Senyals de confirmació

 Aquesta ànsia que sento per avançar, per no perdre ni un segon, per elevar-me com sigui per tal d’entendre més bé el món; arriba un moment que cal, però, domesticar la fal·lera. És molt bonic proferir que aital actitud de frenesí és admirable, com quan es diu que allò important és participar. Convinguem, per ser honestos, que allò també important de tant en tant són els fruits. Rebre i mossegar algun fruit -ni que sigui un punt àcid- és la prova que tot plegat val la pena, que no és una impostura. Que anar endavant no és tan sols un eslògan de motivació personal ans una apreciació que ens ha de venir de fora. I és per això que de vegades m’aturo de manera voluntària. Paro expressament per mirar el que estic fent. Per prendre distància novament, ara del fet mateix de prendre distància que ja vaig triar per diferenciar-me de la terregada. Són pauses que em serveixen per adonar-me que no n’hi ha prou de tenir clar el propòsit. Que hi ha moments en què necessitem tenir la convicció del present, ço és, de saber que el camí que hem pres per assolir, o apropar-nos al dit propòsit és correcte i ho és ara mateix. Jo en dic habitualment senyals de confirmació de ruta, igual que les esmentades al codi de circulació o les dels senders excursionistes quan prèviament havíem passat per una cruïlla no gaire clara. Dubtes, ves, de qui cada cop dubta menys però que mai no s’esvaeixen. No som màquines, ens cal alimentar periòdicament el perquè d’allò que fem malgrat saber que ja hi havíem pensat, àdhuc, a bastament. Hem de menester rebre estímuls inopinats i escadussers que ratifiquin les preses de decisions espinals en les nostres vides. Senyals externs productes de la nostra percepció sensorial, és clar, altrament ens ho prendríem com un autoengany. Abans que vingui la gana o la set cerquem avituallament per continuar tirant, és ben natural. És cert que si alguna empenteta t’agafa treballant és genial i ideal, hi estic d’acord, però quan passa prou temps i no reps noves petites recompenses que demostrin que la teva tasca s’expandeix i creix, millor parar una estona, no fos cas que el problema sigui que els dits senyals potser serien copsats més bé en silenci i aturat. 

I aturat que hi sóc, en aquests instants. No tan sols una estona. Ja fa un temps que em demano per qui i per què. No hi trobo resposta. Sort tinc d’haver treballat prou l’objectiu o propòsit per saber que, tot i no rebre senyals de cap mena, he de continuar amatent. Són moments de mínims, de no avançar però almenys no retrocedir. De sentir l’agulla del tocadiscos arribar al final i sentir repetir el solc central perpetu com a acompanyament mentre continuo somniant. Moments en què miro d’estintolar en el meu pensament allò que vull ser amb el refús d’allò que no voldria ser mai; de donar les gràcies per no ser com altra gent que detesto, abomino o que, ras, em fa basarda. I em passa que aquest agraïment profund per tot allò que no sóc pas i que ja m’està bé, el sento un lenitiu, fruit instantani i no pas autoengany. Perquè enganyar-se seria pensar que nosaltres no podríem ser mai com aquell imbècil, pobre o miserable, que no ha pogut salvar-se. Enganyar-se és pensar que un mateix, pel simple fet de ser un mateix és prou especial per salvar-se per sempre del Mal. I el Mal, un cop creuat l’equador vital, és simplement, allò que sabem segur, del cert, amb el cap fred, que no volem ser o tornar a ser. Cada cop entenc més bé per què en moments de dubte o incertesa hom prega. Perquè el resar no era -només- demanar, era també agrair no haver caigut en certs paranys o pous, literalment; per exemple, quan ets aficionat a escriure, avesat a arriscar i explorar els contorns de la condició humana, que vol dir també allunyar-se de les convencions que la limiten, uniformitzen i simplifiquen.

Així doncs, com el cargol que s’arreplega necessàriament per continuar endavant, entenc que hi ha moments en què funcionar amb l’ajuda dels contraris o oposats no és dolent. Que hivernar pot ser positiu i potser a voltes no hi ha més remei. Que voler que les coses siguin altrament és propi de superbs o xarlatans, que és precisament un dels fantasmes que tracto d’evitar, per posar-ne exemples concrets i que no sembli al lector que rumio sobre el sexe dels àngels. Sovint ric amb aquells que es pensen tan forts com exempts de fer mai un mal pas o travessar al costat fosc per culpa de quelcom imprevist o no calculat. Agraïment ara, doncs i mentrestant, per l’esglaó darrer assolit, que m’ha costat massa com per haver-lo de tornar a baixar. Si m’he de quedar aquí, perfecte, car venim de prou avall. Molt bonic i preciós proclamar que mai no has de parar però també tinc clar que, sense guia i a tot preu, ja em puc considerar afortunat d’haver atès una posició la qual no voldré vendre o arriscar per quatre rals.

La meva religió

La bombolla d’allò que va ser el s. XX en ell mateix, com diu Abel Cutillas i, particularment, el totalitarisme cultural de la pau pel manteniment de l’ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial, ha pesat tant en la nostra formació i desenvolupament personal que tots, en major o menor mesura, l’hem acabat integrant dins la nostra essència. Aquesta desgràcia, perquè és una desgràcia per al lliure pensament, és la que mirem d’anar revertint amb aquest bloc MEUES DÈRIES. Fer veure des d’aquí, a tothom qui vulgui, que no tenim cap culpa d’haver nascut en aquelles dates; que sempre és possible a nivell individual redreçar el tir i, sense poder tanmateix deixar de viure el temps de cadascú, mirar d’adoptar una actitud més digna per més sana i elevada, ço és, herètica, crítica i comparatista. Sí, allò que es fa en literatura, per exemple, fer-ho també des d’un punt de vista antropològic i sociològic, tot sabent però, que de resultats tangibles d’aquesta ambiciosa tasca només en podrem extreure rèdits per a un mateix. No canviarem el món o potser ho farem de manera infinitesimal com a part que de manera proporcional ens pertoca però, tot i així, serà de manera indirecta; l’objectiu primer i cabdal ha de ser la millora de nosaltres mateixos. Personalment i després de pensar-hi prou, crec de manera ferma que el món ja no té esmena i que, per tant, gosar proposar correccions o solucions a la totalitat, mai més no val la pena.

I així doncs, després de tants anys com una pilota de tennis a mercè de tercers, goso per fi afirmar que no hi ha res millor per a un servidor que interpretar i assumir plenament, si més no en clau personal, la religió tradicional d’aquest entorn que m’ha definit: el cristianisme a Catalunya. Aquells sense una tradició familiar potent al respecte, ho tindran més fàcil per adoptar sense recança els aspectes positius que aquesta religió pot aportar, que a fe que en té. En canvi, aquells que provenen d’una religiositat familiar massa feixuga, trobo lògic si en algun moment de les seves vides han triat prendre’n distància o han volgut trencar amb el pes d’un passat que els ha vingut donat i el qual sentien que havia de ser capgirat o sacsejat; si més no, per tal de prendre les regnes de la pròpia vida amb la màxima autonomia. Tanmateix, la reconciliació íntima posterior amb el cristianisme que hom porta a la motxilla però, és més comuna del que se sol reconèixer.

Ja veiem que segons l’herència religiosa rebuda, a sang i a foc o amb peus de fang, l’actitud ha de ser diferent, fins radicalment oposada si s’escau, per aconseguir un mateix objectiu: esdevenir individus forts, d’una peça, davant un món ja inequívocament agressiu, corrosiu i repressor de tota expressió humana, d’allò més personal i original. És o hauria de ser el nostre deure romandre tossuts per no esdevenir robots, no només pel fet que sigui intrínsecament dolent ans perquè no hem estat mai dissenyats per a ser robots. L’home, fins i tot el més captiu, esclau o fill del ramat, es revelarà refractari a la homogeneïtzació total dels trets que defineixen tota personalitat i així ho expressarà, conscientment o banal, a través de tot tipus de malalties i addiccions reals o idiopàtiques d’allò més diverses.

Voler per a nosaltres mateixos un bocí de singularitat, ço és, voler servar certs gestos i moviments genuïns de la nostra espècie i definitoris del nostre jo en una capseta ja no és tan sols una pruïja romàntica o de revoltat; ens interessa a tothom car ni els estúpids o imbècils no escaparan d’acabar malament. N’hi ha, com tot, alguns que tenen sort, que semblen satisfets abduïts en la seva alienació, i en aquests ens fixem recelosos perquè el jardí del veí sembla sempre més verd, però insisteixo que posats a esdevenir algun dia víctimes d’aquesta promoguda societat malalta, insana, millor afrontar-ho amb el cap ben moblat, sabent que no es tracta d’una fatalitat.

Les elits actuals, encegades de cientisme pels quatre costats, ens conviden i comminen a bandejar l’espiritualitat i, de retruc, les religions. Amb la mateixa cantarella fal·laç de “le nationalisme est la guerre” ens han volgut fer creure que “la religion est aussi la guerre”. I així, curiosament, els catalans, que semblem haver llançat la tovallola i no defensar ni la nació ni tampoc una robusta tradició religiosa que ens és pròpia, acabarem despullats pels nostres enemics, els quals no necessiten prendre cura especialment ni de la seva visió nacional-imperialista ni expressió religiosa perquè totes dues romanen ben cuirassades per la seva resoluda concepció del poder la qual nosaltres, amb la nostra, no l’hem aconseguit rescabalar. Als catalans ens tocaria, per tant, ser els més crítics amb la postmodernitat, car ens ha acabat de destarotar l’orgull i ens ha col·locat al llindar del precipici.

La pèrdua de la religió com a fet compartit col·lectiu no ens ha fet més lliures, ans ens ha esguerrat, estropetxat -que jo m’invento ara en apitxat. Només cal fer cap per qualsevol esdeveniment organitzat per col·lectius “deslliurats de convencions” o bé parlar amb especialistes que reben pacients a consulta, que t’expliquen de quina manera hem perdut l’oremus com a societat, de quina manera es palesa aquesta falòrnia de la llibertat absoluta, sense fronteres físiques o psíquiques de cap mena. Potser alguns éssers excepcionals, superhomes nietzschians, més disposats o dotats, poden fer un ús de la llibertat en grau superlatiu i treure profit dignament del que suposa no tenir cap lligam amb gairebé res. Des d’aquí, la meva admiració i cap recel, tot havent descobert de manera fefaent que el problema d’aquesta filosofia trencadora és que només era vàlida per a uns pocs. No era una filosofia aplicable només per als desperts -com es referia Heràclit, el qual abans que Sòcrates, ja distingia entre adormits i desperts- sinó que els practicants havien de ser alhora desperts i conseqüents entre el seu viure i el seu pensar. Ai las, això, realment ho fa molt complicat i, per tant, a partir d’aquest raonament s’entén perfectament que de superhomes tan sols n’hi hagin tres, quatre a tot estirar.

El gruix, la resta de desperts, si volem ser honestos, hauríem de reconèixer que malgrat la corrupció, degeneració i embrutiment de tot allò que l’home toca, la religió cristiana i aquí catòlica, era i és una base teòrica sòlida, providencial per a la massa, a partir de la qual hom pot emprendre qualsevol viatge vital amb prou dignitat. I a més, quelcom que és nostre. Què més volem? Em sembla que fou Kierkegaard qui va considerar el cristianisme com una via d’alliberament ideal. Si, en acabat, jo també ho sento així de fondo, no ho vull amagar. I ho poso sobre la taula també perquè sé que res no és gratuït. Que després de renegar col·lectivament de la religió, no hi havia res a l’altra banda. Llevat de per a aquests superhomes, quatre gats, per a la resta no hi ha res, només el buit, que ara i aquí vol dir romandre esclaus banals del capital. Francament, no sé què hem guanyat havent passat de la moral d’esclau pròpia del cristianisme -dit així per Nietzsche mateix- a esclaus idiotes d’aquest capital globalista, tirànic i opressor tardà. Un món de cap manera millor que abans atès que cada dia que passa colla i ofega un xic més tota eventual acció, àdhuc dels superhomes, els únics capaços encara potser de canviar el món, que hi puguin haver per aquí amagats. Els altres, els desperts no deslliurats i els adormits, la gran majoria doncs, d’aquest món cada cop més superpoblat, estan tan sols resistint l’embat, o tururut o, en tot cas, carn de canó.

A Occident, no ens enganyem, malgrat d’una banda, aquest preciosisme estèril intel·lectual que ara s’estila i de l’altra, l’estat catatònic d’ensopiment general, les religions continuen de manera furtiva i soterrada en lluita permanent. Les religions se saben, malgrat tot, importants. El laïcisme oficial d’Estat d’origen francès, emparat en la Raó i la Il·lustració, tan sols ha servit per emmascarar el virus real: l’ateisme. L’ateisme que pregona la negació de Déu que, en la seva aplicació pràctica no està clar què coi és per a la majoria de gent a qui, per cert, li fa mandra haver de pensar. L’ateisme, diguem la veritat, sorgit com a oposició als teismes, de cap manera genuí en ell mateix; element important que ens hauria de fer sospitar. En tot cas, de ser alguna cosa aquest ateisme, mai no serà prou fort per fer front al poder de qualsevol altra religió secular. Quan tu mateix treus del teu hort -per ressentiment i/o ignorància superba- la que fins ara havia estat una de les teves banderes, el veí hi plantarà la seva. Només Déu -per a mi- o Al·là -per al veí- saben allò que l’avenir depararà a aquestes antigues terres cristianes esdevingudes, per ara, esclaves neoliberals.

Tot plegat, comptat i debatut, què hem de dir, doncs, quant al segle XX? Donar-li les gràcies tan sols per haver-nos parit i, si voleu, per l’invent de l’anestèsia a l’hora de treure’ns els queixals o d’ésser oberts en canal. I prou ja. Bona sort, que és com dir: aneu amb Déu.