QR de ma vida

Ja m’ensumava jo que amb l’arribada del sistema binari -el codi emprat per la tecnologia informàtica i les telecomunicacions- no tot serien benifets. Si més no, en relació amb el viure analògic. Amb espaterrant aparença de simplicitat, la informació ens arriba volant mitjançant cadenes de bits que només poden valdre 1 o 0 -alerta, no fos cas que despertem algun cretí que reclami el dret dels bits a ser el que vulguin entre aquests dos valors. Jo aleshores no les tenia totes quan en un tres i no res el meu primer CD, molt tardà, allà l’any 94, es va ratllar de manera irreversible. No, no fou un bri de pols adherit com una pedreta física que podies localitzar i tractar d’eliminar amb esforç, cura i determinació, com amb els elapés. Allò fou començar a assumir que d’aleshores ençà tota andròmina, un cop esguerrada, no tindria solució; ni cop de vis al tambor de la rentadora d’antany o puntet d’estany de soldadura a la televisió. Des de llavors, doncs, que mots com taller, paciència, esforç i reparació han estat substituïts per obsolescència, histèria, compra i resignació.

Només hi ha una manera de funcionar bé i no cal pensar-hi més. No rumiem solucions, alternatives o esmenes en absolutament res perquè això ja sabíem que depassaria l’àmbit de la tecnologia i esdevindria un modus vivendi a aplicar a tot allò potencialment tangible o intangible que hagués de funcionar; això vol dir feina, amor i amistats. Tot ho concebem com a procediments a tot o res, és clar, sempre amb diners! Els més joves no han sentit a parlar d’interferències en la recepció del senyal, el veure’s boirós o sentir la ràdio millor segons faci núvol o faci sol. Avui dia, si d’entrada quelcom no és perfecte segons els paràmetres de la perfecció binària, ho bandegem, que no és pas qüestió de perdre el temps i a sobre, sabem del cert que no tornarà a girar rodó mai més.

I és amb aquest desinterès a endevinar si, malgrat les imperfeccions, quelcom o qualcú ens prova, que funcionem habitualment. Si podríem, amb el temps, llimar arestes i perfeccionar l’acoblament a mode geològic entre Pangea i Panthalassa amb dedicació, entesa i esforç; si una millor recepció és possible estudiant quina pot ser la millor orientació de l’antena i la nostra posició, proletari o acabalat, nu o abillat...Ai las, no ens penquem res. Ho comprem tot i ens pensem que el pagar ens eximeix de tota responsabilitat com a receptors.

Ara és massa tard; ans al contrari, estem perfeccionant encara més el sistema binari per deixar enrere les aplicacions de cites i no haver de patir ni somniar per trobar l’associat sentimental ideal. Aviat les noies portaran un codi QR gravat a la pell ben seductorament visible sobre l’escot que esdevindrà indispensable en edat hormonal de recerca i cercador. D’altra banda, els nois el duran a l’espatlla al mateix lloc que hom lluïa l’antic vaccí de la tuberculosi, perfectament visible al seu torn amb samarreta de tirants, la qual hauran de portar tots, i ells ben encantats. Els candidats no hauran de fer més que apuntar el codi de davant amb els seus telèfons i sabran de cop i volta, no un reguitzell d’informació com la pantalla de Terminator; allò ha passat a la història. Directament s’hi trobaran un veredicte de compatibilitat amb l’ésser confrontant. El sistema serà d’una fiabilitat aital que atorgarà un percentatge del 0 al 100 en dos aspectes, el purament químic sexual i el dièsel de llarg abast, per no deixar lloc a cap dubte existencial. Tot plegat, l’excitació, cas de creure sentir-la ben endins per l’espècimen cobejat, ja no serà a primera vista. De mica en mica aquest sentiment, per simple conductisme social, s’esvairà i ho fiarem tot a l’aplicació. A tall d’exemple, ja no direm mira quines anques o quin dot de ribelles, o bé guaita, amb aquest no em faria basarda passar tota la tarda. S’ha acabat. Tota excitació o fel animal sota zero, d’ara endavant. A tot estirar direm vatua, quin QR més alt, segur que no fallarà! Tant me fot que es digui Yvonne o R2D2!

Presentisme pervertit

La degradació i putrefacció de la política i societat catalanes, ambdues accelerades després de l’ensulsiada posterior al Primer d’Octubre, fa massa fàcil posicionar-se d’un temps ençà a l’hora d’escriure’n. Lacais i llepacrestes del Poder deixats a banda, amb una espurneta de mirada crítica podem convenir que quatre anys després l’única gràcia de l’articulisme en clau política rau en relligar esdeveniments actuals a fets passats semblants de la nostra soferta història. Com que, a mesura que passa el temps, s’hi troben menys elements frescos a aportar en aquest aspecte, ara per ara m’estimo més els articles de pensament diguem-ne més general. En Bernat F. Roca va publicar-ne un d’aquests darrers al digital L’Europeu intitulat “La insatisfacció i la cultura del present”, que em va convidar a ruminar una estona. L’autor hi descriu de manera clara el presentisme que ens està matant, aquest deixar el cos tot sol desconnectat del seu passat i futur per tal de patir menys durant el trànsit vital. Tanmateix, explica, aquesta tendència acaba resultant un parany que esdevé insatisfacció permanent amb la promesa d’experimentar el gaudi de l’instant.

Voldria aprofundir avui en el presentisme que antany fou una altra cosa, el presentisme -com bé apunta en Roca- dels antics, del carpe diem. I no cal anar tan lluny per saber que en alguns moments va funcionar o, si més no, proporcionava un refugi existencial. Tinc molt present, per exemple, el pensament de Josep Maria Espinàs, del qual he llegit gairebé tota la seva literatura de viatges i puc dir que fou el germen de la meva furibunditat per la lectura en català. Aquest polifacètic personatge ens mostrà a partir dels anys 80 -puix que esdevé la seva filosofia de vida, marca de la casa- el pensar presentista, entès com un alleujament contra la insuportable lleugeresa de l’ésser, no només la ineluctabilitat de la mort -memento mori- ans el trasbals cognitiu que suposa per a tota persona sensible copsar la magnitud enlluernadora i abassegadora d’una estada complerta a la Terra. Habitar un món que tot sol funcionava prou bé però que esborrona un cop es constata de quina manera el propi home s’encarrega d’esguerrar-lo i qui dia passa, any empeny. Aquell viure el present, analgèsic, producte d’una època amb pocs canals de TV, sense telèfons mòbils omniscients ni Internet ni dictadures farmacèutiques ni control intrusiu estatal, tenia una plausible explicació. Podem estar d’acord que l’individu encara tenia un marge per imaginar-se i viure dins una clofolla de protecció.

Ara em resulta més senzill comprendre aquella necessitat d’optar pel presentisme de l’Espinàs atès el context històric d’aleshores, el passat immediat de després de la guerra amb un franquisme eminentment assassí i ferotge primer i castrador i gris després, que obligà a esborrar records penosos als propis ulls dels qui van viure aquells anys; seguit d’una transició de cartró-pedra que havia sortit com el cul i que tampoc es volia reconèixer en públic però que en privat causava estralls psicològics als més compromesos, que no podien ser sempre convenientment canalitzats d’una manera que no fos públicament vergonyant. Amb aquests antecedents puc arribar a entendre millor els anys vuitanta en tecnicolor que vaig rebre com a biberó, els stripteases finals dels programes de l’Àngel Casas, aquell passem-nos-ho bé i a fer diners que qui més qui menys va acabar adoptant, tret de gent indomable com Lluís Maria Xirinacs i els de sempre, quatre gats de pedra picada que quedaren arraconats. Llevat d’aquests, direm per relativitzar i redimir del pecat al gruix del ramat que cada u és fill del seu temps i poca cosa hom pot fer tot solet. Les èpoques no es poden comparar però entenc que tota persona que pensa amb voluntat d’ésser lliure -esclava tanmateix del propi instint de supervivència- ha cercat sempre una filosofia que en tot cas li allunyi la fretura d’agafar un arma i fotre’s un tret a les temples. I d’ençà d’aquell presentisme terapèutic de l’Espinàs, aleshores potable, vull fer palès com tota idea es pot pervertir tan sols amb la presència d’un entorn nociu.

Avui dia, tres o quatre dècades més tard, ens trobem tan enllotats que ens hem de posar de puntetes per respirar. Qualsevol filosofia de vida que adoptem en aquests moments, per molts benifets que ens prometi en teoria, es convertirà en una tifarada de vaca punxada d’un pal. En aquest sentit, als catalans l’única cosa que ens val és alliberar-nos i fer el nostre Estat. Tan sols a partir d’aquesta condició necessària, havent defensat qui som, podrem optar a millorar la societat i així oferir un espai -després d’esbrossada i guaret- potencialment fèrtil per a l’albir, l’adopció i conreu de noves idees per a una vida millor. Jo no penso, contràriament a molts d’altres, que filosòficament tot estigui inventat. Allò que succeeix és que l’home fa molt de temps que s’ha posat de cul a si mateix i l’ambient arreu és corrosiu, asfixiant, irrespirable. En les actuals condicions l’home no pot pensar-se (més) a ell mateix. L’home està essent vençut per l’home, la màquina és un eufemisme. Cal combatre per afavorir un altre entorn i contorn per poder seguir pensant-nos com fèiem just abans de començar-la a cagar, això és, les dues guerres mundials. Als catalans, per cert, tot això especialment, sense més dilacions.