Matar el pare (II)

Una segona part de Matar el pare s’imposa. Primer de tot, per atendre l’amable petició d’un lector que em demanava -a la lectura del primer article- quina podria ser la causa de la traïció d’aitants hereus a la ideologia dels progenitors, prohoms o figures independentistes o sobiranistes nostrades. Diríem que cou de veure què fàcil que és abdicar de les idees d’un pare que fou de la ceba i com aquest fet no és dóna (tant) en d’altres casos. Així mateix, jo friso per continuar la reflexió i emportar l’aigua al meu molí, al cas que conec de més a prop que és el dels escriptors en castellà de Barcelona, no perquè conegui als dits escriptors ans perquè conec com ningú la manera com funciona el cervell dels castellanoparlants d’aquí i el seu peculiar concepte, ves per on, de no acabar de matar el pare. 

Quant al primer assumpte, no analitzaré en profunditat les raons que empenyen algú de pare catalanista amb projecció i empremta rellevants a passar-se a camp contrari i trinxar tot allò que el seu progenitor creia haver deixat de peu com a llegat. Fer tal exercici de psicologia em portaria a ser acusat d’escriure sense tenir els estudis reglamentaris i he pogut veure fa poc que, per a alguns, això és una heretgia. Gràcies a Déu, però, em sembla que aquest cas és prou simple i no per això menys cru i colpidor. Si això passa; si fills de catalans il·lustres s’amaguen, embruten, menystenen o menyspreen allò que va fer papà és perquè juguem en equip petit, perdedor o en divisió menor. Sí, així és a ulls d’aquests acomplexats plançons que no suporten la situació d’opressió o repressió que el nostre poble pateix de manera més palesa o més latent des de fa temps, i tot el que se’n deriva per activa i per passiva. No direm tothom, però a la majoria li agradaria jugar a tot preu en equip guanyador i gaudir de les bestretes, passis i reservats dels dominadors. Cal ser tallat d’una fusta verament especial per no ser temptat pel costat fosc de l’ocupant que papà català va mirar d’esquivar anys i panys amb el cap potser un xic cot però sí prou alt. De continuar amb aquestes condicions de contorn entre Catalunya i Espanya, haurem de preveure la deserció de manta més fills covards que, a més, s’ho cobren d’habitud amb ressentiment i notorietat. I aquí no hi ha més cera que la que crema.

El segon cas peculiar de ‘matar el pare’ versa sobre els escriptors a Catalunya en castellà. Escriuen en castellà perquè no han matat el pare. Giro el focus cap a ells perquè acostumen a ser ells qui es recolzen en la figura del pare provinent de les Espanyes com a excusa per no fer el canvi d’idioma que tot escriptor hauria d’haver considerat quan per fi descobreix com ha anat tot plegat per aquests rodals. Són els que fan saber i et fan saber implícitament a tu, castellanoparlant, que no has d’oblidar qui eren els teus pares, o els teu avis- i que no els podràs matar, no pots trencar la llengua que et relliga al teu ésser més profund, allò que segons ells et defineix, adduint que seria alta traïció. Un pare, el d’aquesta gent que, per dissort, en una clara majoria no va venir aquí amb cap posició ideològica ferma ans amb molta gana i moltes més de no patir-ne més, ni de gana ni d’imposició ideològica. I aquí, els socis de la literatura perifèrica metropolitana barcelonina actual en castellà em deixen estupefacte quan suggereixen que el propi pensament treballat amb suor, educació i esperit crític, aprofitant l’ascensor social d’un moment històric determinat i l’esforç d’aquests mateixos pares, no pot trair sota cap concepte la llengua materna i/o paterna; raó per la qual per a ells resulta la mar de normal promoure l’ús del castellà a Catalunya al segle XXI com a mera inèrcia de les coses o de les Esferes i que en absolut no tindria res a veure amb un franquisme i falangisme que van accentuar com mai abans fins perpetuar allò que se’n diu genocidi cultural. Davant d’aquesta tessitura, ells insisteixen: no t’oblidis de qui fou ton pare i del que es parlava al teu voltant: “que venimos de campesinos”.

Senzillament, no perdré ni un segon en llegir res de gent encara menys lliure que jo. Menys encara, si ho fan en la llengua del costat.

Matar el pare

 Matar el pare és una metàfora freudiana de la qual ens en fotem durant anys i panys fins que no ens queda més remei que aplicar-la, en algun grau, si el que volem almenys és surar. No és l’objectiu d’aquest article explicar amb tots els ets i uts aquesta figura clàssica en l’imaginari de la psicoanàlisi. Tothom se’n fa una lleugera idea però molts homes confonen un pas, que és necessari si vols gaudir d’una vida plena, com una manca de respecte a la persona que ha posat mitja llavor i el cromosoma i grega del teu genoma. No explicarem aquí per què essent home cal matar el pare i no tant la mare, com tampoc podem parlar de dones i dir que ‘i viceversa’. Fem el favor d’acceptar la realitat i assumir sense embuts que els dos sexes no són iguals. Un cop reblat aquest exordi contra l’oligofrènia, passem a desenvolupar allò que vol i no vol dir matar el pare.

Matar el pare vol dir actuar, bouger, com si ja no hi fos. Cal adonar-se de quina manera la presència paterna condiciona la vida d’un home, en positiu i en negatiu. En negatiu, l’aspecte que ens costa més de reconèixer: sempre tindrem un sostre de vidre, que no és res més (Déu n’hi do) que la protecció que suposa un pare davant la intempèrie; i és amb aquesta absència d’intempèrie que el nostre ésser no podrà acabar de realitzar-se en vida. És fins intuïtiu però no per a tothom i cal racionalitzar aquest fet i assumir que és així. Només quan agafem les regnes del vaixell sencer sabem del cert que som els darrers. Matar el pare vol dir aprendre a viure superant la seva presència i la seva influència, altrament serà un llast. I això, que pot semblar molt radical, no deixa de ser del tot natural. Allò que no és normal és que alguns ho han entès com fer per norma tot el contrari del que va fer ell, situant-se a les antípodes ideològiques o del demble del seu predecessor. Moguts per la rebel·lia mal entesa, la ràbia o ajustaments de comptes inconfessables fora de les quatre parets d’una llar, la vida d’alguns plançons és un anar a la contra; per tant, tampoc es llauren un discurs propi ans, més aviat, continuen esclaus d’allò que volen manifestament deixar enrere. Una tragèdia en el cas de fills de personatges públics que han estat prohoms del país i que tothom guarda en la memòria. Ja sento esbufegar al clatell un corrent d’opinió que adduiria que qualsevol és lliure de fer el que vulgui; jo dic que no. Ningú és lliure de fer plenament el que vulgui, ja ho he explicat en una petita digressió a un post d’aquest mateix bloc intitulat Ecos d’actualitat.

No voldria amagar que el motor que m’ha dut a ruminar sobre aquesta qüestió han estat els hereus d’en Max Cahner, de Ricard Bofill o d'un més desconegut Xavier Valls i Sobirà. Potser ha estat descobrir aquests casos tan dispars i alhora flagrants d’un matar el pare, prou sòrdids i esbiaixats -àdhuc tràgics, diria jo- que m’han fet demanar-me com són possibles aitals cacaus mentals. Són tres relats prou diferents prò representatius per voler alertar a tots els que van després de mi del que no ha de ser matar el pare. Per matar el pare, primer de tot, s’ha d’haver volgut posar-hi una distància per valorar-lo el màxim possible des de fora de la filiació. Una condició necessària serà l’edat, raó per la qual no tindria sentit trencar amb ell abans d’hora si no és que de debò era un desgraciat. Tenim, doncs, que allò que interessa és conèixer al màxim el nostre progenitor car matar el pare serà superar les seves pors, lluitar per tenir unes manies o fòbies diferents a les quals ell s’ha passat la vida fent-hi front de manera visceral. Sembla que no, però això sol ja és una contribució a la millora de l’espècie puix que les pors més fondes són ancestrals, no només pròpies de la persona que et precedeix. Molts hereus i marmessors han errat a l’hora de matar el pare; han cregut que es tracta d’ideologia sobretot. I és ben curiós perquè els únics que no canvien d’ideologia són els fills de franquistes, ves que és mala sort! Tota la resta desafia el llegat del seu antecessor enarborant banderes de l’altre color o coquetejant amb l’invasor, que ja són ganes de ser traïdor i no simplement tocar els collons. Parafrasejant Bertrand Russell: “En bona manera les dificultats per les quals travessa Catalunya, es deuen al fet que els feixistes estan completament segurs, i els catalans plens de dubtes”. En funció de l’acollida d’aquesta dissertació, en faré una segona part, o no.

Refinament abans de res

 De vegades en escriure confonem autenticitat amb transparència. En el nostre afany per engargullar el missatge ben fondo dins les entranyes de tot lector amb ganes de perdre el temps amb els nostres planys, ens pensem que serem més convincents deixant anar pel broc gros la nostra bilis llefiscosa i pudent. Pel fet d’haver per fi vençut la por a exposar el nostre punt de vista a tothom, apostem a l’allau aclaparador que ho sepulta tot. Adesiara emperò, cal recordar-nos a nosaltres mateixos i als qui ens llegeixen -i a voltes també escriuen- que això tot sol no és literatura. Gràcies a Déu el nostre art serà sempre depuració, refinament, levitació i sublimació de tot pensar o parlar, car inclús el xerrar de vermut transcrit al paper haurà estat subtilment tractat per poder semblar un parlar de bar. Per aquest motiu la bona literatura requereix paciència, un espai i un temps on esculpir el fruit d’allò que ja hi era, a dins. Ara recordo la ridiculesa habitual de proposar als escriptors d’improvisar uns quants mots lligats ben impostats en viu i en directe a mode de pallasso de circ de l’entreteniment per a imbècils. Em sembla que Josep Pla ja parlà d’eixa fotesa i de com li tocava el voraviu. Així mateix, vaig veure no fa gaire un vídeo de l’antic programa de TV3, Tres senyores i un senyor, amb Nèstor Luján en què aquelles toies li feren improvisar quelcom i l’escriptor de sotabarba pantagruèlic no es va poder estar, com no, de menjar l’ham per acabar fent un paper ben galdós.

Quan dic refinament no vull dir prescindir de llenguatge col·loquial o fins barroer, simplement deixar clar que tot escrit, en qualsevol registre, si vol ser literari, haurà de ser esporgat i refinat. Considero convenient incidir en aquest aspecte perquè en moments de país com aquests en què tenim motius ben justificats per disparar a tort i a dret contra tot i tothom, que gairebé sempre encertarem, hem de ser molt curosos de no embafar el lector, que ens concedeix el seu temps, amb un horror omniscient tal que el faci abandonar tota possibilitat de reflexió i s’estimi més canviar de canal. Ja no es tracta tampoc d’anar amb cura per no fer perdre l’esperança. Que cadascú concebi això de l’esperança a la seva manera, com la masturbació, tan personal i planera. Es tracta de dosificar la ferida que com a autors podem rajar d’una manera efectista i alhora efectiva. Tan important és sobre què escrivim com que de tot allò que en resulti acabi amarant i fent forat. El risc de mostrar-nos massa emprenyats i no sedassar és que el públic no arribi al final.

Els reservoris d’ira i el grau d’indignació són massa particulars cal Cadascú; l’escriptor ha de confeccionar una mena de prêt-à-porter si no vol acabar isolat. El lector d’opinió avesat demana implícitament concreció, garbell d’objectius i fixació d’idees per anar-se’n al llit i incubar allò llegit. Voler reproduir fil per randa el bombardeig de greuges, planys i escarafalls com feien els nostres vells aixecant lo garrot al pedrís no és literatura, és filibusterisme de mal perdedor, és imitador de baixa estofa de basar xinès. I us ho diu qui ha practicat aquest estil en algun cop en aquest mateix bloc, tanmateix forma part del procés d’aprenentatge i, una mica en el sentit d’excusatio que Joan Fuster en algun dels seus advertiments parlava d’algunes de les seves reflexions menys reeixides, Déu me’n guard d’un ja està fet; no corregiré ni retiraré les meves entrades més irritades i puerils, car per allà que cal passar per després collir-ne qualitat.

Companys de l’articulisme nostrat, si ens dediquem a obrir els ulls al proïsme, millor que la visceralitat en bomba de raïm que sempre ens acaba esquitxant i torna enrere com un bumerang, l’administrem més aviat en la dosi adequada i, en tot cas, per entregues. Altrament no en farem art, farem el pena, com malauradament veig que alguns feu de tant en tant amb aquest escriure tronat per pescar més clics del bestiar, ja sigui en blocs personals o en diaris o revistes digitals.