La presa de pèl

 Me l’està fotent tot déu en aquest país! Però ben endins. Des de dos mil dotze, que m’hi vaig apuntar tard i a correcuita no fos cas de quedar-ne despenjat, ha estat un no parar. Si em veieu ara, percebríeu mon caminar garrell, a estones rancallós, producte d’aquesta fal·lera de ser empaitat tothora per darrere. Fins aleshores qui em sacsejava augustament era el veí del costat, amb la seva vènia banal, car ja se sap que tothom neix condicionat pel seu entorn immediat, llengua i llegat, teranyina sentimental de la qual si vols guillar, has d’adonar-te primer que hi estàs ben ficat. El cas és que deixar-se endur és quelcom vegetatiu i, per tant, perdonable quan ets tan sols un brivall o un adolescent desmenjat. Li passa a tothom. Això que m’ha tornat a passar ara, en canvi, ha estat una humiliació, una presa de pèl, de fet, em fa basarda parlar-ne més. De tal calibre que bé podria emprar aquest despit per enviar els catalans a pastar fang. A sobre que faig l’esforç -tardà i a empentes i rodolons- d’integrar i assumir a ulls clucs els valors d’una cultura, la qual sembla que sempre m’envoltava, però no copsava pel fet de portar diferent graduació de visió; en la meva nova condició de català i com tants altres he virat a subjecte pacient i potencial d’un jec d’hòsties si s’escau per part de les forces d’ordre policials, persecucions judicials per raó de la meva vera nacionalitat i el que és més dur de pair, l’engany -aquest sí, sofert en primera persona- dels representants parlamentaris de la meva comunitat! És a dir, sembla que hagi volgut passar voluntàriament a ser el dolent de la pel·lícula.

Serien tots aquests que he exposat motius més que suficients per abaixar les orelles i retornar amb els espanyols-castellans i dir-ho així com féu llur emèrita majestat: ‘em sap greu, m’he equivocat, no tornarà a passar’. No ho faré pas. Ni per supèrbia ni orgull malentès ni per un Déu nos en guard d’un ja està fet. Vagi per endavant que, després d’haver comprovat el que volia dir això de ser català, m’hi sento, enterament i simple. No obstant això, allò que em farà continuar amb més delit encara la via empresa és el pur plaer que ofereix haver pres una decisió important, com jo dic, espinal, amb totes les conseqüències, i tirar endavant. Que potser, quan la vam prendre, molts ens pensàvem que les condicions de contorn ideals, o sigui, un país nou de trinca -sic- ens les anaven a regalar? Sí, però potser en clau individual aquest nou gerro d’aigua freda ha estat providencial per créixer i assumir moltes més coses que no només la qüestió nacional. I això no té preu essent com érem el tipus de persona a qui li esqueia aplicar molts newtons de força per trencar una cuirassa que li impedia canviar de forma substancial.

 

Sento l’alè d’una nova manera d’estar aquí que es diu vida. I si ara es diu vida, com es deia abans? Perquè allò que està clar és que no tenia res a veure al que experimento ara en sortir del llit fins a tornar a gitar-me. Hom li diu igual i, tanmateix, no és per res el mateix estat de consciència. Ara noto el meu cor bategar, els pulmons fent força, fins les artèries eixamplant-se i les venes meselles adaptant-se. Allò vegetatiu s’ha transformat en central i allò que abans era central, tot maldecaps, s’ha tornat col·lateral. Un estalvi important de preocupacions, per tant.

I amb aquest estat d’eufòria vital adquirida em voleu fer creure que som minoria? Basant-se en unes estadístiques i equacions que també empren els nostres opressors? Fa cinc anys tots els actors d’aquí i del món es van arribar a creure que anàvem de debò, fins els canis espanyols que ens envoltaven, havies de veure’ls circumspectes si no capcots. Sense la ja sabuda traïció dels líders tothom s’hagués acabat adaptant a una nova sobirania, no sense dificultats, potser alguna sacsejada forta, alguna dissort però el més plausible hagués estat que tal dia faria un any. I ara, ves, no sé què passa, que sembla que només creiem en els números cuinats o precuinats per organismes opacs i com ens agrada rebregar-nos com verros en el fangar per dir que som minoria, que ens hem de censar, que aviat sia la reserva índia, que pobres catalans! Amb mi no hi compteu, a fe de Déu!

Entusiasme transmutat

Ho diem sovint, Twitter va d’allò més bé per copsar comportaments i corrents d’opinió sense sortir de casa. L’altre dia em cridà l’atenció una piulada que vaig veure passar d’un d’aquests humoristes figurants que han assolit un cert èxit i es pensen que a partir d’ara pixen colònia i poden fer també de pensadors quan, de fet, ens hauria d’importar una merda el que diguin. Bé, un exemple és el que li vaig llegir l’altre dia quan deia que ell procurava i que, per tant, hauríem de procurar no perdre mai la capacitat d’entusiasmar-nos. És el tipus d’afirmació barata que esperaria sentir a la taula del costat tot fent el vermut a la terrassa d’un bar. Forma part de la retòrica que es fa servir per amagar que la teva vida s’ha transformat en una roda de hàmster gris i avorrida. Denota un fals esperit de combat que només pots animar-te a seguir el corrent de qui ho hagi dit si portes ja dues mitjanes passades pel ganyot i ja no en ve d’una altra més.

Si prenem els nostres lectors amb seriositat, emperò, hauríem de dir la veritat, que és que créixer i madurar suposa precisament que aquesta capacitat d’entusiasmar-se, de què parla el sotanes aquest, minvi. És clar que hem de lluitar per continuar gaudint la vida com ho faria un infant però hom confon l’acte de la lluita, que és allò que interessa retenir, amb el metafòric d’haver d’assemblar-se a un brivall. És el típic cas de mirar el dit en comptes de la Lluna. No per voler actuar com un jove o un nen deixaràs de ser adult; estúpid, doncs, haver-se cregut fil per randa el consell de romandre tot el dia bocabadat per ximpleries. Si ets dels que quan llegeixes que cal saber apreciar una posta de sol, una font d’aigua fresca o el somriure del teu fill ets sents profundament interpel·lat, com si t’haguessin descobert la sopa d’all, ets un cretí, el client ideal dels ensarronadors espirituals.

A alguns d’aquests motivats se’ls hauria de fer veure el ridícul que fan, en les trobades amb amistats, manifestant un furor o candor paroxístic per temes propis de la jovenalla de vint i trenta anys més tard. No m’invento res, heu vist fa poc les reaccions durant els darrers concerts de la Rosalia així com l’interès a ballar els ritmes llatins amb quaranta anys com gossos amb el mascle per darrere empaitant. És un ridícul que s’ha de saber portar, no tothom n’és capaç.

Sort, per tant, de no pertànyer al club d’aquests que no saben que el seu temps en aquest sentit ja ha passat. El curtcircuit que duen a sobre és molt simple: han entès només una manera d’entusiasmar-se. Han cregut, com els joves i infants de manera natural, que l’entusiasme sempre ve de fora. Que no hom pot viure entusiasmat de si mateix, de la manera com ha volgut esmenar-se, polir-se i anar cap amunt. Que no pot viure prou entusiasmat d’adonar-se per fi que les coses materials valen pel que valen i no el que hom diu que valen; entusiasmat de cada cop que s’adona que amb menys podria passar i empènyer amb dignitat; entusiasmat de deixar enrere llasts i/o éssers limitats que només pensen parametritzar la seva vida com han fet sempre que el seu cos podia amb tot, esclaus hedonistes d’ell de manera permanent; entusiasmat de no perdre ja mai el temps i que si ho fem, saber que en som responsables i plenament conscients; entusiasmat d’acceptar que cada edat té la seva rondalla particular i assumir-ho per fi amb total naturalitat; entusiasmat d’haver bastit una cuirassa per vetllar de no ser mai més ensarronat; entusiasmat per avantposar, en cas de dubte, un comportament prudencial a tota pèrdua de la més elemental dignitat; entusiasmat tot sabent que podríem continuar aquesta llista sense parar.

Així doncs, té raó el sòmines influencer de torn, cal no perdre la capacitat d’entusiasmar-se; el que passa és que son entusiasme no és mon entusiasme. Les muntanyes russes i acceleracions, rodes de fira i llums de neó, motors, escurabutxaques, lligues o videojocs, cridòria i gatzara en terrasses o estadis plens de gom a gom són esdevinguts transfigurats, irreconeixibles en el meu interior. Em sap greu que encara hàgiu de menester fer veure que reaccioneu igual que els joves, els quals planyo car ja no tenen referents adults de qualitat; els seus grans d’ara els volen imitar en comptes de fer valdre l’experiència d’anys i panys, que semblen atributs que ja no cotitzen i ens convidin així a tots a fer el sonat. Jo, ho tinc molt clar, entusiasmat dels anys a venir de maduresa i vellesa, cavalcant el tigre en el mentrestant. En tot cas i per reblar: un entusiasme particular que m’omple de debò i no té aturador, sabeu quin és? Catalunya, que, com deia en Francesc Pujols, sobreviu als seus il·lusos enterradors.