Tot per la pensió

Tot per la pensió. Mot polisèmic, amb la pensió ens podem referir a la dispesa, establiment on el passavolant pot dormir i menjar. L’accepció més preuada en l’actualitat però, seria precisament allò que ens assegura poder dormir i menjar un cop arribats a vellards. La pensió de jubilació, el subsidi de l’Estat, l’opi, la droga amb què el Leviatan té amarrat el conjunt de la societat. L’eterna promesa. Jo, per la meva pensió, mato! -que podria etzibar la farandulera de la tele i, per tant, qualsevol dels mortals que no volen salvar-se sinó que volen ser salvats. Jo no sé què té la dita pensió que ens té a tots amansits, capats, esporuguits i adotzenats. Potser que si t’encaparres a viure molt de temps parlem de fato assegurat fins al traspàs.

No hi ha mecanisme més efectiu de control col·lectiu i individual que allò que se’n diu la pensió que hom rebrà d’aquí a deu, quinze o vint anys. Aquesta entelèquia acaba essent la raó per no gosar amollar amarres i continuar amb el llast que ens havien suggerit al batxillerat i fet somniar a la universitat: la feina per a tota la vida. Nascuts per cotitzar. Ep, i a la franja alta, res de misèries, que no es fotin de nosaltres de la terrassa estant, vermut en mà.

Ai las, quan ens adonem de la màquina de triturar esmes que pot suposar l’abnegada vida d’assalariat durant quaranta anys, un cop arribats a la mitja marató gosem perbocar: si no fos per la pensió garantida, canviaria de vida. És que ni amb l’enamorament m’hauria afigurat aital ceguesa i fidelitat; perquè després diguin que a la meitat de la vida no ens queden ja pardals al cap! Gairebé tothom cau en el parany de continuar delejant quelcom diví, celestial del qual un bon dia arribarà puntual l’ingrés, com han vist que ha passat amb els papàs. Hom s’imagina d’aquí a vint i tants anys la seva pensió, curulla de despreocupació i burocràtica en la presentació. Orgull de veure la divisa o l’escut espanyol o de la Generalitat mateix -la seva gestora bunyol- si del que es tracta és d’observar la quantitat religiosament ingressada per poder jaure tranquil com un vegetal, un cop esgotat per fora i per dins per aquesta explotació que jo m’he cregut i que hom n’ha dit civilització. Jo ara li pago la pensió als qui em fan creure amb un copet a l’esquena que tal dia serà el meu torn. Que no m’amoïni, que el que estic fent ara mateix ho faran altres per un servidor quan ja no hi hagi doblers.

Lectors, sento aixafar guitarres -per aquest motiu escrivim també. La no-pensió que tant ens espanta un bon dia arribarà i llavors què farem amb la cara que se’ns quedarà per no haver-ne malpensat. Em podreu argumentar que si tan efectiva resulten les pensions per a la paràlisi i el control de la massa social no ens les trauran mai, però per estar al costat de la veritat futura sempre, sempre és aconsellable retorçar els arguments a pitjor. Ens trauran les pensions, almenys tal com les coneixem avui, perquè d’aquí aleshores el procés de desactivació de tota forma de contestació haurà triomfat. Ens en deixaran tan sols les engrunes i no ens veurem amb cor de protestar. Nosaltres mateixos, arribat el moment, direm que potser no hi tenim dret i ja ens està bé. Ens deixarem fer, ens deixarem violar o no noteu ja, per exemple, que les manifestacions de carrer d’ara no tenen res a veure amb les d’abans? La saben llarga al Leviatan.

Alerta però, perquè més important que açò darrer hauria de ser arribar a copsar un mateix que el nostre motor real per anar tirant és la por a veure’ns sense un ral amb els cabells blancs. Sempre ha estat així? I doncs, què feia la gent d’antuvi quan no hi havia pensió? Llançar-se pel balcó?

Mentrestant, jo he vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió i senyors fatigats amb els seixanta fets arrossegant-se encara durant cinc anys més, malvivint de dilluns a divendres lluny de casa en una trista pensió, tot per tal d’arribar a cobrar el cent per cent del que en teoria uns desgraciats havien convingut que els hi correspondria.