats abans d’esdevenir la bèstia de la natura nacional amb què arribà a ser encimbellat. Guaita, quin contrast amb aquells qui passem per la universitat amb l’excusa de fer/ser una sola cosa, que almenys ens permet dir que hem estat minyons molt ben formats. Aprofiten així de la nostra especialització, en teoria beneficiosa per a la societat, per a matricular-nos a foc com els braus amb codi de vegueria, comarca, municipi o cantó. D’allà no en podràs sortir.

Bé, de la primera volada i encara un xic babau, certament no t’ho mires pas així. Has aconseguit arribar al final del camí que desemboca al gremi, el teu Destí. En el gremi seràs benvingut previ pagament de la tarifa mensual corresponent. L’empresa? La baluerna que fa possible el teu nou ambient. En tot cas, noves amistats potencials fruit de la teva nova ocupació seran d’aquí a poc una realitat. Contactes de qualitat en un món el qual, de moment i un cop aterrat, per res et sembla un mocador. Targetes i més targetes de presentació, primeres reunions, intercanvis, dinars, teambuildings, sopars, això ja no té aturador. Tothom es relaxa perquè se sap en una esfera concreta i precisa, el garbell per baix ja està fet, per dalt i com a límit, el cel. Les converses habituals? Ensopir-se com un lluç amb aquell burro de la feina que sempre et parla d’hipoteques i de futbol -que ens cantaven David Carabén i Miqui Puig. I això rai, gràcies, perquè altrament fot-li que gira a garlar de gremi amunt, gremi a baix. La feina i només la feina, bla, bla, bla, no fos cas de passar per impertinent, tafaner o guillat. Dels fills només se’n parlarà quan arribi l’hora -mai abans dels trenta i tants. Mentrestant, aventures de cap de setmana, volta al món o curses de resistència de moda amb samarreta Finisher per amagar la buidor. Amb el temps serà l’edat la responsable d’atorgar un carés un xic diferent a la teva rutina, rutina és. Pots patir mil i un maldecaps al llarg del teu periple mortal, divorcis, excessos, entrampades o males jugades, addiccions i pèrdues de nord. Rai, el gremi, l’entorn, farà la vista grossa i te’n passarà una, dues, les que calguin si els demostres, malgrat tot, entrega i abnegació. La teva vida s’ha vist sacsejada, potser trontolla? No et preocupis, l’entorn et concedeix un, deu, ics dies d’assumptes de merders personals -en funció de la teva posició- baixes encobertes per recuperar-te car que et quedi molt clar, amb ells hi has de continuar. Has estudiat per això i amb això et jubilaràs.

No tinguis por, doncs, de veure’t una mica engavanyat dins una camisa de força que només es tracta de sensacions, l’amor per l’ofici hi és, allò més gran, com de fet ho demostra el teu sidral en general llevat de l’única rutina que tot ho pot. Aguanta, fes el favor, no siguis gamarús, sobretot que no se t’acudeixi ruminar sortir del gremi per voler-ne ingressar en un altre. Recorda que si ho fas, de traïdor en amunt a l’esquena et titllaran i a sobre que sàpigues que a la nova presó de davant tampoc s’hi pot accedir gratis et amore,  ni tan sols amb total dedicació.

Tot per la pensió

Tot per la pensió. Mot polisèmic, amb la pensió ens podem referir a la dispesa, establiment on el passavolant pot dormir i menjar. L’accepció més preuada en l’actualitat però, seria precisament allò que ens assegura poder dormir i menjar un cop arribats a vellards. La pensió de jubilació, el subsidi de l’Estat, l’opi, la droga amb què el Leviatan té amarrat el conjunt de la societat. L’eterna promesa. Jo, per la meva pensió, mato! -que podria etzibar la farandulera de la tele i, per tant, qualsevol dels mortals que no volen salvar-se sinó que volen ser salvats. Jo no sé què té la dita pensió que ens té a tots amansits, capats, esporuguits i adotzenats. Potser que si t’encaparres a viure molt de temps parlem de fato assegurat fins al traspàs.

No hi ha mecanisme més efectiu de control col·lectiu i individual que allò que se’n diu la pensió que hom rebrà d’aquí a deu, quinze o vint anys. Aquesta entelèquia acaba essent la raó per no gosar amollar amarres i continuar amb el llast que ens havien suggerit al batxillerat i fet somniar a la universitat: la feina per a tota la vida. Nascuts per cotitzar. Ep, i a la franja alta, res de misèries, que no es fotin de nosaltres de la terrassa estant, vermut en mà.

Ai las, quan ens adonem de la màquina de triturar esmes que pot suposar l’abnegada vida d’assalariat durant quaranta anys, un cop arribats a la mitja marató gosem perbocar: si no fos per la pensió garantida, canviaria de vida. És que ni amb l’enamorament m’hauria afigurat aital ceguesa i fidelitat; perquè després diguin que a la meitat de la vida no ens queden ja pardals al cap! Gairebé tothom cau en el parany de continuar delejant quelcom diví, celestial del qual un bon dia arribarà puntual l’ingrés, com han vist que ha passat amb els papàs. Hom s’imagina d’aquí a vint i tants anys la seva pensió, curulla de despreocupació i burocràtica en la presentació. Orgull de veure la divisa o l’escut espanyol o de la Generalitat mateix -la seva gestora bunyol- si del que es tracta és d’observar la quantitat religiosament ingressada per poder jaure tranquil com un vegetal, un cop esgotat per fora i per dins per aquesta explotació que jo m’he cregut i que hom n’ha dit civilització. Jo ara li pago la pensió als qui em fan creure amb un copet a l’esquena que tal dia serà el meu torn. Que no m’amoïni, que el que estic fent ara mateix ho faran altres per un servidor quan ja no hi hagi doblers.

Lectors, sento aixafar guitarres -per aquest motiu escrivim també. La no-pensió que tant ens espanta un bon dia arribarà i llavors què farem amb la cara que se’ns quedarà per no haver-ne malpensat. Em podreu argumentar que si tan efectiva resulten les pensions per a la paràlisi i el control de la massa social no ens les trauran mai, però per estar al costat de la veritat futura sempre, sempre és aconsellable retorçar els arguments a pitjor. Ens trauran les pensions, almenys tal com les coneixem avui, perquè d’aquí aleshores el procés de desactivació de tota forma de contestació haurà triomfat. Ens en deixaran tan sols les engrunes i no ens veurem amb cor de protestar. Nosaltres mateixos, arribat el moment, direm que potser no hi tenim dret i ja ens està bé. Ens deixarem fer, ens deixarem violar o no noteu ja, per exemple, que les manifestacions de carrer d’ara no tenen res a veure amb les d’abans? La saben llarga al Leviatan.

Alerta però, perquè més important que açò darrer hauria de ser arribar a copsar un mateix que el nostre motor real per anar tirant és la por a veure’ns sense un ral amb els cabells blancs. Sempre ha estat així? I doncs, què feia la gent d’antuvi quan no hi havia pensió? Llançar-se pel balcó?

Mentrestant, jo he vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió i senyors fatigats amb els seixanta fets arrossegant-se encara durant cinc anys més, malvivint de dilluns a divendres lluny de casa en una trista pensió, tot per tal d’arribar a cobrar el cent per cent del que en teoria uns desgraciats havien convingut que els hi correspondria.