Passar gana

Cada cop es fa més palès que hauríem de revisar el significat de passar gana, i a més, fer-ho encontinent. Em crida l’atenció com qui més qui menys ho ha fet ja amb altres mots com “guerra”, per exemple. És evident que les guerres d’ara no són com les d’abans, a més n’hi ha de moltes menes i hom sembla haver copsat una certa i clara evolució semàntica. Amb passar gana, en canvi, tenim un greu problema, que és que encara ho associem a Biafra, a les famejades, a les imatges que rebíem als anys vuitanta de la mà de Bob Geldof i després les ONG o bé, a nivell d’imaginari local, al racionament de postguerra fins l’any 1953. Sembla doncs que amb referents tan contundents seria un insult suggerir que avui dia a Barcelona i Catalunya hom passi gana. Potser que un altre motiu per no gosar parlar mai d’això, com tampoc dels sensellar i habituals del banc d’aliments, fos el risc d’enllefernar el nostre discurs pretesament elevat per rebaixar-lo al nivell de la patuleia de defensors estrafets grocs i morats de causes nobles, que ves que n’hi ha! En tot cas, ja es veu que resulta pervers associar un terme a una sola accepció car es perden tot el ventall de situacions on un mot també conserva enterament la seva significació. Caiem nosaltres mateixos en paranys reduccionistes per un afany d’economitzar la construcció de la nostra opinió. A mi no m’agraden gens ni mica doncs aquestes dreceres de passar de tot. De la mateixa manera tampoc m’agraden les marrades i sortides per la tangent airosament sense dir res, però quan un afer és per naturalesa entortolligat, o es tenen les eines adequades per destriar-lo i deslligar-lo o s’hauria d’acceptar que no s’està en condicions de poder tractar-lo. Si el problema de descriure allò que és passar gana -en el segle XXI en l’Europa del primer món- és que no som capaços d’imaginar què vol dir perquè gairebé no mirem el nostre compte corrent i el gestor del banc no ens truca per res, serem nosaltres que tindrem un biaix d’apreciació de situació. I no serà un problema d’ésser de dretes, ans d’haver esdevingut cretins. Les classes continuaran existint com sempre, allò que hom no pot negar, menystenir o frivolitzar per una simple qüestió higiènica -que no pas per voler ser bona persona- són els problemes de les persones desfavorides del propi veïnat; dissortadament ara, no precisament quatre gats.

Passar gana en 2021 a Catalunya és que tinguis el gestor al darrere, a mode de gentil cobrador del frac, i tot plegat per un petit descobert, potser ocasional. És venir de treballar -si tens feina- ben tard, encendre el llum del portal, mirar la bústia angoixat per no trobar la factura que confirmi el pagament que tu ja saps que t’han tret automàticament perquè encara -las!- ho tenies domiciliat. Albergues l’esperança que es tracti d’un error i poder-lo reclamar amb dignitat: una mala lectura, un bescanvi de número de comptador amb el veí de davant, qualsevol cosa. Un altre dia t’arriba la carta d’una altra companyia. Aquestes, aquestes són les noves males companyies de les quals, deixades enrere la joventut i les més antigues de carn i os que et cansaven de tan bé com deien que els hi anava, en reps detall mensual amb tal cruesa que sembla una amenaça. Feina bruta, feina feixuga, feina mísera que no et dóna per res més que tornar-hi l’endemà. Feina que tan sols es limita a mantenir-te allunyat de tot plaer o caprici durant sis de cada set dies i així assegurar-te que no balafies. Restar concentrat en la feina i en el dormir que és un dir perquè tampoc no hi ha manera.

Passar gana de tot perquè no veus que en aquesta vida t’esperi res de nou. No et pots projectar ni mai ni enlloc. I a sobre, per acabar-ho d’adobar, has d’aguantar llegir un articulista revoltat de l’Upper Diagonal que et vol explicar a tu que avui dia no es passa gana perquè no prenem oli de ricí o no guardem, per si un cas, l’embolcall de paper d’estrassa. Sabeu què em veig amb cor de dir? Allò de Labordeta des del faristol a Madrit. De les expressions més ben dites que mai s’han proferit: au, a la merda!

Lerrouxica que fa fort!

 Catalans brillants que reneguen públicament de la seva condició de catalans emparant-se argumentalment en l’estultícia dels catalans. Singulars notables que es pensen que ens llepem el dit i no coneixem allò que en podem dir boadellisme, o com se n’ha dit de no fa gaire en temps geològic, lerrouxisme. Si em veig amb la fretura de desentrellar l’embolcall de recursos llampants i treballats d’aquest gremi anticatalanista és perquè de seguida percebo com arriben a ser de fàcil empassar pel personal. Em dol de manera particular l’efecte en tot aquell qui els recull, aplaudeix, adquireix i insereix en el seu argumentari per esdevenir, a còpia de consumir-los, servidor banal del regne d’Espanya. 

Anem per parts. El grau d’estultícia del veïnat és aquí similar al d’altres confrontants. És a dir, que la lloable intenció que hom tingui per defugir la imbecil·litat de la nostra tribu, dissortadament no serà excusa suficient per abandonar-la. Si penseu que no, que de debò n’hi ha, de tribus objectivament menys estultes, només us acceptaré l’exemple dels jueus i d’alguna nació independitzada darrerament. La resta de pobles, si fa no fa, ja poden abaixar les orelles. Per dir que no voldria que amb aquesta primera fal·làcia hom confongués els ous amb els cargols i, de retruc, anem perdent catalans amb dos dits de front que es passen a l’altre bàndol, enlluernat per la figura del pistoler lerrouxista de torn, pagada per proclamar que aquí ni res ni ningú val un ral.

Desemmascarem d’una vegada l’escriptor boadellista, en forma de columnista o piulaire ocasional, tant se val, el qual sota una palmera i bon teclat no construeix res, tan sols rapinya la presa setmanal, ni que la víctima s’ho hagi ben buscat, ni que no deixi de ser veritat. Però és que en la feina del contista només hi trobem rancúnia, bilis groga. Ens vol fer creure que és només aquest el palier -amb o sense ironia- que motiva tota creació i n’abusa de tal manera que, a còpia d’articles, acaba fent el ridícul i cobrant-s’ho a sobre. 

Aquests personatges, amb només ego a ésser satisfet, estimen ser tan superiors al seu entorn que explotant el filó del ressentiment envers el proïsme català de soca-rel, ja en tenen prou com a realització. Menyspreen olímpicament els seus lectors perquè es pensen que tothom desprèn la mateixa aversió que ells senten pels altres. Són la negació d’un possible món millor. L’odi per l’odi. Amb ells res no es mou, assenyaladors de barruts i carallots sense cap més altre oferiment i proposició. Tot es redueix a escampar merda amb un ventilador, ara, ves, sempre en la mateixa direcció.

Aquestes plomes, que de tota anècdota vergonyosa particular en fan categoria palmària nacional, aconsegueixen crear un estat d’opinió favorable al poble castellà car, deixem-nos de romanços, en volen formar part. En volen formar part perquè els del costat són més gent i, per tant, un bon grapat de monedes dringant per reeixir en la seva carrera cap a la fama. Així doncs, delerosos que estan de manifestar en cada columna la seva superioritat intel·lectual, com fer-ho millor que proclamant com a targeta de visita l’animadversió clàssica pels enemics ancestrals. A partir d’aquí ja sabeu, mantes portes se’ls obriran. No els hi faltarà de res i no fa falta dir res més.

Amb un motor minso com aquest d’atac i destrucció no cal esbrinar que, a nivell formal, ben aviat se’ls trenca la corretja de transmissió, car res no hi poden aportar. Només el grup -tanmateix nombrós- que odien els catalans el seguiran encegats com ja ha passat amb uns altres abans, els quals un cop exprimits resten actualment en la marginalitat de l’oficialitat cultural.

La qüestió del Sistema ocupant és mantenir aquesta figura generació rere generació perquè eixa feina l’ha de continuar fent algú i alhora una part lectora -i llegida- del poble català tornarà a caure de quatre grapes en el parany. Suposo que ara per acabar voldríeu escabetxada, que en garli algun nom, però a mi no em paguen per escriure, no tinc contreta assegurança de responsabilitat civil.

From la Quinta Forca with love

 Malgrat que enemics i botiflers s’escarrassin a rebaixar-nos l’autoestima en tots els camps, Catalunya té bons intel·lectuals. Per fina força. El que passa és el de sempre, que com que no tenim Estat, no els podem patrocinar com cal ni ells se senten emparats per trencar-se la cara a tot o res pels antics comtats. Però sí, en tenim alguns per estar-ne ben cofois. De tots ells resulta curiós veure com aquells qui generen gran consens acostumen a ser els que viuen lluny. Això és així perquè la distància als orígens atorga una major perspectiva i llibertat, com també per la mateixa equació per la qual hom parla bé dels que ja no hi són.

Ja coneixem els benifets d’anar a fora a fer-se a un mateix, fer fortuna, ambdues coses o cap ni una, però simplement sortir un període relativament llarg per adonar-se, entre altres coses, que Catalunya importa una puta merda al món. Arriba però un moment en què hem d’adoptar un posat seriós i interpel·lar sense embuts a tota la diàspora quadribarruda -perdó, quadribarrada- de tota mena i condició. No feu cas a la font si dic que sumen pel cap baix tres-centes mil ànimes amb dret a vot, en sa gran majoria favorables que Catalunya toqui el dos d’una vegada de la seva pròpia gàbia. Resulta evident que tot aquell que escampa la boira ho fa mirant pel seu cul, només faltaria; com també és cert que a aquesta gent -un cop deslligada- li serà més fàcil desenvolupar un esperit crític que li permeti veure clar més enllà del seu melic. Aquesta gent, doncs, interessa que torni.

Nogensmenys, durant l’etapa prèvia a l’adveniment del sainet de fa tres anys, qui més qui menys va marxar esperant algun dia tornar a un Estat regalat. Ai las, què passa ara? Que per molta ràbia que ens faci, amb molta fúria desfermada a internet des d’un Tamarit-Sur-Mer o un Cambrils-upon-Tyne, el temps passa i nosaltres amb ell. La nova descendència forana us comença a emetre en fonemes estrangers i el pare novell vaga diumenge per la llar -esdevinguda casal català- amb la barretina al cap. L’estampa és la més ridícula des de Joan BonaNit i el seu megàfon. Diem voler ser catalans al cent per cent però no fem més que cantar nostres corrandes d’exili o el blues de l’estranger. 

La pròpia vida és un conte i cadascú se l’escriu com pot; llibertat estrafeta d’expressió, elecció i associació. La mateixa que faig servir per demanar a la diàspora què és el que esperen d’un poble amb un L’Hospitalet de Llobregat sencer que no torna -guaita, aquest de ben nostrat! Un nucli de patriotes dur, que vol viure en català, presentable per quan tornin a venir els corresponsals estrangers a fer-nos preguntes estúpides. Menció ara per als intel·lectuals expatriats per relligar amb el principi: un cop assolit el prestigi merescut, us esperem amb els braços ben oberts.

Veniu d’arreu i deixeu estar els planys i la falòrnia del vot per correu. Veniu a rebolcar-vos en el fem d’aquest país enllefernat que ens ha quedat. No és una oferta gaire temptadora, verament, però el gruix de referents de pensament nostrat i èxit professional, no castrats, hauria de ser més nombrós i percebut a tocar, per tal que els joves puguin ensumar-los l’alè, llagotejar, convidar-se a un cafè o un passeig Rambla avall com feren amb un jove Josep Pla els de l’Ateneu. Perquè, altrament, aquestes promeses -Bous, Golovins i d’altres vol-au-vents- senten a un moment donat el fora de la llei i campi qui pugui de tot poble ocupat i s’esbraven i confonen perillosament. Benvolguda i benaurada la motivació i candor del jovent com també la conveniència de regular-los el termòstat i no fer-los oblidar per què estem lluitant.

Així doncs, expatriats dels 50, 60 i 70 amb matèria grisa llemosina, toca fer un pensament per la vostra gent. Si Pere Calders i d’altres es van haver de menjar el gripau de tornar encara amb Franco viu, no us penseu que no ens adonem que el nostre millor talent marxa a fer la viu-viu i, potser, no en voldrà saber mai més res d’aquesta prostituta terra; perquè tothom hi suca pa però d’arreglar-li entre tots els papers ja us hem vist prou. Feu un pensament i rai, oblideu el 50% d’atur juvenil que gastem aquí així com els sous de misèria, que ningú com vosaltres sap a la manera comparada com de baixos n’arriben a ser. 

No patiu, és broma. Ho entenc perfectament. Quina mandra, no; quin suplici haver-vos guanyat les garrofes com a self-made men enjondre o a ultramar, en no sé quantes llengües, i haver-ho de fer ara, a voltes quan no sempre, en llengua, entorn i demble castellans. Rebeu una forta abraçada de solidaritat.

El conflicte a la carta

 Ja va passar a Urquinaona i no n’aprenem. Volem controlar el relat, des del sofà. Que tot s’ajusti a les nostres càbales personals. Volem la independència com qui fa girar una truita enlaire a la paella. Net, polit i a l’instant. Òbviament per fer aital gest, la preparació i l’entrenament han de ser impecables, sobretot si parlem de truites de gran mida. Malauradament haurem de convenir que estem parlant del comportament del poble català, un poble que des de fa una mica més de tres anys no té líders eficaços i reconeguts. Tot i així, esperem que cada pas que es faci sigui el més adient per endur-nos cap a la independència. Si no es produeix a la manera que desitgem o hem masturbat als quatre vents, explotem de ràbia a les xarxes i titllem d’oligofrènics als actors de l’esperpent. Quin esperpent? A Urquinaona, com a Vic aquest cap de setmana, rau una nació que es presenta de tant en tant com el riu Guadiana, que diu: -ep, que sóc aquí...malgrat vosaltres! La primera reacció que tot català experimenta en veure els fets de Vic és l’equivalent a un pessic per dir-se: guaita, estem vius! Ai las, després ve aquest cercar-li tres o cinc peus al gat, que se’ns noti que som gent amb estudis i que anem amb les llargues, no com la gent del carrer, els mediocres. La mediocritat , companys, és també no entendre que en un moment on s’ha fet palesa la caiguda lliure i manca de lideratge, la nostra nació -aquest constructe que entre tots ens hem donat- existeix i se’ns apareix a empentes i rodolons en el moment en què nosaltres -afortunadament, Déu nos en guard- no sabem predir, que és el que realment exaspera a alguns. Tot allò que no siguin actes organitzats amb el llacet groc ens fa una ràbia tremenda perquè són un xic més veritat, la veritat del conflicte, el testimoni exemplificat, feréstec i tangible que demostra que efectivament a casa hi ha un conflicte. Perquè se’ns omple la boca de dir i teoritzar que a Catalunya hi ha conflicte però quan aquest sorgeix espontàniament i no l’hem vist venir, ja no ens va bé. A mi em posa content, i no em reca dir-ho, quan sota la pancarta de l’antifeixisme postmodern traspua la nació catalana per dir la seva, com pot i li surt del budellam, malgrat l’opinió vil d’alguns comentaristes amb ínfules. A mi em posa content quan se m’apareix la nació en forma de barricada muntada per la jovenalla a Via Laietana, malgrat aquests mateixos comentaristes, capaços de passar de la denúncia per inconveniència estratègica en poques hores, a un gir romàntic favorable amb els combatents tot imaginant-se que amb uns dies més Catalunya podria ser independent, per acabar tornant a refredar-se i dir que no anem bé.

Ara s’ha fet fora a VOX de Vic en plena campanya electoral i els comentaristes diuen que ho haurien de fer amb tot l’arc parlamentari col·laboracionista, que la gent no en raja. Allò que no enteneu vosaltres, comentaristes, és que si algun dia la independència té lloc, no serà per la il·luminació sobrevinguda de la massa. Em sembla d’allò més lloable treballar per la presa de consciència de la població i obrir-hi quants més ulls millor però aquesta -per favor- no serà la clau de l’adveniment de la independència. La prova és que l’any 2017 amb la mateixa poca preparació crítica -referent al poble- només amb un lideratge com cal, s’hagués pogut canviar el curs de la Història a casa nostra. Ara direu que potser vaig errat, i mare de Déu com arriba a treballar la memòria per amagar la dolor i el que hagués pogut ser de nosaltres, que finalment no.

A l’escola ens explicaven les zones sísmiques terrestres i després a la televisió un bon dia vèiem tal volcà o tal terratrèmol i almenys comprovàvem la correlació de fets i discurs. Quin conflicte hi ha Catalunya, demano jo als mans netes? Submissió? Això no és cap conflicte. Això és acceptació. Vull dir, amb tot plegat, que estic a favor del conflicte brut, jo? Vull dir que estic a favor de reconèixer la meva nació, no saber-la morta i saber valorar-ho. Tant que critiqueu als qui utilitzen Catalunya com una meuca, vosaltres també ho feu per manifestar la insuportable lleugeresa del comentarista, perquè us importa més la vostra marca personal que allò que pugueu fer per la causa. I no hi ha més cera que la que crema.

Viatge en globus

D’aquí a un parell d’anys es podrà anar a l’espai i vatua, quina fal·lera! Sembla que és ben llarga la llista d’espera... Deu ser dur no saber què fer de tants diners, quan la pandèmia no et permet fer-ne ostentació. Ves, jo no tinc aquest problema, ni per excés de solvència ni per aquesta sobrevinguda fretura aeronàutica. De fet ja fa un temps que vaig en globus, heus aquí mon nou vivendi modus. No us penseu que m’he fet soci d’un club, a tall de nova passió dominical producte d’una nova crisi existencial. La meva dèria és prou més seriosa. En aquest moment us escric enlairat dins la meva cistella; no sé ben bé a quina altitud dec trobar-me. No us preocupeu massa per les meves constants vitals, ni tinc fred ni em falta l’aire ni passo gana, vaig ben equipat.

Tot va començar, com no, a París. No podia haver triat millor lloc per abandonar eixe món i elevar-me de manera permanent au-dessus de la mêlée. No fou fàcil, vaig haver d’esperar qui-sap-lo l’arribada de tots els permisos, tant de l’administració municipal com de l’aèria estatal, jo, que m’havia encaparrat a sortir cap amunt des de la Plaça de l’Estrella, on rau l’Arc del Triomf. Vaig pensar que seria l’indret ideal per convenir segar les meves cadenes abans no arribés un altre juny; els altres que facin el que vulguin. Les vistes de la Ville Lumière són espectaculars i per tant vaig fer el que calgués per aconseguir la dita documentació. Sembla que els vaig causar tanta gràcia amb el meu accent del sud que m’oferiren encendre el foc del globus amb la flama de la Tomba del Soldat desconegut, que jau perenne allà mateix. La veritat és que plorava d’alegria; tan sols em calia esperar el Dia. La mateixa batllessa Hidalgo m’havia agafat simpatia, li deia al seu cercle de llagoters que jo era espanyol de Bajselon! Manta paperassa valgué la pena certament, tot veient com acabaren lluent els Camps Elisis, només comparable a un Catorze de Juliol, llevat que aquell dia no hi hagué l’Exèrcit de l’aire per tal de deixar-me l’autopista lliure a la vertical. No us penseu que permeten a tothom aital extravagància, calia acreditar una preparació i a fe que m’hi vaig posar. Foren mesos d’un entrenament intensiu que consistí en aprendre a enllaçar el somni nocturn per encabir-lo encontinent en l’estat de vigília diürn i crear un bucle; de resultes hom impedeix tota solució de continuïtat. Sembla fàcil però no ho és pas, les temptacions terrenals que arriba a oferir el veïnat -i més el parisenc- són una prova de foc per avaluar la teva disposició a seguir dins la cleda o bé respondre del teu afartament amb el conseqüent gir copernicà.

Ara per ara tot va bé, complicat de fer-vos-en cinc cèntims car el programa és sempre personalitzat. Només comentar així, de manera general, que per pujar al globus calia prèviament haver deixat anar prou llast, partir el més lleuger possible de compromisos, que en el meu cas es traduí en trencar un bon grapat de carnets d’afiliat o de soci. Marrameu, em feia creus d’haver atresorat manta pertinença enlloc i arreu al llarg dels anys, lligams que l’únic que feien era aprimar-me els estalvis i el capteniment. Això però no és més que un exemple i dels més superficials. Sigui com vulgui tot allò queda ja prou lluny. Ara mateix -com us dic- no sé a quina altitud navego ni quin corrent d’aire m’empeny. L’únic que sento és una tranquil·litat plàcida, serena. Del globus estant veig tots els llocs que sempre havia delejat fora de Catalunya, els tinc tots a l’abast. No sento doncs la besunya d’haver de posar els peus al Trastevere, Hampstead Heath o Skeppsholmen; els sobrevolo en un espetec de dits, quan m’abelleixi i, a més, m’hi estalvio portar la mascareta. La paraula confinament, doncs, no aplica dintre el globus, la millor bombolla per evitar tota mena de contagi dissortat. Quant a l’adaptació a aquesta nova vida onírica per sobre el fus horari, ni el sol et diu quan és de dia o de nit, diguem-ne que t’és igual i només el cicle circadiari te la pot jugar en forma de torçons al ventre, fogots o simples capcinades -vestigis del teu antic jo corpori- úniques alteracions de l’ensomni permanent.

Per acabar només dir que, un cop aquí arribats, no canvio per res del món haver guillat de tota aquesta gent de terra arran, que no saben el que es fan. Si ara mateix hagués d’interrompre aquest viatge, per desgràcia o malaurança, no demanaria cap aterratge d’emergència, ans la darrera baula que em separaria del somni etern. Suposo que, de fet, ja hi devem ser ben a prop; no ens caldria, per tant, ni fer transbord.