Els Xusma Bars

Els Xusma Bars, com els estancs. N’hi ha d’haver. Formen part del paisatge, més urbà que no pas rural però present, diguem-ne arreu, en tot cas. La xusma s’ensuma a si mateixa i es reconeix encontinent. A partir d’aquell moment i per sempre més, Patacot i Mandinga o cul i merda, ves. I és que hom no pot més que donar les gràcies per aquesta fretura a arreplegar-se entre iguals que adquireix la xusma; ens fan, de fet, un favor a la resta de mortals, on continua havent-hi de tot, esclar, però almenys ens traiem del camp de visió als borderliners -un espectre entre el marró i verd podrits un xic difícils d’identificar quan vagaregen entotsolats, encara més per als discromatòpsics com qui us escriu. La púrria va ser el primer col·lectiu a picar de mans enriolat i perdre el senderi quan per fi, després de setmanes de confinament pandèmic, van donar permís per reobrir els bars, aquests indrets tan grats per conversar. Ningú no em podrà acusar de res més que de simple i declarada animadversió car això no va de classes socials. De xusma, n’hi ha de tirats com amb la jubilació garantida i més enllà. És més aviat una qüestió d’esperits esberlats o tronats. Espècimens singulars que fan de la ignorància més supina, quan no del racisme més ressec, l’actitud barroera o la roïndat, apologia i estil de vida, per separat o tot barrejat. Quan no poden romandre dins del cau públic infecte per a ells habilitat, surten amb la copa, la canyeta o la cigarreta al carrer a mirar el temps passar sabent-se portadors d’una radioactivitat tòxica que els atorga una distància social de seguretat. Què més volem si almenys ja es veu que tan sols delegen un lloc on estar-se per compartir plegats el verí que porten a dins, el qual no els hi reacciona mai car gosen d’immunitat de ramat. Una espècie, doncs, que s’autoregula i delimita socialment, no es pot demanar més. Des d’aquí només demanar que no se’ns ocorri a nosaltres ara d’adoptar el preciosisme postmodern NIMBY de merda que acostumem també a portar inoculat i gosem posar el focus en aquesta gent i protestar per la presència prop de casa nostra d’un d’aquests Xusma Bars. Em sap greu pel món celestial, límpid i asèptic com de llepar-hi metall que voldrien alguns però ai las, si no disposéssim d’aquests antres! Aquesta gentola cal que surti de ca seua amb regularitat abans no s’avorreixin i hi facin un disbarat. Quina millor mesura que un comerç de proximitat amb consumicions garantides envoltat de similars.

Els dits bars en qüestió no volen atraure massa l’atenció i el rètol acostuma a ésser ben galdós. De cap manera exhibeixen un interiorisme sofisticat ni elitista ni suec de revista, pertanyen més aviat al gènere xaró i atrotinat. Als seus distingits usuaris no els hi cal mobiliari de primer ordre com tampoc gaire llum ambiental i sí, de fet n’hi ha que romanen fins i tot apagats perquè des del carrer no es vegi el final. A tot estirar un televisor encès, no sé per què però gairebé mai la Tevetrès o el Trenta-tres. Com dèiem abans, sobretot quan fa bo acostuma a haver-hi un paio o més fumant a la porta per marcar territori, no fos cas que una parella amb fills o una assistenta i una persona gran ho confonguin amb una granja d’esmorzars o berenars. Atès que parlem d’un col·lectiu social transversal la diversitat lingüística i racial està garantida, circumstància que provoca curtcircuits i merders de taulell inopinats. Miro de no fitar més del compte des de la vorera de davant car una mirada impertinent d’algun dels seus guàrdies habituals em pot fer més mal a curt termini i a llarg que un ullprès de fetillera rabiüda. Em dóna temps a esguardar la sempiterna màquina escurabutxaques, la qual en no ser atesa amb proverbial assiduïtat emet uns xiulets recordatori cada dos o tres minuts com si fos una joguina d’infants, que potser no ho és pas? Si em fan basarda aquests racons és perquè n’hi ha qui hi entra per equivocació i ja no en podrà sortir. De fet jo ja dic sovint: em fas més por que una terregada...