Bombetes

L’únic punt de llum en la fosquedat nocturna. La negror més absoluta i aquí roman encesa, rematant la clau de volta de la porta d’entrada. Me la quedo fitant, em reconforta; demés, em recorda que l’acció de l’home mai no és natural, i potser és bo que així sigui. Una paüra m’envaeix cada cop que penso què seria al defora d’aquest mas sense ella. A fe que no seríem capaços de suportar per gaire temps la càrrega feixuga i implacable de la natura, més encara en aquesta hora on no ens proporciona altra cosa que desemparança. Bé que ens adonem de l’existència d’aquesta manca de protecció esfereïdora que no podem defugir i tractem de dominar de totes passades quan sortim, per exemple, a llençar la brossa o a observar el firmament; activitat aquesta sempre dins un quadre pedagògic o de lleure, millor acompanyats i, tot i així, sabent que no es tractarà de gaire estona abans de tornar a entrar a la llar:

-Que hi veieu el carro, l’Óssa Major, cap al Nord? Doncs si agafeu el mànec de la paella cap enrere hi trobareu el seu guardià, el Bover, amb un estel molt brillant que es diu Arcturus. El veieu? Molt bé. Apa, nois, tornem a entrar, que fa un fred que pela.

A l’ésser humà se li fa estrany romandre a la intempèrie indefinidament fins arribar a passar la nit sencera al ras. Bivacs, acampades lliures -tanmateix sota recer-, excepcionalitats que com a tals ens prenem. És per aquest motiu que aquesta bombeta solitària però incandescent ho és gairebé tot en aquest precís moment. No porta encomanada la missió que ara per ara acompliria folgadament un focus halogen industrial, d’il·luminar nítidament i aclaparadora un equipament públic obert com per exemple un estadi esportiu o un aparcament municipal. Aquesta làmpada proporciona llum artificial un cop surts de la porta del mas, objectivament quelcom necessari i just per no ensopegar en sortir, però, i molt més que això, la possibilitat de convidar-te a fer-ho efectivament si així ho desitges. Alhora i a la inversa, per a tot cos a trenta-set graus necessitat d’aixopluc davant l’esfereïdora volta celeste, la llum patentada per Thomas Alva Edison, encesa si l’amo del llogarret se’n recorda, us permetrà atansar-vos-hi a demanar ajuda en cas de pèrdua, pana o gana enmig del vostre periple vital, esdevenint una porta d’entrada i salvació, també com a possibilitat. Tanmateix sembla que aquesta nit ningú no s’ha vist atret per la pereta lluminosa llevat d’un plegamans, el qual m’esgarrifa des de l’instant en què s’ha sentit prou còmode i atura el seu vol per estar-se quiet tot pregant a tocar de la llum. No ho sé pas i li hauria de demanar, si ho ha fet atret per la claror o per la llei de Joule, car francament a les acaballes d’estiu les nits comencen a mostrar-se verament menys clements per quedar-s’hi encantats prenent la fresca havent sopat. Aquest pregadeu fastigós trenca l’efecte hipnotitzador del punt de llum i s’erigeix ara en protagonista, malbaratant l’escena i esvaint el benestar assolit; sempre al nostre encontre el torracollons més inopinat quan més ho estàvem xalant. Ara la bestiola eixa religiosa, tranquil no em deixa, ni a fora estant ni a dins volent passar. Cercant la calor que es troba, sense cap mena de dubte que si goso travessar el llindar, se’m tirarà a sobre. Només de pensar-hi em fa basarda i quedo instantàniament garratibat i frustrat a parts iguals. La meva primera declaració d’amor escrita fora el mas a la meva pereta de llum amb culot llampant metàl·lic d’acoblament elèctric, cos incandescent i filament ardorós, queda automàticament esguerrada per aquesta tocacampanes horripilant. Intentem, però, continuar. Què hauria fet jo sense tu, quants capaltards m’hauria perdut, quantes converses hauríem errat, quantes confidències sense explanar, quantes mirades en penombra artificial, en absència de romàntic foc fumejant. Quin bé que ens fas, Sylvania, Osram, Laes o Philips, tant se val. Mil nits d’estiu sota la seva llum, ens trobàveu sempre aquí, arraulits en aquestes raconades a escala per als humans. Elles sempre per sobre nostre, testimonis muts del nostre creixement, de l’amor, dels petits secrets, dels somnis desperts, atorgant llum a la foscor, ajudant a obrir-nos pas dins del tornant a negre crepuscular que suposa per a tot hom el perpetu i progressiu allunyament de l’haver estat donats a llum. Llum eterna, inesborrable a la memòria d’aquelles vetlles d’adolescència on quelcom començava a palpitar dins nostre i de portes enfora amb una intensitat que ens treia la son, la gana i ens feia esclatar en ira, alegria, tristesa i tota mena d’emanacions líquides i gasoses. Elles ho han vist, tot això, les bombetes, sota la seva llum i, si us plau, no em parleu d’aquelles altres d’ara de baix consum.

Literatura mecànica

Escriptura mecànica, rítmica. Necessitat sensorial de colpejar el teclat, agafar la ploma o picar a màquina com en el segle passat. Escriptor és tenir quelcom a dir i quelcom més que mirar d’escriure bé: allò següent. I malgrat tot, quanta, quanta mentida, atès allò que hom pot arribar a veure arreu publicat. Faré la meva doncs, i em limitaré a acompanyar el camí menat per les puntes dels meus dits amb pulsió lletraferida, necessitats imperiosament d’establir una connexió instantània amb allò que va sortint a la pantalla. Quan el missatge deixa de ser l’objectiu, quan l’objectiu passa per salvar-te tu mateix perquè no entens que hom no pugui viure sense escriure; quan el simple fet de no fer-ho, de voler posar-te a prova i mirar de contornejar el fet mateix d’escriure, al capdavall, et faci adonar que simplement no te’n pots estar. Arribats a aquest punt provo d’imaginar com se sentien els compositors que es van llançar a practicar música serial, un cop assumit que el missatge d’aquesta modalitat de composició resultava si més no un xic abstrús. I no obstant, malgrat haver anat cultivant tots ells, anys i panys, una formació harmònica entorn de la normalitat, és a dir, la tonalitat, res no els aturarà a introduir-se pel laberint de les dotze notes tot cercant vés a saber què. I tanmateix quina capacitat hipnotitzant que poden posseir aquestes partitures un cop reproduïdes manta vegades fins esdevenir familiars, memoritzades ni que sigui de manera borrosa i boirosa. Aquest paral·lelisme amb la música potser m’ajudi a atorgar d’un sentit aquesta nova escriptura exempta de missatge que, en tot cas, seria un tipus de gènere encara més ambiciós que el seu anàleg sonor, perquè no podem deixar de banda que aquest darrer es recolzava en la dinàmica i el timbre per a pal·liar la manca d’estructura i progressió harmòniques.

Em demano, doncs, quin seria el valor afegit d'una literatura mecànica, expressament concebuda per no transmetre cap altre informació que el plaer que proporcioni el fet de la seva creació com a concatenació de paraules i, des del punt de vista de la recepció, una mena de resultat estètic que versi fonamentalment sobre el ritme dels fonemes, l’impacte oral o visual de la construcció de l’obra en qüestió, sigui article, novel·la, etcètera. Ens qüestionarem també si aquest tipus de prosa té algun mèrit, ergo si mereix una acollida. Seguidament ens demanarem pel tipus de públic, quant a nombre i així mateix en relació a si aquest estaria disposat a contribuir econòmicament al seu desenvolupament i puixança amb l’adquisició habitual d’obres o bé l’assistència a actes i espectacles de promoció d’aquesta branca, que ja hem catalogat nosaltres mateixos com a literatura mecànica. Potser que encabat ens adonarem que absolutament ningú no està interessat en aquest experiment, com així el qualificaran alguns per justificar que no el considerin art de cap mena. Així doncs, gremi de nous autors, editorials, distribuïdors i comerciants llibreters ens trobarem, debatrem i rondinarem plegats per aquesta nova punyalada d’incomprensió que s’afegeix a la llarga llista de greuges i complantes del sector.

Vet aquí que em creia ara portador d’una nova manera de passar per davant del blanc de la pantalla, a mode d’inventor original i promotor d’un canvi de paradigma, necessari en un moment on hom considera indispensable trobar nous codis per a nous públics per als nous temps i, tot plegat, per acabar al cubell dels oblidats. Com a creador havia cregut saber interpretar la demanda latent i levitant a l’ambient instigada per molta gent aliena al món literari, una cantarella ben estesa que diu que gairebé tot està ja escrit i que no cal doncs dedicar-se a escriure. Partint d’aquesta base, mirava de donar plaer a aquests cervells presumptament tan exigents, infrangibles i insubornables assumint la dita premissa, fer un cop sobre la taula i revolucionar aquest antic art, ja rovellat a ulls de l’entesa societat. Establint un paral·lelisme clar amb les sèries musicals dodecafòniques podria fabricar reptes del tipus agafar, posem per cas, mil paraules, sempre les mateixes, i ser capaç d’escriure quelcom intel·ligible amb aquests mil mots considerats bàsics de l’idioma en qüestió, des d’ara i fins a la fi dels meus dies. Establiria una sèrie de normes estrictes per tal que tots els creadors que ho volguessin, poguessin participar en aquest repte apassionant i definitiu, símbol d’una nova època. "Una síntesi narradora enlluernadora", "una agilitat d’escriptura combinatòria aclaparadora com la resolució del Cub de Rubik" serien els reclams per a atraure lectors intrèpids envers aquests nous literats mecànics. Potser que l’èxit d’aquesta modalitat animaria més encara a fomentar la parla amb menys paraules i prescindir d’aquesta manera per fi d’aquelles altres que no donen gaire joc o no les empra ni Déu i per tant, ajudar-nos a fer-les fora i per sempre dels diccionaris. Sembla ser que el núvol mundial també pateix d’una capacitat limitada i ni que puguem pagar encara 0,99€ més de suplement de memòria, convé reduir els bits o caràcters superflus i portadors de contaminació informativa, peti qui peti. Pel que fa a la llengua, aquesta nova tendència passaria sens dubte per voler reduir al mínim el nombre de llengües i mots per cadascuna de les que es parlen en aquest món, evidentment. En funció de l’interès que desperti aquest article començaria a treballar en la conformació d’aquesta nova tècnica literària, en demesia i amb desmesura com feu Arnold Schönberg amb el mètode dodecafònic, o bé em deixaré guanyar, novament i com d’habitud, per l’abaltiment.

Mercenaris de música ambiental

Els melòmans ho tenim ben magre per suportar la utilització de la música en qualitat d’element ornamental i no com a subjecte nuclear. No ens entra al cap que aquest art, miraculós i diví per a aquells que tenim els mecanismes receptius de gènere auditiu en un estat encara prou acceptable, serveixi per embolcallar altres coses, o sigui, altres merdes. És per aquesta raó que no podem entendre com les bandes sonores han de tallar-se i adaptar-se a les pel·lícules, i no a l’inrevés. És clar, amb aquesta postura dogmàtica sense conservants ni colorants, ja entendreu que els melòmans integristes estiguem acostumats a patir d’allò més amb el soroll que quotidianament ens envolta martellejant-nos el timpà. Nosaltres fa prou temps que vàrem començar a sentir en la deriva de l’art musical els efectes del canvi climàtic, un més dels eufemismes i tapadores per evitar parlar del veritable problema, que no és cap altre que la simple degradació de l’ésser humà, com a humà que s’escarrassa per deixar d’ésser. Però parlàvem de música, bona música feta malbé, al nostre gens humil parer. A banda de les grans etiquetes com new-age, relaxació o meditació, el primer que va veure que calia fer una música qualificada expressament d’ambiental va ser Brian Eno amb la seva genial “Music for Airports”, títol que no cal traduir perquè no la trobarem ni de conya avui en dia als aeroports. En tot cas, l’esclat d’aquest gènere va venir poc després per donar servei a programes de televisió. Es tractava de feines eminentment per encàrrec per a documentals de tota condició. A partir d’aleshores la producció es porta a terme a l’engròs, de tal manera que el músic en qüestió ja no sap ben bé a què està dedicant el seu esforç i bona factura car no coneix necessàriament la finalitat. En aquest sentit sempre m’ha fascinat l’estil interpretat, generalment per músics de sessió, una mena de jazz suau ambiental molt explotat a partir dels anys 80 a tot arreu, des de programes d’interiorisme fins a pel·lícules pornogràfiques, on tan sols s'hi afegien respectivament les veus en off i en oh. Sempre m’he preguntat el grau de satisfacció d’aquells intèrprets tancats a l’estudi, tot just en acabar de conèixer el seu company de gravació, rebent les directrius com segueix: -mireu, no us cal partitura. Feu unes rodes d’acords estàndards amb un tema principal, hi afegiu tot seguit un de secundari i, com a màxim, inseriu un pont que desemboqui al tema principal. Hi fiqueu uns solos al saxo alt, la guitarra i el teclat i ja ho tindríem! Vosaltres mateixos però atenció al pont, si us plau, res de dissonàncies extravagants, que no cal cridar massa l’atenció-. Ben mirat, una manera d’allò més trista d’exercir la professió, sobretot si un bon dia havies volgut dedicar-te a la música amb la romàntica idea de formar un grup, gravar un disc i sortir de gira. Vet aquí però, el nostre músic de sessió preferit disposat a gravar unes Basement tapes titulades “Tal dia farà un any”, on els crèdits romandran per sempre desconeguts. El segell personal quedarà en tot cas ben palès al solo, executat amb la seva guitarra Ibanez a l’estil inconfusible de George Benson, el qual faran coincidir amb l’acurada llepada de gland de la protagonista al protagonista de la cinta triple ics del canal plus. Porca misèria. Tanta abnegació i artesania –referides al guitarrista- per a la més vella llepolia. I, malgrat tot, aquí tenim al peu del canó aquests mercenaris anònims, disposats a fer qualsevol cosa per tal de dedicar-se a jugar a la música. Quina paradoxa, trair gairebé tots els seus anhels i no trair per res allò essencial, que era el fet de viure de la música. A veure si els mercenaris no serem més aviat la resta, que quan es parla de vocació mirem cap a una altra banda. Desitjo de tot cor que, a aquests herois meus anònims, el reconeixement els acabi arribant en forma de pau interior i satisfacció personal, com a premi per practicar la seva professió en solitud i davant la indiferència general. Ho deixo aquí, me’n vaig a escoltar el fons sonor d’un antic programa de varietats a Youtube, no me’n recordo si de mobles o de jardineria, ambientat per uns mestres del gènere dit ambiental i...nuclear: els Spyro Gyra.

Buscant la terra de ningú

Vespre de dissabte a les acaballes de la tardor. Negra nit insuportable sense encara haver sopat. No em puc desempallegar d’aquesta finestra de l’horror, set dies clavats i Sant Tornem-hi. Moment setmanal dels més esgotadors, potser el que més, lluitant contra totes les coses que podries fer, que serien la compilació de l’oferta d’oci i lleure disponible a la comarca. Propostes al teu abast per a tothom i per a mi suposo, esclar, però que, per la raó que sigui, no m’interessa escodrinyar. El temps ara mateix és un martell que colpeja la meva ànima segon a segon com el pèndol d’aquells antics rellotges amb les hores en nombres romans, oscil·lant impertèrrit  a dreta i esquerra. Mecànicament també, sotjo el moviment a banda i banda del carrer, em fa l’efecte que hom sembla content o en tot cas, amb posat decidit. Per a l’ocasió, simplement sortir a fer un tomb, m’he abillat amb barret -tot i tenir prou cabell- i gavardina -tot i ser prou alt. Vull mirar de passar desapercebut com el mobiliari de fosa dúctil sobre el qual estic recolzat però està resultant tot just el contrari, el sentiment d’incomoditat em neguiteja i comença a aigualir-me la vesprada, com de costum. Per contra, i a desgrat meu, em sembla intuir un motiu clar i convincent en cadascun dels gestos dels transeünts que han sortit de les seves llars per anar d’un lloc d’origen a un altre com a destinació i propòsit. Teòricament sóc a la que podríem dir la meva ciutat i, tanmateix, em sento un veritable estranger, jo diria que ni que fos a Times Square o Piccadilly Circus arribaria a trobar l’espurna que fa temps sembla esvaïda tant de la meva prestatgeria com de la cistella de la compra. En aquest moment suposo que la gent es prepara per anar a sopar en família, amb la colla o amb la parella, o bé presenciar algun esdeveniment esportiu o vetllada catalogada d’artística, per passar l’estona. I és que passar l’estona és allò que fem tots mentre hi romanem vius però sembla ser que ens cal poder enquadrar aquesta estona particular de lleure, sabàtic o dominical, m’és igual, en un peu de fotografia i poder dir que estàvem fent quelcom determinat, explicable, lògic, entenedor i no el passerell que estic fent jo ara, al bell mig d’aquesta zona comercial. Se m’emboira el pensament de manera perillosa i una gran temptació de tornar a casa ve al meu encontre, al capdavall per trobar-m’hi el mateix no-res del qual vull fugir aquí al carrer. Em pregunto si no hi deu haver un territori neutre, terra de ningú, que el meu radar no hagi encara detectat. Seria d’allò més interessant trobar un indret amic on poder pal·liar aquest patiment de cada cap de setmana, en les franges horàries dels quefers lúdics en què som censats a gaudir de la vida. “Terra de ningú” en anglès es diu “No man’s land”, que no és el mateix que“No go zone”, i no us penseu que no hi ha risc de confusió, que molta gent buscant l’esmentada terra de ningú, per tal de poder assolir una pausa momentània a la seva agitació o angoixa particulars, acaben agafant el gust a visitar barris perifèrics dels quals després no en podran sortir. Per la meva banda, ja fa que sóc arribat al cau i no sé ni què he sopat. És gairebé mitjanit, segur que la gent que sopa en família fa estona que han acabat i ja són al catre; aquells que són entre amics, amb la colla, s’estan prenent el cafè o la copa fent acudits i bromes; i aquells que han sopat en parella segurament que estan...Bé, sembla que és hora d’anar a jóc, demà serà un altre dia d’aquests en què la gent normal -qui no treballa al 112, fent guàrdies o esclavitzada als esmentats establiments d’oci i lleure- se suposa que ha de continuar passant-s’ho bé amb el bon ventall d’activitats degudament seleccionades per establir un pla d’acció per justificar el dia en qüestió. En aquest sentit, m’estimo més els dissabtes, quan la llum dels aparadors de les botigues de la zona comercial m’acompanya i així puc camuflar la meva manca d’esma, sobreentenent amb la meva presència al carrer una eventual compra ni que sigui de barrets o gavardines que em poso sense cap gana per justificar el vespre precedent en què vaig comprar-los. Els diumenges, en canvi, se’m tornen a presentar refotudament cruels cas que vulgui adoptar el mateix itinerari. Potser que amb tot tancat només trobaré la fredor de l’enllumenat públic de LEDs com a company de viatge envoltat de la munió de famílies, colles d’amics, o parelles que hi seran sempre, malgrat un mateix. Aviat ve Nadal, almenys hi podré gaudir de la música de nadales en castellà i l'enllumenat, del qual la casa de la vila ha decidit avançar l’encesa ridículament un cop més.

La Teixeta

Ton cor batega al ritme de corxeres sincopades de la cançó de ball de l’estiu. Ta respiració uniforme compassada amb els cops cadenciosos de pedal com els molins eòlics que fites allà dalt. Tot plegat confirma allò que ja saps, que estàs en forma, tip top, tip top i fot-li que és de Reus. Ja no és tan sols la bellesa intrínseca en la ressonància conjunta de la teva biomecànica ciclista amb l’esbufec que espanta les salamandres a la vora de la carretera, és més aviat el fet de poder estirar aquest instant com un xiclet i degustar-lo una bona estona. Del minut de glòria, que en diu Perico durant les seues retransmissions, rai, això està essent un quart d’hora llarg celestial que t’estàs regalant. Tot pita, del Pita Pita Del, d’ençà que has passat per sota de les arcades del pont de pedra de Duesaigües i t’enfiles ara cap amunt, subjecte de vaivens harmònics de braços i testa cavalcant sobre la muntura carbonada, en un dia que començà solitari i anònim, transformat en singular un cop abillat en ciclista i que està esdevenint literalment inoblidable. Tu i la teva bicicleta sou un sol cos soldat a fe de Déu amb els cordons d’unió degudament comprovats amb líquids penetrants, radiografies i ultrasons per atorgar una certificació de qualitat i pedigrí al responsable d’una ascensió per treure’s el barret. Sens dubte una pujada, la d’avui, ben diferent a les altres cent que has hagut d’afrontar-ne abans, resignat com un Sísif sense pena ni glòria, tot per tal que per fi, en el dia més inopinat del calendari, l’èxtasi et faci sentir el rei del Baixcampet. Ho celebraràs en gran, baixant de tornada ultrapassant els fars dels cotxes, un per un, en direcció a Cambrils per un bany a la platja del Pi Rodó seguit d’un bon tiberi-ressopó de carrer; dutxa frenètica per treure’t-hi sal i suor ca’l qualsevol, per ja ben passada la mitjanit, que hi falta gent, cap a Salou, a l’hivern un cul de món i a l’estiu un munt de culs, tant se val si de Poblet o Santes Creus. De debò que no, bé que en saben els entesos que no estem parlant del Tormalet, ni tan sols del Portalet; nogensmenys la pujada en qüestió és tot un santuari a la contrada i font de xerrades i no poques magufades a l’hora de l’esmorzar, botifarra amb mongetes i cigaló, un cop caiguts i arribats al bar de torn sigui cap a la banda del Priorat o de retorn al Mercadal. Mira que n’he sentit a parlar, de minuts que duren mig i concepcions del temps arbitràries d’allò més, ara bé, el quart d’hora exacte per assolir la Teixeta del qual es vanten alguns d’aquests taral·lirots fa que hagi deixat de portar rellotge; ja veig que l’important a la vida no és quina hora és sinó quina vols que sigui. Però tornem a la pujada, que avui és el teu dia de gràcia. No t’esperaves, espècimen calculador, tenir bessons i aorta en òptimes condicions a aquestes hores límit ranejant el capvespre, tu, que fiaves sempiternament el bon rendiment a la trempera matinera i els efectes purificadors de la recepció immaculada de l’astre rei banyat al Cap de Salou i ara, ves per on, que t’és igual que se t’estigui fent fosc car ningú no et pot aturar, com et canta Freddie Mercury, encimbellat a la cinglera dels molins blancs. Cada cop el sents més a prop, ¡mira-te’l allà animant-te sobre la càmera meteorològica de TV3!; ¡com si no, al Cel hi havia de ser! Un cop arribats a la carretera general, sensació d’haver-te espremut i no obstant, recuperat del tot en un instant. El propi cos repta el seu portador i li etziba a cau d’orella: -xec, som-hi, fem-ne una altra; guaita, la més propera, la Porrera-. Ho deixaràs estar, emperò, pel simple fet de veure’t a les fosques en un tres i no res; cas que gosis fer la volta per aquelles fondalades del rerepaís, tot vorejant Siurana i revenint per Alforja se't farà negranit i arriscaràs la bona joia que portes hui des que has començat ruta allà baix, a terres roges de Miró i blanques d'Esquius, en perpètua i mútua esquira. Una veritable putada, en la cresta de la onada, sentir-te ple i alhora buit, car aviat s’acaba el bròquil i fins la propera temporada, que tu les garrofes no les guanyes a cop de pedalada. Tant d’esforç i pedra picada per tan sols un quart d’hora, quinze minuts, va, potser algun més, que tanmateix rodaran el teu cap per sempre i no tan sols per recordar aquest esclat de desplegament físic mai més atès, sinó també els revolts i giragonses d’aquesta ascensió a talla humana perfectament assequible, agredolça la major part de vegades però en cap cas mai franquejada debades.

Trilers de sentiments

El personatge de Juli Soleràs a la novel·la de Joan Sales “Incerta Glòria” lliga prou amb un estereotip de perfil psicològic molt perillós. Intel·ligència i coneixença a dojo, et donaran peixet del bo i hi cauràs de quatre potes. Una capacitat de seducció, nano, que en poc temps estàs que xales només que obren la boca. Moment idoni per a ells d’iniciar el seu joc, i a tu de fer la teva aposta. Són trilers. Jo els anomeno així, perquè fan com aquest senyors dels gobelets i la pilota de la Rambla. No es pot dir que es tracti sempre de malentesos car seria massa benèvol. Més aviat, allò que els hi refocil·la és treure punta de tot allò que dius o fas. No poden mantenir una conversa innòcua, no per incapacitat sinó per voluntat i com a objectiu principal. Aprofiten tota avinentesa per escatir sobre la teva existència i els teus quefers, i sempre en mode perepunyetes. Si la qüestió que esteu abordant revesteix dificultat, argumentarà que no li has explicat prou bé i aquesta serà una bona excusa per tornar-te boig. En cas contrari, si el tema és clar i català o simplement quelcom banal circumstancial, s’encarregarà de trobar àgilment una segona lectura per amagar-te la vida. Al principi et sorprendrà amb aquestes recepcions recargolades, tan espontànies que les arribes a trobar fins i tot originals. Tanmateix a un moment donat, sempre tretze són tretze, t’acabarà traient tant de polleguera que voldràs reaccionar compulsivament en tot moment per replicar-li. Amb el temps aquesta posició a la defensiva però, acaba passant factura i et vas fatigant, caient en un sentiment d’incomprensió i culpabilitat el qual, com la fragància de l’anunci, ja no t’abandonarà mai. Víctima del seu joc i la seva teranyina, experimentaràs un patiment directament proporcional a la quantitat apostada a l’interior del gobelet. El malestar i l’angoixa aniran adquirint una profunditat que en poc temps dibuixarà una corba abissal dins la teva ànima. Evidentment, ja hi som –elemental, amic e amat Watson- fora del límit elàstic i podríem dir que la relació està tocada de mort perquè de fet, qui es troba a les acaballes ets tu, no ell. Però no toquem missa de rèquiem, si us plau, que això encara no s’ha acabat, doncs no aconseguirem escapar tan fàcilment de l’encís malèvol d’aquest miserable engalipador. Amb tot sota control, es posa en marxa l’argúcia malaltissa, l’acarnissament del nostre professional que, per oferir-te una guspira d’esperança, pot arribar a fer-te veure, en comptades i aïllades ocasions, que està d’acord amb tu. Aquestes rares vegades en què estareu tots dos en consonància seran convenientment adobades i celebrades de tal manera que no les puguis oblidar, i heus aquí l’efecte recompensa de les addiccions més fortes, assegurant-se que continuïs lligat a ell per una bona temporada més. La naturalesa humana, és a dir, la teva condició de talòs, farà que, enlloc d’identificar aquests bons moments com a excepcions que confirmen la regla, et faci pensar més aviat que ets tu qui no interpreta adequadament les seves paraules en la resta de casos i que t’ho has de fer mirar. I és així com, al cap d’unes quantes partides perdudes, nombroses ja, hem arribat al cap del carrer, fet un nyap, rodolant per terra, esmaperdut i sense entendre-hi res de res, lligat a un amo que abans no era tal cosa i que ara fa amb tu el que li rota; i no en la intimitat, no, això ja és de domini públic: ets la seva joguina. Ara, vés a plorar.

Fantasmes ubics

Fa poc que han vingut a veure’m uns vells coneguts: els meus fantasmes. Feia molt de temps que no en sabia res. Havia tractat de defugir-los de mil maneres, passant no poques temporades jugant al gat i a la rata, malauradament però, sense sortir-me’n. No va ser que molt de temps després i en direcció contrària al castell encantat, havent deixat de pensar en ells, que un bon dia van desaparèixer i per un lapse de temps, tot sigui dit, no gens menyspreable. Tanmateix és clar però, que em coneixen massa bé, i després de fer mans i mànigues per tornar a trobar-me, allà que els tenia voltant-me un altre cop. Resulta quelcom realment fatigant, em fa l’efecte que és una batalla perduda; he arribat a la conclusió que sempre hi són presents. No està essent gens fàcil doncs pensar com enviar-los a pastar fang de nou i per sempre. Malgrat tot, com que els meus fantasmes, vampirs, només poden xuclar la meva sang, ja veig que serà un esforç debades tornar a intentar deixar-los plantats. La seva raó d’existir sóc jo mateix i el fet de romandre enganxats a mi com una paparra. Ara és molt fàcil d’explicar-ho a pilota passada i amb uns quantes ferides de guerra a sobre, doncs ja he pogut aprendre que aquests malparits es camuflen per passar desapercebuts. Hi arriben disfressats de temptacions, generalment de llaminadures irresistibles i que fa molt de temps havies deixat de banda per limitacions físiques de l’ésser humà, que en l’home seria poder fer tan sols una cosa i mai dues alhora. Alhora els dies hi donen però no donen per tant, si tant és voler fer-ho tot i com es diu sovint, la vida és un camí de renúncies. El terreny resta adobat en conseqüència perquè la malenconia i el filtre de la memòria s’encarreguin d’ensucrar tot allò ordinari i rutina de temps passats, per transformar-ho miraculosament en episodis entranyables que malauradament ja no es podran tornar a repetir; i és assumint aquest darrer fet, el creure del tot impossible una revisió del subjecte o de l’objecte invocat, que potser hom pensa que resultaria refrescant, i fins i tot sa i just, evocar a mode d’homenatge innocent o aniversari, algun dels esdeveniments que hagin pogut significar un moment àlgid de les vostres vides. El cas es que ja amb aquest raonament comences a caure en el parany i deixar que aquests vells fantasmes es vagin traient a poc a poc la roba, oferint-vos un striptease amb la música de Private Dancer, de Tina Turner, i és clar, tu ja saps que quan comencen els acords sensuals d’aquest tema de Mark Knopfler no pots tallar la cançó, estàs més venut que el peix de Mercabarna a l’hora d’obrir la bacallaneria de sota casa. Els teus fantasmes tenen poders màgics evidentment, de caràcter negatiu, però màgics al capdavall, i en un tres i no res han lligat caps i t’han organitzat un sarau prou important com per amenaçar el teu fràgil equilibri vital i posar potes enlaire el castell que havies tornat a bastir, aviat veurem si de vent, de cartes o de pedra noble, una mica com la faula dels Tres Porquets. Un punt de lucidesa enmig de la cançó, entre tornada i tornada de la teva ballarina privada, et fa veure que estàs ben emmerdat de fa estona, no només durant el jubileu hedònic en qüestió, sinó des del mateix minut zero que vas entreobrir la porta al fantasma disfressat de fantasma, que ja ens coneixem. Ara mateix però són moments momentanis de frenesí i èxtasi. El millor per al millor. Tens el millor del present, que no ho tenies al passat i tornes a tenir el millor del passat en el moment present. Tot pita a L’Hospitalet. La vida és meravellosa. Ai, las! Si això fos veritat...Passa que un bon dia no, més ben dit, una nit, després d’un nou homenatge del darrer homenatge -perquè ja li has agafat gust, puta- aquests fantasmes ja no hi són ni hi seran més, i ja no hi són perquè ja han fet la seva feina. El resultat de tot plegat és una nota de la teva parella sobre la còmoda dient que quan torni a casa tu ja no hi siguis, si us plau. De sobte, em desperto amarat de suor i espantat, amb un soroll de rierol agradable que augmenta progressivament de volum. Fa poc m’he canviat el despertador perquè n’estava tip, del timbre clàssic. Ara, ves per on, tinc por que la remor plàcida d’aquestes noves aigües em facin un dia pixar-me a sobre...

Alain Delon

¿Es pot parlar d’Alain Delon sense conèixer la seva trajectòria cinematogràfica ? Oi tant! Fem-ho ara, amb un xic de trampa, però. De resultes de la Palma d’Or honorífica rebuda enguany per l’actor francès a Canes, m’ha agafat un rampell i una espurna intensa deloniana ha vingut al meu encontre. Entenc que la raó de tal il·luminació no pot ser una altra que haver vist alguna pel·lícula seva fa molts anys, potser en un d’aquells cicles de baix cost que feien a TVE per a tots els públics. El cas és que no recordo gairebé res, ni trames, ni localitzacions, ni escenografies. Una escena torbadora però, ha estat repetida en bucle darrerament a la televisió francesa a l’ocasió de tan distingit guardó. La dita escena pertany al seu film titulat “La Piscina” on s’hi veu el jove Delon ajagut a la vora del bassiol prenent el sol en banyador, totalment estès de cara enlaire, probablement amb la Costa Blava de teló de fons; en allò que de ben segur devia tractar-se del primer pla seqüència expressament dedicat al gènere masculí, amb una dosi de penetració, sensualitat i erotisme mai vistos per al gran públic fins aleshores. De Delon ens fascina sempre la seva bellesa aclaparadora, pansexual, insultant, exagerada, irradiada en bona part des dels seus ulls, veritable expressió d’una personalitat forta i decidida, producte d’una infància i adolescència molt complicades a la seva banlieue parisenca natal. Aquest esguard directe i intrusiu, ja sigui expressant joia o neguit, va embolcallat d’un rostre amb uns cabells i una figura física sensacionals, on potser només l’alçària de metre setanta-set no estaria a l’alçada dels patrons actuals occidentals subnormals de bellesa per a l'home. Delon representa la culminació de la idea platònica del dandi gall dindi, del galà que és tan i tan bell que fa passar-les magres a totes les seves amants les quals, tanmateix, cauran rendides als seus peus. Aquest mite és eminentment literari, de Casanova a Don Juan, però havent estat explotat tant i tant durant el S.XX, se n’ha fet un abús de tal manera que ens ha acabat educant erròniament a molts bípedes de membre erèctil amb predisposició natural potencial erecte envers l’altre sexe. Servidor qui us escriu, per exemple, va caure en el parany i es va arribar a empassar totes les merescudes i lloades memòries en castellà de José Luis de Vilallonga, descendent del baró de Maldà, com si fossin l’Alcorà. Molts homes heterosexuals acabàvem deïficant figures com Delon, Brosnan, Craig, Newman, Mastroianni o tants d’altres perquè sempre aconseguien els favors de les actrius de les quals estàvem follament enamorats, ja sigui l’Audrey, la Loren, la Gardner, la Bellucci, la Berry, etcètera. El cinema no es pot queixar i fer el ploricó avui en dia amb la seva decadència car, en un moment donat, va condicionar les nostres vides de manera molt més bèstia que cap altre art pel simple fet que evoca molt directament i de forma molt completa –no acabada però, vet aquí la gràcia- tots els aspectes de la nostra vida. Per triomfar en l’amor, doncs, calia passar primer per la seducció presencial –abans de l’era d’internet, almenys era així- i ens hi alliçonaven que havies de ser ben plantat i una  mica enigmàtic, que al capdavall volia dir una mica cabró, per a aconseguir el teu objectiu. En cas que no fórem ni Adonis ni dolent-dolentots ens van deixar el consol d’entendre que amb lletra i humor podies sucar-hi pa i menjar-ne les engrunes. Certament, per a aquells que buscàvem una raó matemàtica binària explicativa de tots els ets i uts, per millor comprendre com anava aquesta etapa de la seducció, tot plegat va resultar quelcom d’allò més frustrant. Pel que fa al nostre protagonista, estic convençut que la seva perfecció física abassegadora va acabar esdevenint nogensmenys el seu sostre de vidre i per tant, la raó principal -que no podrà ser mai provada empíricament, conjuntament amb el french bashing- que el va fer no triomfar a Amèrica. Alain, eres massa guapo, i nosaltres, els humans, en anar al cinema pagàvem una entrada per poder somniar-hi desperts i després adormits. I eres tan bell, desgraciat, que als homes ens feies sentir pura merda i quant a les dones, la sensació que trobarien veritables dificultats per fer encontres a les seves vides d’un nivell equiparable. No es pot somniar amb tu, Alain, a la manera que Hollywood ho entenia, no donaves cap marge per projectar-se en la vida real. A Europa sí, perquè a Europa hem gosat projectar perfectament els nostres conceptes delirants de perfecció fins a les últimes conseqüències, per sort o per desgràcia, i és per això que gairebé tot comença i acaba aquí, tant les civilitzacions a Grècia i Roma com les guerres i actes més macabres. Tanta perfecció és perillosa, Alain, inclòs per a tu. I per aquesta raó té molt de mèrit que malgrat tots els avatars d’una vida d’estrella hagis arribat a aquesta edat i et puguem tenir entre nosaltres, cameme! Les teves opinions polítiques retrògrades, plurifòbiques i altres tafaneries de baixa estofa de quiosquer-vés-a-saber, conegudes ja molt després, no m’hi arriben més que com a escorrialles de la teva irradiació expansiva de bellesa que cega tota la resta. Dimoni, malparit, podies haver estat més lleig, ens hauries fet un favor !

Pèrdua de visió

Perdre visió és un dels fets indefugibles de trobar-se en l’etapa consensuadament anomenada com de la meitat de la vida. No vol dir que un cop assolits els quaranta ja no hi vegis tres dalt d’un ruc, sinó que hauríem de parlar més aviat de la capacitat -que hom qualificaria de discapacitat- de no poder enfocar ràpidament, a més d’acabar gens satisfets del resultat obtingut un cop hem intentat afinar el grau d’agudesa visual al màxim de les nostres possibilitats. Els qui en saben, en diuen “presbícia”, un mot lleig a fe, que més que una patologia sona a pecat capital. A mi en canvi, m’agrada més dir-ne “vista cansada”, que explica meridianament com, arribats a un moment vital donat, els nostres ulls acaben farts de no veure més que misèria arreu i fills de puta. És un fet però que, almenys de primeres, acostuma a saber molt greu perdre visió. Aquesta frustració de sentir que et manca una darrera lent per estar del tot segur d’allò que tens a davant dels nassos, fa que al principi de l’assumpció del teu nou rol de Trencasostres, la teva autoestima s’ensorri i agafis les ulleres per rentar-ne els vidres pensant-te que els tens bruts. Tanmateix no tot és dolent quan es tracta de veure-hi cada cop menys bé, per exemple el fet de poder trobar les ulleres s’ha convertit en un plaer inqualificable, no prou degustat fins el moment i per tant, a afegir al cistell de nous moments estel·lars quotidians, com seria la dutxa d’aigua calenta. Una vegada trobes les ulleres, i encara que no les tinguis a mà, perquè al capdavall tant és amb o sense, t’adones d’un procés que de fet ha ocorregut sempre però ara experimentes a càmera lenta. És meravellós i se’n diu capacitat de l’ull per enfocar, vet aquí la raó per la qual no ho considero un handicap. Passes d’una concepció einsteiniana en la velocitat d’enfocament durant la teva joventut, a una concepció newtoniana clàssica. Per primer cop puc mesurar l’esmentat paràmetre en segons, una mesura de temps perfectament perceptible per al meu cervell. La constatació m’ha deixat un pòsit de perplexitat, primer en grau d’esglai, doncs ho he associat a una disfunció del sistema pròpia de la degeneració física. Ha estat més curiós però en un segon  terme, poder gaudir del fet de poder acompanyar el meu enfocament en tot moment, per acabar considerant-lo un amic i acabar integrant-lo plenament en els meus quefers. Com amb tot amic, no les tinc totes però a base d’estar enganxat a ell a tothora he inferit que m’acompanyarà i no em deixarà tirat, a condició que jo el tracti amb respecte en acord a la seva edat. Amb el pas del temps puc dir que m’ho passo molt bé enfocant, de fet semblo un pàmfil, m’han tornat els tics a l’estil Monzó que creia oblidats per sempre. De vegades, em sembla que la gent es pensa que estic una mica sonat i potser no hi van desenfocats. Hi ha un cas figura molt particular, que és quan he d’enfocar un objecte a mitja distància, complement circumstancial de lloc que situaria en aquest cas a una mica més de mig metre, el punt on he detectat la màxima dificultat i lentitud del meu enfocament. Heus ací que en una finestreta de centèsimes de segon, digna de foto finish, arribo a veure-hi en quatre dimensions; l’objectiu de visió sura i levita en un espai que no és el real, habitual un cop per fi has aconseguit amb prou feines definir com cal la imatge. És llavors que es produeix la completesa anàloga a passar de dos a tres dimensions, en aquest cas però, per a assolir i  descobrir l’adelerada quarta dimensió, moment on l’objecte estant el trobem davant nostre en hiperrealisme. De sobte però, quan anaves a caure embadalit per aquest holograma 2.0 abassegadorament hipnòtic i transgènic, tot ell s’esvaeix en un tres i no res. Com acabo d’explicar, és tan breu aquest flash que no es pot qualificar ni d’orgàsmic, com tampoc es pot comercialitzar en pastilles ni invocar-lo amb música lisèrgica. De fet, seria quelcom semblant a l’observació ininterrompuda de la portada de l’àlbum Obscured by Clouds de Pink Floyd, de manera natural i sense prendre’s cap estupefaent. Així que si voleu sentir sensacions de coses que es mouen a davant vostre i quedar-vos encantats com babaus fins que us cridin l’atenció, només us cal arribar a la meva edat i fer-vos amics del vostre propi enfocament. Atenció però, que genera addicció. Les ulleres ! ¿Heu vist enlloc les meves ulleres ?

La placa de gel

Una placa de gel. Una maleïda placa gelada allà, al bell mig de a prendre pel cul. Potser un canvi de rasant invertit, a baix d’una fondalada, o bé a dalt ja, o potser que m’és igual. I què en traurem ara, de saber-ho? El cas és que éreu els primers, aquell fatídic dematí hivernal de principis dels vuitanta, en trepitjar aquella catifa invisible endimoniada. I tot per anar per feina, sempre la fenya... Se’m fa estrany però, que haguessis d’anar a guanyar-te per un cop les garrofes a Madrid, per a mi, que m’ha quedat prou clar -i guardo amb simpatia- que en cas de no haver nascut barceloní, abans que fill de Chamberí i si fos per tu, jo seria biscaí, com els teus lleons de San Mamés o la terra d’adopció de l’enigmàtic cosí estimat, a qui la tria de destinació a l’hora d’emigrar us va per sempre distanciar. Tornem a la carretera general, que estàveu fent via cap a la capital, tan lleialment per tu valorada com esguardada de reüll, doncs t’agrada tocar de peus a terra i creure a ulls clucs en el rendiment del treball suat i el seny que es professen per aquí, més que no pas en les fantasies i falòrnies que es gasten per allà. Aviat seràs de retorn a casa, que ens vas dir, car només es tracta d'una fira-exposició. Les barres laterals i els airbags no existeixen aleshores en les berlines, els cinturons de darrera tampoc. Sentiràs qui diu coses com que potser no hauríeu d’haver frenat, que s’ha de deixar el cotxe tot sol relliscar fins que hi torni a adherir, no sé com, perquè jo almenys deixo de parar l’orella automàticament quan es tracta de sentir bajanades. No paga la pena. ¿I què cony en saben, de com era la malparida placa de gel, sa llargària, fondària o amplària? Una làmina congelada enmig del no-res que fa bolcar el cotxe i l’avenir d’unes quantes famílies. Contacte, virolla, uns quants giravolts i ja hem fet l’enguany i unes quantes anyades vinents. Actualment ens planyem que parlem massa de xifres en comptes de persones, però em fa gràcia que aleshores, i en present històric, no hi ha estadístiques al lloc on vivim i, quant al país més ric del món, millor les coses en aquest sentit però vaja, Steve Jobs tot just acaba d’esbossar el seu nadó Macintosh, encara doncs, a les beceroles. L’estadística macabra en aquella època de llapis, paper i màquina d'escriure hagués estat saber la probabilitat que tindries de patir un accident tu, en aquell indret fora-tot on cap arbre ha volgut néixer després de la tala indiscriminada que donà peu al desert, on ara només hi jauen un cotxe bolcat i el silenci més absolut. Ni Déu en aquestes terres espartanes d’incerta glòria, que ja va escriure Joan Sales. Com únic element accessori porteu encesa la fidelíssima ona mitjana de ràdio en monoaural acompanyant el motor d’un vehicle que dirà adéu en breus instants (...). 

L’emissora ha deixat de parlar de cop a la primera volta de campana i un vent fred, que ja no es diu mestral sinó cerç i que trepana, s’apodera de l’habitacle i els ocupants que hi han quedat atrapats. El conductor, que ha estat expel·lit a fer punyetes ja no ho podrà explicar perquè ja us ho explico jo. Quant a tu, l’asfalt dur i congelat cremant-te la pell com una mala cosa, la ferralla de la porta enganxada torturant-te la cama d’ençà que retornes a un estat mínim de consciència per comprendre que mai res serà com abans. El teu cos ha rebut un sotrac que et fa adonar de sobte per què diuen que tots som aigua, car la remor de fluids escampats de cop i volta dins del teu ventre no augura res de bo, en aquest moment on sobreviure no és cap bona notícia encara. Punyent el fet de percebre que al company de fora ja res no li pot fer mal... No pots processar gaire cosa, tan sols et demanes a tu mateix per què. Només et faltava una nafra física perenne i visible a afegir al teu esperit melangiosament nafrat que servidor ha heretat. Socors!! ¿És que no hi ve ningú? Esteu sols, la sang teva i llurs vessen per tot arreu, no saps d’on poden arribar els auxilis perquè tampoc saps de quin cantó veníeu. Els teus ulls no enfoquen gaire bé, únicament atenyen a copsar la diferència textural entre terra i cel. Fugaç pensada per als teus, mes tota possible i eventual comunicació haurà de passar per una nova ànima, en cas que us trobi, seguit d’una cabina telefònica o un telèfon de servei d’urgències i el prefix 93. Massa entrebancs pel mig i tu que et dessagnes. La gravetat del sinistre atreu energies adrenalítiques procedents de la matèria obscura d’aquest indret remot i hostil durant un temps raonable, si és que en un context com aquest la dimensió impacient ho pot ser, de raonable. L’hospital comarcal, podria ser-ne un com podria haver-ne estat un altre, però a partir d’aquell dia, aquell lloc i cap altre esdevindrà una xinxeta clavada a fe al mapa que tenim a casa. Un dia qualsevol, molt de temps després, hi tornarem per visitar-lo, aquest cop amb tu i sense haver de prendre aquest cop a correcuita un taxi negre i groc inopinat, taxímetre apagat, carrera fora-zona i amarats d’angoixa. Un cop allà donarem gràcies a Déu per ser-hi de nou plegats i passar davant la porta de l'hospital. Seguidament, esmorzar discret i succint com la nostra estada de mitja jornada, amb passejada silenciosa inclosa vora el riu, per sentir la llum particular que emana d’aquest partit judicial que d’apagat sembla mort i que nogensmenys et va relligar amb la vida. 

A la memòria de mon pare,

traspassat per aquestes dates,

 fa quatre anys.

Ho penjo al núvol 

perquè ho puguis llegir allà a Dalt.

 

El zelador

Em feia basarda ficar-me en aquell pàrquing. Un aparcament de l’època de Maria la Castanya. Entrar-hi és submergir-te en el túnel del temps i ficar el teu vehicle directament a la plaça número 1985, de Robert Zemeckis. Quina paüra que fan les parets sense pintar, en alguns panys nues, de bloc gris sense enfoscar i amb clapes d’humitat; molt poca il·luminació, indrets pràcticament obscurs; una estretor de places anguniosa que gairebé no pots obrir les portes un cop aparcat; les sortides per a vianants i altres indicacions que considerem habituals no es veuen enlloc, t’hi has de buscar la vida. Silenci sepulcral, cap fil musical ni que sigui amb les quatre estacions dels collons. No entenc com, essent un lloc ple de cotxes no hi veig ningú entrar ni sortir amb regularitat. Realment un indret, en tot cas, en unes condicions de confort pròpies de quan érem nens, que aleshores ja ens estaven bé però ara per ara no. Porto una setmana aparcant aquí i esperava no fer-ho mai més i buscar un altre lloc, nogensmenys els dos darrers dies he vist una persona abillada amb la granota fent anades i vingudes, amb empenta, pencant, que se’n diu. No cal endevinar que es tracta del zelador. De fet, ahir mateix s’havia fos un fluorescent tot just en arribar a la caixa d’escala de la sortida fantasma, on obries la porta metàl·lica i de cop no hi veies res, només les llumetes de color taronja a banda i banda del neó avariat fent pampallugues inquietants. Potser el problema rau en l’encebador i en aquest cas només caldria portar-ne un altre, es canvia i adéu, bon dia; però ja podeu imaginar aquesta primera setmana un servidor sortint cagant llets de la gàbia aquella, que m’importava un rave si desembocava al carrer o al bell mig d’unes galeries comercials vetustes davant la botiga d’informàtica o de numismàtica. Afortunadament la presència, ahir i avui, d’aquest treballador que ja considero doncs regular, encarregat de res en especial i de tot en general, fa que em decideixi a  continuar-hi ficant el cotxe. M’alleuja saber que almenys hi ha algú que vetlla per aquest indret llòbrec. M’encanta la gent que s’ocupa per tal que els presumptuosos puguem estar tranquils sabent que hi són ells, que alhora fan com que no hi són. Els zeladors tenen un zel particular, com el seu nom indica, que de vegades se l’apliquen amb excés quant a aquesta dita de l’almoina: quan la faràs, no miris a qui la fas. Fan feinetes, una per una no gaire compromeses, i potser i per això, en sa globalitat no gaire compreses. Un bon amic meu ha estat zelador a temps parcial a l’emblemàtic Hospital de Bellvitge i sabent com era -el meu amic, no la residència- us podria assegurar de tot cor que aquest Goliat rutllava, amb rodes quadrades o desinflades, com rutllen tots els grans hospitals de nivell no sé quant, molt millor que quan ell no hi era. I és que el zelador és l’homme à tout faire, the caretaker, com també a la seva manera ho serien el bidell, el conserge, el vigilant, el porter, el guàrdia i ja amb un altre caire, el facilitador, l’aconseguidor, el de los “mandaos”,  el noi dels encàrrecs, el meu associat, etc. Terminologies diverses, més o gens elegants, perdonavides, impostades o eufemístiques, variades i pronunciades totes elles en gènere masculí majorment i no passa res, tinguem la festa en pau, si us plau, que avui no m’he pres la pastilla. Tot torna a funcionar gràcies a aquestes persones que al capdavall són les que acaben fent la feina bruta perquè l’eix d’aquest dissortat planeta nostre no grinyoli més del compte, tort com està ja a vint-i-tres i escaig graus d’inclinació respecte a una vertical imaginària perpendicular a l’òrbita solar, imaginària com la nostra redempció eventual. Apreciar la feina d’aquestes persones d’una vegada per totes; ho trobem al manual de JokindIn dels neoliberals més recalcitrants, que sembla que els han descobert no fa gaire perquè es pensen sempre que la feina important és la que porten a terme ells mateixos i no la d’aquest col·lectiu que habitualment no es promociona ni amb avatar ni amb històries de cap mena. Aquest col·lectiu no té temps d’anunciar-se enlloc car està sempre treballant per als altres. I aquí és on es relliguen el capitalisme tardà més atroç amb el masclisme més pudent. Aquells qui es vanten públicament a les xarxes de saludar educadament com a un més a la gent que cuida els despatxos i el seu lloc de treball, és la mateixa gent que no considera una feina les feines de la llar, i per tant, la tasca feta durant anys i panys des de temps immemorials per les dones. I com dir doncs a tots aquests mascles troglodites encorbatats que els zeladors del món global han estat sempre les dones. El quadre dels homes sortint a caçar per buscar aliment és un rol molt romàntic però avui en dia ja no cola, només per a votants contumaços de VOX. Darrerament el més remarcable que han fet els homes és destruir, inventar i construir artefactes per destruir més efectivament, aprofitar els seus coneixements per oprimir els seus congèneres, mirar doncs de fer mal per regla general als seus iguals, anar-hi i participar en guerres i ara a més, contaminar el medi ambient; tot aquest reguitzell de fites assolides donant per fet que som nosaltres, el gènere masculí, els qui ocupem encara de manera abassegadora les posicions de poder. Doncs aquest masclisme, conjuntament amb aquest paternalisme envers la gent que fa feines necessàries transversals que no formen part dels estatus més alts del nostre contracte social, és allò que em convida, ja no a fer-me monjo i fugir cames ajudeu-me a Sant Benet o a Poblet, sinó a esdevenir també un dia zelador. Un desig de supervivència no passa doncs perquè ens toqui la loteria, sinó aprendre una feina de cuidador, de vetllador, d’ocupar-se també egoistament d’un mateix i aprofundir i dispensar la pròpia energia en una missió que ens ajudi a salvar-nos. Vet aquí l’explicació de voler aprofundir i refugiar-se en la paternitat o maternitat com a objectiu en ell mateix, que hi trobem en moltes persones, arribats a un moment donat. Mentre rumio un xic més en aquestes reflexions onanistes, vagi per endavant el meu profund reconeixement públic a la gent que em guarda el vehicle mentre he sortit a perdre el temps. Al cap d’una estona hi tornes i els saludes amb cordialitat i bon humor perquè has estat tranquil sabent que el vigilant del pàrquing hi era, que potser et trobaves cara a cara amb el proper Faulkner, escrivint les seves novel·les a la garita davant dels teus nassos, cosa que sabràs d’aquí a deu anys, pas abans. Mentrestant però, com dèiem, tu has sortit a perdre el temps. L’important és sortir a on sigui, dinamisme, fer coses no saps quines, però gastar calers, comprar i comprar fato i tu tranquil mentre hi hagi gent que s’ocupi de tota la resta que tu no vols fer, però que treballin de valent és clar, mentre tu dius que treballes justament fent allò que els altres esperen exactament de tu. Encabat aquest article em trobo, en una mena de retorn del karma, amb una escala al bell mig del llindar de la porta de sortida que m’està barrant el pas tot just ara mateix. Davant meu només hi veig les extremitats inferiors d’una persona al darrer esgraó i la resta del seu cos quedant amagat dins del fals sostre. Deu haver-se espatllat quelcom i el zelador de l’immoble ho està mirant i ben mirat a veure si s’ho pot manegar ell mateix o ha de trucar l’especialista. Jo de fet no tinc tanta pressa com sembla que n’hagi de tenir habitualment i torno a la meva taula a mirar de corregir algunes faltes d’ortografia i podar algunes frases desafortunades habituals quan me’n vaig de mare, com sovintejo. Perdoneu un moment, que hi sóc parlant amb el zelador: -Acabi, acabi, no, no s’aturi, si us plau. Ja hi sortiré després. En tinc per una estona, de debò, no s’amoïni, que aquest article que vull publicar, si no ho redreço jo, no ho farà ningú més. Per cert, que hi veu solució fàcil, allà dalt..?

Xostakóvitx pomes agres

Me l’imagino a ca seua assegut al tamboret davant del piano. Som a Leningrad. Una làmpada clavada al sostre i a milers d’altres sostres d’on penja una bombeta de quaranta watts, clavada a milers d’altres bombetes. Som a l’URSS. Les parets de l’habitació van abillades amb motius florals no gens cridaners, de fet fa molts anys que hi van empaperar i ara presenten un aspecte esgrogueït i desllustrat, efecte accentuat per la fumera de tabac que ja ha envaït l’estança. Decoració sòbria, merament funcional, com ha de ser, com a totes les cases, com el gloriós sistema governat amb mà de ferro pel Camarada en Xef. Hi trobem el compositor Dmitri Xostakóvitx, un Xostakóvitx de trenta anys, intentant extreure'n alguna cosa bona d’una manera no massa ortodoxa, ves per on, cigarreta a la mà dreta mentre es limita a dibuixar una línia de greus amb l’esquerra, en plena creació d’un passatge que si progressa adequadament potser prendrà el cos d’un moviment simfònic; en aquest cas hi aniríem per la quarta, doncs. El vidre embafat de la finestra ens retorna la foscor d’enfora i només de manera molt lleu emmiralla i permet intuir el costat ocult del mestre, que en solitud va fent. Ningú no li fa nosa mentre treballa tot i que no pot amagar l’amargor d’una realitat que no és una altra que la Nina ja no hi és i potser no hi serà mai més. Dmitri encara no sap què dimonis ha fet, o no, per esguerrar el seu jove matrimoni, però per altra banda tampoc entén que li hagin cridat l’atenció públicament i és per això que ara mateix està amarat de suor. Una suor que li regalima pel front per acabar gotejant sobre les tecles blanques, motiu pel qual s’estima més asseure’s de costat informalment al piano, per primer cop a la vida. I és que darrerament per ell tot era bufar i fer ampolles, per fi era un compositor reconegut i admirat a casa seva i arreu, que ja sabien de sobres qui era. De sobte però, tot se n’ha anat en orris en només uns quants dies. A més del espectacles que li han estat cancel·lats a mitja temporada amb les seves obres far, sense solta ni volta i malgrat un considerable èxit comercial, tenia també uns petits contractes i serveis mig aparaulats que ara pengen d’un fil per no dir que ja n’ha sentit a parlar prou. Tot plegat li hauria permès no patir mai més per cridar l’afinador de pianos com temps enrere o potser, fins i tot, poder canviar l’instrument, que és ben cert que està fet un nyap, el piano aquest. Nogensmenys, arrel de la campanya contra ell al diari de més tirada de la Unió, el Pravda, se li ha tancat l’aixeta d’una manera inopinada i esguerrant. Fa uns dies que ningú no el truca llevat del seu inseparable amic Ivan. Els primers dies després del terrabastall contra la seva pròpia persona i obra artística va ser el mateix compositor qui, empès per la por, va intentar fer una sèrie de trucades per mirar de lligar com fos aquests encàrrecs a mig embastar que el tenien ara amb l’ai al cor. Fou veure’s denunciat en lletres de totes les mides possibles a la premsa i no calia ser massa lúcid per saber que tal cosa no presagiava res de bo. Les respostes a aquestes trucades van ser molt correctes i de cap manera ofensives però tanmateix gens concloents, li emplaçaven a esperar una mica més, per unes o altres raons, totes prosaiques en aparença. La temprança del senyor Xostakóvitx li permet ara, malgrat tot, mostrar una lloable prudència pública en circumstàncies com aquestes però la seva timidesa no li ajuda tampoc a trobar l’empenta per voler escatir i burxar en alguns perquès dels darrers malentesos –ells els anomena així- en els quals s’està veient afectat, per no dir clarament perjudicat. De totes formes, si no ho té clar s’estima més guardar la roba i entrar a casa; ara el tenim suant, tant que se li ha pujat el baf d’aquest cop de calor i angúnia als vidres de les ulleres. Guaita ara, dos vidres embafats alhora, les seves ulleres i el finestral de càmera simple de la sala, que lluita entre dos mons: la foscor que conformen la grisor del règim i la penombra del capaltard d’una banda, i la intel·ligència i geni lluminosos del nostre protagonista, de l’altra, tèrmicament separats per una calefacció que malda per escalfar aquest petit apartament amb sostres de gairebé quatre metres, dos dels quals, els més alts, no es poden utilitzar absolutament per res i, a sobre, van carregats ara mateix de tota l’aura amenaçadora del Camarada en Xef i l’opressió del Politburó. Què dimonis has fet, Dmitri, si amb Lady Macbeth de Mtsensk vas acabar exultant un cop vas enllestir el darrer compàs. Aquesta obra suposava per a tu una culminació en temps present de la lògica progressió artística de la teva escriptura híbrida que tot ho sentia, xuclava i mesclava d’una manera ponderada, tota influència era tinguda en compte, de tot plegat resultava un llenguatge personal atemporal exquisit que, les coses com siguin, estava agradant moltíssim fins fa només uns dies enrere. Què passa ara, doncs? Una altra cigarreta, mentre rumies i rumies. Voldries abraçar fortament la Nina com el nen petit que encara ets però et fa també vergonya, segur que ella ja està al cas -com tothom- d’aquest atac de propaganda recalcitrant contra tu i la teva manera d’entendre la música i per tant, no goses trucar-la, no estàs preparat per sentir cap resposta de part seva en cap sentit, sia suport sia rebuig, sobretot en cas de rebuig, que seria un de més a la saca negra. No saps què fer i, tot i la necessitat de trobar una raó fonamentada a aquest obscur afer, fas una nova pipada fonda i et dius a tu mateix que millor deixar-ho córrer, que n’has tingut prou, de veure algunes detencions aquests darrers mesos d’alguns coneguts i saludats que ara, per cert, no tens ni idea d’on són si és que encara hi són. Encabat, tu només fas música, oi? Renoi, qui t’anava a dir que la teva música seria examinada d’aquesta manera, com si fos un pamflet subversiu i deixant-te amb unes ganes palmàries de tocar el dos i fugir. N’has sentit a parlar de l’exili, no series el primer ni el segon que agafa les maletes, tot i que per a tu l’exili sempre havia estat concebut com voler fugir d’un mateix, i tu no vols fugir per res del món de tot això que és la teva terra i la teva vida. Hi ha d’haver alguna manera de poder agradar a aquesta gent tan soviètica, que sembla que no t’ha etzibat cap paraula malsonant, només t’ha titllat de formalista. Massa formalista...potser que sí que és una paraulota. Potser que malgrat aquesta obstinació contra tu hi ha un fons de veritat en la crítica a la teva obra com quan es diu sovint que qui et vol bé, et farà plorar. Si es preocupen tant per les teves creacions, senyal que et tenen en la més alta consideració, i aquest fet et fa enrojolar inclús ara mateix solet al teu apartament. Has de comprendre, Dmitri, que d’un compositor de la teva categoria se n'espera un servei al poble i no només erudició teòrica inintel·ligible i indigerible, tan sols pel pur plaer estètic passatger de qui ho compon. La millor manera de trencar aquesta histèria de pensaments que t’atabala és una dutxa frugal per treure’t la pudor a tabac i suor, abans de posar-te la darrera roba neta que et queda a l’armari d’ençà que et vas quedar més sol que un mussol. Has decidit sortir a fer un mos per sopar al PECTOPAH més proper, car no tens res a la cuina ni al rebost. Abans d’obrir la porta de casa t’atures tot just abans de posar-te l’abric gavardina per sobre. Et gires per observar de nou el piano atrotinat desafinat amb la partitura a mig escriure, que havies deixat aparcada fa una estona, i que treus d’allà d’un rampell neuròtic per tal que hi romangui amagada al calaix de la tauleta de nit a pany i forrellat. No vols tenir problemes. Vols estar tranquil. Tractem de desdramatitzar les coses, si us plau, ¡que n’arribem a ser d’exagerats, a Occident de vegades, per explicar les coses que passen a casa vostra! Per a tu no hi ha cap traïció artística ni cap tallada d’ales, ni molt menys submissió de cap mena. Et saps una mica excèntric i estrafolari, és cert, però alhora també et motiva si cal agafar el teu talent i virar el timó cap a una altra banda a veure on t’emporta, no cal que t’hi obliguin. Ets i t’ho sents així, un paio amb recursos. Baixant per les escales llòbregues fins al carrer, ja tens en un tres i no res embastat al cap el principal motiu del final de la cinquena simfonia, i tu sense saber encara que allò serà part d’una simfonia, ni el seu final, ni la cinquena. No et cal tornar a pujar per escriure’l en partitura, a tu no se t’oblida res, mestre. A la vorera solitària d’un de tants bulevards de la metròpoli de Pere el Gran, t’encens una altra cigarreta i encetes un monòleg però ben fluixet, tot xiuxiuejant, no et passis de llest, tu, ara: -¿Voleu música de circ? ¡Us donaré música de circ i llumetes, oi tant, camarada Iòsif! Seré també el vostre Gershwin però sense jazz, d’acord, que fa tant de tuf a ianqui que no es pot suportar. Compondré doncs música lleugera com en fan allà, i anem a batejar-la “Suite de jazz” que tindrà de jazz el que jo d’home físicament agraciat. Clar que sí, home, anem a riure’ns de tothom i de mi mateix i així ho farem, oi que sí, Dmitri? Ben mirat, potser fins i tot un temps de gaubança és el que em caldria, turmentat i amb cara de pomes agres que em voldran sempre a les fotografies per a la posteritat, com de fet m’han encasellat només en havent començat-.

Articulistes d'avantguarda

Diari de molta anomenada visant ínfima tirada. Secció d’opinió. Fotografies d’articulistes. Rostres d’esquerra a dreta mostrant una xarona i estrafeta aposta per la paritat, lluita ferotge  de sexes per abanderar la mediocritat. En tot cas, line-up d’opinió triat de manera curosa i mai atzarosa. Els uns, amb posat seriós; els altres somrient. Provem-ho de destriar, que a mi aquesta passarel·la de pensament em ferumeja. El primer, de rostre més sever, hi surt així perquè és algú seriós per regla general, vull dir, inclús rentant-se les dents o en ple sexe conjugal. En aquest cas, prendrem en consideració molt seriosament com a lectors tot allò que hi tingui a dir. No obstant, potser voldríeu que fes palès que no hauríem de fer-ne un gra massa i inferir més elements del compte en una simple fotografia i en canvi, convenir en dissociar -a la manera neoliberal- el posat de vida del posat de feina; la imatge serà la que sigui que després segur que l’articulista en qüestió és extravertit de mena. Ho és tant que quan gosa fer-se la foto pública vol adoptar aquest aire seriós i circumspecte d’emperador romà efigiat. Vaja, doncs. La feina és la feina i, en acord a la pretesa catalanitat de la publicació, no vol donar pàbul a malentesos i que quedi clar avant tout que és seriós a la feina. Podria ser ben bé aquesta la raó, tan nostrada, i doncs no sé perquè li dono tantes voltes, essent de fet tan propis aquests traumes que ens acompanyen fins als reumes. No sé perquè m’encaparro d’aquesta manera, quan ser seriós alhora de guanyar-se les garrofes és quelcom essencial, no ho hauria de ser gens menys voler-ho semblar.

Al costat d’aquest primer articulista, vet aquí el segon que surt amb la mà al mentó, exactament com l’estàtua del pensador que sempre queda bé en les cases en què ningú no hi pensa. Amb aquest que almenys adopta doncs, una posició que escau millor apriorísticament amb allò que s’espera d’un articulista, acabo empassant-me frases, paràgrafs i fins articles sencers perquè m’hipnotitza com un encantador de serps amb ja, de bon principi, la mà al barbó. Té un bon fons de gendre perfecte que si aprecies que no va ben encaminat et fa de seguida pensar que ets tu qui va tort i que has d’esforçar-te encara més per capbussar-te dins la seva abstrusitat, per encabat rendir-te embadalit del resultat i dubtant de tu i de tot. Espècie perillosa la d’aquest pensador que et convida a decidir què és més important, si el continent o el contingut, si l’art en soi o el missatge indesxifrable que hi porta encapsulat.

Al tercer i quart de la fila, més que un somriure se’ls hi observa una riallada. Aquests no sabria dir si s’estan fotent de nosaltres permanentment, vull dir no només quan els observes sinó també quan els llegeixes. Si és el cas potser que allò que escriuen no és mai allò que pensen, i doncs els únics veritablement sincers; i ja i potser per aquest motiu, encara que servidor hagi crescut respectant els articulistes seriosos en aparença, em cauen bé car veig que se’n foten de mi però també de qui els paga, i doncs, em resulta del tot poètic prò estètic, que diria Josep Pedrals. Potser és que sóc un malpensat i que simplement en els avatars esclafint-se de riure volen fer veure que s’ho estan passant d’allò més escrivint i cobrant en adequació a la seva categoria i a sobre, t’ho volen fer saber, mira-te’ls, que considerats. Així doncs, trobo formidable tractar els lectors d’aquest diari amb aquest punt de frivolitat, il·lusos que arribem a ser, a sobre que els llegim de franc, de voler que ens prenguin seriosament.

Ja per acabar el sanedrí d’opinió, arrambat a la dreta es presenta un tipus de perfil que em té confós de veritat, d’aquells que han accedit a romandre-hi retratats a l’estil oficial com per fer-se el  passaport o el carnet d’identitat. Entenc doncs que són els articulistes més legalistes, així que amb aquests en principi aniríem fins al final i amb els ulls tancats, assumint fil per randa el seu relat. Si la seva escriptura és en acord amb el seu posat em disposo a llegir-los amb plena aquiescència. Nogensmenys em resulta molt enigmàtic aquest perfil perquè ningú a la vida real posa mai més fent el mec com es fa d’habitud a la foto del carnet. Llavors, el dubte m’acaba planejant igualment perquè, ¿i si aquest me l’està fotent també? Encara recordo quan llegíem un article i, llevat de casos molt excepcionals, no en sabíem res o gaire cosa, del seu autor, si ben plantats o lletjos, rossos o bruns, rabassuts o prims, joves o vells. Em fa l’efecte que tenir massa present el rostre, la mirada o la vida de qui llegiu pertorba la recepció final de la seva feina que és en principi, si no m’he equivocat, l’escriptura. O bé serà que no vaig tan desencaminat si dic que allò que es vol és més aviat neutralitzar tot efecte d’escriptura indomable per transformar-la en articulisme inofensiu del parlem per no dir res, creiem que som eterns. Un xec en blanc estès per escriure, uns quants zeros en negre a la dreta soluciona moltes contradiccions i ferides seminals. Que no sigui que quan -per fi- et donen el temps i l’espai per escriure és quan no tens res a dir.

Catalonia has been

Catalonia has been^TM i així estem. Si us plau, deixeu en pau d’una vegada l’il·lustre violoncel·lista, el qual si encara fos entre nosaltres de ben segur que us estovaria amb l’arc a fe de Déu, perquè és el que us mereixeu. Tot lo puto dia amb el Catalonia has been^TM. Me la rebufa el que Catalonia has been^TM si aquest fet en comptes de projectar-nos cap endavant ens torna de pet a les cavernes o pitjor, no ens fa moure d’elles, que és on ens trobem ara entaforats. Qui no recorda el discurs sincer i desesperat de Pau Casals, ni més ni menys que a la seu de Nacions Unides. Les paraules d’un home il·lustre i avançat d’edat aprofitant una oportunitat de projecció pública inigualable, guanyada a pols de manera personal amb el seu art, tot per tal de fer un dels darrers serveis a la seva nació i poder morir així amb un bri d’esperança en què les coses en la seva absència podrien arribar potser a canviar. Una manera lloable de voler oferir-se i donar-ho tot per poder traspassar no gaire més tard en pau amb si mateix. Doncs d’aquell discurs memorable no en queda res que no hagi estat subjecte de pillatge. Heu estat tots vosaltres, processistes, qui heu pornografiat i engroguit absolutament tot, el vídeo, el missatge, la seva profunditat i abast, de tal manera que quan el rememoro m’aturo ja en aquestes tres paraules, no puc continuar endavant. Heu folkloritzat de tal manera aquell moment i el personatge, que porto anys sense gosar punxar l’antològic vinil seu a la Casablanca interpretant música celestial davant el matrimoni Kennedy. I aquest és només un exemple del que esteu fent amb gairebé cada objecte o subjecte que traspua imaginari de país. Esteu malmetent absolutament tot òmnium. Esteu emprant tot allò que ens fa trempar quadribarradament fent-lo servir com a paper de cul. Sort que hi resten encara motius propis d’orgull com el Dret Civil o més músics com Robert Gerhard i d’altres atributs prou complicats per no haver-hi encara gosat ficar el vostre nas groc amb centenars de milers de mocs. Ara, per culpa vostra, del discurs de Casals només goso retenir-ne el seu timbre de veu de persona massa gran, ja decrèpit. És començar a dir “Catalonia has been^TM” i sembla que vagi a esfondrar-se la persona o la veu, tant se val. La gent que diu menar aquest país dissortat nostre ha aconseguit modificar la meva percepció original del seu heroic discurs, la convicció, la rotunditat d’una persona sàvia i profundament patriota, per transformar-lo en un discurs de jubilat perdedor i rondinaire. El « has been » és el perfet d’indicatiu que mai no serà i que doncs, a fer-se fotre, que venten les campanes. El director, intèrpret i compositor no necessitava que malmenéssiu el seu llegat d’aquesta manera. N’hi havia prou amb haver-lo deixat tranquil, dels pocs músics catalans dels quals mai no ha calgut reivindicar-ne la seva qualitat d’una manera particular perquè esdevingués figura de primer ordre.

Cada cop entenc millor la posició pública de les personalitats artístiques nostrades que atenyen un nivell de penetració popular i elevació tal, que depassen el conflicte que hi tenim instal·lat. Deu ser que un cop has traspassat un cert llindar, ja et diguis Caballé o Rosalia, se’t treuen les ganes de fer quelcom per un país on la seva gent no fa res en la bona direcció, la seva, que no saben encara quina és. De cop entens que aquests genis i figures no es fiquin en debats estèrils i que confiïn només en la seva intuïció i el seu talent, que de fet és allò que els ha fet sublimar-se per sobre la resta de mortals, en aquest cas, lo poble. I sí, debat estèril que hem dit, perquè fa l'efecte que Catalunya no vol la independència. Catalunya vol sentir-se superior a Castella de tal manera que fins i tot vol manar en ella. Greu complex que l’acompanya de sempre i que ha posat els fonaments de la seva assimilació. Catalunya haurà estat, en passat i per sempre, i per culpa vostra no serà res mai més. Catalonia ha estat i no serà, ves. En canvi, les figures i genis catalans han estat i són d’habitud més fidels a l’ideal català que el seu poble perquè expressen i culminen un talent en un estadi superior que la massa groga no atresora. És una qüestió d’alçada i nivell de reflexió, de voler jugar a la lliga del pensament elevat, mai exempta de sacrificis i maldecaps per a un sol individual.

Sento un cop rere l’altre el Cant dels Ocells per la megafonia d’un estadi de futbol qualsevol, en una freqüència metàl·lica eixordadora que talla l’oïda com un fil de concertina, en honor a no sé quin difunt, durant un mig minut de silenci estrafet i llefiscós que un foraster desgraciat amb xiulet us tallarà sempre, sempre enmig d’un compàs o pitjor, d’un nou motiu havent començat. I la gernació present aplaudirà l’home del xiulet, no en dubteu pas, que el visitant no es pensi que l’estem maltractant. Pel que fa al nostre protagonista, un cop la pilota hagi començat a rodar, haurà estat de nou bandejat, el seu violó i ell, al calaix del Vendrell.

RAF

RAF. No es tracta de l’acrònim de les Royal Air Force britàniques ni del Baader-Meinhof alemany, sinó el de Rien à Foutre o Res a Fotre. Un altre dia llarg com un dia sense pa. Mira que se’t fan llargs. No t’havies imaginat que se’t farien mai tan lents, tediosos, avorrits i el pitjor de tot, sense sentit. Estàs vivint un període que no havies imaginat mai que pogués existir, ni per a tu, ni per a ningú altre, doncs mai havies sentit parlar del Res a Fer. Havies sentit parlar de depressions i llavors havies caricaturitzat el quadre com el cretí que estàs fet, la persona en qüestió capcota, pesant figues apoltronat a la butaca amb una bata d’estar per casa, unes plantofes i sense articular paraula. No és el teu cas. Tu estàs que et puges per les parets, energia a dojo a l’edat on físicament pot donar més de si mateix una persona, que en un home vindria a ser quan atenys el rècord de minuts de trempera diària no provocada. Tanmateix no esperes absolutament res. Malgrat no tenir ningú amb qui parlar, acabes parlant sol en veu alta i no ho consideres patologia de cap mena. Ets massa orgullós per fer saber que no ho estàs passant gaire bé, que tens quelcom que no saps definir. Allò que sí que tens segur és una consciència preclara de no haver sembrat absolutament res que es pugui desenvolupar en el temps com per rebre cap fruit, ni tan sols de manera atzarosa. Un fruit que donés un mínim sentit de vida, que es nodrís i realimentés quotidianament a si mateix per tirar endavant i anar construint alguna cosa. La realitat és que el teu present és erm. Tan rònec que no goses ni inferir cap solució o adoptar vies d’acció pal·liatives o d’urgència de cap tipus que puguin néixer ni tan sols d’aquest estat infructuós de no profit de la teva existència quotidiana. L’única sortida possible seria posseir la capacitat dels vegetals de transformar la matèria mineral inorgànica -present en tu i al teu voltant- en orgànica, que ben mirat, si continues en aquesta línia seràs tu qui ben aviat esdevindrà vegetal de ple dret i llavors ja ho tens. És que a veure si m’entens quan et dic que durant el dia no tens absolutament Res a Fer. Portes tant de temps al teu aire, absolutament deslligat de tota lligadura i gaudint de la llibertat promesa a la teva generació, esdevingut llibertinatge, fent el que et rota, carpe diem de carpes, que has perdut el sentit del gust, del paladar, res no et motiva. Has cregut que les inquietuds cauen del cel, així com l’aptitud per desenvolupar-les. No cal massa feina, tampoc esforç. Deu ser per aquesta raó que ara et trobes esmaperdut i avergonyit, doncs tot això a qui li expliques, Tamariu? Et lleves pel matí i aplaces el desdejuni car un cop l’hagis completat no tens res més a fer. Fer per fer, no tens ni gat per pentinar. Estàs per treure tots els rellotges de casa, engegar-los a pastar fang de manera que de resultes tindràs una excusa per sortir i anar a la deixalleria. Aquesta tasca d’anar a la deixalleria municipal representarien uns minutets d’ocupació, la primera del dia, tasques que a partir d’ara i feliçment ja no podràs mesurar perquè estàs a punt de desempallegar-te d’aquests antipàtics enemics que fan tic-tac-tic-tac tot lo puto dia. De totes maneres difícil evadir-se de la dimensió Temps quan tenim programada de sèrie dins nostre el poder copsar la posició del sol i el grau de lluminositat i declinació de l’astre rei, i tot per acabar sabent que el dia no ha fet més que començar. La teva expedició a la deixalleria et permetrà almenys poder saludar amb un “bon dia” a un altre ésser antropomòrfic, però tampoc no podrà ser, i és que tothom va més viu que tu, Tamariu, i ja t’han colpejat primer amb un: “hola, ¿qué hay?”. Tornes a casa com has vingut però sense rellotges i sense haver dit “bon dia” i nogensmenys hauràs de trobar una segona ocupació per anar fent, que no serà una altra que tallar-te les ungles del peus les quals semblen ja eines esmolades paleolítiques de sílex, raó per la que no et queden mitjons, que mira, ja posats podria ser la tercera ocupació, l’anar a comprar-ne si no fos perquè sortir i baixar expressament al Tomb de Ravals a comprar mitjons et resulta pataca minuta, que deia José María Caneda. És igual, ja veurem després, ara la veritat, amb aquesta banalitat de focalitzar l’atenció en tractar aquestes urpes teves plenes d’onicomicosi arribes a l’hora del primer àpat que ben mirat, podria bé ser de peus de porc. En realitat, serà un típic plat precuinat envasat i comprat fa dues setmanes. No ens enganyem, vivint tot sol has perdut el gust per cuinar, perquè cuinar només per a tu acaba essent com Humphrey Bogart a Casablanca bevent tot sol, però sense esmòquing blanc, ni Bar del Rick per estar-ne orgullós, ni essent Humphrey Bogart pensant en Ingrid Bergman, què dimonis! De fet, trobes que viure sol és ben patètic perquè qui es troba i retroba sol és el teu esperit, com un anemòmetre sense vent orientat en una direcció no referenciada i per tant, desconeguda, que et deixa a la intempèrie les hores diürnes, les nocturnes les úniques que estàs tranquil i tens quelcom a fer: dormir. Això, el dia que li va bé al de dalt, al teu cap. Vivint tot sol has perdut la rutina de netejar, perquè quin sentit té netejar, si gairebé no embrutes car has decidit no moure’t per no haver d’embrutar perquè no t’interessa netejar com tampoc t’interessa cuinar. A més, en tot cas, si poguessis lluir el piset a algun convidat que s’interessés per tu, tindries una bona excusa per netejar i cuinar però passa que com que a tu no t’interessa res al suposat qualsevol convidat no l’interesses tu. I així gira, gira carrusel, el món al teu piset, ple de merda i mala llet. L’estora de la porta d’entrada la trauràs perquè ningú no la trepitja, ni tu mateix ja que per no embrutar-la passes per sobre d’ella com Jack Nicholson a “Millor, impossible”. Potser t’hauries d’haver adonat abans, abans de llençar-t’hi a la piscina buida, que viure en solitud no era bufar i fer ampolles, malgrat aquestes entrevistes de gent interessant que en fan promoció de manera esnobista als magazines o entrevistes dominicals, de paper o digitals, de cafemllet i croissant. Viure sol és una carrera universitària que demana primer de tot, voler-la estudiar i segon, treure-hi nota, no valen aprovats raspats per a mediocres. Tu, que no has volgut esforçar-te per gairebé res doncs tampoc no ho faràs per aquesta llicenciatura i doctorat, així que no pensis ara que te’n sortiràs. No has fet els deures. No tens Res a Fer. Vinga, castigat i a galeres!

La salutació maleïda

Des que les mínimes normes de polidesa ho han permès que hem girat cua tots dos, tu cap a Boston i jo a Califòrnia, però saps de sobres el que acabes de fer, no em diràs que no. M’has donat la mà, t’he donat la mà; m’has saludat, t’he saludat. I prou. I tot i així, en qüestió de segons, se m’ha regirat l’estómac. Jo no faré ara de germaneta de la caritat, no diré que no et volia fer mal car em fa l’efecte que tu has acabat igualment fet una coca, o potser és que ho estàs sempre. Jo no sabia què dir-te i tu no sabies què dir-me. En tot cas i per si de cas, desitjo no tornar-te a veure. Sé que és prou probable que tornem a coincidir però no et preocupis, ja m’ho faré per no tornar-la a espifiar d’aquesta manera. Portaré alguna pregunta retòrica impersonal de casa, a mode de jòquer, gravada sempre a foc al cervell perquè aflori vegetativament. Porto una bona estona de malestar després del nostre encontre i sé que trigaré a recuperar-me. De fet, ha estat una salutació mútua destructiva, com els assajos de qualitat que se li fan al formigó i altres materials de construcció. D’assajos, n’hi han de dos tipus, no destructius i destructius. Dels no destructius obtens informació sense alterar l’objecte de l’assaig; el destructiu per contra, l’has de llençar a la brossa en tot o en part després d’haver-lo esmicolat. Tenint en compte aquestes premisses, direm doncs que l’encaixada de mans d’avui ha estat de les destructives de debò. Una salutació més així avui i no acabo aquest relat. Feia molt de temps que no et veia i això em fa pensar que no és casual, que darrerament ets tòxic, transpires destrucció i la serveixes ben freda només a qui és capaç de destruir d’igual manera, o sigui, un servidor. Servidor no és que vulgui anar destruint pel món però entén perfectament el llenguatge i els codis d’aquells que ho fan. Són els codis transfronterers, els codis d’aquells que no tenen ja un peu en la realitat quotidiana. D’aquells que romanen a la mateixa alçada que la resta de mortals però ho fan levitant sobre el terra ja sigui fent el brikindans, el crusai’to, lo Michael Jackson, o el Robocop. I tot plegat ves quina cosa més idiota, només ens hem saludat; bon dia, car era de dia, i què tal tu i què tal jo. L’automatisme consuetudinari del “bé, gràcies, i tu”, estava a punt de sortir dels meus llavis però encara no m’explico com m’has mirat, malparit, amb aquests ulls tan brillants. No vas begut, jo sé que no vas begut doncs en cas contrari la psicomotricitat de la salutació hauria estat en consonància, un signe impossible d’amagar. No, no vas begut però m’has mirat vidriosament i de cop m’ha caigut tota la roba que portava posada al terra. ¿I ara, què ? ¿Em vols deixar d’agafar la mà? Treu la mà d’aquí, fill de puta ! M’estàs fent mal, i ho saps. En centèsimes de segon vols que et reconegui amb els meus ulls que anem tirant, i això a tot estirar. Vols que no sigui tan hipòcrita de deixar anar simplement que tot va bé. T’entenc perfectament. Al teu torn m’acabes de dir amb la mirada de punt làser teodolític que ets a punt de caure al precipici i busques una àncora de salvació. En conseqüència, em tens encara agafada la mà més del compte -que em treguis la mà de sobre, et dic!- per tal de fer-me pagar el mateix preu de la teva merda i fer-me claudicar. Per la meva banda, intento sortir de l’impàs i ho miro de resoldre amb un “qui dia passa, any empeny” horrorós. Per fi m’has deixat anar la mà i aprofito per recollir la meva roba del terra, davant dels teus nassos. Hauries hagut de ser homosexual i almenys t’ho haguessis passat bé amb l’espectacle del meu cos nu i esquifit perquè total, pel que ha servit la despullada inopinada que m’has fet, hauries pogut deixar-te a casa la brillantor aquesta d’ulls de merdós fet pols. No m’ho tornis a fer, d’acord ? Si no, a més de nu em veuré forçat a plorar davant teu i ja saps que arribats a aquest punt quan fas pop, ja no hi ha stop. Potser que jo també estic fet una merda però no vaig pel món intentant que hi hagi cada dia més merdosos pel simple fet d’estar-ho jo en aquest moment. Perquè si no és com diu Forrest Gump, que ximple és qui diu ximpleries, voldria doncs pensar que no tot aquell que està fet una merda sigui un merdós. Merdós és aquell que en una simple trobada estreny la mà d’algú i vol fer-li mal i no deixar-la anar fins assegurar-se que ha fotut l’altre; i és que sempre agafen el mateix perfil de víctima, un pocapena que malgrat tot resulta que mira de saludar amb quelcom més que la pura cortesia. Algú per a qui dir bon dia representa de veritat desitjar que el dia vagi bé. Algú que quan diu bon vespre li retorna sempre un bumerang: “¿perdone, cómo dice? ”. Algú que vetlla perquè les persones es tractin com a persones i no com a animals. Algú que pensa encara que les relacions humanes són importants i vet aquí la humiliació més severa que rep com a premi. No et preocupis, ara que sé que naveguem tots dos en el mateix canal de ràdio, miro de llençar-la al riu. Corre, vés a aixafar la guitarra a ta tia la Maria.

Sarajevo-Sarajevo-Capajebo

Sarajevo. Aquesta hauria de ser la nostra meca, la meca de tot europeu occidental que hagi passat tots aquests anys pentinant el gat. Aquesta, i no Brussel·les. Si us encurioseix la misèria humana i saber fins on podem arribar, us animo a què hi aneu. Us ho dic jo, que encara no ho he fet i no m’ho perdono. Visitar Sarajevo és el mínim retorn que es mereixen els ciutadans i descendents d’aquells que van viure entre 1992 i 1995 l’infern a la Terra.  Hem d’anar-hi tots en peregrinació en algun moment de les nostres vides, quan més aviat millor, més pel nostre bé que no pas pel seu, sense cap mena de dubte. Un cop allà toca prendre’n nota, escoltar bé tot allò que ens expliquin els guies i la seva pròpia gent; i això ha de ser així perquè la bella donna -Miss Sarajevo, que van interpretar els irlandesos U2 i Pavarotti- va ser l’escenari de la vergonya més gran del Vell Continent des de l’Holocaust. El setge és un esdeveniment que s'ha de reivindicar tantes vegades com calgui car d’ençà que es va acabar, s’ha volgut obviar, menystenir i apaivagar a parts iguals. Em fa l’efecte que hi trobarem massa metàfora de com estem fets en aquest aprofundiment sobre la guerra civil a la capital de Bòsnia i Hercegovina; en podem sortir escaldats emocionalment i potser això no és dolent. El dia que ho faci, que hi acabi anant, sé que serà quelcom lacerant perquè la història, ni que sigui parcialment ja la coneixem; les estadístiques negres parlen per si mateixes i no poden ser llegides a l’inrevés interessadament. Els testimonis que van patir aquest malson haurien de ser considerats patrimoni immaterial, un col·lectiu viu encara per entrevistar i deixar imprès nom, cognoms i història personal en paper ciclostilat amb la potser inútil però noble intenció de què el sumatori de relats serveixin perquè tot allò mai no es torni a repetir, allà o arreu, quan sabem que la història malgrat tot, és cíclica, sempre hi torna, remodelada però hi torna i no n’aprenem. Del setge cal arribar a copsar la magnitud i gravetat dels fets, situar-los en el marc i context que van tenir lloc, més que no pas voler ventilar el tema amb aquesta absurda i irrefrenable necessitat que tenim d’habitud per atribuir els papers dicotòmics de bons i dolents. El temps ja escolat des de 1996 i les lectures de tota mena al respecte que us pugueu agenciar vosaltres mateixos us donaran més pistes que les resolucions del Tribunal de la Haia. Trobo més interessant fagocitar tota la informació que puguem i només després, un cop de retorn a casa i des del sofà, començar a analitzar reposadament sobre el quèquicom de l’assumpte, per no caure en el parany que ja denunciava el cantant cubà Silvio Rodríguez :-qué fácil es protestar por la bomba que cayó, a mil kilómetros del ropero y del refrigerador-. La cruesa d’aquells dies és encara més esfereïdora quan pensem com va ésser possible que aquest horror ocorregués en ple cor del nostre continent, malgrat alguns continuïn pensant que el cor d’Europa és a Brussel·les. Recordar aquells qui ostentaven el poder aleshores precisament a Brussel·les -idolatrats absurdament des de sempre i per sempre- mentre lloaven el seu suat, sobrevalorat nounat tractat, tot mirant cap a una altra banda i deixar abocar la situació al femer, és per fer-se creus de la condició humana. Malgrat no haver-hi aleshores xarxes socials ni internet, em vénen a la memòria els informatius de Televisió Espanyola on rebíem les cròniques entre d’altres del Capità Alatriste amb les seves ulleres rodones de pasta miops, els ulls ametllats i els seus micròfon i armilla enviant-nos cròniques amb la seva prosòdia frenètica i mancada d’aire des de les poblacions bosnianes més castigades. De vegades penso en la durada d’aquell setge i desconec si els meus lectors s’han pres mai la molèstia d’analitzar algun cop obsessivament la mesura del pas del temps, senzillament per intentar entendre per què el mesurem o dividim. De vegades miro de fer-me una idea de quan triga a passar un mes sencer, ja siguin trenta dies sense fer absolutament res o bé en companyia del millor element de mesura que existeix, l’espera, com quan no pots fer quelcom precís que desitges imperiosament realitzar o gaudir. És ben certa l’enorme quantitat de coses que potencialment es poden arribar a fer en trenta dies com també ho és la manera com et pot paralitzar l’espera d’un amor a distància per tornar a veure'l passat un mes. Una expatriació o un Erasmus el primer mes, on només penses en demanar temps mort per tornar a casa per respirar profundament, per refrescar el cervell trinxat d’haver de traduir cada puta síl·laba que us adrecen. Estem d’acord doncs que un mes és una eternitat quan tens quelcom a esperar i alhora quan no hi tens res, com li cantava Manel Joseph de l’Orquestra Plateria al borratxo de les Rambles. Així que si parlem d’un setge de 1395 dies, el qual mentre hi tenia lloc tampoc no se sabia quan s’acabaria, es pot entendre que a tots plegats l’afer Sarajevo se’ns escapi de les mans. Heus aquí les estadístiques de què parlàvem més amunt: entre quinze i vint mil morts, un Sant Jordi ple, així com tres quarts d’entrada al Camp Nou en nombre de ferits, que n’hi va haver oficialment. Mentre a Barcelona hi tenien lloc els Jocs Olímpics de Samaranch, Sarajevo -d’antuvi també olímpica- era en guerra. Inexplicables les raons de com aquest setge va poder arribar a perpetuar-se d’aquella manera. Quan hi vagi m’agradaria contemplar el paisatge que envolta la ciutat, els turons a banda i banda amb les serralades molt més altes al fons darrere seu; veure des de la primera corona de turons la ciutat gairebé a tocar i imaginar com n’havien de ser, de malparits aquells fills de puta, per sotmetre la població local a aquest calvari. Recordo quan se’n va parlar de la construcció d’un túnel en temps rècord per abastir la ciutat des de l’aeroport. Recordo imatges de la població que cada dia havia de creuar aquella cruïlla del centre, a dalt de tot d’una avinguda que feia pujada amb l’esmentada via i els turons al fons, el Sol oferia una perspectiva a contrallum que ofuscava i amagava definitivament la posició dels franctiradors. Vianants que fan cua per travessar el pas de vianants en qüestió els quals, un cop decidits, surten expel·lits per una força aliena invisible cames ajudeu-me. No té sentit fer-ho altrament, no té sentit cridar l’atenció, fer-se el milhomes i desafiar allò que no saps on és i et pot fer mal, sobretot si te l’havies de jugar com a mínim dues vegades al dia cada dia. Perquè la gent no es quedava a casa; la gent, arribats a un estadi de malèvola rutina, intentava fer la vida el més normal que podia, treballar o mirar de portar diners d’alguna manera; i  si tocaves el violoncel a l’orquestra simfònica de la ciutat, hi anaves a assajar la Sisena de Txaikovski. Si es donava el cas que eres bonica i s’havia organitzat un concurs de bellesa, potser hi anaves. Si t’agradava llegir, potser abans que donessin l’ordre expressament d’incendiar i destruir la biblioteca, hi anaves. Volies i havies de viure com fos, mirant això sí, de no vestir amb colors llampants com el vermell, per no atreure cap objectiu. La imatge del parlament bosnià colpejat per les bombes, amb l’incendi aquell a mitja alçària i la fumera que es veia de tot arreu, va ser una altra de les estampes apocalíptiques. L’edifici del parlament en flames va galvanitzar-nos amb una primera capa de zinc pel posterior atemptat de les Torres Bessones. Barcelona té moltes analogies amb la nostra protagonista d’avui. Barcelona, vila històricament oprimida i colpejada també periòdicament per les bombes, en diverses ocasions; vila no capital d’estat com Sarajevo aleshores; vila olímpica com a premi de consolació; vila femenina on oficialment es parlen vàries llengües amb el que això comporta. L’agermanament de Sarajevo i Barcelona va més enllà dels convencionalismes, té una veritat aclaparadora, va sorgir espontàniament davant la inacció de ningú. Durant el setge, famílies de Barcelona es van bolcar a ajudar i establir uns lligams que perduraran per sempre. És un agermanament a anys llum dels acords burocràtics fal·laços que es fan artificiosament entre moltes localitats neoliberals del primer món, amb l’únic element en comú d’estar plenes de fatxendes només vetllant d’aquesta manera a què no se’ls hi fiqui racaille, xusma, gentuza,scumo terrajasals seus municipis durant les reunions periòdiques de convivència i intercanvi d’estupideses. Barcelona i Sarajevo s’estimen i en conseqüència pagarà la pena anar-hi i respirar profundament a cada carrer, tancar els ulls als espais oberts dels grans bulevards dels tramvies, on quedaves realment exposat a les bales dels franctiradors i havies de perdre l’alè per arribar a l’altra banda, com colpidorament varen mostrar els directors Anri Sala i Sejla Kaméric a la seva cinta 1395 Days Without Red, un document cinematogràfic imprescindible. Silenci, ecos llunyans, bateries antiaèries, sirenes, matins d’assumpció i fer el cor fort, vespres de mal averany, nits d’insomni, entropia de sorolls de trets aleatoris. Desolació, esperança. Ombres, llum. Mort...i Sarajevo.