Cerco feina

 Una carpeta amb bolígraf i llibreta em salven del naufragi enmig del carrer. En aquesta hora punta en què tothom va de bòlid cap als seus quefers, ja siguin els estudis o la feina; la feina que cerco en aquest precís moment. Vaig a una entrevista de feina i faig saber al lector que se’m veu d’una hora lluny. La meva marxa, escandalosament alentida pel fet d’haver sortit d’hora i arribar ben aviat, mitja hora abans no fos cas, em delata. Surto per la boca del metro més allunyada al meu objectiu en aquest intent de barri d’afers de pa sucat amb oli per a qui ha viscut de prop algunes de les llotges principals del món. La gent s’obre pas al meu costat a empentes, rodolons i cops de colze intestinals; gens gentils, ho haurien de saber. Però qui dimonis és gentil a les vuit del matí per anar a treballar? Sort, com dic, que em puc agafar al folre de la carpeta alhora que començo a fer anar ballant entre els dits el bolígraf, altrament semblaria del tot extraterrestre. No tinc pressa. I no en tinc perquè a més d’haver sortit d’hora no em fa gens d’il·lusió la meva nova cita, enèsima dins el meu currículum de l’anar fent. Tanmateix, no em preocupa gaire aquest estat d’ànim à l’opposé del qual hauria de mostrar si vull vendre amb convicció al proïsme la meva pròpia enciclopèdia. De fet, la música que raja pels meus auriculars no és la més adient a l’hora dels butlletins desinformatius acabats de sortir del forn i el batibull entorn de la màquina de cafè. A fe que és Miles Davis i el seu Tutu curull de groove noctàmbul i furtiu qui acompanya el meu fluir dins la massa, ambient sonor del tot inapropiat en un matí on els més sofisticats de revista ja han pres el suc de taronja amb exquisides notes de piano amb pedal francès impressionista. Són massa anys de coneixement del medi per permetre’ns el luxe de, almenys, no malbaratar rictus i posat més enllà de l’estrictament necessari. Ara bé, amb aquesta actitud un poc sobrada, un xic fatxenda, hom corre el risc d’arribar a l’inici del matx sense haver escalfat ni cinc minuts a la banda; com t’agafi amb el peu canviat un caçador de cervells d’aquests mercenaris i motivat pots patir cinc minuts de descàrrega elèctrica inicial, per no dir electroxoc que, verament, em fa una mandra monumental entomar. Que sigui el que Déu vulgui, que jo ja he fet prou amb la dutxa i el desdejuni a trenc d’alba, gens habituals. Si no fos per la sentor d’alè posterior a la fumada, fins m’encendria una cigarreta i en faria una pipada bruta i intensa. Mal llamp aquesta creu que porto a sobre i em fa trobar-me de nou enmig d’aquest negociat llardós dels mercaders de vianda, sense marge per portar l’aigua al meu molí, potser i tot massa enfarinat. Aquests pensaments però, em serveixen per apaivagar el ridícul que sento en aquests moments, a mig quilòmetre per hora tot envoltat de congèneres àvids de voler o d’haver de quedar bé. Més val que espavili per pur egoisme de no voler passar una mala estona d’aquí no res. Tot i el meu ofici ben après de semblar el més interessat per qualsevol imbecil·litat o el més compromès en els somnis de la cort de porcs que estic segur que defensaré, no puc oblidar que hi ha un factor que no puc controlar. Parlo del fons de l’ull. Alguns malparits esbrinen com ningú el mar abissal del teu esguard cansat i aviciat, fins i tot sense oftalmoscopi per copsar la teva real o estrafeta pruïja a l’hora d’anar ben mudat, a l’hora de voler passar per l’adreçador de la convenció i l’abnegació quotidiana, mundana i inquisitorial. Ara m’ha sobrevingut la por. La suor que em regalima pel front i els palmells de les mans em recorden que ho vulgui o no, segons el meu banquer, la meva muller o viceversa, necessito la feina en qüestió, que ja no podem més amb el meu propi jo. Encara haurem d’engalipar i dir a algú, que encara no conec, que som els més adients per continuar ensarronant el personal. Dissortadament no ens podem estar de tot plegat, jorn a jorn fins el dia de la maroma final, si us plau, que arribi ja.